ALBERT CORTES MONSERRAT

El President Aragonès retreu a Junts i al President Puigdemont que fa 10 mesos deien que negociar era trair el país i ara ho estant fent ells, alhora demana suport i força per negociar el referèndum pactat.

Parla de la seva coherència en el tema i rebutja que negociar amb el Govern espanyol era abandona l’1 O i una traició. Demana suports per convertir els no del Govern espanyol en Si, ja que Catalunya te la força per fer-ho possible i també demanar el suport dels que han apostat pel dret a decidir com el PSC o Comuns. Cal dir que va assistir a la Comissió general de Comunitats autonomes al Senat i defensa que sempre s’han de defensar els interessos de Catalunya i no es pot deixar el lloc buit.

No li trec la raó al President amb les critiques a Junts pel seu canvi criticant la Taula de diàleg o la negociació i després fent exactament el mateix. De fet la farsa va pels dos costats per igual, nomes canvia la venda que es fa de la mateixa a la societat. Si entrem al tema la Taula o aquesta negociació sense cap força, amb diferent nivell de poder, bàsicament nomes una part el té i decideix no pot acabar mai bé i es una derrota anunciada com s’ha repetit al llarg de la història. De fet si ho girem a Junts quan van voler diferencia la seva postura amb el que en deien cobrament per avançat, s’ha demostrat que també és un fracàs, nomes cal veure el català a Europa per exemple entre d’altres. Una farsa absoluta.

Pel que fa a demanar un referèndum es abandonar l’1 O, evidentment és una evidència, una postura invalida l’altre, i ja fa molt temps que els molesta el 2017 i la decisió de la gent. Demanar ara el referèndum pactat altre cop és una pantalla passada i sense cap opció, per molt suport que aconsegueixi al Parlament sempre serà una part molt minsa en les institucions espanyoles i sense cap possibilitat, per cert assistir a la Conferència de Comunitats autonomes és un insult per tots aquells que vam aguantar els cops policials el dia 1 d’octubre del 2017 per donar validesa a la força del vot, i una darrera cosa, dins aquest engany, PSC i Comuns no defensen el dret a decidir, ni ho han fet mai, nomes defensen decidir l’opció que ells defensen, res més.

Per tant parlar de traició com deia, és tot això, i francament ja en tenim prou.

El cartell per les eleccions de Ciudadanos, podria ser un resum final d’un deliri que per sort ja s’acaba i ningú recordarà al cap del temps. No hi ha el rostre del candidat, cosa bàsica en unes eleccions i si una foto de Sanchez i Puigdemont amb un ” Detenlos”, en castellà evidentment.

Una encaixada de mans entre els dos i el que significa l’encaixada amb l’amnistia de fons. Diuen des d’aquest partit que això simbolitza el seus valors com la lleialtat, la valentia, la llibertat, la igualtat i solidaritat entre tots els espanyols, com tornar a l’essència ens deia Carrizosa.

Una mort a la seva alçada de feixisme pel broc gros i d’un odi a la nostra llengua, la nostra identitat i el lliure respecte a la societat catalana. Parlen de valors, cosa ja prou greu, però ens diuen la lleialtat, caldria veure a qui o a qué, ja que a la ciutadania segur que no, ja que no la respecten en absolut. Valentia, tampoc seria la paraula, ja que aprofitar-se del sistema per muntar els seus xous habituals i degradar la cambra de representació de la ciutadania, més aviat seria covardia. Llibertat en la seva boca fa por aquesta paraula, ja que és la llibertat de fer el que ells volen que facis, una bona definició del feixisme de manual. Per últim igualtat i solidaritat entre espanyols, aquesta passa per atacar nomes una llengua, la catalana i defensar nomes una, el castellà, lluitar contra la nostra identitat intentant aigualir-la dins un altra com sigui i sobretot no respectar la voluntat ciutadana que si en un moment donat per majoria vol la independència s’ha de respectar i no aturar per tots els mitjans, violència inclosa a la força, aquesta es la seva igualtat.

Per postres fent campanya de l’amnistia i deixant clar que es la pitjor cosa que li ha passat al món mundial, cosa que mai escoltaràs de l’amnistia del franquisme perdonant assassins i torturadors amb les seves víctimes encara avui enterrades als vorals de la carretera, aquesta per ells segur que va ser exemplar, en canvi donar veu a la ciutadania lliurement, no es de rebut, ja que no coincideix amb el seu model.

Un cartell, que ha de ser un digne final d’una bogeria amb majúscules amb l’odi per bandera.

L’exconsellera Gemma Geis va reivindicar el català a la Universitat de Girona i membres del Tribunal on va fer les proves d’estabilització la van acusar de contradir els principis bàsics de l’ètica universitaria com són la neutralitat i la universalitat. Veure per creure.

La falta de defensa de la nostra llengua des de les institucions ens porta a situacions tant esperpèntiques com aquesta, en aquest cas a la Universitat. Les proves de Geis comptaven amb un Tribunal on tres dels cinc membres eren de fora de Catalunya i davant l’insistència lògica de fer-la en català i desprès de rebre els retrets ja expressats la UdG que ja ha dit que el seu Pla de llengües garanteix el català com a llengua pròpia de la Institució va posar un servei de traducció amb un cost de 4000 euros per fer-ho possible, cosa que també va ser criticada pel malbaratament públic que suposava. Cap referència de l’entitat als retrets rebuts per l’exonsellera que la van acusar de no utilitzar la llengua comuna.

Aquesta és la realitat, la deixadesa dels nostres Governs amb la llengua porta a situacions esperpèntiques, a tergiversar el que hauria de ser la normalitat. La Universitat de Girona no ha fet un paper galdós, parla d’un Pla de llengües que com hem vist permet que en aquestes proves la majoria del Tribunal no sigui de Catalunya, cosa ja de per sí molt sorprenent i posteriorment fa que una persona desprès de diversos recursos hagi d’aconseguir el que seria la normalitat, fer les proves amb la nostra llengua, curiosa manera de defensar la llengua pròpia de la institució. Apart permet que aquests membres foranis parlin d’ètica quan precisament és el que no tenen i critiquen el cost de diner públic de la traducció quan precisament es conseqüència de no fer les coses amb normalitat, com seria respectar la nostra llengua, que diuen pròpia sense exercir-la i permetent que membres de Tribunals parlin de llengua comuna i posin pals a les rodes per apartar el català sigui com sigui.

Uns fets vergonyosos com a país, i que haurien de fer caure la cara de vergonya a més d’un, sobretot les nostres institucions i partits que no son capaços de fer una cosa tant senzilla com fer-nos respectar i respectar la nostra identitat amb la llengua com element bàsic.

Lluitar per fer les coses normals en català a Catalunya no seria el més normal del món, i això si que és falta d’ètica.

Estem acostumats que el President espanyol Pedro Sanchez promet moltes coses que acaben sent simplement fum i no porten enlloc. Els catalans en som un bon exemple i la seva crossa incondicional fins ara Esquerra Repúblicana ho ha patit en carn pròpia molts cops, però la política internacional també pateix aquest fenòmen.

En diferents ocasions hem escoltat Sanchez dient que reconeixerà l’Estat de Palestina. En diferents rodes de premsa que li han portat a rebre tocs d’atenció d’altres membres de la Unió Europea, ja que les solucions haurien de venir conjuntes i no d’un Estat en particular. Darrerament l’hem escoltat en converses informals amb periodistes que abans del juliol Espanya donaria el pas del reconeixement i això ja li ha valgut la cleca de Bèlgica que li retreu que això no pot ser un simple gest simbòlic, ha de ser una evolució concreta sobre el terreny i un estatus complet d’Estat.

No hi ha dubte que traslladar els enganys constants a Catalunya que els accepta sense cap conseqüència i molts cops ajuda a donar validesa al simple fum, no es aplicable amb Estats seriosos com en aquest cas Bèlgica on aquest reconeixement ja figura amb un acord de Govern amb tots els partits i nomes serà una realitat quan vagi de debó amb totes les garanties com no pot ser d’altra manera. De fet la propaganda i el fum no aporten res a la crua realitat de la zona, i son una frivolitat que no es de rebut en un conflicte tant seriós.

La solució de dos Estats entre Israel i Palestina, crec és la millor, però abans Palestina ha de donar l’esquena al terrorisme de Hamas, ha d’evolucionar a una solució més pragmàtica amb un vei molt més poderós i negociar amb condicions assumibles pels dos i amb concessions que per força hi hauran de ser. Un cop assolit l’acord en aquest cas la Unió Europea pot validar el seu reconeixement i el seu ingrés als forums internacionals amb el ple dret d’un Estat normal. No hi ha dubte que els interessos d’uns i altres i sobretot dels aliats a la zona també han de col·laborar amb aquesta solució deixant de banda els seus propis interessos que han prevalgut fins ara.

Aquesta és la diferència entre una via que no és fàcil, però que pot arribar amb l’esforç de tots i simplement vendre fum de cara a l’opinió pública sense cap efecte sobre el veritable problema.

Un nou brindis al sol.

La precampanya al Parlament pel que fa a aquell sector de la societat que encara espera la implementació del resultat del referèndum del 2017 i que ha optat per l’abstenció, no sembla que hagi de rebre estimuls per un canvi de paradigma.

Els darrers 7 anys i el que hem vist dels nostres partits teoricament independentistes no era casual, i ara per demanar el vot tampoc sembla que no hagi canviat gaire. L’anunci de congelació de la Taula de diàleg per part del Govern com si mai haguès estat activa va ser de traca, ara la proposta de referèndum impossible pactat amb l’Estat i que per cert ha trigat ni 24 hores a ser rebutjat de ple ratlla l’insult a la ciutadania. Per altra banda veure com de sobte apareix Tomas Molina, home del temps per les llistes europees d’Esquerra per la preocupació pel canvi climàtic i deixant al calaix com sempre la independència, igualment que la número dos de la llista de Junts rere el President Puigdemont, una persona de prestigi i preparada, però que sense les eines d’un Estat darrera i amb el poder tant limitat dificilment podrà desenvolupar les seves capacitats. Son nomes uns exemples recents.

De fet el denominador comú de les dues candidatures és l’esforç per esborrar el mandat del 2017 del cervell de la ciutadania. Cap proposta per complir-lo, per obeir-lo, deixant el referèndum en una anècdota o excusa i les lleis aprovades i la declaració del Parlament en un miratge sense sentit. De fet la insistència en tornar a les pantalles ja passades amb la petició a l’Estat d’acordar un nou referèndum, cosa que sembla les dues candidatures és el seu objectiu ja denota per quin camí anem.

Cap intenció de complir amb la societat catalana, seguir marejant la perdiu indefinidament fins l’oblit del procés passat i seguir vivint de l’autonomisme com sempre, i com si res hagués passat. Això al votant independentista evidentment no crec que li produeixi cap trempera especial, ni cap ganes de seguir enganyat indefinidament. Veiem que sorgeixen noves formacions i caldrà escoltar les seves propostes i la manera de fer abans d’opinar sobre ells.

De moment cap estimul, i el mateix de sempre, un processisme sense fí i un bucle que mai acaba deixant la memòria de la gent en un no res i intentant distreure amb propostes i persones com una cortina de fum per no encarar el problema real.

Segur que volen el nostre vot?.

A les portes de la campanya oficial catalana, el President Aragonès presentarà la proposta de referèndum a l’escocesa, amb un informe per encaixar aquest dins la Constitució espanyola.

Aquest informe elaborat per un grup d’experts, molts ja questionats en el seu dia per les seves opinions prèvies contra el dret a decidir dels catalans. Desprès d’analitzar l’informe jurídic, aposta per un referèndum acordat a l’escocesa entre la ciutadania de Catalunya. Un referèndum d’inici que posi en marxa el procés d’independència que s’hauria de desplegar. Un pronunciament amb un si o un no i posteriorment el camí per implementar el resultat acordat. Aquesta proposta consultaria a la ciutadania sobre que el Parlament inicies un procés de reforma constitucional que podria contemplar la independència o una acomodació nova dins l’Estat. Segons deia el President la implementació pot comportar vies que no son opció del Govern com la consulta a la resta de l’Estat, amb l’argument que caldria reforma de la Constitució i ratificació de tot l’Estat per fer-ho possible.

Un nou parany en portes electorals de propostes repetitives, electoralistes i inviables per si no fos poc. De fet potser caldria recordar que els catalans ja vam votar el 2017 amb majoria per la independència per cert i unes lleis del Parlament que l’amparaven i que ara sembla que volen que siguin paper mullat. La no implementació del resultat dels mateixos que ara ens proposarien un embolic en forma de referèndum per modificar una Constitució que ja es va intentar de totes les vies possibles durant el procés que va culminar el 2017 precisament pel fracàs de totes les vies estudiades. Un referèndum no es possible a la Llei fonamental espanyola, no per la part juridica, que evidentment ho seria, sinó per la voluntat política i aquesta es molt clara i no canviarà. Arriben a pensar en un referèndum per donar via verda a demanar aquesta reforma i especulen que si ho fos, que com dic no serà, una ratificació a nivell estatal, tot un desgavell i presa de pel intolerable i que no es mereix la societat catalana.

Donant voltes i voltes sobre el mateix en un bucle infinit que no crec cap territori que vulgui la independència hagi hagut de suportar. La clau com es va demostrar el 2017 es que no es van atrevir a donar el pas definitiu en el moment culminant i ara ni volen ni saben com reprendre el camí, donant tombs i tombs a propostes impossibles per la seva incapacitat dels nostres partits i la seva nul·la voluntat.

Simplement, marejant la perdiu.

El racisme no hi ha dubte que és una xacra a erradicar dins la societat, però quan aquest perd el seu sentit original, es desvirtua i no te el mateix significat i en tenim un exemple ben clar.

El futbolista del R.Madrid, Vinicius Jr. ha estat l’heroi d’una campanya des del seu propi club, el club de l’Estat espanyol i de tots els mitjans que l’acompanyen per presentar-lo com la víctima del racisme més gran de l’univers i gairebé un candidat al premi Nobel de la Pau per tot el que ha de suportar. De fet el veiem l’altre dia en el darrer capítol d’aquest sainet amb llagrimes als ulls deixant anar que es pensava seguir en el futbol si tot seguia igual. Tot això sempre amanit per aquests periodistes a sou, el que es coneix per la Central Lletera, per fer la feina bruta del club blanc.

La veritat, és que els càntics de “mono” per exemple en relació al seu color de pell o altres similar evidentment son rebutjables en qualsevol situació, de fet no recordo que els mateixos mitjans o periodistes hagin dit res dels càntics que els darrers anys hem sentit contra Catalunya i els catalans en general amb tota mena d’insults i que no consideren racisme i afecten a tot un col·lectiu de prop de 8 milions de persones es veu amb menys drets que aquest jugador.

Si parlem del mateix, veiem que és una persona amb mal comportament, sense cap educació ni valors al camp, i un mal exemple com esportista i persona. Burla i provocació constant cap a la grada i sempre en tots els saraus com a provocador com hem vist reiteradament. Això poca cosa te a veure amb el seu color de pell i és podria dir igual si fos blanc, groc o blau. En aquest cas i segurament més que mai uns esportistes seguits per milions de persones i exemple de la part jove de la societat han de ser molt curosos amb els seus valors i el seu comportament com a persona, ja que tenen una responsabilitat, no son persones anonimes i per tant aquest miserable si que pot ser considerat racista ja que ens transmet el missatge que el seu comportament mesquí és vàlid simplement pel seu color de pell, i això ens hauria d’ofendre a la resta i censurar-lo definitivament.

Tinc clar que aquest mateix jugador amb un altra samarreta seria titllat de provocador i mala persona sense importar el seu color de pell, és una evidència.

Cal dir prou a la farsa del racisme.

El Partit Popular i concretament el seu candidat crec ha fet molt bé en no voler incloure persones de Ciudadanos a les seves llistes i així aprofitar les que poden ser les darreres eleccions d’aquest partit.

Si mirem la nomina de lideratges d’aquest partit de l’odi, des de Carrizosa la seva cara més visible i que simplement ha fet el paper de la mala educació, les males formes, l’odi a tot el que fa olor a Catalunya i una manera de fer i dir completament fora de lloc al nostre país. De fet avui hem sabut que un altra cara visible com Anna Grau ens diu que deixa la política, un altre personatge podriem dir inqualificable pel seu odi a Catalunya com a bandera i que l’ha portat a dir una rere l’altra autentiques perles per justificar el que no te justificació. Encara recordo en una entrevista on va arribar a comparar la política lingüística del franquisme i la del Govern català, el periodista amb encert li va replicar que el Dictador va prohibir el català i ella encara va respondre amb la seva paranoia i reinventant la historia al seu gust que el franquisme no la va prohibir, nomes en alguns àmbits amb l’allau de critiques corresponents que va rebre.

Nomes, és un exemple d’aquesta franquista que per defensar els seus arguments reinterpreta la historia sense embuts i nega el que era una evidència, el català prohibit a la Dictadura espanyola, no crec que el castellà a Catalunya passi per la mateixa situació, més aviat al contrari, però el tot s’hi val per intentar destruir la nostra llengua no la va frenar.

Aquestes son les seves aportacions com a representant de la societat, crec que sobren les paraules si personatges com Carrizosa, Arrimadas o Grau per posar uns exemples desapareixen del món polític i deixen de fer de representants de ningú, cosa per la que no estan capacitats ni intel·lectualment, ni eticament per suposat, pesonatges miserables sense cap més valor que servir a la causa de destruir la nostra identitat i la nostra llengua.

Espanya ja els ha deixat caure, i la seva creació en un moment determinat per lluitar contra l’independentisme a Catalunya ja ha passat i aquell vot a fugit a altres opcions. És la mort del partit de l’odi.

El PSC o filial del PSOE a Catalunya ens diu que sortir del marc comú del finançament no és assenyat, i que parlar del referèndum per resoldre el conflicte polític és una pantalla passada. Res de nou des del 155.

Com no podia ser d’altra manera aquest grup critica voler sortir del model comú del finançament i diu que nomes te l’aval de 33 diputats de la cambra. Diu que sortir vol dir prendre tot una sèrie de decisions que no es poden dir sense explicar les conseqüències, no podia faltar la cantarella que volen un finançament just per Catalunya per fer front a les polítiques estratègiques. Diuen que presentaran la seva proposta per tal de millorar els recursos. Pel que fa al referèndum ens parlen de pantalla passada, volen girar full d’un dels pitjors moments viscuts per Catalunya. De fet el President espanyol recorrerà al TC per aturar la ILP per declarar la independència que la Mesa va donar llum verda.

El sentit democràtic i de país d’aquest grup ja el coneixem prou bé, el que ells esmenten com a centralitat, simplement es obediència nacional espanyola i acceptació del trist paper que a Catalunya li pertoca. Saben perfectament que tant amb el seu grup manant a Madrid com si ho fan els Populars i amb diferents finançaments aprovats, pel que fa a Catalunya el deficit fiscal del 8 a 10% sempre es una constant i el greuge la norma habitual, sense parlar de les inversions rebudes i l’execució comparat amb altres comunitats. Aquest es el seu model a perpetuar per sempre, i encara tenen la barra de parlar de la preocupació pels serveis socials a Catalunya. Cinisme pel broc gros.

Pel que fa al tarannà democràtic, ja veiem que es nul, un referèndum és passat i un moment trist per Catalunya, quan realment en qualsevol democràcia normal, escoltar la paraula de la societat i que aquesta decideixi, amb uns representants que simplement obeeixin seria la plena normalitat. De fet ja veiem a Sanchez com passant per damunt d’un Parlament sobirà pretén decidir de que es pot parlar i de que no, amb una nul·la separació de poders i una manera de fer coacció sense cap diferència amb els Populars. Un sistema corrupte que no escolta ni vol escoltar a la ciutadania, ni tant sols la cambra on hi ha els seus representants escollits.

Aquest és el seu model, la imposició per damunt de tot i de tothom, i una manera de decidir en un sistema on tant sols ho fan ells.

Aquesta és la pantalla passada, la democràcia plena espanyola.

Ja tenim la confirmació, el President Puigdemont es presentarà a les eleccions catalanes, diu per la restitució i ha començat a aclarir el mar de dubtes que pot comportar la seva candidatura i el seu retorn ja promés altres cops.

Sembla una garantia per les intencions de tornada la renuncia expressa a repetir com a candidat a les eleccions europees d’aquest mes de juny. De fet això el deixaria sense immunitat en el continent i per tant la seva vulnerabilitat a l’exili seria més gran. Haurà de lluitar contra la frase “si vols que torni el President, vota el President” que el perseguirà, però apostaria que si es compleix els condicionants ara serà de debó.

En segon lloc parlar d’una llista unitària com objectiu que trascendeixi el seu partit i de persones a les seves llistes de diferents àmbits i condicions, seria la lògica si es pensa en poder culminar la independència. El problema es que Esquerra ja ha dit que no a la proposta, ja que com ha demostrat els darrers anys no te aquest objectiu i de fet mai l’ha tingut per diluir-se en una llista unitària, la mentalitat autonomista te aquestes coses i la historia els delata.

Ha parlat del desanim de la gent i ha fet autocritica tant del seus fets el 2017 com d’ara i això sempre és positiu. Ha de quedar clar que l’objectiu és per damunt dels interessos de partit, i no estaria dacord amb el terme president legitim, ja que recordo, és van presentar a les eleccions organitzades pel 155 i per tant van deixar aquestes legitimitats en entredit i validant aquesta mesura de l’Estat espanyol.

Parla dels guanys que han aconseguit i amb això no estaria del tot dacord, ja que el cobrament per endavant no ha estat tal i per exemple el català a la Unió Europea més enllpa dels gests mai vistos espanyols segueix en un calaix per posar un exemple, tot i que parlant de l’Estat qualsevol gest encara que sigui estèril es valorable quan es tracta de Catalunya. Ara i com aquell bucle que no acaba mai diu que demanaran el referèndum d’autodeterminació, cosa que ja sabem la resposta mil i un cops, de totes maneres cal dir que la petició curta en el temps de resposta pot ser positiva internacionalment, però cal recordar que no podem enterrar el referèndum del 2017, les lleis aprovades al Parlament i la Declaració del mateix que segueix congelada com a via per fer-ho anar endavant.

Per últim el seu compromís amb el debat d’investidura si ell pot ser el candidat, independentment de l’us de la llei d’amnistia i el perill que això suposa per la seva detenció.

Un cop d’efecte que cap partit dels que ara viuen al Parlament desitja per diferents motius, un actor que recorda massa aquells fets que es volen fer oblidar de la memòria col·lectiva i que ara han de ser gestionats amb encert per retornar la credibilitat i la il·lusió a la societat.

El primer pas es donat, cal veure com es desenvolupa tota aquesta estratègia.

No hi ha dubte que l’assassinat de la cuinera de la presó de Mas Enric a mans d’un reclus ha portat a descobrir que la situació de les nostres presons no es idil·lica i sobretot que els funcionaris avui en clam de protesta no aconseguiran la dimissió de la Consellera, una paraula prohibida en les nostres contrades.

Realment, aquest es el primer mort a les nostres presons sota el comandament de la Generalitat, i per tant no és una cosa ni molt menys habitual, però el que en un altre sector seria lloable, aquí es tracta de la vida de les persones i per tant ja seria molt preocupant. De fet el tema de voler reincidir el pres a la societat, crec és un bon objectiu i no crec que hi hagi un altre camí, però com tot no tothom pot ser tractat igual i aquí ja veiem que els protocols no son correctes o poden fallar com és el cas.

Unes mesures per uns lladres, uns estafadors o altres tipus de delinqüència poden ser encertades, però les mateixes no poden ser per un assassí com és el cas. Els delictes de sang crec son un altre món, i ens diu la consellera que el cas que ens ocupa havia estat qualificat de baix risc i per tant el crim no era previsible. Això és molt greu i reclama responsabilitats, cosa que com sempre veiem no serà en el càrrec de la Consellera Ubasart. En altres Estats de més cultura democràtica veiem que per coses que aquí ens semblarien anècdotes els càrrecs dimiteixen conscients que han fallat en el seu contracte amb la ciutadania. Aquí aquest contracte no existeix i nomes es per ells mateixos que evidentment mai es perjudicaran.

Sembla difícil d’explicar com un assassí podia treballar a la cuina i amb accés per exemple als ganivets de la mateixa per molt baix risc que li marques el protocol. Havia estat condemnat a 11 anys pel crim d’una dona amb atenuant d’alcolholisme, aquelles coses que tampoc s’entenen massa i diuen que dins el centre ha estat avaluat 12 vegades amb el risc baix esmentat, pel que fa la seva tasca a la cuina que va perdre per un cop de puny a un altre intern i que va tornar a recuperar fins a cometre l’assassinat i suicidi posterior.

Per tant va fallar el protocol, va fallar la seguretat i vigilància i ara tocaria revisar el mateix, reforçar les plantilles per poder fer la seva feina i sobretot analitzar especialment i sobretot als presos violents com aquest per precisar que pot i que no pot fer i evitar un nou crim o agressió com aquesta. En definitiva revisar el model de les presons, de dimissions ja no en parlo, perquè com deia, aquí ningú assumeix mai cap responsabilitat.

La burla a la ciutadania no s’atura, i ara faltava el tema del finançament singular per Catalunya, que curiosament el Govern en funcions català deixa anar sense rubor i nomes com a eina per la captura de vots del proper maig.

Ens diuen que es una negociació política, i per tant deixen molts detalls a l’aire. Parlen d’una mena de Concert basc on poder recaptar el 100% dels impostos amb la clau de la caixa que implicaria 52000 milions anuals i una aportació a l’Estat pels serveis que presta amb un nou fons de reequilibri territorial. Per complementar aquesta fantasia, el President Aragonès ho defensa en un esmorzar informatiu avui a Madrid i parla de nova relació bilateral amb Espanya i una fase més de resolució del conflicte polític. Demana suport del PSC i diu que no volen privilegis, ni avantatges, però que la resta condicioni que ha de fer Catalunya no ho accepta i recorda el compromís de Sanchez de negociar el tema. De moment la resposta ja ha estat un cop de porta clar i la formula d’arribar a un acord conjunt amb totes les comunitats.

Aquesta reivindicació porta molts i molts anys amb diferents peticions, i la resposta sempre ha estat la mateixa, Catalunya dins l’Estat autonòmic mai tindrà un sistema singular, és una més dins el sistema conjunt de comunitats i el seu paper és acumular dèficit fiscal, ja que rep molt menys que no ingressa, aquell famós 8 a 10% invariable. Aquest es el seu paper i no canviarà. De fet la resposta ha estat al cap de menys de 24 hores amb el no total i la recepta del café per tots que apliquen per Catalunya independentment del color del Govern que hi hagi. Res de nou, i tot previsible, pur fum de cara a la galeria.

El partit de Govern català ha de treure eines per la campanya electoral, però aquesta ja fa tuf de socarrim. Catalunya mai tindrà la clau de la caixa si no es independent i ho saben perfectament. Mai hi haura una relació bilateral, ni ha existit mai. El 2017 hi podia ser, però van fer marxa enrere. Dir que es una negociació política quan ja t’han dit que no, és absurd i apel·lar a les promeses de Sanchez que precisament no es conegut pels seus compliments, és una burla a la propia ciutadania catalana.

Una cosa es no voler la independència, i l’altre es tractar d’imbècils la societat catalana amb propostes reiteratives i electoralistes que no tenen cap recorregut. Més que un finançament singular, és una mentida singular.

Avui Roger Español tornarà la Creu de Sant Jordi que va rebre de mans de la Generalitat com a reconeixement per la defensa del Primer d’Octubre. No hi ha dubte que la deriva dels nostres partits ens ha dut amb aquesta situació tant trista.

Recordo que Roger Español va perdre un ull per una bala de goma aquell 1 d’octubre del 2017 amb la seva defensa dels nostres drets com moltes altres persones van fer posant els seus cossos per assolir la victòria del dret a vot per sobre d’un Estat repressiu i antidemocràtic. Ara escoltar com justifica el retorn dient ” no segueixen el camí de l’1 O i ha perdut tot el sentit, el govern ha deixat de representar el llegat del Primer d’Octubre”. Així donç, lliurara el guardó a la consellera Natàlia Garriga aquesta tarda. Un guardó que diu han buidat de contingut i que no significa que no segueixi la lluita que evidentment seguirà, de pas ha criticat la llei d’amnistia per deixar en res l’acusació contra l’Estat per la violència exercida. De fet recorda el lema ni oblit, ni perdó que ha quedat en res.

Les actituds mesquines i els fets dels nostres partits i institucions els darrers anys, desprès de no culminar el procés d’independència, sense cap mena d’ètica per una societat que ho va donar tot repetidament durant 10 anys i que va donar un exemple el 2017 de valentia i creure en el que estava fent ens han portat a fets tant tristos com el de Roger Español que vol acabar amb aquesta farsa i no participar del fum que ens han volgut vendre, alhora que els fets anaven en direcció contrària tornant a l’autonomisme sense manies i fent de crossa dels partits del 155, tornant poc a poc a la retòrica buida de contingut quan parlem de la independència i buscant precisament l’oblit del 2017 amb fòrmules del passat que han deixat el món de l’independentisme totalment desconcertat i deprimit. Com diu Español, culminat amb una amnistia que un cop insistit amb l’oblit, passa al perdó per allò que segurament mai volien haver arribat i admetent la culpa demanant disculpes a l’amo i de pas deixant les denuncies contra un Estat de tot menys democràtic en paper mullat i net de culpa.

Tot plegat, i com a símbol aquesta distinció que ha quedat totalment buida del seu camí original, i que Roger que va pagar un preu molt alt per defensar els valors que teoricament representava i que ara al veure que han quedat en res, la torna sense remei.

Un dia trist.

El tema de la ocupació de la propietat privada s’ha convertit en una paranoia que una societat normal no es pot permetre, creant un monstre on la propietat personal ha passat a ser fum i on els drets son diferents depenent de les persones.

Aquesta passada nit a Tarragona un centenar de persones, la majoria marroquines, i si ho eren, ho dic pel que se li acudeixi dir que soc un xenofob o una cosa per l’estil, si fossin russos per exemple també ho diria, han atacat a una parella de mossos que anaven a impedir que dos joves ocupessin una casa i van provocar aquesta reacció. De fet i referent amb aquest tema el PNB presenta una proposta al Congreso per facilitar els denonaments exprès en cas d’ocupació ja que es un perjudici pels legitims propietaris. Tots sabem dels baixos salaris, de la precarietat laboral i de la pujada del cost de la vida, però el tràfic de les vivendes molts cops amb beneficis per mafies que sempre busquen negocis com aquests per sortir ja son incontrolats.

Volen que en un termini màxim de 48 hores es pugui executar el desnonament i posteriorment si hi ha casos de vulnerabilitat ja intervindran el serveis públics adequats.

No hi ha dubte que el problema de la vivenda, es vital per la ciutadania, i molts cops s’ha enfocat molt malament amb benefici per mafies i grans grups especuladors que en son els beneficiaris principals inclosos els bancs. Segurament més promocions públiques amb preus controlats serien una bona mesura, però apart d’aquest fenomen, la llei i aquest bonisme instaurat que protegeix el delinquent per damunt de les persones normals han provocat amb l’ocupació de pisos uns fets esperpèntics, on el propietari no pot fer fora els ocupants amb el perjudici que això comporta i el procés s’allarga amb el temps. O sigui els delinquents amb més drets que la resta. La propietat privada crec que es sagrada i per tant una ocupació hauria de ser un delicte on en aquest cas les forces policials actuessin com si es tracta d’un robatori o un segrest per exemple. Els drets sobre un indret privat son del propietari i de ningú més, i això ha d’estar protegit sense excuses. Aquests ocupes que es creuen per damunt del bé i del mal però normalment amb la llum punxada i els serveis bàsics coberts, o sigui uns fora del sistema aprofitant-se del mateix, no poden ser tolerats ja que el primer que s’ha de garantir es que tota la ciutadania tingui els mateixos drets i deures sense discriminacions. Un altra tema es el tractament amb situacions d’alta vulnerabilitat que ja no tenen res a veure amb el tema que ens ocupa.

El concepte propietat privada ha quedat pervertit i això es un greuge que ja fa massa que dura.

La convocatòria d’eleccions ara ens portarà a una llarga precampanya on curiosament els partits verbalitzaran uns discursos contraris als fet que hem vist durant els darrers temps, veurem clarament com la mentida agafarà volada i també veurem entrar en acció els hooligans de cada formació per les xarxes socials. Això si, del 2017 sembla que ningú el recorda.

Escoltar, per exemple avui Oriol Junqueras dient a Sanchez que ells nos estan per garantir l’estabilitat de ningú, quan s’han passat els darrers anys sent la crossa fidel del PSOE del 155 a canvi de res fa riure per no plorar. Escoltar l’advocat Boye dient que el President Puigdemont tornarà per l’investidura a risc de ser detingut, ens recorda uns temps enrere on semblava que el retorn era un fet i evidentment no va passar i per tant ara tot s’hauria de demostrar. Les noves propostes independentistes que tindran molt difícil capitalitzar el seu naixement amb tant poc temps.

Com indicava ahir, aquestes eleccions si vertaderament els partits independentistes tinguessin aquest objectiu i culminar la gran feina feta fins el 2017, un gran moviment per damunt dels partits autonomistes actuals i unes eleccions convertides en una ´mena de ratificació del referèndum seria una opció que hauria de ser a la capçalera de propostes dels mateixos. Evidentment ningú parla d’això i si de la política miserable autonomista i la picabaralla entre partits sense cap més aspiració que el poder i col·locar els seus venen fum per mantenir-lo i pidolant a Madrid qualsevol engruna que en cas d’assolir serà venuda com la vuitena meravella de la bona gestió.

Crec que seria normal, deixar els partidets en segona fila i explorar aquesta situació definitiva amb un objectiu que han intentat esborrar de la memòria col·lectiva tant com hem pogut amb actituds miserables com si res hagués passat i al costat precisament dels partits de la repressió.

Tal com ho veig jo, la figura del President Puigdemont i el seu simbolisme hauria de representar un moviment ampli que trascendis a la lògica autonomista i que deixant fora els egos de cadascú portes a remar en una sola direcció i una proposta clara per fer efectiva la independència sense pors infundades com els morts que hi hauria o les reaccions de l’Estat. Malauradament estem on estem i no hi ha solució en una Taula de diàleg que mai sera d’igual a igual i on una part sempre es creu amb més drets que l’altra i amb un nul respecte a la democràcia com sempre.

La precampanya seguirà i veurem on ens porta.