BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

PLANOLES- PUIGMAL- NÚRIA-PLANOLES. PER TERRES DEL RIPOLLÈS. 11 DE SETEMBRE DE 2008

Per Albert Gómez

 

Fa dies que tenim
al pap la idea d´aquesta ruta. Després d´unes trucades i missatges, en Martí,
en Manel i l´Albert quedem a les sis del matí al passeig marítim per tal de no
destorbar la pau dels veïns de la plaça Fiveller.

 

            Fem via cap a Planoles, entre
sardanes i notícies sentim la meteo per ràdio i ja intuïm que tard o d´hora la
remullada ens enxamparà de ple en algun lloc, malgrat tot no perdem la
confiança i després de plantar el “crocanti” en un marge prop del càmping de
les Foses ens canviem i preparem l´equipatge, pensant en clau de pluja.

 

De seguida enfilem
per davant del càmping per una pista herbosa que de mica en mica es converteix
en un corriol entretingut que entre giragonses va agafant pendent, travessem
algun torrent que ja ens fa entrar en calor fins arribar a les primeres cases
de Dòrria. Bonic poble ben conservat i gens estripat pels “cobis” de ciutat, aprofitem
per acabar d´omplir aigua, som davant 
l´esglèsia  romànica de Sant
Victor que conté uns frescos on  van ser
trobats sota cinc capes de guix l´any 1996. (Llegint una mica te n’assabentes de
tot). De seguida remuntem unes rampes per dins al poble fins trobar una pista en
bon estat, ben aviat però una ramat de xais no ens deixen passar i el pastor en
recomana esperar-nos, mentre tan en Martí li dóna conversa. Anem seguint la
pista que en pendent suau va guanyant alçada, sota els nostres peus  veiem les voltes de la carretera de la collada,
i sense adonar-nos-en la pista s´acaba convertint en un prat d´herba que ens fa
panteixar de valent, fem una breu parada en el coll de la Creu de Maians on ens
cauen les primeres gotes  que ens fan
arrufar el nas, la previsió augurava que la pluja havia d´arribar a mitja tarda.

 

            Sabem d´altres vegades que les
rampes que hem de pujar a partir d´aquí ens faran treure el fetge, però és el
que toca i per tan intentem agafar-nos amb bon humor. Després d´un bon esforç
arribem al coll de sant Salvador on ja trobem la pista que des de el vessant francès
en conduirà fins a la falda del Puigmal.

 

            Ben aviat però ja tenim la primera
pana, he anat a ensopegar amb l’únic clau que hi deu haver en tot el camí, hi
ha té coll…. el tema, sembla un clau de la via del tren; poso una càmera amb
recança sabent que em tocarà canviar la coberta, i això que era gairebé nova.

 

            Després de deixar el puig de Dòrria
a ma dreta arribem fins el capdamunt de l´estació d’esquí d´Err Puigmal i pedalejant
tot resseguint la carena per pista i corriol fins arribar al conegut Pas dels Lladres, en arribar-hi en Martí ens avisa d´un grup d´una quinzena d´isards que
passen a prop d´on som nosaltres, des d’aquest punt ja no ens queda més remei
que penjar-nos la bici a coll fins gairebé el cim del Puigmal. Uns cent metres
abans del cim aconseguim enfilar-nos sobre les btts i arribar a dalt, provoquem
el deliri d´algunes  excursionistes que
se’n fan creus de veure´ns arribar i ens fan pujar l´autoestima, fem un petit
mos i comencem el descens, sentim alguns comentaris incrèduls que no creuen pas
que baixem dalt de les nostres muntures. Al primer tram trobem uns revolts
tancats, pedregosos i amb força pendent que ens obliguen a anar derrapant i
conduint amb certa precisió, l’emoció i el gaudi estan garantits, fem un petit
descans per deixar reposar els frens, la pudor d´aquests delaten el sobreesforç
i els  nostres bessons també ho agrairan.
Aviat la pendent es va suavitzant i rodem ràpidament per la coma de l’embut
fins travessar el riu que acaba penetrant dins el forat de l’embut, a partir d’aquí
el corriol esdevé més tècnic amb trams de rocs que fa que ens haguem
d’esmerçar  de valent, algun ensurt que
acaba en un no res ens fa xal.lar d`allò més, de tan en tan s´escapa algun “que guapo!!!” ja se sap. 

 

Arribem
al pla de l´Ortigar i en un tres i no res ens plantem al santuari de Núria, la
gent surt de sota les pedres i la idea de menjar en el bar la descartem, s´ha
de fer cua fins hi tot pels cafès, decidim doncs menjar quatre cacauets i
continuar ja que ens queda una bona remuntada, tot just a la primera rampeta en
Martí trenca la cadena es veu que ja no aguantava  la tensió, reparem l’avaria 
i seguim. Quedo sorprès,  podem
fer molts trams sobre la bici, això si lluitant-los, ens trobem tres xicots que
al·lucinen  veient com fotem el cabra
per aquests paratges. Després de deixar endarrere el roc de la Fita que és l’últim
esperonet abans d´arribar a Fontalba, ja sentim tronar fort i en travessar el
torrent que baixa del Puigmal ja cauen les primeres gotes que ens obliguen a posar
els paravents, de sobte la llum canvia i la foscor ens embolcalla, les gotes
son més seguides i sembla que la tempesta ens engolirà de ple, de sobte miro
endavant i en Manel ha fugit esperitadament potser li fa angúnia això de ser
tan alt, pot atreure els llamps. En arribar a la collada de Fontalba busquem el
parallamps d´en Manel que està submergit dins la boira, aquí hem de buscar
senyals de GR per trobar el corriol que ens ha de duu fins al collet de les Barraques,
no és fàcil la boira ens dificulta la progressió. No fa ni dos minuts que hem
deixat el pla de les dues Lliures que comença a pedregar, en principi no sembla
res però la cosa s’intensifica fins que la pedregada malmet els nostres cossos,
el corriol no es senzill hi ha alguns trams de pedra, es molt estret i a més
tot està moll, una badada i la caiguda pot ser fatal. Decidim fer una parada
sota uns avets ridículs per veure si amaina, 
al cap d´uns minuts veiem que no té 
aturador i  per tant decidim
continuar  ja no hi ha marxa endarrere,
ara el terra ja es com una catifa blanca de calamarsa, els corriols estan plens
d´aigua i no sabem ben bé on trepitgem, anem trampejant a peu i en bici de i
tant en tant hem de travessar torrents desbocats, la intensa pluja i pedra no
para i ens crea un cert neguit, desitjo que el tamany de la pedra no passi de
ser com el de les baletes dels nens. Veig en Martí que ja arriba al collet
d´Esterbis i aquí la llum agafa una tonalitat diferent, sembla que poc a poc el
panorama va canviant, de nou però la cadena del màster cedeix i l´hem de
reparar, ara pràcticament ja no cau pedra i s’intueixen unes llenques de sol
que reconforten d´allò més, lleugera baixada fins la font de l´home mort i
enfilem el corriol que feixugament ens portarà fins al collet de les Barraques.

Des
del coll ens deixem caure fins el refugi del Corral Blanc i fruïm dels darrers
trams de corriols juganers que ens portaran serpentejant per boscos de pi fins
al càmping on havíem iniciat la ruta de bon matí.  Ens canviem ja que anem xops de dalt a baix i tenim totes les
extremitats arrugades. Baixem fins a Ribes on ens entaulem i fem un bon àpat,
ens el mereixem de totes totes.

 

Fins la propera,

Albert Gómez

El corriolaires: El Màster, la Pantera rosa i el Mamalló.

Desnivell + acum.: 2211m.

Distància recorreguda: 51 Qms.

Temps total: 9h. 25 min.

Les fotos d’en Manel: clica aquí.

 

VOLTA DE MANTENIMENT. LURDES, RUPIT, CAN BORDOI. 11-09-2008.

Per Pep Famadas.

Després d’haver confirmat l’hora de sortida
amb en Pistons i de passar-ho a la meva parella (no la meva dona, que està que
trina amb la Volta dels nassos) baixem tots dos encara ben fosc cap a la plaça
Fiveller. A les 7.00 h en lloc de les 7.30 h habituals. Baixo animat a fer una
volta llarga per aprofitar aquest estrany cap de setmana com a darrer
entrenament., una mica envejós després de llegir la crònica d’en Manel, ara ja
màster, de l’anada a Can Barrot. Tenim uns dies per acabar de posar-nos a to.

Arribem a les set tocades i només hi ha
l’Andreu. Ràpidament però apareixen en Valentí, en Marcel, l’Àngel i en Joan
Ll. M’informen que uns quants màsters han marxat al Puigmal a rodar una volta
llarga. Vaja. No estava al cas, deu ser que sempre vaig a última hora.

Després de dubtes proposo anar cap a la zona
del Montalt a recordar uns corriols entremig d’alzinars i suredes molt
entretinguts. Decidim de moment enfilar cap a les cinc sénies. Aconseguim Sant
Vicens i enfilem cap a un corriol que va ensenyar en Jordi C. als mestres.
Diuen que és potent. Em trobo animat i segur, notant la breu però potent
sortida en solitari del dimarts al vespre per Argentona. Som-hi doncs.

En Joan s’ha tret la mandra de sobre i obre
camí. El corriol és potent i progresso enganxat a davant. Avui som pocs i això
es nota ja que anem per feina. El corriol és dels que ens agrada: dents al
manillar, pit i collons. I força llarg. Molta xafogor. Ascendim en mig de
pinedes joves, no pas gaire enrera vinyes, fins a una casa en runes. Ara, pel
mig d’una sureda amb força corriols. I gossos. Diumenge, penso, comença la
temporada del senglar i deuen haver tret els gossos a entrenar, com nosaltres.
Recuperem el grup i enfilem per més corriols, nous per mi, cap les Planes de
Can Montalt, suposo, on ara sí ja reconec el corriol. Arribem a la plana i en
lloc de continuar com sempre tombem a la dreta, on planegem fins a una nova
porta metàl.lica, amb tanca a banda i banda, al costat d’on abans hi havia una
pila de sorra, farda i una soca que ja privaven el pas. Queixes lògiques del
grup. Podem però sortejar la porta (ja veurem fins quan) i seguim planejant. En
un pujador trenco la cadena, just davant de la parada d’un caçador que uns minuts
abans ha etzibat un tret. Comença avui, doncs, la cacera. En Joan arregla la
cadena tot donant-me una lliçó. Continuem fins a trobar el final del carrer
d’una urbanització, Torrentbò, potser. L’Enric ens deixa doncs té obligacions
d’alta volada amb el poble. Esperem que no faci tard.

Continuem flanquejant per corriols a la nostra
mida fins aconseguir El Corral. Allà de nou recordem en Jordi C., que deu estar
fortíssim després de l’escomesa de Bulgària, i en Marcel proposa davallar cap a
Lurdes per un corriol d’en Jordi. A mig corriol en Marcel, a davant, troba un
corriolaire col.lega de Canet. Sembla que és qui obra molts corriols per la
zona i penja els track a la seva web. Coincidim amb en Joan: mal fet. És la
manera d’espatllar els corriols. Hi ha un tipus de corriols que són per
descobrir-los i gaudir-los, no per massificar-los i destrossar-los.

Descendim fins al restaurant de Subirans, on asseguts
com senyors a la terrassa, fem un mos més aviat just. No es pot tenir tot.

Havent esmorzat enfilem cap a Rupit per una
pista molt dreta i malmesa, a la banda dreta de la riera d’Arenys. Pugem forts
i sense parar fins el camí de Rupit, a la cruïlla del Turó del Pi d’en Buac.
Aquí en Joan i en Marcel ens deixen. La resta optem per allargar la volta tot
anant cap al GR del Corredor, Can Bordoi i baixar cap a Dosrius pels corriols
dels Misser.

A la que sortegem el tram de pedra dels
Misteris, ensopeguem amb una cursa organitzada segurament per la gent de
Llinars. Molts corredors. Moltissims. Nosaltres anem en sentit contrari a la
cursa fins al GR. Els tornem a trobar més avall, just a Ca l’Arenas. Nosaltres
pel corriol entre la carretera i la carena, enllaçant els prats. Tots ells
entre la pols dels cotxes domingueros
per la pista ampla. Cal apuntar-se a les curses?

La baixada dels Misser com sempre excel·lent.
Assolim Dosrius i tornem per la riera.

Torno però amb la sensació de no haver fet
prou, tenint en compte el ritme dels últims dies, la famosa Volta que m’espera
(tot un misteri per a mi), i, sobretot, el nivell d’entrenament que porten els
corriolaires. Tot just fa mig any que he tornat a pedalar i m’escarrasso per
estar a l’alçada. Potser hauria d’haver anat al Puigmal? Millor que no, ja que
només amb màsters, segur que hagués fet nosa.

No sé els kms ni el desnivell.

Corriolaires: Valentí, Andreu, Marcel, Joan
pistons, i la meva parella i jo.

 

Pep Famadas

SENSACIONS A LA BURRIAC ATAC 2008

Per Joan LLadó.

El fet d’haver corregut el dimarts abans i haver rebut bones sensacions tant físiques com psicològiques, em donà ales pel dissabte. Tot i no ser gaire amant de curses, pel grau de tensió o capficament que m’aporten els dies previs, i que m’obliguen a fer un sobreesforç -ja vaig prou carregat de lluites per la maleïda feina-, aquesta vegada estava prou mentalitzat per intentar de fer un bon paper. Ja que l’amic Andreu m’hi va apuntar -amb el meu consentiment, és clar- i li estic agraït, a Vilassar hi faltava gent.

Abans de dimarts passat, l’últim cop que vaig sortir a córrer fóu el dia de la mare de déu d’agost, vint dies enrere, una horeta al matí. Després, altres activitats que de segur em beneficiàren per la progressió en forta pendent tant de pujada com de baixada, foren l’ascenció al Puigmal i a la Punta Alta. D’això me n’he adonat a posteriori, perquè quan corria el dimarts, tot pujant a la Creu de l’Avellà i a la “bassa”, no se’m féu gens feixuc. Al contrari, he pujat, altres companys també, molt còmode. Val a dir que amb el nostre bagatge corrent de nit, en aquest tipus de terreny, el de pedra compacta, és on millor ens movem i on hi progressem de forma fluïda. 

La qüestió és que en haver acabat l’entrenament nocturn, em sentia prou bé, amb prou ganes i envalentit per anar a l’atac de Burriac. Repeteixo que no soc amant de curses, però el recorregut i la llargària d’aquesta és òptim per a la meva -la nostra- capacitat i la meva -la nostra- manera de córrer i entrenar: desnivell i passa curta. És un bell calc del que fem amb la bici: desnivell i plat de postres.

Fins el dissabte, dia de la cursa, l’entrenament de córrer ja estava fet. El dijous, possiblement el penúltim de la temporada, vaig poder sortir amb bici. Divendres un bon sopar amb cava a dojo, dissabte al matí una estona de platja i a les vuit del vespre a Santa Anna ens trobàrem amb l’Andreu per anar plegats cap a Vilassar.

Després d’abillar-nos per córrer i provar una de les peces clau per fer un bon paper, el frontal que em deixa l’Andreu de part dels Bohigues, anem cap a l’ajuntament per recollir el dorsal. Ens trobem la plaça a vessar. Canvi d’impressions amb uns i altres, una pixaradeta a la platja, cinc minuts trotant al passeig i acabem de guarnir-nos per anar a prendre les primeres posicions de sortida. Estem de sort, som pràcticament a primera fila, al darrere de l’èlit, però caldrà gambar els primers tres quilòmetres planers fins que arribem al nostre terreny.

Tret de sortida. Molta cridòria. Cops de colze. Empentes. Ànims de la gent. El ritme és fort. No estem avesats a córrer així. Veig l’Andreu un parell de cops. Costa respirar. Cal no baixar la guàrdia per no perdre posicions. Cal arribar a l’escalada del turó de l’Infern sense embussos. Obsessió. Òstia, em passa gent, massa. Accelero. No puc. Travessem el camí del mig. Entrem a la urbanització. S’enfila. La gent baixa el ritme. Bé.  Enmig de la urbanització, un carrer com un mur. Gairebé tothom a peu. El deixem per prendre un camí de sorra. Uf. Enfilem de dret per la part cremada del Montcabrer fins la pista. Ritme asfixiant. Collons com corre la gent! Em passen els corredors de pla. Entrem al corriol a la casa de la barca, a Cabrera. Començo a agafar el ritme i a reprendre l’alè. Avanço els corredors de pla. El frontal fa una llum divina. Paro l’orella per si sento l’Andreu. No. Passo uns sis corredors abans d’enfilar l’Infern. Aviso a la gent que ara comença el calvari: la grimpada fins el turó.  Em va anar bé de fer-la dimarts. Els que van al davant es van desinflant, s’entrebanquen,  no s’hi veuen prou, s’agafen com poden a les branques per superar els graons. Resten extenuats, però em deixen passar com bonament poden. Ara un, després un altre, comptabilitzo fins a sis corredores i corredors que deixo enrere. Turó de l’Infern. Control de pas. Minut 34. Bé, molt bé. Continuo avall i poso la màxima potència al frontal. Impressionant. Baixo com una daina fins el primer avituallament a Les Planes. Molta expectació i cridòria. S’agraeix. Faig un glop de no sé què i tiro avall. Un nou corriol es va obrint pas entre les mates. Prenc nota: és ideal per la bici. La polseguera no em deixa veure res. Tinc un grupet de quatre corredores i corredors al davant que fan tap. El camí té molta pendent i és molt lliscós. S’agraeix la quantitat de gent de la organització vetllant per la seguretat de les corredores i corredors. De seguida que puc, entremig de les mates, passo el grupet. El frontal fa meravelles. Duc bon ritme. Estic engrescat. Els controls diuen que hem passat uns 50 corredors. Travessem el torrent i fem un curt tram de la pista de Cabrera a la font Picant en pujada i la deixem per prendre el camí del fils elèctrics. Duríssim. Al davant hi tinc un corredor escardalenc que fa engúnia. Les cames d’en Carles no serveixen per comparar. El passo.  Corriolet del poblat ibèric cap a la font. Recupero la respiració. Avanço un altre corredor. Cada vegada costa més d’avançar posicions. Abans d’enllaçar la pista, ens fan pujar una rampa que, paral·lela a aquesta, ens du a la part de dalt. Al tram d’arrels passo dos corredors més. Això és xauxa. Per la pista passem -vaig en grup- la Creu de l’Avellà i arribem a l’avituallament i control de pas de les Banyadores, al minut 54, al revolt abans d’entrar al corriol de la “Bassa”. En aquest tram, no he passat ningú. En pla, la gent gamba de collons. Costa de mantenir el seu ritme.

Bec dos gots de líquid i enfilo. Al primer tram la gent va a peu. Jo, amb el flamant frontal, pujo més content que un jínjol. Sóc al meu terreny. Faig tot el camí de la “Bassa” darrere un corredor. Duem el mateix ritme. Sembla que l’ombra que li faig amb el llum no el molesti. Se’n deu aprofitar. Cap problema. Baixo els ui-ui-uis molt fresc, amb ganes, a ritme. Arrisco fins que trobo tap. No dura gaire perquè arribem al xaragall del Coll de Burriac. Enfilem fins el monòlit i seguim fins el castell per la grimpada a bon ritme. Ara, les cares dels corredors es van repetint. Som un grupet compacte de cinc corredors. Soc al darrer cim i control de pas a l’hora i gairebé onze minuts. El pitjor ja ha passat.

Davallem per la pista que li han passat el corró i ha restat molt sorrenca. Penso si ara la podríem pujar amb bici. Faig la passa llarga i corro com un llampec pel corriol de Codera a la pedrera. Tothom gamba. N’arribo a passar un abans de girar a la dreta. Al següent tram trobo tap que no puc passar. A la pista de la pedrera estiren i quan entren al corriol, baixen el ritme considerablement i els demano pas. No em deixen. Al darrers revolts abans de l’asfalt un parell m’obren pas perquè els trepitjava els talons. Gambant al carrer, baixant al centre de Cabrera, noto estirada i inici de rampa al bessó dret. És un avís. És el brusc canvi de terra a asfalt. Força gent donant ànims que evidentment s’agraeixen. A la porta de l’església hi ha avituallament. Bec un glop de coca-cola. I avall que fa baixada. En arribar a la riera, sorpresa. Aquesta si que no me l’esperava: ens fan anar amunt. Hem de fer el camí de Cabrils fins la falda del Montcabrer i baixar pel Sant Crist. No m’he mirat bé el mapa i ara ho pago. Quin regalet…

La pujada, a aquestes alçades, és matadora. A mig camí, un grup d’espectadors tot cridaners ens ofereixen begudes. Ho agraïm però no en prenem. Hi ha més ganes d’arribar a dalt. Ha calgut fer una gran tibada. Ara, estic content, ningú em passa fins que arribem al pla. Allí m’en passa un que em toca els nassos. Li aguanto el ritme. Travesso el pont de l’autopista i faig pla al Camí del Mig.

Comença la tibada final del darrer quilòmetre. Som uns tres o quatre corredors separats per uns 10 o 15 metres que finalment ens ajuntem. A la recta final abans de la platja, una corredora, per sorpresa nostra, ens avança i tiba. La seguim, li aguantem l’estirada i, abans de travessar la N-II, s’ha desinflat i ha restat enrere. Al pas soterrani sento els controls que diuen que la corredora és la primera fèmina. Entrem a la platja. Molta espectació. Han muntat un corredor d’arribada molt acollidor amb llums suaus a banda i banda. Els tres corredors anem l’un darrere l’altre separats per uns 5 metres. Jo el darrer. Córrer per la sorra es fa molt feixuc. No miro enrere per no ensopegar. Pateixo per si la noia em passarà. Aguanto el ritme. No sento fressa de passes. La gent fa molt soroll. Ens anima. Veig el meu germà Jordi i família. Arribo a meta. La primera corredora ho fa 12 segons més tard que jo. Estic content. Molt content. Me n’adono que tinc molta sorra dins la sabatilla. És del cafre baixador de Les Planes. M’ha fet una mica de llaga als dits. Em donen els temps. El total 1:40:42. Fantàstic.

Canvi d’impressions. Recollida d’obsequis i cap a casa. Dic a l’Andreu que el frontal que m’ha deixat és una molt bona eina pels descensos i també, com no, per la bici. I lleuger de nassos. Esperem poder-los adquirir aviat i a bon preu.
Felicito l’organització per tot el muntatge i especialment pel recorregut.

Fins la propera,
Joan LLadó.

Si voleu veure les classificacions, que ja hi són i imatges, quan n’hi hagi: cliqueu aquí.

CAN BARROT. 7 DE SETEMBRE DE 2008

Per Manel Trenchs

Com ja
es tradició des de fa uns anys, el primer diumenge de setembre es fa la sortida
familiar a Can Barrot, masia que es trova en el terme de Santa Coloma de
Farners. Els homes van en bici des de Mataró, amb l’objectiu de que serveixi
d’entrenament per a la Volta a la Cerdanya (ja només queden dues setmanes),  i les respectives famílies (dones i canalla)
pugen amb cotxes.

Aquest any les famílies aprofitaren el matí per anar-se a banyar a la
piscina de Riudarenes, on tenien gairebé tota la piscina per a elles i ells. I
un dels bikers, en Pistons, després de fer la nit
abans la Burriac Atac, aprofità per fer bici de carretera, només va fer uns
130 kms. i per problemes de punxades no va poder fer tota la volta pensada (uns
150 kms).

Nosaltres, els bikers, aquest any només erem 4, sortírem prop de les 6 del matí. Passades les 7 ja estàvem baixant cap a can
Pradell, passàrem l’abandonada ermita de Santa Eulàlia de Tapioles, i arribàrem
per esmorzar a Sant Esteve de Palautordera a quarts de nou. En ser pocs
biciclistes, la veritat és que el ritme durant tota la jornada fou molt
constant i tant a les pujades com baixades anàrem força junts, a més no vam
tenir ni una sola avaria.

Després d’esmorzar i celebrar la festa major del barri amb
una galetetes, regal de la cambrera, ens dirigirem cap a Sant Marçal amb un
ritme que, com va repetir vàries vegades al llarg de la jornada  el Maestro  “que content que estic de tenir amics com vosaltres”. Passàrem el
coll i ja començàrem a baixar en direcció a Arbúcies, quasi tot sense parar.
Ens aturarem un moment a la Font de Marianegra, s’anava tant bé que decidirem
menjar una mica a Arbúcies. Ferem la baixada del Gr-83, el famós camí del Nord,
on gaudírem com sempre.

Arribarem a Arbúcies passades les 12 del migdia, on ens
aturarem a menjar una mica i per descomptat, a xerrar barato com diría l’home
senzill.  Després d’una estona reprenem
la marxa per fer l’última pujada important cap a la Serra de Ramilans. És un
recorregut “pistero” que ja coneixem de l’any passat que està força bé i té
tendència a pujar però et deixa fer molt bé. Aquí hi ha la part guai de la
jornada ja que al Mamalló abans li han comentat que a les olimpíades es fa una
mitjana a les curses de btt d’uns 20 kms/hora, i per no ser menys i comprovar
com està el personal es puja a un ritme molt bonic (entre 19 i 20 de mitjana). Pujàrem tots quatre ben juntets i
com a bons germans, cadascú per descomptat, suant per la seva banda.

I ja després de la pujada seguirem fent força pista, passant
per la molt bonica església de Sant Iscle i Santa Victòria de Sauleda, amb un
ritme molt elevat, i amb la sort de no tenir cap ensurt de cap mena fins a can
Barrot. On, amb una mica menys,  quasi
bé arribem abans que les famílies de l’estada a la piscina.

S’ha de dir que no hi ha fotos de la sortida, potser perquè
és un recorregut que ja està molt repetit, perquè ningú va pensar en portar la
càmera i també, perquè tampoc no hi va haver gaire temps de parades.

En resum, objectius plenament assolits:  la canalla ha gaudit de la piscina i de
jugar pels terrenys del voltant de la masia, malgrat formar-se grups “escolars”
(Anxaneta versus Santa Anna), i la canalla gran ha fet l’itinerari previst,
sense cap mena de problema i amb un ritme molt constant i agrupat.

Felicitats als biciclistes: el Mamalló, el Màster, el
Maestro i la Pantera Rosa. I en Pistons amb la seva sortida “particular”.  I com no, gràcies a les dones per cuidar la
canalla i encarregar-se del servei de menjar.

 

Fins aviat,

Manel Trenchs

Distància: 92 kms

Desnivell: 2430 mts

PUIGLLANÇADA I LA TOSSA D’ALP. 31 D’AGOST DE 2008

Per Pep Famadas.

S’acaba el mes d’agost en el que suposadament
el personal ha gaudit de les vacances amb la família i s’acosta la Volta a la
Cerdanya. Punt final a l’estiu. Per celebrar tot plegat, la colla creu
convenient fer un diumenge d’entrenament amb una tirada llarga.
La reunió de màsters del dijous al vespre al Casal dibuixa la sortida.
Puigllançada i la Tossa d’Alp des de Gombrèn. És a dir, uns 70 km i 2.800 m de
desnivell. LLAMP DE LLAMP!!

 

Què he de fer? He comès dos errors:
inscriure’m a la Volta i fer parella amb un iron
man. I doncs què. Ara toca donar el
“callo” i per tant a veure què passa aquest diumenge.

 

D’entrada, ningú s’ha arrugat. Els que falten
estan excusats: o són fora o arrosseguen seqüeles de les Bulloses. Som 12
corriolaires que ens trobem a les 6.00 h al CNM. L’iron man treballa i no em
podrà seguir i “aconsellar” durant tota la sortida. Què hi farem, ell rai.

Arribem a quarts de vuit a Gombrèn frisosos
per pedalejar. Algú fa un mos ràpid, canvi d’equipament, petits problemes amb el
porta-bicis de l’Anscari i som-hi. En Martí, com sempre amb el mapa.

Enfilem per carretera fins a Castellar de
n’Hug. Per si algú no ho tenia clar, aquí no hi ha terme mig. Els màsters tiren
a davant i els mortals intentem seguir-los. En un tram de baixada per salvar un
torrent, sense jo voler-ho i segurament degut a que sóc el més pesat del grup, la
bici (jo no) s’avança i em col·loco davant. És un preludi del dia que ens
espera? En honor a la veritat cal dir que prèviament hi ha hagut un
reagrupament. A la que torna la pujada, cadascú al seu lloc.

A l’arribada a Castellar de n’Hug un mosso que
regula el trànsit ens rep i en Manel molt educadament es pixa al seu costat, això
sí, d’esquena. Aquí ens trobem amb en Carles Ll. que ve de la Molina. Els
màsters al complet, festa assegurada. En total 13.

Per tal d’aconseguir el major desnivell
possible, què millor que baixar. Des d’on som res més atractiu que baixar els
centenars d’escales de les Fonts del Llobregat. Així davallem uns centenars de
metres fins a l’aparcament. Ara sí, comença la primera ascensió del dia. Diuen
1.200 m de desnivell. Això acollona. Un Iepali d’en Manel que sempre està al
cas, dona inici a l’anada al cim. Passem per Ca l’Orriols i també per Can Pau de
la Solana mitjançant una pista de pendent constant amb algun tram de pedra. Els
màsters fan la seva a davant i jo vaig fent amb la canalla. En Valentí i en
Giovanni, gats vells, són més conservadors i potser també alguna cerveseta
fresca de més aquest estiu, ara es noti.

Un detall dels màsters permet reagrupar-nos a
la Pleta Vella (tot i que l’Alpina no estigui dibuixada) i donar un cop d’ull
al mapa on, amb grata sorpresa, me n’adono que hem fet més de la meitat de la
pujada. El patiment doncs estava justificat. Continuem per la pista flanquejant
el Tossal de l’Orriols, El cim de Pla de Baguet. Al coll de les Basses un altre
reagrupament. Ara sí es nota el desnivell aconseguit. Som en mig dels prats de
pastura del Cadi-Moixeró. Centenars, sense exagerar, de vaques i vedells
mantenen l’herba arran. Passem per la Barraca d’en Rus on trobem el vaquer i
segurament la veterinària feinejant amb els vedells. Està clar que per ells
avui no és diumenge. Mes d’un centenar de caps de bestiar volten la casa i hem
d’anar demanant-los-hi pas educadament. De reüll estem expectants a qualsevol
reacció hostil del personal, cosa que no passa.

Continuem per la pista fins a la Collada de
les Tortes i d’allà, sense descans, els de davant continuen per la pista voltant
ja el Puigllançada. Aconseguim la tanca que delimita les pistes de la Molina on
aprofitem el reagrupament per esmorzar.

El paisatge magnífic i d’alta muntanya. Els
prats de pastura s’han imposat a fallides repoblacions forestals de pi negre de
l’època de l’ICONA, de les que els vestigis que hi resten són les rases de
plantació i petits claps de pi supervivents. Aquí domina clarament l’ungla de
les vaques. Per arrodonir l’estada observem durant l’estada un grup d’una
vintena de voltors que planegen per nosaltres provocant alguna corredissa
fotogràfica.

Després del mos ataquem ja el cim. La pujada
es fa feixuga, com ha estat fins ara, però ara vaig més minvat de forces. Als
màsters sembla que no els hi afecti. Sort que als reagrupaments també els veus
bufar i suats. Ascendim enganxats a les tanques de la pista on em sorprèn algun
tram més dret del compte. Davant meu han baixat de la bici i jo també ho faig.
El dia és llarg, no sé què m’espera i estic ja força tocat. L’aigua se m’està
acabant i el cap d’expedició diu que està fotut més endavant. Això també
afecta. Passo el repetxó torno a pujar i ara sí enfilo fins el cim. Fem un nou
reagrupament abans del cim, coronem i fotos de rigor. Gaudim d’una vista
desafiadora de la Tossa d’Alp, fita de la sortida. Ara, primera baixada del dia.

Davallem cap a Coll de Pal pel dret, en mig de
pedra i herba. Arriben els primers QUE GUAPOO…. Bones vibracions sortejant
obstacles a una velocitat digna. En un moment som a lloc. Que es fan curts els
descensos!!. Així que anem arribant ens mirem tots fruint de goig.

Davallem per la carretera i, miracle, trobem
un abeurador amb cavalls i tot. Omplim reserves. Continuem per les pistes de la
Molina seguint un el GR4 fins que trobem una pista d’accés al remuntador més
alt de les pistes. Travessem vies de descens i observem alguns friquis. Ara sí
darrera ascenció important del dia.

L’ascenció és molt semblant a l’anterior:
pista de tot terreny molt transitable amb pendent important i moltes esses que
ens permeten veure’ns els uns als altres en els primers trams. Al cap de poc
perdo de vista els màsters. Vaig fent i penso en les ascensions a peu en les
que també estàs a límit de forces i pares uns segons a recuperar. Ho faig. No
sóc l’únic, doncs més endavant em trobo dos companys asseguts en un banc al peu
del remuntador. Això em dóna moral, qui més qui menys pateix pujant. Després
del remuntador, un pujador que provo esperonat pel meu predecessor que l’ha fet
d’una tirada però, collons, no puc. Encara no sé què em queda, no fem el burro,
penso. Finalment el darrer tram és llarg i constant i em permet observar
l’evolució d’uns quants dels que tinc a davant i també, finalment, divisar la
teulada del refugi. Ara sí, això està fet. M’acosto al cim i per acabar de
rematar la sensació d’altura, una boira freda amb vent em dóna la benvinguda.
També sento crits d’ànims dels màsters en els darrers metres. Són uns senyors.
La veritat és que s’agraeixen. Cim. Darrera meu van arribant la resta, no
gaires, del grup.

Veig que de la colla de davant també hi ha
cares de cansament. Em comenten que el grup l’ha liderat en Manel. Tots els
meus respectes, amb ell sí que no hi comptava. Deu ser que ha fet molta bondat
aquestes vacances. En Valentí em dóna una lliçó de constància que segur que em
servirà en moments difícils de la Volta.

Pocs comentaris del dinar. Tan sols, com no,
el modelet de capellina rosa d’en Joan V. òptim per circular en bici per
muntanya. Friso per comentar el primer descens.

Unes gotes, que recorden en Jordi C, avui
absent, al cafè amb llet poden haver servit d’esperó. No ho sé. Però pujo dalt
de la bici amb moltes ganes. Els més cafres també. De seguida pedalades per
aconseguir velocitat i una posició “còmoda”. Baixem per la pista fins al
remuntador a tope d’adrenalina. Rialles, comentaris, crits,etc. Reagrupament.
Allà un friquis de descens ens informen sobre les baixades. Optem per un pista
blava. Ens tirem i… això és l’òstia!!! 
QUE GUAPOO!!!.  Circuit marcat,
molt ràpid. Salvem obstacles a una velocitat que no tens temps ni de
pensar-t’ho. Corves molt tancades, pols… és important anar davant per evitar
la pols, o sigui que… Uff. Reagrupem. Mentre comentem la jugada ens passen
uns friquis i, per si havia dubtes, veiem l’efecte de la diferència de
màquines. Com passen els cabrons.

Segon tram del descens ara ja pel bosc.
Corriol més estret però molt marcat. Arrels, revolts, alguna sorpresa,
sifons….i velocitat i riure i no sé què més. Arribem a final.

Ha estat una experiència gratificant i
segurament, per a repetir. Ara però tocar remuntar metres per tornar cap al
coll de la Creueta. Tot i que estava previst un altre recorregut uns trons i
núvols amenaçadors per alguns però salvadors per a mi ens obliguen a fer via
per la carretera. Això sí, com sempre sense pietat. Al darrer aparcament de les
pistes, els Alabaus, acomiadem en Carles Ll. Observo l’ampliació de les pistes
i els esvorancs a la muntanya. Total, si no plou ni neva…

Coll de la Creueta. Segon descens. Ara per un
corriol de caminadors que ja havia fet a peu aquesta primavera, guiat pel meu
estimat Iron man, fins a Castellar de n’Hug. Aquest descens és més tècnic. Cal
sortejar pedres i preveure les traçades uns metres abans. Avanço concentrat.
Paro al cap d’una estona i me n’adono que vaig sol. Sento xiulets i en Joan Ll.
treu al cap informant d’una punxada d’en Marcel. L’obervo mentre se m’apropa
sabent el que ell percep. Esperem a la resta. 
Durant durant el descens en Sergi ensopega i volca, rebent un cop
important en una galta i a l’esquena i queda tocat. El cop a la galta és
aparatós, però pot continuar.

Arribem a les primeres cases i recordo una
drecera, un antic camí ral, que es presenta d’entrada molt trialero. Els més
agosarats ens hi posem. La resta volta i ens esperen més endavant. És tota una
sorpresa, al límit. Molt lent, amb algun tram que inclús en Giovanni repeteix
per a superar-lo. Magnífic. Els darrers metres espectaculars, fins i tot el
primer dubta però es veu arrossegat pels que anem a darrera per superar-lo.
Espectacular.

Travessem el poble i ens dividim. Resta per
fer un tram de GR fins a Montgrony i un descens que pel diuen els que ja l’han
fet, ha de ser espectacular. I el que hem fet fins ara? Penso que aquella colla
ha fet molts kms durant els anys que he faltat. I el que m’he perdut.

En Manel T., Giovanni, Gomes, Joan Ll, Martí i
un servidor anem de cara el descens tot i les primeres gotes i trons. La resta
del grup torna per carretera.

Són quasi les 6 de la tarda del diumenge i
encara estic pujant per una carretera per buscar un cony de descens. Això ha de
ser malaltís. Ho comento a en Martí i em respon que és un mal conegut, que no
pateixi que no sóc l’únic, que ja estàvem avisats. Quedo més tranquil.

Prenem un altre GR que ens brinda la
espectacularitat de la humilitat de Sant Joan de Cornudell. Menem pel GR, ara
ja plovent. En Manel està preocupat pel que ha de venir, si a més a més és
moll. Jo gaudeixo de la pau de la pluja en mig de prats i florits alternats per
l’aixopluc dels avellaners. Una delícia. El que s’esdevingui endavant ja
veurem.

Finalment arribem a Montgrony deixant la pluja
enrera i iniciem el darrer descens. De seguida me n’adono de la dificultat. Al
cap de pocs metres en un revolt molt tancat a dreta, amb salt de pedra en mig
de la traça, en Joan Ll. dubta. Jo no. m’hi llenço. Giro, adreço la bici,
suavitzo frens, baixo l’esglaó però no prou ben encarat, dubto, i … ja sóc
bocaterrossa en una frondosa mata d’esbarzers que bonament m’abraça amb la bici
per barret. M’ajuden a incorporar-me i què collons, això ja ho tenia, per tant
s’hi ha de tornar. Mentrestant la resta ha baixat de la bici. En Martí,
s’estudia la traçada i, com no, ho supera. Jo repeteixo la operació d’abans i
aquesta vegada ho supero finament. Estic pletòric i molt confiat dalt de la
bici. M’informen d’uns esglaons més endavant. Hi arribem. Paren a estudiar-s’ho
i demano pas per fer-ho a vista. Primer esglaó, una pedra i…. de nou tampoc m’en
surto. Però hi torno i, com abans, ho supero ara però amb un peu.
Impressionant. Estic tant eufòric que continuo uns metres fins que una volcada sense
més em fa tocar de peus i mans a terra. No he pogut veure a la resta de
companys. Pugem altra cop tots a les màquines i continuem el descens. Fins i
tot alguns comencen a patir.

Molt i molt tècnic. I molt llarg. És magnífic.
Extrem. En Gomes davant marca un ritme potent que la resta seguim. Formem un
grup compacte que evolucionem molt ràpid fins que s’acaba. Diuen els entesos
que és dels millors descensos que hi ha. Ho ha de ser. Jo estic pletòric. Tinc
els braços i les espatlles destrossats però ha estat meravellós. Repeteixo,
impressionant.

Bé, la resta ja no té importància. Ens trobem
tots, mengem alguna cosa, comprem coca i carquinyolis baratíssims, trobem
coneguts…. Agafem el cotxe i arribem a les 10 a Mataró. Negra nit. Tal i com
hem sortit.

Companys, gràcies.

Pep Famadas.

Espero haver-me
allargat tal i com em dèieu que mereixia la sortida.


Corriolaires: Joan LL., Albert G., Carles Ll.
Martí M., Manel T., Joan V., Andreu C., Giovanni, Valentí T. Sergi, Anscari, Marcel
i Pep F.


Distància recorreguda: 75 km.

Desnivell + acum.: 2850 m.

Les fotos d’en Joan LL.: clica aquí.

Les fotos d’en Giovanni: clica aquí.

Les fotos de l’Anscari: clica aquí.

ATENCIÓ ES BUSCA!: BICICORRIOLAIRE FENT PISTES PER ?PAYS DE COUIZA?

Per Adrià Triquell

Tenia un
parell de dubtes en la meva llista de les vacances, la bici i el portàtil.
Finalment vaig decidir-me per les dues coses, la bici perquè només de pensar el
que m’ esperaria al tornar, amb la penya amb ganes d’ entrenar per la Volta a
la Cerdanya, ja tremolava, i el portàtil perquè podria aprofitar per posar fotos
al dia (6.169 en 5 anys, i això que selecciono molt!), i també per exemple per
fer aquesta crònica.

Ja posats a afegir coses al cotxe, finalment també hi vaig
entatxonar la dona i les tres criatures. Així doncs, seguint la meva filosofia
d’ evitar sigui com sigui fer vacances a Catalunya, que per preses de pèl, el
perruquer, aquest any ens varem decidir pel sud de França.

Un cop arribats a un poblet qualsevol, on havíem reservat una casa,
com sol passar en aquest país, de seguida vaig veure diversos itineraris marcats
per fer excursions. Casualment el meu poblet qualsevol, Cassaignes, era un dels
centres neuràlgics. A  primer cop d’ ull
aquests itineraris semblaven pistes senzilles, ben marcades i de fàcil
orientació, o sigui, tot lo contrari de la nostra filosofia corriolaire, però
que coi, estem de vacances, no?

El primer dia vaig decidir fer poca cosa, un itinerari que va de
Cassaignes, Peyrolles, Serres i finalment de nou Cassaignes, 12 km de no res,
però ja eren quarts de set i per estirar les cames ja anava bé. Efectivament la
majoria de trajecte fou pistero, però molt maco, l’ itinerari es titula “Les
Terres Rouges” perquè circula per un terreny de sorra vermella que dóna un
aspecte molt peculiar al paisatge. Cap problema tècnic, exceptuant alguna breu
baixada, que al anar amb la meva segona bici, amb v-break, vaig baixar-la amb
certa inseguretat.

El segon dia em vaig proposar quelcom més ambiciós, empalmar dos
itineraris, el que va de Cassaignes a Couza (ruta de “Les Capitelles”), i el
que va de Montazels a Roquetaillade (ruta de “le sentier des Vignes”). L’
itinerari, semblant a l’anterior, pistero però interessant, vaig apreciar
vinyes, castells i muntanyes. Malauradament, els meus temors es van confirmar,
i tan la meva lesió al peu com la meva sorprenent baixada de rendiment que
porto notant fa cosa d’ un mes,  em fan
replantejar la sortida, i un cop arribat a Antugnat,  aprofitant que és un punt on la tornada és circular, vaig tornar
cap a casa.

Tenia mal regust de boca, així que al cap d’ un parell de dies vaig
decidir fer de nou el mateix, i la veritat és que la recompensa va arribar, ja
que “Le sentier des Vignes” resultà força maco, o si més no, diferent del que
fem habitualment El tram  ja fet el dia
anterior el vaig fer a un ritme alegre. Arribat de nou a Antugnac, vaig tenir uns
moments de confusió doncs d’ aquesta zona només tenia el plànol turístic, els
dubtes se’m van aclarir després de parlar amb una dona molt amable que la
passejaven un munt de gossos (no sé perquè però sempre m’ han fet por aquestes
persones que van a tot arreu amb molts animalons), i vaig enfilar ràpid cap a
La Serpent. Vaig anar tan emocionat per la pista que em vaig saltar el corriol
a mà esquerra que havia d’ agafar (per un que n’ hi ha!), després de consultar
el plànol decideixo continuar per la pista, ja que més endavant conflueixen els
camins, la decisió serà encertada doncs al fer-lo de tornada m’ adono que
hauria d’ haver carregat la bici a coll.

Sens dubte el tram més interessant resulta ser el de Conillac i
Roquetaillade, ja que transcorre contínuament per caminets en mig de vinyes.


Ja de baixada, després de passar un parell de xucladors a tota
pastilla, vaig notar estranyes sensacions, m’havia carregat la pobre Rock Shock
Pilot (no puc dir que em sàpiga greu), i per rematar, en el tram de corriol
punxo. Com fa temps que no muntava rodes amb vbreak, m’ oblido de fixar el fre
de darrera, cosa que em donà un petit ensurt. La tornada és pel mateix lloc
fins arribar a Antugnac, on la volta circular em porta per la banda oest. De
Couiza fins a la nostra caseta llogada a Cassaignes em va fer patir, ja que tot
i que el desnivell no éra exagerat, el sol pegava de valent, la lesió al peu em
torturava i a més ja no em quedava aigua.

Finalment avui faig l’ última sortideta, malauradament demà ja hem
de tornar cap a Mataró. Em planifico un itinerari de poques pretensions, aniré
cap a la part sud que encara no he fet, enllaçaré els itineraris de “Le tour du
Cardou” i “Le parcous Historique”. Primer tocarà fer de baixada un dels trams
del primer dia, el que va de Cassaignes a Serres. Com conec la baixada, molt
pedregosa, poso més pressió al pneumàtic del darrera, no fos cas que punxés per
un “llantasu”. Malauradament de poc em serveix, ja que per un dels pocs
corriols que trobo per dins el bosc, ple de simpàtiques branquetes amb punxes,
em fan treure de nou les eines, per cert, aquest cop tampoc recordo fixar el
fre del darrera.

El tema transcorre sense novetats fins arribar a Serres, paro a fer
un mos en una bonica tauleta al costat d’ un bonic pont. Tot molt idíl·lic, el
que no es veu a la foto es que just al costat hi ha el cementiri.  Just abans d’ arribar a Rennes-les-bains (on
he anat varis dies amb els nanus doncs es tracta d’ un poble –lleig- d’ aigües termals,
amb una piscina que té la peculiaritat de ser d’ aigua calenta), perdo una mica
el camí per culpa d’ unes recents obres, als pocs minuts em ressituo i baixo
per un corriolet fins al mencionat poble. 
L’ últim tram fins arribar de nou a Serres transcorre per una pista a l’
ombra, cosa que es d’ agrair.  De Serres
a Cassaignes he de repetir de nou el tram inicial, però entre la mandra i la
por a punxar de nou, em fan decidir pujar per la carretereta secundària que em
portarà fins a casa.