L'ombra de l'hegemó

Els fets que s’han produït a ERC els últims dies, amb una escisió parcial, ens empenyen a decidir quí té raó. És una FALSA ELECCIÓ. Totalment falsa.

Perquè? Perquè TOTS DOS TENEN RAÓ.

Això és possible? Sí que ho és.

És veritat que fa falta un partit transversal que aglutini sensibilitats d’esquerres i de centre-dreta per assolir l’objectiu prioritari de l’independència del nostre poble respecte a castella? Si que és veritat.

És veritat que és necessari un partit d’esquerres independentista que no deixi l’opció d’esquerres en mas del PSC? És totalment veritat.

(segueix)
Quin és el problema llavors? NO N’HI HA CAP DE PROBLEMA

Hi havia dos rols a jugar i unes soles sigles no poden jugar als dos rols a la vegada. No poden.

Durant un temps l’estratègia d’ERC fou la de quedar-se a l’esquerra, esperant que el sobiranisme de la base de CiU i la voluntat de retornar al poder de la seva direcció moguessin CiU cap a l’independentisme.

Però la base de CiU no ha estat prou forta i la direcció no ha estat prou llesta. O sí.

No era un error d’estratègia (quina altra estratègia es podia prendre). Simplement, a la base de CiU no ha aparegut cap líder carismàtic, cap grup carismàtic, que pugués fer de pol de referència davant l’estratègia de la direcció.

I la direcció ha aplicat una tècnica senzilla però eficaç. Una maniobra de distracció excel·lent. Mentir descaradament a la seva capelleta.

Com? Molt simple. Primer s’inventen el terme sobiranista per enganyar el personal. Sobiranisme se sembla molt a independentisme, ja que ve a dir que el poble de Catalunya té dret a decidir unilateralment les condicions d’encaix a Castella i per tant optarà per l’independència de Catalunya si un encaix a Castella no és possible.

Però (aquí està la trampa) les condicions d’encaix correcte o incorrecte no les decidirà el poble de Catalunya, sinó la direcció de CiU. I evidentment la direcció de CiU està molt més disposada a continuar sodomitzant-nos que no pas ho estaria el poble en referèndum.

Un cop han inventat aquest terme, poden anar dient per activa i per passiva que el 90% de CDC és sobiranista (que no implica que la direcció ho sigui). Poden cridar ben alt que la majoria de la base convergent és independentista (que no vol dir que la direcció ho sigui) o que el Felip Puig o la Carme Laura són independentistes (que no vol dir que la direcció de Ciu, que és qui preten decidir fins on arriba la nostra sobirania, ho sigui).

De tant en tant, i en lletra petita, algun dels directius (si pot ser un dels suposats independentistes) diu que Convergència en el seu conjunt és Sobiranista però no independentista.

La frase analitzada en profunditat és demolidora, perquè implica que la voluntat sobirana del poble català és la de continuar sodomitzats com fins ara o quasi com fins ara. Si no s’és independentista tal i com estan les coses, quan s’ha de ser independentista?

L’altre frase que els agrada molt és la de dir que sí que volen la independència de Catalunya, però que encara no toca. Com si hagués de ser una conclusió a dos o tres generacions vista.

Total, que aquest ha estat el moviment inmovilista de CiU. I aquest enroc pot haver estat produït per dues raons o la suma de dues.

La primera raó és que potser tenen un acord tàcit amb el PSOE pel que el PSOE bloquejarà el tripartit i el farà saltar ja que el PSC no ha cedit la seva cadira a CiU com aquests esperàven.

La segona és que són conscients que si es declaren independentistes ara, corren el risc que el PSOE aprofiti per donar un bon finançament (temporalment) a Catalunya de manera que el PSC quedaria com el bó de la pel·lícula i ERC-CiU com els rucs que no confien en qui tant els ha traït.

En resum, si CiU resta inmobilista i ERC ha fet un moviment estratègic del que no pot tornar enrere, la reacció normal és que aparegui un partit frontissa que incorpori les sensibilitats inequívocament independentistes de tots dos.

D’aquesta manera es bloqueja l’estratègia de PSC-PSOE.

Si el PSOE no fa un bon finançament, el partit frontissa creixerà a una velocitat d’escàndol. Però en aquest cas el PSOE ja no podria fer un bon finançament per escombrar CiU i ERC del mapa, perquè aquests mantenen una posició en la que no en sortiran perjudicats. Només en part el partit frontissa.

Així doncs, és fonamental que aquest partit frontissa es crei i sobretot és fonamental que s’hi incorporin a la direcció sensibilitats de centre-esquerra i de centre-dreta. Gent que surt d’ERC i gent que surt de CiU. M’atraviria a dr que no només és fonamental que es crei. És fonamental que en la mateixa formació del partit hi siguin representades totes les sensibilitats. Ja triga algú de Convergència a deixar la còmoda cadira.

I és fonamental SOBRETOT, que no ens barallem entre nosaltres. Aquests partits han d’existir. Tots tres. Decidir en aquests moments de quina banda s’està és absurd. El nostre vot caldrà decidir-lo poc abans de les eleccions, quan hom sàpiga ja quines cartes hi ha a la taula.

En tot cas, al nostre favor hi ha un aspecte fonamental. La crisi a la que ens enfrontem és i serà increïblement cruenta. Cap acord de finançament n’alleugerirà els efectes. Per molt “bó” que sigui (considerant “bó” un acord que ens torni 5.000 milions dels 18.000 que ens roben cada any).

L’opció del PSC d’intentar governar en minoria i esperar que un govern xantatgista a Madrid es comporti amb ells com el PP acostumava a fer amb els “territoris amics” és inviable. Perquè les coses aniran a pitjor encara una bona temporada.