BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

DILLUNS DE PÀSQUA, MONA DE CORRIOLS 25.04.2011

Per Marcel Torrus

Els vuit que ens reunírem al matí decidírem d’anar a fer tota la corriolada d’Argentona. Quin goig! Això si que és Bicicorriols en estat pur!!, lo millor d’El Maresme, inclòs Canet per molt que em pesi, ara bé, us falta la gran creu.

Dintre la ruta que vam  fer, més o menys clàssica, vaig poguer tenir la sorpresa de fer tres corriols que no havia fet mai, un que ens descobrí en Joan Lladó, el segon que aportà al seu dia en Ludo i el tercer el de la Feu. Per si ja no n’hi havia prou en aquesta zona, aquests ens permeten d’enllaçar bé amb diferents opcions ja conegudes.

Com no podia ser i per seguir una mica la tònica de les sortides vam
tenir uns petits entrebancs que ens portaren a llepar al terra a l’Anscari, l’Àngel i un servidor: un es va tirar a la piscina sense
aigua, un va practicar la caiguda lliure i per acabar una xarxa
metàl.lica se les tingué amb l’Àngel. Però això no fou cap toc d’atenció
per cap de nosaltres, ja que en l’última baixa cap a Argentona hi
hagueren disputes per no quedar l’últim, baixàrem fent un camp a través
on tothom posava roda per passar al davant de l’altri.

Finalment arribem a Argentona on esmorzem a la plaça, i on encara “aparegueren els coloms d’en Joan V.”
En Manel T. i jo vam marxar després de l’àpat, els altres acompanyaren
en Giovanni, crec però que l’Anscari li està cercant casa pel centre…

El padrí, Joan Lladó

Els fillols: ManelT., Valentí, Àngel, Jordi C., Anscari, Giovanni i Marcel.

AVUI PEL MARESME GRÀCIES A LES NOVES TECNOLOGIES 24.04.2011

Per Jordi Torres

Dijous d’aquesta setmana ja varen circular rumors per Internet de que els de la colla que no havien marxat de vacances, avui diumenge pensaven anar amb flaques. O sigui que les meves expectatives per aquest diumenge de poder fer corriols ben acompanyat eren ben baixes. Però dissabte havent sopat una informació providencial va salvar el diumenge: En Jordi Cid i en Joan Bellatriu de la colla Riera Amunt havien quedat a l’entrada del camí de les cinc sènies a les 8 del matí. Fantàstic!

Avui les noves tecnologies faciliten arreglar una matinal de diumenge a
darrera hora. En l’època dels orígens dels BiciCorriols,  quan no teníem
internet, i els mòbils encara era una cosa molt exclusiva, hauria estat
més difícil (tot i que no impossible, clar!). Us adoneu com ha canviat
el món?

Són les 8 en punt i ja hi som tots.  Sortim direcció Llavaneres xino
xano, i a l’alçada de la deixalleria, tombem direcció cap a mar fins
arribar a pet d’ones. Agafem el passeig marítim, creuem el port, i
arribem a la riera de Caldetes. Enfilem riera amunt amb una mica més de
ritme (suposo que el lector habitual d’aquesta pàgina això de l’augment
de ritme ja ho donava per descomptat). Quan el poble ja ens queda al
darrera, però abans de creuar el pont de l’autopista, tombem a la dreta,
començant a agafar alçada ràpidament fins a creuar l’autopista per
sobre. Creuada l’autopista anem alternant la pista amb algun corriol
fins arribar a El Remei. Continuem fins a la carretera de Sant Vicenç,
la creuem i cap al turó del pollastre. Pel camí ens trobem 3 ciclistes
de la zona que s’ajunten a la colla per fer els fantàstics corriols que
porten fins a El Corral.

Tot parlant amb els nous companys ens assabentem que El Corral és de la
família del Cesc Fàbregas.  I també ens expliquen que el camí que des
d’allà baixa fins a Lourdes, l’anomenen “camí amagat”. Està bé conèixer
com en diuen la gent de la zona als corriols.  Per l’hora que era
decidim baixar cap a Lourdes pel corriol “camí amagat” (que ara ja sabem
com es diu!). La veritat, malgrat que les pluges de fa unes setmanes
varen malmetre alguns petits trams, el corriol a aquesta època està
fantàstic, sobretot el tram que volta sota uns castanyers que ja tenien
fulla tendre.

A Lourdes els deixo esmorzant que haig d’arribar a casa més aviat. A
partir d’ara no serà el mateix fins arribar a Argentona. Suposo que els
lectors i lectores habituals d’aquest bloc ja hauran notat que la gràcia
de les sortides no són només els corriols, també ho són els
corriolaires. Als esmorzars, a cada pas tècnic, a cada parada (sobretot
quan hi vaig jo que en fan moltes de parades per esperar-me), és una
festa.

Agafo ràpid riera avall. Es posa a ploure. Però arribat a Arenys de Munt
ja ha parat. Feia temps que no creuava Arenys de Munt per la riera de
sorra del mig del poble. Molt maca. A l’alçada de Can Jalpi giro a la
dreta, vorejo el llac i començo a pujar pel corriol que va agafant
alçada tranquil.lament ( bé, algun tram segueixo fil per randa les
dreceres que m’han ensenyat a la colla, que són una mica més dretes i
tècniques).  Quan arribo novament a El Remei baixo ràpid fins a Torrent
Bo. Vaig bé de temps i decideixo que enlloc de tornar per la platja
aniré per dalt i faré la carretera de Sant Vicenç fins a Mataró. Giro a
la dreta, pujo pel torrent per agafar una pista que va a parar a la
carretera. Crec que no havia fet mai aquest tram. Francament, res
d’especial.

Un cop a la carretera,  que a la colla diuen que està força bé per
rodar-hi, començo a pedalar a veure si així m’agafa una mica més de gust
per l’asfalt, i perquè no acabar també amb flaca. Comencem bé, em vaig
creuant amb forces bicicletes de carretera. Però lectors i lectores,
quan porto  3 tristos quilometres, decideixo que això d’estar pendent
dels cotxes no està fet per mi. Arribats a Llavaneres giro a
l’esquerra,  riera avall, per finalment tornar a agafar el camí de les
cinc sènies. Ja em sento millor, he canviat els cotxes pels tractors
dels pagesos (que com és un sector que està com està, fins i tot el
diumenge han de pencar). Perdó, em deixava un detall, a més dels
tractors, també m’he creuat amb en Carles Canal, el bomber, corrent de
valent.

Arribat a la riera de Sant Simó, baixo cap al passeig marítim. Faig tot
el passeig xino xano (recordi el lector/lectora que ara ja vaig sol)
fins a la Laia l’arquera. Haig de creuar el polígon industrial per
arribar al Cros. I un cop allà riera amunt fins a Argentona. Tot plegat
55 quilometrets, amb poc desnivell acumulat (1.000 m aprox.).  En resum,
un matí  collonut amb la companyia d’en Jordi i d’en Joan.

I novament, sort de les noves tecnologies, a mitja tarda ja sabia què
havien fet els companys que havia deixat a Lourdes: “Després d’esmorzar
a  Lourdes hem baixat cap a Arenys de Munt per anar a cerca el camí de
Can Sala de dalt. Hem seguit la pista de la serra d’en Sala per agafar
els corriols que van per sota de la pista que porta a Pedracastell
(també anomenada Creu de Canet). Des d’allí hem anat a parar a Canet.
Hem tornat a Mataró seguint tota la costa. Hem calculat que el temps
total a dalt de la bici han estat 3’17 hores i hem fet 50 quilometres”.

Ah, i gràcies a les noves tecnologies vosaltres podeu llegir aquesta
crònica de la sortida d’avui. Què faríem sense elles? Com a mínim jo
avui no m’ho hauria passat tan bé!

GRANDE CAPO VS GRANDE PROSCIUTTO 16.04.2011

Per Giovanni Leonardi

Primo racconto.

Alla grotta del chamàn, sulla montagna, si presenta un indio,che dice:
GRANDE CAPO, NIENTE CACCA.

Lo chamàn gli dá una pozione e dice : “prendere notte, domani cacca”.
Il giorno dopo l’ indio si presenta allo chamàn: GRANDE CAPO, NIENTE CACCA.
Lo chamàn prepara un’ altra pozione e dice: “prendere tre questa notte, domani cacca”.

Il giorno dopo l’  indio si presenta di nuovo: GRANDE CAPO, NIENTE CACCA.
Lo chamàn prepara un’ altra pozione, tutta nera e pestilente e dice : “prendere quattro questa notte, domani sicuro cacca”.
Il giorno dopo di nuovo l’ indio torna: GRANDE CAPO, NIENTE CACCA.
Lo
chamàn dice” necessario aiuto grande  Dio Manitóu” e va sulla cima
della montagna sacra. Torna dopo molto tempo con pozione di terribile
odore, bollente, e dice: Se domani niente cacca, chamàn tirare sé di
precipizio. Tu andare e tornare”.
Il giorno dopo si presenta l’ indio, molto triste. Lo chamàn dice: “Perché triste, niente cacca?
L’ indio, senza alzare la testa, risponde a bassa voce: GRANDE CACCA, NIENTE CAPO!

Secondo racconto.

Alla grotta del meccanico chamàn, si presenta un biker triste, che dice:
QUADRO CARBONO ROTTO! GRANDE PROSCIUTTO, NIENTE BICI.
Il
meccanico chamàn dice: “Tu, buona bici, buona marca. Tu, buono cliente.
Tu no triste. Io parlare con Dio Specialitou Distribuitou. Tu tornare
sette giorni”.
La settimana dopo il biker si presenta. Il meccanico
chamàn prende una grande cassa, la apre e dà al biker un nuovo quadro
impressionante STUMPJUMPER FSR S-WORKS COMPLETA DI  FORCELLA BRAIN e
dice al biker: GRANDE PROSCIUTTO, GRANDE BICI!

Morale delle due favole: Meglio una bici cara di marca buona, che dieci bici economiche di marca cinese.

MEMORABLE TOMB AL BERGUEDÀ. DIJOUS SANT 2011

Per Joan LLadó

Els que vam poder fer festa dijous sant gaudírem d’una jornada de cicloturisme excepcional. Ruta i àpats féren pinya amb el temps que ens respectà a desgana i plegats ens donàren moments de joia, companyonia, disbauixa i patiment. En definitiva, una d’aquelles escapades que, malgrat la gotellada de primera hora i les nuvolades a la reraguarda, per les que ningú donaria ni cinc cèntims que l’acabaríem -ni començaríem- amb bon peu, restaria grabada a les testes dels sis afortunats corriolaires.

-On vas a fer carretera amb un mapa de l’Alpina? Això no ho havia vist mai!, exclamà en Ferran mentre feiem el primer àpat abans de començar a rodar. Així d’interessant i expectant es presentava la ruta. Doncs aquí la teniu en format Toaster i també les fotos. Els companys ja us aniran explicant els encants i punts clau d’aquest interessant recorregut voltant la comarca del Berguedà.

Salut,
Joan Lladó

Els corriolaires: Jordi Cid, Carles Llorens, Anscari Nogueras, Ferran Sans, Valentí Tarrés i Joan Lladó.

Distància recorreguda: 115 km.
Desnivell + acum.: 2800 m.
Les fotos d’en Joan: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Ferran: cliqueu aquí.
Foto de l’apunt: Ferran Sans.
El primer video d’en Ferran: cliqueu aquí.
El segon video d’en Ferran: cliqueu aquí.

ROGAINE DE COLLSEROLA. UNA IMATGE VAL MÉS QUE MIL PARAULES, OI?

Per Andreu Calvó

Pensava que la sensació de quedar-se buit per dins nomes es podia sentir desprès d’una expulsió controlada pels conductes reglamentaris, però vaig descobrir que també pot passar d’altres formes…

El dia mes calurós del mes d’abril en molts anys, va ser l’escollit per
celebrar la primera edició del Rogaine del Collserola, quina
casualitat!!!!!, però que hi farem. L’equip queda reduït a dos, degut al
“desgarro” d’en Carles, des d’aquí encoratjar-lo i desitjar-li una
rapida recuperació.

A quarts d’onze arribo a Can Caralleu on ja m’espera
ansiós en Ferran, correm a casa seva i això el motiva, un mos sòlid al
bar i a prepara-se. A les 12 tocades donen la sortida, en Ferran te
“molt clar” l’itinerari i jo me’n refio. Anem trobant fites sense cap
problema i a una velocitat considerable tot i el terreny trencacames, a
partir de les segona hora em començo a marejar i me n’adono que el cos
fa coses estranyes, sembla que no respongui. Però com que un és mes
burro del que sembla, vaig fent i intento seguir al Ferran, tot i que a
vegades em costa seguir-lo, sota un sol de justícia que crema la pell
anem recorrent la Serra de Collserola desconeguda: Esplugues, Sant Just,
Molins de Rei, Vallvidrera…. Perdem temps intentant localitzar una fita
mal posada, i això m’acaba de rematar.

Estem encara molt lluny de la
meta i el temps s’acaba. En una fita ens trobem al Sebas i en Pep, la
seva cara tampoc es l’habitual. Al pantà de Vallvidrera algun graciós
s’ha endut la balisa, fem foto per constatar que hem passat per allà i cap
amunt, quedem 90′ minuts i ens hem d’espavilar. Vaig pensant amb lo petat que
vaig i el que encara queda, i sobretot en el 5 quilòmetres de la
carretera de les Aigües totalment plans, quina merda. Pincem la darrera
fita i 25 minuts per arribar, el Ferran m’apreta i faig el darrer esforç,
que consti que ja fa mes de 3 hores que m’esforço. Arribo a meta amb
una sensació de buidor total però a la vegada alegria per que s’acabat
el patir. La propera el 28 de maig a Osona.

Moltes Felicitats al” Veterans” Joan i Marti, que van pujar al segon calaix del podi.

Fins la propera,
Andreu Calvó

Web de l’organització: cliqueu aquí.

ARGENTONA-CAN BARROT. CONFESSO: HE FET EL SALT A LA MEVA PARELLA 10.04.2011

Per Pep Famadas

Diumenge tenim l’honor de ser convidats a Can Barrot. Tot i els morros no puc deixar passar l’ocasió de rodar amb la flaca. Com que sé que el Mamalló estarà frisós igual que jo, ens truquem per trobar-nos d’amagatotis a La Batlloria i rodar cap a Sant Sadurní d’Osormort.
Surto a les 7.10, just quan és clar per pedalar sense por. Fins a
Llinars no hi ha ni una ànima. Quin plaer pedalar encara que sigui sobre
l’asfalt brut i pudent. A les 8.00 sóc a La Batlloria tot i que he
quedat a ¼ de nou amb l’Albert. Tiro una mica cap a Hostalric i a uns 3
km me’l trobo amb el cap ajupit pedalant a cor què vols. Patia per què
fèia tard. Es veu que en Logístic ha fallat amb la previsió des de Can
Barrot fins a La Batlloria.

Doncs res, ens trobem, passem per Breda, Arbúcies, Coll de Revell, i
esmorzar a Espinelves. Arribo en reserva. Com no podia ser de cap més
manera hem pujat força alegres al darrer tram i he buidat el dipòsit. De
fet l’havia omplert com qualsevol altra diumenge betetero (un cafè amb
llet i llestos) i està clar que no n’hi hagut prou.

Refets anem cap a Sant Sadurní d’Osormort i pugem al Pla de les Arenes.
Parem al Sorenells a saludar l’Anton, amic de l’època universitària,
però no el trobem. Llàstima per què la sorpresa hagués estat majúscula.

Acabem de rodar pujant a bon ritme fins El Pla de Les Arenes per
davallar fins a Sant Hilari. Tenim temps i decidim acabar de voltar per
Osor, gaudint del paisatge autènticament guillerenc, enyorant aquells
èpics 100 km en BTT d’anys enrere. Relleus durant els darrers
quilòmetres abans d’Anglès. Darrera apretada a Sant Martí Sapresa i
arribem a Santa Coloma.

Com a colofó final arribem a Can Barrot des del Balneari en un tram
sense asfaltar, patint per la – ara ja sí – estimada muntura.

Manel, confesso: m’ha agradat pedalar amb tot un màster. Ara bé, em tindràs al teu costat sempre que vulguis. No t’enfadis!!

Bicicorriolaires: En Formiga i el Mamalló

Distància des d’Argentona segons el Toaster: 127 km.
Desnivell: 1.850 m

Pep Famadas

VENTOLAU-MONTROIG EN CIRCULAR 02.04.2011

Per Albert Gómez

Divendres després de no aconseguir prou consens, decidim sortir igualment. Són les nou tocades i passo a recollir en Martí, marxem cap al Pirineu, quin? No sabem, ho decidirem a l’ hora de sopar . Com sempre que sortim divendres ho fem a Bellcaire d’ Urgell. Avui però  anem més tard que mai i no podem sopar en el nostre bar habitual es tancat.
Finalment  hem acordat anar a Tavascan. Amb paciència hi arribem, abans
però un agent del nostre cos de seguretat ens atura i em fa bufar, i es
clar he d’ aguantar la mofa del meu copilot que no te res més a fer.
Per  fi arribem i plantem una (2”) al costat del cotxe, ens ensobrem tan
ràpid com podem, un conte curt perquè se m’adormi el màster i uns bons
taps per no sentir els seus  roncs. Son quarts de dues. Bona hora!!!!!!!

Ens aixequem a dos quarts de set, esmorzem i pugem  fins a la Pleta del
Prat. D’ aquí ja posarem pells i podrem sortir des de la mateixa
estació.

No veiem activitat ni sers vivents enlloc  però comencem  tot xino xano
el que ja preveiem serà un dia llarg. Anem remuntant fins al pla de
Meli  on deixem la vall principal i ens endinsem per la vall de
Mascarida; la innivació és excel·lent  i anem traçant fins a la Pleta de
Gavàs  on ens desviarem cap a la dreta en una pala costeruda  que ens
portarà al coll de la coma del Forn,  veiem   uns esquiadors que estan
arribant al capdamunt, nal tros al darrera anem retallant les seves
traçades; Travessem el coll i sense treure  pells tal davallem fins a la
coma Vidallera on atrapem un grup  força nombrós.

Intercanviem salutacions i iniciem la marxa tots plegats  remuntant  el
coll del Ventolau i amb quatre ziga zagues més arribem  al cim mentre
que algun d’ ells aprofita per treure les restes de les banderes que
serviren per marcar la cursa de la setmana passada.

És un cim que llevat d’ unes fortes rampes no presenta cap dificultat,
simplement en fa content de ser-hi, doncs l’ hem intentat en diferents
ocasions i no havíem triomfat mai fins avui. El paisatge és sublim,
miris on miris es veuen muntanyes curulles de neu i entre elles no massa
lluny es divisa el Mont-Roig el nostre següent objectiu.

Comentem els plans que tenim  amb els companys de cim i ens suggereixen
que a la tornada del Mont-Roig no cal  desfer el camí, sinó que
vorejant  i saltant alguns “ombros”  podem acabar fent  una volta
circular.

Traiem pells i llisquem pendent avall enllaçant un gir darrera l’altre,
primer per unes pales amb bona neu, que de mica en mica es van inclinant
més, la neu es va endurint ja que entrem en el vessant nord però tot i
això fem un bon descens tot vorejant per l’est  l’estany Major  i els
petits estanys de Sens que encara romanen ben gelats.

Ens aturem per fer un mos i reposar una estona abans de enfilar-nos de
nou,i  tracem mentalment por on creiem que la pujada pot ser més bona.
Seguirem amunt per una canal esbiaixada en direcció sud-est.

El sol escalfa de valent i la neu s’està transformant molt ràpidament,
les primeres rampes  es fan molt feixugues. La neu que ens colga les
fustes son un llast que ens fa avançar molt lentament. Poc a poc però
superem els pendents més forts  i avancem fins a la collada de Mont Roig
on girem cap a llevant per uns lloms molt mes suaus  fins a l’aresta
cimera.

Deixem els esquís i avancem  per la carena que aviat es converteix en
una afilada cresta molt aèrea  guarnida amb grans cornises motllades pel
vent. Sembla que s’ hagin d’esfondrar al passar-hi  pel damunt, el pati
a banda i banda ens avisa que no si val  a badar i amb  pas ferm i
precís arribem  fins al cim.

La solitud d’aquest cim que queda allunyat d’arreu ens fa sentir molt
satisfets, el silenci profund només queda destorbat pel crit d’algun
corb que juga amb els corrents d’ aire que xoquen i s’enfilen
resseguint  la cinglera. Aprofitem el bon temps per fer multitud de
fotos vídeos i embadalim amb el que més ens agrada: muntanyes colgades
de neu, que ens entretenim a desxifrar-ne  les formes i a donar-los-hi 
noms recordant antigues batalles.

Desfem el camí i davallem de nou fins on havíem esmorzat, el descens  es
fa feixuc i les cames es resenteixen de l’esforç  provocat per la neu
tan pesada. Els girs son poc precisos i sovint molt obligats.

De nou tornem a alimentar-nos tot reposant  sobre uns rocs  amb  vistes
al estany de la Gallina amb el ja conegut refugi  metàl·lic Mont Roig,
característic per la seva franja vermella  pintada en el seu contorn.

Reprenem la marxa i sense perdre massa desnivell anem flanquejant cap a
la dreta tot vorejant les faldes del pic del Vedo tot superant el primer
“ombro” fins aconseguir passar per l’ oest      l’ estany d’ Avall del
Vedo i en forta pendent  remuntar fins a l’espatlla del Cap de Costa
Blava.

Des de aquí  flanquegem de nou en direcció sud la serra de costa Blava
tot provocant amb el tall dels nostres esquí s nombrosos allaus de fusió
que lentament i amb soroll d’ones de mar van omplint de terrosos tot el
vessant.

Finalment arribem al que hauria de ser el darrer “ombro” per travessar
però com sempre ni ha un altre que fa la guitza i és aquí on amb els
esquí s a la motxilla pugem per un llom mancat de neu contínua fins a la
cota 2600.

Fa força estona hem acabat l’aigua i tinc una sequedat a la gola que em recorda temps memorables.

De nou ens calcem les fustes  i davallem per buscar un pas entre els
nombrosos contraforts rocosos per arribar es LLagunes on al matí havíem
atrapat aquell grup d’esquiadors.

Ja només ens queda l’ últim i apoteòsic  descens pel barranc de la coma
Vidallera fins arribar al refugi de la Pleta. Són les sis tocades i els
nostres cossos estan ben matxucats, ens calen unes cervesetes fresques.
Estem planxats.

El Màster i el Mamelló.

2432m de desnivell
17 Quilòmetres
Deu hores de marxa manxant com camàlics.

Les fotos del Mamelló: cliqueu aquí.
Les fotos del Màster: cliqueu aquí.

RUTA EN HONOR DEL CONVIDAT OSONENC 03.04.2011

Per Joan LLadó

A voltes amb més enginy i elaboració que d’altres, les sortides de diumenge solen tenir el seu atractiu i la seva gràcia. Avui l’hem lligada especialment sobre la marxa pensant amb el nostre convidat i d’aquesta manera pogués gaudir dels encants de la nostra comarca, concretament del triangle Mataró-Dosrius-Argentona i se’n dugués un bon record de les muntanyes que limiten el nostre territori. Territori que els forasters sempre relacionen amb platges, sorra, horta, pèsols i turisme de garrafa.
Avui hem començat, com és habitual, a la Plaça, anant a cercar en Nanses,  el friki de la Plana de Vic, a les pistes d’atletisme on ens esperava. Ho hem fet passant per Rocafonda i pujant cap a Valldeix. Al camí de Vallveric hem travessat la carretera i pels erms bancals que envolten la Font del Pericó, hem progressat per petits corriols que ha anat preparant en Giovanni i així poder endinsar-nos des d’el mateix casc urbà en la nostra atapeïda coberta forestal.

En Giovanni ens ha fet algunes fotos en aquest recent estrenat tram i tot seguit pel camí dels capellans hem arribat a les pistes. Benvingudes del visitant i cap a  la batalla hi manca gent.

Comencem pel camí d’en Gio cap a can Gener i quan baixem vers el recinte del butà, en Nanses té una petita pana a la bici: se li ha desprès el cable del canvi de plat. Això però, no afectarà per res la matinal.

Continuem amunt i passem el tram de sureres i la gran llosa per baixar tot seguit a la riera. Remuntem encerclant can Lladó fins la Font dels Tres Raigs i el sempre fatigós repetjó alternatiu a les escales i que podem dir que està en més bon estat que mai per progressar-hi amb la nostra companya.

Ens reagrupem al collet del Turó d’en Dori havent travessat el Parc Forestal i reprenem la marxa pel canaló que ens menarà al flanqueig del Turó de can Cabanyes als peus del qual començarem el frenètic descens de les Cosidores i la Nevera.

Al pas de les torres elèctriques tornem a fer pilot per baixar fent drecera fins el camí dels Avis Enginyers que seguirem fins Can Martí de la Pujada i el Rovell de l’Ou. Aquí prendrem el corriol de la Plana, el de la Cabana dels Caçadors però sense arribar a aquesta. Al davant hi va en Manel T. que està eufòric, el segueix en Nanses que està en la seva salsa i jo al darrere aguantant l’estirada.

En el darrer repetjó abans de la cruïlla, l’osonenc fa un bon demarratge per avançar-se en els darrers metres. Deunidó! Esperem la colla i pel corriol alternatiu que van obrir els Avis, anem a fer el tomb al Turó de les Rovires, baixem fins el camí de can Noms i, continuant avall a ran de cal Carreter, passem pel Coll de la Creueta, enfilem cap el Turó de Jofre i en camí atapeït de sotabosc, aixargallat i teixit per gruixudes arrels, baixem frisosos fins el Sot de les Canals.

Travessem Dosrius i anem de cara a la teca. Qui no s’entaula és en Formiga que ja se li ha acabat l’abonament i se’n torna cap a casa.

Havent esmorzat reprenem l’excursió fent primer de tot un pipí al Pla dels Gitanos i enfilem pel Sot de l’Ase per anar a travessar el Torrent de cal Rajoler. Per ben païr la cansalada ens enfrontem a una costeruda i pedregosa pujada fins la carretera del Collet. Anem a cercar el camí del Misser un pèl més avall i iniciem l’escalada que ens portarà fins la Torrassa del Moro.

La Torrassa, després de la rehabilitació i l’aclarida del seu entorn sembla un altre paratge. Estic convençut que a partir d’ara correrà més riscos vandàlics.

Sense descans, baixem a tota pastilla cap el Collet. A la pista hem de fer una aturada per adobar la punxada del Nét de la Trini. Tu diràs, amb aquests materials tant nyicris…

Al Collet, abans de decidir per on tirar, ens deixen l’Àngel i en Manel Q. Finalment tirem directes cap a Can Ribot i poc abans d’arribar al mas enganxem els dos companys que ja se’n tornàven.

Ens reagrupem a la cadena de baix i anem de cara el nou, bonic i distret corriol que obrí en Vidal i que careneja el llom que arrenca del Turó de can Ribot i discorre entre els Xaragalls de can Pins i el de l’Espinal.

Travessem la carretera de Parpers i baixem a can Pins. Passem can Matabens i a la cruïlla de Clarà quedem sis: se’n van en Jordi i en Manel T.  Hem començat catorze.

Continuem pel torrent de can Manreset i prenem el corriol que tot trinxat per les darreres pluges i també per les motos, ens durà a la Font del Roure primer i a  la d’en Quico tot seguit.

Les cames comencen a coure. Aquestes grimpades després de l’acumulació matinal fan veure la padrina a més d’un. Tampoc és el tipus de terreny més addient pel convidat. Li esqueia el corriol dels Avis Enginyers: llis, rodador i puja-i-baixa.

Fem el darrer esforç fins el Mal Pas havent de saltar un parell d’arbres travessats enmig del camí.

A la pista la respiració s’alenteix i el desassossec ens acompanya. L’Andreu que té tard baixa per la Feu i la resta seguim pujant fins el Turó de Matacabres per endinsar-nos en el camí de la Brolla de l’Abril. Passem la Font del LLop i al mirador de les Banyadores fem una petita aturada per contemplar l’extensa vista i l’alterós i vigilant Turó de Burriac.

Comencem la trialera baixada dels Ui-ui-uis cedint el primer lloc a en Nanses que no necessita cap llebre per superar els complicats trams més pedregosos. El seguim un servidor i darrere meu l’Anscari que ve tot cofoi d’anar superant tots els obstacles. Llàstima que em caiguéssin les ulleres en el darrer tram. Bé, estàs aprovat, Anscari.

Ens agrupem sota el Coll de Burriac i comentem la jugada. L’excursionista que ens hem creuat no ha deixat ningú indiferent i molt menys en Nanses que sense voler-ho ha tingut el plaer d’assaborir-la subtilment. Per cortesia, non parlare d’amore.

Travessem la pista de Burriac i fem l’adrenalític descens fins el dipòsit i encarem tot seguit el flanqueig fins la falda del Oriols, a les Roques Encantades. Anem baixant fins trobar el camí de Madà que seguim fins la cruïlla d’Agell on prenem un corriolet que va fent entre pins, argelagues, esparragueres i matolls fins abocar-nos prop de can Parcala i on ens endinsarem al Torrent de Madà per creuar-lo i entrar a la urbanització. Per aquesta entrem la carretera que seguim fins la Casa de la Por, baixem a la Riera i entrem a Mataró pel Sorrall.

Entretinguda, perseverant i fatigosa matinal de diumenge.

A reveure,
Joan LLadó

Els corriolaires: Adrià T., Andreu C., Àngel V., Anscari N., Giovanni L., Joan V., Jordi C., Josep N., Marcel T., Manel Q., Manel T., Pep F., Valentí T. i Joan LL.

Les fotos d’en Giovanni: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Joan: cliqueu aquí.

P.D. Mentre esmorzàvem, he comentat als quatre companys que més a prop
tenia, que he embastat un petit nou camí. No els he volgut revelar la
seva situació, i ja em perdonaran, no voldria pas que es pensessin que
és per desconfiança. Fa força anys que hi tenia l’ull posat. Vull acabar-lo de definir i al final donar-vos un
petit plaer. No és llarg, però serà intens i amb unes vistes
espectaculars. Algú ja hi ha passat i m’ha avançat feina. No sé si ha estat algun cicloide o algun altre excursionista. En qualsevol cas, espero
tenir l’esboç definitiu i si em manquen mans per fer-lo net, ja us ho
diria.

LA RUTA DEL SENGLAR PER UN GANÀPIA. LA GARROTXA 27.03.2011

Per Joan LLadó

Els de Bicivicigarrotxa a través de la seva web, ens van oferir una ruta de luxe a la seva comarca i que prometia per la seva distància i pel seu traçat que bàsicament consistia en corriols d’alta volada en tota la seva trajectòria. Fa cosa d’un mes vaig convocar la colla per aquest darrer diumenge de març perquè anés fent un forat a l’agenda. A la fi vam poder ser una dotzena de corriolaires que ens aventuràvem en tant digne i salvatge afer. No per dur, sinó per l’entorn.

Diumenge ja no vaig començar del tot bé el dia doncs no vaig sentir el despertador de l’aifon. El canvi horari el va fer automàticament però entre el tranquil·litzant per dormir i que tenia el so al mínim, només em despertà la trucada de l’Anscari des de la Plaça. Collons! Són tres quarts de set i fa un quart que hauria de ser a punt. No estic avesat al despertar sobtat. Vinga a córrer. I amb això em deixo el mapa de la Garrotxa que tant ens haguera ajudat de complement a les fotocòpies i el track. Coses que passen.

Marxem vers Sant Esteve de Bas des d’on iniciarem el recorregut i abans d’iniciar-lo fem un cafè amb llet i unes pastes dolces al primer lloc que trobem. Està espurnejant i ens fa molt mala espina.

Per començar ens dirigim pel carril-bici a la pista que enfila l’Àrea de Xenacs i aleshores plou amb força. El pitjor que temíem se’ns acosta. Alguns es van posant els paravents i els anoraks.

Comencem l’ascens a Xenacs. La pluja minva però les nuvolades no escampen. Una roda m’ha perdut pressió i m’haig d’aturar a inflar. Els companys van passant i en un tres-i-no-res som a l’àrea recreativa. Allí ens agrupem, miro el mapa, comprovo el track i ara si, ens endinsem pel gran corriol de la serra de Marboleny o del Corb que la travessa longitudinalment tot carenejant-la i per on també hi passa la cursa Tramuntbike on, per cert, alguns de la colla hi hem participat un parell o tres de cops i ja ens el coneixem.

Els primers repetjons són potents i la pluja caiguda encara fa més difícil superar els trams de pedra: patina com el glaç. Pensàvem que amb la pluja del dia anterior i la del matí ens trobaríem el camí impracticable pel fang i no ha estat així. Hem pogut progressar a bon ritme malgrat ser força colla i amb canalla.

Quan hem passat el Coll de Saiols comencem el primer gran i adrenalític descens de la jornada cap a la Vall de Sant Iscle de Colltort. Giragonses de vertígen, llargues plaques calcàries ben seques en les clarianes, de ben humides a les fondalades que et fan dir: ui-ui-ui. Tècnic cent per cent. A mig camí ens hi trobem un gran bloc de pedra: la Trona. Hi passem per damunt i continuem gaudint d’aquesta inoblidable baixada.

Quan passem prop de Sant Iscle, n’hi ha que s’exclamen de gana i jo els proposo d’esmorzar abans de davallar cap a les Planes. Fem una petita aturada perquè en Giovanni faci algunes fotos en aquest volcànic racó i prosseguim cap al mas El Port i des d’on s’inicia un bonic i pedregós corriol fins un obert coll al davant del Volcà Traiter.

Tot davallant per la pista del mas Traiter ens creuem amb tres ciclistes, dues de les quals són fèmines. Cosa ben estranya.

Travessem el Torrent de Cogolls per inicar l’ascens cap a les Medes que, una vegada assolit, ens caldrà batallar per una sèrie de trenca-cames que finalment ens abocarà al serrat de les Tres Creus. A les mateixes creus ens aturarem per fer el que ja fa estona que esperàvem: l’esmorzar. Hi ha una molt bona vista de les Planes d’Hostoles i tot el vessant nord-est de la cinglera del Far que si no s’espatlla res, al cap d’una estona haurem d’escalar.

Tret de la primera mitja hora, el temps ens està respectant. Hi ha boires i bo¡rines, núvols i clarianes però, res fa témer que a hores d’ara ens caigui un xàfec.

Després del moç, del canvi d’impressions i del reguitzell d’animalades que hom arriba a sentir, prosseguim el nostre camí.

Deixem la serra de les Creus per davallar primer i enfilar després la cinglera d’en Font coronada pel Puig de Migdia des d’on podrem contemplar a ran del penyassegat, la Vall de Sant Aniol de Finestres, la Serra de Finestres, Rocacorba… Ens meravellem de tant basta panoràmica però no ens hi entretenim pas gaire. El temps ens empeny.

Ens resta baixar fins a Les Planes en un molt bonic i engrescador corriol que si no fora que a cada cruïlla ens hem d’aturar per comprovar la bona direcció  amb el track (no hi ha res com un bon mapa) seria fabulós.

Finalment, per no perdre més temps cercant el camí, fem el darrer tram fins al poble per la carretera de Sant Aniol. Allí ens aturem per beure quelcom ensucrat i menjar alguna cosa. Són les dues de la tarda. Truco al Far i em diuen que com a màxim ens esperen fins dos quarts de quatre. Nosaltres decidim que anem amunt i si no hi arribem, mala sort.

Després dels beuratges continuem el nostre camí i travessem pel bell mig del poble carregant aigua a la primera font que trobem al pas.

Tot seguit deixem les darreres cases per enfilar enmig d’uns bonics bancals tapissats de fresca herba i on comencen a despuntar les flors dels diferents conreus. Saludem dues senyores que van tot cofoies a passejar.

Entrem al bosc i comença la tralla. La pista és molt pedregosa, té un fort pendent i cal una bona ronyonada per progressar amb certa facilitat.

A l’aifon hi resta molt poca bateria i l’estalvio al màxim. Quan som en un revolt pronunciat on hi comença un corriol, fem un breu descans per arreplegar-nos. No consulto la ressenya ni mapa i seguim amunt. Al davant en Pep i en Ferran. Me’n recordo tard que haig de fer les meves necessitats líquides.

La pista segueix essent un camp de pedres i alhora força dreta. Recupero la colla i els vaig passant. En Toni no s’hi veu de cap ull però va fent. En un dels trams més costeruts on gairebé tothom va a peu, poso el turbo per anar a enganxar els de davant i me’n surto amb una passada de torero. Sento: ele ezo piztons.

Arribem a les runes d’un mas que és envoltat de vells i erms prats i on esperem que arribi la resta de la colla. Mentrestant consulto la ruta a l’aifon i veig que ens hem desviat. Hem anat cap a nord i havíem d’anar cap a ponent. Ho arrangem prenent un vell camí folrat de pedres que ens mena a una clariana, un altre vell prat. Continuem pel camí més evident que ens connectarà amb el nostre a ran d’una cleda i d’una tanca.

Hauríem d’haver pres el corriol que hem vist més avall i que ens haguera dut per sota on som ara. Ho he vist a casa repassant la ruta i la ressenya d’en Kolo.

A través d’un alzinar molt ben conservat i net, arribem al mas Xoriguera. Inhòspit i idílic paisatge de muntanya que ens meravella a tots. Ens hi fem unes fotos de grup i contemplem la façada de migdia tot fent una mica de teatre i a veure qui la diu més grossa.

Reprenem la marxa per anar vers Can Barret i el Noguer de Parcers però abans de travessar el Torrent de Xoriguera que baixa valent, on hi hem arribat fent un petit descens entre prats, alguns valents vedells i algunes vaques, hi ha desconcert en el camí a seguir. L’aifon ens ajuda en la cerca i ens col·loquem damunt de la ruta en un petit corriol que tot flanquejant ens conduirà fins Can Barret on ben a prop hi podem veure un bonic estany decorat amb els seus característics joncs.

D’allà estant divisem el nostre següent objectiu, el Noguer de Parcers, i per on havíem d’haver baixat a Les Planes quan vam fer el Camí del Nord, enlloc de baixar per la carretera fins a Amer. Si, on en Ken se’ns moria.

Per una pista marcada com a GR de seguida hi arribem. Passem per aquells moments que no hi ha gaire ànims per fer broma. Tothom té ganes d’arribar a dalt i no està per gaires romanços.

Circulem entremig del Noguer i l’era, més que una era podria ser una pista esportiva, i enfilem cap el Pla del Bassis per creuar-lo i flanquejar cap el Puig Sigual, sota mateix del Santuari del Far. Amb ironia crido cap al Far suplicant que no ens tanquin la cuina. En aquest punt fem el darrer revolt  per encarar cap al nord i on ens arrepleguem per fer el darrer tram fins aconseguir el Grau de Santa Anna.

Podem dir que de l’ascenció de les Planes fins a Santa Anna, aquest darrer possiblement sigui el tram més bonic. La pista esdevé un corriol molt obac però amb un molt bon ferm a voltes de pedra que fa una escalada molt esportiva i engrescadora.

Esgotem totes les possibilitats damunt la bici intentant de pedalejar els darrers metres abans del grau fins que no hi ha més remei que carregar la bici a l’espatlla i superar l’esglaonat tall de la cinglera que ens donarà pas al pla del Far, a l’ermita de Santa Anna.
 
Per fi som dalt. És tard. Em sembla que són quarts de cinc. Decidim de no pujar fins el santuari i ens eixopluguem a l’ermita. Fem un moç amb el que trobem dins la motxilla mentre esperem que arribi tothom. El mamalló que es pensava que sortiria a passejar amb quatre avis, ens deu maleïr els ossos.

Continuem la ruta i per un corriol a ran de la cinglera arribem al Coll de Malla. Baixant l’empedrat sender me n’adono que he trencat el suport del porta-mapes, segurament quan he carregat a bici a coll. El desem i m’entaforo els mapes allà on puc.

A l’ampla i oberta collada de Malla hi passa una aire força frescot. Els companys que ens esperen són arrecerats en un dels xaragalls calcaris. Seguim avall per la Font de Malla i anem baixant per sota el Puig del Moro amb l’objectiu de passar pel Masnou de Sacosta. Sempre per llargaruts prats anem progressant per una pendent poc pronunciada. Passem per Carboners, després per les runes de Vallac on ens mullem els peus al prat i un xic més amunt carreguem aigua al torrent.

Després per camí recuperat i en trams de corriol, passem per sota la Rovirola enlloc de passar per sobre. Arribem tot seguit a la Font Grossa a la Riera de la Fàbrega, havent perdut l’Àngel i en Toni que s’havíen quedat enrere i el que anava al seu davant no hi parar compte.

Males cares i neguit. En Carles recula per anar a cercar-los. En Valentí truca l’Àngel i jo li dono les indicacions. Que continuïn per on van, son damunt la Rovirola i ja ens trobarem més amunt.

En Carles no du el mòbil i per tant no podem comunicar-hi. Vaig a buscar-lo a peu. Després de cridar-lo tres o quatre vegades, em respon i baixa. No els ha vist i li explico que ja ens hem posat d’acord.

En Giovanni ens espera a la font i reprenem la marxa torrent amunt amb la bici a coll. De seguida trobem els companys i al complet. Travessem un complicat pas de la riera a l’alçada de la Cova. Mentre m’espero hi trec el cap però només sento fressa d’aigua en abundància. Es deu escolar per dins. Serà curiós entretenir-s’hi en un altre moment.

De seguida enllacem amb la pista del mas Riubrugent que amb un petit ascens ens menarà al Coll d’Úria.

Són les set i alguns ja flaquegen. Ens resta el tram possiblement més engrescador des d’el Far. L’aifon està a punt de dir prou, ningú es vol aventurar  i tothom té ganes d’asseure’s a taula. Ohhhhhhhhhh…

Agafem la carretera i amb en Pep anem contemplant el paisatge que ens resta a ponent: l’Hostal i el Grau d’Olot, Salt de Bertrans, de la Coromina, Falgars… Impressionant.

Arribem a Sant Esteve ben contents i amb molta gana. Allí no trobem res obert per sopar. Anem a Les Preses on també marxem amb la cua entre cames però ens informen d’un lloc a Olot on hi soparem. Cap allà anem i en sortim força satisfets.

Com a colofó, suggeriria en Kolo que aquesta ruta guanyaria, seria més rodona, més de Senglar, si pugés a Armadans, les Roques Encantades i anés a cercar el Grau d’Olot per baixar a Hostalets. L’opinió general és que el tram de Malla fins a Uria, per baixar, no és gaire divertit.

Gràcies Kolo i per molts corriols,
Joan LLadó.

Els corriolaires:  El Maestro, Il Grande Prosciutto, El Tendre, El Senyor, En Formiga, En
Raffanculo, El Cuc Taronja, El Tete, El Nét de la Trini, El Quadrao de
can Fulló, l’Home no tant senzill i en Pistons.
 
Les fotos d’en Joan: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Gio: cliqueu aquí.

 

LA RUTA DEL SENGLAR VISCUDA PER UN MAMALLÓ 27.03.2011

Per Toni Martin

Son les 6:30 h del  matí del 27 de març del 2011, quedo amb l’Àngel davant de casa seva i anem mig carregats sobre les bicis a la plaça on tots hem quedat. L’Àngel em presenta a tota la colla i fem unes rialles i expliquem més o menys com anirà el dia mentre desmunten les rodes de la bici i ho carreguem tot als cotxes. Ens distribuïm i comença el camí fins a un poble al costat d’ Olot.

 

Arribem a Sant Esteve d’en Bas, el temps no acompanya massa, molts
núvols amb poques ganes de marxar i un vent amb fred que set feia pesat,
però, nosaltres seguim endavant amb ganes de començar a pedalejar i no
fer cas de res, abans de començar a baixar bicis busquem un lloc per
prendre un cafetó calentet i menjar alguna cosa per agafar forces,
trobem un petit forn de pa on hi ha una dona molt amable i molt
treballadora que ens prepara cafè per a tots i ens talla uns bon trossos
de coca per a que no hi passem gana, fem la xerrada durant un petit
temps, paguem i ara sí, agafem bicis, muntem les rodes, ens abriguem be i
comencem a pedalejar. A 5 minuts de deixar els cotxes comença a ploure,
parem, ens posem els impermeable i seguim.

Agafem un camí paral·lel a la carretera que ens porta cap a la primera
pendent del dia. No era molt pronunciada però era llarga, uns 2 o 3
quilometres, el grup comença a dispersar-se, uns tiren mes ràpid, altres
s’ho prenen amb mes tranquil·litat. Desprès dels 3 o 4 quilometres
interminables comencem a pujar per corriols…, comencem a pujar per
aquest a les 9:30 h del matí i fins les 14:00 h del migdia no tornem a
veure un camí ample, 4 hores i mitja de corriols interminables, puja,
baixa, cau-te, aixecat… jajajajajaja pero a la vegada molt divertit.

A las 13:00 h morts de gana decidim parar a fer un petit most, parem a
un lloc on hi ha 3 creus y unes vistes impressionants, vistes de foto de
revista, em vaig menjar l’entrepà amb molt de gust mirant el paisatge
tan bonic i sobretot veien els que en quedava per fer.

Ho guardem tot a les motxilles i comencem una altre vegada amb els corriols.

Per fi agafem una carretera que ens porta directe Les Planes on parem a
veure una Coca-Cola i a descansar una mica més. Xerrem una mica i
decidim emprendre el camí. Ens quedava l’ultima pujada, la mes llarga,
la més dura però la que amb més ganes agafàvem.

Veiem les primeres pujades, no amb molta pronunciació però suficient per
a que ens destrossés més del que estàvem. A mig camí al costat d’una
caseta amb la muntanya de fons i el prat molt verd decidim fer foto de
grup, una gran foto per a un gran moment.

Ja ho tenim, només ens queda la meitat, els que no podíem alternàvem amb
caminar un ratet i pedalejar un altre i així fins arribar per la fi a
dalt. Ens assentem poca estona xerrem i comencem el descens als cotxes.

Agafem un altre corriol, que ens porta a la carretera que ens porta al
poble on esta el cotxe. Però entre corriol i corriol passem camps i més
camps. A la fi agafem la carretera que ens porta als cotxes.

Al arribar ens canviem, guardem les bicis i ens anem a sopar, allà ens
rèiem i expliquem les anècdotes del dia que no han sigut poques.

Gràcies per el diumenge tant divertit i entretingut que m’heu fet passar, es tornarà a repetir.

Salutacions,

Toni Martin

Els corriolaires: El Maestro, Il Grande Prosciutto, El Tendre, El Senyor, En Formiga, En Raffanculo, El Cuc Taronja, El Tete, El Nét de la Trini, El Quadrao de can Fulló, l’Home no tant senzill i en Pistons.

Les fotos d’en Joan: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Gio: cliqueu aquí.

TOSSETA DELS ENGORGS. 27.03.2011

Per Albert Gómez

    Ja ha passat massa temps des de l’ última trepitjada de neu amb els esquís de muntanya. En Martí i Jo decidim sacrificar la sortida betetera del diumenge per l’ element blanc. Estem segurs que serà  una sortida  amb solera, però la neu dura el que dura i els calendaris estan força atapeïts de diferents activitats.
Sortim a les sis de Mataró vers la
Cerdanya, Andorra o l’Arieja, el que més convingui. Després de veure les
diferents opcions decidim doncs sortir de Pas de la Casa que és on
sembla hi ha més neu, ja que tot i la quantitat de neu que ha caigut
durant les darreres setmanes la cota es troba força amunt.

    Comencem a foquejar prop de quarts d’onze. Hora dels senyors.
Remuntem per la falda del  Pedrons intentant no mirar cap al vessant
contrari i deixar enrere la lletgesa dels edificis de Pas i la
ferramenta dels remuntadors. Aviat però ens endinsem en una petita vall
que per una costeruda pala i següent flanqueig ens porta fins al coll
dels Isards que ve a ser la capçalera de la vall de Campcardós. Aquí el
paisatge ja es totalment Alpí i llevat de un parell de caminaires no
veiem ningú més amb tracció animal, perquè un soroll escardalenc ens
recorda que estem al país de les animalades; un parell de motos de neu
destorben la pau d’ aquest entorn.

    En aquest punt en Martí proposa aprofitar una altre ruta que remunta
tota la vall de Campcardós que avui seria impossible de fer per la
manca de neu en cotes baixes.

    Decidim doncs pujar a la Tosseta dels Engorgs per una pala força dreta que pràcticament ens deixarà a dalt.

    Descendim i ens deixem lliscar en direcció sud fins passar per sota
de la ja mítica Portella Blanca d’ Andorra. En les nostres ments
ressonen els mil i un renecs d’en Valentí que la va travessar
estoicament i la recordarà anys i panys arrossegant aquell coi de bossa
que li van vendre els de SBR, molt maca, força cara i emprenyadora fins a
la medul•la.

    Arribem a la inflexió de la vall on de nou haurem de posar pells per
començar la remuntada. Fins aquí el descens ha estat molt agradable,
bonics i estètics girs que ens han fet gaudir d’ allò més. Poc ens
pensàvem que seria la millor baixada del dia.   Ingenus que som.

    Comencem la remuntada i decidim prendre la canal de l’ esquerra
sembla més neta i franca que la dreta. Després veurem que la ressenya
que l’hem deixat al cotxe recomanava l’altre. Al cap d’ un bon grapat de
voltes maries i unes bones suades som dalt de la canal on ens descalcem
i per la vessant sud arribem a un gran altiplà, La Tosseta en qüestió.

Estem davant del Puigpedrós i seguint la línia del nostre cim La
Carbassa. Al fons tot el Cadí cobert d’una espessa nuvolada fosca que
comença a guanyar terreny.

Desfem el camí  pensant en el descens per la canal. Un cop al bell mig,
doncs res de res, ens trobem amb aquella neu cartró torracollons que no
deixa fer un gir en condicions, i a sobre no veiem el relleu, ja ens ha
atrapat el “palomo”. Anem baixant metres fins que els meves retines no
es poden creure el que veuen, en Martí fa un salt impressionant talment
com els de cap d’ any a Garmich Partenkirchen i fa un petó tan intens a
la blancaneus que la deixa tota ensangonada, es veu que  no havia vist
un marge enmig de la traçada.

Un cop recuperat del manyagament  remuntem de nou fins al coll dels
Isards entre nevades, boires i petites ullades de sol. Finalment arribem
després d’ un descens catatònic al cotxe, xops de dalt a baix per un
xàfec que ens ha enxampat en els últims metres. Son  quarts de sis.

Desnivell 1550 mts.
Distància: Llarg del cagar, però del cagar eh!!

Les fotos de l’Albert: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Martí: cliqueu aquí.