BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Jordi Torres

Després de la meva compra del “xalet”  a Olzinelles (veure ressenya d’en Formiga del 20.06.2010) he afluixat una mica el ritme durant aquestes 4 setmanetes. Cert que els metges varen recomenar-me no forçar la ferida, però sobretot m’ha anat bé mes que res per les formes,  que sembli que he après la lliçó i ara s’imposarà la prudència. Però …. oi que m’enteneu?

Doncs bé, he aprofitat aquest parèntesi per fer tot allò que tenia
pendent i el dia a dia bicicorriolaire no em permetia fer. Per exemple
fer una sortideta per muntanya amb els Titan Desert d’Argentona (alguns 
són pares de l’escola dels meus fills): en  Claudi, en Kiko, en Javi,
en Francis … gent collonuda! I clar, l’objectiu era deixar el llistó
dels BiciCorriolaires ben alt. Objectiu assolit, sense cap mena de
dubte!  Si en Pistons perd les manies de no voler pagar als llocs
podríem anar l’any vinent a guanyar la Titan Desert (Pistons, què són
només dos mil eurets per barba!). I pel què fa a les flaques, en
Formiga ja se’n va encarregar la setmana anterior de deixar-los-hi clar
quin equip seria el guanyador d’un eventual Tour Maresmenc.  Oi Formiga?

Però una cosa que he fet amb molta il·lusió és començar a apretar a
l’hereu de casa. Des que va heretar la mondraker  hem anat sortint pels
voltants d’Argentona. La setmana passada ja varem anar a esmorzar a
Llavaneres, baixant per la riera d’Argentona, creuant Mataró pel passeig
marítim i cap a Llavaneres per les cinc sènies amb la mirada posada a
pujar Sta Mònica la següent sortida. Finalment aquest cap de setmana ja
hem fet la volta complerta. Un cop a Llavaneres per la mateixa ruta,
varem enfilar per la riera direcció l’hípica. Varem deixar la pista per
girar a l’esquerra i començar a enfilar pel què coneixem per Santa
Mònica. La varem pujar molt, molt bé. Només varem haver de
baixar de la bici per creuar per sota d’un arbre que encara talla el
camí (la colla d’en Cid encara no hi ha passat). Un cop a dalt de la
cornisa, varem girar cap a l’esquerra tot fent alguna de les variants de
corriols que m’ha anat ensenyant la colla. Però de tornada el sol de
juliol ja apretava de debò i el darrer tram de pujada (que en direcció
contrària es fa per la trialera de sota els cables) abans d’arribar a
can Bruguera, varem haver de parar un momentet per acabar de buidar el
bidó d’aigua.  I després, a tot drap fins a Argentona per posar-nos els
banyadors i anar a la platja amb les nenes de casa.

Tot plegat 30 quilometrets i escaig per anar preparant el futur del grup! O us penseu que sereu tota la vida els millors? 

Amb els peus a l’aigua, pixadeta i a embotir-se al neoprè. El barranc en
qüestió és rapidet  amb 2 hores el tens fet, és força engorjat, pel que
variarà molt la seva dificultat amb funció al cabal que baixi,
nosaltres el vem trobar amb aigua però baix nivell, i sense cap risc si
portes la corda per a poder fer ràpels de 26m, com el primer només
començar (i amb opció de descordar-se a la feixa de la meitat i fer un
salt de 12m. La resta del barranc amb algun que altre ràpel  i algun que
altre salt més de fins a 6m., tot ell sobre terreny força relliscós i
molt de caos.

En acabat, i després d’escampar-nos les galetes de xocolata desfetes per la cara, vem decidir que no n’hi havia prou, i si més no baixant barrancs ningú ens faria pencar, i per unanimitat vem decidir anar a fer el barranc del Salt del pi, que més que el nom d’un barranc sembla una postura del Kamasutra (bé barranc de les Anelles tampoc queda massa lluny de connotacions sexuals, en tot cas podeu ampliar la informació navegant per la xarxa…res que us vingui de nou).

El barranc del Salt del Pí  també és curtet i d’aigua gens freda, baixa per una vessant de muntanya força oberta, encarat a la carretera per on puges caminant després d’haver deixat el cotxe just al peu del final del barranc. Jo el vaig trobar inclús més divertit, amb algun que altre tobogan més i alguna que altre peripècia per anar avançant.

Un consell quan es va a un barranc: portar un ganivet per si s’enganxa la corda i s’ha de tallar!, no es va donar el cas però gairebé… la nostra escena intentant pujar per la corda a pols per desenganxar-la va tenir la seva gràcia… quan només havíem aconseguit remuntar un pam de l’aigua amb el meu pes i el de l’Andreu va acabar cedint, la imatge i l’espectacle no l’oblidaran els passejants que ens miraven des de la carretera veient com se’ns escapaven les forces descollonant-nos de riure.

L’estiu passat quan vaig llegir la crònica d’en Joan i en Martí d’aquesta sortida, ja vaig pensar que això no tenia res a veure amb la bici de carretera normal d’asfalt pudent i brut. Els mals sons es van esvaïr… Carai això potser m’agradaria!!!! Doncs sí, “el monstre de la carretera” va deixar de tenir sentit i uns mesos després, com  diu en Pep, era un Pal de paller blincat.

Ens toca matinar ja que hem quedat a 2/4 de vuit a Ur, a la Cerdanya
Francesa, passat Bourg-Madame. Amb mitja horeta de retràs ens trobem
amb en Joan i en Carles que ja estan a lloc. Per aquesta sortida serem:
ells dos, l’Àngel, l’Adrià, l’Albert, l’Enric, en Marcel (que s’estrena
), en Pep i en Valentí.

Comencem a pedalejar que deurien ser 2/4 de nou per boniques
carreteretes que a aquella hora estan força tranquil·les. Passem
Targasonne, Egat i arribem a Font Romeu. Continuem cap a Mont-Llouis i
passem pel pantà de Matamala fins arribar a Formigueres on ens aturem
per esmorzar. Comprem croissants, entrepans I demés en una “boulangerie” i ens ho mengem en la terrasseta d’un bar on ens cobren 3 euros i mig
per les coca coles. Bufff!!! Que hi farem. Continuem cap a Puyvalador
per deixar la carretera principal i seguir cap a Querigut per una via
més tranquil·la que ens porta a Mijanés. Aquí ja s’hi veu ambient del
Tour, gent amunt i avall, cotxes aparcats, encallats…… Amb el permís
dels gendarmes comencem a pujar el Coll de Palleres, que per on l’hem
agafat són uns deu quilòmetres. L’ambient és molt gran i els vorals de
la carretera són plens de gent que t’animen, és tota una experiència,
“Allez Mesier, Allez”, també allò “Visca Catalunya” o “Vinga Alpina,
amunt “. A mesura que ens anem enfilant és més emocionant amb unes
llaçades espectaculars. Un cop dalt i la colla junta tenim ben bé tres
horetes llargues fins no passin els professionals d’aquest esport que
tant ens agrada. Tenim temps de xerrar baratu, ja sabeu ohhhh!!! Mireu,
mireu…ostres… que us haig d’explicar, je, je… Aprofitem per menjar els
entrepans que portem i beure’ns unes cervesetes que entren la mar de bé.

Entremig de la gentada tenim l’ agradable sorpresa de trobar en “Xapi”,
conegut dels esquiadors i a qui sempre ens trobem a la Volta a la
Cerdanya. La fem petar una bona estona i ens dona records pels
bicicorriolers que no hi són. Entre una cosa i l’altre se’ns fan les
tres i comença la corrua publicitària, que obsequia a la gent amb gorres
i “ninarres”, mot que feia servir la iaia per definir una cosa que no
servia per res. Bé la gorra sí que la fem servir, ja que el sol apreta
de valent. Ja falta poc perquè els heroïs passin per davant nostre. Una
altre corrua, aquest cop en el cel en forma d’helicòpters, ens volten
per sobre al cap, n’hi ha sis o set. Veiem el primer home-màquina de
lluny, carai!!! Com puja, és emocionant, impressionant. Costa amb tanta
gent de veure’ls bé, els hi tiren aïgua, criden, fa cosa que amb una
trompada els facin anar per terra. Quedo parat de la diferència entre
els primers, el pilot i els que encara van més enrera, es porten més de
mitja hora.

Són tres quarts de cinc quan comencem a pedalejar de nou desfent el coll
en direcció Ax Les Termes de baixada i amb molt de trànsit. Un cop a
baix ens queda remuntar el Coll de Puymorens. La primera part del coll
fins a l’Hospitalet d’Andorra no té gens d’encant i es fa força pesat.
Ara, un cop a l’Hospitalet tot canvia. Els records de la Ruta dels Bons
Homes, passem per davant la gite d’etape i ens vé al cap aquella mus de
xocolata, o aquella Heineken eh!! Martí !!! Ens refem prenen uns
“power” gels i uns croissants que ens han sobrat del matí i comencem la
segona part del coll. Per a mi entrem a una altre dimensió, quedo
meravellat. La llum en aquella hora al capaltard, com diría en Joan, és
impressionant, la pau i la tranquil·litat, sense gota de trànsit i la suau
pendent que ens acull amb un somriure amable com si li sapigués greu
fent-se patir. Ens plantem dalt al coll amb l’única preocupació de
l’Adrià, que està indisposat i està fet pols. Ens fem unes fotos i tirem
avall pensant que l’haurem d’anar a buscar. Hi han ganes d’arribar,
passem Porta, la Tour de Carol, Enveig i ens plantem a Ur. Abans però
l’Albert ha tingut un problema amb un senyor a qui anomenen “l’home del
Martell” no sé pas qui és aquest.

Per sort l’Adrià arriba al cap d’uns vint minuts, que bé!!! No ens ho
pensàvem pas!!!! Ara només queda sopar i cap a casa. Realment ha sigut
una bona jornada de bici i una bona estrena d’en Marcel, amb 140 qms.
Uns 3000. Mts de desnivell a un promig de 22,8, tot plegat els bons van
fer un promig de 37,8, no n’hi pas per tant!!!!

La colla corriolaire ens n’anem diumenge a veure passar el Tour al Coll de Palleres a l’Arièja. Amb les nostres estimades “flaques” o magres per dir-ho bé, tenim previst de sortir a 2/4 de 8 des d’Ur a la Cerdanya, travessar la partida comarca pel seu llevant i entrar al Capcir tot passant per La LLaguna, Matamala i Puigbalador. Tot seguit ens endinsarem a l’Arieja trobant-nos amb l’encimbellat poble de Querigut i enfilarem, si ens deixen, el coll de Palleres des de Mijanès. A dalt, considerat un dels ports més bells del Pirineu, esperarem tota la comitiva i els admirables corredors que passin. Baixarem quan ens ho permetin fins a Ax les Termes i remuntarem el Coll de Puimorens per baixar tot seguit fins a Ur. Esperem que sigui un gran dia de bicicleta i pels que per diverses raons no ens podran acompanyar, sàpiguen que la seva absència s’omple sempre amb el record.

Salut i bici.

L’endemà de la històrica manifestació a favor de l’Estatut, uns familiars ens conviden a passar el diumenge a Santa Bàrbara on hi tenen una sènia i on hi sovintegen els caps de setmana.

Aprofito l’ocasió per emportarme’n la flaca per fer el Montcaro, doncs ja fa mesos que hi tinc l’ullet posat.

Sortim de Mataró a les set, amb els meus pares,l a meva germana i la Laia, arribem a destí sobre les nou, força tard per pedalejar, i la feina que vaig tenir per sortir a les set!!!!

Em preparo les coses, em menjo una barreta, col.loco els dos bidons granissats, doncs la nit abans els vaig deixar al congelador i apa som-hi !!!!

Surto cap a les 9:25 per la carretera que va des de Sta. Bàrbara direcció a
Mas de Barberans, uns 13km i uns 350 de desnivell, em servirà per
escalfar les cames, doncs no anava amb la flaca des de el dia que vaig
anar amb en Joan a Tossa-Sant Feliu de Guíxols.

Vaig a ritme, pujo a 28 km/h però la calor es fa notar, em creuo amb una
vintena de Harleys tots ben uniformats i saludant-me al passar, potser
m’he equivocat de hobby.

En tot moment veig el Motncaro, que estarà omnipresent durant tot el
matí, desde qualsevol punt es pot veure les dues grans antenes que el
presideixen, és com si veiés el Turó de l’Home.

Passen els primers quilòmetres rodejat de camps de tarongers i oliveres,
quan veig de lluny el poble de Mas de Barberans, col.locat a sobre un
turonet i als peus del Parc Nacional dels Ports, d’aquí em dirigeixo cap
a Roquetes, carretera de 18 km molt tranquil·la i amb un lleuger
desnivell cap avall, aquest tram es fa molt ràpid i em planto al poble
sobre les 10:45, a partir d’aquí con diu el meu amic Valentí, “no me les
mamaré tan dolces…”

Començo l’ascens, del poble fins a l’inici del port hi han 3km que van
picant, arribo a la cruïlla on veig el senyal de 20km pel Montcaro, el
primer tram l’asfalt està molt malmès, ben bé fins al pont, a partir
d’aquí el rugós és immillorable, la vista és imponent, i es veu la
carretera com es va enfilant, desmoralitza bastant, és un port que en
tot moment veus el que et queda perquè la vegetació no impedeix veure el
seu dibuix en tot moment.

Quina calor, són les onze passades i pica de valent, em queda menys d’un
bidó i fins la font que hi ha me l’hauré de dosificar. Vaig passant les
primeres corbes sense massa problemes, després ve un tram on la
carretera té un pendent de un 5-6 % i va pujant recte, aquí s’em fa més
pesat, no se quin pinyó posar, si baixo un i em poso dret…….per fi
arribo a la font, doncs anava sec, s’anomena el Caragol, i no se
m’oblidarà fàcilment, doncs si no hagués rajat aigua no hagués arribat
al cim, segons havia llegit en algun foro, que a l’estiu no baixa aigua,
tinc sort, carrego els dos bidons i remullo bé el cap, el “lorenzo”
pica de debò.

Tot just deixar la font passo per el monument que hi ha d’una cabra
hispànica, i és que, aquí s’hi troba la reserva més important d’aquest
animal en tot l’estat. Després de les fotos de rigor, enfilaré el tram on
hi han les corbes de ferradura (veieu les fotos) que em portaran al
mirador del Parc. A continuació, tram més planer, on aprofitaré per
estirar les cames i descansar una mica, arribo a la cruïlla que indica el
cim o el refugi, no m’ho penso dues vegades, perquè la tentació és molt
gran, i si vaig al refugi a esmorzar quelcom fred no crec que després
m’enfili a fer el cim.

Falten 3,8km, de cames vaig bé, però la calor m’està fent mal, estic
buit de forces el Suunto em marca 39ºC, i l’últim tram m’el agafaré molt
suau perquè encara haig de tornar i no voldria patir cap ensurt.

El últim tram és el més dur de tots, la carretera és molt estreta,
l’asfalt és bastant pèsim i les pendent varien de 7-8% fins un tram on
és al 10,6%. Finalment la penitència s’acaba i arribo a les antenes que
m’han estat mirant durant tot el matí, unes fotos al cim i cap al
refugi, que el meu cos necessita una cocacola.

M’en prenc dues de seguides, omplo els bidons d’aigua i cap avall que
fa baixada…..descens molt maco i molt ràpid que de ben cert agradaria a
més d’un de la colla, i que si vinguessin en grup es faria molt
divertit.

Mentre faig el descens, em creuo amb un ciclista “guiri”a l’alçada de la
font, son prop de les dues i vesteix maillot de màniga llarga,ja veig
que n’hi han que estan pitjor que jo. O potser el monument de la cabra
deu ser per aquests personatges???

Fi del descens, arribo a Roquetes i per l’hora que és, i que m’estàn
esperant per dinar, tornaré pel mateix lloc per on he vingut. Els primers
18 km que van pujant lleugerament s’em fan duríssims i eterns, de
l’asfalt surt foc i les rectes aquestes llargues al final hi veig noies
despullades…. paro un parell de vegades sota un ombra, i em tiro el
caldo dels bidons per sobre, arribat  a Mas de Barberans, faré la
davallada força ràpida per arribar sobre les 15h a casa el tiets, una bona
remullada a la piscina i bon un dinar, fet com no, per la iaia Trini.

L’endemà de la gran manifestació per la independència, que no pas per defensar l’estatut, un grapat de corriolaires ens escapàrem cap al Vallès per assaborir els camins i corriols prehistòrics i esmorzar sota les moreres d’El Parque a Santa Agnès.

Començant per la vall de Riudemeia, enfilàrem a Parpers per can Roviró tot prenent el camí més directe sense apropar-nos a la casa de la vall. Al coll, prengué la iniciativa en Jordi que ens ensenyà un nou corriolet que començava uns tres-cents metres carretera avall tirant cap a La Roca. Aquest caminoi desembocà prop de can Company al torrent d’en Cigala. Comentàrem que també és un camí adient per fer de pujada.

A la carretera tornàrem a enfilar vers Céllecs pel camí de l’Andreu, damunt de can Company de Dalt. Després per pista, perquè hi hagué un malentès, fins tornar a prendre un nou corriol passat el camp de can Vidalet que ens portà fins al Coll de Sant Bartomeu.

A ran de l’ermita ens trobàrem una bona colla de ciclistes. En una presa de decisions força ràpida, hom conclou d’anar a esmorzar a Santa Agnès tot baixant pel camí del la Cabana del Moro fins la Roca de les Orenetes.

Mentre férem una parada per agrupar-nos, un ciclista que ens preguntà si aquell era el camí per anar a Vilanova se’ns avançà. Tots tinguérem el mateix pensament: ens faria tap? Però just iniciar el descens, el passà primer en Martí i uns segons després en zona prou ampla però rocallosa, l’avançàrem jo, en Marcel i l’Àngel tot rostint-li les celles.

Com de costum, gaudírem d’aquest gran descens malgrat la sequera que ja comença a patir el sòl del bosc. Al roc cercàrem i observàrem les pintures rupestres que encara s’hi conserven al costat de les més actuals, aquestes darreres, obra d’omnipotents desaprensius i carcamals.

Pel camí de l’Albert baixàrem al torrent de Sant Bartomeu que resseguírem fins l’entrada de la vella pedrera que també encaràrem cadascú amb la seva tècnica i per l’emboscat i brut camí després que ens avocà a les casetes de les aigües del Ter i arribàrem així a la carretera a tocar de La Roca. Travessàrem el poble i el riu Mogent per apropar-nos a Santa Agnès per esmorzar. De tema per fer-la petar no en faltà i és que la mani del dia abans tenia suc; com també en contenia i amb molts sentiments contradictoris per part dels catalans, el partit que es jugaria al vespre-nit entre holandesos i espanyols en la final de la copa del món de futbol. Personalment desitjava que l’equip ibèric perdés perquè primer, no ens deixen tenir la nostra pròpia sel·lecció i els nostres jugadors hi han d’anar obligats sota pena de sanció econòmica. Molt democràtic, si senyor. Segon, si guanya Espanya, no ho fa pas Catalunya, malgrat tenir-hi set jugadors. Tercer, Espanya no fa absolutament res perquè l’estimi, tot el contrari, per tant, perquè voldria que guanyés la seva sel·lecció? Enfin…

L’Avi Cid ens convidà el beure pel seu 63è. aniversari i que per molts anys ho pugui fer amb aquesta jovialitat.

Per tornar comencem pel torrent d’en Cigala fins a ca l’Espinal. Passem per l’era de l’enrunat mas per baixar fins la Font del LLorer i per la pista, car el camí és molt brut, fins la carretera al Pont de l’Espinal. Arribem a la riera d’Argentona per les feixes de can Pins i Riudemeia.

I cap a la platja hi falta gent!

Fins aviat,
Joan Lladó

Els corriolaires: Martí, Adrià, Marcel, Jordi C., Àngel, Rafa, Valentí i Joan.
Distància recorreguda: no ho sé.
Desnivell + acum.: tampoc.
Les fotos: cliqueu aquí.

Quin país! Un senyor país! Ho dic i ho repetiré. I si a més ens avenim i arribem a tenir la voluntat de no ser manats i ocupats per forasters, això seria la repera.

Cada vegada més, me n’adono que voltant amb aquesta bicicleta de perfil estilitzat,  puc acaronar, resseguir, infiltrar-me en aquest vell i cansat país que tanmateix, en uns rampells cada cop més crònics, reclama la dignitat d’ésser.
No estic flipant com diu ara la jovenalla, és que el tomb de diumenge m’ha donat ales. Com pot ser que una volta amb bicicleta de 160 km. pugui rejovenir i reconfortar l’esperit?

     

Amb el cotxe d’en Carles arribem a Fígols d’Organyà i l’aparquem a la plaça Major, al davant mateix de la font. Ens equipem i anem a cercar la general a Organyà. La deixem per encarar la carretera que puja a Montan de Tost. Ens esperen 13 km. de pujada i 630 m. de desnivell. La temperatura és bona. Hi ha restes de boira del ruixat que ha fet una estona abans. Quan hem guanyat alçada, podem observar les llaçades que va fent la carretera enmig de l’alzinar.
Un quilòmetre després d’haver passat Montan, ens trobem amb la primera sorpresa del dia: l’asfalt s’acaba i la pista és un mar de picons. De cara baixa un cotxe tot-terreny als ocupants del qual preguntem fins on ens trobarem la pista així. Amablement baixen amb un mapa de l’Alpina, són dos homes de Sant LLorenç de Morunys que en veure’ns amb l’equipament de l’editorial ens pregunten si hi tenim res a veure. Possiblement hauríem de fer uns quinze quilòmetres a peu i les sabatilles d’en Carles no eren les més adients per aquest afer. Després d’un canvi d’impressions amb els dos senyors, fem mitja volta i decidim de pujar a Tuixén des de la Seu. Doncs apa. Avall que fa baixada. L’aperitiu no ha estat pas malament.
Tot just que comencem la davallada, en Carles trepitja una pedra i punxa la roda del davant. L’adobem i continuem. Vaig fent fotos perquè el paisatge s’ho val.

Fins a la Seu hem de fer disset quilòmetres de general. Abans de travessar el Segre de camí al Coll de la Trava, emplenem els bidons. Comença a fer calor i el sol pica de valent. En els primers quilòmetres passant per Cerc i el Ges la calor és sufocant. Estem voltant els darrers contraforts a ponent de la Serra del Cadí. Quan guanyem alçada i la vegetació és més ufanosa, la respiració s’asserena.

Guanyem el Coll de la Traba a 1480 m. Punt on recordem la Volta a la Cerdanya d’uns quatre o cinc anys enrere. Grans contrastos de verds i terres vermelloses on aleshores hi fruïrem a pleret.

Fem un tram planer abans de davallar cap a Adraén on ens aturarem per fer un glopet a la font. Continuem també en descens cap a Fórnols i Cornellana. Cap al Cadí, ben a prop nostre,  es comencen a formar núvols de tempesta que molt em temo que no ens deixaran arribar al Coll sense mullar-nos. Tenim gana,  notem l’estómac buit. Fem els darrers quilòmetres de pujada abans d’arribar a Tuixén. Anem de pet al bar a fer un coca-cola abans d’escalar el Coll de Port. Ens convé pujar-hi per dinar i tenir aquest escull superat sense haver de mal païr ni patir.

Just sortint del bar cau una petita gotellada sense gaire conseqüències. Anem pujant còmodament ja que no fa sol i malgrat que la distància fins el coll no és llarga, uns vuit quilòmetres, el seu desnivell del 6% i amb els gairebé 100 km. a les cames, no ens deixa pujar amb gaire alegries.

Tot i que arribem al coll sense haver-nos mullat, ens trobem la segona sorpresa de la jornada: el refugi-restaurant és tancat i ens cau al damunt una autèntica tempesta d’estiu que ens fa arrecerar sota el cobert durant una hora. Agafem fred, tenim gana. Sota el voladís hi cabem justos nosaltres i les bicis i hi estem incòmodes. Tenim davant dels nassos un plànol que indica que més avall, abans de la cruïlla de les pistes d’esquí, hi ha un altre restaurant. Per sort, hi ha cobertura del telèfon. Localitzem un taxista de Sant LLorenç i li preguntem si aquell restaurant estarà obert. Ens diu que segur i que allí ens recollirà. L’aiguat acompanyat de calamarsada no minva i no ens ho pensem dos cops: agafem les bicis i cap avall com coets.

No passen ni deu segons que resto xop com un aneguet. Vaig d’estiu i només em cobreixo amb l’armilla paravent. Espetego de dents. Al matí m’he despistat amb l’hora i amb les presses m’he deixat abrigalls, maneguets, barretes. El cap però, el duc posat. Al primer revolt els frens molls no responen. Quin ensurt! Els vorals de la carretera són blancs com si acabés de nevar. Els tres quilòmetres fins el restaurant es fan eterns. Els turmells em fan mal del fred. El cos ens deu maleïr per aquests contrastos.

Mai havia esperat tant de poder aixoplugar-me sota un sostre. Entro gairebé dins el menjador amb la bicicleta. El propietari em diu: -Si sé que veniu us encenc el foc. On caram aneu amb bicicleta i aquest temps? Què li havia de dir jo…

Ens eixuguem com podem al bany i ens entaulem. Demanem una sopa de muntanya fumejant. El plat de terrissa ens serveix per desenrampar-nos els dits. Quin plaer…

Mentre dinem la tempesta escampa i truquem el taxista perquè deixi córrer el servei. Semblava agraït. El tiberi ha estat complet; sortim satisfets i el sol que toca a la carretera ens reconforta, s’agraeix.

Davallem fins la cruïlla de les pistes i vaig païnt l’allioli del bacallà. Hem entrat en calor i quan creuem la zona residencial el cel és ben clar. El tram fins el Coll de Jou és força planer i les vistes i la verdor fresca sobre el pantà de la LLosa del Cavall, Sant LLorenç de Morunys, el Pla de Busa ens meravellen.

Fem una petita aturada a la font del coll i seguim avall. Els penya-segats de Canalda imposen i les boirines encastades a la carretera donen un toc medieval al paisatge. La tranquil·litat és absoluta. No veiem cap cotxe.  Passem la cruïlla de Montnou -un repte que deixarem per una altra ocasió tot i que ja hi vam pujar amb la grassa-, deixem enrere Odèn i el seu túnel i arribem a Cambrils. Bonic llogarret amb el seu espectacular salt de la Font del Racó, la Font Salada i les velles salines.

Fins a LLinars el pendent augmenta. Abans de passar aquest poblet hom pot observar un caos de roca a ran de carretera degut a una esllavissada que fa feredat. No sembla que faci massa anys que hagués baixat. Superem el darrer escull arribant al Coll de Santa Pelaia. Aquest coll, els talls i talussos que anirem resseguint i passant ens donaran una visió totalment aèria sobre el riu Perles i les poblacions que la voregen: Alinyà, Perles i Canyelles. Estem eufòrics, ens espera un descens inoblidable. Comentem amb en Carles que si haguéssim baixat amb el taxi, ens hauríem estirat els cabells. El ferm de la carretera és immillorable i el tram més espectacular és el dels túnels fins a Perles. Increïble.

Arribem al Segre. Des d’el Coll de Jou hem recorregut quaranta quilòmetres, hem baixat 1350 m. i n’hem pujat 450. Només ens resten dos quilòmetres i 80 metres de pujada. Ja veig la grúa de ca la Gruixuda. Ja hi som. Refrescada a la font de la plaça i cap a casa.

Per acabar-ho d’arrodonir ens trobem una retenció quilomètrica a Oliana deguda a un accident de trànsit. Molt agraïts, redéu!

Força bici,
Joan LLadó

Distància recorreguda: 158 km.
Desnivell + acum: 3332 m.
Les fotos: cliqueu aquí.
El video 1: cliqueu aquí.
El video 2: cliqueu aquí.
La ruta del Toaster: cliqueu aquí.

L’arribada de l’estiu i la forta calor conviden a fer escapades capaltard-nocturnes amb caire festiu, de rauxa, per assaborir, pam a pam, el nostre estimat racó de món com és Burriac i les seves faldes i turons i fer-lo cada vegada més nostre. Hom ho arrodoneix amb una refrescant cervesa a la Plaça Nova d’Argentona.

Divendres vam encetar fent camí cap a Burriac on havíem de sopar. Però les incidències tot pujant van aturar el ritme de tan trencadora i frenètica excursió: que si perdem en Giovanni, que si en Pep trenca una “patilla” arribant a la Barca, després el torn de l’Anscari al turó dels Oriols. Sopem, com havia dit, a Burriac, amb la vinassa que ha traginat en Giovanni i a qui agraïm de tot cor l’esforç i acompanyats d’una llum d’allò més acollidora. Fins i tot màgica. Enigmàtica damunt les runes del castell. Era el femení engrescador que més a prop teníem.

Havent sopat i just començar a baixar, veiem una corrúa de llums que baixen del monòlit cap a Cabrera. Una colla de ciclistes, també nocturns, que enfilen cap a la Creu de l’Abellà. Espereu-nos, malparits! No ens fan cas…

Baixem al Coll de Burriac, enfilem els Ui-ui-uis, la font del LLop i la Bassa del Senglar. Fem el descens i arribant al nostre gran obstacle, en Giovanni diu que ha perdut la càmera. Fora estrany! Mentre els uns van amunt en cerca de l’objecte, els altres la fem petar envoltats de foscor.

Baixem el pedregar i els faig quatre fotos i els filmo. En Manel i l’Andreu se’n van avall. La resta tornem al Monòlit després d’alguns dubtes de la ruta. Tot seguit baixem a Codera i el Turonet de les Fades i la trialera fins al camí de l’Aleix. Flanquegem fins el dipòsit i el bosc del Gitano. Un altre cop per la Barca baixem a la Font Picant i a la Plaça la cervesa ens espera.

I posem una xic de poesia a les nostres vides.

VESPRE

VESPRE, la teva llum alta i malalta es fon
com un bàlsam antic damunt el cos del món.
En el fons del teu pit ¡enyoro tantes hores
que no he viscut mai! (Com els qui ja no són
i que s’estan, immòbils, a les rítmiques vores
d’un oceà oblidat i més que tu pregon…)

Vespre ¡que penetrants que són els teus calfreds,
els teus enyoraments malsans, les teves sets
sense nom! El meu cor, fràgil llàntia nocturna,
tremola en la foscor, entre milers d’aquests
éssers que alcen el vol quan mor l’última espurna.
Sobre el meu front roent sento els teus besos freds.

¡I que feble que sóc, Vespre, al fons del teu pit!
!Ah, que vingui de pressa la comprensiva Nit
a ungir amb oli d’oblit les secretes ferides!
Vespre, que feble sóc, que feble i que petit
al fons d’un oceà d’ombres, d’astres, de vides,

portant com un estigma damunt el front escrit
l’orgull, l’horror, el somni, l’odi -folles mentides.

Joan Sales, 1935

Fins la propera,
Joan

Els corriolaires: Anscari, Manel, Giovanni, Andreu, Pep, Carles, Valentí, Martí, Albert i servidor.
Les meves fotos: cliqueu aquí.
El meu video 1: cliqueu aquí.
El meu video 2: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Giovanni: cliqueu aquí. Giovanni, et mataré si no poses correctament la data a la càmera, coglionazzo!

Un cop més, a última hora decidim participar al raid. Ja que l’any passat vam fer primers, el compromís de tornar-ho a fer bé  pesa força. Però, que carai! a córrer que és al costat de casa!

Com a novetat aquest any, ens passaran les coordenades de les valises (controls de pas) de mica en mica. Farem trams de dos o tres controls cada vegada. Per tant, de sortida només sabrem les tres primeres valises; la C1 en una mina prop de can Cabanyes, la C2 a Can Nogueres i la C3 la font del Sot (font ferruginosa de Dosrius). Per tant, la llargada i la duresa d’aquest raid no la sabrem fins que ens entreguin les últimes coordenades i/o distàncies azimuts. Conseqüentment haurem de carretejar les bambes, el regle, transportador d’angles i la brúixola al llarg de tot el raid.         

Com sempre el ritme imposat en un principi per l’Andreu, i posteriorment
per altres equips, rodant  per la riera d’Argentona va ser infernal
però després de la primera valisa la cosa es començar a estirar i els
equips ens vam anar distanciant. Sense la pressió  darrera de l’orella,
vam aconseguir trobar el nostre ritme i arribar al C3 sense massa
incidències. Ens donen dos controls més amb distància azimut per passar
amb bici: el C4 cruïlla de camins entre Sta Agnès i el Pla de l’Espinal,
i el C5 que serà ja St. Bartomeu. Tres valises més i canvi, doncs
deixem les bicis i sortim a peu direcció a la placa de Cellecs (C6),
punt en el qual farem les activitats amb cordes, ràpel, escalada i
remuntada per una corda fixa  amb punys autoblocants. Tot seguit,
descens a peu fins a prop de Can Tarascó (C7). D’aqui cap a St Bartomeu
(C8),  per tornar a rebre instruccions i agafar la bici altre cop. Tot
va bé, però el fort ritme, la calor, i el poc entrenament que porto
corrent fan que les cames ja em treguin “xispes”… Per sort, el següent
tram és amb bici i espero poder recuperar cames, mentre passem per Cal
Amat Vell (C9),  sota un pont prop de Can Blanc (C10). Per acabar aquest
tram, ens fan arribar fins el coll del Turó de Matacabres (C11). Deixem
la bici amb nostàlgia doncs les cames ja piquen de veritat. Ens calcem
les bambes per sortir corrents per terreny trencacames fins un turó a
l’Est del turó de Cirés (C12), continuem per trobar el C13 que es a la
cruïlla de la pista que puja de les banyadores amb la línea elèctrica i
el C14 que és a la torre del castell de Burriac.
Tot va bé, les cames encara aguanten el fort ritme i des d’aquí dalt no
veiem de moment  cap equip, però anant cap el castell ens hem creuat amb
dos equips que si troben bé la C12 i la C13 els podríem tenir força a
prop. Sense adormir-nos refem el camí direcció a Matacabres. Remuntant
els esgraons dels “ui-ui-uis” les cames ja fan figa, però anem primers
des de pràcticament l’inici del raid, i ara no toca defallir. Com sigui
ho hem d’aconseguir! A mida que ens acostem al C15, on s’acaba el tram a
peu, les possibilitats de victòria són ja molt reals i l’eufòria ens
anima a seguir corrents. Un cop arribats al C15 recuperem les nostres
estimades bicis… i de nou, tres valises de pas més : la C16 a la font
del Castanyer, la C17 prop de can Martí de la pujada i, la C18 i
última!!! Ja a la platja de Pequin!!! L’eufòria ens embriaga per uns
moments, però, collons!, encara no estem! Poden passar moltes coses, ens
hem de concentrar altre cop i a tot drap que la natació ens espera…
Sense cap altre incidència que la fatiga muscular, arribem per fi a la
platja on ens fan fer un gratificant bany d’uns 400m i d’aquí al port on
hi ha l’arribada.
Hem arribat primers!!! Ho hem aconseguit !!! Per segon any consecutiu
guanyem el divertit Open Raid Ciutat de Mataró.

Gràcies Andreu i enhorabona per haver corregut un impecable raid.
Gracies també  a l’ACE i principalment als organitzadors d’enguany, per
que s’ho han “currat”molt bé!

Quan dimarts en Martí em va dir la ruta que havia pensat, de seguida em va engrescar.

A l’Àngel i en Carles també els hi sembla bé, així que després d’una molt bona revetlla de Sant Joan i amb un dia de descans entremig quedem divendres a les set del matí davant els bungalows. Sortirem amb cotxe i ens acostarem a Sant Pere Pescador, més concretament aparcarem al Parc Natural dels aiguamolls de l’Empordà. Som nosaltres quatre i en Lluis un noi del Club Ciclista de Sant Andreu que dies abans ens va preguntar si es podía afegir.

En aquella hora es respira una pau encissadora, una llum fantàstica en un
dia del tot assolellat. Comencem a pedalajar sobre ¾ de vuit i aviat
malauradament tenim el primer ensurt del dia. Entrant a Castelló
d’Empuries l’Àngel cau de la manera més tonta i es fot una bona trompada
al colze i cames. Hosties tú ¡!!! No es pot pas badar!!! Bé, què hi
farem, una mica moixos  seguim la ruta per unes carreteretes molt
tranquiles fins a Palau Saverdera, i d’aquí a la rotonda de Roses on
enfilarem el primer coll del dia. Tot just començar en Lluis saluda uns
coneguts…Aquests són dels bons ens diu!!!

Collons el Maestro és fot a roda seva i ens deixa. Bé nosaltres quatre
seguim, crec jo a bon ritme, mentre veiem el Carles i els dos nois una
llaçada o dos per sobre nostre. Aviat Roses es veu petit, amb unes
vistes molt boniques, molt més boniques que quan vas en cotxe, je, je…
Quan arribem a la cruïlla que hi ha la base militar hi veiem en Carles
que ens espera. Carai noi!!!!  Si, sí m’ha costat però els hi he
aguantat el ritme… Seguim enmig d’unes vistes que ens deixen prendats,
fins la cruïlla amb El Port de La Selva i Cadaqués. Ben just si portem
un parell de qms. de baixada quan la roda de darrera del Carles explota
de cop i volta amb un bon pet sense que per sort vagi per terra.  Mentre
l’adobem ens trobem en David Serra, company del Mamalló a la cursa de
les Tres Nacions i “un colló”. Ens saludem però no es deixa convencer
per venir amb nosaltres a esmorzar. Un cop a Cadaqués parem a una
farmàcia per curar les ferides de l’Angel. La farmacèutica es veu que
està ben aixurada, però no es massa trempada, i no està pas disposada
pas a curar al nostre amic, som nosaltres, concretament en Martí qui
desinfecta les ferides.

La pujada que va de Cadaqués a Cap de Creus ens deixa meravellats altre
cop, sempre que estiguem pedalajant per un altre planeta…es ben veritat
que som uns privilegiats. Un cop dalt esmorzem rodejats d’unes
vistes… UNIQUES!!!!!SENSACIONALS!!!! Després de l’àpat desfem el que
hem fet fins a Cadaqués i després seguim de pujada fins trobar la
cruïlla de El Port de la Selva. La baixada fins El Port és molt maca i
de seguida estem enfilant el coll més dur del dia cap al Monestir de
Sant Pere de Rodes.

Aquesta comença amb unes rampes bastant fortes i el
cànvi de l’Àngel comença a espetegar, el cas és que de cop ens trobem
tots dos intentant-lo arreglar, ja que en la caiguda del matí ha quedat
tocat. Aquestes bicis primes són molt delicades i ens quedem amb la
patilla a les mans. Si que l’hem feta bona!!!! Bé doncs pinyó fix i cap
amunt. L’Angel puja com un “jabatu”, encara que si apreta fort la cadena
fa el tonto. Pugem acompanyats per un noi de Vic que ens explica que
per allà i va passar la Volta a Catalunya d’enguany. Deurien ser ¾
quarts d’una i el calor apretava d’allò més fort. Aquest coll, amb el
majestuós Monestir que ens vigila és molt bonic. Poc abans dels
aparcaments del Monestir ens reagrupem de nou. Acabem de remuntar el
coll i seguim  cap a Vilajuïga ara de baixada. Un cop aquí jo em quedo
amb l’Àngel i anem fent al ritme que dóna la seva bici i els altres
s’avancen a buscar el cotxe.