LA CARRETERA DE VILASSAR: RECORDS 09.08.2014

Per Joan Lladó
Si un camí o carretera pot evocar-nos records de temps reculats, pel que a mi fa, és la carretera d’Argentona a Vilassar. Cada tros d’aquest viarany té la seva pròpia història gravada, com les cançons en una cinta de cassette. Records entranyables, que em fan somriure, que no s’esborren tot i que alguns no sé ni com, ni quan, ni perquè, s’hi van grabar.
Cruïlla sindicat de Cabrera

Aquests agradables records són l’excusa o el motiu pels quals segueixo sovint aquesta carretera amb la bicicleta. Però hi juguen tant o més les belleses i els paisatges que hi pengen. A més, què caram, són els meus paisatges.

Per anar de Mataró a Argentona, hom ho pot fer directament per l’antiga carretera que unia, i uneix encara, les dues poblacions, vull dir que no cal, necessàriament, de passar per Cabrera i Agell, però com que el que compta de veritat és passar una estona agradable damunt la bicicleta i no em cal prendre el camí més curt per arribar a qualsevol lloc, i tampoc no hi ha ningú que m’esperi, doncs us haig de dir que el camí més idoni -per mi- per arribar a Argentona, és prenent el referit viarany.

Els meus records són gravats en el sentit contrari a la marxa que us descriuré, és a dir, anant d’Argentona cap a Cabrera. Però ho faré a l’inrevés perquè gairebé sempre faig el recorregut amb bicicleta d’aquesta manera. Possiblement em complico la vida però tampoc em costa gens de girar el cap. Aquest gest el faig sovint per contemplar paisatges molt més suggerents i voluptuosos.

Amb l’inici al sindicat de Cabrera, on hi arribo normalment des de Vilassar o bé passant pel Camí del Mig i en la curta recta que arrenca de la mateixa rotonda, em trobo el primer tram de vella memòria, possiblement el record més reculat i barrejat en el temps: un partit de bàsquet a la pista de Cabrera, a tocar de l’ajuntament, en un dia rúfol i fred, amb gent engavanyada en abrics foscos i pesats, i alhora, sempre enganxat a aquest moment, un diumenge,  dins d’un cotxe que fregava els herbots i fanals del voral de la carretera a l’hora del vermut en un dia radiant, un xic calorós de primavera tot escoltant música clàssica; Bach suposo perquè quan escolto Bach, sempre veig aquell tram de carretera dins del cotxe estant i m’activa els sensors de la gana; gana de prendre un vermut. El voral i el camp de la banda de muntanya encara es conserva, a hores d’ara, gairebé igual. Tota la vida l’he vist de la mateixa manera: un tros d’ermot. No així al costat de mar que, a part de fer-s’hi un polígon industrial, també hi podem gaudir d’un bonic i curat parc.

Fent el trajecte en sentit contrari, en arribar en el darrer revolt abans del Sindicat, la llum, si fa sol, canvia, s’aclareix. Els horitzons s’amplien i apareix el mar que, de sobte, ens enlluerna. Deixem la llengua de terra, el contrafort on és establert el veïnat d’Agell, el faldó que sosté el turó dels Oriols i entrem en l’estreta faixa de terres que constitueixen la llargaruda plana maresmenca.

Quan he passat el pont de la riera d’Agell, apareix davant meu una bonica estampa, un perfil de muntanya familiar: l’alterós Burriac, acompanyat dels Oriols, guaitant ambdós l’amable, acollidora i deliciosa fondalada d’Agell. Quantes vegades hauré passat amb la colla i sol per aquests verals amb la bicicleta, corrent, a peu, de dia, de nit. Aquest anfiteatre amaga un munt de racons i espais que la nostra insaciable curiositat ens els fa descobrir en cada visita.

Agell

Tot i així, ja al petit coll del veïnat, la memòria torna molt més enrere: veure la capelleta i el conjunt de cases a ran de la carretera, m’engega en una llambregada el conjunt d’imatges, curtes, però escolpides en pedra picada, això és: baixant de l’autocar d’en Casas amb la iaia Maria i sa germana, la tia Mercè, per emprendre-la, tot caminant, i amb un cel ennuvolat, fins l’ermita, per assistir a la missa en honor a la santa. De fred, no en deuria fer perquè Santa Elena s’escau el 18 d’agost, però si que ho recordo tot moll. El curiós del cas és que no m’ha restat cap imatge concreta d’altre gent que veiés a l’interior del temple ni fora. Ni capellà. Però sí l’olor d’espígol. El que té la memòria…

Ermita de Santa Elena

Deixant ja el veïnat d’Agell i prenent la llarga recta de Madà, m’hi veig amb en Miquel Nicolau, d’amics, en Nico, i amb en Jordi Casabella, en Suari, tornant corrent d’una de les nostres primeres escapades o capbussades atlètiques. Veient-ho amb aquesta perspectiva, penso: com n’arriben de costar els primers passos de les curses de fons… En dèiem córrer per muntanya. Ara se’n diu trail running. Tanmateix, després de 35 anys, encara hi som.

A mitja recta, cap allà on hi ha aproximadament l’entrada de la urbanització de Madà, sempre em fixava amb una placa de pedra en record d’un jugador d’handbol del Mataró que hi morí en accident de trànsit. Això és el que a mi m’ha quedat, potser vaig errat amb el protagonista de l’accident. Aquest record petri, crec que desaparegué coincidint amb unes obres d’arranjament de la carretera o potser quan van construir el veïnat de Madà. La qüestió és que una vegada que la buscava tot passant amb el cotxe, ja no la vaig trobar i mai més n’he sabut d’ella. Ni demanant-ho al nostre senyor Google. De ben segur que és la font equivocada.

Entre la Casa de la Por i can Riera, hi havia un parell de revolts força tancats i dels que encara en queden vestigis amagats darrere una colla de bells pins i uns talussos fets de pedra. En un d’aquests revolts, el meu oncle Josep, casat amb la tieta Mercè, germana del pare, quan es dirigia amb el seu Vespino a treballar a Badalona, no sabé traçar amb gaire encert una de les corbes, i se n’anà marge avall. Encara el tinc a la memòria -i si aquesta no em falla, crec que aleshores jo tenia uns deu anys-  al seu llit de convalescent amb la cara tota nafrada i vellutada.

Malgrat l’ensurt, les conseqüències no foren greus, però l’oncle en restà espantat i li vengué el ciclomotor al meu pare que després ens l’anàrem passant amb els meus germans. La vida té aquestes ondulacions.

I per acabar, quants argentonins de la meva quinta que en passar prop del Viver no recordem els berenars que el baró oferia a tota la quitxalla del poble i a les seves famílies per passar la tarda de la diada de la Mare de Déu del Viver a la seva finca? El que més m’ha quedat d’aleshores, són els talls que ens produïen les fulles de la gruixuda gespa a les nostres tendres extremitats després de fer-hi mil tombarelles al damunt.

Bassa del Viver i ermita.

 

Fins aviat i que gaudiu de les vacances!

Joan

Els Pixats dels Ases, també amunt. 28.07.2014

Per Joan LLadó

Dilluns festiu de Santes amb poc quòrum de corriolaires. A la proposta d’en Martí, només m’hi afegeixo jo i com que estem enmig de nits de gresca, quedem per sortir més tard, a les nou.

Comencem forts: Camí del Nord i Font de la Salamandra amunt. Intentem la torrentada però les darreres graonades de granit ens diuen, de què aneu?

Seguim la pista i ens endinsem al corriol que mena en flanqueig al capdamunt de la pista de can Peret però el deixem tot seguit per baixar per les feixes ermes i, després, enmig d’un brut sotabosc, fins l’entrada de la Ponderosa. Resseguim la pista amunt fins el revolt on enllacem amb l’inici dels Pixats dels Ases.

 foto

 Continuada grimpada fins el camí de la Cornisa, a can Bruguera; no dóna treva, és totalment de ronyonada. Fem un bon descans sota una petita gotellada i continuem cap a la font de n’Oms i cal Gaig.

Passat el Parc Forestal decidim de baixar pel novell viarany d’en Bellatriu: molt, molt divertit. I per Sant Jaume entrem a Argentona per fer l’esmorzar a la Plaça Nova on ja s’hi ensumen flaires de festa major.

image

Fins aviat i bones vacances a tothom.

Salut,

Joan

 

EL MONTSEC (V) 18a. ESCAPADA D'ESTIU: 7, 8 i 9 DE JUNY 2014

EL MONTSEC (V) 18a. ESCAPADA D’ESTIU: 7, 8 i 9 DE JUNY 2014

Tres aportacions més que han arribat a la redacció de Bicicorriols. En resten tres més que entraran en breu. Fins aviat.

 

Per Rafa Floriach

EL MONTSEC

Aquest any he tornat realment entusiasmat de la sortida al Mont Sec. Realment aquesta petita escapada anual, és un paradís anímic dins la rutina i l’estrés que suposa el dia a dia.

La zona d’aquest any ha estat fantàstica per a la pràctica del Mountain bike, pujades dures i suades, corriols tècnics i vistes panoràmiques de por…. També molta calor, un dels aspectes més determinant dels dos primers dies.

 

Les vistes al pantà i al congost de Mont Rebei són espectaculars,  tanmateix el recorregut pel congost en bici és un dels punts forts de la sortida.

M’aturaré a comentar el pas pel congost, perquè va ser el moment culminat de la sortida, però no el vaig  disfrutar tal com m’esperava. De seguida m’adono que el disfrutaria més si el fes caminant i perquè no dir-ho, sense molestar els senderistes que ens miren entre admirats i emprenyats quan ens veuen passar amb les màquines per aquest lloc tant arriscat. Així doncs el video made in You Tuve que tenia en ment res de res, tranquilitat i prudencia.

També comentaré que la sortida de l’últim dia va se perfecte i per a mi la gran sorpresa, la pujada atlètica fins dalt del cim amb unes vistes a la vall molt maques i després la baixada pel camí de les cent corves. Molt bona aquesta ruta.

En definitiva, al final de cada dia he tingut la sensació de que hem aprofitat el temps al màxim, exprimint des de la primera llum del matí fins als últims rajos de sol de la tarda, tornant a l’hotel amb més ganes de sortir el dia següent.

En resum, com cada any, amb ganes de tornar a repetir l’any que ve i expectant per veure quins racons em portaran a descobrir aquesta colla de cracs.

Per Uri Noè

Ja hi tornàvem a ser, un altre any ens trobàvem per passar plegats els dies de la fira. Aquest any l’objectiu era el Montsec.

El primer dia vàrem anar a Estupinán del Castillo, un poblet aïllat d’Osca, el meu primer dia de pedalar va perillar per unes diarrees causades per unes llenties en mal estat. Quan em vaig llevar vaig arribar a pensar que no sortiria, però gràcies en Carles i el seu Fortasec vaig poder resistir i fer la ruta del dia.

El primer día vam fer bastanta pista i el més destacat va ser la visita corriolaire a l’ermita de Santa Quitèria i el bany al pantà de Canelles. Al tornar al poblet ens vàrem refrescar amb unes cervesetes i després vam posar rumb a Tremp, on buscàvem un canvi pel Magret. Malauradament no el vàrem trobar, però el seu, el vam poder deixar prou arreglat.

Després ens vam instal·lar a l’Hotel Terradets a Cellers i allí vàrem veure un munt de possibilitats: piscina, bar,?

Ens vam remullar a la piscina, després unes cervesetes i a sopar cap el bufet lliure, no cal dir que vàrem arrasar. Havent sopat quan tothom marxava cap al llit jo vaig proposar de fer unes copes, però ningú em va fer cas. A l’arribar a l’habitació i comprovar que fotia una calda de collons, el meu company de llit es va animar per a anar fer la copeta refrescant que jo proposava! Un cop engrescats amb els gintònics, en Valentí també s’hi va afegir.

L’endemà se’ns presentava l’objectiu principal de la sortida: el consgost de Mont Rebei!!

La trialera d’aproximació va ser brutal i un cop van entrar dins el congost les emocions anàven pujant de to. Passar per dins del congost dalt de la bici va ser una experiència inoblidable. Després vam fer un tram de carretera per acabar baixant per un GR abrupte que finalitzava amb una pista de baixada amb salts molt divertits que ens deixava a l’Hotel.

L’últim dia de pedalar el vàrem encarar amb l’estómac ben ple, amb un esmorzar de bufet lliure ben copiós!!! En aquesta jornada l’objectiu era Sant Salvador del Bosc, per arribar-hi vàrem fer una pista molt llarga i pedregosa que ens va fer païr tot l’esmorzar. Un cop assolit el punt més alt els que podíem vàrem baixar tija i obrir molles per encarar el que seria una de les baixades més revirades i llargues que hem fet mai. Al principi de baixar i fer aquelles corbes de pràcticament 180 graus costava una mica, però un cop pasada l’ermita, que estava a mitja baixada aproximadament, ja teniem les marrades ben controlades. Cal dir que ha estat una de les baixades que encara avui la tinc present tant bon punt pujo a la bici.

Un cop a baix, molt oportunament, el canvi d’en Magret va dir prou, per sort pràcticament tot era baixada per pista i carretera!!

En definitiva, van ser tres dies de pedalar amb una companyia inmillorable i amb grans experiències bicicorriolaires.

Per Carles Llorens

La vida és com una bicicleta, s’ha de pedalar endavant perquè sinó, perds  l’equilibri.

Nit fresca, l’aire en pica a la cara , camino lentament direcció a Can Mai Tanquis, en faig un munt de preguntes i espero respostes. Intento posar ordre al batibull mental però s’hi produeix un buit absolut que fereix, les respostes sembla que se les ha endut el vent. La trobada a casa del pastor per revisar les rutes sobre planell m’han fet aparèixer una sèrie de dubtes.

Serè capaç d´afrontar els tres dies amb les quilometrades i els desnivells  per aquelles contrades, faré anar més lent al grup, posaré en perill la meva salut i el que és més important posaré amb un compromís a la colla en el cas de que succeeixi quelcom…

La prova d’esforç ha sortit excel•lent, tots el anàlisis son correctes, la meva metgessa que em controla telemàticament el meu INR al•lucina amb la progressió i es fa creus de que pugui enviar fotos fent esquí de muntanya des de la gelera de l’Aneto.

Cal dir però que no ha estat un camí gens fàcil. Quan vaig arribar a casa aproximadament fa sis  mesos no era  capaç de caminar uns metres sense esbufegar , no tenia ben definit el  sentit de l’equilibri degut a la circulació extracorporea sotmesa al quiròfan, perdia la mobilitat a les cames i algun cop perdia la vista al fer un esforç sobtat segurament degut a la circulació per no dir el mal que en fèia l’esternon.

Desprès d’imposar-me un pla d’entrenament controlat per pulsòmetre amb  bici carretera , natació , btt  i amb l’ajut moral per part de la família   començo a veure una llumeta al final del túnel.

Segurament mai mes seré el mateix tant físicament com mentalment. Haig de tenir molta cura a l’hora de fer la cabra  perquè qualsevol cop pot esdevenir un seriós problema degut a l’ingesta diària de la pastilleta del Sintrom.

Però vet aquí que ja ha arribat el dia de posar a punt la muntura, endreçar les mudes a la bossa i  preparar les barres energètiques ( aquest any seran més ecològiques sense taurina ni cafeïna ,seran bàsicament fruits secs com a les primeres sortides amb els incombustibles Joan ,Valentí i Gio ).

Que dir d’aquest any, segurament tothom farà una petita ressenya dels indrets, escriurà una infinitat d’adjectius qualificatius dels corriols, camins de mala petja i baixadors , lluarà les menges i els magnífics llocs de descans.

Jo particularment faré referència a una colla d’amics sense posar-hi noms . N´hi ha de diferents caràcters,  amb diferents visions de la vida , de més tronats i esvalotats, més tranquils i assossegats , més valents i agosarats, n´hi ha de líders , també hi ha els que baixen de l’hort , de més callats, de més xerraires, de torracollons ….

En definitiva un col•lectiu que estima la bicicleta i que em fa fruir de la seva companyonia des de fa una pila d’anys i que ja forma part de la meva vida , que m’ha fet lluitar sense defallir en els moments difícils que m’ha tocat passar i que segurament passaré.

No puc acabar aquestes quatre ratlles recordant als companys que per raons de salut no han pogut participar del gaudi que suposa compartir tres dies amb la colla , espero i els desitjo una rapida recuperació.

Gio!! ves preparant la sortida del vintè aniversari que vinc ..

EL MONTSEC (IV) 18a. ESCAPADA D'ESTIU: 7, 8 i 9 DE JUNY 2014

EL MONTSEC (IV) 18a. ESCAPADA D’ESTIU: 7, 8 i 9 DE JUNY 2014

I continuem amb les aportacions dels bicicorriolaires que van suar al Montsec. Bona lectura.

 

 

Per Enric Subiñà

MONTSEC

Enguany el pastor va proposar de fer la sortida anual al Montsec, espai de fet força desconegut per molts de la colla. La principal mandra que feia era la possible calor que hi trobaríem, tractant-se d’inicis de juny i de ser una serralada, com el seu nom indica, no molt ufanosa en aigua, humitat i grans arbredes, tot i que ens guardava alguna sorpresa. Les setmanes prèvies havia fet fred i força pluja, pel que vam arribar a pensar en què hauríem d’anar amb tèrmiques i calces llargues. Però en iniciar la setmana ja ens van anar anunciant un gran canvi de temperatures amb la primera calor forta de l’any, i no es van equivocar…

Primera etapa al Montsec d’Estall, la zona més seca, inhòspita i feréstega de tota la serralada, tota ella situada en la franja, a Aragó. Vam dormir en un poble on gairebé ningú hi havia estat i gairebé ningú hi tornarà, Estopiñan del Castillo, i, sincerament, no es perderan res…. Etapa distreta, la que vam passar més calor, i la que vam passar per més pobles (Estall, Montfalcó, Fet i Finestres). Llàstima que estiguessin tots abandonats…malgrat l’abandó els fa molt atractius. Quanta vida havien vist, quantes festes i celebracions, quants naixements i morts, i ara, uns pocs visitants amb bicicleta o a peu. El millor del dia: la vista des de l’espectacular ermita de Montfalcó, penjada sobre el Noguera Ribagorçana i la banyada a l’embassament de Canelles.
Segona etapa al Monsec d’Ares. S’havia planificat una etapa molt completa, passant dos cops pel coll d’Ares, però ja des de la nit abans es veia difícil pels quilòmetres, el desnivell i, sobretot, les dificultats del terreny. Efectivament un corriol que des de l’Ametlla del Montsec ens havia d’enfilar fins a la pista de coll d’Ares, després de certes dificultats per trobar-lo, ens va obligar a fer-lo tot a peu, arribant a sota coll d’Ares al migdia, una mica tard per saltar a l’altre banda per primer cop. La prioritat era el congost de Montrebei, i ben bé va valdre la pena. Ah, i fet gairebé tot amb bicicleta per part de la majoria!Darrera etapa al Montsec de Rúbies, sens dubte el més verd, humit i boscós dels tres dies. Dia gris que ens va anar molt bé per no passar la calor dels altres dies… Etapa curta, acabant abans de dinar. Objectiu un dels cims de la serralada i el descens pel camí de les cent corbes, des de Sant Salvador del Bosc. Quatre gotetes benvingudes al cim fou un bon inici del descens, molt tècnic especialment a les tancades corbes molt difícils de prendre sense posar el peu a terra.En definitiva, molt bona ruta, millor companyia, i un deu per l’aprenent de logístic. L’hotel del Llac fou un molt bon punt per acabar les dues darreres jornades, amb un molt bon bufet on els plats queien que donava gust, una piscina molt refrescant per quan s’acabava, i unes gerres de cervesa amb algun gin tònic que calien per hidratar….

Enric

Per Anscari Nogueras

ELS TRES MONTSECS

Com cada any per la fira marxem a fer una ruta en btt, aquest any toca el Montsec. Sortim divendres puntuals de Can Tarrés, la furgona de l’Uri carregada fins la bandera i el cotxe d’en Gio, que porta la Itv al dia, per si de cas.Més tard, sortira el cotxe d’en Marcel amb en Carles i en Joan.

Ens trobem tots plegats a Estopiñan del Castillo, punt inicial del dissabte, on arrassarem de cerveses i ganyips en el bar de l’Hostal, per fer gana per sopar, estirem les cames pel poble,un cop visitat, ens tornem a l’hostal per fer un senzill però copiós sopar.

L’endemà, ben esmorzats iniciem la ruta del dissabte,la calor apreta força per ser tan d’hora i es preveu una jornada asfixiant. De la ruta,  els trets a remarcar d’aquest dia són les llargues pistes assoleïades, els pobles abandonats , l’ermita de Santa Quiteria, per les fabuloses vistes que ens va oferir i el corriol que s’iniciva al poble de l’Estall.

Per altre banda, d’aquest dia també nomenar l’averia mecànica d’en Magre que va ser solventada per l’Uri i en Joan, l’esmorzar a l’Alberg amb cerveseta inclosa i la banyada final al pantà com nostre señor ens portà al món.

Arribats a l’Hostal, carreguem bicis i maletes per desplaçar-nos a Cellers on estarem allotjats els altres dos dies, de camí parem a Tremp, per veure si podem cambiar el llastimós canvi d’en Jordi.No hi ha sort,  seguim cap a Cellers per refer-nos de cop de tota el calor pasada durant tot el dia.

Un cop descarregades les bicis i les maletes, aprofitarem per fer una capbussada a la piscina de l’hotel i les pertinents jerres , tot esperant l’hora del sopar.Tenim gana, i no esperarem gaire per assaltar el buffet lliure que ens ofereix l’hotel….els cambrers no dónen l’abast per reposar l’atac de catorze afamats.

Acabat el sopar, l’Uri, en Valent i Jo, decidim fer-lo baixar amb un gintònic a  la terrassa de la piscina.

Diumenge , un cop tips de l’esmorzar, també buffet…iniciem la ruta que ens portarà cap al Congost de Montrebei.Baixem un tram de carretera direcció  a Àger, on iniciarem la Lladonada de la jornada, un Gr que no hi passava ningú desde el segle passat, el resultat va ser més d’una hora amb la bici a coll esgarrinxats per la vegetació i amb un sol que ja feia justicia.Un cop fet aquest tram agafarem una llarga pista per arribar al coll, i on aprofitarem per remullar-nos a la bassa i  dinar en la font que hi trobem .Un cop nous, acabem la pista per trovar la carretera i iniciar un GR de baixada que farà les delícies de tots.Al refugi del congost en reagrupem per continuar amb el descens del congost de Montrebei, que si les pedres t’ho permetien es podía fer tot sense posar peu a terra.Dins el congost, els més inconscients, passem el tram més vertiginós  a sobre de la bici.

Fem les fotos de rigor abans de sortirne’n i aprofitem a l’aparcament per fer un últim mos, per iniciar el camí de tornada cap a l’Hotel.Una carretera custaruda i després una GR que s’acabava mai ens portaràn a fer un últim descens pedragós que ens deixarà a peus de l’Hotel.

Banyada a la piscina, jerres isotòniques per refer-nos i un sopar abundant en el buffet, per acabar, ara sí, tots plegats fent un gintònic a la terrassa.

Dilluns, sempre és el dia tonto, per allò que ja tornem i hem d’estar al migdia a l’hotel on hem encarregat el dinar.Però, res més lluny de la realitat, es fa una ruta dura per si sola, però si afegeixes els anterios dies, més d’un acaba demanant l’hora.

S’inicia per una pista molt llarga en fals pendent, d’uns 15km i la contiunem per una pista molt més trencada i pedragosa uns 7km més. A dalt el coll,parem a esmorzar per encarar el cim, on  ens acabarà demanant un esforç més per conquerir-lo.

A partir d’aquí, tot baixada, uns 800 de desnivell, primer per pista bona i després per corriol, on les marrades ens duran al Santuari del Bosc, que ens aturarem per contemplar les vistes , fer quatre fotos i menjar quelcom.

Proseguim el descens que molts demanarem l’hora també, per les numeroses marrades, que moltes t’obligaven a fer trial per passar-les sense posar peu a terra.Enmig de les marrades, l’Enric té un ensurt en una curva i surt rodolant muntanya avall, un cop s’a dona que no té res anirem a enllestir les marrades que cada cop són menys i els trams tenen menys desnivell.Arribats a la pista, desfarem una tram del matí, per acabar puntualment amb els tres dies de pedalar pels tres Montsecs.

EL MONTSEC (III). 18a. ESCAPADA D'ESTIU: 7, 8 i 9 DE JUNY 2014

EL MONTSEC (III). 18a. ESCAPADA D’ESTIU: 7, 8 i 9 DE JUNY 2014

Finim el mes de juny amb dues aportacions més dels soferts ciclistes de Bicicorriols.

Per Manel Trenchs

MONTSEC

Aquest any de nou podia tornar a gaudir al 100% de la ja tradicional sortida dels bicicorriols pel pont de la fira, aquest cop era la 18a edició. Des de la ruta dels Bons Homes que he anat repetint i gaudint d’aquestes sortides on es combina plenament la bici, la natura, algunes pinzelladetes de cultura i una miqueta, no gaire, de relax i xerrar barato.


Aquest cop, pel Montsec, no ha estat pas gens diferent. He pogut suar de valent sobre la meva estimada -el sol ens va posar a prova en l’ús de les cremes solars- veure algunes ermites i poblets perduts de la civilització del segle XXI, fruir de paisatges espectaculars -no cal dir, passar pel congost de Mont-Rebei, un plaer pels sentits- i algunes estonetes de parlar de l’actualitat, amb piscineta inclosa –es nota que puja el nivell de la colla-.

En resum, ja estic començant a atabalar els pastors cap a on ens portaran el proper any. De tot això, el que sí sembla clar és que per la 20a edició, d’aquí a dos anys, es vol celebrar “a lo grande” i anar fins a Sicília, terra i pàtria d’un dels grans referents de la colla, en Giovanni.

Per descomptat, com sempre, agrair als gestors i pastors de la sortida el seu esforç i dedicació.

Bé, moltes gràcies a tots plegats, una pregària per la colla, i fins la propera,

Manel

Per Marcel Torrus

La lluna ens ha aportat a la primera setmana de juny, a l’hora de fer la sortida dels tres dies. Enguany al Montsec, l’únic nom que tinc a la retina i que ubica la ruta d’enguany.

En el terreny de la ruta, com sempre ha estat de sorpresa, primer pel desconeixement de la zona i després pel paisatge, com diuen- Catalunya és un país de contrastos-, i el Montsec ho és. Molta calor, terreny molt àrid però a la vegada molta aigua en el seu embassament, on en tot al recorregut deixa constància. Trobem pobles abandonats on es fa difícil aclarir com, i sobretot de què vivien en temps pretèrits.

En els tres dies hi hagut de tot, avaries, punxades, tot i que el terreny, molt pedregós ho recordava en cada pedalada, hem estat de sort en aquest aspecte, una bona remuntada a peu, no hi pot faltar mai, no seria el mateix. Però potser el que més va reconfortar van ser les banyades del primer i segon dia. Allò va ser millor que un bon avituallament.

Any de pocs corriols, però els que vam fer els vam xalar de valent. La cirereta d’aquests la baixada de les cent corbes de l’últim dia. En pocs kilòmetres i amb un desnivell negatiu de vertigen, corba rere corba desafiàvem els graus de gir en cada revolt, en parades quasi obligades per descansar braços i canells, que en moments ja no responien.

No voldria obviar, la feina dels pares de la ruta, com sempre, i encara que sembli un tòpic moltes gràcies per la ruta que vau parir. Joan, Carles sou uns cracs.

El Logístic aquest any fou l’Anscari, vam tenir bons llocs per dormir, cal esmentar el segon hotel amb piscina i, sobretot, un bufet lliure espectacular, crec que en la nostra estada els hi vam crear un buit important al rebost. Després d’estar tot el dia sobre la bicicleta i menjar entrepans, barretes, gels, etc., era vital de poder gratificar les nostres castigades panxes amb una bona quantitat i diversitat de menjar.

La taula era gran, els viatges al centre d’avituallament eren interminables, crec recordar que en tots els àpats mai vam estar tota la colla a lloc, sempre hi faltava algun comensal…, a la recerca de sabors nous.

En tot cas ja en portem només uns quants, 18 sortides. Són 18 anys de goig, de bon rotllo i sobretot d’una bona amistat. És l’esdeveniment de la colla, que tots ens marquem a inicis d’any com a intocable, simesnó, això intentem, i cal aprofitar-ho. Tots fem l’esforç per ser-hi. Mai sabem el que vindrà demà, per tant a gaudir de l’avui. Arran d’aquesta última reflexió dir que enguany per motius de lesions, deures familiars, no ens han pogut acompanyar uns quants de la colla, que cal dir, que els hem enyorat molt.

Fins la propera!!!!