BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

CRESTA DEL FERRAN. ALTA GARROTXA. 19 DE JULIOL DE 2008

Per Manel Trenchs.

Feia dies que amb en Joan li donàvem voltes a fer una sortida a la
muntanya, finalment el dijous al Casal decidirem fer la Cresta del Ferran. Els
que ens hi vam apuntar per anar-hi el dissabte fórem l’Anscari, en Joan i un
servidor.

Ens vam trobar a les 7 del matí (cal felicitar la
puntualitat de tots plegats). A quarts de nou ja estàvem fent un cafè i d’altres
un cafè amb llet, per descomptat, a Castellfollit de la Roca, i després de
deixar el cotxe passat Oix, començàrem a caminar cap a les 9 del matí.

En principi el plantejament era fer la cresta, i si fos possible visitar
alguna ermita romànica, i tornar cap a les 4 a Mataró, l’Anscari tenia que
portar la filla a veure els gegants. Com podreu comprovar està clar que la
filla va veure els gegants però no pas amb el seu pare.

 

Només vam agafar un entrepà per esmorzar i poca cosa més, hi havia ganes
de menjar alguna cosa a Oix a la tornada. Fins i tot en Joan ni es va
enrecordar d’agafar aigua. Però bé, anem als fets i als horaris i aleshores podreu
gaudir (o riure) d’una d’aquelles sortides en que el resultat final és molt
allunyat de la previsió inicial.

 

Des del cotxe fins a l’inici de l’ascensió es fa per una pista de sorra
que amb un 4×4 no hi ha problema pas per fer, en direcció a la Vall d’Hortmoier.
Foren uns 45 minuts molt agradables, parlant de que seria un lloc molt maco per
venir amb la canalla a banyar-se al riu i altres cosetes d’aquelles per xerrar
una mica barato abans de començar la crua realitat.

 

S’ha de dir que en Joan aquesta cresta ja l’havia fet feia uns anys però
no tenia pas la noció de que fos tant llarga (potser és que ens anem fent
grans).

 

Vam passar el riu i després de caminar pel camí dels Lliberals, i pensant
en temps passats, deixàrem el caminet per tombar i iniciar l’ascensió. Al cap
d’una estona férem la primera cordada, que la veritat després de tot el que vam
fer després no calia per res. Al cap d’uns 20 minuts ja estàvem a l’inici de la
cresta. Val la pena dir que és molt curiós començar la cresta passant per dins d’un
túnel.

 

Després d’això ja començàrem pròpiament la cresta, fent trossos
normalets, altres força aeris i altres més difícils. S’ha de dir que per als
escaladors això és força normalet, però per un “novatillo” com jo, va ser la
“pitjor” i més difícil escalada. Més d’un cop vaig estar renegant de que feia
jo per allà, i fins i tot, amb l’Anscari ens anàvem mirant de si era possible
trobar una sortida alternativa, però com més anàvem més clar estava que l’única
sortida possible era arribar fins el cim.

 

Amb tot això cal agrair la paciència i tranquil·litat d’en Joan portant
un parell de criatures per aquells indrets i a més, amb el perill que això
comportava.

 

Seguint amb la cresta, eren ja quarts de tres i no haviem ni esmorzat,
estàvem ja apunt de quedar-nos sense aigua i feia un sol que matava. Vam trobar
algun pas que em va recordar l’anomenat pas de cavall, en que vas passant
assegut i mirant el “pati” als dos costats. A mitja cresta férem el ràpel d’uns
25 metres (això sí que va ser guapo, malgrat alguns moments de tensió en que
teníem la corda enganxada, en Joan a baix i la canalla a dalt). Després férem
el pas de 4rt. grau superior en que, per descomptat, tornàrem a fer servir la
corda.

 

S’anava fent tard, primer volíem menjar l’entrepà al cim, però veient que
eren les 3 de la tarda decidirem menjar, no teníem aigua i el pa amb la gola
tant seca ni baixava. Finalment decidirem tirar endavant sense menjar gairebé
res, i per acabar-ho d’adobar l’Anscari es va torçar un xic el turmell. Bé, a
les 4 vam fer el cim, on després de fer algunes fotos començarem a baixar cap a
Talaixà. Des de l’inici de la cresta fins quasi a la baixada final no trobàrem
a ningú (això sí que és desconnectar de la civilització).

 

Arribats a Talaixà van buscar aigua com a desesperats, sort d’una petita
canalització on ens poguérem mullar una mica els caps.

 

Ja amb tot això el desig que hi havia era arribar al riu, banyar-nos i
poder fer una clara a Oix. Fent baixada amb l’Anscari vam estar parlant de que
havia estat el dia en que més set havíem passat de les nostres existències.

 

Als voltants de les 6 ja estàvem de tornada al riu i per sorpresa nostra,
trobàrem un parell de sirenes de muntanya (germanes osonenques) que s’estaven
remullant (bé, amb 3 nois més).

 

Després de la fresqueta remullada al riu, tornàrem a agafar la pista cap
al cotxe on, és clar, aprofitàrem per xerrar sobre l’experiència de la jornada.
Arribats a Oix, gaudírem com mai d’unes clares (que bones que estaven i poc a
poc tornàvem a ser nosaltres mateixos).

 

I tornada cap a casa on arribàrem al voltant de quarts de nou.

 

En resum, una d’aquelles sortides que ja quedarà dins els records de la
nostra història i que segurament, més d’una vegada sortirà en les converses a
l’hora de xerrar barato. Segurament més d’un hauria pagat diners per poder-nos
veure a algú de nosaltres en alguns dels passos que vam fer, i de com ho fèiem,
per això es pot entendre la durada de la jornada. Bé, confiem que poc a poc
anem millorant.

 

Fins la propera i bon estiu,

 

 

 

Manel Trenchs.

 

Les fotos d’en Joan: clica aquí.

Les fotos d’en Manel i l’Anscari: clica aquí.

 

VALLS DE CLARÀ I RIUDEMEIA. DIUMENGE 13 DE JULIOL DE 2008

Per Joan LLadó.

L’endemà dels ruixats ens retrobem a la Plaça i tenim un convidat amb ganes de tralla. N’ha de tenir moltes perquè amb el “pepino” que du, cal molta química. Anem cap a Argentona i entrem al Collell per Can Volart, després per damunt les feixes del Patró ens endinsem al torrent del Collell i el travessem per la Font d’en Magret i el troç d’en Vicentet.

Arribem a la pedrera per la vessant de can Carmany i pugem fins la bandera a bon ritme. El dia és humid i fa xafogor. Quan reprenem la marxa vers la font d’en Quico, quedo xop de fregar amb els matolls i branques que són curulls de l’aiguat d’anit. A la font fem un xic de marrada per prendre de nou el camí fins damunt la font del Castanyer i allí mateix continuem pel ara molt malmès per motos i aigua, camí del sauló que ens menarà al Mal Pas. Abans però, hem hagut de treure un arbre del mig del pas.
Ens endinsem cap a la vall de Clarà per seguir pel corriol que puja al coll de Gironella. Per segona vegada resto xop per la mullena que es manté a les branques i després del primer tram m’aturo a desar la càmera per evitar de comprar-ne una de nova.
Els dos sectors més complicats del camí, ara ho son més, i no hi ha déu que superi tota la pujada sense anar a peu.
Al coll ens arrepleguem i baixem fins a can Manyana per pujar tot seguit, des de can Sagasta, al Turó de can Prat i continuar per la Font de can Blanc fins el mas homònim.
En Valentí ha trinxat el canvi i l’adobem perquè pugui continuar fins a Òrrius i després a casa.
Baixem pel torrent de Can Blanc i tercera remullada de la jornada. La part baixa del torrent és molt bruta de vegetació espinosa i hem de passar amb la bici per escut. Som al juliol però arribant a la font de Sant Benet he agafat fred. A la porta del restaurant ens hi trobem la Glòria i l’Àngel que acaben d’esmorzar. Han pujat amb bici per carretera xino-xano i se’n tornen pel mateix camí.
En Martí i jo no ens quedem a esmorzar i tornem per la vall de Riudemeia. Abans de passar per Can Guineu i enfilar cap el Turó d’Aqüença, hem de trampejar les tanques i marjades enfangades del nou eixample d’Òrrius. Malaguanyades feixes…
Baixem la Brolla de Can Riudemeia com coets i a mig camí ens trobem un amic d’en Martí, en Josep Mª Agustí, que no tenia el plaer de conèixer, amb un acompanyant. Observo a en Josep Mª que du la bici molt lluent, i és clar, és nova de trinca. La fem petar cinc minuts i ja us podeu pensar de què. Doncs de què sinó de bicicletes! Trapelles!
Els xaragalls són perillosos i cal anar amb molt de compte en els descensos ràpids.
A quarts d’onze som a casa.

A reveure,
Joan Lladó.

Els corriolaires: Albert G., Anscari N., Gerard “Pepino”, Giovanni L., Joan LL., Joan V., Marcel T., Martí M., Sergi C. i Valentí T.

Les fotos: cliqueu aquí.  

VOLTA PEL CAPCIR. DIUMENGE 6 DE JULIOL DE 2008

Per Valentí Tarrés.

El primer cap de setmana de juliol dotze corriolers
anem a fer una volta pel Capcir que ens ha preparat el Màster. Nou sortim
dissabte a les set de la tarda cap a Puigerdà, els altres dos sortiran de
matinada. El viatge es fa agradable i a part de trobar una mica de merder a
Granollers, el trànsit està bé i a més estrenem el nou tram de l’autovia de Vic
que ens estalvia la rotonda de la Gleva, collonut.

 

En Carles que ha
sortit abans que nosaltres reserva taula a l’hípica de Prats i Sampsor per
sopar-hi. Li donen hora a un quart de deu, i a un quart i cinc de deu estem
aparcats al restaurant on hi sopem molt de gust envoltats de “gente bien”.
Rialles i comentaris innocents ens fan gaudir d’una vetllada molt agradable.
Quan sortim de l’àpat són quarts de dotze i està llampegant, ens dirigim
direcció Puigerdà, Bourg-madame, seguim cap a Mont-Lluís per anar a dormir fent
un bivac al càmping de Pla de Barres (1654 m.). Bé cal dir que a en Jordi
això del bivac no li fa molta gràcia i es queda en un hotel de Font-Romeu.

 

Un xàfec ens fa la
guitza i ens hem d’aixoplugar on podem, l’Àngel ha tingut la bona idea de
portar un parell de tendes de fàcil muntar, el Martí també en porta una i la
resta dins el cotxe d’en Joan. Costa agafar el son amb la panxa tan  plena i quan més bé estava sento la veu d’en
Manel, amb l’Àngel no ens ho creiem, son quarts de set i en Manel i en Giovanni
ja han arribat. Bé, ha arribat l’hora d’aixecar-nos, esmorzar una mica i, apa,
a pedalejar.

 

Mentrestant, arriba
també Sir Jordi de l’hotel i ja som els dotze que emprenem la ruta . Sortim del
càmping i de seguida entrem en uns corriolets preciosos que fan que m’oblidi
del meu genoll i m’aclareixin els dubtes que tenia de la meva presència a la
sortida, estic content d’haver vingut, penso.

 

Passem pel Pla de
Barres, el  Llac de la Jaça d’en Calvet
i arribem al Llac de Matamala (1544 m.). Seguim cap el Bosc de la Mata tot
travessant la carretera on ens creuem amb un home barbut mal eixurat i de mal
caràcter (potser era sord). L’ordre d’aquests boscos fa la  delícia d´en Pep que ens fa cinc cèntims de
l´edat dels arbres i la manera que tenen per tallar-los i de la maquinària que
utilitzen, cosa inviable al Maresme.

Fins ara la
pedalejada ha sigut suau i ràpida, però ara comença la pista que ens portarà a
la Serra de Mauri (2428 m.), passant per Formigueres i la seva estació
d´esquí. És una pista llarga que va pujant suaument sense massa dificultat,
però a mí el coi de genoll em fa una mica la punyeta i se´m fa més llarga del
compte. Un cop dalt em passen tots els mals, un petit descens i arribem als
Llacs de Camporrells, lloc idíl·lic, molt bonic on ens aturem a fer un mos i
prenem unes “Coca-Coles” I uns cafès en el refugi, mentre uns caminaires
retraten les nostres reines entre rialles, no sé, les deuen trobar sensuals. La
volta continua ara per un terreny més entretingut, pel mig de prats, corriols
plens d´aigua i fang. Travessem rierols amunt i avall, és molt ben parit.
Arribem al Pla de les Carboneres, on un 
parell o tres corriolers adobem el canvi de la bici d´en Pep que fa el
tonto, guiats per set o vuit enginyers que asseguts a l´herba guien l´operació.
Mentre en Jordi s´adona que la roda de darrere li balla, Mare de Déu Senyor,
pobres bicis!!! Emprenem la marxa cap a la Cabana de la Balmeta, Corrals del
Lloret i arribem a l´estany d´Auda. Aquí hi fem una altra aturada, tot gaudint
de la bellesa del paisatge. Mentre un dels corriolers resta separat del grup
tot sol, hom podria pensar que estava castigat, però no!!! És l´Adrià que està
posant el peu en remull per alleugerir el dolor que li provoca una trompada que
s´ha fumut al peu, travessant un riu.

Deuen ser quarts de
dues i ja fa força calor, seguim fins arribar a la Jaça de Bernadí, on mentre
esperem a l´Adrià, que avança com pot degut a la trompada, alguns fan Bike
Trial en unes roques. Abans d´arribar altre cop al Pla de les Postes, en Pep
punxa una roda, coi de nano, la nova càmera no li queda ben posada i l´hi
explota, provocant un bon pet i alhora les rialles dels altres corriolers.
L´Adrià segueix els consells d´en Martí i torna al cotxe per la pista, el dit
li fa força mal, la resta desfem els camí per on hem començat fins ha arribar
al riu Tet, al càmping on hem passat la nit.

 

Una bona banyada a
l´aigua fresca posa fí a la volta, fantàstic. Ens canviem, són quarts de quatre
i després d´un intent nul per menjar quelcom a Puigcerdà, ens acomiadem d´en
Carles i seguim fins a Tosses on dinem-berenem al restaurant de l´estació on
som servits com Déu mana.

Apa, fins la propera,

 

Valentí Tarrés.

Corriolers: Adrià, Pep,
Joan Lladó, Albert, Martí, Valentí, Angel, Carles, Anscari, Giovanni, Manel i
Jordi.

Les fotos d’en Joan, de l’Anscari, d’en Giovanni i d’en Jordi: clica aquí.

 

EL MÀSTER ES CONSOLIDA COM A MÀSTER. DIJOUS 3 DE JULIOL DE 2008

Per Joan LLadó.

En la sortida de dijous a la tarda en Martí ens demostrà, una vegada més, perquè és el Màster. El tan anhelat i tècnic tram trialer de la pedrera d’en Xeta, al vessant sud de la falda del Oriols, un dels grans esculls pendents de la zona, ahïr fou superat amb una tècnica molt depurada.

Al pi, que es troba abans d’entrar a la part superior de la pedrera i al final del primer tram terrós, els que ens mirem la zona una mica de lluny, li fem pas perquè el veiem baixar concentrat i convençut: a dalt, al camí, ja havia tret una mica d’aire a la roda del davant per aconseguir més adherència. Volta molt bé l’arbre, acció que ja té el seu grau, i encara i passa perfectament el pas de roca amb la velocitat justa. Arriba a la llosa, el pas previ a les arrels, on damunt d’aquesta cal fer un gir a l’esquerra -la llosa té una important inclinació a la dreta- fent-ho amb exactitut i ben encarat. Si aquí, hom s’obre massa i resta a la part baixa de la llosa, la dificultat per entrar al pas d’arrels  s’incrementa considerablement, per no dir que és gairebé impossible amb les nostres bicicletes sense el risc d’esberlar-te el cap. Seguidament es deixa anar per travessar amb velocitat  les dues ramificacions que es troben de biaix i no veure’s trabat per aquestes i, una vegada assolides, ha de frenar amb rigidesa perquè la pendent és considerable i, en ser  una acció tan brusca i ràpida, la roda del darrera li derrapa, tot i ser roca viva, granit; es redreça i baixa , ja eufòric, el darrers metres, més drets però sense dificultats, fins el pla de la pedrera.
Tots el felicitem i en restem admirats. També, cal dir-ho, amb una certa enveja.
Són, més o menys, uns quaranta metres de recorregut amb un desnivell d’uns dotze o quinze metres que es realitzen amb un temps d’uns deu segons, i fan del conjunt un tram on s’hi barregen tècnica, fruïció i bellesa plàstica. No entro a parlar de basarda perquè ha de ser superada per les característiques esmentades.
Ja per acabar, diem que resta totalment prohibit d’anar a probar la zona individualment.

A la nit al Casal hem celebrat amb pastes i cava els 61 anys que en Jordi va fer el dimarts 1. Per molt anys!!!!! i gràcies.

Ens veiem dissabte o diumenge.

Els corriolaires testimonis: Valentí T., Martí M., Anscari N., Manel T. i Joan LL.

CAP EL TURÓ DE CASTELLANS. DIUMENGE 29 DE JUNY DE 2008

Per Joan LLadó

És el primer diumenge que surto amb l’horari d’estiu. Vam quedar a les set a la plaça i en som onze de colla. També hi ha en Guillem que s’estrena amb els pedals automàtics i ésclar, les sabatilles.
Arrenquem amb l’objectiu d’esmorzar a Santa Agnès i comencem per la riera de can Gener.

Arribant a la Font dels Tres Raigs, i baixant la llosa de granit, en Giovanni ens dóna el primer ensurt sense conseqüències. Enfilem fort entre matolls i arbusts per superar el tram esgraonat. La pluja de maig i juny ha donat els seus fruits i ens trobem el camí atapeït d’herbes. Superat el primer escull, en Guillem, en no acabar d’adaptar-se amb els pedals, el veig rodolar per un petit xaragall avall. Això, qui més qui menys, ho ha passat. Amb un parell o tres de sortides, ja no hi pares compte.
Passem pel camí de cal Gaig, baixem la Brolla d’en Gel i tontegem pel turó de Can Benet fent la sempre atractiva i tècnica baixada trialera, curull d’arrels en esbiaix, ara però ben seques, fins sota la Creueta d’en Martorell. Aquí proposo de pujar fins a can Ribot i esmorzar a Sant Carles.
Travessem Dosrius i enfilem el primer camí, errat, per encigalar-nos tot seguit per un camí tot embrollat amb la intenció d’anar a cercar el bo. En no reeixir-hi, tornem al punt de partida tot fent un cercle i continuem per la pista que tants cops havíem pujat.
En Guillem fa bé el primer repetjó però en veure el següent, acaba els torrons. Hom es pot imaginar el que li deu passar pel cap en aquella situació. Per quins set sous haig de pujar per aquí, deu pensar. Torna a enfilar a la bici quan ha passat el tram més enfilat. No para de rondinar fins que arribem a la urbanització.
Havent esmorzat, en Manel es troba la bici punxada. En el temps, d’adobar-la, comentem per on hem de baixar els que ja anirem tornant cap a casa: ho farem tots tret de l’Albert, en Giovanni i l’Adrià, que continuaran anant cap a Céllecs.
Quan reprenem la marxa, anem cap a Parpers per l’Espinal. Baixem cap el fons de la Gallega en ràpid descens i abans d’entrar al torrent, tornem a enfilar per anar a cercar el Solei de can Riudemeia per fer la baixada més llarga i entretinguda fins a can Roviró. En Guillem ha gaudit de valent i ha traçat a la perfecció els trams de corriol amb xaragall al mig. Personalment els passo amb molta més precaució.
A la pista de can Riudemeia en Guillem i jo ens acomiadem de la colla perquè en Pep ha de canviar la càmera que ha punxat i nosaltres anem tard.

Fins la propera a la Cerdanya,

Joan LLadó.

Els corriolaires: Pep F., Giovanni L., Carles LL., Anscari N., Valentí T., Guillem LL., Manel T., Albert G., Adrià T., Àngel V. i Joan LL.
Distància recorreguda: 33 km.
Desnivell + acum.: 810 m.
Les fotos: clica aquí.