Arxiu mensual: març de 2011

LA UNITAT DEL 2012 I ESPECTACLES POC RECOMANABLES

Heribert Barrera,  expresident d’ERC, i persona que sempre es interessant escoltar, aposta per una coalició de partits independentistes a les eleccions espanyols del 2012, en el marc de la celebració del 80é. Aniversari del partit republicà, i els considera uns comicis importants pel futur del país, alhora Ridao segueix acusant la crisi econòmica com a causa de la davallada del partit sense cap vergonya, i en Lopez Tena i en Duran, es llencen floretes en forma de dards enverinats des dels seus blocs, amb acusacions greus, que donen tot plegat un espectacle força lamentable, i donen punts a la desafecció.

En Barrera aposta per aquesta aliança amb l’instrument de la conferència de l’independentisme com a eina per arribar-hi, i ens diu que hauria d’haver un altra tàctica d’obstrucció inflexible contra els governs espanyols siguin del color que siguin, ja que es el govern del país opressor de Catalunya. Per altra banda Ridao, segueix sense fer autocrítica als resultats electorals del seu partit, i descarta com a motiu el pacte amb els socialistes espanyols, ja que l’únic motiu es la crisi econòmica, res de opcions estratègiques internes, la crisi i no haver explicat bé la feina en el govern, i acaba titllant Solidaritat d’una mala copia d’ERC. En el terreny de les picabaralles, en Duran ha sortit en defensa de l’errada de currículum de la vicepresidenta Ortega, i l’eximeix de qualsevol culpa, desprès de la qualificació d’en Tena com a presumpte delinqüent, també deixa anar les irregularitats comeses com a notari per aquest últim. Per la seva banda aquest, acusa al líder d’Unió de polític corrupte, que cobra comissions, i premia amb càrrecs les seves amants i ex-amants, dedicant diners públics a finançar la seva vida sexual.
Aquesta unitat que pregona Barrera per les eleccions espanyoles es una opció, encara que jo crec que donat els personalismes existents, es difícil que es transformi amb una realitat, i per altra banda caldria preguntar de que serviria aquesta oposició a Madrid sigui quin sigui el color del govern, la temptació del peix al cove segur que existiria, i per altra banda es un parlament on si ens creiem de veritat que podem esdevenir un estat, ja no hi hem de buscar res. Crec que el més eficaç seria l’anunci de la no presentació de candidatures dels partits catalans a Madrid, com a mostra clara de visió independent, i d’altres mires que no passen per ocupar quotes de poder en cambres on la legislació sempre es usada en la nostra contra,  segurament algú podria dir que els vots sortirien igual de PSOE-C i PP,  segurament seria així, però aquests tenen molt clar que simplement son el mateix que PSOE i PP a Madrid, i per tant no poden ser considerats representants dels nostres interessos, cal girar la vista a Europa, i deixar enrere la visió de Madrid, com a fi dels nostres objectius. Les mentalitats que parlava, les reflecteix perfectament en Ridao, que amb un exercici de cinisme, encara nega que la seva aposta per ser la crossa socialista sigui la causant  de la seva davallada electoral, i ho atribueix a la crisi, aprofitant per criticar noves opcions independentistes que tenen vida al Parlament, aquestes visions sectàries, i que pensen que la població pateix un alineament mental amb la idea de que tenen la possessió absoluta de la veritat, son els típics personatges, que serien un impediment per la coalició que pregonava Barrera.  En el terreny de la desafecció, trobem aquestes floretes llençades entre Tena i Duran, crec que l’afer de la vicepresidenta es bastant greu, i més per no haver reconegut la intencionalitat de l’errada, i prenent exemple d’una democràcia normal, a Alemanya un ministre ha dimitit per haver copiat a la tesi doctoral, i aquí com sempre no passa res, es una dada a tenir en compte, d’altra banda la desafecció de la població no disminuirà amb aquestes baralles dialèctiques traient draps bruts al sol, en el tema del notari, la justícia va arxiva el cas, per tant poca cosa a dir, i pel que fa en Duran falta portar proves per demostrar les acusacions, per molt certes que puguin semblar veient el perfil real d’aquest personatge, en qualsevol cas, la corrupció i les males arts del sistema, son una evidència que cada cop deixa de sorprendre més, i  demostra la categoria de la nostra classe política,  que en molts casos es sota mínims, currículums a banda.
 

 



.

.

ELS GREUS DEFICITS DEMOCRÀTICS, ARA CONTRA VICENT PARTAL

Com no podia ser d’altra manera, volia mostrar el meu suport al director de Vilaweb  Vicent Partal, i la decisió de L’Ajuntament de Barcelona  i en particular al PSOE-C, per la querella presentada contra aquest mitjà, i el seu director pel cas Vilaró. Recordo que Vilaweb va expressar seriosos dubtes sobre les acusacions d’aquest cap de la Guàrdia Urbana, sobre les ferides rebudes la nit de la final de l’Eurocopa de Futbol, i acusant als Mossos d’Esquadra, però les investigacions i proves, van demostrar que no s’ajustava a la realitat, i la mateixa jutgessa va determinar que no es podia determinar qui era l’autor de les lesions, i va arxivar el cas. La petició de CIU, PP, ICV i ERC per retirar la querella contra el mitjà ha estat desatesa, i segueix la opacitat i mancances democràtiques en el cas. Tot seguit adjunto el manifest de suport, on podeu presentar les vostres adhesions.

 

Avui us he de demanar el vostre suport

 

Benvolguts amics,

 

El dia 29 de març propvinent VilaWeb serà portat a judici per l’Ajuntament de Barcelona, que ens acusa d’injúries pels esforços informatius que vam fer per aclarir què va passar en el ‘cas Vilaró’. És una actitud inaudita, especialment després de totes les coses que s’han anat sabent d’aquells incidents, principalment l’informe dels Mossos d’Esquadra que desqualifica completament la tesi del cap de la Guàrdia Urbana.

 

La gravetat de l’acció de l’Ajuntament està en la presentació d’una querella, però també en el fet de demanar, com fan el consistori i Xavier Vilaró, 180.000 euros de multa i haver demanat abans pena de presó contra meu. Vist des de qualsevol punt de vista, i comparant-la amb qualsevol altra situació, la demanda és absolutament desproporcionada i és, a parer nostre, també un intent de coartar VilaWeb ofegant-la econòmicament.

 

No es pot oblidar, a més a més, que VilaWeb va fer el paper que correspon als mitjans en una democràcia. Perquè l’Ajuntament ocultava fets políticament importants i nosaltres vam treballar per aclarir-los. Sense l’esforç periodístic de VilaWeb i d’alguns mitjans més, avui encara no sabríem res de què va passar. Allò que fa extraordinari el ‘cas Vilaró’ no és que una pilota de goma colpege un policia; el fet extraordinari és que, en una democràcia, una institució pública considere que ni els ciutadans, ni tan sols els representants electes del poble dels altres partits, no tenen el dret de saber què ha passat i ho oculte durant setmanes i mesos. Fins i tot faltant en públic a la veritat.

 

El Col·legi de Periodistes i les institucions periodístiques europees ens fan costat. També ens en fan els grups polítics de l’ajuntament (PP, CiU, ERC i ICV), amb la sola excepció del PSC.

 

Necessitem, tot i amb això, el vostre suport.

 

Amb aquest correu, doncs, us demanem que signeu un manifest de suport a VilaWeb, però també us demanem que, en la mesura de les vostres possibilitats, feu difusió del cas i en parleu on us sigui possible de fer-ho. El manifest diu:

 

 

‘Amb VilaWeb, per la llibertat de premsa’

‘Els sotasignats repudiem que l’Ajuntament de Barcelona es querelli contra el diari VilaWeb.

Pensem que VilaWeb va fer la feina d’aclariment i d’investigació que correspon als mitjans en un cas en què l’opacitat i l’ocultació de dades per l’alcaldia són demostrables, com en el ‘cas Vilaró’.

En conseqüència, demanem que el consistori retiri la querella i no pagui, amb diners dels ciutadans, els advocats del senyor Vilaró en la seva querella particular.

Alhora, reafirmem la nostra confiança en el rigor professional i ètic que VilaWeb ha demostrat des del principi i donem el nostre suport al seu director, Vicent Partal’.

 

Podeu adherir-vos-hi a l’enllaç http://www.vilaweb.cat/extra/adhesions/index.php

 

Per a qualsevol dubte o qüestió, podeu trucar al 93 442 64 39.

Gràcies per la vostra atenció,

 

Vicent Partal

Director

 

VilaWeb

Ferlandina 43 baixos

08001 Barcelona

934 426 439

www.vilaweb.cat

NI CORREDOR MEDITERRANI, NI BALANCES, NI CATALÀ DETERMINANT

El tracte que l’Estat espanyol dona a Catalunya es molt clar, i tot els intents patètics de viure en un món virtual d’alguns partits catalans, com si  la realitat no s’acabés imposant, s’ha de dir clar i alt que el preu de seguir a l’estat espanyol es la no priorització del corredor mediterrani, davant la sorpresa dels experts europeus per donar prioritat al corredor aragonès, la negativa a publicar unes noves balances fiscals, i a modificar cap finançament, i el recordatori del govern espanyol de que les competències en matèria d’immigració son estatals, i per tant català i castellà han d’anar en igualtat.  La realitat es aquesta, tot el demes es donar tombs a una situació que no porta enlloc.

El ministre de Foment José Blanco, va anunciar que el corredor mediterrani funcionaria el 2020, i que maldaria pe incloure aquest eix a la Xarxa bàsica Transeuropea de Transports, ara be, aquest corredor no es prioritari respecte a la resta de corredors de l’estat, preferentment la travessia central pels Pirineus ja prioritària des del 2003, fins ara l’ambigüitat era màxima, però sembla que això s’ha acabat. De fet la reunió dels ministres de Transports europeus a Saragossa, ja era tota una declaració d’intencions, i el posicionament del govern espanyol pot ser prioritari, tot hi que des de la Unió Europea no s’entén que un dels eixos bàsics no nomes per Catalunya, sinó per bona part de la Unió, donat l’alt volum de mercaderies que es traslladen en aquesta zona, i que per lògica hauria de ser considerat un dels corredors més importants d’Europa.  Per altra banda Zapatero, ja ha anunciat que les balances fiscals no es tornaran a publicar fins que no es consolidin els resultats del nou sistema de finançament, tot hi les reclamacions catalanes per corregir els criteris de Solidaritat interterritorial, que tant perjudiquen els catalans. Per últim el vicepresident espanyol Chaves, expressa que els nouvinguts tinguin les mateixes oportunitats d’aprendre castellà i català, davant l’anunci del govern de la Generalitat d’ahir, i recorda que l’Estat te l’ultima paraula sobre aquests temes.

 

El govern català segueix vivint per fer-nos creure una realitat que no existeix, com ja va passar durant 23 anys de pujolisme, i declara que el corredor mediterrani es la primera via cabdal que surt d’aquesta concepció radial espanyola, just quan l’autoritat competent en nom del govern espanyol declara que no es prioritari, davant el més costos i irracional corredor aragonès . No ha valgut per res els esforços dels experts en la matèria, i la incredulitat europea davant d’una infraestructura que tothom apostaria per ella, com un nucli econòmic imprescindible d’una bona part d’Europa, i ara com sempre, amb el nostre teòric valedor, que hauria de ser l’Estat espanyol en contra, tant sols esperem que la Unió Europea no ho tingui en compte, i aplicant el sentit comú el posi al lloc que el correspon. La posició espanyola sempre ha estat clara, no volen el nostre desenvolupament econòmic, i la nostra més intima connexió europea, i prefereixen un projecte que cap expert validaria, però que l’Estat espanyol, i abocarà els seus esforços en una prova més del ofegament econòmic que es reserva per nosaltres l’Estat, per tant les declaracions d’en Mas no van enlloc, i sembla que ens prengui per rucs a tots. Seguint en aquesta línia, i un cop més, l’Estat ens diu que no hi haurà nou pacte fiscal, ni balances noves que demostren l’espoli que patim sense precedents, i per part dels partits que les demanen, els recordaria que van apostar pel si al nou estatut, que ja preveia aquest sistema, i el partit que va votar no també va protagonitzar la comèdia de penjar-se una medalla pel nou sistema, que queda demostrat que tant sols era fum, i una validació i ampliació del nostre robatori sense precedents.

 

Tampoc en el terreny cultural les coses van millor, ja que l’anunci d’ahir sobre el català determinant en la immigració, un terme que ja vaig comentar em semblava ambigu, i que el ministre espanyol de torn, ha recordat qui mana en aquestes qüestions, i que en qualsevol cas el català mai serà determinant en detriment del castellà, tot un cop de realisme, que desmenteix aquests anuncis virtuals que cauen pel seu propi pes.

 

En definitiva, aquest es el tracte real que vivim i viurem amb l’Estat espanyol com el nostre interlocutor, el demes es fer volar coloms, o un insult a la intel·ligència de la població catalana en general.

REALITATS I REALITAT VIRTUAL

Dins del capítol de realitats, el Tribunal Europeu dels drets humans i com no podia ser d’un altra manera, torna a deixar en evidencia la justícia de l’Estat espanyol, en aquest cas contra Arnaldo Otegui i la seva censura a la llibertat d’expressió, per altra banda en Duran segueix exercint de catalanet submís, i fent declaracions que a l’estat espanyol agraden molt, sobretot per la seva falta de dignitat. Pel que fa al terreny virtual, trobem aquest català molt determinant per obtenir diferents permisos per la immigració, mentrestant el Tribunal Superior de Justícia, suspèn cautelarment el reglament d’usos lingüístics de la Diputació de Girona, desprès d’haver-ho fet amb altres organismes, i aplicant la sentencia que sembla es vol ignorar del TC sobre l’Estatut.

Efectivament, l’esmentat tribunal troba que la condemna d’un any de presó a Otegui per injuries al Rei, no respecta un dret fonamental en democràcia com es la llibertat d’expressió, recordo que va acusar el Borbó d’imposar la monarquia a traves de la tortura, ja que es el cap de la Guàrdia Civil i de l’exèrcit, amb aquesta sentencia es condemna l’estat a indemnitzar amb 20 mil euros a Otegui, i despeses judicials de 3 mil euros, troba desproporcionada la condemna feta en el context de la operació policial contra Egunkaria. Per la seva part Duran, continua la croada contra la independència catalana, i en un programa de televisió va negar moltes vegades ser-ho, i a més va dir que es conscient que la Unió Europea no reconeixeria la independència de Catalunya respecte a Espanya, dient que fa falta algú amb autoritat que ho digui, i va deixar anar topics com la minoria independentista, i la divisió del país. Per altra banda el coneixement del català serà molt determinant en el certificat de la Generalitat en processos d’arrelament, renovació de permís de residencia, i reagrupament familiar, impulsant la llei d’acollida, i critica la desídia del tripartit en aquest apartat, de totes maneres la Diputació de Girona ha esta la següent en veure suspès el seu reglament lingüístic, que donava preferència al català, i aplicant la sentencia del TC.

 

Les mancances i abusos d’aquest estat espanyol anomenat democràtic, de tant en tant queda en evidència davant  del món, i pateix la vergonya de la condemna dels seus actes i fraus al servei d’un imperi, que segueix ancorat en el passat i enyorant èpoques passades.  Les paraules d’Otegui en un acte polític, i davant un altre atropellament democràtic, com va ser el tancament d’un mitjà escrit que desprès ha estat reconegut que va ser improcedent, son totalment justificables, a més parlar de tortures amb els cossos de seguretat espanyols, ho fan les organitzacions internacionals que cada any condemnen aquesta barbàrie davant la indiferència espanyola, i per tant el Rei no oblidem nomenat successor per un dictador sanguinari, i posteriorment validat per una transició invisible es el seu cap, es una evidencia, que sumada a la injustícia de l’empresonament d’una persona, que podria ser clau en el procés de pau, i la fi de la violència al País Basc, son fets que demostren que l’Estat espanyol no te cap intenció d’arribar a aquest procés, i li convé mantenir aquest estat de setge per legalitzar el seu frau electoral, i la seva lluita contra la pau i el dret a decidir del poble basc.  Pel que fa en Duran, crec que aquest personatge encarna tot l’indigne que pot arribar a ser un català submís i colonitzat, demanant perdó constant pels seus orígens, i renegant de la seva identitat, alhora que repetint un i mil cops les falsedats espanyoles sense cap fonament, com la negativa europea a la nostra independència, quan ja se sap com ha actuat la Unió amb altres territoris, i per tant nosaltres som simplement iguals, el problema es que el món del Sr. Duran confon Espanya i el món, i desitjos i realitat, tot plegat una indignitat rere un altre, que algun dia serà condemnada pel poble adormit català.

 

Pel que fa a la llei d’acollida i el català determinant, es una expressió tant ambigua, que pot ser qualsevol cosa per no voler dir les coses clarament, i com fan tots els territoris del món sense amagar-se, la realitat es la sentencia del TC i les seves conseqüències, que sempre van contra una de les dues llengües que en les teories espanyoles son iguals, aquesta es la realitat, i sembla que els nostres partits amb els seus jocs de paraules, evitaran el que no es pot evitar si seguim lligats de mans i peus a l’Estat espanyol, i no son capaços de fer un pas endavant.

 

En definitiva, realitats i realitats virtuals que al final es creuen, i el resultat sempre en surt perjudicat Catalunya, com no podia ser d’altra manera.

 

 

LES CONTRADICCIONS SOTA SOSPITA

En aquest món polític ja moltes contradiccions, i amb això no acabo de descobrir res de nou, però la presentació per part republicana d’una pagina web amb les 100 primeres patinades o errades del govern de Mas, quan fa encara no els  100 primers dies, i aclarint les bones  intencions de cara a l’aprovació dels pressupostos, el que diríem oposició constructiva que es una contradicció en si mateixa, així com les errades en el currículum de la vicepresidenta Ortega, amb una llicenciatura virtual, que al cap de tres anys ha esmenat, i que sembla no es l’únic cas.

Esquerra ha presentat una sèrie de recopilacions, i vol passar comptes amb el govern d’Artur Mas, alguns tant ridículs i demagògics com la negativa de noms propis per formar aquest anunciat govern dels millors, o el serial per la supressió dels 80 per hora, confondre partit i govern, diagnòstic econòmic terrorífic que perjudica la credibilitat de Catalunya, i altres més seriosos, com la presencia de Duran a les reunions de l’executiu, o el nomenament de la Consellera de  Justícia, tot dividit amb promeses incomplertes, incoherències, i retallades de serveis públics, i que acaba dient que no toleraran una retallada de l’estat del benestar, qualificant el govern actual com el dia de la marmota per la seva inactivitat. Pel que fa a al vicepresidenta Ortega, s’ha disculpat públicament en el seu bloc per una errada en el seu currículum oficial, on constava com a llicenciada en psicologia, tot i no haver acabat la carrera, ara confirma que te la totalitat dels estudis excepte dues assignatures, això ha passat al cap de tres anys, i desprès d’una setmana de rumors sobre l’afer, de fet l’octubre passat ella mateixa s’afirmava com a llicenciada, i ara diu que no va amb el seu tarannà atribuir-se mèrits falsos.

 

Realment aquesta no es la mena d’actitud dels que confien que Esquerra haurà aprés la lliçó i vol rectificar, això no es oposició constructiva com pregonen, sinó simple demagògia barata que no porta enlloc, i els deixa exactament on estaven, amb aquest eix dreta i esquerra, i de bracet amb els socialistes com han fet els últims 7 anys, la política ha de ser una cosa seriosa, i no es pot fer segons que, i criticar gent que lliurement no ha volgut participar en aquest govern, o el tema de la limitació de velocitat, quan s’ha descobert un informe del tripartit que no era favorable, o el diagnòstic aterrador de les finances, quan saben perfectament que ells han avalat aquest sistema autonòmic, i que amb l’estat espanyol i el seu espoli sistemàtic, que per cert no aturava el finançament que tant van presentar com una victòria, com deia comporta l’estat on ens trobem, i ells també en son responsables, han acceptat competències sense la inversió espanyola corresponent, nomes de cara a la galeria, han acceptat lleis com la dependència que envaïa les competències, i on l’estat no ha posat els diners que tenia, amb la conseqüent situació desastrosa de les persones dependents.  No es pot acusar un govern que s’ha de dir indigne, per preferir la decadència del nostre estat del benestar, i per preservar el robatori espanyol, amb un partit que ha traspassat totes i cadascuna de les línies vermelles que ha anat pregonant en els seus anys de govern, al costat del nacionalisme espanyol ranci, i moltes vegades contra els interessos catalans, i qualificar-lo de dia de la marmota, quan precisament aquesta pluja fina que tant han corejat, els ha comportat el càstig electoral més sever dels últims temps, i sembla no han après ni vist res.  Pel que fa a la vicepresidenta, no cal que ens enganyi, ella mateixa es va atorgar la llicenciatura, i ara no es pot desentendre de la seva responsabilitat, i nomes ha rectificat quan s’ha vist forçada a fer-ho en un gest força deshonest  i lleig per la seva part, i que demostra la categoria i ètica dels nostres parlamentaris, que normalment esta sota mínims.

 

En definitiva, aquestes son les coses que veiem cada dia, i aquests son els nostres representants, que ens haurien de donar un exemple millor a la societat que teòricament representen.

 

 

EL JOC QUE DES DE FORA NINGÚ VEURIA NORMAL

No hi ha res com uns dies fora per veure les coses més clares, netejar la ment, i tornar amb més força, aquesta sensació de veure les nostres misèries des de llocs que no tenen ni es podrien plantejar mai els nostres problemes, ja que des de que van esdevenir estat van desaparèixer, i tant sols es preocupen dels problemes que podríem anomenar reals. De fet llegeixo la retallada en un 20% de les escoles bressol per la reducció del pressupost, i les desqualificacions de Joan Ridao al que ell anomena independentisme marginal, i veus que res ha canviat, era  un somni que de cop i volta el sentit comú s’hagués apoderat de la nostra classe política.

Efectivament, la conselleria d’ensenyament retalla el 20% de les escoles bressol, i afirma que es una mesura provisional, però que hauran de controlar la despesa i estalviar en electricitat, aigua, material i joguines, així ho ha comunicat a les 42 guarderies de la Generalitat, fins que es conegui el Pressupost del 2011, es una mesura semblant a la ja enviada als directors d’institut, per controlar i reduir les seves despeses corrents fins a un nou avis. Per altra banda Ridao per Esquerra, ha instat a alcaldes i regidors a no deixar-se arrossegar per independentismes marginals de cara a les municipals, en una al·lusió a Solidaritat, que igual seria si la formació fos Reagrupament, i ha acusat de propagar una agenda d’agitació i propaganda dins el terreny polític, i ha demanat sumar sempre amb la base que els republicans son la força hegemònica dins l’esquerra nacional, i creu que mai s’han trobat en una situació tant dolça per afrontar aquestes properes eleccions, gracies a la seva força municipalista, i creu que els resultats del 28 N  no han de passar factura, ja que no ha impugnat la base ideològica del partit.

La pregunta es que si hem de sacrificar les condicions i l’educació, i iniciació en la seva vida  dels nostre fills, s’hauria d’explicar el motiu, si es per la crisi a nivell global, crec que abans de tocar aquest pilar bàsic per qualsevol societat del primer món, podria haver moltes altres despeses a reduir, ara be, si es obligat perquè regalem el 10% del nostre PIB a l’Estat espanyol, crec que es totalment inadmissible, i com que crec fermament que es per la segona qüestió, qualsevol societat normal davant d’aquesta indignitat, i moltes altres en termes bàsics, si es que l’importen els seus fills hauria de fer pressió per dir prou, i empènyer a aquests partits de pa sucat amb oli a fer els passos necessaris per esborrar tanta misèria col·lectiva, suposo que estarem d’acord que l’apartat econòmic i les futures generacions ens afecten a la majoria i son cabdals, però de moment estant furgant en aquesta ferida, i molta part de la població sembla viure en un altre planeta o amb una inconsciència que espanta. Pel que fa en Ridao, potser ja n’hi ha prou de no assumir errors propis, i menysprear altres opcions nacionals, que volen la independència deixant de banda la pura gestió autonòmica fins l’infinit, ja que hauria de pensar que aquestes s’han creat precisament perquè el seu partit ha deixat de fer la funció que se li suposava com a pal de paller de l’independentisme, no era comprensible les critiques en campanya, però ara, encara ho son menys, de fet aquesta ceguesa de l’esquerra deixant de banda l’eix nacional, i que l’electorat ha castigat durament un cop, sembla que no ha servit per reflexionar, i pensar que alguna cosa no han fet be,o que no han fet el que molta gent esperava d’ells, arribant a un punt esperpèntic al parlar de situació dolça, quan es conscient de la situació, i del missatge que l’electorat li ha donat, i continuar fent veure que la població o tot el món va errat, menys ells, i la seva immaculada ideologia que passa per davant de tot.

En definitiva, aquests son els partits que tenim, i que hem de capgirar des de la societat, per no caure en aquesta indignitat constant.

 

EL PARLAMENT A FAVOR DEL DRET A L?AUTODETERMINACIÓ I LES CONSULTES

El Ple del Parlament ha aprovat una moció de suport a les consultes independentistes, les que ja s’han celebrat, i amb la vista posada al 10 d’abril a Barcelona, que rep una nova empenta endavant, desprès dels prometedors percentatges de vot avançat pels barris de la capital, també el Parlament com a seu de la sobirania popular reconeix el dret a l’autodeterminació dels pobles, com a dret irrenunciable del poble de Catalunya, i on ha quedat clar que amb els vots de CIU, ERC, SI, Laporta i ICV, la majoria es prou clara, i ara cal la dosi de valentia per exercir aquest dret, que cíclicament el Parlament ens recorda, però que al no aplicar-lo es un dret inconsistent, i sense cap valor.

Efectivament, un dia simbòlic al Parlament amb l’aprovació d’aquestes dues mocions amb el dret a l’autodeterminació com a bandera,  i deixant més clar que en anteriors ocasions que el Parlament es la seu de la sobirania del Poble de Catalunya, així com l’afirmació que defensa el dret de la societat civil catalana a expressar-se lliurement a traves de les consultes, i hi dona ple suport. L’apartat que feia referència al reconeixement de Kosovo no s’ha pogut pactar amb CIU, i s’ha deixat per més endavant. De fet per la moció autodeterminista un 63,7% de la cambra hi ha donat suport, i nomes l’unionisme de PSOE-C, PP  i Ciudadanos hi ha votat en contra, un 36,6%.  Pels populars, han lamentat que CIU aposti pel separatisme, ja que ells l’única autodeterminació que defensen es el dret a decidir dels comerciants a retolar en qualsevol de les dues llengües oficials, així com els pares triar la llengua a estudiar dels fills, i tenir respecte a les persones que ho estan passant molt malament econòmicament. Per la seva banda s’ha creat una comissió impulsada per CIU i ERC, per estudiar el model del nou pacte fiscal, i que també ha rebut suport d’ICV i SI, amb socialistes i populars abstenint-se, i Ciudadanos en contra.
Sempre es important que un Parlament es digui a si mateix que es la seu de la sobirania del poble, i ho es sobretot amb Parlaments de fireta amb un escàs poder com el català, lògicament cap Parlament de cap Estat te cap necessitat d’aprovar mocions així, ja es una cosa donada per feta i amb naturalitat, més enllà d’això, es trist veure com els jocs tàctics i les misèries sobresurten amb el tema de Kosovo, i no voler alinear-nos clarament amb els estats del primer món com Estats Units i la majoria europea, i reconèixer aquest nou estat sobirà, i seguir englobat en aquests estats amb greus dèficits democràtics com l’Espanyol o Rússia posem per cas, no se quin exemple volem donar d’aquesta manera. També es simptomàtic la defensa de la societat civil a expressar les seves opinions en qualsevol consulta lliurement, això en qualsevol estat normalitzat, i mínimament democràtic seria una estupidesa, ja que es un fet normal, però nosaltres i aquesta democràcia de fireta, tenim que reivindicar un fet que hauria de ser plenament normalitzat, així com el dret a l’autodeterminació dels pobles, recollit a l’ONU, i la legislació internacional, i que forma part dels drets col·lectius de qualsevol comunitat amb uns drets mínims reconeguts, i que aquí s’ha de presentar gairebé com una proesa, i més si tenim en compte que el grup que actualment forma el govern, i davant la proposició de llei per iniciar el procés cap a la independència que properament es debatrà a la cambra presentada per Solidaritat, hi pensa votar negativament, llavors la mísera surt a la superfície, la mateixa que els tres partits espanyols de la cambra, que mostrant les seves vergonyes democràtiques, neguen al poble català els drets fonamentals que qualsevol poble pot tenir, els populars desvien l’atenció amb la seva croada per esborrar la llengua catalana, i la seva xenofòbia lingüística, i desvien l’atenció amb la gent que ho passa malament, i desprès no donen suport a un nou pacte fiscal semblant al concert econòmic per poder arribar justament a aquestes persones i el seu estat del benestar, la degradació es tant gran, que ja no volen defensar les seves opinions, simplement pretenen que la gent no opini, deixant ben clar que el sistema democràtic els va molt gran, i que el seu sistema va per un altra direcció.
De totes maneres, el govern de CIU te la paraula, poden seguir amb la demagògia i el victimisme de sempre, ho donar aquest pas començant per la proposició de Solidaritat, que aviat arribarà a la cambra, i iniciar el procés que avui han dit que es perfectament legítim, doncs fem-ho possible, i demostrem que aquest dots de vident del President Mas, i la seva minoria de suport ciutadana, son una farsa per amagar aquest joc d’interessos indignants.
 



LA INDIGNITAT SOCIALISTA ELS FA ATACAR LES RETALLADES QUE ELLS DEFENSEN

En Joan Ferran carrega amb duresa contra les retallades del Govern de la Generalitat, i acusa de voler fer servir excuses de mal pagador, quan les mirades se centren en el tripartit anterior, per amagar les retallades en drets socials dels treballadors, per la seva banda des de CIU es segueixen traient a la llum incompliments del govern espanyol, que han suposat una gran despesa a Catalunya, de totes maneres no aclareixen encara el motiu de cada retallada pressupostaria que anem coneixent, i seria bo la transparència en aquest sentit per no confondre a la població.

Efectivament, en Ferran defensa a Montilla, i critica aquestes retallades pels treballadors, i la deriva qualificada “tea party”, amenaçant amb mobilitzacions als carrers, i criticant durament les peticions de diligencia a l’Estat per aplicar l’Estatut. Ferran sembla no vol recordar els 7 anys de govern, acusant CIU d’afavorir interessos privats en àmbits com la sanitat o educació. El portaveu del govern calcula que les decisions del govern espanyol, que vulneren la lleialtat institucional, ja que generen despesa per la Generalitat sense compensació al 2011, s’eleven a més de 1300 milions d’euros. El 2005 ja es van xifrar amb un informe del tripartit en més de 1000 milions d’euros, amb especial atenció a Salut gairebé 500 milions d’euros, fonamentalment per la llei d’estrangeria, i l’arribada massiva amb el cost que això provoca. Justifica que si l’Estat assumís el cost d’allò que decideix les retallades serien molt més lleus.
El cinisme i l’espanyolisme de Joan Ferran sembla que no te límits ni aturador, ara es queixa de les retallades,quan sap perfectament que el seu partit junt amb els populars, son els culpables de l’espoli mantingut i exhaustiu a Catalunya, amb els famosos 22 mil milions que van i no tornen, que esperava en Ferran, que amb aquesta sagnia inaudita a nivell mundial, el nostre estat del benestar no se’n ressentiria mai, que ens pren per imbecils, que no ho veu que amb aquest robatori anomenat solidaritat ens hem empobrit fins arribar als nivells actuals, doncs això es el que han aconseguit, i ara no val fer demagògia barata amb el tema dels treballadors, quan les mesures socialistes del govern moltes vegades no han anat precisament cap aquest col·lectiu, i amenaça amb mobilitzacions, i caldria preguntar per demanar que, si la seva voracitat anticatalana es la principal culpable junt amb la nostra submissió impagable, que busca. Per altra banda la indignitat del govern davant la greu situació actual, requeriria aclarir com deia el perquè de cada retallada, i posar la vergonya damunt la taula de no voler renunciar al nostre robatori a canvi de disminuir el nostre estat del benestar, ja veurem fins a on. La indignitat arriba a quotes tant altes, com denunciar que les simples accions del govern espanyol moltes vegades obviant que hi ha unes lleis autonòmiques, donen aquest any un endeutament de 1300 milions, i encara fa més fredor que el tripartit al 2005 ja n’avisava pels mateixos conceptes 1000 milions, que amb l’exemple de l’arribada massiva d’estrangers van provocar un cost extra amb un tema tant cabdal com el sanitari, i que com es normal a l’estat espanyol varem haver d’assumir nosaltres, es com jugar amb les cartes marcades, i malauradament nosaltres mai tenim un bon joc per guanyar la partida.
En definitiva, aquest sistema tant nociu per Catalunya no te altra forma  d’esmenar-lo que un estat propi, que tregui el llast que ens te bloquejats i que no sembla tenir fi, ells fan la feina ben feta com estat, però nosaltres hem de reaccionar tard o d’hora de la indignitat que patim dels nostres representants.
 
 

 




ES BUSCA ÉTICA A LA POLÍTICA

Aquesta gran paraula, fa gracia sentir-la aquests dies amb personatges com l’Uriel Beltran de Solidaritat, que apel·la a aquesta qualitat per demanar l’escó que encara ocupa Joan Laporta, o l’Alfons Lopez Tena denunciant el presidencialisme com a qualitat de l’expresident blaugrana. Com deia aquell qui estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra, i en aquest cas veiem com la gent juga amb les paraules que malauradament no acompanya amb l’exemple.

Bertran recrimina a Esquerra el seu projecte polític per Barcelona, i si pretenen fer alcalde Jordi Hereu, i diferencia el projecte gradualista per influir i participar en els mecanismes de poder, on la unitat es la gran excusa, o el projecte clarament per la independència, i fer oposició a l’autonomisme. Per la seva banda en Tena diu que Laporta s’avorreix al Parlament, i no sap trobar el seu lloc en òrgans que decideixen col·lectivament, ja que esta acostumat a dirigir, i augura problemes a ERC pel mateix motiu. Els preocupa recuperar l’escó perdut, i reclamen per ètica la seva devolució, encara que la decisió ha de ser personal, i fa la reflexió de que ara formarà part d’un projecte que fa de crossa del PSC a Barcelona.
Realment segueix el vodevil a Solidaritat entre les primeres espases, aquelles que al final tant de mal fan a l’independentisme en general, ja que els seus interessos personals son més poderosos que l’objectiu noble i generós que defensen, Bertran fins fa pocs mesos va seure en un escó defensant totes i cadascuna de les lleis que el tripartit amb els socialistes al capdavant presentaven, i nomes va marxar casualment quan el seu lloc a les llistes republicanes feia gairebé inviable la seva presencia al Parlament, per tant ara sona estrany aquest odi, i critica al que havia defensat fins ara. Sent realista a Barcelona poques possibilitat te SI en solitari, i no sembla que hagin volgut fer coalició amb Reagrupament, la formació que era la seva primera víctima, i amb un programa calcat, ni amb Esquerra, que en aquest cas esta a l’oposició barcelonina. En Tena parla de presidencialisme i desunió, quan ha estat des del primer moment un dels mes bel·ligerants a l’unió per les passades eleccions amb Reagrupament, i que per tant poc va col·laborar a aquesta causa. Per altra banda s’han omplert la boca de puresa de primàries, quan en realitat la llista oficial anava conjunta, i amb totes les de guanyar com així va ser. Per tant que parlin de l’ètica de l’escó aquests dos personatges fa certa gracia.
Si sabem que una coalició acaba el dia següent de les eleccions, crec que els partits que l’integren amb eleccions d’àmbits diferents, i contexts diferent,s poden variar perfectament, i poc tenen a veure amb l’escó al Parlament de Joan Laporta que el va guanyar, en bona part gracies a la seva imatge, com els altres tres, i que no hi ha tant de conflicte moral en tornar. Una vertadera llàstima que una tasca parlamentaria notable d’aquest grup, ara es malmeti per aquestes picabaralles internes, i aquests personalismes que  tard o d’hora havien d’explotar i ho han fet.
En definitiva, no veig ètic que es parli d’aquesta paraula amb aquesta lleugeresa, quan precisament aquesta junt amb coherència, i dignitat, son tres de les paraules més òrfenes amb la política catalana que podríem trobar, i jugar amb elles no ajuda gaire.
 

 



.

 

DE RAJOY A JOAN PRAT: MATEIXOS OBJECTIUS, DIFERENTS FORMES

El líder del PP, Mariano Rajoy va explicar  ahir el programa marc per les eleccions autonòmiques i locals del 22 M, i va presentar la proposta de posar totes les autonomies en favor d’un interès comú, i per fer Espanya realitat a cada racó del territori, tota una declaració d’intencions, per la seva banda en Joan Prat, el nostre nou ambaixador que representa la Generalitat a la Unió Europea, i que assegura que treballar per Catalunya no es treballar contra Espanya, i no veu contradiccions entre ser català i espanyol alhora, també es tota una declaració d’intencions.

El candidat popular a la presidència espanyola, diu que la raó de ser de l’estat autonòmic es servir millor el que es de tots, i no desmuntar el que es comú perquè nomes sigui d’uns quants, i aposta per reduir i simplificar les normatives autonòmiques, amb un projecte que es el mateix per a tot Espanya, i que aposta per la unitat de tots els espanyols, ja que les comunitats no son vagons, sinó locomotores que empenyen alhora, i veure qui pot beneficiar més el conjunt. Vol austeritat amb els organismes públics, i eliminar normatives autonòmiques inútils.  Pel que fa a l’ambaixador català vol treballar per Catalunya, i no contra l’estat, i afirma que cada vegada s’entén mes que les regions europees puguin consultar, i amb el seu dret a decidir per bandera. No veu contradicció entre ser català i espanyol, ja que el món es complex, i es difícil tenir una identitat única, es defineix com espanyol, català, europeu i ciutadà del món.  Diu que professionalment es ambaixador d’Espanya, però sempre ha estat català, no vol anar a dividir sinó a unir, i diu que la seva feina no es opinar sobre la situació del català a les institucions europees, i aposta per recuperar la imatge de Catalunya.

 

Els populars mostren les seves cartes amb honestedat i franquesa, cosa que ja de per si es d’agrair, i els diferencia dels seus rivals socialistes, que volen arribar als mateixos objectius, però per dreceres encobertes. Per ells les autonomies son simple unitats descentralitzades per servir al bé comú, i sense cap diferencia, per exemple entre La Rioja i Catalunya, al mateix temps i per fer-ho més senzill, unificar criteris amb moltes normatives que siguin iguals per tothom, i totes des dels seus propis impulsos col·laborar al projecte unitari per les seves capacitats, es a dir si Catalunya produeix més, seguir aportant aquesta sagnia econòmica per invertir en altres territoris mes humils, en definitiva una assimilació en tota regla, i una mena d’espoli amb orgull per aportar, i fer més sacrificis per aquesta unitat sagrada que defensa, i que Zapatero vol donar com exemple als països  àrabs, que  farien be a fer orelles sordes d’aquesta democràcia espanyola, dirigida per la dictadura i actualitzada amb greus mancances. Pel que fa a Joan Prat, diu que no hi ha contradicció entre ser espanyol i català, home jo li diria que la mateixa que ser francès i alemany posem per cas, es una contradicció en si mateixa, segurament no hi ha cap espanyol xinés per exemple. El que ja es ridícul es la definició de ser espanyol, català, europeu i ciutadà del món, perquè avui en dia tenir una identitat es complicat, jo li diria que tenir una identitat es el més normal del món, i en qualsevol estat o col·lectiu els defineix una identitat basada en trets culturals, de manera de ser, i de manera de fer les coses, en canvi ser europeu es una obvietat geogràfica, més enllà poques coses vol dir, i ser ciutadà del món ja es un insult a la intel·ligència i normalment dit per persones que estan perfectament representades pel seu estat, i amb veu al món. Per acabar amb les seves credencials diu que no es la seva feina l’oficialitat de la nostra llengua a les institucions i no pot opinar, si aquesta es la imatge que vol donar de Catalunya, amb això esta tot dit, suposo que si un ambaixador espanyol digues coses similars seria recriminat, però ja se sap que amb personatges com aquest de representació, no ens calen enemics.