L'ombra de l'hegemó

En primer lloc, no sé si és bó o dolent que Carretero faci el pas que ha fet. Segurament és bó que d’alguna manera l’independentisme que es malfia de l’estratègia d’ERC tingui alguna mena de possibilitat de ser representat al Parlament.

També segurament és bó que els simpatitzants d’ERC ens haguem de definir d’una vegada i decidir si donem confiança a la linia marcada per la direcció o no la hi donem.

Vagi per endavant que jo si que la hi dono aquesta confiança. Crec sincerament que la posició estratègica d’ERC al govern de la generalitat de dalt és la única responsable de que la gent de Catalunya estigui convençuda que ens estan fotent el pèl des de Madrid.

Que si ERC restés a l’oposició, un govern sociata o sociovergent ja hagués arribat a un pacte de vergonya amb Madrid, i que sense la veu de la consciencia al govern, fora molt fàcil convèncer a la capelleta dels grans èxits aconseguits.

Ara bé. Crec que el que li passa a Carretero i a aquells que el recolzen és que volen jugar les cartes dels altres. I simplement això no ho poden fer (segueix).
L’etzocac en el que es troba l’independentisme és simplement una qüestió matemàtica.

Per molta raó que portem, l’independentisme només representa en l’actualitat un 40% de l’electorat. I a sobre, només controla un 20% d’aquest electorat. El 20% restant està controlat per la direcció regionalista de Convergència i la direcció regionalista d’unió i d’iniciativa.

ERC fa molt bé entenent que les seves cartes són les que són, i que pot empenyer allà on pot empenyer, a l’esquerra de l’hemicicle.

Que no pot jugar les cartes dels altres i situar-se com a partit transversal, perquè això voldria dir que l’esquerra regionalista ocuparia en exclusiva les posicions d’esquerra de l’hemicicle. Que molta gent acabaria votant regionalista (com ja fa ara) per la seva adscripció idiològica, i no pas per la seva adscripció cultural.

És ben cert que hi ha un espai enorme a ocupar en el centre, centre-dreta o centre-esquerra de l’arc parlamentari. Un espai immens de vots que acaben en mans de la Convergència més regionalista o en l’abstenció. Però aquest espai immens no el pot ocupar ERC ni una escisió d’ERC.

Aquí és on s’equivoca Carretero, de la mateixa manera que s’equivocà l’Àngel Colom i Colom.

La transersavilitat de l’espai a ocupar i el fet que aquest espai sigui preferentment de centre-dreta implica que justament qui ocupi aquest espai ha de ser capitanejat pel centre-dreta.

És a dir, l’escisió que proposa Carretero seria un èxit rotund electoral si la Carme Laura, en Campuzano, en Jan Laporta i el Xavier Sala.i.Martin i alguns màxims representants de sobirania i progrés o algun dels economistes obertament independentistes de la societat s’hi afegissin. De fet no només s’hi haurien d’afegir, sinó que haurien d’encapçalar la creació d’aquest partit, en el que Carretero faria simplement de garantia de centralitat i transversalitat del projecte.

Si la cosa fos plantejada d’aquesta manera, llavors si que tindria lògica que Carretero fes l’entrada en escena que va fer diumenge, seguida per un segon acte d’una escisió convergent, seguida de la teatralització del pacte entre tots dos i finalment acompanyada del degoteig d’adhesions. De fitxatges pel projecte transversal.

Però molt em temo que no és això el que passarà. El que passarà és que Carretero tocarà les fibres sensibles del fetge dels simpatitzants d’ERC, i reclamarà una transversalitat que cap votant convergent es creurà. I finalment simplement aconseguirà retallar vots d’ERC i amb això reduïr en gran mesura el número de diputats independentistes lliures de l’hemicicle. I per tant el poder de l’independentisme al nostre país.

I ho farà perquè vol jugar les cartes dels altres. Les cartes del centre-dreta les ha de jugar el centre-dreta. Des l’esquerra l’únic que podem fer és esperar. Esperar.