BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

EDITORIAL ALPINA I BICICORRIOLS, AL PODI A LA ROGAINE 3 VALLS. 25.09.2010

Per Joan Lladó

Dissabte els equips de l’Editorial Alpina i Bicicorriols, el primer format per l’Andreu Calvó, en Carles LLorens i en Joan Lladó i el segon per l’Albert Gómez i en Martí Montserrat vam participar en la segona edició del Rogaining 3 Valls 6 hrs. a Sant Feliu de Pallerols a la Garrotxa, organitzat per El Sarró.

Els resultats van ser prou bons, l’Alpina i Bicicorriols vam quedar en
la segona i la tercera posició respectivament en la categoria d’homes
veterans.

Aquest any, l’equip Alpina vam aconseguir quatre punts més respecte a l’any anterior, en total 121 amb el mateix nombre de fites, 22. El canvi d’estratègia -escombrar sense cercar les fites que més puntuaven- no ens va fer millorar substancialment el resultat, però tot i així, va ser una cursa molt gratificant amb un temps i un entorn magnífics. Records per en Ferran Bresañó que també participà en l’edició anterior.

També calia tenir en compte el handicap Andreu, el seu turmell esquerre malmès. S’equipà amb una pròtesi gentilesa d’en Sebastià, i tot i així, veient com anà la cursa, em sembla que no influï gens en el resultat final. Això se’n diu bona raça.

Haurem d’estudiar l’estratègia i entrenar-nos per millorar en la propera edició i aconseguir una puntuació al voltant dels 130-135 punts. Segons el meu parer, em decantaria en córrer més estona. I jo particularment, hauré de prendre’m seriosament l’entrenament setmanal del dimarts. El genoll esquerre em va fer la guitza al final de la cursa com mai m’havia passat. Manca d’entrenament o desgast per l’edat?

L’equip Bicicorriols, en la seva primera participació, també obtingué un molt bon resultat, 112 punts. Van estar molt a prop d’aconseguir-ne 120, però les badades també compten.

En definitiva doncs, sense estar-ne al cas i sense esperar-ho, els dos equips vam fer podi i ens n’assabentàrem quan ja érem de camí cap a casa tot fent la drecera del Mamalló.

Vegeu aquí els resultats.

De les 22 valises puntuades per l’Alpina, cal destacar la quarta, la número 65, col·locada dalt d’un turó, el Montcalvari, que l’abastàrem pujant pel dret i havent de fer una grimpada força exposada. Per començar, no estava pas malament.

La setena, la numero 79, era enmig del riu, damunt una formació travertiniana molt bonica. En la riera de Cogolls hi abunden les formacions calcàries d’aquesta mena com podeu veure a la foto que encapçala l’apunt feta per en Ramón Roura. En els salts d’aigua s’hi formen les toves com la del Molí d’en Murris. Foto del mateix autor que l’anterior.

També dins d’una aquestes formacions, en aquest cas en forma de cova, sota una gran tova, ens hi esperava la número 90, la nostra onzena. Dins la cavitat, els freds degotalls ens anaven mullant mentre esperàvem el torn per poder passar l’estret pas que ens menaria al control i a la sortida.  

I per acabar, sense desmerèixer la resta de controls, el camí que ens duia de la 86 a la 47, al centre del mapa, ens oferia des d’una talaia natural a bona alçada, un espectacle gratificant: la visió dilatada en 360º: des de Pirineu fins el mar.

Quan l’organització hagi penjat les fotos, hi posaré l’enllaç.

Agraïments a l’Andreu i a l’Editorial Alpina per l’esponsorització de l’equip.

Fins aviat,
Joan LLadó.

Distància recorreguda: 25 km.
Desnivell + acum.: 1000 m.
Les quatre fotos fetes amb el telèfon: cliqueu aquí.

EL DIA DE LA NO SORTIDA I DE LA NO FOTO DE GRUP 26.09.2010

Per Adrià Triquell

Probablement per primer cop en la història d?aquest bloc, en l? escrit de la sortida de diumenge no es detallarà l? itinerari fet.  No puc pas permetre que la nostra credibilitat quedi en entredit! Quina vergonya!  Ens senyalaran a partir d? ara amb el dit? Es riuran de nosaltres a la cara? Sortirem a les cartes al director de la Vanguàrdia?

Bé, com a deferència als lectors del bloc, i no pas pels impresentables
que es van trobar diumenge a la plaça Fivaller, m? explicaré:  la idea
com sempre, era fer una sortida corriolaire per la nostra estimada i
maltractada comarca, i a més fer-nos una foto de grup amb les noves
equipacions al castell de Burriac.  El cert és que les circumstàncies 
no afavorien per complir cap dels dos objectius: respecte a la foto de
grup, a les baixes ja anunciades per problemes d? agenda, s? hi van
sumar lesions i avaries d? última hora, amb el que a la foto final
faltaren bona part de corriolaires. Respecte a la sortida, home, pujar a
la bici i vàrem pujar, això si,  PERO PEDALAR POC! PERO MOLT POC!

En descàrrec dels afectats, hem de dir que les circumstàncies per a que la MANDRA s? instaurés a la colla, no eren poques:

– Dia rúfol, tal i com va anticipar un ja entranyable veterà de la plaça fivaller, va acabar plovent (una mica).

– L?itinerari triat i l? estat del terreny, no varen afavorir precisament la ciclabilitat i ritme continuat.

– Rogainnings, volta a la cerdanya,  campionats
ciclo-orientació i entrenaments secrets, tot plegat més d? un tenia les
cames ben encarcarades.

– L? eterna espera durant l?esmorzar  per uns putos entrepans.

– Trencament de ritme per fotos i avaries vàries.

En fi, he tractat de justificar el trist paper de diumenge, he fet el que he pogut.

Fets destacables:

– L?espècimen humà que vàrem observar durant l?estona
d?esmorzar, tot segut en una cadira de la seva terrassa, vestit només
amb pantalons curts, estornudant  sense parar, fumant un pur, mirant
fixament al terra, i a hores d? ara, encara no tenim notícies que s?
hagi mogut de lloc.

– Els impresentables fills de buda i curts de gambals que varen
deixar la Font del Ferro plena de deixalles. L?indignació corriolaire
només es va calmar una mica quan varem recollir tota la merda que
aquests descelebrats ignorants havien deixat.

En fi nens, diumenge vinent haurem d? anar a classes de recuperació, i a veure si som més quòrum per la foto de grup.

Adrià Triquell

Les fotos de l’Adrià: cliqueu aquí.

XVI VOLTA A LA CERDANYA. PUIGCERDÀ-MATAMALA-PUIGCERDÀ. ELS PRE-MÀSTERS DONEM LA TALLA. 18 i 19.09.2010

Per Pep Famadas

Ep, perdoneu la gosadia per auto anomenar-nos
pre-màsters però, què carai, vam tornar ven orgullosos cap a casa després del
paper interpretat enguany a la Volta. Malauradament l’error d’estratègia en la
orientació del primer dia ha marcat la nostra classificació final vers els
altres participants. Tot i això, hem pogut mesurar-nos amb altres beteteros i, aplicant les correccions
pertinents, creiem que hem complert amb les nostres aspiracions; per tant, pit
a fora!

Ara sí, us relato l’esdeveniment.

 

Després de les teòriques vacances d’estiu
arriba com cada any la Volta. Aquest any només la nostra parella representa a
la colla, per motius diversos. Llàstima. Enguany tenim la responsabilitat de
passejar el nostre nou equipament.

El divendres ens trobem al càmping Stel de Llívia.
El pèssim tracte rebut durant el sopar i l’esmorzar són dignes de ser escampats
arreu, abans de res. Durant el breefing
la sort ens porta a sortir els penúltims. Ja ens hem trobat amb els companys de
Mónbike, en Jaume Vila, l’Esteve Serra i el seu fill de catorze anys que farà
parella amb un altre noi de la mateixa edat. Això sí que és canalla amb un
parell de collons. Sopem plegats i plantegem les estratègies pel tram
d’orientació. Demà, sobre el terreny, ja veurem. Estem tots plegats una mica
acollonits ja que fa més de dues hores que plou amb intensitat i les previsions
no són esperançadores.

Com a novetat el roadbook està imprès en un paper plastificat que sembla prou
resistent a l’aigua. El dubte és si aguantarà tot un dia sencer. Després d’unes
petites proves abans d’anar a dormir decidim no esmerçar-nos forrant els fulls
amb l’aironfix. Ja veurem.

 

Dia 1. Puigcerdà – Matamale. 77,81 km i 2.100 m.

El perfil marca una primera ascensió força
potent fins al km 24 i després dents de serra fins al final. A priori sembla
molt assequible. Sortim a les 6.50 sense frontal ja que els primers kms són
asfaltats fins a Llívia. El dia s’aixeca molt tapat però no plou.

Passat Llívia circulem per un tram molt
agradable, força tècnic, de pujada, que ens porta a Targassonne. Allà el dia
ens regala una vista inoblidable de la Cerdanya espolsant-se les mandroses boires
d’entre les valls. Contemplem com la comarca es desperta aixafada pels núvols
curulls d’humitat.

En una urbanització trenquem per una pista que
ens pujarà fins a 2.100 m.
És l’ascensió forta del dia que no té més. Menem a les pistes de Font Romeu.
D’allà cap el pàrquing de Fonts Bolquere, on hi ha el C2. Seguim sense
dificultat les indicacions del roadbook
tot i que no et permeten despistar-te. El recorregut és molt agradable, sense
excés de pistes. Iniciem el control d’orientació. Se’ns han enganxat, a banda
dels vailets de Mónbike que s’han quedat sense comptaquilòmetres i han optat
per acompanyar-nos, dues o tres parelles més que ni tan sols miren el mapa.
Quins collons.

Estem perfectament situats i ens dirigim cap
un corriol que, encara que suposadament tingui trams a peu, ens ha de portar de
dret al control. Som a la zona del càmping de les Bulloses i recordem la
sortida d’un parell d’anys enrera. Pugem carretera amunt fins a clavar l’inici
del corriol. Aquest es presenta poc transitat i ens obliga a anar a peu des de
l’inici. Al cap d’un quart de caminar el corriol es perd degut a la gran
quantitat d’arbres arrencats de les ventades d’ara fa un parell d’anys i que
també van malmetre els corriols de les nostres muntanyes. Continuem caminant
entre pins i boira i comencem a dubtar quan ja portem mitja hora caminant. Per
sort els de parella que s’havia afegit i que són els mateixos amb els que hem
compartit la caseta aquesta nit porten rellotges virgueros amb brúixola. Agafem
el nord de referència i amb un quart més de caminar entre blocs de pedra, pins
i xapotejar en bassals arribem a la pista que amb cinc minuts de pedalada ens
porta al C3. Quina cagada. Decepció total. Què hi farem. Som a la Jaça de
Bernardi. Encara ens queda moral pel que encarem la resta de la carrera amb
ganes. Seguint les instruccions – el llibre va perfecte – passem per Les Angles
i cap a Formigueres. Travessem el poble, just per davant del bar que vam
esmorzar a la sortida del Tour (quanta nostàlgia). Ara ens dirigim a
Puyvalador. Per arribar al C5 passem per la paret d’una presa que han buidat i
ofereix un paisatge llunàtic que combina perfectament amb la grisor del cel.
Apretem a fons fins l’arribada, al centre de Matamale.

Arribem i ens trobem moltes parelles ja
dutxades, bicis netes, etc, etc. Realment estem una mica tocats. Hem pedalat
bé, sense avaries ni errors de roadbook,
hem arribat bé de fons, però – tot i no perdre’ns – l’hem vessat de mig a mig
en l’elecció del recorregut en la orientació. Sí, teniu raó, forma part de la
carrera, però toca els collons.

Passem la tarda vibrant amb el partit de rugbi
en que juga l’USAP que acaba guanyant el partit contra uns parisencs (imagineu
la rivalitat nord-sud, rural-urbà) per un sol punt.

El breefing
de l’etapa del diumenge ens amaga dues sorpreses com a novetat d’aquesta Volta:
la sortida serà per ordre invers al dia anterior – això vol dir que sortim els
segons – i hi ha un tram cronometrat entre dos controls amb classificació
independent que, curiosament, coincideix amb l’ascensió dura del dia, entre els
kms 62 i 75.

 

Dia 2. 96 km i 2.800 m.

Després de passar molt mala nit, sobretot per
què un dolor darrera el genoll dret em fa patir pel que m’espera, ens llevem
d’hora. Val a dir que som en un petit apartament que compartim amb una altra
parella però dormim en habitacions individuals. Jo en el llit de matrimoni,
sol. Tot un luxe. Tant el sopar del dia anterior com l’esmorzar són molt
complets i amb molt bon tracte. Cal dir-ho. L’establiment es diu La Capcinoise.

Sortim doncs els segons del dia, enfilant pel
Coll de la Creu per l’asfalt. Al Coll tombem a l’esquerra cap el Coll de Sansa
i Coll dels Agrellons. El dia clareja amb un cel ben net. A diferència d’ahir,
ara som per sobre la boira i aquesta s’estén sota nostre cobrint tota la vall.
Encara no és clar pel que l’ambient fascina per la fredor de la temperatura i
els colors. Una altra imatge per retenir a la memòria.

Sortim de nou a l’asfalt i passem pel poble de
Sansa. Ara Railleu, Aiguatebia i Talau. Quasi 25 km d’asfalt per un ambient
molt a tenir en compte per una sortida amb les flaques, i tant. A Talau C7,
esmorzar. Això vol dir parar i menjar alguna cosa. Arribem solitaris però de
cop, apareixen les parelles pros que van a sac. Paren només per signar. Entre
elles hi ha en Jaume i l’Esteve. Van per feina i nosaltres restem amb un pam de
nas però no ens atabalem. Acabem de menjar i continuem. Sí que durant els
quilòmetres següents fem algun comentari i potser ens animem a pedalar amb més
força però essent conservadors. Des de l’inici el dolor al tendó no em deixa pedalar
còmodament i cal dosificar. No voldria que una parella meva es quedés tirada
una altra vegada per culpa meva.

Passem pel pàrquing del Coll de la Llosa i ara
pista, ara asfalt, arribem a Montlluís. Els quilòmetres van passant. Fora dels
pros, ens han passat dues parelles més. Ens sorprèn un tram de poc més d’un km,
de platillo, que no preveiem. Som a punt d’arribar al C9 i en Manel li ve gana.
Arribem al control i, sorpresa, trobem en Jaume i l’Esteve que sembla que també
han patit aquest darrer tram. Sembla que l’home
del mall
ha rematat a en Jaume.

Arribem a Eyna, prenem la carretera de Llo on
ens creuem amb una carrera de flaques en ple descens. Després de pendre una
pista circulem per un corriol perdedor que ens porta al punt del dinar i inici
del tram cronometrat. En Manel flirteja amb una bonica voluntària que hi ha al
control i que ens anima a pedalar.

El tram cronometrat són 15 km, 4 de baixada i 11
d’ascens. Passem per Llo i els seus banys i menem cap a Mas Patiràs on un goudron (interpretem que vol dir pista
cimentada) que serpenteja per un engorjat va enfilant amunt amb un pendent
assequible i un paisatge que mereix un retorn. Canviem de ferm i l’augment de
pendent obliga a utilitzar tota l’artilleria. Som al punt decisiu de la
carrera. Jo pateixo per la meva cama ja que el dolor s’està escampant cap el
bessó. Passem pel refugi de La Culasse en mig de fortes rampes i l’esquena
també adolorida. Dos quilòmetres abans del control i amb el permís d’en Manel –
ha preferit acompanyar-me en lloc del seu clàssic hatxassu – llegeixo el perfil de la muntanya i endevino que
restarem planers fins al control o sigui que baixem un plat i pedalem amb ganes
per un perfil planer. Arribem al C10, al Pla de la Creu (2.049 m) havent passat dues
parelles i prou contents. Ara restem uns quants quilòmetres de baixada i un
tram força embolicat per la zona baixa de la comarca. Passem per Err, Nahuja,
Osseja, Palau de Cerdanya i cap a Puigcerdà, on la darrera pujada fins el llac
em fa bufar, amb la cama ben adolorida.

A l’arribada els pros encara estan estirats
reposant. Algú ens mira amb cara de sorpresa, no sé si deu ser de la cara de
contents que fem. Ja en tenim una altra. Avui som allà on toca. La cama ara sí
diu prou (compareu a la foto de portada la meva cama dreta i la d’en Manel) i
no tinc esma ni per anar a recollir el cotxe a Llívia. Sort que la meva parella
ha arribat sobrada.

Per si algú té interès a la classificació
general
vam ser la parella 21. El segon dia la 14, i a la cronoescalada la 11.
Si féssim càlculs, tipus logístic, hauriem quedat…..Però que consti que a la
Volta no anem a competir.

Pep Famadas

Les fotos: cliqueu aquí.

l


LA COLLA ESTRENA EQUIPACIÓ 19.09.2010

Per Joan LLadó

Si dijous al Casal, Ilgrandeprosciutto ens feia -per tranquil·litat seva- el lliurament de les prendes del nou equipament, ahïr diumenge l’estrenàvem tot cofois malgrat algunes errades en la confecció i en l’estampat. La valoració en general és positiva i alguns vam posar a prova la seva resistència tal i com manen els cànons de la colla: enmig dels esbarzers. Resultat: espatlles plenes de floretes de teixit, fruit de les esgarrinxades. Ni aquest ni cap altre equipament destinats a la bicicleta són aptes per a nosaltres, tret que siguin de malla d’acer.

Vam encetar el diumenge pujant cap el Turó d’Onofre Arnau, però per la variant del col·legi. La nostra intenció fóra d’esmorzar a can Pradell de la Serra.

Vam enfilar fins a can Flaquer pel bosc i mirador de Mata, per les feixes i les vinyes de can Riera i després, pel corriol de Lorita, ens trovàrem de cara amb la colla de Sant Vicenç, els Xurribikers.

Passàrem el coll Pallarès i ja per la pista fins l’entrada dels Misteris on Ilgrandeprosciutto ens féu unes fotos de la grimpada. Val a dir que passant per pista hom troba molta gent i entre ella, molts ciclistes. Ja ens va anar bé per ensenyar, tot passant, pit i maillot. Calia fer-nos veure.

A la cruïlla amb la pista d’el Corredor unes gentils parelles ens féren la foto de grup amb els flamants equipaments i, al camí d’en Ribes, el Màster i en Ken, se’ns acomiadàren per tornar cap a casa.

En deixar la pista per prendre el corriol, ens trobàrem el viarany tot trinxat, desconegut, degut a les feines de desbosc. Sense paraules.

Quan just començàrem a fer el descens cap a can Pradell, el nostre intrèpid, hàgil i francòfil company, en Ventús, punxà la roda del darrere. Mentrestant, la fèiem petar al solet tot comentant la vestibilitat dels nous conjunts.

Feia tant de temps que no ens deixàvem caure per aquells verals, que ens costà un xic de trobar el camí que ens havia de menar al corriol trialer de la Serra de can Clarenç.  Abans de ficar-nos-hi de ple, vaig treure pit i collons per baixar el talús que ens tornava a la pista. La recepció va ser menys o menys reeixida gràcies al bon treball de la forquilla: tot el recorregut. No he pogut evitar de posar la foto que em féu Ilgrandeprosciutto a la portada.

Ja de ple a la trialera, uns més que d’altres, vam notar que la nova roba ajudava a superar els esculls. Val la pena anar fent provatures damunt la bici, sempre s’aprèn alguna cosa.

De seguida ens plantàrem davant la pallissa de can Pradell amb el temor de que fora tancat. Però unes bicicletes recolzades a la porta ens indicàren el contrari. Cap dins hi falta gent! Cansalada, truites, fuet, llesques del 43… Tot gola avall. I per rematar-ho, uns xupitos d’herbes i de cafè per enfrontar-se a la tornada.

Ah! Me n’oblidava: ara tenim un ponedor d’ous a la colla. Vés per on! En tindreu notícies.

Per començar, la pujada fins al Trull fou memorable. Renoi quin pujadot. Esportiu cent per cent. Tot l’alcohol es disipà en les primeres pedalejades. Però tothom, em sembla, en gaudí. I molt. Almenys l’Homenotantsenzill.

A la pista tot se suavitzà i tret del tram de corriol descarnat, les pulsacions baixàren de cop.

Al camí d’en Ribes vam fer algunes fotos més intentant el tram pedregós i al tram de descens trialer fins la pista, me’n vaig sortir molt airós.

Seguidament, pista avall fins a Rupit i a la cruïlla del Montalt, ens partírem en dos grups: els que tornàven cap a casa pel Camí Ral i els que enfilàrem a la Ferradura per baixar per la vessant solana fins a LLavaneres. Quedàrem doncs Ilgrandeprosciutto, el Senyor, l’Homenotantsenzill i un servidor. Se’n tornàren el Nét de la Trini, la Flor, en Ventús, el Maestro i el Petitó.

Arribant a la Ferradura vaig veure tres ciclistes observant un mapa. Quan me’ls torno a mirar, em semblà que un d’ells era en Capdevila, veterà corredor i ex-campió de raids, antic contrincant d’el Màster, de la Flor i d’en Logístic. Efectivament, l’era i també hi havia un tal Fruitós i una xicota prou bufona que no en sabem el nom. Estaven preparant per a la Diputació, una sèrie de recorreguts de bicicleta de muntanya per la comarca i els aclarirem alguns dubtes que teníen per enllaçar els camins fins a Sant Vicenç. Ens donàren records per a la Flor  a qui havien trucat la nit abans per informar-lo que serien per la zona i no va respondre.

En aquell moment passà per allí en Cuco Mas que anava sol per la pista i el Senyor suposo que el va convèncer per continuar amb nosaltres. Descerebrao!!!

Seguírem pel corriol del mirador d’en Valentí i a la cruïlla del camí de llevant de can Montalt ens separàrem d’en Capdevila i companyia. Nosaltres continuàrem cap el tram d’esbarzers on provàrem el nou teixit i tot seguit de pet fins el Mortirolo. En un dels xaragalls de baixada, el Senyor volà per uns instants sense cap conseqüència i en Cuco, en preguntar-li si no li agradava més allò que no pas la pista, va ser rotund: no.

Arribàrem a LLavaneres sense més. Travessàrem les Cinc Sènies i cap a casa.

Fins la propera,
Joan LLadó.

Els corriolaires firats: el Nét de la Trini, la Flor, en Ken, l’Homenotantseznill, Ilgrandeprociutto, el Petitó, el Senyor, el Maestro,  el Màster, en Ventús i en Pistons.
Convidat: en Cuco Mas.
Les fotos d’Ilgrandeprosciutto: cliqueu aquí.

Em sembla que la foto oficial amb els nous equipatges es farà el diumenge 26 de setembre.

CAMÍ DE RONDA AL CAP DE CREUS. 14.08.2010

Per Anscari Nogueras

Aprofitant que pujo el cap de setmana a l’ Escala m’enduc la bici per fer una ruta per aquests indrets, he quedat amb un amic dels meus pares, en Lluís Albert, que també estiueja a l’Alt Empordà.

Quedem d’hora, a quarts de set, arribo puntual a casa d’en Lluis Albert, però ell no apareix, rebo un missatge a ¾ que què fem?¿, que el dia està molt tapat? li dic que ja estic a la porta i que anem tirant, que si ens plou ja girarem cua.

A les set acabem de carregar les bicis al cotxe i ens dirigim cap Roses,
el punt inicial de la nostra ruta. Aparquem el cotxe a prop del passeig
marítim i el degoteig de guiris a aquella hora és important, ens miren
sorpresos, com si fossim nosaltres els rarets….tan se val,
descarreguem les bicis, ens equipem i fem un cafè  ràpid .

Són
prop de les 8 i en Lluís Albert conecta la ruta al gps, doncs el dia
abans es va baixar la ruta per l’ocasió, és ben petit l’aparell i molt
sofisticat, sort que a la colla aquests invents encara no hi són
presents.

La ruta comença pel passeig marítim, passem pel darrera
del far de la població fins que acaba l’asfalt i comença la pista,
marcada amb el vermell i el blanc per trobar-se dins del Gr-92, la pista
va fent ziga-zaues i agafant alçadad poc a poc, hem d’anar sortejant la
silueta de la costa i en aquest tram és molt serpentejada. Passem Cala
Canyelles, la Cala Montjoi, bonics indrets per passar el dia, passem
també per la porta de El Bulli, però no hi parem a esmorzar encara no
ens l’hem guanyat, això si, fem una foto de record.

Acabem la zona
urbanitzada i ja entrem dins del Parc Natural del Cap de Creus, precedit
per una tanca que impedeix l’entrada a vehicles motoritzats.

Estem
al cap de Falconera batejat així per l’afluència de falcons a l’època,
hi veig un corriol que s’endinsa cap al mateix cap i decidim treure el
nas, el corriol és ciclable amb algun tram bastant tècnic on hi poso
algun peu, el company és sorprèn de veure’m fer els trams tècnics, doncs
a les seves sortides predominen les pistes, i l’animo mica en mica que
ho vagi probant. Passem al costat de dues coves-cases, antigament
utilitzades pels pastors de la zona, hi entrem en una d’elles i ens
sorprenem de la grandària que té, unes fotos i continuem amb la ruta.

Desfem
el corriol del cap i tornem agafar la pista, els km van caient i el
desnivell també perquè es un continu pujar i baixar, bastant trencacames
però alhora divertit.

Passem el cap Norfeu i aviat arribarem a
Cadaqués, la pista fa unes esses per sobre la població amb una imatge
idíl.lica, la baixada és ràpida per la pista, jo agafo un corriol
bastant tècnic que talla pel dret, en Lluís Albert continua per la pista
i ens retrobem a baix de tot.

Arribem a Cadaqués, és aviat, i
tothom dorm, es un plaer passar pels carrers de la població amb bici,
enfilem la carretera de sortida del poble per anar a Portlligat, un cop
allà baixem a xafardejar, hi han escales de pedra i no desaprofitem
l’ocasió per baixar-les, no hi ha pràcticamen gent, i el silenci és
trencat per dues bicis rebotint les escales… fem un parell de fotos
del encantador racó  i cap amunt altre cop per sortir de Portlligat i
agafem pista asfaltada per arribar a Cap de Creus, fem una cocacol.la al
bar del Far, i reprenem la marxa , doncs anem tard i les respectives
parentes, sobretot la meva estarà contenta.

Després de deixar Cap
de Creus, agafem el que per mi és el tros més divertit, un corriols
molt tècnic en continua baixada, que em dóna algun avís sortint per
davant de la bici, aquest desemboca a la última cala del Cap de
Creus.D’aquí remontem amb la bici a coll fins a la pista que ens
aproparà al Coll del Penís, que s’hi troba el control aèri militar
espanyol, un cop aquí agafem la carretera fins a Roses.

 
Corriolaires:Anscari Nogueras, Lluís Albert
Km:70
desnivell:1470 m
Les fotos: cliqueu aquí.

MÓN BIKE I BICICORRIOLS, PLEGATS FENT RUTA AL PRE-PIRINEU. 12.09.2010

Per Joan LLadó

En la sortida de diumenge amb la magre, s’hi afegí de bon grat una colla de la botiga Món Bike. Amb ells férem la ruta que aquesta vegada planificà l’amic Rampes -el Màster- per la comarca del Ripollès, tot grimpant el pre-Pirineu en terra de comtes. Ens aplegàrem un total de tretze ciclistes que a quarts de set érem puntuals a la Plaça Fiveller.

La ruta s’inicià a Ripoll i continuava fins a Campdevànol on trencàrem per prendre la carretera de Gombrèn. Allí férem una paradeta per carregar l’aigua que alguns encara no teníem i ja pensàvem amb l’esmorzar.

Seguírem vers la carretera del Santuari de Mongrony que abandonaríem per continuar cap al Castell de Mataplana, a ponent, la Serra del Pedró i Can Ros, ja a tocar de Castellar de n’Hug.

Al poble on neix el Llobregat, hi esmorzàrem abans de grimpar el Coll de la Creueta. Alguns de la colla de Món Bike ja ho havien fet  -esmorzar- abans de sortir de casa perquè no sabíen que pararíem per aquest afer. Jaume, Jaume. Possiblement, l’estona de l’àpat va ser massa llarg, però si es fa cicloturisme, què caram, es fa ben fet.

Havent esmorzat, a la plaça ens férem la foto tots els velocípedes de l’excursió i tot seguit emprenguérem l’escalada cap al Coll. Bonica i estètica ascenció que féu gaudir de valent a tots plegats i que anà col·locant a cadascú al seu lloc sense poder constatar grans diferències entre el primer i el darrer en fer cim.  Anàrem pràcticament arribant l’un darrere l’altre. Bonic.

Repetírem la foto de grup en alçada i iniciàrem la davallada cap a la Collada de Toses.  Ens reagrupàrem a la cruïlla dels Alabaus i plegats començàrem el descens cap a Fornells després de passar el coll que, sigui dit de passada, fou un dels primers grans del Pirineu en incloure’s en les primeres edicions de la Volta a Catalunya.

Al grupet capdavanter l’Esteve feia les delícies amb el seu mestratge traçant els revolts i gaudírem de valent baixant a tota pastilla tot alternant-nos per no perdre pistonada.

A la cruïlla de Fornells, pocs metres abans de la de Dòrria, reférem el grup per baixar fins el poble i allí repostar d’aigua a la font per poder fer front a les dues enfilades següents: Nevà i Campelles.

Fins a Nevà una molt bonica passejada entre alterosos boscos de pi negre a través d’una recent asfaltada pista i, després, per un tram emporlanat, vàrem baixar fins la carretera que ens menaria a Planoles. Aleshores, per llarga i costeruda pista emporlanada, fins a Campelles.

Aquest darrer tram féu estirar un xic més el grup, però tot i així, tothom anà arribant sense plorar. Només restava el Coll de Jou que feia patir a més d’un.

Davallàrem fins a Ribes on haguérem de tornar a repostar aigua a la font. Eren les dues de la tarda i per alguns un xic tard per emprendre la temible escalada al darrer coll. Així és que després d’algunes valoracions, es prengué la decisió, per gran alegria d’uns i poca tristesa d’altres, de tornar a Ripoll i fer un dinar de germanor.

La tornada fins a Ripoll fóu molt ràpida i alhora caòtica. La poca traça del grup per fer el relleu es constatà just en arrancar. Les demarrades se succeïren per tots costats amb el perill que comportaven,  fins que, a Campdevànol, l’Esteve donà unes petites explicacions per realitzar l’acció correctament i arribàrem al Bressol de Catalunya amb un aprovat justet.

Al pàrquing de la Ruta del Ferro ens refrescàrem i ens abillàrem per anar a dinar a Ripoll, però en no trobar un bon lloc per aparcar, vam decidir de fer-ho a Sant Quirze. Unes bones i refrescants gerres de cervesa i un abundós dinar donàren el punt i final a una bonica jornada de bicicleta de carretera.

Per molts anys,

Joan LLadó

Més enllà de neguits i entusiames,
potser el guany dels viatges és l’espai
que hi descobrim de nosaltres mateixos,
i que tal volta hauria restat fosc
sense la llum d’aquelles noves rutes.

Miquel MARTÍ i POL

Els de Món bike: Jaume V., Esteve S., Miquel S., Regina M., Quico M., Manuel F. i Ramón.
Els corriolaires: Giovanni L., Àngel V., Valentí T., Martí M., Anscari N. i Joan LL.

Distància recorreguda: 97 km.
Desnivell + acum.: 1848 m.
La ruta del Toaster: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Joan: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Giovanni: cliqueu aquí.
Les altimetries de la Creueta i Campelles gentilesa de Bicivicigarrotxa.

CRESTEJANT PELS MONTS MALEÏTS: 29 I 30 D’AGOST DE 2010

PIC DE RUSSELL (3287m) I  PIC DE LA PUNTA DE LA BRETXA (3195m) 29-8-10
CRESTA DEL TEMPESTATS (3278m) A L’ ANETO (3404m) 30-8-10

Per Martí Montserrat

Per casualitat, després de molt temps, em trobo en Vicenç (el meu mestre d’escalada!) en plenes festes de Les Santes i, tot fent-la petar, quedem per després de les vacances  anar a fer una bona grimpada per una cresta.
Finalment arriba el dia i sortim a quarts de nou, en Ventura i en Vicenç ( tots dos Xurribikers ) i jo direcció a Benasc. Tot fent kilòmetres amb el cotxe finalment decidim fer l’Aneto per la cresta de Tempestats, per tant, els plans són pujar a dormir als ibons de Llosars. A ¼ de 4h agafem l’autobús 4×4 que ens pujarà per la llarga pista (prohibida a la circulació)  fins al refugi de Corones.

Ens carreguem les motxilles i per fi comencem a caminar. Les vistes de
la vall i del cim del Vallibierna amb les seves recargolades formes ens
hipnotitzen i fan menys dura la pujada tot i que portem unes pesades
motxilles plenes de material de tot tipus (roba, sac,  cordes, piolet,
grampons, tenda, menjar, etc…)
A quarts de 6h arribem als espectaculars ivons de Llosars després
d’haver quedat meravellats del gran ambient d’alta muntanya, doncs estem
sota del cims mes alts del Pirineu, rodejats de vertiginoses parets
granítiques amb agulles afilades on la petitesa de l’alpinista queda ben
palesa.

Embriagat per aquest bestial ambient, en  necessito més i proposo anar a
fer el pic Russell… però no s’anima ningú… No m’ho penso dues
vegades, aniré pujant fins a les 8h del vespre i si no he fet cim,
recularé per poder ser a la tenda abans no és faci fosc ( als vols de
les 9h).

Amb el punt de mira posat al pic Russell i amb el coet al cul, surto a
bon ritme per un fort pendent mentre vaig pujant per petits prats i
zones de grans blocs. Quant m’apropo  al peu de la gran mola de pedra
… no sembla que es pugui pujar… però a mida que m’hi acosto les
fites em dirigeixen a l’únic punt feble d’aquesta gran paret. Grimpo tot flanquejant per una vira penjada a mitja paret que m’acosta a una
canal obliqua que puja directa al cim fent petits ressalts amb passos de
II/III.

Un cop al cim, la llum de tarda il·lumina els cims que em rodegen,
ressaltant les seves escarpades formes i la seva grandiositat. Com que tot just son ¼ de 8h i encara tinc ¾ d’hora m’apropo tot
crestejant al cim Punta de la Bretxa (3195m). D’aquí estant tinc a tocar
la cresta de Salenques. Hi observo una cordada i hem venen a la memòria
alguns fantàstics moments viscuts ara ja fa un grapat d’anys. També
observo la continuació de la cresta fins l’Aneto i el seu imponent
traçat que farem demà si tot va bé. No em puc entretenir més doncs ja
són gairebé les 8h i encara no sé com podré baixar d’aquest cim. Sense
masses complicacions arribo a la vira diagonal que per petites
desgrimpades em porta al peu de la paret i d’aquí per terreny fàcil de
tornada a la tenda.

 Després d’una plàcida nit ens llevem a 2/4 de 6h i quant encara no ha
sortit el sol comencem la jornada direcció al pic de Tempestats. Un cop
al cim, l’ambient alpí es respira per tots cantons i aquí ja en plena
cresta no hi ha lloc per l’error, cal triar bé el recorregut i mesurar
cada moviment.

Sense haver desplegat les cordes arribem al peu de la imponent agulla de
la bretxa de Tempestats (3201m) però per seguir ens veiem obligats a
fer un llarg de corda per una imponent placa vertical, tot realitzant
uns difícils passos d’escalada ( diuen IV+). Un cop al cim tenim la gran
bretxa de Tempestats als nostres peus, i per terreny molt descompost,
desgrimpem sinuosament fins  arribar a la tètrica escletxa. Un cop hem
remuntat fins unes repises bivac, comencem el tram mes dur de tota la
cresta. Nosaltres vam realitzar unes cinc tirades de corda d’uns 30m; la
primera de III/IV per una placa fisurada, la segona per una atlètica
bavaresa de IV+( diuen ), la tercera és de III/IV fins una cova entre
grans blocs , la quarta és un estrany flanqueig amb passos exposats on
el recorregut no és gens lògic i vam acabar fent precaris moviments per
aconseguir retrobar el fil de la cresta!!!

Per fi avancem sense corda per l’aeri fil  realitzant una sèrie de
divertits moviments per tal d’anar superant els grans blocs apilonats de
capritxoses maneres…Ara ja comença a perdre intensitat, i de mica en
mica, es va convertint amb un llom ple d’enormes blocs, fins arribar a
l’Esquena de l’Aneto (3350m) i d’aquí, per terreny fàcil, fins al sostre
del Pirineu (3404m).

Un cop a dalt ens hi quedem una bona estona, doncs s’hi esta molt bé. No
fa vent i el dia es immillorable però hem de baixar doncs encara queda
molta tralla. Passem l’aeri pas de Mahoma sense cap problema, tot
seguit  arribem a la glacera i amb grampons arribem a l’escarpat coll de
Corones. Baixem vall avall el més rapid possible doncs fem números hi
no anem gens bé d’horari. Encara hem de baixar fins l’ivó inferior de
Corones i d’aquí remuntar la penosa canal d’accés a la bretxa inferior
de Llossas….Collons quina pallissa!! no s’acaba mai!!! Anem a
contrarellotge, l’últim autobús surt a les 6h de la tarda i són les 4h i
encara sóm aquí dalt, penjats a 2800m baixant cap a la tenda per un
enorme caos de blocs(alguns de la mida d’un autobús ).

Tot i avançar-me per desmuntar la tenda, només tenim uns 45min per
arribar fins al refugi de Corones i a la parada d’autobús!!! Ja portem
des dels ivons de Corones fent una contrarellotge, i ara, carregats com
mules!!! Però només pensar amb la pista de 9km que ens tocarà baixar,
trèiem les forces de no sé on i arribem gairebé corrents…Però aquí no
queda ni Deu!!! Collons quina putada, son ja les 6h i 10min!!! la merda
d’autobús ja ha marxat !! No ens queda més remei que resignar-nos i avall
que fa baixada… llarga baixada… llarguíssima baixada. Però com que
tot té un final, per fi a 2/4 de 9h arribem al cotxe i ens podem treure
la pesada motxilla i les maleïdes botes que fa hores que ens
martiritzen.      

 
Els xurribikers: En Ventura i en Vicenç
El bicicorriolaire: En Martí ( En Raaaampes )
Hores: moltes
Desnivell: molt sobretot de baixada!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Les fotos: cliqueu aquí.
Els 3 vídeos: cliqueu (1), (2) i (3).

Comentari: Quins collons que tenen aquests de Benasque. Deixar tirats un
munt de gent a les 6h de la tarda de Diumenge!!!… Es podrien ficar el
“putu” autobús allà on els… …. ….

BICICORRIOLS AL II RAID CALAMOCHA RIBARGORZA 4 i 5-09-2010

Per Joan Lladó

Dissabte i diumenge dos equips formats per sis representants de la colla vam participar el el II Raid Calamocha que transcorregué per la comarca de la Ribagorça d’Aragó. L’equip patrocinat per l’Editorial Alpina, i evidentment amb aquest nom,  estava integrat per l’Andreu Calvó, en Martí Montserrat i l’Albert Viñals. L’altre equip patrocinat per la butxaca de cadascú, Bicicorriols, era compost per en Carles Llorens, l’Albert Gómez i en Joan LLadó.

Les proves del dissabte, totes amb mapa d’orientació,  van començar a Graus i acabaren a Castilló de Sos. Foren: cursa a peu, caiac, BTT, cursa d’orientació urbana, BTT, tir amb arc, BTT, cursa d’orientació alpina, BTT i cursa d’orientació alpina nocturna. Les de diumenge: cursa d’orientació urbana, BTT, Escalada, Tirolina, BTT i descens de barrancs.

La classificació final i parcials les podeu veure en aquest enllaç. L’equip de Granollers quedà en la cinquena posició en la categoria d’aventura i el de Mataró en la setena.

S’ha de dir que malgrat un parell d’importants errades d’orientació que vam fer l’equip Bicicorriols, ens hem endut un molt bon record d’aquests dos dies de competició d’alçada. La companyonia i el bon humor són presents a tothora, àdhuc, en els moments més tensos, de més neguit, més penosos i més durs.

Felicitem a tot l’equip organitzador, el Raid Calamocha de Terol, per la seva empenta i bon fer.

Per molt anys i per molts raids!
Joan Lladó

En els propers dies suposem que en la web de la organització hi podrem veure imatges i videos del transcurs del raid. De moment, us oferim uns entremesos que vam preparar amb les nostres càmeres i d’altres per gentilesa d’en LLuís Garcia.

NOSOTRAS DESPUÉS DE COMER ESTAMOS MUY ACTIVAS! 03.09.2010

Per Adrià Triquell

– Noia A: oye, ¿nos dejaréis probar las bicicletas?
– Adria: doncs amb el plat de canalons que us esteu menjant no se pas si   podreu pedalar gaire
– Noia A: no te preocupes, nosotras después de comer estamos muy activas
– Anscaring: Adrià, diu el del bar que només fan menús, haurem d’ anar a un altre lloc
– Noia B: vaya, ¿ya os váis?

COLLONS! Per una vegada que dues mosses jovenetes i mones s’ interessen per nosaltres, al bar no ens podien fer un PUTO entrepà?
Aquesta anècdota tenia lloc en la primera part d’ una sortida un xic
complicada. La meva idea inicial era senzillament fer una sortideta d’
un parell d’ hores amb el meu germanet, que ens ha visitat durant uns
dies, però resulta que el dia abans al casal, ALGÚ, que després no va
complir, va proposar el següent: quedar a la una amb les flaques, fer un
tomb, trobar-nos hora i mitja més tard amb la resta de colla a Parpers,
i finalment quedar a quarts de cinc a Argentona amb el meu germà, amb
la de muntanya: quedava doncs inaugurada una nova modalitat, flaca i BTT
en un mateix dia (dia laborable, per cert).

Així doncs, l’ Ascaring i jo ens trobem puntualment als burots, encarem
Òrrius, prou de pressa considerant que anem sols i ens espera una llarga
jornada, collons, que no podem relaxar-nos aprofitant que anem sense
masters? Un cop passem Orrius, la pujada fins sant Bertomeu la fem un
xic mes tranquils, una mica atabalats per la calor. Baixem a la Roca i
fem una breu parada per fer un mos, on es produeix la situació explicada
al principi, llàstima que mai sabrem si hauríem acabat a la taula
(menjant) amb les noies. Pugem xino xano Parpers esperant trobar-nos en
sentit contrari de baixada amb en Giovanni, Ferran i Valentí, però no
es fins dalt el coll que ens trobem tots plegats. Desfem la pujada per
tornar a la Roca i enfilar cap a Sant Pere de Vilamajor, mentre xerro
amb el Ferran sobre la meva recent estrenada Canon G11 (que ha jubilat a
la magnífica G3), i em demostra que domina força el tema, així doncs
procuro donar-li conversa, almenys mentre parla amb mi no està al davant
collant al personal, però en un moment donat em deu veure el llautó
perquè fa un atxassu, i anem veient impotents com poc a poc es va
perdent en l’ horitzó. Sant Antoni de Vilamajor, Llinars, pugem a bon
ritme (com no) Can Bordoi, i sense més novetats fins a Mataró, on m’
acomiado de la resta de la colla, inclòs l’ instigador que m’ havia
d’acompanyar en aquesta mena de duatló, però que ara el pobre addueix
cansament.

Travesso Mataró un xic atabalat doncs arribo tard, faig en canvi de bici
i torno a desfer el camí cap a Argentona, ens trobem amb el meu germà a
la plaça, on coincidim amb en Magret, però amb qui no puc parlar doncs
està ocupat amb una trucada pel mòbil. Ja son les cinc i decideixo
canviar de plans. La idea continua sent ensenyar-li els Misser,  però
entre l’ hora i el cansament que noto, escurço la idea inicial, pugem
pels corriols cap a Parpers, on arbres caiguts em faran prendre alguna
decisió equivocada, noto molt el casament previ amb la flaca, GR fins
Can Bordoi, Pla de l’ Espinal, Torrassa del Moro, i baixada dels Misser
fins a Dosrius, com on no, agafarem el corriol del Jordi fins a
Argentona, on farem una gerra i ens trobarem al l’ altre corriolaire
argentoní accidentat recentment, que sembla prou recuperat.

De baixada cap a Mataró noto que les forces m’ han tornat. La falta de
costum d’ un rodar continuu m’ ha estat passant factura durant tot el
trajecte de BTT, però amb el descans amb gerra de cervesa inclosa, m’ he
recuperat prou i encara em veuria en cor de fer quelcom més.

Tot plegat, tontament surten quasi set hores de bici. Au, i diumenge sant tornem-hi.

Adrià Triquell

Corriolaires: Giovanni L., Anscari N., Valentí T., Ferran S., Marc T. i Adrià T.
Les fotos: Cliqueu aquí.

EN FORMIGA TAMBÉ INVERTEIX 29.08.2010

Per Joan Lladó

Diumenge, en la nostra sortida matinal, no en vam sortir gaire ben parats. A destacar els estimballs d’en Giovanni, d’en Marcel, i per rematar-ho, la bigotada d’en Pep tot tornant cap a casa. Per sort nostra, tot el mal ha estat aquest: sis punts sobre els morros de l’amic argentoní i abstenció durant uns dies de fer magarrufes lletges.

Els corriolaires: Manel T., Ferran S., Pep F., Sergi C., Anscari N., Giovanni L., Adrià T., Valentí T., Rafa, Jordi C., Marcel T. i Joan LL.
Les fotos: cliqueu aquí.

VOLTA TRENCACAMES PER L’IRATI MÉS INHÒSPIT. CARRETERA. 16.08.2010

Per Martí Montserrat

Després d’uns dies fent excursions per aquest magnífic racó de Pirineu, preparo una sortida amb la flaca que serà la meva última pedalada de les vacances. Per tant, vull aprofitar bé el temps i treure el màxim de suc a aquesta zona. Rebuscant en els mapes 1:25000 IGN francesos dissenyo la volteta. Coll d’Arnostegui (coeficient del 320 ), coll d’Errozate (coeficient del 315 ), coll d’Irau, col de Souzay, col de Bagargiak, col D’Ugatze i per acabar, col d’Ahusquy.
Mes feliç que un tornavís, surto de bon matí tot disfrutant de la
fresca, i per pla arribo a Donibane Garazi. Encara dins el poble agafo
el trencant de la D428 direcció al famosa collada d’ Arnostegui i hem
trobo de sobte una duríssima rampa del 21%…collons com les gasten
aquí, quina rebuda més cordial!!Sort que nomes té uns 400m i segueix per
uns km suaus que donen pas a la part més dura d’aquesta increïble
pujada. Després d’una llaçada comença aquest quart km amb una rampa del
15%, per a continuació fer una segona marrada i encarar una recta d’uns
700m en la qual la major part és d’una inclinació del 20%!!! Sort que el
km següent només és del 11,5%!!! i el següent és del 13.9% i per fi un
petit descens. A partir d’aquí segueix amb una inclinació raonable fins a
dalt, cosa que permet gaudir al màxim d’aquesta aèria  pujada en la
qual podrem disfrutar d’unes vistes espatarrants a dreta i a esquerra,
doncs aquesta part és tota per un esperó ple de prats amb unes pendents
considerables fins al fons de la vall.

Un cop al coll l’espectacle es total. Aquí mateix el cim Urculu amb la 
seva torre en  runes de la època dels Romans ( dalt del cim), arreu on
m’arriba la vista el verd és intens, hi ha bestiar per totes les
vessants de la muntanya, veig voltors i trencalossos…tot plegat hem
fan gaudir de valent.

Segueixo ara amb baixada, direcció al coll d’Organbide passant per un
bosc centenari de faig i una sèrie de bordes de pastor que donen un toc
pintoresc a aquest descens. Sense ni haver fet 100m de pla, arribo a la
cruïlla amb la D301 que m’ha de portar fins l’imponent  coll d’Arrozate.
Llamps i trons ja hi tornem ha ser!!!, no he fet ni 100m de pla que ja
estic pujant en forta pendent del 13%. La pujada se’m fa molt feixuga,
aquí la pendent és molt constant llassada rere llassada, km rere km el
desnivell no afluixa 11,7%,11,2%, 11,2%,13,1%,9,9%. Però després d’una
dura rampa del 20% que em fa veure les estrelles, s’obre davant meu el
cim Errozate curull de verd i de bestiar per tot  arreu.

Disfrutant plenament del magnífic ambient arribo al coll d’Artaburu,
però per pujar a Errozate encara s’ha de pujar i pujar fins gairebé fins
al cim. El punt més alt d’aquesta ascensió es l’esquena cimera del pic
Errozate i  4 o 5 vertiginoses   llassades més avall hi ha el petit i
penjat coll envoltat de bordes de pastors, abeuradors i un verd
esclatant que arriba a ser embriagador.  Sota el coll comensa una vall
de prats gairebé verticals a dreta i a esquerra que es desplomen fins al
petit torrent que va serpentejant sinuosament vall avall, tot amanit
per petites bordes escampades arreu. Un cop a la cruïlla amb el torrent
Archilondoko hem toca fer una maca i còmoda remuntada fins el coll
d’Irau i enllaçar amb la D301 un altre cop.

Segueixo pujant, ara ja ha més bon ritme fins el coll de Sourzay. D’aquí
ja en ràpid descens fins els xalets d’Iraty, doncs són les dues de la
tarda i tinc molta gana i les cames ja demanen un descans. Tot menjant
un entrepà miro el contaquilometres i em quedo acollonit, només porto
una cinquantena de km i només he fet una mitja de 13.7 km /h !!! jo
havia fet una previsió a la defensiva de 16km/h però no arribar n’hi a
14km/h!!! Això, per a mi, demostra la gran duresa d’aquesta volta que
transcorre per aquestes mini carreteres.

Un cop menjat continuo la meva excursió i a tocar de les aigües del llac
trenco direcció al coll de Bagargiak per la D19 tot passant amb comada
pujada per dos bonics llacs i frondosos boscos. Un cop al coll agafo la
destartalada carretera particular que em durà per un autèntic
trencacames fins l’original coll d’Ahusquy. Aquesta carretera passa per
una carena paral·lela a la zona d’Iraty i permet disfrutar d’unes vistes
fantàstiques sobre tota aquesta part del Pirineu Atlàntic. Un cop a
dalt, cruïlla amb la carretera D417 que ens portarà per un vertiginós
descens fins a la civilització.

Volta molt recomanable perquè el 80% del seu recorregut passa per
carreteres d’alta muntanya on el trànsit es pràcticament inexistent. Per
a mi és una volta cinc estrelles.

106km
6hores de bicicleta
3116m de desnivell    
Les fotos: cliqueu aquí.                   

“ETAPONE” PER IRATI, LARRAU I RONCESVALLES. CARRETERA. 09.08.2010

Per Martí Montserrat

Des de prop del turístic poble de Donibane Garazi ( St Jean-pied -de-port) començo aquesta dura volta direcció a St Jean Vieux per la D933 i des d’aquí per la D18 tot remuntant per la bucòlica vall direcció als xalets d’Irati. De sobte, i sense manies, comença la brutal ascensió al primer coll de la jornada amb varis km del 10 i 11% i amb rampes puntuals del 16%.
Coll de Burdincurutcheta, estic flipat!  no m’esperava aquest coll tant
dur…Havia de ser un coll d’aproximació però, que hi farem!, després
d’una curta baixada arribo als xalets d’Iraty, segueixo per la D19 i em
retrobo amb el patiment de la pujada, però ara la carretera s’enfila
raonablement entre frondosos  boscos de faig i petits llacs fins el coll
de Bagargiak (Iraty). Aquesta ascensió té un punt de duresa del 286.
Com a primer plat no està gens malament, però ara toca anar pel plat
fort de la jornada, el més dur, l’autèntic rei dels Pirineus: el coll de
Larrau, que amb un coeficient de duresa del 380!!! segur que em deixarà
desballestat. Primer però, haig de fer el vertiginós descens del coll
de Bagargiak que degut a la boira ploranera està especialment lliscant i
a més a  més em deixa xop i congelat. Sort que el començament del plat
fort del dia no és gaire brusc i puc anar escalfant el cos mentre  mica
en mica arribo ja al poble de Larrau. Tiro ma d’un powerbar i cap amunt
que és petit i segur que és deixa!…amb el pinyó de 28 sempre posat i
gairebé tota l’estona dret van passant molt a poc a poc els km; ara un
10%, ara un del 11%, ara una rampa del 14%, ara una del 16% i així
cargolant-me tota l’estona vaig pujant metre a metre.

En aquets moments de màxim esforç, la soledat, el mal temps i la
grandiositat de la muntanya em fan gaudir d’un d’aquells moments de
superació que sempre hem quedaran a la memòria i donen sentit aquest
sacrificat esport.

Coincidint amb el final del bosc, s’obren tímides clarianes i em deixen
observar la brutal i sensacional part final d’aquest remot gegant dels
Pirineus.

Un cop a dalt la satisfacció és gran i el paisatge majestuós però encara
tinc molta feina per fer…només porto 59 km!!! La previsió son uns
140!!! Tinc molta gana, per tant m’afanyo a baixar cap a terres de
Navarra i concretament cap a Ochagavia. M’avituallo al bar de la plaça i
sense perdre gaire temps agafo la NA140 direcció al poble d’Escaroz.
Després d’haver coronat el alto de Remedia, ingenu de mi, creia que la
vintena de km que em faltaven fins a Roncesvalles serien molt ràpids i
favorables…i que allà tranquil·lament podria fer l’últim avituallament
del dia però, error garrafal !!! de favorables res de res, 3 o 4 petits
colls trencacames m’encenen els llums d’emergència i de cop i volta
tinc una visita inesperada…EL TEMIBLE HOME DEL MALL…JE…JE…JE.
Hem quedo tirat sense esma i haig de tirar ma dels xuxes power… 50
metres caminant… i… aquí no ha passat res!

Per fi arribo a Roncesvalles,  multitud de pelegrins i turistes per tot
arreu…però jo a la meva, directa al sucre!. Després d’haver-me cruspit
dos pastes amb xocolata i una cola, el cos es reixinxola i com aquell
qui no vol sóc dalt de l’últim coll de la volteta d’avui: el puerto de
Ibañeta al qual hi arribo amb un mal temps de collons i quant començo a
baixar direcció a Donibane Garazi, comença a ploure fort i m’amarga el
llarg descens que m’ha de dur fins al final d’aquesta fantàstica volta.

142km
3365m desnivell
7h30min de bicicleta
Les fotos: cliqueu aquí.

COLL DE LA PIERRE DE ST MARTIN PER ISSARBE. CARRETERA. 06.08.2010

Per Martí Montserrat

Aprofitant un matí de bon temps, decideixo anar a fer un tomb per aquestes excepcionals carreteres. I barallar-me amb un dels grans… el col de la Pierre de St Martin (amb un coeficient de duresa del 327).
Surto d’Aramits per la D919 i de seguida trenco per la petita D632 direcció a l’estació d’esquí d’Issarbe. Tot es preciós…Aquí la vida rural es molt intensa, hi ha bestiar per tot arreu…Però la joia d’un bonic passeig s’acaba sobtadament, collons!

Les cames no van estic
encartonat…busco amb urgència mes desarrollo però resulta que ja ho
duc tot. No queda més remei que agafar-s’ho bé, amb paciència es van
superant les fortes rampes 14% i les 13 ferradures d’aquesta dura
ascensió. Quant s’acaba el bosc les vistes sobre la gran plana Francesa
son grandioses i un cop passada l’estació d’Issarbe per un terreny més
favorable arribem a la carena / coll de St Engracie. Arribar aquí dalt i
gaudir d’ aquestes vistes no te preu, es una passada. Continuant arribo
en baixada al coll de Garateko on  agafo la D113 que puja de la vall de
St Engracie i les famoses gorges de Kakoueta. Per tant m’incorporo a
també dura pujada al coll de Soudet (varis km del 10 i 11%). Un cop a
dalt enllaço amb la D132, que es la ruta normal al coll de la pierre de
St Martin. Per tant com no podia ser d’altre manera, cap allà falta gent
i per uns 3km especialment recargolats. Doncs l’espectacular terreny
càrstic obliga  a la carretera a fer unes capritxoses marrades fins
arribar al seu punt més alt.
Després de la foto de rigor reculo sobre els meus passos per la D132 tot
fent un divertit descens, fins el coll / cruïlla de Labays i agafo la
malmesa carretera D441 i fent un autèntic descens de ciclocròs arribo a
la cruïlla  amb la D341 i segueixo baixant direcció a poble de Loudios
tot passant per uns racons de món sensacionals. Un cop a Lourdios agafo
la D241 i per un bonic engorjat arribo a la cruïlla amb la D133 que em
portarà fins Arette i d’aquí al punt d’inici sense complicacions.

73km
2283m desnivell
Unes 4h de bicicleta
Les fotos: cliqueu aquí.