BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

CABIROLS I AIGUA. CAP DE SETMANA 25 DE MAIG DE 2008

Per Joan LLadó

Divendres teníem pensat d’anar a esquiar però les previsions de mal temps ens van fer canviar els plans. Dissabte, els tres corriolaires que havíem d’anar a Pirineu, l’Albert, en Martí i jo, vam quedar per anar a fer un tomb de mig matí amb bici. Així doncs, vam trobar-nos a quarts de vuit a la plaça. L’Albert ens proposà que li ensenyéssim nous camins.

Vam anar cap a Argentona per enfilar cap el Turó dels Oriols i Codera, baixar després al poblat ibèric, font de Cabrera i enfilar la Creu de l’Abellà per baixar a Cabrils pel
nou corriolet que vam fer el diumenge anterior. Bo i plovent, vam fer
uns croissants a la terrassa de la fleca. En acabar, vam pujar fins la
Roca d’en Toni pel mateix camí de la darrera sortida. A dalt de tot la
pluja era intensa i a ca l’Arcís ens posàrem els paravents. El descens
fins a can Blanc fóu remullat i a la font del mateix mas, ja pujant, la cadena d’en
Martí es començava a xuclar. Després de posar oli i d’una curta
tertúlia domèstica, vam continuar per l’aixergallat camí fins el Coll
de Gironella. Vam vorejar el Turó de Matacabres per ponent i a contiuació per la pista fins al Mal
Pas. Baixàrem fins la vinya de Can Serra i pujàrem al dipòsit de la Pedrera. Ens
endinsàrem al Torrent del Collell per les feixes de migdia fins arribar a cal Coix. Per Sant
Sebastià baixàrem a la riera i cap a casa.

Distància recorreguda: 34 km.
Desnivell + acum.: 700 m.

Diumenge, arribant a la plaça pel carrer Puigblanch, ja sentia molta fressa provinent del punt de trobada i no m’havia d’estranyar: hi havia onze garlaires fent-la petar, malgrat l’absència del més cridaner: l’Andreu. Pobres veïns…
En principi no hi ha idees d’on anar; en Manel, em sembla, diu de fer la zona de Burriac, però objecto que ja seria la tercera continuada. Després, crec que fóu en Marcel, que proposà de pujar per la bandera, pel Rocar, i per la Font d’en Quico cap amunt. Decidit.
Rodem encara no cent metres i ja hi ha problemes: la bici d’en Joan V. no rutlla. Un pedal fa remor. Va fent fins al carrer Bonaire i allí diu prou: demana una clau allen i cargola fort el pedal. Ara sí, adobat. Ja hem perdut una bona estona. N’hi ha de frissosos i han de recuperar el temps perdut. Quan agafem el camí de Sant Jaume, encapçalo amb embranzida la recuperació i quan soc a tocar de can Polseguera, giro el cap damunt dels camps per contemplar la zona de l’ermita i de sobte, la sorpresa: entre els matolls i l’estepa veig un cap d’un animal poc habitual, com de cèrvol, sense banyam, m’aturo de cop, darrere meu no hi ha ningú de la colla, treu el cap l’altre exemplar però no em fixo si té banyes, em sento bategar el cor. En veure’m, els animals s’espanten i fugen esperitats travessant el tendre camp conreat vers les Palmeres. El que més crida l’atenció dels animals en fugir, són la forma i el color de la gropa: dos òvals ben blancs. A primer cop d’ull em sembla que son cabirols per haver llegit que l’havien introduït a la zona, però després en dubto en semblar-me de dimensions més grans que les referències que tenia. Una vegada, fa un parell d’anys, a la zona de la riera de Ramió, a Hostalric, a tocar de l’autopista, en vam veure un i em semblà força més petit que no pas aquests. Quan sento que arriben els companys no em surten les paraules, tampoc vull cridar per no espantar-los més. Quan en Jordi i en Pep els poden veure, crec que ja enfilaven els marges en direcció a l’ermita. No m’ho podia creure, i efectivament, en Pep m’ho corrovora, eren cabirols. No sé si algú més de la colla els pogué veure. Resto meravellat, eufòric, més content que un jínjol. Després lamento no haver dut la càmera. És de les poques vegades que surto sense. En qualsevol cas, dubto que hagués pogut fer una bona fotografia, però si almenys, testimonial.
Continuem per la Creu Trencada i fins a can Comalada comentem la trovalla. A l’entrada d’Argentona trobem en Miquel B. que engresquem perquè s’afegeixi al grup. Diu que més endevant ja ho farà, que s’ha d’entrenar. Ja veiem com s’entrena però: l’estira el gos.
Entrem al Collell per can Volart i travessem el torrent per la Font d’en Magret. Pugem a la Pedrera i anem a cercar el camí de la bandera, al Rocar d’el Groc. Plou. Baixar el bosc d’en Massaguer xop, entapissat de molsa, amb la velada llum que hi penetra, ens provoca a tots molt bones sensacions.
Passem la Font d’en Quico i continuem vers ponent fins a l’Esquei d’en Ros. Baixem un tram tècnic on a voltes cal pensar-s’ho i ens mirem el llarg i vertiginós tobogàn trinxa-costelles que travessa el torrent. Deixem-ho córrer…
Seguim el corriol habitual i sentim que l’Anscari i en Martí ens criden perquè han vist una nova trialera. Dubtem si girar cua o seguir ja que anirem a petar al mateix lloc. Sentim en Martí que exclama: -Quina cafrada!! Ja no tenim dubtes, seguim endevant. En un revolt del descens els cridem i arriven tot seguit allà on som. En Martí ha dit que és de vertigen; què pot resultar per a la resta?
Baixem pel gran esvoranc del camí i enfilem per la bonica raconada de can Patota. Ara plou amb ganes i l’aigua acumulada a l’herba ens nega els peus. Pujant cap a can Manyana el terra és fangós i costa de progressar. Quan ens reunim a la pista que encara és d’hora, hi ha quòrum per anar a Òrrius a esmorzar i alhora aixoplugar-nos. La pluja ara és constant. Al camí del Burros ens Joan V. se’ns acomiada. Quan arribem ben xops a Can Jordi, encara restem a fora com babaus, debatint si ens quedem o no. Finalment guanya el seny. Entrem i ens tapen les cadires amb paper de diari. No som pas pocs els que hem sortit amb bici malgrat la pluja. D’animalots n’hi ha ple. L’esmorzar, gràcies a l’aigua ha estat llarg.
Sortim al carrer i encara plou amb ganes. Algú proposa de baixar pel camí del Burros però és massa fangós i a més, després, hi ha la riera. Proposo de fer-ho per Riudemeia que és més pedregós. Tots d’acord.
Les xuclades de cadena es fan sentir en els primers repetjons. Al pujador de can Planes s’hi fa un tap per aquesta raó, em sembla.
Hom canvia el suc de les olives i cap avall que fa baixada!!! Abans però, en Giovanni fa una partida de bitlles.
Agafem el camí trialer que és un rierol i gaudim d’allò més. Això si que se’n diu obrir l’esperit. Això és el bon viure; moments que no es poden pagar amb res. Per la pista fins a can Riudemeia és un fangar lliscós i a la part de baix encara fruïm saltant dins les basses.
Al pla de Can Poi en Valentí activa el gadget de la forquilla manca i converteix la bici en una xoper.
En Pep entra a Argentona per Sant Sebastià i pel camí del tramvia entrem a Mataró.

He cercat informació sobre els cabirols i un mataroní en veié una parella per la zona de Parpers pel febrer de l’any passat. Vegeu-lo aquí.

Fins ben aviat,
Joan Lladó.

Els corriolaires: Valentí T., Sergi C., Pep F., Martí M., Marcel T., Manel T., Jordi C., Joan V., Joan LL., Giovanni L., Anscari N., Angel V. i Adrià T.

Distància recorreguda: 32 km.
Desnivell + acumulat: 750 m.

TRAVESSA DE LA SERRA DE TRAMUNTANA AMB BTT. MALLORCA, 10/11.05.2008

Per Joan LLadó

Quan encara ens durava un xic la ressaca per la gresca germànica del mateix dilluns a la matinada, cap a quarts de tres de la tarda desembarcàvem, amb un dia capolat i rúfol, al port de Barcelona. Calia travessar les Rambles i enfilar al tren cap a Mataró per acabar, amb recança, el que tants dies havíem esperat.

Era previsible que la sequera s’acabés en el nostre cap de setmana i el pronòstic donat per les dones i homes del temps ho van corroborar: pluges abundants a tot Catalunya i encara més a Ses Illes.
 
El divendres, el nostre més preuat element ja ens donà la benvinguda amb un bon ruixat durant el trajecte fins el punt de trobada a l’estació de Mataró.

Mentrestant uns anaven a corre-cuita i espantats a revisar forquilles negades, els altres discutíem sobre el pes de les motxilles. Malgrat tot, puntualment, cap a un quart de nou del vespre, agafem el tren cap a Barcelona. Ens repartim en els diferents pujadors per no destorbar amb les bicicletes els altres passatgers. Tot i així, en aquelles hores, per l’escassa mobilitat, no podíem destorbar massa.

Dotze ganàpies amb bici, amb armaris per motxilles, baixant per la Plaça de Catalunya i les Rambles, fan realment patxoca. I si a més, es fan una foto al davant del Liceu, l’exotisme hi és garantit. Arribant a Colom torna a ploure i ens afanyem en arribar a l’estació marítima. Hom fa la gestió dels bitllets i tot seguit ens plantem per terra a menjar-nos l’entrepà per sopar. Encara no ens l’hem cruspit, que ja toca anar a carregar les bicis a la bodega del vaixell. Hem corregut per haver d’esperar-nos sota la pluja. Quan ens obren el barri, som els primers d’encarar la gran boca de la nau, que entre els crits i el desconcert del personal de bord, la pudor de gasoil mal cremat i la nostra eufòria, fan d’aquella estona uns moments molt excitants. Reculem en el temps, escola, final de curs, hormones en dansa… De tant en tant, algun pensament sobre feina, com una petita barrinada al cervell, trenca la festa. Vinga, vinga, ara no és hora.

Lligades les bicis i repartits els camarots, ens dirigim al bar. Uns wisquets i unes cervesetes calmen els ànims. Continua plovent i sortim amb força retard, em sembla que més d’una hora. No triguem gaire en ficar-nos al llit.

Ens llevem una hora abans d’atracar al port de Palma. Ens abillem de bici, preparem motxilles i bosses i desembarquem. El xofer de l’autocar fa una hora i mitja que s’espera: l’hora prevista d’arribada era a un quart de set i ens presentem a tres quarts de vuit.

Mentres uns carreguem les bicis, en Jordi s’ocupa de cercar un taxista que ens porti les motxilles amb les mudes al refugi de Sa Muleta al Port de Sóller. Estem de sort, al segon intent en trobem un de molt amable que ens fa el servei per un preu raonable.

Al cap d’una hora d’autocar som a Pollença. Descarreguem a la rotonda de la carretera de Lluc i paguem al xofer. Abans de començar la pedalada, fem un cafè amb llet i un croissant. Com que no estem segurs de trobar aigua, omplim els camels.

Iniciem la travessa cap a les nou. El cel és força cobert. L’emprenem per la carretera de LLuc i de seguida la deixem per agafar el GR que hi va paral·lel, vorejant el Torrent de la Vall d’en Marc, en un molt bonic tram de bosc de ribera. Som al Camí Vell de Lluc i des de Son Marc podem observar i meravellar-nos per l’impressionant Salt del Molinet. Se’ns fa estrany que a Catalunya tinguem sequera i a Mallorca hi hagi tanta abundor d’aigua. El camí vell ens apareix barrat per una porta d’una propietat. El GR continua ara per un tram pedregós i molt lliscós per tornar de nou al vell camí que també essent de picons, fa de molt bon pujar. El traçat és molt ben fet i a Ses Voltes tots restem admirats de la bellesa del viarany i el seu entorn. Quan arribem a Muntanyà, podem observar les curioses formacions produïdes per l’obra corrosiva de les aigües de pluja en les calcàries del miocèn inferior: El Rellar de Son Marc. Faldegem el Tomir i sentim la fressa de l’aigua acanalat-se pels propers torrents. Particularment, m’emociona el brollar i el xarbotar de l’aigua per tot arreu en un entorn que habitualment no n’hi sobra. Si no fora perquè no podem perdre massa temps, m’asseuria en una pedra a contemplar l’ufanós i alegre espectacle del discórrer les aigües en el seu pas pel torrent i l’espetegar i saltironejar sobre els rocs que l’aigua troba al seu pas. Quina alegria malgrat la tristor del dia.

Arribem de seguida a Benifaldó, continuem per la pista fins la carretera a l’alçada de la Creu de Manut. Hem de saltar una de les habituals tanques de propietat per mitjà d’una escala de fusta ja instal·lada i després d’un curt descens, arribem a Lluc. Fem el turista dins el Santuari durant uns vint minuts. Traiem el cap al restaurant que és ple de gom a gom i canviem de plans. En una de les ressenyes que tenim, s’havia de dinar al Coll de Sa Batalla. Dirigint-nos cap allà, al davant de la Font Cuberta en trobem un altre i tot i ser força d’hora, les dotze, ens fan un plat fred: pa amb tomàquet, pernil, formatge de la terra, olives, algues … Estem a gust i recollits. A fora espurneja. Després del cafè ens fa mandra de continuar. Enfilem el Coll de Sa Batalla i al camí de Comafreda la pluja insisteix. Va fent ruixadets. Comencem molt valents la pujada cap el Coll des Prat. Ens esforcem per superar trams de camí molt pedregosos i a la font de la Teula, que és en un revolt del camí arran del torrent, hi fem un agrupament i alguns intenten, repetint, reculant, vèncer la gran dificultat d’aquell tram de camí. La patejada fins el coll ha estat llarga i quan ens falta ben poc per ser a dalt, ens entretenim observant un antic pou de glaç i les enrunades cabanes del pouers. S’entén que de pous n’hi hagi una dotzena més per aquells verals: som a mil dos-cents metres d’alçada. El camí sembla un rierol: regalima aigua per tot arreu. No hi fem gaire temps al coll: fa fresca, estem xops i suats i tenim ganes de començar el descens. La foto, però, no pot mancar.

Amb els primers metres de la davallada ja gaudim recreant-nos: el camí és tècnic amb grans rocs, de pendent important, amb vegetació baixa que ens deixa veure el progrés dels companys, i sobretot, baixem amb tant de delit que la fruïció és màxima. Hi ha alegria i satisfacció. També algun ensurt al tram més delicat, a les marrades de la Font de ses Tosses d’en Gallina. Incidències per recordar. Allí ens creuem i passem alguns excursionistes que es distreuen amb l’espectacle. Tot arribant a la font des Prat, on ens agrupem, veiem algunes places carboneres. Continuem per un curt repetjó fins el Coll des Coloms. Abans d’arribar-hi, s’ha de revisar el desviador de l’Anscari que no rutlla fi. Faig temps endinsant-me al bosc. Arribo en una altre plaça carbonera que era equipada amb una cabana d’obra i de la que només en resten les runes i les teules escampades. Els companys ja han reprès el camí. La davallada cap els embassaments el fem per un camí carreter pedregós i de seguida topem amb el Canal des Embassaments que haurem d’anar seguint fins la Font des Noguer. L’embassament que tenim uns cent-cinquanta metres per sota els nostres peus, el Gorg Blau, avui no ho és gaire de blau. És confon amb el rocam del voltant: el perla del calcari i el color de gos com fuig.

A la font hi fem un mos i carreguem aigua. En aquells instants ens cau un petit ruixat que ningú en fa cas. Per continuar pel GR hem de saltar un tanca amb escales. Un bonic ruc ens dona la benvinguda abans de davallar cap a l’Embassament de Cúber que voregem per ponent. Després de remullar-nos els peus travessant el torrent de Binimorat a la cua de la presa, l’Anscari ha de tornar a adobar el canvi. En Giovanni i jo aprofitem el temps dalt d’un roc veient pasturar un petit ramat d’ovelles i filmem el desolat paisatge que ens envolta. Arribem al Coll de l’Ofre prenent una alternativa més ciclable que no pas el GR. Hi ha eufòria, tenim als peus el Barranc de Biniaraix i pràcticament el final de la primera jornada. Ens fem unes fotos abans d’iniciar l’anhelat descens. Filmo els companys en els primers metres. El primer tram és molt trialer i tècnic fins l’Ofre. En aquell llogarret en Giovanni acobla la càmera al casc per poder grabar l’espectacularitat de la davallada. Al flanqueig del Salt dels Cans no s’hi pot badar ni tenir cap errada, la patacada pot ser sonada. Des d’una balconada natural observem la timba i el pas estret del barranc que ens deixa entreveure les parets de pedra seca al fons de la vall. Aquests talussos fets amb una traça i paciència ancestral, sostenen rengleres de velles i esculturals oliveres.
 
Hem de superar desenes de revolts en les marrades que fa el camí de pedra seca abans d’arribar a Can Silles. Els guals, construïts també amb molt de coneixement, amb la mateixa línia que les marjades, els travessem tots amb aigua. Fa sol i ressorgeix l’alegria. El pas de s’Estret és ombrívol i fresc. Un senyor de la contrada ens adverteix que al torrent s’hi han trencat molts genolls baixant amb bicicleta. No ho voldríem pas! Al safareig de Biniaraix ens agrupem i comença a caure un gotallam fred. Un xic més endavant ens hem d’aixoplugar uns vint minuts. A la represa entrem a Sóller on celebren la festa dels Moros i Cristians. Quan ens dirigim cap al centre de la població pel carrer del Bisbe Mateu, una senyora ens adverteix que no entrem amb la bicicleta fins la plaça perquè els municipals ens renyaran i hi ha massa gent. Aleshores es fan dos grups, els de la rauxa, que segueixen i, els del seny, que trenquem el primer carrer que podem i seguim fins el refugi de Sa Muleta. Allí ens trobem tots plegats, cap a les set, després d’enfilar la carretera que a ponent del Port de Sóller, ens dóna una bona vista del muntanyam que envolta la badia.

Dutxats i ben polits, fem uns refrescs abans de sopar i aprofito per adobar, cosint amb grapes, les tanques de velcro de les sabates de bici. Malgrat l’estomacada que hem donat a les bicis, no han restat pas malparades. No han tingut cap desperfecte que no es pogués solventar. Bones bicis o bons ciclistes?
La Maria del refu ens serveix un sopar de primera. En Joan V., després de la vinassa, xerra pels descosits i el to de veu general va pujant a mesura que puja la conversa curulla d’erotisme. Hi ha cansament i son i ara l’un ara l’altre, anem desfilant cap al llit.

L’endemà ens llevem a les sis. Fa sol. A les set tenim l’esmorzar a taula i el taxista ve tot seguit a recollir les motxilles que ha de dur a l’alberg de s’Arenal. Quan tothom té la bici i els estris a punt, iniciem la segona jornada, ara amb el cel encapotat. Segons les previsions, ha de fer el mateix temps que la vigília. Tant de bo. El GR parteix del refugi mateix cap al sud. Ens trobem amb uns primers metres força tècnics que els rematem anant a peu. Passem per un oliverar amb uns exemplars tant entortolligats, d’unes formes tan complexes, d’un diàmetre de soca tan gran, que la capçada resulta ridícula i esquifida. El lloc però, inspira en Giovanni que, a mesura que anem circulant ens recita:

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién,
quién levantó los olivos?

No los levantó la nada,
ni el dinero, ni el señor,
sino la tierra callada,
el trabajo y el sudor.

Unidos al agua pura
y a los planetas unidos,
los tres dieron la hermosura
de los troncos retorcidos.

Levántate, olivo cano,
dijeron al pie del viento.
Y el olivo alzó una mano
poderosa de cimiento.

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién
amamantó los olivos?

Vuestra sangre, vuestra vida,
no la del explotador
que se enriqueció en la herida
generosa del sudor.

No la del terrateniente
que os sepultó en la pobreza,
que os pisoteó la frente,
que os redujo la cabeza.

Árboles que vuestro afán
consagró al centro del día
eran principio de un pan
que sólo el otro comía.

¡Cuántos siglos de aceituna,
los pies y las manos presos,
sol a sol y luna a luna,
pesan sobre vuestros huesos!

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
pregunta mi alma: ¿de quién,
de quién son estos olivos?

Jaén, levántate brava
sobre tus piedras lunares,
no vayas a ser esclava
con todos tus olivares.

Dentro de la claridad
del aceite y sus aromas,
indican tu libertad
la libertad de tus lomas.

Aceituneros de Miguel Hernandez, 1937

Hem restat enrere i hem de córrer per afegir-nos a la resta. Travessem la carretera de Sóller a Deià i per la Capella de Castelló fem en forta pendent cap a Can Prohom: bonica, gran i senyorial casa ara utilitzada per a turisme i botiga rural. Passada la casa dilucidem si fer la ruta que teníem planificada o bé continuem pel GR fins a Deià, car el temps no està per fer gaire concessions. Cap a Deià anem. El camí, fantàstic: corriol trialer molt divertit. Va plovisquejant. Passem arran de cases amb una impressionant vista sobre Lluc Alcari i arribem després d’un molt arriscat descens amb el ferm de pedra ben moll a prop de la Font de les Mentides. Agrupats, continuem després d’una curta pujada en graons, per baixar en bona trialera fins les primeres cases de Deià. El cel es amenaçador i les cingleres per on ens hem d’enfilar per arribar a Valldemossa son coberts d’una boira força espessa. Arribant al poble ens hem d’aixoplugar a la marquesina dels autobusos. Hi restem ben bé una mitja hora. Quan agafem les bicis per continuar, l’Adrià té punxada. Alguns ho aprofitem per visitar alguns dels carrers més propers. Adobada la roda, reprenem la marxa seguint la carretera i fem una aturada per contemplar Sa Foradada. Seguim asfalt fins la benzinera de Valldemossa. En aquell punt ens reunim i en vistes que el temps no millora, ans el contrari, i encara ens resta una bona tirada, la carretera és la millor opció. Al Pla de ses Piotes agafem el trencall per dirigir-nos cap el Coll de sa Basseta. Comença a ploure. Ens abriguem. La pista és ample i s’hi pot córrer, fet que afegit amb l’aigua, ens fa agafar fred. N’hi ha que no s’abriguen. On coincidim amb el GR, també ho fem amb una simpàtica conductora que ens guia per arribar a Esporles. Fins al poble el ruixat és considerable i arribem a la població com uns aneguets. Al carrer principal del poble cerquem un lloc per dinar i després de treure el cap en tres o quatre, ens decidim pel que sembla hi podem tenir millor cabuda. Demanem entrepans, algunes tapes i observem la gent que sortint de missa entra al bar a fer el vermut. Hi ha molt de rebombori. Com que tenim la roba humida, ens molesta la mica d’aire que entra per la porta i per no haver de tancar-la, ens col·loquen una mena de mampara, un paravent entremig. Dinem de gust. Sembla que hagi parat de ploure però el cel és molt ennuvolat.

Reprenem la ruta vers Banyalbufar per carretera fins el Coll des Vent i anem a cercar el Camí des Correu. Aquest és un camí planer i llis que ens fa progressar amb rapidesa. Quan passem per s’Arboçar, tornen a caure quatre gotes i quan arribem a la propietat d’Es Rafal, ens trobem de morros a la tanca on un cartell d’una empresa de seguretat ens informen de la prohibició de passar. Dos-cents metres abans d’aquest punt he vist un corriolet que s’endinsava al bosc amb la mateixa direcció que ens interessa. Ho anem a comprovar. Aquest s’acaba en una talaia amb vistes a mar i al damunt d’una bona timba. Tornem a la tanca i ara plou amb ganes. Amb l’aiguat que cau, qui pot imaginar-se que hauria de passar-hi algú? Sense fer massa fressa saltem i ens passem les bicis. Circulem amb precaució. A l’altre costat de la finca ens espera l’altre tanca i de moment encara no ha sortit cap gos ensenyant els ullals. Per l’estat del filat, no som pas pocs els que ens dediquem a l'”allanamiento de morada” (violació de domicili).

Seguim pel GR i comença a ploure de valent. Passem per la Font de s’Obi i tot seguit baixem un revolts molt drets que creuen el torrent de Can Cerdà. Intentant superar un dels viratges, vaig a terra sense conseqüències. El corriol que seguim és molt salat malgrat la pluja. Abans d’arribar a la carretera, on el sender, en uns cinc-cents metres, és un tram de pista de sorra calcària, hi fem un xipolleig que quedem blancs. Amb l’aigua del ferm de la carretera ens esbandim i tot seguit ens aturem a aixoplugar-nos al safareig públic d’Estellencs, on hi fa fortor de clavegueram. Ens mirem els mapes per veure què cal fer i no dubtem ni un segon: seguirem per carretera fins al Coll de Sa Gramola. El temps no està per fer excursions i no ens sobren hores.

Quan la pluja minva, reprenem la marxa. La carretera fa un xic de pujada que anem superant sense plorar. Havent passat el Coll des Pi, a en Martí li resten el pedal i la biela penjant de la sabata. Quatre companys ens aturem a donar un cop de ma i la resta continuen. Quan hem adobat el desperfecte, per sort, seguim. Va espurnejant intermitentment. La vista sobre els torrents que cauen de dret a mar és aclaparadora, fascinant. Sap greu no poder gaudir un xic més del majestuós paisatge. Atrapem el grup als revolts de la Costa des Frare i ja no afluixem fins el Coll de Sa Gramola. Fem un mos abans de fer els darrers deu quilòmetres de difícil camí fins a Sant Elm. Continua plovent però sembla que ningú s’immuta. En Manel té els ulls molt irritats degut a l’aigua i el fang que no son bons aliats per a les lents de contacte.

Comencem amb una pujada molt pedregosa i difícil que ens posa a prova. Tot seguit flanquegem entre el Puig des Campàs i el Putxet des Guixers fins la Caseta de ses Basses per una bona pista. Mentre avancem, podem veure al davant nostre el camí que pel Coll des Cucons baixa a s’Arracó, a tocar d’Andratx. Un xic més enllà de la Caseta, el camí ja és molt pedregós i ens obliga d’anar a peu fins gairebé el Mirador d’en Josep Sastre. Anem fent provatures d’equilibris amb la bici, però és inútil. Enlloc de camí podríem dir-ne rierol, perquè baixa aigua pertot. Quan el camí tomba cap a sud, se’ns presenta una de les vistes més impressionants, emocionants i captivadores de la travessa: Sa Dragonera. La capa negre d’espessa boira que arriba als nostres caps i ens oprimeix, l’ambient humit, la llum somorta, el fred, l’aigua, el mar que intuïm però que gairebé no veiem, la monstruosa silueta de l’illa, tot ensems fa que vulguem abocar-nos en el meravellós i dramàtic paisatge, entrar-hi de ple, formar-ne part. Tant sols els nostres llampants anoraks i els nostres crits d’eufòria, trenquen aquests instants de dramatisme d’aquella visió, com si estripéssim un quadre, i alhora gaudim d’una immensa alegria que cadascú conservarà en la seva més pregona memòria.

No sé pas, en aquells moments, si en Joan V., estava per massa alegries i sentiments… La qüestió és que després de l’obligada foto al molló del mirador ens toca baixar un dels descensos més divertits i engrescadors de la travessa. Un descens en un marc excepcional, d’alta dificultat, sempre flanquejat per una capa vegetal fins l’alçada del cap. En definitiva, un deu. Abans de Sa Trapa, a la confluència de la pista i el GR, esperem la colla per agrupar-nos. Ens arrecerem sota un arbust mentre esperem. Plou i fa vent. Passem per l’antic convent sense entretenir-nos i superem a peu el darrer ressalt, la cinglera, per continuar per bonic corriol fins a Sant Elm. Durant uns vint minuts perdem el grup més endarrerit i quan aconseguim comunicar-hi, resulta que ja son a baix.

Els trobem en un bar prenent beuratges calents uns i refrescs els altres. En Joan V., com que no fa bondat i no creu i ja és costum en les travesses de llarga distància, ens agafa una bona “pàjara”. Abans de pujar a l’autocar fem unes fotos de grup. Hi ha alegria.

Als seients de l’autocar ens hi han posat uns papers de diari per no mullar-los. De poc serviran. El grup que el xofer ha de recollir a l’aeroport després de deixar-nos a nosaltres quedarà servit. No només per l’aigua. Hi hem deixat un perfum inoblidable.

Ens instal·lem a l’alberg de la platja de s’Arenal, ens dutxem i baixem a sopar. Bé, si es pot dir sopar. Ens dónen uns calamars a la romana que son com braçalets de canya. Havent sopat anem a fer un tomb i després de veure quatre gats pel carrer, ens fiquem al primer bar que veiem potable. Prenem, mentre la fem petar, unes cerveses i uns uisquis. El cambrer, en veure que alguns volen gresca, ens recomana d’anar a un local on hi trobarem força ambient i moltes “petardas” que diu ell. Doncs acabada la copa, fem cap a l’alberg. Quan som a l’entrada del carrer, quatre de la colla decideixen d’anar a dormir i la resta d’anar a treure el cap al local de les “petardas”. Quan ens hi anem acostant, anem veient més giro, i altre gent que també hi fa camí. Els bars són més plens. Quan arribem al carrer del local sentim força fressa, al davant mateix hi ha un quiosc on hi fan frankfurts i salsitxes per l’estil. Del carrer estant, dono una ullada a l’interior, no cal pensar-s’ho dues vegades: cap a dins!! Primer de tot ens sobta el contrast entre el carrer i l’interior del local: Collons quin merder!! Òstia quina gentada!! Quin desgavell!!! Taules altes curulles de copes i gerres de litre amb tota mena de beuratges on de cadascuna hi surten tantes palletes, de gairebé un metre de llarg, com bevedors hi han de xuclar. Al bell mig del local algunes taules suporten algunes balladores i balladors enfilats al damunt. Al segon pis, com si fora un amfiteatre, tot de gent contemplant els de baix com ballen, salten, beuen i canten. L’àmplia majoria de la clientela del local és germànica i tots van seguint i entonant les cançons que sembla que tots coneguin. Al davant dels nostres nassos tenim dues parelles del tot peculiars en la seva forma d’estar. Nosaltres, un pèl cohibits, comencem amb unes cerveses. Quan les acabem, cridem al cambrer, que tot sol·lícit ens dona la carta on hi apareixen infinitats de combinacions, i li demanem un martini amb coca-cola dels de litre. N’hi ha també de cinc litres, que serveixen amb una gerra de terrissa, però no som tan agosarats. Ens cruspim el martini amb coca-cola en qüestió de segons. I es queixaven de la combinació. Després continuem per un vodka amb llimona. Ja hem acabat la travessa, oi? Després…

Ben a prop tenim un grupet de noies, alemanyes, és clar. Hi xerrem una estona i fins i tot hi ballem. En qualsevol cas, ens decantem més per les gogos del pis de dalt encara que no hi xerrem ni hi ballem.

Continuem amb un vodka amb… i avall que fa baixada. Quan ens sembla que és l’hora de retirar-nos, fem un frankfurt al quiosc i el fem tirar avall amb una cervesa que era refrescant-se en una font.

A l’alberg, l’Albert ha agafat la nau espacial i ha anat a fer un tomb.

L’endemà esmorzem a les set amb el cap entabanat. A les vuit agafem les bicis i carregats com rucs anem cap al port de Palma. Al davant de la catedral ens fem la foto de grup que és de les úniques que tenim amb tota la colla. És núvol i quan ja naveguem cap a Barcelona cauen quatre gotes. Fem el viatge mig adormits a les nostres butaques.

Per molt anys,
Joan LLadó

Dades generals

Sortida /

Arribada

Distància (km)

Mitjana velocitat (km/h)

Temps (h)

Desnivell acumulat (m)

1r dia

Pollença-Sóller

56

9’8

5h45’

1.650

2n dia

Sóller-Sant Elm

72

11’9

6h05’

1.909

TOTAL

Pollença-Sant Elm

128

10’8

11h50’

3.559

DADES:

1r dia:

Sortida: Pollença

Arribada: Sóller

Distància: 56 km

Mitjana de velocitat: 9’8 km/h

Temps: 5h45’

Desnivell acumulat: 1.650 m

2n dia:

Sortida: Sóller

Arribada: Sant Elm (Sa Dragonera)

Distància: 72 km

Mitjana de velocitat: 11’9 km/h

Temps: 6h05’

Desnivell acumulat: 1.909 m

TOTAL:

Sortida: Pollença

Arribada: Sant Elm (Sa Dragonera)

Distància: 128 km

Mitjana de velocitat: 10’8 km/h

Temps amb parades: 11h50’

Desnivell acumulat: 3.559 m

Cartografia: Serra de Tramuntana Nord, Central i Sud de l’Editorial Alpina.

Corriolaires:

Jordi Cid, Albert Gómez, Giovanni Leonardi, Luca Leonardi, Joan Lladó, Carles Llorens, Martí Montserrat, Anscari Nogueras, Valentí Tarrés, Adrià Triquell, Joan Vallmajó i Manel Trenchs.

Les fotos d’en Jordi, d’en Martí, de l’Anscari i d’en Luca prem aquí.

PEL LLEVANT D’ARGENTONA, RIUDEMEIA I CÉLLECS. DIUMENGE 4 DE MAIG DE 2.008

Per Joan LLadó

En Giovanni apareix a la plaça amb els estris de filmació. En el darrer diumenge abans de travessar la bassa vol ajustar els suports del casc per obtenir uns bons enquadraments en les preses de pujada i baixada. Fa bé, perquè jo, encara és hora que em miri res del meu equip de vídeo, suports, casc, bateries, cintes, etc. Com sempre, el darrer dia, em tocarà córrer com un esperitat. Per tot, no es pot pas estar.
Proposo, que fa dies que no hi vaig, d’anar cap a Céllecs i els verals prehistòrics. Com que no hi ha objeccions, cap allà anem. Però no ho fem pas directament. Abans travessem el veïnat de Sant Jaume i anem fent la viu-viu fins el Rovell de l’Ou. En entrar a Riudemeia, ja hem gastat més d’una hora.

Enfilem de dret per l’obaga de Riudemeia fins el Turó d’Aqüença. Travessem Òrrius, grimpem tot fent cabrioles per arribar a la pista i a Sant Bartomeu ens hi trobem el Sec amb la bici però amb els estris d’escalada. Ens diu que en breu s’apuntarà. Nosaltres l’engresquem.
A la zona de contra-vent, en Giovanni prepara la càmera per filmar el descens fins la Roca de les Orenetes. El vídeo el vam veure ahïr a la nit (dijous 15) i malgrat que l’enquadrament era una mica massa amunt, hom havia d’estirar el coll per sortir en acció, la sensació de velocitat, l’estabilitat de la imatge i la gran obertura donaven molt de realisme en la davallada. Tot el contrari que en la pujada, que tot i ser força pronunciada, semblava que anéssim en terreny planer.
Esmorzem a La Roca però abans en Marcel se’n torna a casa.
Quan reprenem la marxa, a la carretera de Parpers a l’alçada de can Company de Baix, l’Adrià, l’Àngel, en Valentí i jo marxem cap a casa per la carretera. Al coll però, agafem la via romana. D’asfalt ja en teníem prou.

Fins ben aviat,
Joan LLadó.

Els corriolaires: Adrià T., Àngel V., Pep F., Giovanni L., Joan LL., Jordi C., Manel T., Marcel T., Martí M., Valentí T.
Distància recorreguda: 42 km.
Desnivell acumulat +: 1.300 m.
Les fotos: clica aquí.
El vídeo d’en Giovanni, properament: clica aquí.

SE SENT FLAIRE DE SOBRASSADA. DILLUNS 5 DE MAIG DE 2.008

Per Joan LLadó

El proper cap de setmana la colla Bicicorriols marxa a Mallorca per travessar la Serra de Tramuntana de Pollença fins a Sant Elm. En la sortida anual de cap de setmana per visitar i conèixer els països del nostre entorn, aquesta vegada li toca a Ses Illes. Tots els corriolaires que hi aniran ja ho deuen tenir tot a punt per l’escapadeta. Qui no, encara li resta el proper dijous per agafar paper i llapis.

Esperem una molt bona ruta.

A la foto, el Barranc de Biniaraix.

EN RAÜL PUJA AL PODI A LA TITAN DESERT. 1 DE MAIG DE 2.008

Per Joan LLadó

En Raül de Dr. Bike ha fet 3er. en la classificació de la tercera edició de la Titan Desert al darrere d’en Roberto Heras i d’en Joan Llordella. L’han seguit en la classificació corredors de renom com Miguel Angel Heras, germà d’en Roberto, Melcior Mauri, Claudio Chiapucci i Peio Ruiz Cabestany.
Els altres classificats de l’equip Ibercarrera-Dr. Bike: en Jordi Trens en 44a. posició i en Joan Tolrà en la 83a. posició i Xavier García en la 96a. posició.
Des d’el nostre bloc els felicitem de bon grat.
Per a més informació: cliqueu aquí.

CIRC DE COLOMERS. ESQUÍ DE MUNTANYA. 5 I 6 D’ABRIL DE 2.008

Per Enric Subinà

Aquella setmana havia nevat molt, fins dimarts, i tot feia pensar que trobaríem molt bona neu. L’Albert ens havia reservat lloc al refugi de Colomers. Vam quedar el dissabte molt d’hora, plena nit, per sortir camí de la Val d’Aran. La primera aturada tècnica fou a Alfarràs, on calia fer l’esmorzar. La meteorologia apuntava a molt bona, amb cels clars i una mica de fred. Vam poder estrenar el nou túnel de Viella, i a la banda del Garona el paisatge era molt blanc. Bones perspectives.

L’ensurt el vam trobar a Escunhau, on una patrulla dels Mossos van aturar el vehicle del Xarli. EL motiu era un excés de velocitat, fotografiat per un vehicle amb radar. No ens en vam adonar!! L’Enric va mirar d’intercedir i amb una mica de sort la multa no arribarà a fer-se efectiva. Finalment aparquem els vehicles al damunt de l’embassament d’Aiguamog, on la carretera estava tallada per la neu. En el mateix aparcament ens trobem la sorpresa de trobar al Saleta i companyia que també han triat el refugi de Colomers aquell cap de setmana. Ens calçem les botes i iniciem el camí a peu, tot i que al cap d’un quilòmetre ens podem posar els esquís. El dia és esplèndid, i molts anem amb màniga curta. Arribem als Banhs de Tredós i seguim la pista amunt, fins que entrem al bosc camí del llac de Colomers. El darrer tram és de forta pujada, a la dreta del mur de la presa, fins a assolir el refugi vell, que ara serveix de lliure. Allà ja veiem el nou refugi, molt ben situat, i l’esplèndid circ de Colomers curull de neu. Un últim esforç i arribem al refugi, on aprofitem per registrar-nos i guardar les coses, alhora que demanàvem uns refrescs i birres. Encara era d’hora (15h) i s’havia d’aprofitar la tarda. El llarg planeig i la forta calor fa malmetre força els peus, amb l’aparició de llagues, motiu pel qual l’Enric i l’Angel van decidir de fer una excursió a peu pels voltants. Els altres quatre es van tornar a calçar els esquís amb la intenció d’anar cap el Port de Caldes. Des de la llunyania es veia als quatre esquiadors pujant amb boniques esses, a l’esquerra del Port. Un d’ells anava una mica endarrerit, i després vam saber que era el Carles, al qual l’estaven apretant força els seus companys de patiment. Finalment van ascendir al Tuc deth Port, i la neu de baixada estava molt bé. El refugi estava força ple, i el sopar va ser molt puntual. El cert és que el menjar era abundant i bo, i vam poder omplir força bé les panxes. En la tertulia pre i post sopar vam decidir que diumenge pujaríem a la Creu de Colomers, de 2896mts. Després d’una nit on no van faltar els roncs i les anades al WC, ens vam despertar encara de nit i vam ingerir l’esmorzar que teníem preparat. El dia tornava a ser esplèndid, amb una mica de fred. El primer tram vorejava els llacs i anava guanyant alçada de mica en mica, de llac en llac. Ens vam despedir dels Saleta’s que anaven cap al Gran Tuc de Colomers. El cim que havíem triat nosaltres no era gaire definit, i vam haver d’aturar-nos una bona estona per localitzar-lo i per establir el millor camí per arribar-hi. Després d’unes fortes pales vam fer un llarg flanqueig per arribar al peu de la canal que ens portaria a la cresta, o almenys això ens pensàvem. Era una canal força dreta, amb neu pols i un petita base glaçada a uns trenta centímetres, que tot i els grampons no donava molta seguretat. En Martí encapçalava la pujada, fins que es va trobar amb un terreny mixte que dificultava força el pas. La majoria vam decidir tirar avall i buscar un accés més segur. L’havíem cagat!, doncs una mica a l’esquerra hi havia una canal molt més bona i accessible, que ens va conduir amb facilitat al coll. Un cop allà ens vam trobar al Martí, que havia superat la primera canal, ens vam treure els grampons, i vam seguir un cresta amb gran blocs, gairebé sense neu, que ens va conduir al cim pel vessant sud. Després de les fotos de rigor, de menjar una mica i d’enviar-li un record multimèdia al Joan, vam desfer el camí fins al peu de la canal, on havíem deixat els esquís. Per fi arribava el moment de la baixada, tot i que és cert que el circ de Colomers no és dels millors llocs per fer descensos, doncs el desnivell no és continu, i s’havia de remar de tant en tant. Tot i això la neu era bona i vam gaudir força fins al refugi. Després de recollir les coses, vam seguir amb el descens, en aquest cas molt poc gratificant doncs fins el cotxe el desnivell era petit i es va haver de remar força. Nomès amb poc més d’un dia la neu havia reculat força, i estava més lluny dels vehicles.
El dinar en un restaurant de la Val va ser un toc de gastronomia local on bàsicament tots vam degustar una olla aranesa i senglar rostit.

Fins aviat,
Enric Subiñà

Els corriolaires: Martí M., Albert G., Àngel V., Xarli V., Carles LL. i Enric S.
Les fotos: clica aquí.

TOMBANT CAP EL VALLÈS. DIUMENGE 27 D’ABRIL DE 2.008

Per Pep Famadas

Com que veig que
ningú no s’ha animat, i encara que sigui amb retràs, m’atreveixo a escriure
aquesta crònica, ara que ja em deixen un forat a la fila. Han passat dues
setmanes i hem tornat a sortir entremig, però al menys en quedarà constància i en Joan no se’ns
emprenyarà.

No recordo massa
bé per on vam pujar. Tradicional la fugida de Mataró per Sant Jaume de Treià i
el camí dels contrabandistes. Travessem la riera i pugem per darrera Can Pins
on fem ja el primer pujador, just abans de creuar la carretera, on en Joan V,
en els pocs metres d’asfalt que fem, ja té temps de demostrar el seu poderío en pista tot passant uns màsters
de l’asfalt, amb la conseqüent ganyota. Voltem pels vessants de Can Pins
seguint el que altrament foren rases de vinyes ara ocupades per decrèpits pins
que em fan pensar en l’estat d’abandonament en què es troba la finca.
Malaguanyada. Sembla mentida, vaig escrivint i sembla que ja m’hi trobi de nou!.

Un cop pujats
voregem la vessant per davallar a la riera i creuar-la pel pont de l’Espinal.
Entre mig m’aturo just quan veig un xaragall trialero que altres vegades havia
evitat o baixat amb resultat no satisfactori. En Manel, com no, també s’atura, junt
amb l’Àngel, que anaven darrera meu. Altres volten. I avall va. Collons com
frenen els discs.

Ara ja a l’altra
banda de la riera ascendim sense més fins al Mas de l’Espinal, en runes. Una
altra propietat perduda.

Travessem el Pla
de l’Espinal i tombem cap el Vallès. Ara les pinedes comencen a ser foragitades
per les alzines que ara en l’obaga se les veuen més valentes. Sento algun renec
i comentaris per la brancada a terra quan passem pels boscos de Ca l’Alzina,
gent rude i ferma, que resisteix encara vivint de la finca i del seu ramat de
més 700 ovelles. No puc estar-me de recordar el comentari que en Joan de Ca
l’Alzina em va fer quan van inaugurar la urbanització del Solell i no el
deixaven passar amb el ramat pel camí ral “som els sioux de la muntanya i fem
molta nosa” Tot i això, trobem els corriols força nets. La davallada és suau
però ràpida pel torrent, ara esplendorós, en plena brotada primaveral. És un
goig passar per aquests racons esclatants de verdor.

Repostem al Parc
on en Giovanni aprofita per canviar un pneumàtic. Assaborim les tradicionals
coques i apa som-hi de nou. Crec recordar que algú marxa. L’objectiu ara és
anar cap els corriols de Can Bordoi, autèntica delícia. Però collons, un cop
som al coll, tombem cap a l’ermita del coll, on faig un cop d’ull a l’arboç
catalogat que hi ha al marge, agonitzant. Baixem fins quasi a tocar a la cas de
Can Suari de Mogent, on tombem a la dreta per passar vora les runes de Can
Bellavista. Aquí també es noten els efectes del ramat de Can Suari, amb molta
pedra solta en mig del corriol. Déu ni do quin corriol!. Amb molta pedra i
molt, molt tècnic. El cul apretat al seient. Els màsters i veterans de la colla
diuen que es pot fer d’una tirada. Certament ells sí. Jo encara sóc un
aspirant. Tot i així surto força airós, a banda d’alguna encabritada de la bici
i de les fixacions que no salten a temps.

Arribem a la
Torrassa o Torre del Moro on destaca la neteja del voltant “a sac” que, com que
l’ha executat l’administració, es dona per bona.

Ara sí, falerosos,
de cap als corriols dels Misser. És la segona vegada que hi baixo, ara més ben
equipat. Disfrutem tots fins el deliri. Després, ja només resta tornar per la
riera cap a casa.

Corriolaires:
Andreu, Carles, Valentí, Manel, Joan V., Àngel, Giovanni, Anscari, Sergi, Jordi
C. i Pep.

Pep Famadas.