BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

GRIMPANT PER LA CATALUNYA HUMIDA: BELLMUNT-BRACONS-COLLFRED 23.10.2010

Per Joan Lladó

Estic realment satisfet i desbordant d’alegria després del tomb de dissabte. He posat el cos i la ment a to per afrontar la setmana que se’m presenta. I més que la ruta, el paisatge i els àpats, és el compartir-ho amb els amics el que dona significat a tot plegat. Sentir-se envoltat, patir, suar, fruïr, riure, mofar-se, tot  i més en companyia dels amics, és pel que paga la pena d’inmergir-se en una -com diríen els profans- bestiesa. Però això -animalada, repte, objectiu, mitjà, joc, gaudi- només ho sabem cadascú de nosaltres. Us agraeixo a tots la companyia en aquest ínfim corriol.

 

Aquest dissabte doncs, tornem cap a Osona i concretament al Bisaura per iniciar la ruta per carretera que ens ha de dur a escalar tres cims de les nostres tant estimades comarques verdes.

Aparquem els cotxes d’en Jordi i d’en Carles a Sant Quirze de Besora i ens vestim abans d’anar a esmorzar al Bar Sport. En una de les taules ens hi trobem asseguda i per sorpresa la colla d’en Saleta, d’en Salme, d’en Marcel, n’eren vuit o deu, que van a fer bici de muntanya per la zona. La fem petar abans d’entaular-nos nosaltres.

Iniciem la ruta després de l’esmorzar de plat fondo dirigint-nos cap a Sant Pere de Torelló. S’ha de fer un quilòmetre d’autovia i remarcar que en aquest sector hi ha un ample voral, fins a sortir i prendre la via de serveis que ens durà a l’entrada de Borgonyà. Ens trobem boira encastada al Ter però la seva densitat no ens fa córrer cap perill. Travessem Sant Vicenç i enfilem tot seguit fins a Sant Pere. Hem deixat les boirines al fons de la vall i comencem a entrar en calor. Al cementiri fem una aturada per treure’ns roba i poder-nos enfilar més còmodament a la primera tàpia de la jornada.

L’entorn s’ho val i començo a fer fotos quan passem enmig dels primers prats habitats pel bestiar boví i, com és natural, la gatzara s’acaba amb les primeres rampes que ens ofereix la carretera.

El grup s’estira i s’arronsa. Anem comentant la jugada a mesura que anem guanyant metres i ens plantem al pàrquing del santuari satisfets de superar el primer escull. Mentre van arribant, pocs segons l’un darrere l’altre, fet que fa  una colla molt compacta, em col·loco en el segon revolt de les rampes més espectaculars per fer-los unes fotos quan passin. Llàstima que no tinguem un sofert fotògraf dignat a dur una rèflex per prendre instantànies d’alt standing…

A dalt ens hi trobem força visitants i excursionistes. Ens fem la foto dalt de la creu i podem observar gairebé tota la ruta que vam fer quinze dies abans amb la gruixuda.

Abans d’emprendre el descens desfent el camí de pujada, ens abriguem amb totes les peces. I vinga! A gaudir de la sinuosa carretera!

Poc abans de passar la Font Vidranesa, sentim com una pedra espetega en el quadre d’en Carles i al cap d’uns segons sentim els crits de l’Anscari perquè ens aturem. Som mig quilòmetre més avall i no sabem què ha passat. Al cap de deu minuts baixen en Jordi i en Carles. Males notícies: en Carles ja pot plegar, ha trencat el boixet de la roda del davant. Baixem fins a Sant Pere sense saber encara què fer: si ell se’n torna a casa i continuem la resta, si anem tots a buscar bolets, si ens arribem fins a Torelló i veure si li deixen una roda… Ens han dit que hi ha una botiga a Torelló i a només quatre quilòmetres de distància. Som-hi.

Ens hi plantem de pet. L’amo de vell antuvi vol vendre i no deixar. No coneix el lloguer. Després d’un canvi d’impressions, treu una roda d’època i li diu que a la tarda li torni.

Vinga, cap a Bracons. Passem Sant Pere i abans de travessar el Riu Ges, ens falta l’Anscari. Les obres i el semàfor de Sant Pere l’han desorientat. Aprofitem per fer un pipí.

En els primers revolts el pendent ens deixa anar a bon ritme i progressem còmodament tot passant a ran del flamant mas de Les Cases amb la seva no menys monumental pallissa fins que arribem a Sant Andreu de la Vola on, de cop, canvia el pendent de la carretera i on ens convé forçar la ronyonada fins arribar dalt del coll de Bracons.

Ens trobem el coll ple de cotxes aparcats com és costum en els dies festius de tardor i hivern. Mentre comentem la jugada ens fem quatre fotos i reprenem la marxa cap a la Garrotxa tot baixant a tota pastilla sota els peus de l’imponent Puigsacalm.

Travessem Joanetes i planegem per la Vall de Bas en direcció al Mallol i Sant Privat. En aquest darrer poble abans de procedir amb la darrera grimpada, carreguem aigua i mengem quatre ganyips i barretes a la font que ens ha indicat un col·lega ciclista de la comarca i no ens accepta la invitació per acompanyar-nos a Collfred. Desagraït!

Segons en Martí, els que anem al davant del grup en aquell moment, en Carles i jo, i que repetim pujada al costat d’ell, comencem la darrera escalada amb una certa recança, amb un xic de basarda, en constatar que anem a poc a poc.  Tot i que inconscientment, la segona vegada hom sempre intenta de no perdre el seny. Tantmateix, no podria ser així si hi hagués l’amic Andreu.

Abans d’encarar els primers rampots, fem una mica de por a l’Anscari que d’ençà que hem sortit de Mataró, el Collfred li retruny al cervell. Pobret…

Ens endinsem en una molt bonica i atapeïda roureda que fa les delícies d’en Pep quan el pendent ja fa estona que ha passat de les dues xifres. I arribant al tram de Can Solà, és on cal serrar les dents i mantenir a bon nivell el ritme anaeròbic fins arribar al pas canadenc de Puig d’Aulines. Final del tram amb més inclinació del coll.

Allí fem un reagrupament i intentem de recuperar l’alè. Prosseguim amb la grimpada amb els ànims més assossegats. Intento de fer algunes fotos en els llocs més interessants de la ruta però la calitja embruta la llum.

La pau, els masos i el paisatge ens meravellen a mesura que anem avançant. Travessem fagedes que ja han trencat el color i es tenyeixen del rovell tardorenc. Quina mescla millor que aquesta, els amics, la bicicleta i el paisatge, ens pot elevar l’esperit?

Passem el mas de Collfred i amb quatre pedalejades més som al coll. Fa tot just quinze dies que el travessàvem amb la gruixuda venint del Puigsacalm en direcció al Puig l’Obiol. Com aquell qui diu, ja tenim la feina feta. Ara només ens cal trobar taula a la Creu de l’Arç.

Baixem a Vidrà gaudint del descens a pleret i al restaurant no tenim cap problema per trobar taula tot i que són dos quarts de quatre.

Ens cruspim un merescut i abundós dinar en una animada taula i revivim les darreres hores passades entre glops de vi i queixalades de cabrit. Amb els cigalons i la darrera davallada fins a Sant Quirze acabem de celebrar una íntima jornada de bicicleta d’alçada.

Per molts anys,
Joan LLadó.

Els corriolaires: Jordi Cid, Pep Famadas, Carles LLorens, Anscari Nogueras, Martí Montserrat i Joan LLadó.

Distància recorreguda: 98 km.
Desnivell + acum.: 2550 m.
Les fotos d’en Joan: cliqueu aquí.

P.S. Hi ha caps de setmana millors que d’altres, però per mi aquest ha estat excepcional. Després de la diada ciclista d’ahïr, avui diumenge ha estat una gran matinal boletaire. Suposo que estrenar el cistell també hi ajuda. Vegeu.

 

SENSACIONAL VOLTA AL BISAURA 09.10.2010

Per Enric Subiñà

D’aquell cap de setmana en teníem moltes expectatives. Era el que s’havia de fer el Tourmalet i molts altres cims del Pirineu francès, però el mal temps previst, sobretot per diumenge, desaconsellava de fer la pallissa del viatge.

L’alternativa, d’un dia, també tenia força encant: la volta al Bisaura. Així que dissabte 9 sortíem a les 6:30 del Maresme camí de Montesquiu. En Joan ja hi havia estat acompanyat de l’Albert i en Carles un dels dies més freds del darrer hivern, i una part de la ruta ja la coneixia, fet que ens permetria anar més per feina.

Es tractava d’una ruta llarga,
sobretot de temps. Eren uns 60 kms amb poc més de 2000 metres de
desnivell, per terreny relativament difícil i lent, amb força corriol.
Portàvem el dinar a sobre, ja que l’únic lloc per menjar que passaríem
era Vidrà, bastant a l’inici, que ens serviria per esmorzar.

Després d’algun cafè amb llet i alguna pasta, iniciem la ruta cap les 8
del matí. Ens enfilem cap al castell de Montesquiu, que no arribarem a
veure gaire bé, i seguim cap uns prats per sota del coll de Revell, camí
del castell de Besora. Aquí hi ha un dels trams més espectaculars de la
sortida, una colladeta pelada, estreta, que s’assembla una mica a les
“Bardenas”: el collet de Mongia. Sense pujar al castell comencem el descens, passant al
costat d’una masia molt ben ubicada, per arribar a Santa Maria de
Besora. Un trosset de carretera que s’acaba pujant a la masia del Xicoy,
de molt elegant arquitectura, i anant a buscar un coll sobre Vidrà
passant enmig de vaques i d’un bou amb males mirades. Ja som a Vidrà,
esmorzant, i agafant forces pel que ens queda.

Sortim de Vidrà per un corriol que ens deixa a la pista del Puigsacalm.
Parada a Sant Bartomeu de Covidases per reagrupar-nos, i seguim amb
intenció de parar a la font Tornadissa a omplir els camels. Però una
resta de pista enmig d’una fageda, no ressenyada al mapa, ens porta
directament al coll de Manter, saltant-nos la font. Ara la ruta segueix
la carena cap el Puigsacalm enmig de prats fins arribar al seu peu, on
alguns preferim deixar la bici a manca de 50 costaruts metres. Ja teníem
la primera foto de cim…

Tornada pel mateix camí fins al coll de Mànter, seguidament canvi de
vessant per una zona molt enfangada fins la masia de Pla Tràver, un
trosset de carretera al Collfred, i agafem la carena camí del Puig de l’Obiol.
Se’ns acaba l’aigua i fem un petit mos abans del coll de l’Espinau. Una
carena molt marcada, separada per tanques, i amb trams empenyent la
bici, ens porta fins al cim de l’Obiol, on ens fem l’altra foto de
grup. La baixada s’inicia pel GR, i ens porta al torrent de Milany
esperant trobar aigua. Tot i que no en baixa molta, i no té gaire
desnivell, aconseguim omplir una mica el camel per anar a dinar al bonic
mirador del morro del Quer.

Ja són prop de les 4 de la tarda, i tenim
força gana. Ara trobem el tros més perdedor, el que ens conduirà a les
baumes dels Ferrers, i d’allí cap la bonica masia dels Ferrers. Un
preciós corriol, segurament el més bonic del recorregut, ens deixa a la
riera de la Solana, i des d’allí tornem a travessar el Ter pel pont de
vianants. Cap a quarts de set de la tarda arribem als cotxes. Per sort
no ens ha calgut el frontal que portàvem a sobre. Una mica de rentat de
cara i de cames juntament amb una birra, dóna fi a una de les més
boniques sortides que es podem fer a prop de casa.

Totalment
recomanada!!!

Els corriolaires: en Ventús, en Formiga, l’Home no tant senzill, el Nét de la Trini, la Flor, en Pistons i en Logístic.




Les fotos d’en Joan: cliqueu aquí.
Les fotos de l’Adrià: cliqueu aquí.

EL TETE ACABARÀ EL REPTE? 10.10.2010

Per Marcel Torrus

Un dia qualsevol després d’acomiadar-me de la familia, començo la sortida amb els comentaris d’en Joan molt presents. Per tant, seguiré el mateix recorregut que ell. Ja des d’Argentona porto un ritme força alt per, com deia ell i tot i que per la meva manera de fer no m’acaba d’agradar fer-ho, intentar apretar força durant les dues primeres hores i a veure fins on puc arribar, i després decidir si intento arribar fins al coll o ja torno cap a casa.

Passo els pobles de Palautordera ja amb un ritme força precari i començo
a adonar-me que no tinc possibilitats d’arribar dalt prou bé. La
pujada, que per a mi, és la primera vegada que la faig , la trobo molt
feixuga.

En l’article comentava en Joan que al cap de dues hores passava el km
22, porto el temps controlat i amb el pas dels senyals vaig comprovant
que no tinc  possibilitats d’arribar-hi. Al final arribo a dalt en un
temps de tortuga. Faig les fotos de rigor i cap avall.

Resumint:                                                          
4 dies 2 :16:17 de pujada                                                  
Un moment per a fer la foto                                          
Baixada , encara hi soc (BlackBerry de movistar, allí donde estés está tu oficin@)

Distància recorreguda: fins al moment, 52 km.
Mitjana: 0,5km/h.

LA PANTERA ROSA ACCEPTA EL REPTE 07.10.10

Per Manel Trenchs

El dimecres no podia sortir perquè tenia la canalla i aleshores em vaig organitzar per a poder fer una sortideta el dijous, des de després de dinar fins a quarts de vuit, ja que els dijous no tinc classes a la tarda però tinc curset i no puc faltar.

No tenia clar què fer però al llegir l’article d’en Joan sobre la seva volta de migdiada em va semblar una bona idea intentar-ho fer, en la mesura que pogués.

Després d’acomiadar-me de la Maria i d’en Couldines, a qui ens vam
trobar per la zona treballant a diverses finques, començo la sortida amb
els comentaris d’en Joan molt presents. Per tant, seguiré el mateix
recorregut que ell. Ja des d’Argentona porto un ritme força alt per, com
deia ell i tot i que per la meva manera de fer no m’acaba d’agradar
fer-ho, intentar apretar força durant les dues primeres hores i a veure
fins on puc arribar, i després decidir si intento arribar fins al coll o
ja torno cap a casa per arribar puntual al curset.

Passo els pobles de Palautordera encara amb un ritme força engrescador i
començo a adonar-me que tinc possibilitats d’arribar dalt prou bé. La
pujada, que per a mi, és la primera vegada que la faig amb la flaca, la
trobo molt agraïda. A més, al ser una carretera que ja l’havia fet força
vegades amb moto la tinc molt present. Apart d’un parell de trossos on
agafa més pendent la resta està molt dins del que a mi m’agrada.

En l’article comentava en Joan que al cap de dues hores passava el km
22, porto el temps controlat i amb el pas dels senyals vaig comprovant
que tinc possibilitats d’arribar-hi. Això m’anima força. Al final arribo
a dalt en un temps prou digne. Faig les fotos de rigor i cap avall que
fa baixada, ni coca-cola, ni res. Quin gaudi pels sentits fer la baixada
sencera amb una temperatura molt bona, un dia assoleiat, i sense ni un
sol cotxe per la carretera en quasi tot el recorregut fins a baix.

Ara toca el segon objectiu, arribar a l’hora a Mataró. Comenta que ha
fet la tornada en 1h 30’. Doncs, amb aquest esperit el plantejo el
retorn. Els km van caient força ràpid, i tinc molt present l’última
pujada que em queda, Can Bordoi. Tota la zona del Vallès la passo amb un
vent força emprenyador, però bé, què hi farem, no ho puc tenir tot a
favor.

Em trobo força bé malgrat l’adoloriment que ja tinc a les cames, i vull
intentar fer la pujada a un bon ritme. I penso que ho assoleixo força bé
ja que en menys de 8’ estic a dalt. Un cop a casa, dutxa i un mos ràpid
perquè estic força cansat i cap al curset (una mica tard, tot s’ha de
dir).

En resum, les meves dades han estat que he fet tot el recorregut amb un
temps de 3h 49’, una mitjana de 27’1 km/h i un total de 104 km. En Joan
comenta que ha fet 107 km, per tant, suposo que la diferència està en
que la connexió entre Llinars i Villalba Saserra la faig per la nova
carretera i ell, segurament la deuria fer per la carretera antiga, menys
transitada.

Resumint:                                                           
2
:16:17 de pujada                                                   
Un
moment per a fer la foto                                           

1:32:08 de baixada
3:50:25 total

Distància recorreguda: 104 km.
Mitjana: 27,1

EL SUI. L’EXCURSIÓ VISCUDA PER UN FLIPAT. 03.10.10

Com a nota introductòria abans no llegiu l’experiència d’aquest foot-biker, tant sols us vull advertir -millor, afirmar- que a la colla no “fumem”.

Joan LLadó

Per Rafael Floriach

El Suí, el Suí, el Suí….. encara avui em desperto per la nit recordant la pel·lícula de por del diumenge.

Estem davant un dels grans clàssics de por de sèrie B. Els actors seleccionats per a tal superproducció han estat triats d’entre els més selectes del firmament mountainbikero, homes amb rauxa, valents i talentosos que s’enfrontaran amb el monstre.

La introducció de la pel·lícula és la clàssica; els personatges
apareixen en escena, i son presentats  dins del més genuí guió
cinematogràfic: El líder, el líder a l’ombra, el bo, el que esta
clarísim que no acabarà la pel·lícula, el que sempre ajuda als altres i
el sabotejador. Tots semblen candidats a ser devorats pel monstre, “El
Suí”. Se sap qui la comença però no qui l’acabarà.

Una vegada presentats els personatges entren de ple en acció. Es tracta
de reunir un equip de valents que desplaçant-se amb bicicletes espaials i
amb un bocata a la motxilla, han d’anar al cau del monstre i domar-lo
com si fos un cadellet.

Bet aquí que els intrèpids domadors fan via cap a la muntanya on té el
forat la bestia, tot cofois. Je, je, no saben els que els espera.
Ràpidament i gràcies a l’ajut de les seves màquines voladores arriven al
seu destí. La imatge és esfereidora; la muntanya s’aixeca desafiant,
rodejada d’una espessa boira i al cim apareixen núvols grisos, que dic
grisos, negres, envoltats de llamps i trons.

A la falda de la muntanya descansen les despulles d’altres equips que no han pogut superar les primeres dificultats.

L’aproximació es fa dura i lenta però els nostres valents estan
preparats per això i molt més, i no s’arroncen amb res. Fan parada i
fonda a l’arbre màgic del bosc de les fades (Castanyer de can Cuc) i una
vegada recuperats de l’esforç prossegueixen l’ascensió. És en aquest
moment quan el “nebot de la Trini”, un expert coneixedor del terreny,
informa l’equip que està entrant en una zona desconeguda, que no apareix
a cap plànol mountainbikero.

L’aproximació cada cop és més penosa. En un moment donat els poders de
les bicicletes espaials deixen d’ajudar els valents i es converteixen en
uns ferros que dificulten encara més l’ascensió, només el fet de la
seva utilitat per la tornada i sobretot els calers que valen, fan que
més d’un no la deixi tirada pel camí.

El clímax de la pel·lícula s’aproxima i cada cop el monstre està més a
prop de ser domat, però la muntanya s’enfosqueix més i més i la boira no
deixa veure més enllà d’un metre.

Victòria a 1.322 metres!!! Els herois han assolit el que cap mortal ha aconseguit anteriorment.

Però, encara queda tornar, sortir vius del cau i superar totes les trampes. No serà fàcil, potser més difícil i tot.

En un moment donat es veuen perduts. Els sherpas “Mamalló” i “El
Professor”, experts amb la brúixola màgica (GPS) i la Carta de Navegació
(alpina) es veuen superats per la dificultat del terreny; només el
treball en equip porta tothom pel camí correcte.

El camí de tornada està ple de dificultats: camins empinats, estrets,
pedres, arbres, curves en forma d’U, salts, …, res es resisteix a
l’habilitat innata dels nostres herois. Els pilots més hàbils en Mamalló
i l’Oriol (PlaystationBiker) obren camí, la resta al darrera.

Tot sembla tancat i finiquitat però com tota bona pel·lícula de suspens
sempre queda la sorpresa final. Els nostres herois són requerits per
missions més quotidianes i s’ha de fer via per tornar a casa ràpidament.

Es posa el Turbo a les bicicletes espaials i … rumb cap a casa, que hi ha pressa.

Però bet aquí que dins el grup hi ha un sabotejador que no està disposat
a que la missió sigui un èxit, i amb la pitjor de les intencions,
intenta desorientar el grup simulant avaries i despistes, però no una
vegada sinó dues vegades (ai dolent, dolent).

Però tot i així i superant els paranys del sabotejador tots arriven a casa d’una peça.

Crèdits

Títol: ‘El Suí’
Productora: Bicicorriols
Exteriors: El Montseny
Càmara: Giovanni
Vestuari: Giovanni
Actors: Àngel, Escari, Valentí, Giovanni, Albert, Carles, Oriol i Rafa (el sabotejador).

Distància: aproximadament 75Km +  patejada
Desnivell: 2300 metres
Les fotos d’en Giovanni: cliqueu aquí.

“PASSEJADA” D’HAVENT DINAT: EL COLLFORMIC 03.10.2010

Per Joan LLadó

Com que avui he destinat el matí a fer poble -es feia una festa per redescobrir la Font Picant d’Argentona-, a la tarda, enlloc de fer la migdiada, me n’he anat a rodar amb la flaca.
He marxat d’hora, a dos quarts de quatre, per no tornar fosc. Ara a les vuit ja ho és. I com que el meu objectiu no era pas un passeig curt, no volia patir per tornar. Tanmateix, m’he endut el llum de posició i un frontal d’emergència.

Si no arribava al Coll abans de les sis, és a dir, tenia un marge de
dues hores i mitja per fer cim, havia de fer mitja volta i tornar.

Travesso, Santa Maria i Sant Esteve de Palautordera, Montseny i just
quan esmerçava les dues hores justes de camí, passava pel km. 22,5 de
la carretera  cap a Seva. Em restaven 3,5 km fins dalt. El restaurant del
coll, entre boirines, el veia encara lluny, les cames endolorides per la
tralla que els havia donat fins allí, ja no responien. Però què caram,
només faltaven aquests tres quilòmetres i escaig i tenia temps de sobra
per arribar a dalt abans de les sis.

Vaig fent quan, de cop i volta, a
l’altre costat d’un dels darrers grans revolts, allí on el bosc d’alzina
s’aclareix i aflora tota la geologia del Montseny, sento la trompada de
dos cotxes. Les cames em tremolen. Acabo de tombar la sifonada i veig
el cotxes -un 4×4 i un esportiu- l’un davant de l’altre: han xocat
frontalment. Els ocupants ja eren fora dels vehicles i els ofereixo ajuda però em
diuen que no s’han fet res. Començàven a posar els senyals de perill en
els dos sentits de la marxa. Millor.

Arribo al coll amb un temps
de 2:16:17, cap a tres quarts de sis. M’ha sobrat gairebé un quart. Faig
un coca-cola, em poso els manigots, col·loco el llum vermell i cap
avall. Començo a baixar al darrere de la grúa que ha de carregar un dels cotxes,
suposo que l’esportiu, perquè el 4×4 no tenia gairebé res.

Per
anar bé de llum, hauria d’arribar a Mataró cap a dos quarts de vuit.
Així és que, més tralla al cos! Tinc una hora i quaranta minuts. Faig tot el
descens fins a Sant Esteve sense entrebancs, sense tortugues. Quan haig
de fer el repetjons després de Santa Maria, les cames no arrien però a
la rampa de Trentapasses ja m’he refet i pujo sense plorar.

Ara
bé, quan he travessat LLinars i he de fer els primers repetjons per
encarar el coll de can Bordoi, nano, on tinc les cames? Quin dolor…

Per
fi arribo al coll. Vaig bé de temps. He gastat al voltant d’una hora. Quin
plaer el baixar ara fins a Dosrius. Em deixo anar del tot.

Arribo
a casa quan falten cinc minuts per dos quarts de vuit. Vol dir que he
trigat una hora i mitja des del Collformic. Bé, oi? Vinga, us repto.

Resumint:
2:16:17 de pujada
0:05:00 repòs/cocacola
1:33:44 de tornada

3:55:01 total

Distància recorreguda: 107 km.
Desnivell + acum.: 1595 m.

LA CANALLA SE’N VA AL TURÓ DE L’HOME 29.09.2010

Per Anscari Nogueras

Aprofitant que l’empresa tanca per evitar problemes el dia de la vaga general, el Petitó i un servidor decidim quedar d’hora per pujar al Pic més emblemàtic del nostre voltant.

Puntuals sortim a quarts de vuit desd’els Burots, agafem la carretera vella d’Argentona per anar fins a Dosrius, encarem Can Bordoi per començar a posar les cames a lloc, doncs fa fresca i encara estàn adormides, a dalt em poso el “super xaleco” de la colla que tot s’ha de dir, va molt bé per parar el vent però hi trobem a faltar alguna butxaca, almenys per quant anem amb carretera.

Arribem a Llinars i travessem el poble per passar per dins els polígons,
doncs el tràfic és més tranquil i hi ha un bon voral.
Sortim a la carretera de les Aigües a l’alçada de Vilalba Sasserra per
arribar a Sant Celoni, entrem al poble i fem un cafè amb llet, estem
gelats, la fem petar una estona , i ens tornem a posar a la feina per
encarar la pujada, decidim de fer-ho per Mosqueroles, abans d’arribar a
la rotonda que va a Mosqueroles-Campins trobem un personatge caminant
pel voral de la carretera que ens pregunta per anar al Turó de l’ Home,
sense plano amb texans, camb bambes de jugar a tennis ……en fi , sense
comentaris.

Nosaltres a la nostra, arribem a Mosqueroles i continuem pujant, d’aquí
fins el desviament que va a Santa Fe és un continu pujar, rectes
llargues amb un pendent de 7-9 % , la carretera és molt maca i tranquila
i el paisatge s’ho mereix també.

Arribem al creuament, fem un pipi , unes fotos i cap amunt, per encarar
el tros més dur, uns 5km amb rampes que van desde el 7 fins al 16%, a
més en l’inici del tram han fet neteja del bosc i han deixat ple de
restes a la carretera que fan encara més interessant la pujada.
Un cop a dalt, fem unes fotos, ens abriguem i cap a Santa Fe, passem pel
mirador de St.Helena, més fotos i uns videos durant la baixada per
arribar a l’Avet Blau, amb la por de trobar tancat, no és així i
disfrutem d’unes truites al costat d’una llar de foc.
Ben esmorzats i després de mofar-nos d’uns friquis que entren en
l’establiment, comencem la llarga i freda baixada fins a Sant Celoni,
just abans d’arribar a Campins trobem el desorientat personatge que
volia pujar al Turó, i la veritat és que debia fer nit per encarar el
últim tram.

Continuem baixant per arribar a Sant Celoni, sortim a la carretera
principal i trenquem a la dreta per dirigir-nos a Vallgorguina, pujem Collsacreu i un cop a dalt decidim baixar fins a Arenys de Mar per
tornar per la nacional II fins a Mataró.

Corriolaires:Sergi Corado i Anscari Nogueras

KM:113 km

Desnivell:2167 m
Les fotos: cliqueu aquí.
Els vídeos: primer i segon.