PREPARANT EL FUTUR DELS BICICORRIOLAIRES. JULIOL 2010

Després de la meva compra del “xalet” a Olzinelles (veure ressenya d’en Formiga del 20.06.2010) he afluixat una mica el ritme durant aquestes 4 setmanetes. Cert que els metges varen recomenar-me no forçar la ferida, però sobretot m’ha anat bé mes que res per les formes, que sembli que he après la lliçó i ara s’imposarà la prudència. Però …. oi que m’enteneu?
pendent i el dia a dia bicicorriolaire no em permetia fer. Per exemple
fer una sortideta per muntanya amb els Titan Desert d’Argentona (alguns
són pares de l’escola dels meus fills): en Claudi, en Kiko, en Javi,
en Francis … gent collonuda! I clar, l’objectiu era deixar el llistó
dels BiciCorriolaires ben alt. Objectiu assolit, sense cap mena de
dubte! Si en Pistons perd les manies de no voler pagar als llocs
podríem anar l’any vinent a guanyar la Titan Desert (Pistons, què són
només dos mil eurets per barba!). I pel què fa a les flaques, en
Formiga ja se’n va encarregar la setmana anterior de deixar-los-hi clar
quin equip seria el guanyador d’un eventual Tour Maresmenc. Oi Formiga?
Però una cosa que he fet amb molta il·lusió és començar a apretar a
l’hereu de casa. Des que va heretar la mondraker hem anat sortint pels
voltants d’Argentona. La setmana passada ja varem anar a esmorzar a
Llavaneres, baixant per la riera d’Argentona, creuant Mataró pel passeig
marítim i cap a Llavaneres per les cinc sènies amb la mirada posada a
pujar Sta Mònica la següent sortida. Finalment aquest cap de setmana ja
hem fet la volta complerta. Un cop a Llavaneres per la mateixa ruta,
varem enfilar per la riera direcció l’hípica. Varem deixar la pista per
girar a l’esquerra i començar a enfilar pel què coneixem per Santa
Mònica. La varem pujar molt, molt bé. Només varem haver de
baixar de la bici per creuar per sota d’un arbre que encara talla el
camí (la colla d’en Cid encara no hi ha passat). Un cop a dalt de la
cornisa, varem girar cap a l’esquerra tot fent alguna de les variants de
corriols que m’ha anat ensenyant la colla. Però de tornada el sol de
juliol ja apretava de debò i el darrer tram de pujada (que en direcció
contrària es fa per la trialera de sota els cables) abans d’arribar a
can Bruguera, varem haver de parar un momentet per acabar de buidar el
bidó d’aigua. I després, a tot drap fins a Argentona per posar-nos els
banyadors i anar a la platja amb les nenes de casa.
Tot plegat 30 quilometrets i escaig per anar preparant el futur del grup! O us penseu que sereu tota la vida els millors?