BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

VIGÍLIA DELS SANTS INNOCENTS. LA FERRADA TERESINA. MONTSERRAT.

Per Joan LLadó

El dijous 27 de desembre sol ser un dels dies de les festes de nadal per fer una escapadeta a Pirineu per fer lliscar les pells per damunt del preuat element sòlid. Vés per on, als que ens agrada l’esquí sense aglomeracions, tampoc l’hem començada amb bon peu aquesta temporada i, és per això, que vam haver de canviar els plans: excursió a Montserrat.
L’Andreu proposà de fer la concorreguda ferrada La Teresina i després voltar pels Ecos, etc. No ens hi vam pas oposar.
A Monistrol ens adonem que a l’interior del país hi fa fred. Aparquem els cotxes a Santa Cecília i enfilem la canal del Llum per aproximar-nos a l’inici de la via. Les esllavissades, com podem observar, van ser importants. Han canviat considerablement el camí. Alguns, a la Font de la Canal, omplen les cantimplores.
Les fotografies parlen per si soles. Així doncs, no us comento res més. Que en gaudiu.

Hores de marxa: 7:22

Els corriolaires i amics:
Albert V., Andreu C., Anscari N., Guillem LL., Joan LL., Jordi B., Martí M. i Pau M.
Les fotos: clica aquí

SANT ESTEVE 2007

Per Joan LLadó

Per Sant Esteve, el tradicional esmorzar amb els prohoms d’Argentona que els darrers anys és convocat a Can Batlle de Dosrius. Abans de l’àpat se senten tot de comentaris dels canvis soferts, urbanísticament parlant, pel fins fa ben poc, poblet rural.
Cap al final de l’esmorzar, arriben uns senyors amb un vestits llampants i uns cascs tot estranys i amb una pudor de quisca que tomba. Per acabar-ho d’adobar, se’ns asseuen al costat. Alguns d’ells els tenim vistos no sabem pas d’on. Diuen que van amb bici pel mig del bosc. Quan ens fem la foto els deixem posar. Què hi vols fer…

A reveure,
Joan LLadó

Les fotos: http://picasaweb.google.es/Bicicorriols/EsmorzarSantEsteve2007

NADAL 2007

Per Joan LLadó

Per Nadal també hi hagué sortida i força nombrosa, per cert. Crec que la que més gent ha congregat d’ençà que sortim en aquesta diada. Començàrem pel veïnat de sant Jaume, can Castells, Rovell de l’Ou fins l’Aiguanaf. Després per la vall de Riudemeia amunt i passat can Boringues de Baix, ens enfilàrem fins el turó de can Fulló per arribar a Òrrius. Abans d’arribar a can Manyana vam baixar fins can Patota i riera de Clarà avall fins enfilar la font d’en Quico. Amunt fins la pedrera Vella, baixada a el Rocar i, per la vinya i castanyers de can Serra, a Argentona. Fem un cafè amb llet a la Granja Formiga, únic establiment obert al centre de la vila i cap a casa d’horeta que no s’ha d’anar amb presses el dia de Nadal.

Fins aviat,
Joan LLadó.

Els corriolaires: Adrià T., Albert V., Andreu C., Anscari N., Carles LL., Giovanni L., Joan LL., Jordi C., Manel T. i Valentí T.
Distància recorreguda: 27 km.
Desnivell+ acumulat: 525 m.
Les fotos i videos: http://picasaweb.google.es/Bicicorriols/Dimarts071225
El tercer personatge que apareix al video del turó d’Aqüença (de groc i vermell) no és de la colla (no ho dic per res).

MOLT BON NIVELL. DIUMENGE 23 DE DESEMBRE DE 2.007

Per Joan LLadó

Molta gana de bici i molta assistència de corriolaires a la plaça. Els veïns ho han de notar per força: n’hi ha que no callen ni que els matin. Si jo fos al seu lloc, els trinxava el cap amb la bicicleta. També n’hi ha que fa temps que no volten per Burriac i ho troben a faltar. Cap allà anem.

A Argentona, comencem la remuntada fins la Barca per can Cirés. Voltem la capçalera del torrent de la Font Picant i tornem a remuntar tot flanquejant la falda nord del turó dels Oriols i baixar tot seguit cap a Agell per la torrentera i els boscos de la roca d’en Punsola. Passem per entre matolls a la falda de llevant del turó d’en Punsola i en acabar la primera trialera i esportiva pujada, ben a prop del cementiri de Cabrera, fem un petit descans per recuperar l’alè per afrontar el que se’ns presenta tot seguit: l’escalada al turó d’en Punsola. Aquesta vegada les arrels ens han fet la guitza i en les primeres rampes anem caient un darrere l’altre.
Al capdamunt de la pedrera de Cabrera, ens re-agrupem i re-estudiem l’itinerari a seguir. Hi ha quòrum per baixar fins els peus de la pedrera pel trencall del camí de Codera i després remuntar fins el Poblat Ibèric.
A la font Picant de Cabrera, els més atrevits, fem una estona l'”indio” baixant un marge de sauló esgraonat. Divertit.
Continuem per la pista fins la Creu de l’Avellà i, també per la pista, pugem fins el coll de Gironella.
Continuem per la cornisa fins poc abans del coll de Porc, on cap a llevant, trenquem pel camí de la línia elèctrica en molt tècnica i forta pujada primer i una curta trialera després, fins els topalls de cal Truc. Allí seguim cap a nord pel camí de can Blanc. Baixem com bales fins la clotada del torrent. El repetjó per superar la sifonada es resisteix als soferts corriolaires.
A can Blanc ens agrupem per baixar plegats per la curta trialera del mateix mas i enllacem el planer camí fins la pista del cementiri d’Òrrius. La deixem per anar al carrer de sota i baixar per les escales que porten al pont de la carretera. Bona prova per a les sofertes suspensions.
Després d’esmorzar a can Jordi, alguns corriolers se’n tornen cap a casa. Els que continuem, ho fem direcció a Céllecs, passant per can Masot, ca l’Antòn i en una casa que no recordo el nom, ens surt un jove increpant i escridassant els que van al darrere perquè passem per aquell camí. “Que no heu vist el senyal?” “Que no sabeu que la Diputació ho ha tallat tot?” Com aquell que sent ploure, anem fent el nostre camí i qui rep el xàfec és en Manel que pel que sembla es coneixen. De situacions com aquesta no és pas la primera ni serà, per desgràcia, la darrera.
En arribar a la pista de Sant Bartomeu en Valentí, l’Anscari i l’Andreu se’ns acomiaden. Els cinc que restem -en Martí, l’Albert, en Manel, en Jordi i un servidor- enfilem pel GR per anar al sector de contravent de Céllecs i pel camí trialer, baixar a la Roca de les Orenetes, fent un tram nou, prou bonic per cert, que ens deixa un xic més a prop, estalviant-nos de fer pista.
A les Orenetes enfilem l’esportiu corriol fins la Cabana del Moro (dòlmen). Anem fent de les nostres fins a Sant Bartomeu. Ens creuem amb ben pocs ciclistes i amb un grup que ho fem -baixen de Céllecs- ens fan esglaiar de com van d’abrigats: ni se’ls veu la cara. Pensem que a dalt hi deu nevar.
Al coll continuem pel GR fins a Parpers i fem el llarg descens fins a can Roviró, fondo de la Gallega i avall per Riudemeia.

Fins aviat,
Joan Lladó.

Distància recorreguda: 45 km.
Desnivell + acumulat: 1325 m.
Els corriolaires: Andreu C., Albert G., Anscari N., Joan LL., Joan V., Jordi C., Manel T., Marcel T., Martí M., Rafa F., Sergi C., Valentí T. i Àngel V.
Les fotos: http://picasaweb.google.es/Bicicorriols/Diumenge071223

LA LOLA S’HAURÀ D’ESPERAR. DIUMENGE 9 DE DESEMBRE DE 2.007

Per Anscari Nogueras

El Diumenge ens vam trobar vuit corriolaires a la plaça Fivaller amb ganes d’anar un pèl més lluny per canviar dels verals de sempre, després d’uns minuts de discutir a on anàvem, sembla que anirem a Ca la Lola de Vallgorguina (però com comprovareu llegint la crònica, tampoc va ser així).

Un cop decidit el destí final, decidim agafar les cinc sènies per pujar pel Turó Onofre Arnau per, tot seguit, creuar la carretera de Mata per enfilar-nos per les ziga-zagues de pinassa que ens deixaran a Can Flequer. L’ascens és fa ràpid i en un moment la roba fa nosa, però particularment prefereixo pujar per aquesta banda que no per la de Can Noè.

Passem per Sant Martí de Mata per agafar el tram dels escalons de fusta que fan la pujada molt divertida i discreta, després seguirem fent els bonics corriols que ens deixaran al creuament de Santa Mònica. En aquest punt ens trobem amb en Xevi Bertran, que estrena bici, després de dir quatre animalades amb el casteller iniciem la marxa per la Roca Pezonera i la de la Creu per sortir a la pista de la Ferradura, durem poc en ella doncs entrem en el corriol de baixada que ens portarà fins al peu la “cuesta de Enero” a la pista que ens porta al Corredor. Lo nostro no és pista i ni deu metres i entrem al corriol que per la trialera ens deixa a peu de la Roca de la Ferradura).

Un cop recuperats del sinuós descens i de sentir el KE GUAPOOOOOOO unes quantes vegades, decidim canviar el recorregut i per l’hora que és se’ns faria tard anar a Vallgorguina, baixem cap a la creu de Rupit pel corriol que va lateral a la pista i seguit agafarem la pista del Pou de Glaç que, com no, trobem un seguit de ciclistes que pugen per ella.

Arribats a Canyamars anem al Nou Can Miqueló, abans però en Joan Vallmajor ens deixa perquè té convidats a dinar, al esmorzar posem data al sopar de la colla, DIVENDRES 11 DE GENER, la cosa s’anima per moments però ens em d’enfilar a sobre de la bicicleta per continuar la sortida.

Ens despedim d’en Carles per agafar la pista que comença a peu de restaurant, les cames estan adormides de l’aturada i la pujada es fa feixuga per alguns no pas per en Jordi que marca un ritme envejable a la seva edat, visca la joventut¡¡¡

Arribat a Can Bosc , el jove en qüestió ens porta per una sèrie de corriols que van per la part de darrera la pista direcció al Far, alguns no hi haviem passat mai, val la pena la volta per no agafar la pista, enllacem amb algun tram que sí havíem fet com el que puja de les vinyes de Llinars, a peu de pista l’ Andreu i jo ens despedim de la colla, es fa tard, la resta pel que ens han comentat acaben fent tot els corriols que enllacen amb el Castell Vell per anar a Can Bordoi.

Un cop allà aniran a buscar els corriols de descens dels Misser, obligada baixada quan un es troba en aquest punt, els portarà a Dosrius per agafar la riera direcció a casa.

Fins aviat,

Anscari Nogueras.

Els corriolaires: Joan V., Jordi C., Manel T., Carles LL., Giovanni L., Andreu C., Valentí T. i Anscari N.
Distància recorreguda: 48km.
Desnivell+ acumulat: 990m.

Les fotos: http://picasaweb.google.es/Bicicorriols/Diumenge07120902


REPETIM EL MONTALT. DIUMENGE 16 DE DESEMBRE DE 2.007

Per Joan LLadó

La sortida del diumenge va estar multitudinària: dotze corriolers ens trobàrem a la plaça. A la majoria, el fred no ens espanta. Entre riallades i comentaris passats de volum, amb el perill de rebre una gallerada d’aigua, decidírem d’anar cap a llevant. Objectiu: esmorzar a Torrentbò.

Anem a Llavaneres per les Cinc Sènies i prenem la carretera fins a Sant Vicenç. Fins aquí al Tricorni li ha anat bé. Al poble agafem el camí de pujada que vam fer fa quinze dies. Pel torrent dels Galiots fem l’aproximació al que serà la llarga i extrema pujada pels boscos del Ranxo i enllaçar amb l’antic camí de Can Montalt. Si, la primera enfilada ha estat forta amb repetjons molt costeruts i amb poc marge per recuperar. En arribar a la pista en Jordi s’ha col·locat al davant per guiar-nos per nous corriols de la zona. Travessada la finca de can Montalt, hem pres el camí que du tot flanquejant per damunt les capçaleres del torrent d’en Curt i de la Marsa fins les cases més altes de la ubarnització dels Tres Turons. Molt bonic i divertit camí que tot i la seva poca pendent ens fa gaudir de valent. A tocar de les cases ens reagrupem per davallar, ara si, per fort pendent i arribar gairebé a Torrentbò pel torrent de la Marsa. A la part baixa del rial, tornem a enfilar cap a ponent per voltar una altre vegada el torrent d’en Curt, i a tocar de la riera de Torrentbò i passant per la Plana d’en Rata, baixem en ràpid descens fins la carretera. Ens entaulem de seguida al restaurant on en Manel se’ns acomiada. Esmorzem fort i aquesta vegada amb vi batejat amb gasosa. Els coca-coles no manquen, però. Veiem el “germà” d’en Martí com és habitual en aquest restaurant.
Quan decidim d’emprendre la sortida havent esmorzat, baixem pel camí de Santa Cecília fins l’encreuament de la riera i el camí del Remei. Aquí ens acomiadem de la colla l’Adrià i jo que continuem fins a Caldetes i per la via fins a Mataró. La colla continuà pel Remei, Can Gelpí, etc. Esperem que ens ho contin amb detall i pugui aparèixer al bloc.

Fins la propera,
Joan Lladó.

Els corriolaires: Adrià T., Albert G., Andreu C., Carles LL., Enric S., Giovanni L., Joan LL., Jordi C., Manel T., Marcel T., Martí M. i Valentí T.

Distància recorreguda: 37 km. (Adrià i Joan)
Desnivell acumulat +: 960 m.
Les fotos: http://picasaweb.google.es/Bicicorriols/Diumenge071216

EL IOAR (SIERRA DE KODES) EUSKALERRIA. 9 DE DESEMBRE DE 2.007

Per Joan Lladó

El divendres, tot i tenir pont, al matí vaig anar a treballar una estona per no perdre el costum. En arribar a casa li dic a la dona: “Què et sembla si ens n’anem al País Basc?” Preparades les bosses i carregada la bici i el gos al cotxe, a les quatre marxem amunt. Diumenge al matí me’n vaig anar amb la bici a pujar al cim de la Sierra de Kodes, el Ioar de 1.416 m., que es troba a cavall de Nafarroa i Araba. Aquesta serra és a continuació pel llevant de l’anomenada Sierra de Cantabria que fa de límit entre La Rioja al sud i l’inici del País Basc humit. És de composició calcària i al sud del cim s’hi troba una aresta rocallosa formada per grans monòlits que cauen sobre el santuari de Kodes i dels que ens són molt famosos els anomenats “Dos hermanas” en realitzar-s’hi importants escalades.

La darrera vegada que vaig ser a la contrada, vaig intentar de pujar-hi però un fort mal de cap m’ho va impedir. Aquesta vegada, repetint el mateix itinerari vaig sortir-me’n. Deixant el cotxe al coll de la carretera que uneix Kabredo amb Aguilar de Kodes, vaig iniciar l’ascenció per la Sierra Txikita que és l’estrivació occidental de la Sierra de Kodes i està format per un espès bosc de roure. Una pista molt dretuda i sobretot, pedregosa, fa que la primera rampa s’hagi de fer a peu. Mica en mica el desnivell va minvant fins al coll d’Uxanuri (Genevilla). Entre caçadors que intenten abatre el senglar, vaig progressant fins la Peña Humada. Aquí s’acaba la pista i comença un tram de corriol pedregós que pràcticament s’ha de fer a peu fins arribar a un altre coll, el Riscos de Ioar. El camí s’endinsa a la fageda, a la vessant nord i amb algunes marrades del camí, arribo a la pista que en pocs metres em deixarà al cim.
Magnífiques vistes sobre la Sierra de Kantabria o Toloño a l’oest i de Lokiz al nord-oest que formen entre elles una unitat, com us deia al principi, i que només són separades pels estrets de Lapoblación i Acedo. A dalt no m’hi entretinc gaire perquè el vent que hi fa és molt fred. Faig algunes fotos i començo el descens pel mateix lloc i al Riscos de Ioar, deixo el camí de pujada per aventurar-me per un altre corriol que ja intuïa en l’ascens i que per un ample llom i entre matolls endurits i curtits per l’exposició a la duresa del clima, que em van esgarrapant les cames, vaig progressant alegrement. Tot d’una perdo el camí, bé, s’acaba el corriolet. Cerco per un costat, però no veig la continuació. De seguida el neguit, sé que la banda sud és molt escarpada, no sé què m’hi trobaré i no vaig pas sobrat de temps: m’esperen a quarts de tres per dinar i no vull menjar-me les costelles fredes. A l’altra banda veig un camí molt evident que baixa, uf!, cap allà vaig tot flanquejant. En arribar-hi, m’espera una pendent de grans picons on cal que vagi amb el cul tocant la roda. D’aquesta manera arribo als primers camps prop d’Aguilar i enllaço amb una pista que va flanquejant a ponent, en direcció on hi tinc el cotxe. Sento el trompetí dels caçadors que assenyala el final de la jornada. M’han dit que els ha anat bé. A mi també.

Fins aviat,
Joan Lladó.

Distància recorreguda: 27 km.
Desnivell + acumulat: 960 m.
Les fotos: http://picasaweb.google.es/Bicicorriols/Diumenge071209

ÒRRIUS, NO PAS SANTA AGNÈS. DIJOUS 6 DE DESEMBRE DE 2.007

Per Joan LLadó

Per la santíssima constitució, que segons un dels seus pares, gràcies a ella els espanyols hem viscut gairebé 30 anys de benestar, -ja ho pot ben dir, perquè per l’altra banda, els catalans, la passem molt magre- també vam sortir i no precisament per celebrar tan assenyalada data. Ara, els treballadors hem d’agraïr que gràcies a aquests papers que tan ens ténen embolcallats, tinguem cada començament de desembre aquest extraordinari pont. Vam celebrar quelcom més profitós: l’aniversari de l’amic Valentí. Per molts anys!!!

A la plaça hom digué: “Anem a esmorzar a Santa Agnès”. Algú altre:”Ens arribem a Sant Bartomeu i baixem.” Doncs som-hi. A Argentona enfilem per can Riera, en direcció al Turó dels Oriols, passem per la Barca i davallem fins la font Picant. Travessem el poble i a can Pata comencem la dretuda pujada per les tres fonts: de les Oliveres, de la cua Llarga i d’en Baló. Abans de la darrera, tombem a l’esquerra per flanquejar pel mig del bosc fins la pista. Tot seguit la travessem per baixar, entre el matollars, cap a la Feu i prendre el corriol que per la vessant solana del torrent del Feu, ens menarà al Pla dels Matxos.

Per la pista i en direcció a ponent, arribem als peus del Turó de Matacabres i prenem el camí que voreja aquest pel vessant de Clarà fins tornar una altre vegada a la pista. Al coll de Gironella canviem de plans car és massa tard per anar a Santa Agnès. Decidim doncs de fer el descens fins a Clarà i tornar al mateix coll tot pujant per can Patota i can Manyana. La grimpada ha estat molt esportiva. Els ronyons s’han fet sentir. Arribem al coll amb un somriure entre-orelles.

Seguim per la pista fins a cal Truc i un pèl més endavant, fem la trialera de la línea elèctrica i enllacem el camí que davalla fins a can Blanc. Hi ha ganes de gresca i continuem baixant per la trialera que segueix el torrent de can Blanc fins a Òrrius. Com és habitual, pels camins que hem passat no ens hem creuat ni un sol ciclista. A les botigues es venen moltes bicis i no pas d’anar a passeig. Que potser s’estan als balcons?

En Manel ens vol fer passar pel pont del barranc que parteix el poble i així ho fem. Mentre esmorzem a can Jordi, es proposen sortides nocturnes sense bici que, una vegada passades les festes nadalenques, es concretaran. Hi ha corriolaires molt pendons. Agraïm l’esmorzar d’aniversari d’en Valentí.

Dels sis que som, quatre marxem cap a casa pel camí dels burros. En Manel i en Jordi continuen cap a Sant Bartomeu.


Els corriolaires: Jordi C., Manel T., Valentí T., Anscari N., Sergi C. i Joan LL.
Distància recorreguda: 42 km.
Desnivell: 960 m.

Les fotos: http://picasaweb.google.es/Bicicorriols/Dijous071206

Fins la propera,

Joan LLadó.

EL MONTALT. DIUMENGE 2 DE DESEMBRE DE 2.007

Per Joan LLadó

A dos quarts de vuit, mitja dotzena de corriolaires ens trobàrem a la plaça amb el dilema d’on anar. En Jordi ens proposa d’ensenyar-nos els camins de sota el Montalt que davallen cap a Sant Vicenç.

Comencem enfilant a Can Flaquer per la banda de Vallveric. De fred, no en fa gens i als Vidals ens traiem la roba que ens sobra. Abans del repòs de Sant Bernat, després d’haver superat el camí de les arrels, continuem pel camí del gran roc per anar a buscar, flanquejant entre boscos, el coll de Roca Martina. Després, també per fora pista, arribem al pla de Can Xerrac. Fem el camí habitual fins al coll Pallarès. Allí, sense dubtar ni un segon, faig pujar la colla per Les Esqueieres d’en Rogent, davallar pel Roc de l’Avi i tornar a enfilar pel “Mortirolo”. Davallem per nous corriols per la capçalera de la riera del Montalt, pels Sots del Bou i d’en Colom i apareixem a tocar del mas de can Montalt. Per la pista del mas accedim al Turó d’en Mora i comencem a baixar tot seguit cap a Sant Vicenç amb en Jordi al capdavant que ens ha de mostrar un reguitzell de camins nous. Per començar, fem un primer tram que tots coneixem i tot seguit, allí on sempre tombem a l’esquerra, ho fem a la dreta per anar enllaçant tot un seguit de cruïlles de nous senderons i pistes que baixen arran del Turó d’en Bosc, el Rocs del Moro i el Torrent del Ranxo i ens desemboquen al poble de la falda del Montalt.

M’acomiado de la colla i torno per la carretera cap a casa. Ja ens explicaran la resta de l’itinerari.

Els corriolaires: Jordi C., Carles LL., Valentí T., Joan V., Marcel T., Joan LL., Anscari N.
Distància recorreguda: 38 km.

Desnivell acumulat: 630 m.

Fins la propera,

Joan Lladó.

SORTIDA DE TRÀMIT. DISSABTE 24 DE NOVEMBRE DE 2.007

Per Anscari Nogueras

Ens trobem sis corriolaires a dos quarts de vuit als Burots, canviem el lloc de sortida de l’habitual, espero que la « Fivaller » no ens ho tingui en compte. Sortim deu minuts tard perquè esperem l’Andreu que al final no es decideix a venir, ha de fer repòs per l’ endemà. Ens dirigim cap a la riera d’ Argentona i la travessem per sota la C-32 per dirigir-nos a l’alzina de ca l’ Elies, aquest tram es converteix en un campi qui pugui i cadascú busca el seu camí particular, no hi ha vegada que cap corriolaire li posi unes flors al canvi de la seva reina (com diu l’amic Valentí).

Creuem la carretera per trobar el corriol que ens dirigeix per darrera del veïnat de Madà, en aquest tram la roba ja fa nosa i la calor es comença a notar, com diria en Manel es pot fer es pot fer, però hi has de posar tots cinc sentits .Anem a trobar la pista que puja d’ Argentona per agafar el corriol que ens portarà cap a el Turó dels Oriols, seguim la pista fins al monòlit per baixar per la drecera que ens deixarà al coll que s’anomena del mateix nom que el castell, un cop allà baixem l’estret corriol originat per la vegetació i que en algun lloc no hi passa ni el manillar de la bici, continuem el corriol que ens portarà al ui-ui-uis, un cop a dalt parada obligada per agafar aire i observar les vistes de la capital del Maresme, continuem direcció a la bassa del senglar però just abans d’arribar-hi trenquem per pujar al Turó d’en Cirés, baixem al coll de Gironella per començar el distret descens de Can Manyana, es una de les baixades que més canvia amb el temps, cada vegada que la fem hi ha un nou regueró, un nou arbre que obliga a fer un petit eslàlom, unes arrels noves que fan la punyeta……en acabar de gaudir, comencem un tram que sempre es fa feixuc, i no pel desnivell que acumula sinó perquè sempre l’agafem amb els pinyons petits per arribar abans a esmorzar al Sant Jordi a Òrrius. Ben esmorzats, en Valentí ens deixa, té partit del seu hereu, els que restem ens enfilem per Can Guineu, per després agafar el corriol que ens portarà al Turó d’Aquença, i comencem a baixar el bonic descens pel corriol que comença darrera el banc de pedra, variem el final i trenquem pel senderó de les esses, molt ràpid i divertit. En Marcel que anava davant té un ensurt, es troba de cop uns gossos d’uns caminaires que trobem més endevant, i tot queda en això, un ensurt.

Un cop a can Riudemeia, agafem la riera que ens portarà a la Riera d’ Argentona que ens farà de tràmit per portar-nos a casa.

 

Els corriolaires :Àngel V., Jordi C., Valentí T., Sergi C., Marcel T. i Anscari N.

Desnivell acumulat positiu :700 m.

Distància recorreguda: 29 km.

Fins aviat,
Anscari Nogueras.