EL MONTSEC (V) 18a. ESCAPADA D'ESTIU: 7, 8 i 9 DE JUNY 2014

EL MONTSEC (V) 18a. ESCAPADA D’ESTIU: 7, 8 i 9 DE JUNY 2014

Tres aportacions més que han arribat a la redacció de Bicicorriols. En resten tres més que entraran en breu. Fins aviat.

 

Per Rafa Floriach

EL MONTSEC

Aquest any he tornat realment entusiasmat de la sortida al Mont Sec. Realment aquesta petita escapada anual, és un paradís anímic dins la rutina i l’estrés que suposa el dia a dia.

La zona d’aquest any ha estat fantàstica per a la pràctica del Mountain bike, pujades dures i suades, corriols tècnics i vistes panoràmiques de por…. També molta calor, un dels aspectes més determinant dels dos primers dies.

 

Les vistes al pantà i al congost de Mont Rebei són espectaculars,  tanmateix el recorregut pel congost en bici és un dels punts forts de la sortida.

M’aturaré a comentar el pas pel congost, perquè va ser el moment culminat de la sortida, però no el vaig  disfrutar tal com m’esperava. De seguida m’adono que el disfrutaria més si el fes caminant i perquè no dir-ho, sense molestar els senderistes que ens miren entre admirats i emprenyats quan ens veuen passar amb les màquines per aquest lloc tant arriscat. Així doncs el video made in You Tuve que tenia en ment res de res, tranquilitat i prudencia.

També comentaré que la sortida de l’últim dia va se perfecte i per a mi la gran sorpresa, la pujada atlètica fins dalt del cim amb unes vistes a la vall molt maques i després la baixada pel camí de les cent corves. Molt bona aquesta ruta.

En definitiva, al final de cada dia he tingut la sensació de que hem aprofitat el temps al màxim, exprimint des de la primera llum del matí fins als últims rajos de sol de la tarda, tornant a l’hotel amb més ganes de sortir el dia següent.

En resum, com cada any, amb ganes de tornar a repetir l’any que ve i expectant per veure quins racons em portaran a descobrir aquesta colla de cracs.

Per Uri Noè

Ja hi tornàvem a ser, un altre any ens trobàvem per passar plegats els dies de la fira. Aquest any l’objectiu era el Montsec.

El primer dia vàrem anar a Estupinán del Castillo, un poblet aïllat d’Osca, el meu primer dia de pedalar va perillar per unes diarrees causades per unes llenties en mal estat. Quan em vaig llevar vaig arribar a pensar que no sortiria, però gràcies en Carles i el seu Fortasec vaig poder resistir i fer la ruta del dia.

El primer día vam fer bastanta pista i el més destacat va ser la visita corriolaire a l’ermita de Santa Quitèria i el bany al pantà de Canelles. Al tornar al poblet ens vàrem refrescar amb unes cervesetes i després vam posar rumb a Tremp, on buscàvem un canvi pel Magret. Malauradament no el vàrem trobar, però el seu, el vam poder deixar prou arreglat.

Després ens vam instal·lar a l’Hotel Terradets a Cellers i allí vàrem veure un munt de possibilitats: piscina, bar,?

Ens vam remullar a la piscina, després unes cervesetes i a sopar cap el bufet lliure, no cal dir que vàrem arrasar. Havent sopat quan tothom marxava cap al llit jo vaig proposar de fer unes copes, però ningú em va fer cas. A l’arribar a l’habitació i comprovar que fotia una calda de collons, el meu company de llit es va animar per a anar fer la copeta refrescant que jo proposava! Un cop engrescats amb els gintònics, en Valentí també s’hi va afegir.

L’endemà se’ns presentava l’objectiu principal de la sortida: el consgost de Mont Rebei!!

La trialera d’aproximació va ser brutal i un cop van entrar dins el congost les emocions anàven pujant de to. Passar per dins del congost dalt de la bici va ser una experiència inoblidable. Després vam fer un tram de carretera per acabar baixant per un GR abrupte que finalitzava amb una pista de baixada amb salts molt divertits que ens deixava a l’Hotel.

L’últim dia de pedalar el vàrem encarar amb l’estómac ben ple, amb un esmorzar de bufet lliure ben copiós!!! En aquesta jornada l’objectiu era Sant Salvador del Bosc, per arribar-hi vàrem fer una pista molt llarga i pedregosa que ens va fer païr tot l’esmorzar. Un cop assolit el punt més alt els que podíem vàrem baixar tija i obrir molles per encarar el que seria una de les baixades més revirades i llargues que hem fet mai. Al principi de baixar i fer aquelles corbes de pràcticament 180 graus costava una mica, però un cop pasada l’ermita, que estava a mitja baixada aproximadament, ja teniem les marrades ben controlades. Cal dir que ha estat una de les baixades que encara avui la tinc present tant bon punt pujo a la bici.

Un cop a baix, molt oportunament, el canvi d’en Magret va dir prou, per sort pràcticament tot era baixada per pista i carretera!!

En definitiva, van ser tres dies de pedalar amb una companyia inmillorable i amb grans experiències bicicorriolaires.

Per Carles Llorens

La vida és com una bicicleta, s’ha de pedalar endavant perquè sinó, perds  l’equilibri.

Nit fresca, l’aire en pica a la cara , camino lentament direcció a Can Mai Tanquis, en faig un munt de preguntes i espero respostes. Intento posar ordre al batibull mental però s’hi produeix un buit absolut que fereix, les respostes sembla que se les ha endut el vent. La trobada a casa del pastor per revisar les rutes sobre planell m’han fet aparèixer una sèrie de dubtes.

Serè capaç d´afrontar els tres dies amb les quilometrades i els desnivells  per aquelles contrades, faré anar més lent al grup, posaré en perill la meva salut i el que és més important posaré amb un compromís a la colla en el cas de que succeeixi quelcom…

La prova d’esforç ha sortit excel•lent, tots el anàlisis son correctes, la meva metgessa que em controla telemàticament el meu INR al•lucina amb la progressió i es fa creus de que pugui enviar fotos fent esquí de muntanya des de la gelera de l’Aneto.

Cal dir però que no ha estat un camí gens fàcil. Quan vaig arribar a casa aproximadament fa sis  mesos no era  capaç de caminar uns metres sense esbufegar , no tenia ben definit el  sentit de l’equilibri degut a la circulació extracorporea sotmesa al quiròfan, perdia la mobilitat a les cames i algun cop perdia la vista al fer un esforç sobtat segurament degut a la circulació per no dir el mal que en fèia l’esternon.

Desprès d’imposar-me un pla d’entrenament controlat per pulsòmetre amb  bici carretera , natació , btt  i amb l’ajut moral per part de la família   començo a veure una llumeta al final del túnel.

Segurament mai mes seré el mateix tant físicament com mentalment. Haig de tenir molta cura a l’hora de fer la cabra  perquè qualsevol cop pot esdevenir un seriós problema degut a l’ingesta diària de la pastilleta del Sintrom.

Però vet aquí que ja ha arribat el dia de posar a punt la muntura, endreçar les mudes a la bossa i  preparar les barres energètiques ( aquest any seran més ecològiques sense taurina ni cafeïna ,seran bàsicament fruits secs com a les primeres sortides amb els incombustibles Joan ,Valentí i Gio ).

Que dir d’aquest any, segurament tothom farà una petita ressenya dels indrets, escriurà una infinitat d’adjectius qualificatius dels corriols, camins de mala petja i baixadors , lluarà les menges i els magnífics llocs de descans.

Jo particularment faré referència a una colla d’amics sense posar-hi noms . N´hi ha de diferents caràcters,  amb diferents visions de la vida , de més tronats i esvalotats, més tranquils i assossegats , més valents i agosarats, n´hi ha de líders , també hi ha els que baixen de l’hort , de més callats, de més xerraires, de torracollons ….

En definitiva un col•lectiu que estima la bicicleta i que em fa fruir de la seva companyonia des de fa una pila d’anys i que ja forma part de la meva vida , que m’ha fet lluitar sense defallir en els moments difícils que m’ha tocat passar i que segurament passaré.

No puc acabar aquestes quatre ratlles recordant als companys que per raons de salut no han pogut participar del gaudi que suposa compartir tres dies amb la colla , espero i els desitjo una rapida recuperació.

Gio!! ves preparant la sortida del vintè aniversari que vinc ..

EL MONTSEC (IV) 18a. ESCAPADA D'ESTIU: 7, 8 i 9 DE JUNY 2014

EL MONTSEC (IV) 18a. ESCAPADA D’ESTIU: 7, 8 i 9 DE JUNY 2014

I continuem amb les aportacions dels bicicorriolaires que van suar al Montsec. Bona lectura.

 

 

Per Enric Subiñà

MONTSEC

Enguany el pastor va proposar de fer la sortida anual al Montsec, espai de fet força desconegut per molts de la colla. La principal mandra que feia era la possible calor que hi trobaríem, tractant-se d’inicis de juny i de ser una serralada, com el seu nom indica, no molt ufanosa en aigua, humitat i grans arbredes, tot i que ens guardava alguna sorpresa. Les setmanes prèvies havia fet fred i força pluja, pel que vam arribar a pensar en què hauríem d’anar amb tèrmiques i calces llargues. Però en iniciar la setmana ja ens van anar anunciant un gran canvi de temperatures amb la primera calor forta de l’any, i no es van equivocar…

Primera etapa al Montsec d’Estall, la zona més seca, inhòspita i feréstega de tota la serralada, tota ella situada en la franja, a Aragó. Vam dormir en un poble on gairebé ningú hi havia estat i gairebé ningú hi tornarà, Estopiñan del Castillo, i, sincerament, no es perderan res…. Etapa distreta, la que vam passar més calor, i la que vam passar per més pobles (Estall, Montfalcó, Fet i Finestres). Llàstima que estiguessin tots abandonats…malgrat l’abandó els fa molt atractius. Quanta vida havien vist, quantes festes i celebracions, quants naixements i morts, i ara, uns pocs visitants amb bicicleta o a peu. El millor del dia: la vista des de l’espectacular ermita de Montfalcó, penjada sobre el Noguera Ribagorçana i la banyada a l’embassament de Canelles.
Segona etapa al Monsec d’Ares. S’havia planificat una etapa molt completa, passant dos cops pel coll d’Ares, però ja des de la nit abans es veia difícil pels quilòmetres, el desnivell i, sobretot, les dificultats del terreny. Efectivament un corriol que des de l’Ametlla del Montsec ens havia d’enfilar fins a la pista de coll d’Ares, després de certes dificultats per trobar-lo, ens va obligar a fer-lo tot a peu, arribant a sota coll d’Ares al migdia, una mica tard per saltar a l’altre banda per primer cop. La prioritat era el congost de Montrebei, i ben bé va valdre la pena. Ah, i fet gairebé tot amb bicicleta per part de la majoria!Darrera etapa al Montsec de Rúbies, sens dubte el més verd, humit i boscós dels tres dies. Dia gris que ens va anar molt bé per no passar la calor dels altres dies… Etapa curta, acabant abans de dinar. Objectiu un dels cims de la serralada i el descens pel camí de les cent corbes, des de Sant Salvador del Bosc. Quatre gotetes benvingudes al cim fou un bon inici del descens, molt tècnic especialment a les tancades corbes molt difícils de prendre sense posar el peu a terra.En definitiva, molt bona ruta, millor companyia, i un deu per l’aprenent de logístic. L’hotel del Llac fou un molt bon punt per acabar les dues darreres jornades, amb un molt bon bufet on els plats queien que donava gust, una piscina molt refrescant per quan s’acabava, i unes gerres de cervesa amb algun gin tònic que calien per hidratar….

Enric

Per Anscari Nogueras

ELS TRES MONTSECS

Com cada any per la fira marxem a fer una ruta en btt, aquest any toca el Montsec. Sortim divendres puntuals de Can Tarrés, la furgona de l’Uri carregada fins la bandera i el cotxe d’en Gio, que porta la Itv al dia, per si de cas.Més tard, sortira el cotxe d’en Marcel amb en Carles i en Joan.

Ens trobem tots plegats a Estopiñan del Castillo, punt inicial del dissabte, on arrassarem de cerveses i ganyips en el bar de l’Hostal, per fer gana per sopar, estirem les cames pel poble,un cop visitat, ens tornem a l’hostal per fer un senzill però copiós sopar.

L’endemà, ben esmorzats iniciem la ruta del dissabte,la calor apreta força per ser tan d’hora i es preveu una jornada asfixiant. De la ruta,  els trets a remarcar d’aquest dia són les llargues pistes assoleïades, els pobles abandonats , l’ermita de Santa Quiteria, per les fabuloses vistes que ens va oferir i el corriol que s’iniciva al poble de l’Estall.

Per altre banda, d’aquest dia també nomenar l’averia mecànica d’en Magre que va ser solventada per l’Uri i en Joan, l’esmorzar a l’Alberg amb cerveseta inclosa i la banyada final al pantà com nostre señor ens portà al món.

Arribats a l’Hostal, carreguem bicis i maletes per desplaçar-nos a Cellers on estarem allotjats els altres dos dies, de camí parem a Tremp, per veure si podem cambiar el llastimós canvi d’en Jordi.No hi ha sort,  seguim cap a Cellers per refer-nos de cop de tota el calor pasada durant tot el dia.

Un cop descarregades les bicis i les maletes, aprofitarem per fer una capbussada a la piscina de l’hotel i les pertinents jerres , tot esperant l’hora del sopar.Tenim gana, i no esperarem gaire per assaltar el buffet lliure que ens ofereix l’hotel….els cambrers no dónen l’abast per reposar l’atac de catorze afamats.

Acabat el sopar, l’Uri, en Valent i Jo, decidim fer-lo baixar amb un gintònic a  la terrassa de la piscina.

Diumenge , un cop tips de l’esmorzar, també buffet…iniciem la ruta que ens portarà cap al Congost de Montrebei.Baixem un tram de carretera direcció  a Àger, on iniciarem la Lladonada de la jornada, un Gr que no hi passava ningú desde el segle passat, el resultat va ser més d’una hora amb la bici a coll esgarrinxats per la vegetació i amb un sol que ja feia justicia.Un cop fet aquest tram agafarem una llarga pista per arribar al coll, i on aprofitarem per remullar-nos a la bassa i  dinar en la font que hi trobem .Un cop nous, acabem la pista per trovar la carretera i iniciar un GR de baixada que farà les delícies de tots.Al refugi del congost en reagrupem per continuar amb el descens del congost de Montrebei, que si les pedres t’ho permetien es podía fer tot sense posar peu a terra.Dins el congost, els més inconscients, passem el tram més vertiginós  a sobre de la bici.

Fem les fotos de rigor abans de sortirne’n i aprofitem a l’aparcament per fer un últim mos, per iniciar el camí de tornada cap a l’Hotel.Una carretera custaruda i després una GR que s’acabava mai ens portaràn a fer un últim descens pedragós que ens deixarà a peus de l’Hotel.

Banyada a la piscina, jerres isotòniques per refer-nos i un sopar abundant en el buffet, per acabar, ara sí, tots plegats fent un gintònic a la terrassa.

Dilluns, sempre és el dia tonto, per allò que ja tornem i hem d’estar al migdia a l’hotel on hem encarregat el dinar.Però, res més lluny de la realitat, es fa una ruta dura per si sola, però si afegeixes els anterios dies, més d’un acaba demanant l’hora.

S’inicia per una pista molt llarga en fals pendent, d’uns 15km i la contiunem per una pista molt més trencada i pedragosa uns 7km més. A dalt el coll,parem a esmorzar per encarar el cim, on  ens acabarà demanant un esforç més per conquerir-lo.

A partir d’aquí, tot baixada, uns 800 de desnivell, primer per pista bona i després per corriol, on les marrades ens duran al Santuari del Bosc, que ens aturarem per contemplar les vistes , fer quatre fotos i menjar quelcom.

Proseguim el descens que molts demanarem l’hora també, per les numeroses marrades, que moltes t’obligaven a fer trial per passar-les sense posar peu a terra.Enmig de les marrades, l’Enric té un ensurt en una curva i surt rodolant muntanya avall, un cop s’a dona que no té res anirem a enllestir les marrades que cada cop són menys i els trams tenen menys desnivell.Arribats a la pista, desfarem una tram del matí, per acabar puntualment amb els tres dies de pedalar pels tres Montsecs.

EL MONTSEC (III). 18a. ESCAPADA D'ESTIU: 7, 8 i 9 DE JUNY 2014

EL MONTSEC (III). 18a. ESCAPADA D’ESTIU: 7, 8 i 9 DE JUNY 2014

Finim el mes de juny amb dues aportacions més dels soferts ciclistes de Bicicorriols.

Per Manel Trenchs

MONTSEC

Aquest any de nou podia tornar a gaudir al 100% de la ja tradicional sortida dels bicicorriols pel pont de la fira, aquest cop era la 18a edició. Des de la ruta dels Bons Homes que he anat repetint i gaudint d’aquestes sortides on es combina plenament la bici, la natura, algunes pinzelladetes de cultura i una miqueta, no gaire, de relax i xerrar barato.


Aquest cop, pel Montsec, no ha estat pas gens diferent. He pogut suar de valent sobre la meva estimada -el sol ens va posar a prova en l’ús de les cremes solars- veure algunes ermites i poblets perduts de la civilització del segle XXI, fruir de paisatges espectaculars -no cal dir, passar pel congost de Mont-Rebei, un plaer pels sentits- i algunes estonetes de parlar de l’actualitat, amb piscineta inclosa –es nota que puja el nivell de la colla-.

En resum, ja estic començant a atabalar els pastors cap a on ens portaran el proper any. De tot això, el que sí sembla clar és que per la 20a edició, d’aquí a dos anys, es vol celebrar “a lo grande” i anar fins a Sicília, terra i pàtria d’un dels grans referents de la colla, en Giovanni.

Per descomptat, com sempre, agrair als gestors i pastors de la sortida el seu esforç i dedicació.

Bé, moltes gràcies a tots plegats, una pregària per la colla, i fins la propera,

Manel

Per Marcel Torrus

La lluna ens ha aportat a la primera setmana de juny, a l’hora de fer la sortida dels tres dies. Enguany al Montsec, l’únic nom que tinc a la retina i que ubica la ruta d’enguany.

En el terreny de la ruta, com sempre ha estat de sorpresa, primer pel desconeixement de la zona i després pel paisatge, com diuen- Catalunya és un país de contrastos-, i el Montsec ho és. Molta calor, terreny molt àrid però a la vegada molta aigua en el seu embassament, on en tot al recorregut deixa constància. Trobem pobles abandonats on es fa difícil aclarir com, i sobretot de què vivien en temps pretèrits.

En els tres dies hi hagut de tot, avaries, punxades, tot i que el terreny, molt pedregós ho recordava en cada pedalada, hem estat de sort en aquest aspecte, una bona remuntada a peu, no hi pot faltar mai, no seria el mateix. Però potser el que més va reconfortar van ser les banyades del primer i segon dia. Allò va ser millor que un bon avituallament.

Any de pocs corriols, però els que vam fer els vam xalar de valent. La cirereta d’aquests la baixada de les cent corbes de l’últim dia. En pocs kilòmetres i amb un desnivell negatiu de vertigen, corba rere corba desafiàvem els graus de gir en cada revolt, en parades quasi obligades per descansar braços i canells, que en moments ja no responien.

No voldria obviar, la feina dels pares de la ruta, com sempre, i encara que sembli un tòpic moltes gràcies per la ruta que vau parir. Joan, Carles sou uns cracs.

El Logístic aquest any fou l’Anscari, vam tenir bons llocs per dormir, cal esmentar el segon hotel amb piscina i, sobretot, un bufet lliure espectacular, crec que en la nostra estada els hi vam crear un buit important al rebost. Després d’estar tot el dia sobre la bicicleta i menjar entrepans, barretes, gels, etc., era vital de poder gratificar les nostres castigades panxes amb una bona quantitat i diversitat de menjar.

La taula era gran, els viatges al centre d’avituallament eren interminables, crec recordar que en tots els àpats mai vam estar tota la colla a lloc, sempre hi faltava algun comensal…, a la recerca de sabors nous.

En tot cas ja en portem només uns quants, 18 sortides. Són 18 anys de goig, de bon rotllo i sobretot d’una bona amistat. És l’esdeveniment de la colla, que tots ens marquem a inicis d’any com a intocable, simesnó, això intentem, i cal aprofitar-ho. Tots fem l’esforç per ser-hi. Mai sabem el que vindrà demà, per tant a gaudir de l’avui. Arran d’aquesta última reflexió dir que enguany per motius de lesions, deures familiars, no ens han pogut acompanyar uns quants de la colla, que cal dir, que els hem enyorat molt.

Fins la propera!!!!

EL MONTSEC (II). 18A. ESCAPADA D'ESTIU: 7, 8, i 9 DE JUNY 2014

EL MONTSEC (II). 18A. ESCAPADA D’ESTIU: 7, 8, i 9 DE JUNY 2014

Dues aportacions més dels companys. Que tingueu bona lectura! I fotos!

Per Jordi Torres

No és la primera vegada que dic en aquest blog que les sortides dels bicicorriols, malgrat que terrenals, quelcom tenen de celestial. I aquest llarg cap de setmana n’ha estat una nova mostra. Però no només la ruta ha estat celestial, també la colla, que durant tota la sortida m’ha ajudat a disfrutar-la de valent malgrat que el meu nivell físic era clarament inferior al de la colla.



 
I està clar que la colla té un ajut diví també. Per exemple, el dissabte quan ens dirigiem cap a Monfalcó per pistes amb moltíssima pedra solta, vaig tenir un problema amb el canvi quedant totalment torçat el desviador. Mare meva!. Em vaig esfonsant de cop i el meu cap va començar a visualitzar que per mi la sortida s’havia acabat abans de començar.
 
Però com dic, aquesta colla te quelcom de celestial. En Joan i l’ Oriol varen aparèixer com un parell d’angels. Varen salvar el canvi desmuntant tot el desviador peça a peça. Jo tenia els cargols, les rodetes, etc  a la mà mentre ells anaven adreçant amb una paciència metòdica totes i cadascuna de les peces.
 
El segon dia vaig començar molt conservatiu amb el canvi, per no arriscar, ja que en alguna corona no anava molt fi. Però de fet, no va caler preocupar-se gaire pel canvi, no el vàrem fer servir massa perquè arribats a l’Ametlla per carretera asfaltada, després, per agafar alçada fins arribar a la pista que resegueix la carena del Montsec, la bici va estar quasi tota l’estona a l’esquena!
 
Tot i la vista fantàstica, quin patir pedalar per la llarga pista que no s’acabava mai. Però novament la faceta celestial de la colla va aparèixer i a peu de coll d’Ares m’esperaven en una font amb bassa inclosa per fer una remullada i poder menjar a l’ombra l’entrepà que tots portàvem a la motxilla.
 
I com a postres un impressionant i llarg descens fins el Congost de Montrebei dels que has de baixar la tija del seient. Déu meu quin luxe! Suposo que era un regal diví avançat per compensar el què m’esperava després de creuar el fantàstic Congost de Montrebei: enfilar fins a Alsamora i Sant Esteve  per una carretera asfaltada a ple sol de tarda. Déu meu quin patir. Uns quilometres més i no se si arribo per les cervesetes que ens esperaven a l’hotel!
 
El darrer dia el meu purgatori particular va ser al principi mentre enfilàvem per la Vall de Barcedana des de Cellers. Però després de l’entrepà i la pujada al Tossal de Mirapallars, va venir el regal: un descens vertiginós pel camí de les cent corbes tot passant per l’ermita i refugi de Sant Salvador del Bosc. Però quan ja estàvem a prop del final de la sortida, ara sí, catacrak! Adeu canvi!  Cap problema, els companys m’empenyien per darrera en els pujadors i aquí no ha passat res.
 
Definitivament una sortida amb nota màxima, de les que no s’obliden. Però un ha de ser realista. No se si podré continuar sortint amb aquesta colla. Malgrat haver entrenat durant els mesos anteriors força més de l’habitual què em permet la meva agenda de feina, se’m va fer molt dur, tot i que els companys m’ho intentaven posar fàcil. Sens dubte el nivell de la colla ara mateix és espectacular! Quina enveja nanos! Però en qualsevol cas, aquesta sortida ja la tinc al sac i no podia començar els 50 de millor manera! Gràcies companys per aquest regal d’aniversari!

Per Pep Famadas

ELS TRES MONTSECS: SUOR DE GOTA GROSSA.

Són allà, al bell mig del pas cap al Pirineu, com qui diu, fent nosa. Són l’avantsala de la nostra serralada per excel.lència, i per això sempre els passem de llarg, no sense meravellar-nos de la seva bellesa, però sense entretenir-nos. Queden lluny ja aquells anys escaladors, on parlar del Montsec era parlar d’una altra lliga, era escalar en majúscula. I per això, a banda dels records d’aquella època i de les vies de comunicació, els Montsecs per a mi eren oliveres, ametllers, garrics i molta, molta calor.

No han estat tres dies de corriols però sí que han estat tres dies complets de bici, colla i conèixer territori, i amb això ja em dono per satisfet, i tant! Si el territori escollit no ens vol oferir corriols, què hi farem, jo el vull assaborir igualment amb els corriolaires. Amb qui, sinó, aniré a Santa Quitèria de Montfalcó, o a Sant Salvador del Bosc? Qui tindrà nassos, tossudament, de trobar el corriol de l’Ametlla de Montsec a la torre de Lo Codó i el Pla d’Escumó, cercant alternatives a pistes concorregudes, tot i que la gent del tros ens deia que no hi menaríem? O a qui se li acudirà baixar amb bici pel corriol de les 100 voltes? (val més que no el publicitem gaire…).

Hem assaborit, un any més, un tros del nostre país. Sí, és cert: oliveres, ametllers, garrics, camps de cereal, enguany magres, còdols, pedres, calor, suor… tot plegat conformant un paisatge on els pobladors s’entesten a mantenir-lo viu intentant esgarrapar algun fruit de la terra (que lluny queda l’opulència de les urbs i el seu neguit). I què me’n dieu de les banyades, ja sigui a una cua del pantà de Canelles, a la bassa de la font de Gabrieló, o per què no, a la piscina de l’hotel? I del bufet lliure i les estones de tertúlia relaxada (o no) havent sopat? Ha estat collonut.

Hem fet pessigolles a les imponents parets, amb molt bon ambient i força gresca. Agrair-li al pastor, Pistons, i als assenyats Logístic i Maestro, el seu saber fer davant d’un mapa, i també (que consti en acta) al Gallitu per la localització i molt bona negociació de l’hotel de Terradets.

Pep Famadas

Les fotos d’en Manel: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Joan: cliqueu aquí.
Més fotos d’en Joan: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Gio, Marcel: cliqueu aquí.

EL MONTSEC (I). 18a. ESCAPADA D'ESTIU: 7, 8 i 9 DE JUNY DE 2014

EL MONTSEC (I). 18a. ESCAPADA D’ESTIU: 7, 8 i 9 DE JUNY DE 2014

Acabada la sortida anual de la colla per conèixer durant tres dies un altre dels indrets emblemàtics del país, cadascún dels integrants d’aquesta expedició ens explica a la seva manera com la va viure. En publicaré un parell cada dos dies -per l’ordre d’arribada a la redacció- perquè l’apunt no sigui tant extens i el puguem païr. Les fotos apareixeran en una qualsevol de les properes entrades.

Que en gaudiu i fins aviat.




Per Giovanni Leonardi

SOM MAJORS D’ EDAT!

Diuen que els divuit anys només es tenen una vegada. Doncs resulta que quatre afortunats bicicorriols els tornem a fer un altre cop, ja que acabem de fer divuit anys de sortides d’estiu amb la colla. Som majors d’edat, som els més grans, ens ho hem currat i guanyat, i ara tothom ens ha de tenir més respecte i tenir-nos com a referents per a imitar!!!!!

Et sembla poc? Amb el Carles, en Joan i en Valentí acumulem una col•lecció de vivències i experiències dalt de la bici que no gaire bikers poden presumir de tenir. Des del 1997, la Cerdanya 1, la Cerdanya 2, el Boumort, el Priorat, l’ Albera, Sant Llorenç de Morunys, l’Alta Garrotxa, El Port de Tortosa, la vall d’ Aran, El camí dels Bons Homes, el camí del Nord, Mallorca, Andorra, El Sobrarbe, la Serra d’Espadà, Navarra, El Port de Tortosa 2, El Montsec, ens han vist pedalar i caminar amunt i avall, suar, patir, riure, gaudir de les alçades per corriols, GR, pistes, tarteres i camp a través.

Hem conegut indrets, pobles, muntanyes, rius, boscos i gent que ens han regalat dies intensos i plens d’ alegria, que ens han enriquit i fet més grans com a esportistes i com a persones, juntament a la resta d’amics que n’han sigut protagonistes amb nosaltres en moltes d’elles.

Aquesta del Montsec ha sigut una digna divuitena aventura, amb caràcter propi i diferent de totes les altres. El terreny aspre, el sol i la calor intensa, els paisatges, l’increïble Congost de Mont Rebei, les fantàstiques capbussades al pantà i a les basses, les més de cent zigazagues de l’ Ermita de Sant Salvador del Bosc, les providencials fonts amagades que ens han salvat en moments  crítics de “sequetat”…..i per fí les birres, les birres, OH! LES BIRRES!

Felicito de forma especial al Carles per haver recuperat tant bé la forma física després d’una intervenció tant important i dono  la benvinguda al “nou nat” David, que s’acaba d’estrenar i a qui desitjo poder créixer i fer-se gran com nosaltres, sumant cada any una sortida més amb la colla.

Giovanni

Per Joan Lladó

Enguany, empeltat possiblement per les lectures de l’Espriu, que també han coincidit amb el cap de setmana de la fira, se’m va encendre una espurna poètica i no sé encara perquè. Crec que volent fer quelcom de diferent em va sortir el que ara podreu llegir. Sense saber de mètriques ni agradar-me les rimes floralesques, he intentat donar, de la forma més treballada i casolana possible, la meva experiència i visió dels tres dies que, com sempre, transcórren amb gran intensitat. 

EL MONTSEC CICLOPÈDIC

De l’Estall

A Estopanyà, límit de parla,
encetem escapada
en entorn d’àrids a cercar
per camí de calcària, l’aigua.

Pont nou, sobre engolit gual,
pas a l’altra riba
on sinuós viarany de colrada i roja terra
ens mena a la cruïlla, porta carenera.

Amb afany, fluixos de molles,
i tocats de ronyonada, ens acostem temorosos
entre espesses garrigues que encerclen la tòfona,
al solitari veïnat a redós de la cinglera.

Com Bonner de l’Ensija és l’Estall,
trist, encara que amb sol, de vides perdudes.
Mort o nou nat, per a qui l’últim repicar?
Reprenem el camí per cridar els ocupes.

Pista de vida, turistes de motor, Montfalcó,
fem-ho gran, que tothom hi sigui!
Oh! l’ermita, quin màgic passat que embruixa.
Davallant les pedres ens embriaguen.

Noves falses endureres, malparits! Res de bo fins a Fet!
Manca d’aigua en les altures, ombres minses,
goles eixutes i creus que guarden
des d’un dramàtic balcó, la gran bassa als peus.

Ara sí, fins a Finestres, com s’arrapen
els nous tacs! Engrapa fort el ferro, balanceja
amb harmonia el cos i esquiva les grans pedres;
de cantelludes te’n vindran.

El desert es fa sentir, l’aire crema.
Blaus maragdes, vermells i verds ens la juguen.
Oblidem la xardor capbussats sota el pont,
mentre a la riba jauen bandejats els ginys.

Regalada font en tancar el cercle, no
sadolla el desig de l’ordi llupolat.
Ben agafats al veire, el líquid d’or entra escumós,
fred, en pregones gorges impacients.

D’Ares

Peixats de dos àpats i d’insomni,
dels peus de Llimiana, a Cellers,
coberts d’agraïdes nuvolades ens escolem
als peus de ses magestats.

Sant Oïsme guaitant, entrem garlaires
catorze forasters a la Vall d’Àger. La font de l’Ametlla
ens sadolla i, a Camperol, incrèduls i encuriosits,
els veïns fan passes de guia.

Entre magres oliveres mig perduts,
adobem. El corriol brollat, la torre fa llunyana,
i de poc que no enfilem per la costa més solana
a les envistes del Coll d’Ares.

Feixuc, costerut, camí d’Escumó,
només la curta falda hem tastat, i a les marrades,
a peu, quan garrigues i argelagues ens gurpegen,
assolim la mil.lenària torre.

El moç arriba en breu aixopluc
estesos sota l’escassa ombra d’una alzina,
encegats pel ressol que a migdia projecta
l’alterosa murada calcària.

Ritme alterat vers ponent, el camí
permet baixar pinyons, l’astre esclafa,
però no mata. Subtil cursa entre titans, en aigües
fresques s’apaivaga.

Fet el cim, el temps estreny, el congost
espera. Davallada rabent; perdem Sant Llorenç
a la Pedroneta. Ens posem immortals, ben endreçats,
en la plana d’en Lluís, tant isolada.

Just a l’inici, el descens ens incita.
S’estableix l’ordre de la vellesa felina; que l’harmonia
no es trenqui: peus i mans a terra no valen.
Al Mas de Carlets, ullades de murri.

Meravellats a Mont-rebei, ufanosos
i milhomes, anem passant en corrúa per la faixa
rocallosa. Finim l’estret sospirant. Formes
voluptuoses ens torben.

La canícula s’avança en pujar a Alsamora.
L’home del mall assetja, la Fabregada l’atura.
Davallem a Sarga per camí rocall, enfebrits.
Aigua fresca, més que a dalt.

Collet de Sant Miquel, ara sí, de pet
a l’hotel. Baixem pinyons, premem fort,
la davallada fa riure, treient peus als tombants.
Trencat el grup, la cervesa primer;

es perden els modus.

De Meià (de Rúbies pels franquistes)

Sota un cel pesant, iniciem plaents
la darrera jornada. La Barcedana, conca
interminable, clou a l’Hostal Roig.
Sou a la terra, la colobra ens diu.

Camí de còdols, la vint-i-nou hi escau;
el ritme minva, les paraules també.
Guanyem alçada, perdem seny:
convé parar i tothom ho diu.

Hom reposa i fa entrepà a la cota
1500, mentre el cel, a tramuntana,
a grans passes s’ennegreix.
L’amenaça ens fa moure amb el moç entre dents.

Mirapallars assolim, amb fred gotallam.
Gran, digna gesta sobre rodes;
mitja colla no s’ho pensa i
del coll, a quatre peus, fa cim.

Ullpresos pel paisatge, a la retina
ens restarà. Amb recança observem
el camí previst que no farem: la luxuriosa
baixada pels graus fins a Santa Maria.

Vers el vessant nord davallem a cercar
engrescats, tanmateix paorosos, les Cent Corbes.
Una humil senyal a Sant Salvador ens remet.
Corriol un xic brut; ens fa arrufar el nas.

Al llindar de la gran cita, els primers
revolts ens ho indiquen. El desnivell, imponent,
ens posa als peus la ínfima ermita.
A les marrades, la destresa s’imposa.

Després d’una breu grimpada, en penós
pedregall, l’encimbellat conjunt ens acull.
Honorables senyors que per l’Altíssim bastíren,
fem-los memòria, que l’obra els honora.

N’hem fet un terç, redimoni quin pes,
tan feixuc a les mans! Aturem-nos, el camí
és dolorós, la voluptat l’entela.
Fotem-li de cap que no en tenim prou!

El torrent diu la fi del no fet en vida.
Bany de bauxes, natura i cultura, aquí
clouen. L’amistat es referma i coneixem més país.
Aquell que ara resoldrà de per si.


VOLTANT PEL PONT CABRADÍS A LA ROCA DE FERRÚS 20.05.2014

VOLTANT PEL PONT CABRADÍS A LA ROCA DE FERRÚS 20.05.2014

Per Martí Montserrat

La neu malauradament ja s’està retirant de les nostres contrades, ja toca gaudir de la muntanya d’altres formes. En aquesta sortida agafarem les bambes i intentarem unir la Gallina Pelada amb el pintoresc Pont Cabradís.

Deixem el cotxe al Portell dels Terrers, força a prop de l’entranyable poble abandonat de Peguera, i comencem corrent pista avall direcció a la Font del Pi seguint el GR 107.1 Les vistes de la gran Roca  de  Ferrús són  espectaculars  i  ens  amaneixen  el  camí  i  distreuen  la ment fins  l’inici  de  la remuntada cap el Portell de Griells.


Seguint  encara  el GR107.1 davallem a bon ritme per la pista pedregosa, que  ens portarà fins  el poble en runes de Bonner on hi fem parada per poder sentir el misteri i la soledat que impregna aquest  desolat  llogarret.  Encara  corrent  davallem  al  coll  de Castellar,  on  trobarem  el  trencant senyalitzat que ens ha de dur al fons del riu de Valls i concretament a la peculiaritat geològica del Pont Cabradís.

Trobem un trencant molt accidentat marcat amb marques blaves i fites, el camí es molt recargolat entre  el  bosc i marges rocosos. Molta  atenció  no perdre les marques  blaves,  nosaltres  en  algun moment ens despistem i ens trobem seguint un caminot marcat amb fites que baixa directe cap el riu per una torrentada. Cada cop es més salvatge i més accidentat , anem baixant com podem fins que quedem penjats sobre el riu engorjat i no podem continuar…busquem sortida tot flanquejant direcció sud. El terreny  és molt  accidentat i  acabem  grimpant per uns  espadats de  conglomerat, després  d’uns  moments  d’incertesa  retrobem  el  camí  senyalitzat  amb  marques  blaves  que  no hauríem d’haver deixat mai.

Per fi, per camí més fresat trobem varis trams equipats amb cordes i ara si, amb molta atenció a no perdre  el  bon  camí  arribem  al  paratge màgic  de  Font Cabradís. L’aigua surt  de sota les  pedres inundant tot el terra, les molses pengen de les branques, el brollador principal surt de sota les arrels d’un gran arbre. Sense saber­ho aquest bosc penjat sobre el riu es una gran tosca que ha aconseguit tapar el riu formant un gran pont de pedra. Travessem per sobre i un cop a l’altre riba descendim fins la llera del riu. Realment és un racó peculiar i espectacular ja que el riu passa per una cova en forma de tub, del sostre del qual hi pengen multitud de formacions calcàries.

Aprofitem per fer un mos i gaudir d’aquest peculiar racó de món, tot visualitzant el que encara ens falta  per  arribar  …ufff  el  que  ens  toca  ara,  és  començar
la remuntada fins  el  cim  de  la  Gallina Pelada (2317m) i ens trobem ara mateix a la cota 1000m. Per tant ara ve la part més dura de la sortida, que la  comencem tot remuntant  el vertiginós caminet de tornada  cap  a Bonner, per tant reculant sobre els nostres passos. Ara si que estem atents i no perdem de vista les marques blaves fins a retornar a tocar de Bonner, per agafar un camí senyalitzat amb marques grogues direcció a Feners. Aquest caminoi és fantàstic, és un autèntic plaer dels sentits. Anem corrent  tot flanquejant per boscos solitaris, fins arribar a la font de les Salamandres on trobarem la cruïlla amb el GR107.

Aquí  començarem la llarga i feixuga pujada direcció  al  coll de Portet (1828m). Aquest tram de camí també es del tot recomanable ja que passa pel bell mig d’un vell bosc de pi negre, entre uns espadats rocallosos i en forta pendent.

Per fi sortim  de  l’ombra  dels  centenaris  pins  i sortim  a  la llum  del  bucòlic  coll  de Portell. Les vistes aquí ja son embriagadores doncs el coll és obert i la gespa d’un verd intens, ja divisem el cim de la Serra d’Ensija allà mateix.

El temps sembla que s’està girant, bufa un vent fred i porta cap a nosaltres uns núvols foscos, queno tenen gaire bon aspecte. Sense dilatacions seguim el bonic senderó GR107, tot trescant a corre cuita sentim  els primers  trons  i comencen  a caure  les primeres gotellades.  Passant  per sota la vauma que hi ha a la Paret de la Rua de l’Orenella comença a ploure amb intensitat.

No sabem que fer…

Seguim…

Ens aixopluguem a la vauma…

Decidim seguir, però quant arribem al petit coll penjat de l’Estret ens arrecerem sota un frondós pi mentre comença a pedregar. Per sort les pedres no son gaire grosses i les branques del pi paren el cop.

En  aquest  punt  havíem  de  de  pujar  a  la  Gallina  Pelada  per l’aeri  i  espectacular  camí  de  les Llonsanques, però amb aquestes condicions està clar que no és el més convenient.

Esperem una estona i en veure que estem agafant fred i no amaina decidim seguir el camí, ara ja en forta baixada  resseguint les parets de la Roca del Ferrús.

De sobte torna a pedregar amb força i ens veiem obligats a buscar aixopluc a una gran vauma que hi ha a mitja Canal Gran.

De la vauma  estant, observem la gran  cortina d’aigua que  cau acanalada de l’enorme paret que tenim sobre els nostres caps. Fa uns minuts que ens esperem i estem tornant a agafar fred, doncs estem xops i el vent és fi.. la fredor va calant els ossos.

Dubtem  si  seguir,  si  esperar…  i  finalment  decidim  seguir encara  que  no  ha  parat  del  tot  de pedregar. Seguim a corre cuita GR avall resseguint la imponent i extra plomada paret de Ferrús, maleint la mala sort per no poder assaborir prou les vistes i la magnitud del lloc. Seguim corrent pendent  avall fins  arribar  a les runes del Ferrús, on ara pràcticament ja no plou i podem fer les darreres fotos i les darreres mirades enrere per tal d’observar la Gallina Pelada i el seu entorn.

Ara per bon camí ens atansem fins el cotxe, on hi arribem amb les cames força malmeses després de corre i caminar durant 7h i fer més de 2000m de desnivell.

Per fi ens podem descalçar i fer uns glops de la fresca cervesa que ens espera al fons del rierol.  

Bicicorriolarires: Joan Lladó i Martí Montserrat

Les fotos d’en Martí: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Joan: cliqueu aquí.

ARGENTONA-SANT GRAU. MATINAL DE FLACA DES DE CASA. 31.05.2014

ARGENTONA-SANT GRAU. MATINAL DE FLACA DES DE CASA. 31.05.2014

Per Pep Famadas

Després d’un intent fallit d’apuntar-me a una cursa de flaca (inscripcions tancades) i tenint tot el matí disponible, en Joan, sabedor de la meva llibertat, s’hi afegeix i em proposa la ruta a la que m’hi avinc, com no. Després d’una convocatòria molt a última hora per wa, només s’afegirà una estona l’Anscarius.


Sortim a les 7.30 des de Mataró amb l’Ans davant fent de llebre, vol aprofitar l’estona que té. Punxo a Malgrat i a el presi se li ha acabat el permís: cap a casa. El mestre i jo cap a Tossa.

A Blanes se’ns enganxa un avançat i no ens diu res fins passat Lloret. Resulta que és conegut d’en Pistons, de la botiga. Un flaquero de curses, del Team Calella, de la nostra edat. Decideix acompanyar-nos, començant a ensenyar maneres a la carretera de Sant Feliu, de bon rotllo, però. Just abans de la cruïlla de Sant Grau sembla que ja intima amb en Pistons i jo em quedo uns metres enrera. Educadament avisa al pastor i m’esperen. Encarem la carretera de Sant Grau més tranquils, com pertoca a l’entorn (suredes magres poblades també de pins lluitant per l’escassa fertilitat d’aquests esqueis). Al darrer tram de 0,5 km més costerut (14%, no res comparat amb l’etapa d’avui del Giro) l’afegit s’engresca i vol mesurar a en Pistons. Amb un moment en té prou per plegar veles.

L’asfalt de baixada no permet gaudir del desnivell aconseguit, quina llàstima.

Arribem a Llagostera on l’afegit ens deixa. Esmorzem un bon entrepà de coca amb pernil al Carril.

Tornem per Caldes de Malavella, Les Mallorquines i Hostalric, a bon ritme. Ara deixem la carretera principal i tornem al cicloturisme de paisatges tot passant per Grions, Gaserans, les Brugueres i abocant a Breda. També gaudim de la pluja. Del primer ruixat ens escapolim sota un cobert però pinten bastos. Ens aturem a la benzinera de la Batllòria a omplir bidons. Al cap de no res el segon cap de núvol se’n riu de nosaltres però ens fem els valents tot avançant-lo cap a Sant Celoni. Ai las, sembla que l’hem emprenyat i ara es deixa anar del tot. No tenim més remei que parar 10 minuts a la benzinera de Sant Celoni. Eixeix i hi tornem, pel fatigós tram fins a Llinars. Ara Can Bordoi i cap a casa, a un quart de 3. Matinal flaquera collonuda, llàstima de no ser més colla.

Salut.

Pep Famadas

Biciorriolaires: Anscarius (una estoneta), Pistons i Formiga.
Distància: 158 km.
Desnivell: 2115 m.
Temps ciclat: 5.30 h, a 28 km/h.

BICICORRIOLS A LA RUTA 1714. 25.05.2014

BICICORRIOLS A LA RUTA 1714. 25.05.2014

Per Joan Lladó

Diumenge a la tarda, una bona representació de la colla, junt amb les famílies, vam tenir el goig d’assistir a una ruta organitzada i guiada pel nostre company i amic, l’Enric Subiñà amb la col·laboració de la seva filla la Maria. Aquest passeig transcorregué ben a prop i a tocar dels vestigis del que fóu la Barcelona abans de la seva caiguda l’11 de setembre de 1714.


Per sort, vam tenir una tarda molt plàcida pel que fa a l’oratge i tots plegats -com a bon minyons- vam estar molt atents a les explicacions del nostre historiador particular.  El colofó fou una visita llampec al Born perquè ens tancàven i després prenguérem una bona cervesa sota el mateix sostre de les simbòliques runes.

Les fotos d’en Joan: cliqueu aquí.

UNA SORTIDA "CUM LAUDE": DEL MARESME A LA MOLINA 11.05.2014

UNA SORTIDA “CUM LAUDE”: DEL MARESME A LA MOLINA 11.05.2014

Per Manel Trenchs

Quan en Pistons i el Tete ens plantegen fer una sortida força llarga en flaca (o bici de carretera) alguns de la colla tenim clar que cal aprofitar les oportunitats que ens brinden els pastors amb els seu alt coneixement de la geografia catalana. Dit i fet, el diumenge, cinc bicicorriolaires sortim (ben d’hora, ben d’hora) per deixar la furgo a Canovelles (per segons qui sinònim de Cànoves…), lloc d’arribada del tren de tornada des de la Molina.


Així doncs, cap a les 7, ja estem sobre les nostres estimades… no malpenseu! em refereixo a les bicis! Ens plantegem fer una tirada llarga d’entrada. La previsió del temps no és massa clara, però de moment s’aguanta. Ens dirigim a Sant Feliu de Codines i passant els primers poblets, encara adormits, ens omplim d’una sensació de pau i tranquil.litat que ens acompanyarà tot el dia.

Alguna paradeta per renovar líquids i fer algun mos ens permet contemplar el bell paisatge que ens envolta. Malgrat alguns entrebancs, digueu-los-hi senglars o carretera tallada al trànsit i fins i tot haver de fer “sterrato” (rodar per trams de sorra), aconseguim arribar a Borredà.

Ha plogut una mica, però no fa fred. Tot el camí el fem pràcticament sols, només alguns grups de “motards” que, com nosaltres, volen gaudir de les desertes carreteretes revirades que ens ofereix el nostre país.
   
Tot i l’estona que portem pedalant i la gana que ja apreta, encara ens queda força per arribar al bonic Sant Jaume de Frontanyà per dinar, decisió que després considerarem molt encertada ja que a més de gaudir de l’art romànic amb la seva preciosa església (del segle XI), clar exemple del Romànic llombard i que són les restes del que abans era una canònica agustiniana (que es noti que sóc professor d’història de l’art!) també gaudim d’un suculent dinar (pèsols amb carxofes molt bons, peus de porc que n’hi ha per sucar-hi pa – ai! si l’Oriol hagués vingut…-, mousse de mató amb mel…). En resum, una parada més llarga del previst, però el lloc i els plats servits s’ho han valgut!

Hem quedat amb l’Enamorat i la Cris a Castellar de N’Hug pel que ens afanyem a enfilar-nos a les estimades per anar cap a la Pobla de Lillet, on comencem el que serà la darrera i llarga pujada final. Malgrat l’esforç aconseguim gaudir dels bonics racons que ens té reservats la ruta. Ens trobem amb la parella i seguim fins dalt del Coll de la Creueta. La boira és força espessa però fa menys fred de l’esperat. Són quarts de sis quan arribem a La Molina. Havent d’esperar que surti el tren cap a Canovelles, s’agraeix el caliu d’una llar després de tan llarga pedalada! La parelleta ens acull a casa seva i ens ofereix repòs i refrigeri, què més volem? Moltes gràcies!

Durant el viatge de tornada ens hem distret seguint via mòbil aquest final de lliga tant divertit, oi, Valentí?

I pensar que es pot fer una mena de “trans-Catalunya” en flaca sense trobar pràcticament  trànsit… La sortida ha estat tot un plaer pels sentits i ens ha fet conèixer una mica més la geografia del nostre estimat país.

Recorregut (entre d’altres pobles): Canovelles, Sant Feliu de Codines, Moià, l’Estany, Sant Bartomeu del Grau, Sant Agustí de Lluçanès, Alpens, Borredà, Sant Jaume de Frontanyà, la Pobla de Lillet, Castellar de N’Hug i la Molina.

Distància: uns 165 km
Desnivell: uns 3.600 m
Durada: 10 hores i mitja

Bikers: en Pistons, la Formiga collonera, il Grande-Prosciutto, el Tete i en Mossèn Tronxo, i al tram final, l’Enamorat.

Fins la propera,

Manel

Les fotos d’en Pistons: cliqueu aquí.
Les fotos potpourri de la Cris, de l’Andreu, d’en Gio, d’en Manel: cliqueu aquí.

UROLA GARAIA BTT: LA MARATÓN DE LOS SENDEROS Y EL BARRO

UROLA GARAIA BTT: LA MARATÓN DE LOS SENDEROS Y EL BARRO

Per Jordi Torres

Mai havia fet una cursa BTT de certa duresa com les que fan alguns dels companys de la colla Bicicorriols, i aquest cap de setmana era l’ideal per fer una escapada com a regal d’aniversari aprofitant que tenia festa el divendres. Quina cursa fer?

Navegant per descobrir quines curses es feien aquest cap de setmana  vaig arribar a la pàgina de la Urola Garaia BTT que es fa a Urretxu-Zumarraga al País Basc (http://urolagaraiabtt.com), una cursa de 80 quilometres amb un desnivell de 3.200 (també té l’opció de 40 quilometres).  Veient les fotos de l’edició anterior s’entén perquè l’anomenen “La maratón de los senderos y el barro”.  I veient les fotos també s’entén perquè no m’ho vaig pensar dues vegades en inscriure’m-hi.


Vaig decidir recollir el dorsal el dia abans i així  poder conèixer i parlar amb la gent d’allà, per saber una mica sobre la comarca i la ruta en concret i així poder gaudir de l’escapada d’una forma més complerta. Vaig conèixer en Carlos y en Loren, amb qui vàrem estar parlant de la cursa i del món BTT d’aquelles contrades. Ens Pistons hauria xalat de valent amb tant de topònim!  Una gent collonuda, de debò!

Entrada la tarda vaig decidir anar a pedalejar una mica per conèixer Urretxu i rodalies.  Cony!  Peta un radi i roda darrera torta! Darrerament n’he petat un parell. M’apropo a la botiga de bicis d’Urretxu per veure si em podien arreglar la roda. Anaven de corcoll, preparant tota la sortida de l’endemà. La veritat és que me’n feia càrrec del desbordats que anaven.  En Javi, molt amablement em diu que mira si em pot deixar una roda per sortir del pas. Però no en tenia cap en aquell moment de 26 i 10 corones.  Collons, que tothom porta 29 ja?

En aquell moment va entrar en Carlos, que havia conegut feia tan sols dues hores abans, i en veure’m li diu al Javi: “este és catalaaan, que ha venido de muy lejos, ¿como no le vamos a arreglar la rueda? “. Vaig sortir de la botiga amb la roda arreglada i amb no se quants coneguts més del poble que vaig fer dins de la botiga mentre trastejaven la roda. Els hi feia molta il.lusió que hagués vingut de Barcelona per descobrir la zona de Urola Garaia.

De fet, dels aproximadament 500 participants,  la immensa majoria era d’aquelles contrades. De catalans n’hi havia tres d’inscrits. L’Alberto de Lleida, que vaig conèixer en saludar-me ell amb un “Bon dia” el mateix dia de la sortida (suposo que el nostre Maillot de Bicicorriols ens delata de quin país venim). I casualitats de la vida, en Joan Vidal (fill), crack de la comarca del Maresme, que me’l vaig trobar com una aparició el mateix matí de la cursa. De fet, en veure en Joan vaig pensar per un moment que la sortida seria massa dura i potser m’havia equivocat de prova!

S’inicia la prova  passat dos quarts de nou tocats. Vàrem donar un parell de voltes pel nucli urbà per a que tothom s’anés col·locant en la posició que li toca dins la cursa.  Vaig veure una noia i  vaig intentar no deixar-la escapar i posar-m’hi al darrera, tal com m’han ensenyat el net de la Trini o la Flor. Però hi ha molta competència, només 7 noies inscrites, i em quedo fora de l’eixam que es forma darrera seu.

Al quilòmetre 10 ja anava enfangat fins els genolls, i això que deien que aquest any no havia  plogut tant com l’any passat. De fet, mai havia vist tanta gent aturada un darrera l’altre per temes mecànics de la bici.  Als avituallaments hi havia servei mecànic, però el primer era al quilòmetre 20, al cim Korosti, i aquests 20 quilometres es varen fer molt llargs per moltes de les bicicletes.

Després del primer avituallament ja anàvem molt espaiats i vaig poder disfrutar de valent de les baixades.  Eren unes pendents força exagerades. “Si no té res” diria en Tresunses, però la tija del seient que acabava d’estrenar feia uns dies seguint els consells d’en Valentí va anar de conya.  De fet, quan veia un senyal de “perill” ja feia salivera.

El següent cim va ser el Irimo.  La ruta era un contrast celestial. A les part altes et veies obligat a parar per poder gaudir de les vistes brutals que tenia la ruta i a les parts de fondalades tenien uns boscos amb arbres alts i densos que no deixaven passar la llum del sol. Segur que  en Formiga disfrutaria fent llenya d’aquells arbres!

A la baixada del Irimo ja vàrem trobar la bifurcació per acabar la ruta curta de 40 quilometres o continuar cap a la llarga de 80. En aquell punt vaig fer balanç. Vaig veure que l’únic problema era que el canvi no anava prou bé i per tant patiria a les pujades. Però era evident que era per com estava de brut de fang tot plegat. Vaig pensar que al proper avituallament o font, que no podia quedar molt lluny, faria neteja amb aigua. Malauradament vaig haver d’esperar fins al quilòmetre 50 abans no vaig trobar el segon avituallament, però sortosament va ser un tram sense desnivells extrems i vaig poder anar trampejant perfectament.

L’avituallament del quilòmetre 50 va ser com tocar el cel. Et netejaven la bici i posaven oli a la cadena mentre tu et foties un plat de pasta amb xistorra, a més de postres, beguda i cafè. Com diria en Valentí, “Va parir amb aquests bascos!”.  Però era un parany pels que no ens havíem estudiat els tracks que tan amablement havien penjat a la web. Estàvem a la quota 260 i ens esperava un desnivell acumulat de prop de 1000 metres fins arribar al cim Izaspi de 970, metres en menys de 13 quilometres!.

Quan  només portava 11 quilometres des del darrer avituallament, però feia dues hores que no havia baixat de la bici, i ja no podia amb la meva ànima, de sobte sento amb un accent basc: “ Ostia … Jordiii! como vas?”. Era en Javi Goday (el de la botiga de bicis), que estava en un miraculós avituallament aparegut del no res en el segon petit coll abans d’arribar al Izaspi.  Malgrat que terrenal, quelcom de celestial va tenir aquell avituallament.

Refet en aquell avituallament vaig continuar junt amb dos corredors més que vàrem decidir anar plegats, per la boira, que s’havia d’anar en compte per no perdre les marques més aviat escasses. Malauradament arribats al cim Izaspi la boira no ens va deixar veure l’espectacular paisatge que tan me n’havien parlat el dia abans.

La part positiva és que ens esperava una baixada espectacular. Repeteixo, espectacular!.  A més fins aquell moment jo havia estat una mica conservatiu amb la bici, no fos cas que petés un altre radi. Però ara que ja estàvem de tornada, ja no calia patir, podria arribar encara que fos amb roda torta!. A la que vàrem deixar la boira enrere,  també vaig (elegantment) deixar els dos companys per posar a prova la tija que el Màster del SBR m’havia muntat. Va parir amb la tija, quanta raó tenies Valentí!

I  8 hores i 16 minuts més tard un altre cop al punt de sortida. Però ara amb un entrepà de xistorra a la ma esquerra i una cerveseta de barril a la ma dreta, mentre anàvem fent-nos fotos amb la gent que ens havíem anat coneixent.  Mossèn tronxo, com pots veure t’he fet cas i he disfrutat de valent!.

Aquests bascos són collonuts!