BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

PRIMERS AL 2ON. OPEN RAID D’EL MARESME. 27/06/2009

Per Joan LLadó

En Martí Montserrat i l’Andreu Calvó guanyen el segon Open Raid d’El Maresme, organitzat per l’Agrupe, enduent-se’n el Trofeu Ciutat de Mataró i Trofeu Agrupació. En aquesta edició que es disputà el dissabte 27, hi participàren dos equips de la colla: l’un, el guanyador i l’altre, format per l’Albert Gómez i en Joan Lladó, quedàren en una molt bona setena posició tinguent en compte la indisposició de l’Albert que els abocà gairebé a l’abandonament. Cal esmentar també la tercera posició dels amics Roser Español i Sergi Gomà dels que sempre és agradable de tenir-los com a contrincants.

Les disciplines en les que les corredores i corredors haguéren de prendre part fóren: BTT, escalada, cursa a peu, orientació, cordes d’espeleo i natació. Tot transcorregué pels verals d’el Cros, Burriac, Agell, Argentona, Clarà, Òrrius, La Roca, Céllecs, Malanyanes, Parpers i platja de Sant Sebastià a Mataró.
Felicitem a l’organització per la moguda que tot plegat representa i els animem que la propera edició sigui nocturna.

Per molts anys,
Joan LLadó.

FINS AVIAT ESTIMADA! ASCENS I DESCENS DE L’ANETO PER L’ESTASEN. 14.06.2009

Per Martí Montserrat

Com cada any, s’acaba la neu i comença la dura travessa del desert: un grapat d’avorrits mesos sense el tant anhelat blanc.
Per més que tothom em repeteixi que no trobarem neu i que aquest any ja n’hi ha hagut prou, jo no puc, no vull renunciar a l’última esquiada. Ja fa varis anys que a principis de Juny fem la despedida … tristor, buidor, calfreds i moltes, moltes llàgrimes per despedir l’estimada …sniff … fins …sniff…a finals d’any.

Dissabte 13,  a 2/4 de 8, em ve a buscar en Xarli, l’únic company
malalt de neu que no es deixa enlluernar per quatre biquinis, i fem cap
al “xalet” que tenim permanent a Benasque. A dos quarts d’una al llit
(sac i estorilla). A les 5h diana . A ¼ de 7 estem caminant amb tot a
l’esquena: botes, esquis, motxilla,etc.
Quan portem 5 minuts caminant, comença a ploure , primer poc , després
més i a la que ens adonem estem xops de cap a peus. Però, seguim pujant
sense parar gaire.
Un bon tros sobre el refugi de La Renclusa, trobem les primeres clapes.
La neu és molt amunt però amb paciència s’arriba a tot arreu. Ens
calcem els esquís i pugem tot esquivant grans lloses de granit gastat
pel pas de la neu i el gel de la glacera de la Maladeta.
Segueix plovent. Un munt de gent està baixant, molts abandonen…
nosaltres però seguim, i ens lamentem de la mala sort que estem tenint
i el que ha costat trobar el temps i superar tota mena de traves. Anem
fent a bon ritme. Arribem als Portillons.
Segueix plovent i tothom abandona. Arribem a la glacera de l’Aneto.
Segueix plovent i el dia no sembla que hagi de millorar. De tant en
tant, es tanca el cel i agafa una negror amenaçadora, però nosaltres
seguim, tossuts. Be, en Xarli no ho veu clar i te una mica de desídia,
però seguim capficats. Coll de Corones. Com per art de màgia una ullada
de sol fa uns quants minuts que ens acompanya. Això ens fa reixinxolar
i seguim amb els plans previstos. Baixem un tram direcció sud i
flanquegem fins la Canal Estasen, espectacular canal de neu que puja
des dels ivons de Corones directe pràcticament fins al cim i que
conforma una línia molt elegant i diferent de fer el sostre del
Pirineu. Al peu de la canal ens calcem grampons i, piulet en ma pugem
sense dificultats la canal per seguir per una factible cresta fins al
cim de l’Aneto.
Estem molt contents ja que fa escassament 2h no haguéssim  pensat que arribaríem al cim i menys fent-ho per la Estasen!
Encara ens queda el plat fort : baixar per la canal amb esquís, un 50%
d’inclinació amb un ambient alpí que imposa. La neu està bé, però que
molt bé, i baixem sense problemes i un cop al Coll de Corones ens
llancem per la cara nord per la glacera fent un descens   que ja ens
agradaria trobar molts dies la neu que varem disfrutar.
Però no tot son flors i violes. Un cop al fons de la vall de Benasc,
ens queden 2 h de penitència amb tots els estris a l’esquena fins al
cotxe. Això si, en un marc incomparable i amb un somriure dibuixat a la
cara que trigarem dies a esborrar.

Gràcies Xarli, gràcies per ser un inadaptat com jo!

Martí Montserrat.

Les meves fotos: clica aquí.

TRAMUNBIKE 2009. UNA CURSA PER A NOSALTRES?

Per Pep Famadas

Divendres recullo la bici, pobreta, del metge. Ha hagut d’anar a refer-se després de la sortida d’estiu. Jo també m’he eixorit gràcies alguna pinta de Guiness de més (ep, això són figues d’un altre paner!!). Tot plegat res, ajustar el canvi d’algun copet rebut, no sé com, i canviar pastilles de frens de  darrera. Collons, tampoc entenc com és poden gastar tan ràpid. Tot plegat…

Finalment som 4 la representació dels corriolaires a la Tramunbike
d’enguany. Jo, altra volta, d’aprenent. En Pistons, el Maestro, La
Pantera Rosa i la metgessa que ara fa de taxista i un servidor. Ells
repeteixen. Que si quina cursa, que si quins corriols, que està feta
per nosaltres, que t’ho passaràs de puta mare…, etc, etc. Aquests
antecedents bé es valen uns morros de la senyora!

Arribem
encarcarats quan falta mig quart per les vuit al punt de sortida. Som
dels matiners però no els primers. Al cap de poc arriben els autobusos
i el camió amb les bicis dels que han hagut de matinar molt més que
nosaltres, cosa que hem d’agraïr a la Maria. Dorsals, una pasta, a la
cua i som-hi!.

Som 400 ocupant tota l’amplada de la carretera
d’Olot. Travessem les Preses i enfilem cap el coll de Xenacs (aquest és
l’únic nom que m’enrecordo!!) 4,5 km de pista asfaltada durilla i
pesada, m’avisen. La Pantera R. s’ha quedat enrera i guaito en Pistons
a davant. Del Maestro no en sé res. Miro d’enganxar-me al mestre i
conscient de a qui m’arrambo li fotem amunt. Comencem a passar gent
fins al km 4 on ja hem trobat els de la nostra mida. Prenc el relleu i
m’estiro una mica ja que veig que això s’està a punt d’acabar. I
efectivament, ens encallem en un tap en un corriol, acabant l’asfalt.
Bici a l’esquena. Joan!!, Ei, sóc aquí!! Ja sento que renega per què la
gent va a peu. Excepte l’entrada, bona part es podria fer pedalant.
També remugo i em fan callar ràpidament. Som tota una corrua i no hi ha
res a fer. Paciència, és només el principi, espero.

Efectivament,
corriols en estat pur. Carenejem tota l’estona, una mica per sota, fent
ziga-zagues amb les esmorteides alzines. Vaig demanant pas quan
m’enfilo dalt de la bici i mica en mica vaig avançant, sempre però en
grup. No gaudeixo ni del corriol ni del paisatge ja que no et pots
torbar o el tanoca que va a peu tota l’estona et torna a passar. Mica
en mica la fila s’estira i sembla que s’equilibren les capacitats.
Primeres baixades potents. Bé, bé. Això està bé. M’ajunto a un grupet
entre el que hi ha una fèmina. Puja bé. Ep tampoc s’arruga a la
baixada!! Caram. Segueixo amb ells fins que sortim a una pista. La
terra és volcànica fet que provoca molt moviment a la bici. Osti tu,
com tiren!! Vinga doncs. Un, dos i ….. ja m’ho semblava! Una
polseguera s’aixeca davant meu. Algú no para de rodolar. Collons quina
òstia. Frenem tots. El tio s’aixeca i veig que encara piula. Ja té la
fèmina per consolar-lo. Doncs jo avall (però amb seny, seguint els
consells de la meva parella a la Volta de la Cerdanya). Enllacem unes
quantes pistes i algun tram de corriol. No gaudeixo ni del paisatge.
Vaig una mica encegat, quan, abans del primer control, sento la Pantera
Rosa al darrera. Ja m’estranyava que no m’aconseguís ningú de la colla.

Més corriols. Certament són corriols però potser trobo a faltar
algun tram selectiu de veritat. El grup que anem evolucionem ràpid tot
i que tenim un tap davant que ens frena una mica. El passem i just quan
ens anavem estirant vado i els he de deixar passar una altra vegada.
Què hi farem. Arribo al primer avituallament on ens retrobem tots 4.
Déu ni do! Convenia aquesta parada. Em remullo el cap i se’m mullen les
ulleres que no puc eixugar amb res doncs estic amarat de suor. Sortim i
les ulleres em molesten. En Manel tira i el Maestro diu que no vol
guerra. En Pistons s’ha quedat un xic més. Provo de seguir el company
però he de netejar les ulleres. Aixeco el cap i el soci ja és un tros
lluny i jo amb les ulleres encara molles. El deixo i vaig a la meva.
Ara toca pista ampla de baixada i també de pujada. I més pista. Avanço
poca gent. Vaig sol molta estona per trams de pista ampla i camins de
desembosc. No apreto ja que sóc a una mica més de la meitat de la
cursa. Enllacem uns quants trams encantadors altra cop. Sóc en mig d’un
grup quan veig un pujador tècnic que s’acosta. En passo uns quants i em
poso a roda d’un soci. No se’l farà. Ho veig. No té la traçada recta.
Ho sé. L’animo. Vinga noi. Fot-li. Pit i collons. Au va tira!! No
t’arruguis!!… Estava cantat. Es disculpa i em deixa passar però ja
m’ha fotut el pujador. Altra vegada paciència. Ara m’ajunto a uns que
ara tu ara jo anem fent força estona. Els deixo i torno a anar sol. Em
comença a desmotivar això de no anar amb la colla. Què collons foto
aquí tot sol pedalant. …

Sento en Pistons que em crida i em
desvetllo. Ben retrobat!! Som de nou em nig d’un grup que anem força a
l’hora. Baixo darrera d’un soci que ho fa prou bé. Si noi. Fem uns
quants trams ombrívols. Trepitgem kilòmetres amb algun renec d’en
Pistons entre mig (el podeu imaginar) quan un gamarús amb els peus a
terra no el deixa passar. No sé què em recorda això. Tornem a enfilar
un altre corriol. Nosaltres dalt de la bici, la resta ha baixat. De
sobte en Pistons crida i el veig amb la cama tibada. Acabo els pocs
metres que queden de pujador, em giro i em diu que no és res. Vaig
tirant doncs. En aquell mateix punt comença un altre corriol de
baixada. Un tros de camí en mal estat…

Passo un altre
avituallament al final del camí, empalmant amb una pista ampla. No
m’aturo. Sembla que hem arribat al pla. Això fa cara d’acabar-se.
Recordo el perfil de la cursa on els darrers 7 o 8 km eren planers, a
la vora del Ter. Ja devem ser-hi. Em giro per guaitar en Joan però no
el veig.

Ara som tres que anem junts. Plat mitjà i pinyons
petits i agafem velocitat. Un ens deixa i em poso darrera del
desconegut. Pujem el ritme. Al cap de poc el passo i l’animo a posar-se
a roda. S’enganxa. Ens entenem i ara tu ara jo noto les cames com se’m
van inflant. No sé si arribaré i m’animo mirant el contaquilòmetres. De
sobte, diuen – Compte! Aigua! Girem un revolt i em trobo de cop al mig
del Ter. Peus a l’aigua que m’arriba fins als genolls. Jo sí que
m’ajupo i em remullo totes les cuixes que agraeixen d’allò més la
refrescada. Queda un no res i ja som a Salt, amb romeria gitana
inclosa. Tombem unes cantonades i fi de la cursa.

Un minut
darrera entra en Pistons i veig en Manel menjant. La Maria em fa una
foto. Ens trobem i comentem la jugada. Arriba el Maestro. Ja la tenim
al sac!!

Estic molt satisfet. He fet una cursa (fa anys que no
en feia cap), que pel que comenten els entesos és força dura, i he
acabat dignament.

Quant a la Tramunbike sí, és veritat, és del
nostre estil, però…. I els corriols de Bielsa? I la resta de la
colla? I els iepalis de torn? Aquí he anat collat tota l’estona i no sé
ni per on he passat.  Ah sí, pel Coll de Xenacs!! Què voleu que us
digui. Tot i això torno cap a casa molt cofoi.

En Formiga

Les fotos de la Maria: clica aquí.

TRES DIES AL SOBRARBE. DEL 30 DE MAIG A L’1 DE JUNY DE 2009

Per Joan LLadó

Us haig de confessar que no em plau gaire, per no dir gens, d’escriure la crònica de la sortida d’estiu d’enguany. No us sabria dir pas perquè. Possiblement per desgana, desmotivat, desencisat. No crec que sigui per la crisi, que també m’afecta. De fet, aquest any ha estat totalment diferent de l’any passat; no el podem pas comparar. Però la sortida d’enguany la podem posar a l’alçada d’una qualsevol de les altres, per paisatge, per recorregut, per dificultat, per ambient, per l’estada, pels àpats, per la companyonia, pels que s’estrenaven. Crec més en una manca de motivació i haver d’escriure sobre -em fa l’efecte- coses viscudes, forçat per no perdre el fil, sense temps, que en cap altre motiu. No ho jutgeu com a menyspreu: he gaudit com el que més, però he trobat a faltar quelcom que no us sabria pas dir. Em costa posar-m’hi i començar. De bén segur que quan ho faci, aniré a raig, però ara mateix… Endavant amb la crònica!

El divendres havent dinat, cap a les quatre, els que podien marxar d’hora -dotze ganàpies, perquè la parelleta ha marxat al matí- van quedar al recinte d’on treballo, a Cabrera, per carregar bicis i bosses als cotxes i evitar així problemes d’aparcament. Tot alegrois i amb somriures de pam i mig féren camí cap a Labuerda, al Sobrarbe, on la “Flor” havia reservat l’hotel per l’estada. Els quatre que quedàvem, amb el furgó d’el “Maestro” sortírem de Mataró cap a quarts de nou: collonut per anar ben descansats l’endemà. Després de dues hores de  camí, la gana apreta i ens entaulem a l’àrea de servei de Torrefarrera, just al moment que a Labuerda estan fent el “breafing” amb l’Angel. Ens n’informa l'”Home senzill”. Al menú ens ofereixen caragols a la llauna i com a bons llamencs d’aquests gasteròpodes no en perdem l’oportunitat. Ens en llepem els dits i faig la punyeta amb una trucada a l’amic “Moreno”. També és un gourmand dels caragols. Reprenem el camí, possiblement amb un excés de sopar, o potser de sal. Arribem a l’hotel que tothom dorm, són quarts de dues de la matinada. Ens han deixat una nota on diu que l’esmorzar serà a les vuit. Evidentment, massa tard. No hi podem fer res. Una pastilleta per dormir i cap al llit.

Primera jornada (Tomb a la Peña Montañesa)
A les set sona el despertador. La mandra hi és més pels moments previs a la marxa, és a dir, pels preparatius, que no pas pel fet de pedalejar.
Ara l’un ara l’altre, anem apareixent al menjador guarnits amb els nostres maillots. De cridòria, poca. Les anades i vingudes se succeeixen per anar de ventre, no fos cas que no ens deixessin cagar al bosc.

Quan tothom és a punt, ens encabim als cotxes i anem cap als peus de la Peña Montañesa, concretament a Oncins, on hi ha el punt de partida de la volta que pretenem fer a tota l’esmentada serra i la que hi va lligada, la Sierra Ferrera.

Quan hem descarregat bicis i material, encara alguns han de fer el darrer repàs a la màquina. Cap a tres quarts de deu iniciem la primera jornada fent camí en direcció a llevant. El primer tram el farem tot passant per pista primer i corriol-corriol després en bonic bosc d’alzina, trampejat per alguns barrancs i clarianes molt atractius per fer amb bicicleta amb l’embassament de Mediano com a teló de fons. A la Cabezonada, destí final del primer tram, fem una bona refrescada a la font. La calor apreta, el sol ens cau a raig, som al vessant sud de la muntanya i a no massa alçada, per sota els 800 metres.

Continuem, entrant a la carretera N-260 i, just quan portem cent metres, algú del darrere ha tingut punxada: en “Ventús”. Adobada, fem asfalt fins la Foradada del Toscar i alguns quilòmetres extres tot cercant l’entrada del camí a seguir. El primer tram és molt costerut i pedregós i hi esmercem una bona dosi d’energia per intentar passar-lo amb bici. Quan ens aturem per reagrupar-nos al corriol ja ciclable i després d’una forta pujada, ens assabentem que l’Àlvaro ha hagut de plegar i tornar, com bonament pugui, a l’Aïnsa per adobar l’eix del darrere. Pot agraïr-ho?

Ara anem tombant l’extrem més oriental de la serra cap al vessant de llevant, pel damunt de la població de Campo, a uns 1250 m. d’alçada. La colla comença a tenir gana i set de dolç i bombolles. L’aigua es torna avorrida. Fem un descens per pista ràpida i pedregosa per planejar després fins a Senz. Només hi trobem una font  i no ens podem estar d’arreplegar quatre cireres que aquelles hores són delicioses. Cap bar ni botiga. Ens diuen que segurament en trobarem a Viu. Per la pista ens hi arribem. No hi veiem ni una ànima. Deuen ser fent la migdiada. M’enfilo a la part alta de poble i veig un vaquer al que pregunto per un bar o lloc on ens puguin servir queviures i begudes: diu que a la casa de turisme rural, a la plaça. A la plaça ens asseiem per terra i comencem, amb dificultats, a menjar-nos l’entrepà. Mentrestant l'”Avi” ha anat a trucar allí on diu “casa rural” i l’han atès. Ens obren el bar i ens serveixen begudes fresques que engolim com a afamats. Buidem la nevera. Fem una estona el ronso abans de seguir. Ens resta una bona tirada de pujada: dos colls amb uns 550 m. de desnivell. Som-hi.
Per un camí carreter que va resseguint la vall de l’Aigüeta de Viu ens enfilem fins el Collado de Cullivert a 1471 m. i ens refresquem a l’aveurador que hi ha a tocar del refugi. En “Ken” ens instrueix en les bones pràctiques per no agafar fred. Bonic i idílic paratge amb prats ben verds. Som a la partició d’aigües i a l’inici del vessant nord de la Sierra. A l’altre vessant de la vall, la falda del Cotiella, del que en tenim un molt bon record d’esquí.

Ara ens endinsem en bosc de faig algun tram del qual ens recorda, per la seva posició i encarament, al camí de la Manera al Santuari del Coral. Passem a prop del Refugio del Ostacho i amb sense massa dificultat i en camí força planer, arribem a la Collada a 1548 m. Hi ha font i ens hi aboquem. Ara podem veure tot el vessant sud del Cotiella. Ens fem la foto de grup, malgrat l'”Àlvaro” no hi sigui amb el cim de la Peña Montañesa de fons.

Baixem un curt tram de pista per l’extrem més occidental de la serra per deixar-la tot seguit i continuar per un corriol que va flanquejant entre els 1400 i els 1100 metres fins a Oncins.  És el PR-139. Aquest camí, corriol del bons, l’hem gaudit a pleret. El fet de contenir un munt de pedres, fa que hom hagi d’estar molt atent en el descens. Hi ha hagut força punxades. A Oncins, els que encara no n’hem tingut prou, fem el darrer descens fins a Los Molinos i allí ens recullen els companys.

Passant per l’Aïnsa, alguns corriolers hauran d’anar al taller a reparar algunes destrosses. Mentrestant, la resta anem a fer-nos una reconfortant dutxa i una refrescant cervesota abans de sopar. Son quarts de set. La primera jornada l’hem completada fent 60 km. i 1880 m. de desnivell en unes nou hores. Cinc i mitja damunt la bici.

Segona jornada (Collado de Urdizeto, Bal de Chistau, Cruz de Guardia)
A petició nostra, ens han avançat en mitja hora l’hora d’esmorzar. No és gaire però el poc s’agraeix.

Quan tot és a punt, ens hem de desplaçar amb els cotxes fins a Bielsa, punt de partida i arribada de la següent volta. Deixem els vehicles en un aparcament foravila i travessem la població -on ja s’hi veu força giro-  per anar a cercar la carretera que seguirem durant uns quatre quilòmetres i la deixarem girant a la dreta, un xic més endavant de la cruïlla de Parzan. Hom pot veure un senyal que indica: Urdizeto. A partir d’aquest punt comença l’escalada al Collado. Típica pista de Pirineu que va resseguint el Barranco de Urdizeto i guanyant alçada amb una pendent mitjana força assequible: 18%. Fem una primera parada a la font que trobem quan hem passat les Bordas de Puyals i allí ens re-agrupem. El “Tete” segueix sense aturar-se per no perdre el ritme i l’alè. En continuar, la pista fa una sèrie de llaçades per guanyar alçada i coincideix amb l’embassament i la central d’Urdizeto. La raconada és molt bonica i alguns ens entretenim a prendre’n imatges. Fa sol, però no aclapara. Som a més alçada que no pas dissabte i es nota.

En un gran revolt a esquerres apareixen les congestes de neu que barren el pas als vehicles de motor. Som a 2150 m. d’altura. En aquest punt, abans d’atacar el coll, tornem a fer pinya, tret d’el “Tete” i la “Pantera Rosa” que han anat amunt. El cotxe que ens trobem aturat és d’un parell d’excursionistes: ambdós  a peu i un d’ells amb els esquís a l’esquena. S’han de tenir moltes ganes de carregar-los  ja que per calçar-los… Quan ja hi som tots i ens hem refet, fem el darrer tram gairebé tot a peu damunt la neu. Fem goig fent corrúa damunt la catifa blanca. Coronem la collada que és a 2314 m. A l’altre vessant que és més a solana, ja no hi ha tanta congesta. Tenim davant nostre, magestuós, el Posets. Qui no veiem però  són els que s’han avançat. Suposem que han seguit amunt fins el llac, però que no hi havíem de passar. Mentre esperem que baixin, el “Nen” i el “Màster” ens fan un número de circ damunt la neu. L’ovació per l’espectacle ha estat eixordador. Quan veiem que el parell del llac no baixen, ja comencem a amoïnar-nos. Jo que m’enfilo un xic amunt i amb tota la meva força  xiulo per veure si em senten. Els altres criden o també xiulen. Finalment l'”Àlvaro” que la vigília no es cansà gaire, s’ofereix per anar a cercar-los a peu. Quan encara no ha caminat cinc minuts, apareix uns 50 m. per damunt nostre la “Pantera Rosa” i uns minuts més tard el “Tete”. Baixen plegats els darrers revolts de la pista fins on som i els esbandim una sonora xiulada-esbroncada-conyera que, malauradament, no acaba pas bé. En fi…

Comencem la davallada cap a la vall de Gistaín o Chistau. N’estem frisosos. Anem alternant trams de camí nets i llenques de neu en les que costa de dominar la bici. Però gaudim de debò fins arribar en un punt on hem perdut les traces i marques del GR. Baixo un bon troç fins a tocar del torrent per veure què hi trobo però vaig errat. Els companys, de dalt estant, em diuen que el camí continua per sobre i hem de carregar la bici una bona estona per tornar al corriol. Cent metres de desnivell de regal. 

Tornem a davallar i ara en molt bonic i variat descens enmig de tolls d’aigua ferruginosa, fang, pedra solta, pedra llisa, neu, herba. Collonut. Fem un petit recés per agrupar-nos i seguim avall tot passant per la cabana de Lisier i seguint la pista que deixarem un xic més avall per continuar per corriol pedregós. Anirem creuant la pista algunes vegades i acabarem a les Bordas de Lisier circulant damunt unes grans lloses pissarrenques que farà les delícies de tots plegats, fins i tot alguns les llepen.

En una cruïlla, on debatim per on continuar, el “Nen” ens fa una demostració de com saltar amb la bici. Ni un sol imitador.

Hi ha gana i set, per tant, baixem a Gistaín per veure què ens dónen enlloc d’enfilar per les bordes de Biziele que, per la Collada de Pardinas, també ens  portaria a la Collada Cruz de Guardia.  Al primer bar que trobem al poble a 1422m. d’alçada, poble enfilat, encabit i encarat a migdia en una recolzada que fa la vall en tombar cap a ponent i uns dos-cents metres per damunt de San Juan de Plan, ens hi entaforem. Hi arribem, ésclar, ben suats. No hi ha ningú més, tret dels que ens han de servir. Només aquests hauran d’ensumar la pudor de quisca.

Havent dinat, repostem les motxilles amb aigua, passem per l’excusat i ens preparem per continuar. Sabem que ho hem de fer en pujada i això pesa a l’hora d’arrencar.

Per una pista molt ben traçada que surt pel llevant del poble i que primer ressegueix la vall del Zinqueta cap al nord per anar a l’ermita de San Fabián del segle VIII, comencem la darrera escalada de la jornada. En una recolzada, on coincideix amb el trencall de l’ermita, aquesta gira a ponent i ens endinsa en una molt bonica fondalada de formes suaus, encatifada d’un verd alpí i atapeïda de bordes. Estem enfilant el Barranco de la Poma. Aquest és un d’aquells indrets  humanitzats, treballats, on encara ressonen  pregonament les veus i fresa de dones, homes i animals traginant enmig dels camps. Aquells que durant segles han creat el paisatge sense ser-ne conscients.

Al capdavant de la grimpada s’hi ha col·locat en “Ventús” amb el “Mamalló”. Els seguim uns xic enrere la “Pantera Rosa” i servidor, en “Pistons”. Ens sorprèn l’embranzida que ha agafat en “tubeless”. La “Pantera” estira i m’avança. En el revolt d’el Chelau, el “Mamalló” s’atura a recuperar. A la Piedra Blanca a uns 1900 m., que és un coll, ens aturem a esperar la colla, car no sabem amb certesa si hem de continuar amunt o no. Felicito en “Ventús” per la bona escalada que ha fet. La “Pantera Rosa”, com és habitual en aquesta mena pista, també ha fet el seu paperàs.  Mica en mica va arribant el grup molt estirat. Hi ha hagut panes a mitja pujada i això ha fet alentir la progressió. Cal abrigar-se amb els paravents doncs el ventet suau que bufa en refreda la suor. Davant nostre, cap al sud, el Cotiella. La llum de l’hora baixa i el teló de fons que ens envolta fan d’aquest racó de mon un recer de pau inigualable per uns, i una explosió de benestar, d’apassionament, d’entusiasme pels altres. Aquests instants són els que no s’obliden.

Encara ens resten uns dos-cents metres de desnivell fins la nostra darrera fita en ascensió, la Collada Cruz de Guardia.

Quan ens hi agrupem tots plegats, deixem la pista i comencem la davallada seguint el GR que baixa paral·lel al Barranco del Montillo. Un dels descensos més llargs i plaents que recordem al Pirineu. Els primers metres tothom campa a la seva pel mig del prat tacat de rocs fins que coincidim amb el senderó. Ara comencen els trams més tècnics i cal anar amb compte. Hi ha molta pedra de certa grandària.

Quan el camí és més amable, del darrera ens vénen veus que ens alerten de pana: en “Prosciutto” ha trencat la “patilla” del canvi. S’hi posa com a mecànic, el “Mamalló”. La resta aprofitem l’aturada per fer un petit moç, sebes silvestres crues que primer refresquen i després fan foc a la gola, el lloc on som n’és atapeït. D’altres d’estiren a terra per reposar. L’aturada dura uns vint minuts. Reprenem la marxa sense fer ara, un descens gaire continuat. Entremig hi ha petits repetjons que a voltes cal fer-los a peu. Ara, quan agafem la directa, la baixada és increïble. Quina manera de gaudir! En un d’aquests darrers trams on la velocitat impera, m’espero ben bé un quart en un revolt. Quan per fi baixa la colla, primer el “Nen”: pols i pedres que salten. Seguidament el “Mamalló” i el “Màster”: ni pedres, ni pols, ni res que s’hi assembli, el “Mamalló” va per terra. La roda massa tova, diu. Au va, passa avall…

I les postres de la jornada, ja tocant a Bielsa: el darrer descens tot de pedra i de la grossa. Acollonant. Bicicleta de muntanya en estat pur. Per molt anys!

En la segona jornada hem fet 53 km. i 2800 m. de desnivell positiu acumulat i amb 6 hores i mitja damunt la bici.

A l’hotel ens atipen de valent i havent sopat, per celebrar el dia,  els més marxosos anem a fer una copa a Aïnsa.

Tercer i darrer dia (Camí del Canal de Bielsa a Salinas)

Aquesta jornada només serà de mig dia. Dinarem al Mesón Salinas, final de la ruta i cap a casa.

A l’hotel Turmo de Labuerda, abans de marxar, ja carreguem les bosses i amb els cotxes anem fins l’entrada de la vall de Pineta, a la presa. Ens fem, ens fan, la foto de grup abans de començar la pedalejada. El dia és molt clar i assoleiat i tothom està eufòric.

Aquesta ruta és amb molt poc desnivell de pujada, 300 m. Transcorre pràcticament tota al voltant dels 1150 m.  resseguint un vell camí obert en roca per construïr un canal d’aigua i hom baixa els darrers dos quilòmetres fins al Mesón Salinas a uns 800 m. d’altura. Ja us podeu imaginar com.

Però el que fa realment atractiva la ruta és el seu recorregut: el sentir-se constantment al caire de la timba. Heu estat mai al congost de Montrebei? Doncs això. Vegeu-ne les fotos, us diran mes que les meves paraules.

Més contents que un gínjol, acabem fent-nos una refrescant banyada al riu Cinca abans d’anar a dinar. La María i la “Pantera Rosa” que tenen deures familiars, han de marxar sense dinar.

Hem recorregut 17 km. amb un desnivell positiu, com he dit abans, de 300 m.

Com es va dir al dinar de Salinas, l’any 2010, que serà la 14a. escapada d’estiu, tocaría el País Valencià. A veure si entre tots aconseguim informació d’alguna de les zones de muntanya del país: Serra d’Aitana, Serra Calderona, el Penyagolosa… Per conèixer-la i gaudir-ne.

Fins aviat,
En Pistons

Els corriolers:
La Flor, l’Avi, en Formiga, en Ludo, el Mamalló, en Prosciutto, el Nen, el Maestro, en Hulk, el Màster, l’Home Senzill, el Tete, en Ventús, en Ken, el Senyor, la Pantera Rosa i en Pistons amb el suport mèdic i logístic de la María.

Les fotos d’el Nen, de la Pantera Rosa, de la Flor, del Màster i d’en Pistons: clica aquí.