BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

LA PUNTA ALTA. PRIMER TRES-MIL D’EN GUILLEM. DIMARTS 26 D’AGOST DE 2008

Per Joan LLadó.

Divendres passat vam fer un entrenament amb en Guillem i el car de veure Jordi -el seu oncle- al Puigmal. Vegeu-ne les fotos. Aquest entrenament li serví a en Guillem per posar la musculació a to per a l’ascenció de dimarts.

El dilluns a dos quarts de set de la tarda sortírem de Mataró en direcció la presa de Cavallers a la Vall de Boí. Després de fer uns entrepans al Pont de Suert, pujàrem fins la presa i sorpresa per a mi: la baluerna de la Fecsa ja no existeix. Hi han deixat una bona esplanada que serveix d’aparcament als turistes i excursionistes i hi han instal·lat unes casetes de fusta on hi ha serveis. Bé. A quarts de dotze ja som al sac.
Després d’esmorzar i preparar les motxilles, a les vuit comencem a enfilar. Deixem el cotxe allí mateix. Remuntem els darrers revolts de la carretera i anem a cercar el Barranc de Comalesbienes. La pendent del barranc és considerable, però amb dues hores i escaig ens plantem als Estanys de Comalesbienes havent superat nou-cents metres de desnivell. De moment, el nen no es queixa, al contrari, al estanys no para de fer el ganàpia amb les pedres. Havent fet un petit moç, reprenem la marxa. El sol pica amb força. El camí és molt desfet i pedregós i convé desviar-se’n i pujar per les tarteres de pedra grossa. Es fa més còmode. A les onze arribem al Pic de Comalesbienes  (2997 m.) amb un sol radiant. Crestegem i fem el cim de la Punta Alta (3014 m.) a un quart de dotze. Molt clar cap al nord i alguns núvols cap al sud.
Esmorzem-dinem al cim mentre veiem feinejar un parell d’helicòpters a les Agulles de Travessany. Possiblement algun incident important.
Cap a les dotze comencem el descens pel vessant nord per baixar pel barranc de Coma l’Espasa fins prop de Riumalo.
Els primers metres en Guillem està content, baixa com una daina. Diu que li agrada més la baixada que la pujada.
Al cap d’una hora, només el sento exclamar-se: “que això no s’acaba mai”, “que fa molta estona que veig el mateix paisatge”, “que havíem d’haver baixat per on hem pujat”, “que ja no puc més”, etc., etc.
La veritat és que per aquest itinerari es fa molt feixuc. Alguns de la colla ho saben prou bé.
Quan hem arribat, però, a Cavallers, s’ha acabat el rondinar. La passejada per l’embassament no ha estat res i tallant les marrades dels pàrquings ja no se’n recordava dels mals que patia. Enhorabona!!!

A hores d’ara encara espero que em convidi a cava.

Fins aviat,
Joan LLadó.

Desnivell + acum.: 1450 m.

Les fotos del Puigmal: cliqueu aquí.
Les fotos de la Punta Alta: cliqueu aquí.

A CAVALL DE DOSRIUS I LLINARS. DIUMENGE 24 D’AGOST DE 2008

Per Joan LLadó.

Pràcticament tothom ja ha tornat de vacances i a la plaça en som una bona colla. Comencem per Argentona i enfilem per Can Misserprats cap a Can Ribot. Baixem el torrentó de Sant Carles i després fins el Collet pel vell camí de Santa Agnès.

Pugem a la Torrassa per la pedrera. Han fet neteja de vegetació -que a tots ens ha semblat excessiva- al voltant de la torre. Fins i tot han tallat les alzines que hi feien una bona ombra. Sovint hi ha accions que no arribo a entendre…
Baixem pel GR i anem a cercar el corriols del darrer descens dels Misser. En la primera rampa ja vaig per terra i em pelo la cama i braç drets sense més conseqüències. Continuem fins el final de la torrentera i per sota el pont del TGV anem cap a Llinars. A la carretera de can Bordoi, en Martí se’n torna.
Havent esmorzat enfilem un troç de la carretera de can Bordoi per continuar  en la forta pujada fins al castell de Llinars. D’allí a can Bordoi i per la pista fa cercar el descens dels Misser fins a Dosrius. Hem gaudit com criatures. Natural.
A Dosrius ens deixen en Carles, en Valentí i l’Anscari. Els que restem, pugem al turó de Jofre i baixem al Coll de la Creu. D’allí enfilem en forta pendent fins el Turó de la Gola. Ens dirigim després cap a Can Nogueres i abans d’arribar-hi, trenquem per baixar el corriol d’en Marcel i fins la pista de Manyans després. Passem a l’altre vessant del torrent de Manyans i en dirigim al Turó de les Rovires per remuntar cap a la Plana i baixar pel sempre bonic corriol de les Pregunteres al Rovell de l’Ou. En aquest punt se’ns acomiaden en Manel i en Giovanni. Els que restem baixem pel bosc de Can Marianga fins a Clarà. Remuntem el vell camí de la Font d’en Quico i allí repostem d’aigua i reposem una bona estona.
Ja de tornada, pugem fins la pedrera del Groc i pel Collell entrem a Argentona on deixem l’Enric davant de casa. Nosaltres, pel camí del tramvia cap a Mataró.

A reveure,
Joan LLadó.

Els corriolaires: Anscari N., Carles LL., Valentí T., Martí M., Enric S., Albert G., Jordi C., Giovanni L., Manel T. i Joan LL.
Distància recorreguda: 61 km.
Desnivell + acum.: 1400 m.
Les fotos i videos d’en Joan LL.: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Giovanni: cliqueu aquí.

TARDA-NOCTURNA A BURRIAC. DIJOUS 21 D’AGOST DE 2008

Per Joan LLadó.

La sortida de tarda d’aquest dijous la vam voler allargar i fer-la també de nit. Així doncs, preparats amb frontals i amb entrepans, a dos quarts de set ens trobàrem a la plaça. Si la intenció era d’anar a sopar a Burriac, quina zona havíem de voltar?

A can Riera tinguérem la primera pana: punxada d’en Carles. Alguns ho agraïren. Vam anar enfilant fins els Oriols, tot tontejant amunt i avall, arribant gairebé a la font Picant. El pas d’arrels del turó dels Oriols encara s’ha d’aprovar. Baixàrem pel Coll de Codera fins la pedrera per tornar a enfilar el coll per l’altre vessant. Jo, només amb el fre del darrere, baixava com bonament podía.
A la plaça del monòlit de Burriac ens agrupàrem per enfilar plegats la pedregosa pista fins a dalt. Diria que aquesta vegada ningú la féu sencera. El darrer tram alguns el repetírem intercanviant les bicicletes. En acabar de fer la suada, pujàrem a sopar. La brisa que venia de mar féu que ens arreceréssim als peus de la torre del castell. Com és habitual en la colla, la tertúlia fóu molt engrescada tot i que no hi havia alcohol pel mig.
El descens els férem per la font de la Puput i d’en Miliu.
La cervesota, en no haver prou taules a la Plaça Nova d’Argentona, la prenguérem a la terrassa del “centru”.

Fins la propera,
Joan Lladó.

Els corriolaires: Giovanni L., Manel T., Manel Q., Carles LL., Martí M., Anscari N. i Joan LL.
Distància recorreguda: 24 km.
Desnivell + acum.: 800 m.
Les fotos: cliqueu aquí.

MONTNEGRE. DIUMENGE 17 D’AGOST DE 2008

Per Joan LLadó.

Aquest diumenge també era jornada d’entrenament i per fer quilometratge, hom decidí d’anar cap a Montnegre.
Per les Cinc Sènies i després per carretera fins a Arenys de Munt, agafàrem el camí de can Colomer per enfilar-nos a Collsacreu. Allí s’acomiadàren en Valentí -havia d’anar a dinar a Cadaqués- i en Marcel.

Anàrem fins a cal Paraire per agafar el trencall que du a can Vives de la Cortada. Abans de la casa, férem parada per reagrupar-nos i començar la penosa pujada cap al Montnegre pel GR. Tot i les juguesques, ningú reexí a fer-la completament.
Quan fórem a dalt, enlloc de continuar pel GR per anar a Sant Martí, vam seguir un altre camí i sense voler rectificar, vam seguir-lo per anar a enllaçar el de cal Paraire. Aleshores l’esmorzar havia de ser a Vallgorguina.
A continuació vam pujar per la Serra de Can Clarenç fins a enllaçar el GR a la Serra de les Mules i pel camí d’en Ribes fins el Pi de Buac. Seguírem per la pista fins a cal Xerrac i, can Bruguera, en Jordi es posà al capdavant per guiar-nos per un tortuós i llarg descens per la Ginebreda -una  típica pineda del nostre entorn amb una espessa estepa per catifa- entre els Torrents de la Pixada dels Ases i de can Bruguera. Felicitem en Jordi perquè ens féu gaudir de valent.

Fins aviat,
Joan LLadó.

Els corriolaires: Anscari N., Sergi C., Jordi C., Martí M., Carles LL., Valentí T., Marcel T., Manel T., Giovanni L. i Joan LL.
Distància recorreguda: 61 km.
Desnivell + acum.: 1400 m.

MONTSENY, NO. DISSABTE 16 D’AGOST DE 2008

Per Joan LLadó.

El divendres, dia de la Mare de Déu d’agost, tot tornant de vacances a Picos, em trucà en Martí per si volia sortir l’endemà a fer una sortida d’entrenament. Vam quedar a dos quarts de vuit a la plaça. La idea que teníem era d’enfilar-nos cap el Pla de la Calma per poder fer quilometratge i per travessar ràpid i amb una certa gràcia la Serra de Marina, vam començar pels camins dels Misser.

Quan érem enfilant a mig camí de la Torrassa i plantats davant nostre
enmig d’una cruïlla, coincidim amb els amics Marcel i Valentí, que tot
riallers, ens esperen. Vés per on! Ens retrobem per casualitat després
de les vacances en plena activitat. I aquí s’acabaren els plans d’entrenament. Per unanimitat, i després d’haver garlat una bona estona, com no podia ser d’una altra manera, en Martí i jo decidim d’acompanyar-los en la seva ruta i acabem esmorzant a Dosrius.
Baixàrem plegats per la riera fins a can Matabens i allí ens acomiadàrem. En Martí i jo continuàrem pujant cap a la Font d’en Quico pel camí vell i el Mal Pas. Després el Coll de Gironella, Coll de Porc i, a can Tarascó, tombàrem cap a Vilanova del Vallès per anar a veure les coves d’en Nadal. Una vegada vistes, tornàrem baixant pel torrent de Santa Quitèria. per anar a pujar el corriol de les Orenetes. Volguérem seguir un senderó que trencava el camí però aquest ens tornà en fort ascens un altre cop a la pista d’Òrrius. Vam anar cap a Òrrius a refrescar-nos i vam fer el darrer descens per Riudemeia.
Tot i que no vam fer el previst, el quilometratge no va estar gens malament.

Fins l’endemà,
Joan LLadó.

Els corriolaires: Valentí T., Marcel T., Martí M. i Joan LL.
Distància recorreguda: 66 km.
Desnivell + acum.: 1400 m.

PIC DE LA DONA, BASTIMENTS I PIC DE L’INFERN. DIMECRES 13 D’AGOST DE 2008

Per Joan LLadó.

A mig agost, tres dels que no érem fora, vam quedar per fer una escapada a Pirineu amb l’objectiu de fer el Pic de l’Infern. L’Andreu, l’Anscari i el que escriu, ens decidírem de fer-ho tot encerclant els naixements del Ter i del Freser. Així és que, un cop aparcats a l’estació de Vallter 2000, l’emprenguérem cap a la Portella de Mentet (2409 m.)

El dia no es presentà en gaire bones condicions, però tampoc per iniciar la retirada.  Ara bé, en arribar a Mentet vam rebre les primeres notes de la melodia que no ens deixaria en tota la matinal: el vent de garbí. Calia doncs anar un xic abrigats.
Assolírem el Pic de la Dona (2704 m.) i sempre seguint el llom, ens plantàrem al Coll de la Geganta (2611 m.) Per l’Esquena d’Ase remuntàrem el Bastiments (2883 m.) En aquest darrer tram, orientat cap a llevant, restàrem resguardats de la insistent bufera del vent.
Seguint cap a ponent el fil de la serralada, observem cap a nord els Estanys de Comamitjana. Passem el Pic de Freser (2835 m.) i de seguida ens plantem al Pic de l’Infern (2869 m.) No ens hi entretenim gaire, el temps no hi convida i baixem cap a la cabana de Tirapits per esmorzar. Tot baixant ens mirem el Circ de Carançà i els seus bucòlics estanys. Seiem a la porta de cabana i ens cruspim l’entrepà mentre veiem passar alguns excursionistes.
Quan reprenem la marxa, el ferm del camí ens convida a fer-ho corrent i així baixem fins prop dels Aigols podrits, coneguts també com a Fonts del Freser. Enfilem el Coll de la Marrana (2529 m.) i tot seguit avall cap a les runes del vell refugi tot observant els isards que pasturen pels prats més enfilats.
Tornant cap a casa ens aturem a ca la Mercè de LLanars per fer un entrepà i el que s’escaigui.

Fins aviat,
Joan Lladó.

Les fotos: cliqueu aquí.

NOVES D’USA. MAMMOTH 10 D’AGOST DE 2008

Per Adrià i Marc Triquell

Ei Joan, el meu germanet ens envia un crònica que igual és graciosa de
posar al bloc, tu mateix, ell ja m’ ha dit que ok.  De foto tria tu
mateix (al final hi ha el link), però potser jo m’ incilino per alguna
de les que t’ adjunto.

Per cert, a la sortida d’ avui, tot i que no veníeu els màsters, hem
tirat de valent (en subconcient volta la cerdanya potser?) i jo he fet
figa. El tema del Jordi Cid em té deprimit, com tira el cabró!.

Adrià Triquell

Hola pollastres!

Després de la segona jornada al
bike park de Mammoth Lakes, la meva integritat física encara està
intacta, podeu estar tranquils. Això sí, a base de posar-hi una gran
dosi de seny i responsabilitat. També ajuda el fet de portar una bici
d’ascensos més que de descensos, i de no tenir més protecció que un
casc i la meva pròpia pell. Si veiéssiu l’equipament que em porten els
paisanos aquests fliparíeu; jo sembla que m’hagi equivocat de festa….
fins i tot avui un m’ha dit que potser era l’unic de tot el parc que la
portava rígida… (la bici, és clar). Bé, la veritat és que per disfrutar
tant se val com es vagi, i sí que estic disfrutant de valent. També
cansant-me com un burro, tot s’ha de dir. Això d’estar entre 6 i 7
hores amunt i avall sense parar, aprofito les pujades del telecadira
per menjar, i quan estic a dalt de tot, avall un altre cop que fa
baixada!! I no us penseu que tot és baixada, perquè no és veritat. La
diferència entre això i un diumenge de sortida de BTT, és que aquí el
dia següent no només et fan mal les cames i el cul, sino tambe els
braços, els dits, l’esquena…. i això si tens sort i no te la fots de
cap. Total, un desastre. Però mola.

Ahir vaig començar amb molta
empenta, de les ganes que tenia, pensant que com que a les 4 de la
tarda tancàven el telecadira m’havia d’afanyar, i la veritat és que a
les 2 de la tarda ja no m’aguantava els ‘farts’. Avui ha sigut una
altra cosa; he agafat la càmara i entre baixador i baixador anava fent
alguna foto i algun clip, que els podeu veure a la meva pàgina de
flickr. Quan un es mira en video, pensa que els vídeos dels ‘pros’ els
passen en càmara ràpida, si no no m’ho explico!!  Bé, com he dit abans,
el portar una forquilla al davant amb un recorregut de 20cm, rodes de
tractor, proteccions per tot arreu i casc integral, ajuda bastant, però
tot i així, deu ni dó!

El sistema és ben senzill, i ja
funciona tambe a Catalunya; pista d’esqui a l’hivern, pista de MTB a
l’estiu. La diferència és que aquí, enlloc de vermella i negra, tenen
un o dos rombus, com les pel.lícules aquelles que ens passaven quan
érem petits. Un rombu és factible, tipus trialera. Dos rombus ja és dur
de veritat, ‘hardcore’ total, i un es passaria més estona caminant que
sobre de la bici. Jo els dos rombus, els deixo per quan sigui una mica
més gran, que ara sóc massa jove per aquestes coses…

 

Fotos i Videos a: http://www.flickr.com/photos/merceimarc/sets/72157606642590191/ 
(fixeu-vos en el video de l’arbre caigut, i jo passant per sobre, i el
soroll al final de tot quan surto de la imatge…és tot còmic si un
s’imagina que al final me la pego… pero no…quasi, pero no)

 

Marc Triquell

LES COVES DE CAN NADAL. DIUMENGE 3 D’AGOST DE 2008

Per Joan LLadó.

Fa pocs dies, l’Enric ens preguntà a en Martí i a mi si coneixíem o havíem estat a la cova o coves de Can Nadal al vessant sud de Céllecs. Ni ell ni nosaltres en sabíem res ni tampoc en tenia cap referència de la seva localització. Com que aquests vestigis dels nostres avis sempre m’han atret, vaig posar-me a esbrinar amb l’ajuda d’internet, on podíem trobar-les. Tots els blogs i webs que dónen referències d’aquestes, no especifiquen el punt exacte del seu enclavament, cosa que a mi em sembla correcte.

La informació que més en serví fou evidentment que aquestes es troben relativament a prop del Mas Nadal, al terme de Vilanova del Vallès, enmig del bosc i encarades a sud. Alguna de les fotografies que ens mostren als blogs i webs, on s’hi poden veure els turons propers, em podia donar una idea de l’alçada, la que, a posteriori, vaig veure en el bloc, que més avall adjunto d’en Joaquim Graupera.

Amb l’ajuda del mapa de Sant Mateu de l’Editorial Alpina, vaig localitzar el Mas Nadal i la Serra de les Coves de Can Nadal. D’aquí vaig partir per començar la cerca.

A la tarda del dissabte 2 d’agost cap a quarts de sis, després d’una breu migdiada, ja no tinc més paciència. Agafo la moto i la motxilla i me’n vaig cap a Vilanova. A la carretera d’El Masnou trenco a l’esquerra i pujo per la Vall de Sant Lleí fins la urbanització del Mas Nadal. Passo per davant del mas i continuo amunt fins que s’acaben cases i asfalt. Prenc una pista un xic més forestal que passa per can Catafalet i arribo al capdamunt de la serra, prop del Turó d’en Nadal. El refrigerador de la moto no para. Pobrissona. La deixo en un revolt després de baixar uns metres per l’ampla pista que torna a dur al bell mig de la urbanització. Soc cap a la part de llevant de la serra que fa aproximadament uns dos quilòmetres de llargada. On son les coves? Seran molt allunyades entre elles?

Al primer talús que veig per on enfilar-me, començo la grimpada. He vist un conjunt força important de grans blocs. M’hi aboco però és molt brut. Les fulles i branquetes de bruc m’entren pel coll i em baixen per l’esquena.  Quina sensació més desagradable amb la calor que fa. Segueixo amunt fins que trobo un caminet força net. El segueixo cap a ponent i m’aboca en una cruïlla de carrers d’urbanització. No deixen ni um pam de net. Fins el capdamunt hi han de fer cases. Decideixo d’enfilar fins el punt més alt de la serra. A mesura que vaig pujant, veig un caminet força bonic i ombrejat. El segueixo. Arribo a cal Gavatx. La baluerna, un vell, atrotinat i abandonat restaurant de grans dimensions, de mica en mica va restant engolit per la natura. El lloc -una petita plana- no és pas lleig i la façana és encarada a migdia, cap a Céllecs.

Arribo de seguida dalt del turó on hi ha un gran dipòsit d’aigua. Cap on haig d’anar? Trec el cap per sota la pista per si veig algun camí fresat. No és així, però si que veig uns grans blocs un xic més avall.  El conjunt és imponent i penso de seguida que l’he ensopegat. Camino avall uns cent-cinquanta metres i arribo a la porta de la cova. He estat de sort. He recorregut primer la meitat de la serra que tocava. Envio un sms a l’Enric per donar-li la nova i proposant-li de tornar-hi l’endemà amb bici.

Consulteu el bloc d’en Joaquim Graupera per conèixer amb detall la història d’aquesta cavitat.
 
Faig fotos d’alguns detalls i de l’entorn. Tot i que no és bén bé camí, el sotabosc proper és força net i provo de continuar cap a ponent. En no veure clar que em dugui enlloc, torno enrere i faig la provatura a l’altre banda. A la mateixa alçada de la Cova de l’Ermità -així és com algú anomena la primera que he trobat- i a uns cent metres de distància, trobo la segona, de l’Escarpat. És un gran conjunt granític d’uns quinze metres d’alçada per uns vint-i-cinc d’amplada. El que era l’aixopluc s’ha malmès i en resta una balma plena de pedres.

Quan ja m’he entretingut prou, pujo fins la pista que careneja la serra i per sota la línia elèctrica, arribo fins el barri que dedueixo que fora l’entrada de cal Gavatx i tot seguit fins la pista on hi tinc la moto.

Per tornar cap a casa ho faig per dalt. Segueixo la pista fins a can Tarascó i a Sant Bartomeu prenc la carretera fins a Òrrius. Prop del poble coincideixo amb una gernació de gent a la carretera que haig d’anar esquivant: fan la cursa de la Festa Major i pugen a Sant Bartomeu.

L’endemà a les set, només he dormit quatre hores, ens retrobem a la plaça. Proposem amb l’Enric d’anar a visitar les coves. Cap aquells verals fa molt de temps que no ens hi acostem.

Per Can Polsaguera, l’Aixernador i can Matabens, arribem a Riudemeia. Anem directes cap a Òrrius per no perdre temps i poder fer el que hem planificat. Per l’obaga de can Riudemeia enfilem fins el turó d’Aqüença. L’Enric ha petat dos cops la cadena i se’n torna cap a casa. Em sap greu que no pugui veure les coves.

Arribem a Sant Bartomeu i pel GR anem fins a can Tarascó. Prenem el vell camí d’Òrrius a Vilanova i ens plantem de seguida al Turó d’en Nadal. Visitem les coves i baixem al Mas Nadal per un molt bonic descens que ens ensenya en Jordi i que s’inicia prop de can Soldat i ressegueix el curs del Rierot. A can Nadal ens hi trobem l’Enric que ha anat a casa per canviar de bici. El restaurant es tancat, obren al migdia. Baixem i anem a can Maimó, a tocar del camp de golf. Esmorzem agradablement sota les moreres.

Havent esmorzat agafem un camí arran mateix del restaurant per intentar d’enllaçar amb un altre que puja pel marge esquerra del Rierot. Intent fallit. Vegetació massa espessa.

Desfem camí i tornem a enfilar per on hem baixat fins al camí d’Òrrius. El darrer tram, que no hem fet baixant, es fa molt dur tot i que és ciclable.  En resulta una molt bonica i esportiva grimpada.

A can Pey, al collet entre Céllecs i el Turó d’en Nadal, continuem avall pel vell camí d’Òrrius que careneja per uns suaus turons fins a Santa Quitèria. La meva intenció era d’agafar el sender que pel marge dret voreja el Torrent de Céllecs fins a can França. Aquest però, no ha estat gens malament. L’havíem fet de pujada des de Santa Quitèria uns set o vuit anys enrere. Potser més i tot. El darrer tram que baixa cap el torrent ha estat força tècnic i hem acabat davant la urbanització baixant pel damunt d’una vella pedrera. Per la pista de can França hem pujat un troç fins trobar un bonic corriol a l’esquerra que ens ha dut fins a enllaçar amb el camí de l’Oreneta.

L’enfilada de l’Oreneta amb la calda que queia ha estat heroica. Tothom en fa elogis car és una pujada molt esportiva i tècnica alhora.

A la font d’Òrrius ens refresquem el cap i pel Camí dels Burros baixem cap a casa.

Fins ben aviat,
Joan LLadó.

Els corriolaires prehistòrics: Pep F., Adrià T., Sergi C., Anscari N., Enric S., Giovanni L., Jordi C., Manel T., Rafa i Joan LL.

Distància recorreguda: 56 km.
Desnivell + acum.: 1.210 m.
Les fotos: clica aquí.

MOLTA CALOR. DIJOUS 31 DE JULIOL DE 2008

Per Joan Lladó.

Aquest dijous ens trobem els que encara no hem marxat de vacances. Ho fem una hora abans: a dos quarts de sis. L’Enric du un convidat, en Bernat, és triatleta. Benvingut.

Com que també hi ha l’Andreu i ha de marxar d’hora, anem cap a llevant. Comencem enfilant pel Camí del Nord al Turó d’Onofre Arnau. La xafogor és tan espessa que sembla que ens manqui l’aire. Renoi quina manera de suar. Quan travessem la carretera de Mata sentim un miolar llunyà, esquifit, menut i, de cop i volta, avançant cap als masos de Mata, ens apareix tot indefens i demanant ajuda, el petit cadell de gat. En Giovanni l’agafa i el deixa dins la tanca d’una de les cases per evitar que resti estampat al quitrà.
Abans d’entrar al bosc de Mata, cap al Mirador, ens trobem en Marcel i la Magda. Fem un canvi d’impressions i continuem el nostre camí. Flanquegem i anem a cercar la Font de la Salamandra. El tram fins tornar a la pista es fa molt feixuc. Cal lluitar amb totes les forces i la calor asfixiant ens complica la progressió. Ens recuperem refrescant-nos amb l’aigua que de fresca en té bén poc.
Pel camí de can Peret (per entendre’ns) arribem a la pista de Can Bruguera i tot seguit la deixem per anar pel corriol d’en Jordi que, per la quantitat de pins que barren el pas i l’aixaragallat que ens trobem el camí, dubtem si anem bé.
A can Bruguera girem cap a llevant i en una de les baixades entre brucs, l’Àngel va per terra per una enganxada amb una branca mal tallada. Al net i clarisser bosc de pi on fem parada, en Giovanni que en aquest afers té molta experiència, fa les cures a l’accidentat. Després d’això, en Bernat i l’Andreu, cadascú per la seva banda, ens deixen. Nosaltres continuem pel camí de la línia elèctrica, al vessant nord de can Bruguera, fins la Font de la Moreneta, després font d’en Noms i per Cal Gaig tombem cap a Maians. A can Nogueres prenem el camí d’en Marcel en baixada, travessem la riera de Maians i per sobre can Noms tombem cap el Rovell de l’Ou, tot enfilant primer fins les proximitats de la Cabana dels Caçadors i baixant pel molt bonic corriol que ens menarà a la pista prop de can Castells. Gairebé tots voldríem fer una refrescada en una bassa o safareig. Se m’ocorre d’anar a les basses de can Castells. Pel seu estat només podem remullar-hi el cap. Ja és prou.
Baixem pel torrent de Can Martí de la Pujada i per Can Polseguera després entrem a Mataró. Acompanyo en Giovanni fins el cementiri de les Valls.

Bones vacances,
Joan LLadó.

Els corriolaires: Bernat, Enric S., Andreu C., Manel T., Valentí T., Adrià T., Àngel V., Joan LL. i Giovanni L.

Distància recorreguda: 34 km.
Desnivell + acum.: 840 m.
Les fotos: clica aquí.

MONTCABRER. DIJOUS 24 DE JULIOL DE 2008

Per Joan Lladó.

Som a les portes de les Santes i alhora de les vacances. S’acosta també la volta a la Cerdanya i tothom hi vol fer un bon paper. D’aquí ve que les sortides de dijous a la tarda no es diferenciïn de les de diumenge pel que a assistència es refereix.

Aquest dijous ens vam trobar onze elements a la Plaça i la vam emprendre cap a Santa Elena amb la intenció d’anar a Montcabrer que feia molt de temps, anys potser, que no hi anàvem amb bici.
Quan vam passar el bosc del Gitano i arribats a la pedrera de Cabrera, vam seguir el camí de Codera deixant-lo tot seguit i anar al Poblat Ibèric pel senderó de llevant. A la font de Cabrera, com és habitual, vam fer els intrèpids baixant el talús de l’aparcament de dalt. Quan en vam tenir prou i aparegué l’Adrià, vam continuar cap a la Creu de l’Avellà. Allí ens endinsàrem pel bosc en direcció a les Planes i ja, agafant el fil carener, i amb bons cops de ronyonada, ens enfilàrem al Montcabrer. Bonica i avançada talaia sobre el Maresme que fa encetar apassionats comentaris. Ens fem la foto i emprenem la marxa tornant cap al Turó de l’Infern. El tram trialer en baixada fa la guitza a en Manel que en una caiguda volada, estampa la carcanada al nostre apreciat granit. Tret d’algun inevitable cop, cap conseqüència apreciable.
Ens entretenim una estona cercant el corriol que baixa a Cabrera i quan ja decidíem de desfer el camí d’anada, al vessant de ponent del Turó de l’Infern, trobem un petit caminet amb marques blanques que no dubtem de seguir. És el que cercàvem. Comença molt dret amb alguns trams impracticables però que a estones es deixa dominar. Quan deixem la cota més alta, el sotabosc és fa més net i el pendent no és tant pronunciat, aleshores gaudim de veres.
Quan el camí planeja, es fa ombrívol. A les capçaleres dels torrents la vegetació és espessa i humida i dónen una bona sensació de frescor. Faldegem tot flanquejant el Montcabrer per la seva vessant nord-est fins al Camí de Cabrils.
Només ens resta travessar Cabrera i pel Camí del Mig tornem cap a casa. L’Enric i en Pep agafen la carretera d’Argentona.

A reveure,
Joan LLadó.

Els corriolaires: Àngel V., Pep F., Enric S., Joan LL., Martí M., Giovanni L., Valentí T., Manel, Adrià T., Manel T. i Marcel T.

Distància recorreguda: 26 km.
Desnivell + acum.: 960 m.
Les quatre fotos: clica aquí.