BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

DECLARACIÓ DE LA RIERA D’ARGENTONA

Per Joan LLadó

He llegit una molt bona notícia a la web de l’ajuntament de Mataró: la signatura el passat dijous 20 de juliol a Argentona de la “Declaració de la Riera d’Argentona”. Crec que és bona pel que fa a un principi d’intencions per a una bona gestió conjunta del territori dels municipis que composen aquesta àrea. És d’agraïr que finalment els ajuntaments d’aquesta zona es posin d’acord per treballar plegats en els àmbits que afecten d’una manera conjunta a tots els ciutadans de la vall de la riera. Aquesta notícia m’ha fet recordar l’Agàpit Borràs, que en unes conferències cap a finals dels vuitanta sobre natura i sostenibilitat, ja predeia el futur potencial de l’eix Argentona-Cabrera-Mataró com a centre econòmic important de la comarca i que s’havia de tenir molt en compte en un futur.
Estarem doncs a l’expectativa de les iniciatives al respecte d’aquesta declaració i esperem que els nostres polítics locals siguin força receptius a les propostes ciutadanes. Benvinguda la Declaració.

EL PEDRAFORCA. ELS DOS POLLEGONS.

Per Joan LLadó

El dissabte, quatre corriolers vam ser al Pedra per activar alguns muscles que no es belluguen en tot l’any. Bonica i curiosa excursió a la muntanya màgica, sobretot per la segona part. Des de l’aparcament del mirador ens enfilàrem al refugi per, tot seguit, continuar cap a la Canal del Verdet i grimpar fins el cim del Pollegó superior. Bona gentada i com de costum, vistos alguns mòbils, els propietaris dels quals, comunicaven la gesta. Després de les fotos i del glop d’aigua, baixem a l’enforcadura on un grup de jovent té recança d’enfilar el darrer tram.

Davallem un troç de la tartera nord i a l’esquerra ens dirigim al’Amorriador de Prat del Reu. Un pèl més enlairats, esmorzem abans d’emprendre la grimpada per la Gran Diagonal. La Pantera Rosa, tot just enfilar, ens demana si estem de broma, però vist que continuem, dedueixel contrari. Un ressalt amb cadena i alguns passos de segon són les dificultats del distret itinerari que ens mena al cim del Pollegó Inferior, en el que, a diferència del Superior, no hi trobem ni una ànima. Més fotos i comencem el descens per les Costes d’en Dou. I aquí és on despertem els alacrans. Dura davallada on peus i quadriceps treballen de valent fins a enllaçar amb els darrers metres de la tartera sud. Assedegats, ens saciem a la font del refugi. Molta calor.
Els excursionistes: La Pantera Rosa, el Mamalló, el Màster i en Pistons.

LA CARRETERA DE DOSRIUS I CANYAMARS

Per Joan LLadó

És necessari que ens carreguem el territori per eixamplar una carretera que podriem dir-ne local? Estic d’acord en fer-hi un bon manterniment, no massa, en retallar els revolts considerats perillosos i fer les vores quelcom més amples per facilitar la circulació quan hi ha força volum de trànsit. No ho estic per tirar pel dret i poder arribar al destí en línia recta i en dos minuts. Però on ens hem pensat que vivim? Som un país amb una orografia molt difícil. Amb un muntanyam considerable i ho hem d’assumir. No ens podem carregar el país amb l’excusa de la seguretat i la pressa. Que potser retallant revolts es correrà menys? Crec que el contrari. I qui vulgui viure a muntanya, n’ha d’assumir les conseqüències i els polítics han de ser conseqüents amb el que pensen i no amb els vots. Que potser hi farem una autovia d’aquí a 10 anys?

Posats a fer, perquè no s’acaba d’asfaltar la pista del Far fins al Corredor i tot seguit fins a Vallgorguina? Potser, d’aquí uns anys, quan es vagi eixamplant l’urbanització de l’Esmeralda (ara Can Masuet-El Far) i la de Can Canyamars ja tindrem un carrer fet. I bén enlairat. Per anar a esmorzar, perquè volem una pista plena de sotracs que ens fa malbé el cotxe, si ben llisa podriem anar a 100 per hora i arribar al Santuari amb sabatetes i bén polidets? De veritat, crec que cada vegada som més animals.

SORTIDA DEL DARRER DIJOUS 20.07.2006

Per Joan LLadó

Tot i la calorassa, ahïr vam tornar a sortir, buscant la fresca, per la vessant nord de la serra de Marina: can Bruguera, la Moreneta, vall de can Rimbles i anar enfilant. Noves trovalles de corriols frondosos i quelcom humits. La Pantera Rosa ens va caure tot baixant un xuclador. El Màster també va rebre. Qui en té la culpa? La sequera i el munt de fullaraca que cobreix els nostres boscos. Quin perill! El bosc és una bomba de rellotgeria. Pot esclatar en qualsevol moment. Cal anar amb molta cura. També hi éren en Prosciuto, l’Home Senzill i en Pistons. Ah! Me n’oblidava, ahïr, al Prosciuto, se li enganxaven tots els esbarzers del camí. No ho entenc.

 

CAMÍ DELS BONS HOMES.

Per Joan LLadó

Perquè no ho fem més sovint?

Tot i que van ser tres dies intensos, quan t’ho mires des d’un mes i mig de distància, que curt que va ser. Qui no hi tornaria? Qui no repetiria la Portella Blanca?
Bé, tenim un altre repte: El Camí del Nord ò del Canigó. Estem preparats per fer-lo en dos dies? Crec que si.