BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Joan Lladó

La proposta d’itinerari del Mamalló em va atraure des d’un principi pel seu pas pel Coll de Bóixols per tres raons de memòria. La primera, perquè passa relativament a prop d’una casa on hi vam estar en una de les primeres escapades de fira, concretament la tercera, que va ser l’any 1999. Aquest mas és enfilat en l’altiplà, en la capçalera del Riu Carreu entre la serra del mateix nom i el Boumort i que s’hi accedeix, a part de Carreu, des de Bóixols pel pas del riu Pujals. És conegut per can Magí i quan vam ser-hi -pujant-hi des d’Organyà- ens tocà de dormir damunt les bales de palla al costat del bestiar tot sentint el seu belar durant tota la nit. Quan hi vam arribar a la tarda i després d’instal·lar-nos-hi, vam anar a sentir el bram del cèrvol a la regalada Font de la Menta. Vam veure el cèrvol però no vam sentir el bram. En tornar a l’allotjament, ens hi esperava un xai a la brasa que ens vam cruspir per sopar. Era tan plaent i gustós com la meleta de romer. No dubto que era un d’aquells anyells que tanta tendresa i xamor ens havia fet quan ens miràvem el corral. La cervesa amb la data de caducitat de més de tres anys, també passà com l’aigua en un cistell.

(més…)

Per Quico Castanyer

una escapada mental
un pols a la cinquantena
un deliri

no se sap ben bé què és

Ens trobem a trenc d’alba i ens acomiadem a mitjanit. Quatre hores de cotxe (dues i dues, anar i tornar). Set dalt de la bici. 150 quilòmetres. 3100 de desnivell. Quatre o cinc comarques: Segarra històrica, de seguida Solsonès, sobretot Alt Urgell, toquem Pallars Jussà i la Noguera (crec)

Escalem ports a 38 graus. Serra Seca, Coll de Faidella, Coll de Bóixols, Coll de Comiols. Baixem a 70 quilòmetres per hora.

(més…)

Per Carles Canal

Hi ha un tipus de moments que es donen i ja està. Són pocs i si es busquen no es troben. Es donen. Un els pots ensumar i quasi intuir però si els persegueix, una xurra que els troba. T’hi topes.

Una carretera. Molta calor. Tensió latent. La calor, senyora indiscutible de la posada en escena i amiga inseparable de l’astre Sol, que no de la ostra Manola, posa les condicions. Una carretera. Un coll. Una hora friki pels dos pedals. S’ha assolit. S’ha conquerit. Toca repassar sense proposar-s’ho les fites de la jornada. Eufòria controlada. S’ha de païr el repte assolit i acceptar que no s’ha de reptar gaires cops més a la Senyora Sort, que aquesta s’ho pot cobrar car. Però bé avui no està a la festa. Encara queda un tros, amb peatge a La Serra (crec?) i gratitud d’aigua de font misteriosa.

(més…)

Per Manel Trenchs

Diuen que molta gent troba la felicitat quan fa viatges. Segons sembla això és degut a tot el procés vivencial de l’abans, el durant i el després. Doncs, si la voleu trobar no aneu pas amb aquesta colla de desmanegats i desendreçats que són els bttnightclub, altrament dits “p…s”.

L’abans és espectacularment caòtic, l’ordre i la planificació no existeix, només ho saben les divinitats com és possible convocar a 12 persones (i no pas apòstols o deixebles d’una secta, encara que ben bé ho podrien ser) per començar a pedalar a les 8 del matí, amb una certa puntualitat, des de l’ermita de la Mare de Déu de la Garola o l’Assumpció de Bassella.

(més…)

Per Albert Fluriach

Copiosa sortideta, amb tots els ingredients “vegans” per un bon àpat… Què podria sortir malament?
El pica-pica previ farcit d’incongruents intents de sabotatge i d’ingredients distorsionadors afegits d’última hora, sort de la consistència de l’àpat track principal .
Plat principal cumplint les expectatives amb escreix, tot i els intents d’una excessiva cocció per sucarrimar als soferts comensals, gràcies a un bon i glaçat reg.
L’ordre dels plats inalterable, primer el mesies i després els apòstols.
Rampes asfaltades i Nadalenques intentaren desmerèixer els postres que finalment tothom va menjar sense contemplacions.
Seguint els cànons, per poder repetir de plat, ens deixem per la propera un bon bany final, escupir el plat de la dona de la taula del costat i punxar les rodes d’un Porsche.

Com sempre, un (calorós) plaer.

Fluri

Per Joan Roca

Hi han moments a la vida per tot i de tota mena, moments que ens sorprenen i al capdavall després de patir los en treiem tot el positiu i el goig de compartir suor i plats al voltant d una taula, compartir aigua i gels, abraçades, copets i paraules d ànim, tant és com admirem, als primers per la seva fortalessa i als darrers per la seva tossuderia de no afluixar mai, tots tenim el premi d arribar, puterus versus bicicorriols però al capdavall sigui quina sigui la ruta, ens enforteixen tots aquests kilòmetres, desnivells i coneixença de país, quin gran país.

Llarga vida a les nostres sortides, que siguin llargues i dures, curtes planeres i que aquest esperit que ens uneix no sigui envà foragitat per qualsevol ruta anomenada impossible.

Joan

Per Pep Famadas

L’important a la vida no serveix per res. Ho diu l’Albert Sanchez Piñol a “Les tenebres del cor”. Darrer llibre molt recomanable, com la majoria. I tracta sobre els malanomenats i indomables pigmeus. I per malnom el dels puterus. I per indomables només ells. Tan li fot kms, desnivell, ruta o el temps. Es fa i punt. Tot és anecdòtic. L’important és compartir una dia sencer amb tots els personatges de l’auca, tots pletòrics en el seu paper. I entre tots salten els metres de desnivell amb més o menys patiment. De què serveix pujar el coll de Comiols a les 4 de la tarda a gairebé 40°C? De res o de molt, segons com es miri. L’important és amb qui ho fas.

Pep

Per Carles Canal

…i va una flor i es marxita perquè allò percebut com a caòtic no és sinó un ordre dins del desordre, i a més sentir la veu de cada un dels galls d’aquesta colla fa sinó més gran La Cosa i constatant el fet que tothom diu la seva i la seva raó és la millor per al final acabant fent el que primer s’ha dit i no servir de res tota aquella xarlateneria acumulada en forma de milers de missatges.

Manté tu que estas en los cielus!…

(més…)

Per Joan Lladó

De les sortides tant de gruixuda com de flaca en que hi participa -o no- en Fluri de la colla BTT Night Club, sol fer-ne al seu grup de whatsaspp una petita i molt ben resumida crònica (en itàlica) farcida d’una fina ironia. Ironia sense cap mena de mordacitat, ans el contrari, en fa inequívocament un homenatge al grup i als seus patidors components. En segueix un recull del darrer mes.

(més…)

Per Joan Lladó

Encetàrem el cap de setmana, com sol ser habitual en les darreres setmanes de semi confinament, fent un tomb llampec d’un parell d’hores amb la companyia de la colla BTT Night Club. En som uns quants que plegant de la feina i havent dinat, ens plau d’escampar la boira fent un tomb pels nostres topants. Així doncs, ens trobàrem a Argentona amb els germans Llimona. Aquest divendres em plaïa d’encerclar Burriac i per la malmesa i deixada sureda de can Serra de Lladó ens enfilàrem fins la Barca on havíem quedat amb en Sebas. Seguidament, per la carena de llevant dels Oriols, rematàrem la primera escalada fins el Coll de Codera. La temperatura era agradable, més que a Mataró que la boira encara estesa, donava una sensació de més fredor. M’havia abrigat massa.

(més…)

Per Joan Lladó

Quedar amb la colla Btt Night Club per fer qualsevol mena d’escapada, ja sigui d’un parell d’hores entre setmana, o bé, llarga de dissabte o diumenge, és sempre juguesca d’èxit. En ser un grup relativament nou en el camp de la bici de carretera, tenen el mateix tremp, la mateixa fermesa, la curiositat, la tafaneria, l’interès, les ganes; colla calcada a la nostra, quan fa més d’una dècada, també ens iniciàvem com a grup en aquesta modalitat. Ho volen tastar tot. No s’arronsen davant de cap dificultat ni cap mur. Encarant alguna tàpia, hom sent en veu en off alguna queixa, però tot seguit resta esborrada perquè el sofert novell s’hi llença de cap com el més valent.

(més…)

Per Joan Llimona

Crònica anacrònica de la sortida de bicicleta de carretera del dissabte quatre de juliol de 2020 amb les colles BTT Night Club i Bicicorriols.

Recorregut: Sant Pere de Torelló, Coll de Bracons, Sant Privat de Bas, Collfred, Ciuret, Vidrà, Santa Maria de Besora, Llaers, Sant Joan de les Abadesses, Coll de Santigosa, Coll de Canes, Vallfogona, Ripoll, Montesquiu, Torelló i Sant Pere de Torelló.

Després d’una organització que donava completa validesa a la teoria del caos, a les vuit ens trobem amb més cotxes que persones a l’aparcament de Sant Pere deTorelló.

(més…)

Per Joan Lladó

Després de gairebé dos mesos tancats a casa en prevenció de propagar i rebre aquest maleït virus, iniciem el període que ens permet de sortir al pati, per dir-ho amb el llenguatge escolar. Aquest cop d’estat, encobert en un estat d’alarma digne de les millors dictadures, fa que aquest govierno, el més progressista, segons ell mateix, que hi ha a Europa, pugui fer i desfer de la pitjor manera que hom es pugui imaginar. S’han carregat, amb l’excusa sanitària, l’estat de les autonomies. Ben pla. Però un hom, o una homa, posats a trinxar la llengua amb el desdoblament de gènere, es pregunta: en un estat on sempre hi ha imperat la millor anarquia, on hi campa el més potent dels individualismes o el súmmum de l’egoisme, es podia fer d’una altra manera? No crec pas que aquests manaires tinguin la capacitat de pensar tant.

(més…)

Per Joan Lladó

Com podíem preveure a un mes vista, que aquest dissabte planaríem al pic de la segona onada de calor d’aquest estiu? No crec pas que en Tomàs, l’Eloi, en Francesc, en Dani,  la Gemma, en Jofre i l’Enric ens ho haguessin vaticinat aleshores amb encert, exactitud i precisió. Però, si ho hagueren fet posant la ma al foc, què n’hauríem tret? Els hauríem escoltat? De ben segur i, sense cap mena de dubte, no n’hauríem fet cap cas. Res. Com aquell qui sent ploure. El tomb el faríem si o si, tant si plogués, nevés, pedregués o ens coguéssim a quaranta cinc graus. Els que ens agrada el ciclisme patim d’un grau de tossuderia -cinisme- extrem i el superem quan ens espera un menú per sucar-hi pa. Som-hi.

(més…)

Per Joan Lladó

Poc abans d’arribar a la cruïlla de Sant Grau, ensenyo la carretera que hi puja a en Jordi i li pregunto si hi ha estat mai. Em diu que no, que per Sant Feliu hi ha passat força vegades però que mai ha pujat a Ardenya. No cal dubtar. Per part meva, no sé quants cops he anat a un lloc i l’altre. Pujar a Sant Grau sempre és una grimpada atractiva.

Enfilem plegats, ens avoquem uns segons al pati interior (més…)