UNA ALTRA MATINAL DE MONTSENY 24.04.2016

20160424_125258Per Joan Lladó

Les setmanes volen. Vam sortir divendres a la nostra eixida, després del canvi d’aires a la Garrotxa, i tornem a ser diumenge. El Montseny és a prop i val la pena cercar-hi nous camins i corriols. Un o altre sempre se’n troba. Que no és el mateix que al Maresme, que cada setmana se’n crea un de nou.

En Martí proposà fer ruta des de Vilamajor, pujar a Montseny, Sant Elies i avall. Doncs som-hi. Qualsevol fotesa a la muntanya d’ametistes sempre passa bé.

En som sis, però per una avaria detectada abans de començar, just quan descarregàvem les bicis, fa que l’Anscari no pugui ni tant sols dir el primer bon dia. Ha de tornar tot sol cap a casa sense fatigar massa l’enginy.20160424_093844

Arrenquem cap a un quart de nou de Sant Pere amb el que sembla un dia radiant i cap a les nou, encara estem a tocar del poble. Les sifonades i llargues carenes que baixen de nord a sud ens fan la guitza per apropar-nos a Palautordera.

20160424_121342Cap a quarts de deu travessem el gual de la Tordera a Santa Margarida i ens plantem després d’una forta grimpada al Castell de Montclús. Enfilem fins a Santa Magdalena i travessem la carretera després de lluitar en un camí molt pedregós. Encara continua així un bon tros fins que tombem a ponent per una pista que flanqueja fins a can Riera de Ciuret. Prenem el GR i per ombrívoles fondalades escoltant el xipolleig de l’aigua arribem a Fontmartina, travessem el coll i iniciem la davallada cap a Montseny. Quin goig!

20160424_103503Al poble comprem unes begudes -convida el Mamelló- i ens cruspim l’entrepà a la plaça. Ens estem de fer les postres -mare de déu quines coques!- perquè anem tard i comencem la segona part de la jornada.

20160424_103507Baixem al càmping i, per la pista, pugem cap el Samon, el Villaró, el Polell i rematem a Sant Elies. Visita obligada malgrat fer-se tard i no estar en l’itinerari. Quan ens hem refet, iniciem la davallada cap a Sant Pere per un camí que no fa el pes a l’Enric: massa exposat i tècnic en alguns trams. Com en gaudim… Brutal! Ara, a la part de baix, em ve d’un pèl que no llepo en un ressalt. Fem un xic l’animal creuant la pista i arribem al poble per revestir-nos i tornar de seguida al Maresme.

20160424_125419Ens retrobem a l’Esperxada de Porqueres.

Salut,

Joan.

Els corriolaires: Albert G., Martí M., Pep F., Enric S., Anscari N. i Joan Ll.

RETORN AMB BON REGUST: SENGLAR IV 17.04.2016

20160417_113011_Richtone(HDR)Per Joan Lladó

Tornem després de mig any d’inactivitat al bloc. Ens ha sabut molt de greu aquesta llarga aturada però una força major ens hi ha obligat. A partir d’ara, esperem donar-vos una crònica setmanal, com a mínim, i que la pugueu gaudir amb la mateixa intensitat i il·lusió com ha estat viscuda i elaborada.

Per sort, no hem estat aturats i us podríem explicar un bon reguitzell de boniques i entranyables excursions, tant de bici, a peu, corrent, i moltes, d’esquí. Però per ara, us farem cinc cèntims de la darrera escapada fora-comarca que vam fer just diumenge, a la Garrotxa, trepitjant els soferts rocs que conformen la Via Romana de Capsacosta, entre d’altres paratges, i que ens van fer regirar la ronyonada enfilant a cop de pedal les mil·lenàries marrades.

Crec que en aquesta tasca del bloc hi continuaran col·laborant alguns companys, no en tinc cap mena de dubte, per això abans m’hi referia en plural. Per la resta, hauré de picar molta pedra. La vida sempre ha estat, és i serà així. Què hi farem.

 

El darrer dimecres, després de la nocturna setmanal i tot mirant el futbol a ca’ls Capgrossos, l’Anscari em proposà de fer una bona ruta fora-comarca per habituar les cames a la follia de l’Esperxada. La meva resposta no podia ser del tot afirmativa perquè tot just m’estava recuperant de la petita trencadissa del canell i encara no havia tastat la bici de muntanya d’ençà de la caiguda el dia 18 de març -tenia previst d’intentar-ho qualsevol dia d’entre setmana-, que un golafre i prematur mosquit em pessigà la nit anterior quan dormia, deixant-me el colze com una patata amb una infecció molt dolorosa.

Malgrat no saber si hi podria anar, li vaig dir de fer la Senglar IV dels Bicivicigarrotxa que mirada per sobre em semblava una ruta molt nostrada.

Divendres vaig fer festa i anàrem a la  Pobla de Segur amb en Guillem per recollir el pis de lloguer i tots els seus estris. En acabar vam fer una petita escapada amb la btt fins a Herba-savina amb dos motius principals: el primer, per comprovar com m’anava el canell i la pessigada en camins poc uniformes que no fossin carreteres i, segon, constatar l’estat del vell camí fins el desolat poble on descansen els masovers protagonistes de “Dos taüts negres i dos de blancs” d’en Pep Coll. Amb la colla hem de tornar a voltar la Serra de Boumort i no podem deixar de visitar els paratges que són descrits en tan tràgica i alhora tan apassionant novel·la.

20160415_131828_Richtone(HDR)En acabar l’excursió, podia afirmar que el canell era pràcticament curat, però no pas el mateix de la pessigada que, pel trontoll produït pel pedregar feia saltar el bony infectat del colze fent-me veure les estrelles.

Per diumenge, el poc quòrum féu que pels pèls la convocatòria fos anul·lada, però els vaig dir que per mi no, que m’hi apuntava malgrat no estar preparat del tot. Una escapada d’aquesta categoria no es podia pas demorar.

Així doncs, per diumenge en vam ser quatre: l’Uri, en Valentí, l’Anscari i servidor. A quarts de sis em llevava i a dos quarts de nou empreníem la marxa amb les bicicletes des de l’Hostal del Sol a Olot. Com us he dit més amunt, la ruta prometia i el dia hi afegia una gran pinzellada. Recolzats pels mapes i el gps d’en Carles, ens endinsàrem vers la vall del Riudaura cap a Sant Andreu del Coll. Aquí férem la primera parada per observar una de tantes joies del romànic que es conserven a la comarca.

20160417_090718Poc abans, un xic més avall, passàrem pels peus del Castell del Coll, poc més o menys datada a la mateixa època i tot seguit envoltàrem els Saiols, mas situat a l’inici est de la carena de Sant Miquel del Mont.

20160417_090206El bonic corriol que careneja la serra ens conduí finalment en divertida baixada fins la Collada de Bastons. Vaig tenir els meus dubtes si anàvem per bon camí perquè aquest viarany anava per la part sud de la serra i pels nostres interessos havíem de baixar per l’altra vessant. Vam constatar que el gps no s’equivoca.

En aquest punt iniciàrem el primer gran descens, alguns trams ràpids i d’altres més tècnics, cap a la Vall de Bianya pel Caire de la Torre. Sensacional. A la font de la Torre vaig carregar aigua i férem camí cap a Sant Pere Despuig on la visita llampec a l’església no hi podia faltar.

IMG-20160417-WA0030A partir d’aquí anàrem planejant, obrint i tancant vailets, fins la Casanova del Pla d’en Beia, on preteníem veure-hi el majestuós roure del mas que el mapa ens indicava. Però vet aquí que només hi havia la soca, de grans dimensions, però tant sols una soca.

Abans d’arribar a l’inici del camí romà, ens trobàrem amb una petita dificultat: perdérem el camí a ran de la Pentinada. El gps ens ajudà i per un vague senderol que s’intuïa, reprenguérem la marxa apareixent al mas Puigdemont envoltat d’uns prats ufanosos i bucòlics.

20160417_104533La Vall de Bianya, de les valls garrotxines, és potser la més bella segons el meu modest entendre. A Santa Pau, als Arcs precisament, hi tinc molt bons records d’infantesa, però aquelles valls no tenen ni de bon tros la llum d’aquesta: aquí és neta, cristal·lina, no t’hi sents ofegat. A mesura que anem davallant d’un prat a l’altre, em venen ganes de dir als companys que s’aturin, de saltar a terra i asseure’ns sota una alzina i escoltar els esquellots llunyans de les vaques. Qui no entraria en una de tantes gran masies de la vall, de les que encara habiten masovers, per observar el seu tragit, contemplar des de l’escó de la llar, vora el foc, el suau paisatge entre forcs d’alls i cebes, el blat de moro i els tomàquets penjats?

Molts d’aquests masos han estat adequats per a la vida moderna i s’han convertit en habitatges de segona residència. Sovint hi passem ben a ran. El seu entorn es veu molt ben arranjat però no s’hi veu feinejar ningú.

20160417_133146_Richtone(HDR)

A Sant Martí del Clot comença la Via Romana de Capsacosta. Així ens ho indiquen els senyals que veiem a peu de carretera. Travessem la Ribera de Sant Ponç i comencem la remuntada encara sense massa pendent entre els majestuosos masos que flanquegen el camí. Damunt cal Pere Sastre el mil·lenari camí comença a endurir-se pel que fa al pendent i al seu ferm. Trobem molta pedra i alguna marrada de ronyonada. Tot seguit el viarany s’ajup fins l’Oratori de Sant Josep. És en aquest punt que comença la veritable escalada de la jornada i suposem que la capelleta de les pregàries té alguna raó d’ésser-hi.

Sense temps per pensar-nos-ho, travessem la carretera, les pedres de la calçada ens apareixen de forma discontinua fent-se entre elles uns grans solcs que dificulten en gran manera el progrés de les marrades. Quin esbufecs! Quins cops de ronyonada!

Som de ple en la nostra salsa; gaudim en gran manera tot superant i enfilant les enormes llambordes i carreus. Era una fita que tenia pendent de fa uns quants anys, m’atreveixo a dir des que vaig començar a fer bici de muntanya, aviat farà trenta anys, i per fi m’ha arribat el moment sense pràcticament voler-ho. Mentre pugem, tenim temps, fins i tot, entre una marrada i l’altra, d’anar llegint els petits cartells col·locats de forma museística als peus o al damunt dels elements que conformen la via: desguassos, trencaaigües, voreres, talussos, guarda-rodes, etc. Ens ha agradat també cal Ferrer: les runes del que abans de ferreria havia servit d’hostal. Els seus grans carreus ens porten a moltes centúries enrere.

via-romanaTornem a travessar la carretera i ens trobem amb colles d’excursionistes que pugen a peu. En el darrer i més llarg tram fins coronar el coll, caldrà fer un gran esforç; el volem recórrer sense posar peu a terra i aquests excessos desgasten però dignifiquen. Que no ens manqui l’esport i la cultura entre amics.

Anem superant esculls i colles -que tot s’ha de dir: ens distreuen de la feina- i coronem el coll de Capsacosta. Hem aconseguit la fita proposada: a 0. Si seguíssim avall, en pocs minuts ens plantaríem a Sant Pau de Segúries, a la vall del Ter. Nosaltres hem de virar cap a llevant per carenejar la Serra de Vivers, que és una de les capçaleres de la Vall del Bac. Abans però, ens asseiem al marge per fer un mos i en el mateix moment que un “endurero” arriba pel vessant nord de la via. També passa una família que, irònicament, comenta que els ciclistes fem bici amb l’excusa de fer moure les mandíbules. Sense paraules.

20160417_120959_Richtone(HDR)Continuem la ruta per un bonic senderó enmig d’una fageda que ens mena al punt més alt de l’itinerari a 1003m., dit el Serrat Fresc i després de passar el Portell de Sant Salvador, baixem ràpids i sense entrebancs fins el Collet de Cortals per on també hi passa la vella carretera. Quan en Valentí i jo hi arribem -he tingut problemes tècnics amb la maneta de canvi-, l’Uri i l’Anscari estan essent interrogats pels excursionistes que ens havíem trobat més amunt. Volen informació de les bicicletes i de l’itinerari que fem. L’Anscari els atén molt amablement; hi ha raons per fer-ho així.

A partir d’aquell punt la marxa s’alenteix molt notablement. El camí és poc fresat i ens hi trobem moltes noses, sobretot branques. En transcórrer pràcticament al fil de la carena, els arbres i branques són fàcilment afectats per les ventades i cauen indefectiblement damunt del camí. El traçat m’ha recordat ben bé un dels camins per on transcorria l’Esperxada de l’any passat.

20160417_132259_Richtone(HDR)Havent recorregut uns cinc quilòmetres del monòton crestall, davallem amb certa dificultat, perquè el camí es perd, fins el Collet de l’Erola. En aquest punt decidim de retallar la ruta per poder entaular-nos per dinar. Si la volguéssim acabar, ens hauríem d’entaular per sopar. No cal estirar tant.

Som al punt més proper per enllaçar amb el camí de tornada. Així doncs pugem al Coll de Barcadura que és a uns tres-cents metres i iniciem un dels grans descens que tenim per davant. Coincidim amb el recorregut de l’ultratrail Trepitja Garrotxa (TG) i això ens facilita la navegació, car és marcat amb senyals molt visibles. Mare meva quina davallada fins a Sant Martí del Clot! Una molt bona combinació de trams amb molt de flow i trams tècnics, de vertigen, els que més ens agraden. Sensacional, espaterrant. Deixa petja, si senyor.

Al Pla d’en Beia anem travessant prats d’herba tendra fins arribar a l’Hostalnou on, al camp de futbol, ens abastim d’aigua i fem un mossec abans d’emprendre la tornada cap a Olot.

20160417_151624_Richtone(HDR)Quan reprenem la marxa i passem per davant de can Colomer, uns cinc-cents metres més enllà, ens adonem que hi ha una molt regalada font a ran de camí amb un entorn molt més ufanós i més lligat al tomb que estem realitzant. L’aigua, però, la tenim, possiblement no tant fresca. La humil aixeta que ens ha assedegat quan ho necessitàvem no es mereix un lleig.

DSC_2510Passat el mas La Coma, deixem el pla i ens endinsem al bosc començant per unes fortes costes que després de l’aturada es fan sentir. Ens trobem amb algun repetjó que ens fa bufar i després encarem uns trams molt tècnics: graons de tibar de ronyonada. La conseqüència de la pana a la maneta de canvi ha estat que només funciono amb una corona, la penúltima, i he hagut d’anar canviant de plat petit a plat gran i de plat gran a plat petit i en aquests trams on un hom més necessita tota la tralla, es veu vetat d’intentar l’impossible. Veig l’Uri que es va enfilant fent saltirons al meu davant. Boníssim! Per treure’s el barret.

I així ens arrepleguem al Castell del Coll, just per on hem passat feia unes hores. Aquí doncs, el més senzill i ràpid seria desfer el camí del matí i arribar a Olot més d’hora, però amb l’Uri reflexionem i valorem que ens podem perdre un bon descens. En vistes de la situació, esperonem i mig enganyem als companys dient-los que només resta enfilar fins el Ventolà i d’allí cap avall fins l’arribada. En tombar el darrer revolt davant del mas, una forta pendent que s’enfila al cel fa posar en dansa tots els sant del calendari. I m’imagino el pensament dels companys.

Tot plegat, bufar i fer ampolles. Arribem com si res als peus de Sant Valentí i iniciem plegats la davallada. Què us n’hem de dir… Quin descens! Fabulós, emocionant, inoblidable, sensacional, espectacular. Per tornar-hi, vaja.

No hem deixat de pensar amb la resta de la colla que de ben segur hauria gaudit de la jornada corriolaire.

Ho rematem amb un bon dinar on no tanquen mai la cuina, i sense ser pretensiosos, fan una cuina senzilla i passable: al B-CREK.

20160417_172635Fins aviat,

Joan Lladó.

Els corriolaires: Valentí T., Anscari N., Uri N. i Joan Ll.

La ruta de Bicivicigarrotxa: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=8986922
Felicitem a aquesta colla garrotxina que ens fa gaudir de valent i concretament a en Kolo, l’alma mater.

BURRIAC XTREM. AMB UN ROC A LA FAIXA 08.11.2015

IMG_9763

Per Joan Lladó

En l’edició anterior, en la que el Grup de Muntanya d’Argentona (GMA) s’estrenava en la modalitat de marató, em feia molta il•lusió de córrer-la, però no estava prou preparat per fer-ho amb una certa comoditat i sobretot gaudint-ne, que és el que més valoro quan m’apunto -estranyament- en una cursa de muntanya. Ara se’n diu trail. Enguany ho havia de fer de totes totes, n’havia pres la decisió i, per tant, calia una preparació mínima per acomplir les expectatives, no només en temps, simesnó en diversió. Correré a casa i els nostres paratges: turons, camins, corriols, brolles, torrents, pinedes, alzinars, estepes, saulons, són per gaudir-los a pleret; envoltar en cursa i en una sola jornada una bona part de les valls i capçaleres que conformen la riera d’Argentona, no es pot fer pas cada dia. Així doncs, convé aprofitar l’oportunitat que ens ofereix el GMA.

La preparació prèvia m’hauria agradat amb més volum però el meu temps d’esbarjo m’ha obligat a fer-lo de qualitat; ja m’està bé. Sobre el temps que podria esmerçar en completar els 42 quilòmetres, no sabria pas què dir-vos amb una certa precisió, però estimava entre 5 i 6 hores.

Decideixo passar la nit precursa a casa els pares per estalviar-me mitja hora de matines. Esmorzo quelcom de dolç per iniciar la feina amb un xic de benzina al cos. Em mig guarneixo i vaig a la plaça a recollir el dorsal. Saludo alguns corredors i als amics col•laboradors que van arribant mig adormits. Me’n torno a casa per acabar de guarnir-me i penjar-me el dorsal. Es va acostant l’hora.  Tot i la meva tranquil•litat d’esperit, em persegueix el neguit presortida. Baixo al carrer. Alguns atletes ja escalfen. Ens avisen que al casal dels avis hi fan l’explicació prèvia, ep! el breafing, s’ha de dir el breafing. Ja és tard però m’hi acosto. En sortir, l’expectació creix. Les veus creen un mormorar somort trencat pels escarafalls d’altres per matar la por.

Quan m’acomiado dels companys de la colla que se’n van a preparar avituallaments i controls, entro al caixó de sortida i em retrobo amb moltes cares conegudes. Resten uns set minuts. La fem petar bescanviant experiències. Fa un xic de fresca; m’he posat els manigots. He fet bé.

Pam! Som-hi. Segurament el que menys m’agrada de les curses: la sortida, els primers minuts, l’esbandida, gent pel mig, destorbs, el món s’acaba. Desitjo que comenci la primera remuntada per posar-me al meu terreny i la corrúa s’escampi. Passem can Comalada i enfilem pel torrent de sediments saulencs -formació geològica que es creà durant el període del conreu de la vinya i que té la particularitat d’estar a una altura superior als camps que el flanquegen i és autòctona de la nostra comarca-,  per encarar els verals del Rovell de l’Ou.

La respiració i el ritme anaeròbic encara s’han d’estabilitzar i per això encara no vull avançar ningú. Ho faig quan ja soc gairebé al primer pic del perfil, ben a prop de la Plana de can Martí. Em trobo en Javi Nieto al meu davant. Per mi és un bon referent. Baixant, intento de seguir el seu ritme, que per mi és bo, però noto molèsties al ventre. Se’m remou tot i tinc punxades quan baixo. Corro amb ell fins al primer avituallament a can Misserprats.

No em sento a gust. Què caram em deu haver produit aquest rebombori? Estem canviant de vessant i enfilem cap a can Ribot per baixar per la font del Àlvers d’en Javà i el pont de l’Espinal per entrar tot seguit a Riudemeia. No m’atreveixo a prendre res per no agreujar el símptoma; només magnesi líquid per evitar les rampes. A veure…

A can Roviró em trobo més bé, però estic pujant i quan circulo pel corriol d’en Galzeran, veig que corro al costat de les primeres fèmines; m’ho retreu en Piu que és a la cruïlla de la pista. Tinc aquesta sort, noi!

Ens espera el tram costerut dels “gossos”, així el coneixem la colla de bici. Sector atlètic i tècnic alhora per fer damunt de les dues rodes. M’enrecordo de l’Albert; segur que va ser ell qui suggerí aquest pas que una vegada superat, ens va apropant, en terreny més ajupit, cap a Sant Bartomeu.

IMG-20151108-WA0014

Ens els trams de baixada pateixo, i molt. Les punxades al ventre m’obliguen a fer la passa molt curta i això fa que perdi força temps on n’hauria de guanyar. Ara per ara, m’haig de conformar amb aquest mal i m’hauria d’aturar per buidar i fer net però no trobo el moment.

M’estic acostant, en baixada, a l’avituallament del Roc de l’Elefant. M’hi espera la cunyada, la Salut, que col•labora amb la Creu Roja i em fa unes fotos després d’esbroncar-me que fa massa estona que m’espera. Això s’en diu atenció negativa.

Constato, en no veure en Javi fa estona, que vaig molt malament o ha fotut una bona estirada, però m’animo en començar a enfilar cap a Céllecs. Els corriols del vessant prehistòric de la serra em són familiars i m’agombolen; hi corro a gust malgrat tot. Després de travessar el Torrent de Sant Bartomeu i d’enfilar el tram costerut fins la pista, m’espera en David -deuria anar molt ofegat perquè m’ho ha recordat ell mateix- i tot seguit, abans d’emprendre el camí del Roc de les Orenetes, trobo en Marcel a l’entrada del camí. Em dona ànims i m’ofereix aigua, que li agraeixo, però de moment vaig servit.

Sota els rocs de Contravent hi trobo els amics Martí i Anscari que controlen la zona. No els deuria fer gaire bona cara. Només desitjava d’aturar-me i buidar, però el meu capdeniment m’ho impedia. Ja ho faré, em deia.

En arribar a la pista que careneja i ens enfila fins el cim de Céllecs, les cames comencen a endurir-se però tot i així, em sento prou bé, tant anímica com físicament.

Corono i sense pausa davallo cap a Òrrius i, ves per on, em passa en Javi com una daina quan tot just som a la cova. M’explica que ha hagut de parar per un fort mal de ventre i ha fet net. Quina sort!

Vaig davallant a un ritme molt lent, les punxades són cada vegada més agudes. Quan travesso la pista que va de Sant Bartomeu a Coll de Porc, saludo en Xarli i en Carles que hi fan de control. Estic al límit. L’avituallment de la colla s’apropa. Potser m’hi aturo. Em cal perdre aquests minuts per guanyar-los en el descens.

IMG-20151108-WA0010

Arribo i prenc de tot: líquid i sòlid. Comento durant uns instants la jugada amb l’Angel, en Gio i en Valentí, que també els acompanya l’Eva i la canalla de l’Anscari, la Laia i l’Aitana. Reprenc la marxa i una vintena de metres enllà m’endinso al sotabosc per fer el que havia d’haver fet una vintena de quilòmetres abans.

IMG-20151108-WA0005

No ha anat bé, gens bé: no ha baixat res! La situació m’ha recordat una pel•lícula italiana que fins m’ha obligat a guaitar el meu entorn i riure’m de mi mateix. M’apujo els pantalons i molt a pesar meu, continuo avall amb la mateixa càrrega. Quina dotzena de quilòmetres m’esperen…

Quan travesso Òrrius, pel tram asfaltat de carrer, em puja el bessó dret. No fotem, no fotem… que encara resta molt! Ai! que no acabaré… Recordo que a l’avituallament m’he pres un magnesi, per tant, hauria de fer el seu efecte. Pujant el Torrent de can Blanc, corro sense forçar, intentant de posar els muscles al seu lloc. Quan arribo al dipòsit i em trobo a l’Andreu a la cruïlla abans d’entrar al corriol, vaig tranquil. L’enrampada ja ha passat i pujant, no tinc punxades a la panxa. Em trobo bé i acostant-me a Burriac els ànims s’enlairen. Abans d’arribar a Gironella trobo en Pep en una cruïlla de camins i només tinc esma d’explicar-li el mal tràngol que he passat fa una estona.

Vaig fent i arribo prou bé al coll. No em convé estirar massa la passa per evitar les rampes i la baixada tècnica per sota Matacabres no la puc fer a la velocitat que voldria; el rebombori abdominal no m’ha deixat ni un instant; és talment un roc a la faixa. Tanmateix, puc donar gràcies que el motor no s’atura i arria prou bé en les pujades. En aquest tram tinc a una noia al davant meu i li pregunto quin temps portem ja que no utilitzo mai rellotge i em respon: quatre hores i catorze. Que què? Encara baixaré de les cinc.

Passo content el collet de Matacabres i encaro prou valent la “Bèstia”. Soc a l’eixida de casa. Corono el turó de Cirés i em dic a mi mateix, ja està fet! Només resta el bonic i encisador corriol de la Brolla de l’Abril, les Banyadores i els Uiuiuis, Burriac i avall sense més sifonades. Som-hi!

Quina pena que no pugui saltar com una daina pel pedregar dels Uiuiuis… Les cames i el cap poden, però no pas el ventre.

Coll de Burriac. Monòlit. Grimpada vers el Castell. Pujo bé. Amb ganes. Saludo en Víctor Marin que baixa d’excursió. Al Castell molt d’ambient. Fotos. Hi passo en una revolada. Pista avall i per la directa de la Font del Ferro anem a retrobar el camí del Coll de Burriac que, seguint-lo vers llevant, ens menarà a travessar la pista de Burriac que puja d’Argentona.

DSC2967_BX2015_negro

Vaig bé de cames, cap símptoma de rampes, voldria i podria baixar fent la darrera estirada però el mal persisteix. Estic un xic decebut i ara em preocupa entrar en la zona d’asfalt.

Passo per l’encisadora, alterosa i frondosa  font de la Puput i, després de les costerudes marrades que es van endinsant en fort pendent avall a l’ombrívola torrentada, corro a ran de la font d’en Míliu; tot seguit, entre canyissars, velles alzines i damunt del sauló del torrent, arribo a la Font Picant.

Ara ve el darrer tràngol: el terra dur que fa pujar bessons, isquios, quadríceps i tota la ferramalla que ja n’està fins el capdamunt. En l’inacable carrer de l’Abat Escarré veig de lluny un corredor que recolzat en un arbre i ajudat per la vorera, està fent estiraments per posar a lloc muscles rebels; la silueta m’és coneguda i a mesura que m’hi acosto constato que és qui em semblava: en Gilman que corre la mitja. Correm plegats fins a meta. Guanyo quelcom que no esperava: tres minuts a les cinc hores. Fantàstic!

Fins la propera.

Joan

Vull donar les gràcies al Grup de Muntanya d’Argentona per oferir-me el plaer de gaudir a casa i als companys de la colla per ser on convé. També a Inverse i a EnForma Mitjons pel seu recolzament. Per molt anys!

Per a més informació: www.gmargentona.com

EL COMABONA AMB BTT: FINALMENT 14.08.2015

DSCF7430Per Joan Lladó

Sóc a les acaballes de les meves vacances i per fi trobem el dia que ens va bé a ambdós -al meu fill en Guillem i a mi- per fer una sortida de bicicleta al Pirineu. De fet, ho hem decidit el dia abans. La majoria de la colla és escampada amb les respectives famílies prenent el seu descans d’estiu i crec que és absurd d’avisar a ningú. Així doncs, ens aventurarem a fer el quart intent -per la meva part- de coronar el Comabona amb bici.

Feia dies que anava rumiant sobre quina podria ser la millor ruta tenint en compte que en Guillem no està avesat en les distàncies ni desnivells de marató i que alhora poguéssim assolir plegats el repte que tenia pendent. Basant-me en l’itinerari que realitzàrem en el darrer intent, vaig pensar que, en lloc de començar a Gisclareny, ho faríem des de Saldes fent el mateix recorregut, evitant, això sí, la pujada pel coll de la Bena fins la Bauma i, a la inversa, baixant.

Decidit. Després d’esmorzar a la plaça de Saldes, cap a les deu del matí i amb un xic de núvols i un pèl de frescor, iniciem l’ascens cap el castell i l’ermita de Santa Maria. Bona partença per escalfar cames. Fa quatre dies, com aquell qui diu, que hi pujàvem amarats d’aigua. Avui, en aquesta hora, no sembla pas que els núvols ni el seu habitual contingut ens facin la guitza. En Guillem se’l veu content i eufòric. Li agrada l’entorn.

DSCF7384

DSCF7381Seguim pel senderó que flanquejant per sota el mirador mena al veïnat i vall de Gresolet. És un viarany que per les seves característiques es fa llarg; és estret, corriol vaja, molt variat en quant a la tipologia del sòl i amb força dificultats tècniques.

DSCF7382

DSCF7387Cobert aquest primer tram i finalitzat amb un curt però molt tècnic descens, iniciem l’ascens vers el coll de la Bauma passant a ran del refugi de Gresolet i el santuari, on uns operaris es distreuen veient-nos enfilar per la costeruda però ben conservada pista.

DSCF7393En Guillem va fresc com una daina i el ritme que imposa em costa de seguir. Veig que pren “un bon camí”, només cal que ell vegi que pot ésser l’”encertat”. Tot i els meus esbufecs, no sabeu pas amb quina alegria pujava darrere la seva estela per aconseguir la Bauma.

DSCF7397DSCF7394Després d’una curta parada i de fer quatre fotos al coll, d’explicar quatre anècdotes i històries passades per aquells topants, reprenem la marxa cap a la Jaça i en passar just on el Pedraforca imposa amb la seva presència, en Guillem em demana que el retrati allà on tots ho hem fet alguna vegada.

DSCF7400DSCF7403Quan superem el parell de revolts previs a la cabana de pastors, ens creuem amb tres endureros que baixen. En Guillem se’ls mira amb una certa enveja. Jo que li dic:

-Segur que pujant no han gaudit gaire. Fins pot ser que els hagin enfilat fins dalt. No se’ls veu gaire abatuts i baixen lents.

Tot seguit passem a dos ciclistes en el darrer repetjó just quan veiem als nostres peus el desnivell guanyat i quan el camí comença a planejar fins el coll de les Bassotes. Tota la verdor de l’indret és clapejat pels ocres de les vaques brunes del nostre Pirineu.

DSCF7406En arribar a la cruïlla, al coll de les Bassotes, veiem baixar pel camí que hem de prendre, un senyor amb una moto de trial i sense casc. Ens hem imaginat que era el pastor que tornava del Prat Llong, allí on d’aquí una estona hauríem d’arribar, si el temps no ens ho espatlla.

Fem un petit recés i una queixalada. Apareixen alguns núvols que de moment no ens fan témer pel nostre esperat èxit. Així que ens hem refet i m’he posat els manigots perquè en aquelles altures l’aire és fresc, iniciem el dur ascens fins el prat esmentat. El camí és sever, pedregós, i els primers revolts són durs de pelar. En Guillem els supera amb prou facilitat. Jo li vaig al darrere. Possiblement pel ritme més lent amb el que hem enfilat, m’ha donat la sensació que la pujada no era tan llarga com quan la vam pujar la darrera vegada. I vet aquí que arribem al vailet que limita els prats i on fineix el camí carreter.

DSCF7409Recuperem l’alè i seguim la traça que travessa tot el Prat Llong fins que una molt forta pendent ens conduirà al pas que travessa la Serra Pedregosa. Des d’aquesta portella podem observar la resta de camí que caldrà cobrir per arribar al nostre objectiu. Als nostres peus hi tenim la gran i flonja fondalada, la Coma dels Cortils i la seva serra i, més a ponent, la Serra Cabirolera i el cim que la corona.

DSCF7417

DSCF7444DSCF7443Ens ve de cara un ciclista i li demanem com està l’ambient per fer el cim i ens diu que ha hagut de deixar-ho córrer perquè hi ha força boira i anava sol. En Guillem s’espanta i se li enterboleix el camí. De fet, a partir del Pas dels Gosolans en amunt hi ha força boira que puja de Cerdanya i al damunt de les nostres closques hi tenim núvols alts. Em puja la mosca al nas i ja no les tinc totes però proposo en Guillem d’arribar-nos fins al Pas i allí en tornarem a parlar.

DSCF7420

DSCF7418Seguim pel bonic senderó del pedregar que no és pas ràpid pels nostres interessos. En Guillem ja no arria tant, i a més, la trobada amb el ciclista l’ha desmotivat i ho veu tot negre. El vaig engrescant a mesura que ens apropem a la balconada. Tenim la banderola a tocar.

-Vinga Guillem, que ja ho tenim!

Curt descens, repetjó ciclable i el Pas dels Gosolans a la butxaca. En Guillem té un somriure d’orella a orella. Fotos, és clar.

DSCF7421DSCF7425Pel camí del refugi del Prat d’Aguiló veiem apropar-se uns excursionistes. Això tranquil·litza en Guillem. Es fan creus que haguem pujat amb les bicicletes i ens comenten que del refugi els han recomanat que no pugessin amb aquella boira. Aquesta, però, és molt trencada. Fins i tot es pot veure el refugi i part de la plana cerdana. Amunt, no es veu el cim, però sí tota la falda que careneja. Som-hi que ho tenim a tocar.

DSCF7432Reprenem la marxa amunt davant dels excursionistes en el moment que n’arriba un altre. Això ens agombola. Anem resseguint el camí marcat per mollons i a estones, quan el camí es perd, anem damunt l’herba on hi costa progressar. De moment no veig perill que puguem restar coberts per la boira. Assolim el Puig de la Font Tordera amb poca visibilitat. En Guillem no les té totes i just quan ens fem les fotos i comentem si girem cua i intentant convèncer-lo que tenim el cim a l’abast, i a males podem desfer el camí resseguint les fites, s’aclareix i veiem ben nítid a l’altre costat del Collet de Comabona el desitjat cim.

-Eeeeeei, pare! ja hi som! Que guapo! Goita les parets i els contraforts del Cadí!

DSCF7435A través de les minses escletxes, el sol s’encasta en els murs i contraforts calcaris i la seva llum reconforta davant la gran solitud que hom sent en aquells topants, pràcticament sols enmig del no-res. La joia que sento de ser allí amb en Guillem desfà totes les pors acumulades. Experimento una impressió de repòs i complaença, ensems a una gran satisfacció de trobar-me en bona companyia. Plegats hem aconseguit el cim. Per molts anys.

DSCF7439DSCF7429Ens fem les obligades fotos, ens abriguem, doncs ens resta una llarga baixada, i iniciem la reculada desfent el camí. Evito la remuntada des del collet i anem a parar a la font Tordera. En Guillem s’inquieta perquè creu que he errat el camí enmig de la boira que ha pujat. Però el neguit li passa tot just veu un xic més avall el Pas dels Gosolans. A partir d’aquí ja no deixem el camí però ell resta un xic enrere perquè les forces li minven i la boira l’aclapara. Li suggereixo que es mengi una barreta o un gel que el farà refer i amb aquestes arribem al pas de la Pedregosa. Allí se’ns obre el món i també l’esperit del vailet. El Pedra amb tota la seva alterosa bellesa, tapat però per un barret de boira i tot un llarg i fascinant descens fins a Gòsol ens esperen.

DSCF7442

DSCF7447-Pare, quina diferència de tenir o no el sol, la claror. Per això no vull fer el grau d’alta muntanya. M’atrapa.
-Va! passa avall…

Mentre anem baixant, penso en la colla; em dol no haver aconseguit aquesta fita plegats després dels diversos intents. Aquesta és la millor excusa per repetir-la.

Quan som gairebé al coll de les Bassotes, en Guillem em diu:
-Si hagués tingut una doble per baixar per aquí…
-Hauries baixat més de pressa i prou.

DSCF7451Continuem fins el Collell. Lloc idoni per fer-hi una parada i fer un bon mos. Passa una parella corrent avall per la pista vers el mirador. L’hem avançat quan baixàvem encegats. Asseguts a l’herba i acompanyats per alguna vaca, estem al paradís. No fa sol, però la temperatura és bona.

Acabat l’entrepà i fetes les necessitats, reiniciem la marxa pel camí de Cerneres cap el Coll de Terrers. Espectacular i variat corriol que passant per la regalada Font de la Roca i la de Terrers, ens obsequiarà amb baixadors de vertigen i trialeres de calcària de primera categoria. Malgrat el cansament acumulat, el mamelló se n’oblida del tot i gaudeix a pleret de les atraccions. Com hi va!

IMG_0114DSCF7455A la plaça de Gòsol fem un petit descans asseguts en un banc mentre badem tot contemplant la bellugadissa de gent en aquest petit i remot poble del Pirineu. Proposo de continuar fins a Saldes pel camí del Coll de Jou, però en Guillem ja n’ha tingut prou i diu d’acabar per la carretera. No li rebato i així ho fem. Crec que ha complert abastament i no li puc demanar més.

DSCF7460A Saldes fem un cervesot per celebrar-ho.

Fins aviat,

Joan Lladó

Els corriolaires: Guillem Ll. i Joan Ll.

FILANT PRIM AL TAGAMANENT 05.07.2015

DSCF7018Per Pep Famadas

Som diumenge a les 8.00 h del matí i no pedalo, però el cap no para de rodar: avui seran colla i seran tots?; cap a on hauran tirat?. Segur que en Pistons els ha fa fotut de dret a Can Maimó per desentumir muscles sadollats de cervesa estiuenca; per allà hi ha algun baixador 5 estrelles… Tot i que convalescent, la meva ment, reviscolada després de la febrada, vol bici. Com que avui no convé pedalar no em queda sinó que rememorar gestes passades per apaivagar aquesta fam. I d’aquest estiu n’hi ha una que no ha estat degudament immortalitzada al bloc: una matinal al Tagamanent.

IMG_8547Em recull a Argentona la furgo groga de can Noé. A dins ja hi són repapats en Martí, en Joan, l’Anscari i el xòfer, l’Uri. Avui som poca colla els que fugim del Maresme però tot i això sembla que hi haurà diversió. Com sempre vaig a remolc dels pastors que proposen un mix de les darreres sortides per la zona, enllaçant llaminadures ja tastades.

DSCF7038Deixem la furgo a la riera de l’Avencó, tal i com vam fer dies enrere (la tarda de la revetlla de Sant Joan) en Martí, l’Ans i jo, amb la malaurada esperança d’en Martí de repetir la capbussada final. Hem de menar cap al GR5 i per canviar de vall només començar travessem la riera i cerquem un estretíssim corriol, picat a voltes a la penya per a soterrar una canonada d’aigua just sota on ara els nostres pneumàtics xafen la terra. Enllacem la pista i ens plantem al Molí de l’Avencó, on comença la primera espremuda que encalçarà la pista principal del Tagamanent. No hem fet ni un km de pujada i ja hi ha un tram que obliga als més orgullosos a provar-ho dues vegades. Això promet. Un cop a la pista maleïm una feixuga recta de pujada, deixant de nou la pista al final de la mateixa. Ara no seguim el GR5 sinó que derivem a l’esquerra, per un corriol marcat amb un fita. Enllacem corriols i antics camins de desembosc en desús. El corriol és ben marcat i segur força utilitzat per l’afició local. Fem una nova variant a la zona de Puig-agut i tornem de nou al GR5, ara ja fins a dalt el Collet de Sant Martí, als peus del turó. Xalem de debò, concentrats a cada pedalada sortejant arrels, pedres i xaragalls. Hem estat una hora i hem aconseguit un desnivell de 600 m tot per corriol molt tècnic en el que no val a badar si vols sortir-ne airós.

IMG_8532Encara resta el tram també extrem des del coll fins a Bellver, on esmorzarem. Aquí hi ha una corba que la tenim jurada i un parell de passos finals també complicats. Hom se’n surt segons la perícia i la força del moment. A Bellver encara no han obert i ho fan ressacosos d’un casament la nit anterior. Collons quin bon lloc per celebrar-ho!

IMG_8523Un cop refets anem de cara a l’infern. Des de l’era de Bellver mirant a llevant guaitem una cresta rocosa on, diuen, hem de passar. És el serrat de les Sapines, tort sortejant el Turó dels Corbs. Quins auguris! Es veu que no fa gaire ja hi van passar en Martí i en Joan, acompanyats llavors d’en Gio. Va parir en Prosciutto, no s’arronsa!. Tot i que dubtem una mica per trobar la gola del llop, un cop hi som dins no ens les mamem dolces. L’Uri, gentil cavaller amb formosa montura, va esquinçant al capdavant el corriol, davant la incredulitat de caminaires. Certament la part alta del corriol és extrema. Anem avançant i la bèstia s’endolceix i la llaminadura enterboleix l’enteniment, a uns més que altres: el segon tram és brutal, brutal, no saps si vas en bici o esquies. La part final permet tornar a situar-te, sempre envoltat d’un alzinar ben espès. Sortim al camí que mena a Can Bosc just a tocar d’un torrent que ens brinda en un racó una aigua celestial. Hem sortit vius de l’infern i un estol d’àngels ens ha preparat semblant indret. Llàstima que no hi siguin les nimfes…

IMG_8548IMG_8528Baixem per la pista cap el veïnat de Vallcàrquera per encarar la coneguda pista de nou amunt cap al Tagamanent. Fem força pista, suposo que fins el Turó de Can Coll (aquest tram sobre el plànol no el tinc clar). La deixem i ara anem al purgatori. Aquest tram també l’havíem fet alguna vegada. A la part final els excessos luxuriosos del matí pesen massa i, per collons, demanem clemència posant peu a terra i postrant el cap al manillar, derrotats. Però som obstinats (alguns més que altres) i aventurem que algun dia passarem airosos entre aquest mar de penitències. Haurem de resar de valent abans de provar-ho!

IMG_8535Som de nou al coll del Turó del Tagament i enfilem cap a Ca l’Agustí. Però el meu cap és pecador i només pensa amb la nevera plena de llaunes de coca-coles que hi ha tot just a un centenar de metres. No me’n puc estar i llenço la idea a l’aire, ai-las, que cau en un grup d’ànimes toves que no dubten ni un moment davant tan temptadora proposta. I que bé que passa el beuratge. La veritat és que tots estem força tocats.

DSCF7037Del Bellver cap a Ca l’Agustí per corriol amb algun esglaó de pit i collons i cap el Bellit. Rere el mas, comencem ja el descens final cap el cotxe. Circulem per pastures afeixades vora Les Cases Velles, fins no fa gaire compromeses davant l’avenç de les ginestes. Algú però ha fet l’esforç de llaurar-ho tot per guanyar de nou terreny pasturable i mantenir aquest paisatge montà propi del Pla de la Calma. Però ve-t’ho aquí de cop apareix en Llucifer dalt d’un Land Rover, esperitat al nostre encalç. Com que no parem l’endimoniat pita convulsivament clamant l’ajut a altres bèsties de la muntanya. L’Ans queda endarrerit i cau a la xarxa de la fera. Els altres companys paren i s’encaren amb el dimoni. Jo que no en tinc ganes m’ho miro d’un tros lluny. Doncs resulta ser l’amo de mitja muntanya que està tip que tothom passi per casa seva. L’home no entra en raó tot i la paciència dels companys. Finalment s’arregla amb la mentida pietosa de que no hi tornarem a passar. Sabent el corriol temptador que ens espera tard o d’hora tornarem. D’acord que és el propietari però també ha d’entendre que si hom respecta l’entorn (i així ho fem els beteteros, no pas moltes motos) ha de permetre’n el seu gaudi.

DSCF7045(2)En fi, al final de les pastures sortim a una pista de desembosc que baixem aproximadament 1 km fins a trobar la fita indicadora de l’inici del corriol. Ara sí que el personal, després d’inferns, purgatoris, dimonis i altres menesters, perd el món de vista. Mare de Déu com baixen. Bé, la veritat és que no ho sé per què no els veig, però es que jo tampoc toco de peus a terra. No fa gaire ja hi havíem circulat i per tant sé que no hi ha sorpreses. Buffff, companys, quin corriol. Antic camí de ferradura que passa per la carena anomenada de Fordrats i segurament utilitzat antany pels pobladors de les Cases Velles i el Bellit per davallar al poble. Marrades tancades però possibles, magnífic petit tram de pujada damunt una llosa culminant entre rocam, i darrer tram del corriol per encomanar-se a qui el genet cregui oportú. Bo, bo, bo.

DSCF7047DSCF7050Bé, i això és gairebé tot. Som a la pista de les pedreres i tornem pel corriol estret d’inici al cotxe, no sense abans aturar-nos a valorar la possibilitat de capbussar-se en una aigua francament amb mala ganya.

DSCF7029Una sortida espectacular ben a la vora de casa. Un plaer com sempre companys.

IMG_8542Corriolaires: Oriol, Martí, Joan, Anscari i Pep.

Distància: No ho sé. Pot ser 50 km?

Desnivell: Tampoc ho sé. Però cansa moltíssim.

Pep Famadas

P.A.: Avui 30 d’agost no he pedalat, però també m’ho he passat teta. Fet i fotut ja són les 9 del vespre i tot el dia amb el cap dalt de la bici modelant el millor traç.

(Nota de l’editor: Les fotos no corresponen a la mateixa escapada però si als mateixos llocs. Les he incloses perquè no en tenia d’altres).

DSCF7031 DSCF7035 DSCF7030 DSCF7027 DSCF7026 DSCF7024 DSCF7023 DSCF7022 DSCF7021 DSCF7012 DSCF7015 IMG_8549 IMG_8545 IMG_8546 IMG_8543 IMG_8536 IMG_8538