BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

CORRIOLAIRES AL CAMPIONAT CATALUNYA D?O-BTT 17.05.09

Per Joan LLadó

El Club Grions Orientació de Sant Feliu de Buixalleu organitzà el passat diumenge una cursa de Bici Orientació a Hostalric en la que hi participàren vuit corriolaires amb més o menys èxit. En la web dels Grions hi podreu trobar els resultats. A destacar la primera posició en la categoria de parelles llarg d’en Guillem i servidor.  En Guillem, a partir d’ara, crec que ja podrà anar sol. Els de les categories superiors han gaudit amb els mapes, sobretot amb el segon, que d’això es tracta.
L’organització d’aquesta, en general, ha estat bé, tret de l’inici, que a les deu del matí ens ha semblat massa tard.

Fins la propera,
Joan Lladó

Els bicicorriolaires: Maria, Manel, Martí, Giovanni, Albert, Andreu, Guillem i Joan.

CURSA INTERHOSPITALÀRIA 2009 09.05.2009

Per Manel Trenchs

Des de fa uns anys, el col·legi de metges organitza unes activitats relacionades amb l’esport (per promocionar la vida saludable i tal), i una d’aquestes és la cursa interhospitalària. Per descomptat, la Maria hi ha participat diverses vegades i aquest cop jo no hi podia faltar, és clar.
Això va ser el passat dissabte 9 de maig. A la sortida érem uns 200 inscrits. Es sortia des de darrere l’hospital, es pujava per la pista de sorra fins a dalt de Can Bruguera i per aquells verals es feia un recorregut (que era el mateix de l’any anterior) fent 2 voltes al mateix circuit.

En resum, eren uns 24 Km aproximadament, no gaire o gens tècnics (per a
les nostres característiques) i molt ciclables. Tot i així, al final va
ser força cansat i suat. La veritat és que per la meva part no estic
gens acostumat de començar a apretar força i no parar fins al
final en un temps concret i curt. Però bé, no em puc pas queixar perquè
vaig arribar el 18è amb un temps molt acceptable. La Maria la 107, però
setena de les noies.
Al final es van assegurar de que ens rentéssim bé la roba regalant-nos un paquet de detergent Ariel entre altres “punyetes”.
Corre la veu que l’any que ve faran un circuït per la canalla (en
aquest cas, em refereixo als fills). A veure si s’hi apunta algú més de
la colla.

Fins la propera,

Manel

Les fotos d’en Manel: clica aquí.

TALLÓN. PARC D’ORDESA. PONT DE L’1 DE MAIG DE 2009

Per Albert Gomez

Dijous a la tarda em bull l’ànima, faig una ràpida mirada a la previsió de la meteo pels propers dies, sembla que el bon temps arriba, faig quatre trucades i lliguem la sortida, els d’Arenys i el Maestro ja tenien previst sortir, a mi no em tocava però ja estava perdent l’ oremus, massa setmanes esperant i ajornant la sortida, finalment acordem  en Martí i jo sortir divendres al matí i trobar-nos pel camí amb els altres ja que ells marxen dijous a la tarda.

Sortim a les sis del matí, a mig camí a l’alçada de Bielsa fem el primer contacte, males notícies, fa mal temps a Lourdes ens diu en Carles, en Martí i jo arrufem el nas però ara ja no hi ha marxa enrere. Al cap d´unes tres hores i ja plovent tota l’estona ens retrobem a la bonica localitat francesa  de Gavarnie, en arribar-hi, veiem que tot està tapat, ens desanimem un xic ja que la matxucada de cotxe ja l’hem fet i venir fins aquí suposa un esforç considerable.

La intenció del divendres era fer camí cap al refugi de Serradets i pernoctar-hi per tal de l’endemà clavar queixalada al Tallón i al Casc de Marboré. Decidim doncs dormir en un petit refugi del CAF i l’endemà fer la feina de dos dies; per anar fent boca a la tarda fem una passejada fins a prop del circ de Gavarnie i bavegem amb les cascades gelades on tants alpinistes hi deixen les seva petja.

Cinc de la matinada i sona diana, anem per feina, un ràpid esmorzar, carreguem motxilles i acabem de pujar un tram de la carretera de l’estació d’esquí de Gavarnie fins que un allau ens barra el pas, fem un tram de cinc cents metres a peu i ens calcem els esquís, tot i ser d’hora hi ha força grupets de gent, la majoria francesos, es clar de degenerats de l’altre banda del país n’ hi ha ben pocs, ens acompanya una llum tènue de matinada i poc a poc anem travessant l’estació en direcció el coll de Tentes, es curiós, pràcticament la gran quantitat de neu que ha caigut recentment esborra el que hauria de ser la carretera que s’ enfila fins el coll de Bujaruelo, en arribar al primer coll la majoria de gent ha anat quedant enrere llevat de tres gals que semblen sorgits d’ un petit poblet del nord oest del país. En Martí pren la iniciativa i comença a traçar un flanqueig relativament perillós que ens conduirà fins al coll de Bujaruelo, sabem de sobres que a la tornada no podrem seguir aquest itinerari serà massa exposat hi ha molta neu i s’ haurà transformat molt a l’hora que tornarem a passar per a aquí.

Anem arribant al coll en Dani amb la seva càmera ultralight,en Xarli, en Santi i el Maestro, de mica en mica ens adonem que estem en un lloc privilegiat estem a tocar de la cara nord del Tallón, set-cents metres de paret gairebé vertical curulla de neu i de dimensions colossals que donen un aspecte totalment hivernal, de tan en tan una purga de neu pols que alça un petit núvol al final d´una canaleta, estem en el lloc oportú en el moment idoni gaudim d’un estat d’embriaguesa de molt alta graduació. Aviat retornem a la feina, remuntem fins al pla que es dibuixa als peus de la cara nord i anem avançant fent una llarga diagonal que ens portarà a trobar un pas ample i inclinat que ens anirà acostant en forta pendent al refugi de Serradets.

El petit gal va obrint una profunda i potent traça que a priori sembla incoherent i que finalment esdevé precisa i estalvia alguna que altre volta maria, o no és la primera vegada que passa per aquí o bé en sap un munt, finalment flanquegem el coll de Serradets que dóna nom al refugi, si mirem al nord l’espectacle es tridimensional la glacera d’ Ossue i el gran Vingemale envoltat de tots els seu germans petits si mirem al nostre davant es despleguen els plecs atrevits i sinuosos que dibuixen el Casc i la Torre de Marboré talment fa pensar en les corbes generoses de la Bruni. Avancem  uns metres més i mig soterrat sota un gruix considerable de neu nova el refugi probablement més ben situat dels Pirineus,  Serradets “oh trejolie la France”. Fem un petit descans i aprofitem per fer un mos i adobar algunes pells que han quedat malmeses, tot rossegant els entrepans que ja fa dos dies que estan fets ens deixem portar per la immensitat del que pels amants de la muntanya seria la vuitena meravella, la bretxa de Roland, amb el tou de neu blanca acabada de caure, la barra rocallosa escapçada com si d’un tall precís de xerrac es tractés i enmarcada sobre un intens blau pur ens dóna una sensació d’estar en el paradís terrenal.

 De mica en mica van arribant els grupets que havíem deixat enrere, el petit gal que de ben segur deu tenir les ales del casc amagades enfila de nou obrint un traça directe i força inclinada amb un ritme trepidant fins a la bretxa, de ben segur  que a l’hora d’esmorzar ha fet un glopet de la pòssima màgica, al darrera sortim nosaltres aprofitant el camí marcat, travessem la barrera rocallosa on se’ns desplega un nou paisatge s’ intueix el solc profund de la vall d’Ordesa i el circ de Cotatuero, també s’ entreveu la coneguda grotte de Casterets; des de aquí els amics del refugi ens han recomanat no resseguir la barra rocosa ja que es fàcil que es desprenguin restes de blocs de gel, decidim doncs fer un petit flanqueig de baixada i remuntar unes amples pales que ens portaran en fàcil però costeruda  ascensió fins al cim, en Martí però decideix seguir les traces dels francesos que discorren per l’aresta somital sense haver de perdre alçada; al cap de 20-25 min. ens trobem al cim, fa un xic de vent però el dia és esplèndid i la sensació ens embriaga.

Tenim una perspectiva de 360º de Pirineu nevat, tothom aprofita per fer un munt de fotos, dies com aquests no es repeteixen gaire sovint, ben aviat però tothom reclama descens i ens deixem caure avall gaudint d’una neu força acceptable que posa de punta els alacrans de les cames del més pintat, ens enfilem de nou fins l’obertura de la bretxa i fem un “pique nique” en terra de ningú per reforçar l’estómac i gaudir de la tranquil·litat de l’ indret veiem des de ací un sarsagué de petjades que desapareixen dins el refugi, quina penitència deu ser això de caminar per damunt la neu pensant que nosaltres tan sols ens deixarem lliscar per la pendent i traçarem girs continus a dreta i esquerra assaborint la dolça baixada. La banda nord la neu està en unes condicions immillorables i tan sols se senten els crits del corbs i els esglais d’uns fanàtics malalts fruint d’un dels millors descens de la temporada, mica en mica però anem perdent alçada i la part més baixa de la vall la neu va patint la transformació pròpia de la temperatura del mig dia, arribem al canvi de pells i la neu ja es molt pesada i costa de maniobrar, ara tan sols ens queda una remuntada d’uns tres-cents metres que farà veure la padrina a més d’algun.

Vatua l’ olla, altre vegada els gals obrint traça, hi ha qui pregunta on aniran la setmana vinent?, anem pujant feixugament pel vessant sud, deixem un petita cabana de caçadors i arribem fins a enllaçar amb el primer flanqueig d’ aquest matí on ens adonem que la traça ha quedat tallada per alguns allaus de fusió que no han resistit les calors del mig dia, finalment  de nou al coll de Tentes on ens ajuntem amb les francesos que hem anat seguint gairebé tot el dia, i tot donant-los les gràcies per la traça oberta en Martí i jo ens acomiadem dels maresmencs i comencem a davallar fins al cotxe, nosaltres hem de tornar avui i ells tenen pensat fer nit per aquests verals.

De tornada aprofitem a parar  a sopar i per arrodonir el dia, gaudim de la pallissa antològica del Madrid-Barça “ho haveu vist, la mare que els va parir”.

A reveure,
El Mamalló

Les corrioulés blanches:
En Santi, en Dani, en Xarli “dandi”, el Maestro, el Màster i el Mamalló.
1964m. de desnivell positiu, 9 hores de trescar per aquestes muntanyes i 1070km de cotxe. Collons que és lluny això del Tallón!

Les fotos d’el Mamalló: clica aquí.
Les fotos d’el Màster: clica aquí.

CAP A LA ROCA DE LES ORENETES. 3.05.2009

Per Joan LLadó

La vesprada anterior la vam gaudir amb el bon joc del Barça que, igual que una piconadora, va aplanar el Bernabéu. Només els en vam fer 6. Ens quedàrem curts. Amb aquest bon panorama ens vam presentar a la plaça el primer diumenge de mes: els que hi érem, no hi cabíem.
Doncs vinga, som-hi. En Giovanni proposà d’anar cap el roc de les Orenetes. Per on, ja en parlarem.

Travessem el veïnat de Sant Jaume i pel Collell, a Argentona, ens enfilem fins la pedrera del Groc. Primera pana: el canvi de l’Adrià no rutlla fi. Un quart d’aturada. Seguim cap a la Font d’en Quico i a la del Castanyer, trenquem cap a ponent per enfilar cap els Esqueis d’en Ros i per l’Obaga de Clarà, en camí molt malmès pels aiguats, arribem al Coll de Gironella. Aquí ens deixa en Marcel. Continuem fins el Coll de Porc i per la pista fins a can Tarascó on prenem el GR fins a Sant Bartomeu. A mig camí trobem a tres vells col·legues de Vilassar amb qui, amb la colla de la UEC, férem les primeres pedalejades amb la bici de muntanya.
A Sant Bartomeu prenem una de les pistes que ens menarà al corriol del Dòlmen de la Cabana del Moro. A l’inici hi trobem un senyor netejant el camí i endreçant la llenya. Té moltes ganes de fer-la petar i nosaltres de baixar. Així que no li donem treva. Cap avall.
El descens fins les Orenetes sempre s’agraeix. Però cada vegada es fa més curt.
Són les deu tocades, hora de dir adéu als companys. Torno a desfer el camí enfilant fins a Sant Bartomeu, el GR fins a can Tarascó, Coll de Porc, Coll de Gironella i baixo per la banda de la Feu fins la font de les Oliveres on trobo al Grup de Fonts, entre ells, el meu pare, que baixen a esmorzar-hi. No goso fer el camí fins baix per estalviar-me l’esbroncada. Travesso Argentona i per la casa de la Por i el Sorrall entro a Mataró.

Fins ben aviat,
Joan LLadó.

Els corriolaires: L’Avi, en Ventús, l’Home Senzill, l’Alvaru, el Senyor, en Prosciutto, el Tete, la Flor i en Pistons
Distància recorreguda: 42 km.
Desnivell + acum.: 930 m.
Les fotos d’en Prosciutto: clica aquí.
Les fotos d’en Pistons: clica aquí.

LOURDES D’ARENYS DE MUNT-MONTALT. 26.04.2009

Per Valentí Tarrés

Nou corriolers l’emprenem direcció les cinc sènies per anar al Coll de la Ferradura. El que hem de triar és per on hi pugem. Al final fem bona la proposta d’en Manel i enfilem pel GR del Camí del Nord. Aquí venen les primeres esbufegades i ho superem amb més o menys èxit. Seguim fins travessar la carretera de Mata per anar a buscar “el bosquet de la ventrella” i arribar a Can Flaquer. Pujem pel “tubo” i fem tots els bonics i típics corriols fins la cruïlla d’el malmès camí de Santa Mònica.

Anem a buscar les roques boniques i fem el tram de descens fins la
meitat d’el corriol « el Mortirolo » per enfilar altre cop per aquell
tram, gairebé impossible en un inici, però que després lluitant es pot
fer sense posar peus. Un cop a la pista, agafem una miqueta d’aire, baixem un curt tros, per anar a trobar els corriols i enfilar cap a la Ferradura. Abans d’arribar al Coll, gaudim de la bonica vista que ens regala el caminet, en el que podríem anomenar “el balcó del Maresme”. Seguim en baixada fins al Corral i anem a trobar el  descens fins a Lourdes d’Arenys de Munt.
Com perseguits pel diable fem el descens amb un tres i no res, collons!! com disfrutem amb comentaris com: “aquí hi hauríem de muntar un telecadira!!!”, !!!Ohhhhh quina passada¡¡¡¡ i d’altres que potser és millor no repetir.
Ens quedem a esmorzar al restaurant de Lourdes, igual que fa dos diumenges.  Lloc entranyable on sembla que el temps s’hagi aturat. Disfrutem de l’apat entre rialles nostres, el soroll de taules i cadires arrossegant-se per terra i de fons música de Queen i entre mig l’himne del Barça.
Quan sortim està espurnejant i fa fresqueta. Decidim enfilar cap el Corral altre cop, ara pel corriol d’en Jordi. Bonica de veritat aquesta pujada, alguns la repetim per segona vegada, encara que no sé perquè aquest cop, jo personalment la trobo menys dura, fins i tot la rampa forta del final es fa amb relativa comoditat, no sé, misteris?? Podría ser que el terra estigués menys enfangat. Tant se val, arribem al Corral i seguim direcció el Montalt. Els vuit que quedem, abans ens havia deixat en Sergi, ens veiem atrapats per un generós xàfec, just després del Camí d’en Martí. Un cop perd intensitat la pluja, enfilem a la urbanització per anar tornant i fer la baixada, pel bosc d’els onze pins. Ara ja anem força xops. Arribem a Llavaneres, tornem per les cinc sènies, allà saludem als veïns d’en Manel; la Magda i en Marcel (cosí de l’Eva). Abans d’arribar a Mataró en Marcel T. rellisca al final de l’empedrat i es fum una bona trompada al braç i cama.

Corriolers: Sergi, Àngel, Pep, Manel, Enric, Joan V., Giovanni, Marcel i Valentí
Distància recorreguda: 42 km.
Desnivell + acum.: 1320 m.

A reveure,
Valentí Tarrés