BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

MARATÓ ORIENTACIÓ. SANT FELIU DE PALLEROLS. 25.07.2009

Per Joan LLadó

Dissabte, en Carles, l’Andreu, en Ferran Bresañó i jo, vam participar en la Rogaining -així s’anomenen aquestes proves maratonianes-  3 Valls a Sant Feliu de Pallerols a la Garrotxa. Podrien dir-ne 4 Valls perquè realment és així. La cursa constava de 60 balisses repartides per aquestes quatre valls: de ponent a llevant primer, Sant Iscle de Colltort que desguassa prop de Sant Miquel de Pineda, Sant Bartomeu de Puig-alder que ho fa a Sant Feliu i els Cogolls que desemboca a Les Planes d’Hostoles. Les tres desemboquen al riu Brugent que en la seva vall també hi podiem trobar fites.

Ens donàren sis hores per aconseguir el màxim de balisses possibles, cercant les de més puntuació -dificultat-, doncs guanyava qui més punts aconseguia i, un mapa en format din A-3 (420x297mm) a escala 1:20000. I què vol dir això darrer? Doncs que si haguéssim de recorrer el perímetre del mapa sobre el terreny, faríem uns 28,8 km. Imagineu-vos doncs enllaçar les 60 balisses amb el desnivell inclòs…
El paisatge s’ho valia i les raconades on estaven amagades algunes de les fites, malgrat nosaltres no vam passar-hi, eren sensacionals. Vegeu-ne les fotos fetes per l’Aligot Narcís aquí. Per la organització aquí.
Emplacem doncs a l’Associcació Esportiva El Sarró amb l’ajuda dels Aligots a tornar a deleitar-nos amb una jornada com aquesta.

A hores d’ara, encara no tenim els resultats. Segons l’organització, seran penjats en breu.
Nosaltres vam fer 21 balisses amb un total de 117 punts.

Fins aviat i bones vacances,
Joan Lladó.

VOLTANT LA CREU DE CANET. DIUMENGE 19.07.2009

Per Jordi Torres

Aquest diumenge vaig tornar a tenir l’honor de poder disfrutar d’una matinal amb aquesta ja mítica colla. Tot un luxe! Superada la mandra de llevar-me, vaig fer l’aproximació a la plaça Fivaller a les 7 del matí on hi vaig trobar  l’Enric, l’Angel, en Jordi, en Marcel, en Giovanni i en Valentí. Es va decidir anar a fer corriols per la zona de Canet de mar. Varem fer l’aproximació a Canet a peu de platja.

La sortida semblava que seria tranquil.la per anar preparant-nos per a
les vacances. Ara parles amb un, ara amb l’altre. Molt engrescador el
què m’explicava en Giovanni de la seva Sicilia natal. Quines ganes
d’anar-hi! Arribats a Canet, els d’Argentona ja en portavem 20 de
quilòmetres, i com nous! Però, de sobte, canvia el pendent i els 10
següents quilomètres fins a la Creu de Canet varen ser una altre
història. Els adjectius serien dur i impressionant! Fent honor al nom
del grup, bona part de l’estona va transcòrrer per fantàstics corriols.
Anava tant pendent de no perdre’ls de vista que no podria tornar a
repetir la ruta jo sol. És a dir, no sóc capaç de fer-ne una ressenya
com m’hauria agradat i com li hauria agradat a en Joan. No pateixis,
espero que la propera temporada pugui tornar a compartir aquesta
sortida i em comprometo a fer-ne una ressenya més acurada. En resum,
una matinal d’una seixantena de quilometres que per mi va ser un
fantàstic regal.

Jordi Torres

EL POSETS PER LA CRESTA ESPADAS. 19.07.2009

Per Joan LLadó

D’ençà que començàrem a parlar d’aquesta escapada d’estiu a Pirineu, el primer destí fóu la vall d’Ordesa. Pensàrem en una col·lectiva on hi tinguessin cabuda tots els nivells, tant físics com tècnics i ja no diguem intel·lectuals de la colla. Un parell de dies amunt i avall pels bonics recons que amaga aquest anfiteatre gegantí. Amb calma, sense córrer, badant, dormint allà on s’escaigués… Com que la convocatòria no va ser gaire nombrosa, ens decantàrem per l’alternativa que ja havia estat ajornada l’any passat i que proposà l’amic Martí: el Posets fent la cresta Espadas.

Finalment quedàrem tres de tots els excursionistes convocats per aquesta escapada: l’Albert, en Martí i servidor vostre. L’Albert es prestà per dur el XC (crocanti). Agafem-nos fort!
Marxem cap a la una del migdia de dissabte. A l’AP-7, a l’alçada de Rubí ja trobem retencions. Que bonic. A l’autovia però, hi ha fluïdesa. Ens aturem, com ja és costum, a dinar a Bellcaire d’Urgell. Tot i que fa bon dia i calor, aquesta no és sufocant.
Arribem al Puente de Espigantosa, a la Ball de Grist, cap a les sis. Ple de gom a gom. Preparem les motxilles, ens repartim la tenda, ens guarnim i comencem l’aproximació a la cresta. Ens esperen 1000 m. de desnivell amb les motxilles plenes. El refu, l’Àngel Orús o del Forcau, a 2100 m., com és habitual en aquesta època, ple a vessar. Hi fem una ullada. Les obres de fa alguns anys el canviàren de dalt a baix, sembla un hotel.  Qui l’ha vist i qui el veu. Molt malament qui projectà de posar rajoles -encara de pedra- a la terrassa. Els encontorns molt bruts i deixats. Els mosquits se’ns mengem. Fotem el camp.
Seguim el GR en direcció a la Canal Fonda.  El gos del refu ens segueix. Veiem una tenda plantada prop del camí, a deu minuts del refugi. S’hi senten veus femenines. Imaginació. Travessem el Torrente de Llardaneta quan és ben entrada l’hora baixa. Fa fresca. Arribem als peus de la Canal Fonda cap als 2600 m. i cerquem un bon pla herbós. El trobem.  És arrecerat i lluny d’ulls policíacs. El gos encara no se’n torna. Ens fa companyia. Ens abriguem, muntem la tenda i anem a cercar aigua. Sopem amb poca gana, tret d’en Martí que devora.
El moment i el lloc no ténen preu. Li fa mil voltes al refugi tret de sopar entaulats, calent i mig servits.
Ens encabim ben justos a la tenda cap a quarts d’onze. Posem el despertador a les sis i abans d’adormir-nos, llegeixo en veu alta la ressenya de la cresta extreta del llibre d’en Capdevila. Cal prendre mesures.
Tot i el tranquilitzant, al sac he fet mil tombs. No he dormit de tirada. En Martí tampoc. L’Albert, tot i no haver-li sentat bé el dinar, -ai el marisc de les planes de Lleida!- el tranquilitzant l’ha fet dormir com una marmota.
Ens llevem amb el dia ben clar. Esmorzem. Preparem les motxilles d’atac.  Tenda muntada i motxilles grosses es queden. 
Enfilem cap l’Ibón de Llardaneta. El voregem per ponent i prenent de seguida alçada, encarant el Coll d’Eriste (2860 m.) Aquí comencem la cresta. Fem primer els Tres Pitones que ja ténen la seva dificultat i el tercer d’ells és el primer tres-mil de la jornada, el Diente Royo (3010 m.) Aquesta dificultat que deia, rau més en  la baixa qualitat del tipus de roca, molt trencada,  i la poca evidència de l’itinerari. Del vessant de ponent hi puja un vent força frescot i cal abrigar-se. Seguim crestejant per terreny fàcil i arribem al Pic Pavots (3124 m.) A partir d’aquí és on ens trobem amb altres alpinistes. Tothom que puja a fer la cresta ho fa per la tartera fins el coll del mateix nom. No sé pas quines ressenyes es deuen mirar.
Deixem de banda la Tuca Forau de la Neu que resta decantat de l’itinerari. A nosaltres,  fer o no fer un altre tres-mil, no ens treu pas la son. Seguidament iniciem l’ascens al Pico de las Espadas (3332 m.) que de lluny fa patxoca però quan hi som enfilats no és tant difícil com semblava. Aquest ha estat el tram més divertit pel que fa a roca i a passos més esportius.
A partir d’aquí ve un tram força horitzontal i aeri però sense complicacions.  Cal esmentar el pas d’equilibri abans de la Tuca de LLardaneta (3311 m.), per passar les bretxes que cauen en tobogan a banda i banda.  Deunidó.  Glups. Trepitgem tot seguit la Tuqueta Roya (3273 m.) de la que baixem, sense entretenir-nos, cap al coll Jean Arlaud i d’aquí, per una ampla tartera amb el camí fresat, fem el cim del Posets (3375 m.)
De la cresta estant, ja vèiem una bona corrúa de gent pujant al cim i quan hi arribem, hem de fer cua per fer-nos la foto al vèrtex.
Arrecerats en un mur de vivac, fem un mos tot fent-la petar amb els excursionistes que van arribant, curiosament la majoria, catalans. Arriba el grupep dels tres cascos blancs que ens seguien a la cresta, dues noies i un noi. Ell, tot encuriosit per on havíem començat a crestejar. Nosaltres encuriosits amb una de les noies. Son d’Osca i diuen que no els fa res que els invadim. Els catalans.
Quan hem observat bé els panorames, comencem el descens pel camí normal d’Eriste. El següent objectiu: El Diente de la LLardana (3085 m.) Al límit superior de la Canal Fonda la travessem i comencem flanquejant per una faixa mig herbosa. Deixem els bastons quan es comença a enfilar. En una ràpida grimpada som dalt i el paisatge que ens ofereix el cim és espectacular: el Forau de la Neu als nostres peus encimbellat amb la imponent cresta que acabem de coronar. Fantàstic.  Els plecs petris ens ténen distrets una estoneta i entre ells ens impressionen els tobogans que formen els diferents estrats i que una estona abans hem hagut de passar-hi, com aquell qui diu, fent tentines.
Quan tornem a la Canal que té un bon tram de neu, continuem la davallada fent un xic d’esquí. Enlloc de fustes, les bambes. També van bé. Avall que fa baixada.  Els que ens veuen diuen: -Només ens faltaria baixar així. Amb la feinada que tenim amb els grampons…
Hem baixat la Canal Fonda en un tris-tras i a la tenda, després de desmuntar-la, hi fem un petit refrigeri. Ara només en resta arribar al cotxe i completar els 1800 m. de desnivell de baixada des d’el cim del Posets.
Amb la cascada de Espigantosa com a teló de fons, ens fem una refrescada al riu
abans d’afagar el cotxe. Hom ho agraeix. I amb el record de la gropa oscana, ens gratifiquem amb una beguda encara fresca de la nevera.
Dinar a Graus i a casa a quarts de nou.
Per molts anys!

A reveure,
Joan Lladó

Els corriolers-trescaires: el Mamalló, el Màster i en Pistons.

Itinerari completat -de tenda a tenda- en: 6h15min.
Desnivell + acum. de tenda a tenda: 1175 m.
Desnivell + acum. des d’el pàrquing: 2215 m.

Les fotos d’en Pistons: clica aquí.
Les fotos d’el Màster: clica aquí.
Les fotos d’el Mamalló: clica aquí. (dijous o divendres)

CORRIOLAIRES AL TOUR. DIJOUS 9 DE JULIOL DE 2009

Per Joan Lladó

Ahïr dijous, en la segona etapa de les tres que recorrerà per terres catalanes el Tour de França, una bona colla de corriolaires ens desplaçàrem fins el Collsacreu a Arenys de Munt per veure passar el cuc de coloraines. Ens trobàrem a 3/4 de 12 a les Cinc Sènies amb els convidats de Sant Cugat del Vallès i de Vilafranca del Penedès per fer-los un petit tast dels corriols i camins de la comarca: pel Turó d’Onofre Arnau per escalfar cames, enfilàrem després pels boscos de Mata fins a can Flaquer, els camins de la carena fins el coll Pallarès, les Roques Boniques fins el Mortirolo, l’embardissada fins a can Montalt, el camí de pedres -ò d’en Valentí- fins la Ferradura, el corriol fins la Creu de Rupit i a partir d’aquí, per no fer tard, la pista fins el Pi de Buac, Casa Nova de Pibernat i Collsacreu.
Al coll una bona gentada esperava el pas dels corredors i mentrestant anava arreplegant la publicitat que els patrocinadors anaven llençant des d’els vehicles. Durant l’espera, alguna “cosa” més aprofitable podrien oferir! Oi?
Per ser un cop cada quaranta quatre anys, calia anar-hi. Ambient de festa. Passió per la bici.

Les imatges, clica aquí.
L’entrevista de Les notícies de TV3: clica aquí. Avanceu el video fins al minut 6.