BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

VOLTA AL PUIGSACALM. DIJOUS SANT 20 DE MARÇ DE 2.008

Per Andreu Calvó

Si
per alguna cosa serà recordada aquesta volta és, sens dubte, pel kit
gastronòmic d’en Manel. Ens va sorprendre a l’hora de fer un mos amb un
fantàstic tovalló de fil de color rosa. Evidentment estem davant d’un exemple
d’educació…. que molts tindríem que seguir, però ja se sap; a l’escola alguns
van aprofitar millor el temps.

Ja que la canalla tenia ganes de sortir a passejar, els hi
vaig organitzar una excursió per aquesta zona situada al NE de la comarca d’Osona.
Després del preceptiu esmorzar a Sant Pere de Torelló, deixem el cotxe al coll
de Bracons, pujant ja es pot veure l’impacte del futur eix Vic-Olot. Comencem
a caminar direcció sud, baixem passant per El Falguerar fins a creuar la
carretera a tocar de Cal Santpere, continuem sempre planejant. Can Capdevila és la darrera masia que trobarem durant la matinal. A partir
d’aquí el camí es comença a tancar i en algun tram és una mica perdedor, però
la nostra perícia ens fa infal·libles, o això ens pensem. Deixem enrere els
vestigis de Can Cargol i Can Lleida, ara el sender es torna costerut. El fred
de primera hora ja ha desaparegut i amb ell, la roba. Des de el Puig de
Banús el camí ressegueix el marcat esperó que ens durà al peu de la Canal Fosca. Es
tracta d’una canal amb trams equipats amb esglaons i passamà de ferro, amb els
que es sortegen els trams més verticals. Resseguint la canal, arribem al peu
del Puig Corneli amb magnifiques vistes cap als Pirineus: Canigó, Costabona,
Bastiments, Puigmal,…. Seguim cap al
Coll de Joanetes i esquivant alguna placa de gel i restes de calamarsa ens
enfilem per un magnífic bosc cap al Puig dels Llops, foto de rigor i cap al rei
de l’excursió: el Puigsacalm. Com que el vent era una mica empipador i la gana
ja apressava, baixem fins un collet i fem una queixalada; alguns tenen que
buidar abans de començar a menjar, serà cosa del dòping? Com ja he comentat
anteriorment i podeu veure a les fotos, el tovalló va marcar un abans i un
després de la volta. La
tornada la farem carenejant per sota del Puig de les Cibaderes i els Tosells,
després d’una pèrdua momentània del camí i una nova deposició, que vas prendre
Carles?, anem a petar a la Collada de Sant Bartomeu i d’allà a Bracons. Al
final 6 hores i gairebé 1000
metres. A veure si aquest tipus de sortida es repeteixen
mes sovint. Adeuuuuuuuuuuuuuuuu

Hi vam anar l’Anscari, en Manel, en Carles i jo.

Fins aviat,

Andreu Calvó

Les fotos de l’Andreu: clica aquí

Les fotos de l’Anscari: clica aquí

SETMANA SANTA. DIUMENGE 23 DE MARÇ DE 2.008

Per Anscari Nogueras

Ens retrobem deu corriolaires a
la plaça. Fa fred i tota la nit del dissabte ha estat plovent, fa una semana va
sortir la proposta d’anar a fer el descens de la balena, però ens vam engrescar
per la zona dels porcs i ho vam deixar estar. Avui torna a sortir el seu nom, i
ja no ja volta de full, la muntanya ens espera.

No recordo mai haver pujat el carrer Isern tant a poc a
poc, esperem en Jordi, té problemes de canvi i s’ha aturat, sembla que podrà
anar fent.

Anem cap a la riera d’Argentona,
els pisteros marquen el ritme, arribant a la riera de Can Riudemeia, ens hem
d’aturar de nou per adobar la bicicleta d’en Jordi, el canvi li continua
fallant, si no la sortida per ell ha acabat.

Feta la posta a punt, i haver
parlat amb una iaia que ens dona els vist i plau de la sortida prevista ens dirigim cap a la via Romana, ens les prometem molt dolces però aviat
començarem a posar peus a terra, el
camí pedregós està millor que la darrera vegada però el fangueig i les pedres
mullades la fan realment dura però alhora divertida. El Màster recula allà on
ha posat el peu per intentar-ho de nou
i el pre-màster (segons ell) el segueix, el segon intent no se li
resisteix al Màster, en canvi el pre torna a posar els peus a terra, de fet així
s’aprèn, d’aquí li envio ànims per arribar a ser un màster (veieu les fotos són
molt explícites).

Arribem a Parpers i anem a buscar
el pla de l’ Espinal, observem el Montnegre tot blanc, sembla que arribi
l’hivern, el paisatge contrasta amb el verd dels camps de l’Espinal,
personalment, és un dels llocs que més m’atrauen de tots els verals que ens
movem.

Agafem el corriols que passen per
darrera de St.Carles, per anar a sortir a la carretera, hom proposa baixar una
mica de carretera per pujar per un nou camí , l’agafem per l’entrada d’un dels
magatzems del breinco, però aviat veiem que ens estem encigalant, mitja volta,
pujem per la pista principal en direcció als corriols dels misser, aviat els
creuem, per anar a trobar Can Bordoi, creuem carretera i ens enfilem pel dret,
direcció al castell, aquest tros es fa pesat, no es pla i el sotabosc que hi
han deixat la fan emprenyadora.

Per fi, arribem al esperat
descens, avui més que mai es farà perillós, les arrels estan mullades, el
primer tram ja dóna els primers avisos, però tot queda aquí, els més avançats
fem la primera baixada cafre, sembla més del que té, en Carles s’ho mira però
acaba desistint, una altre dia serà. Continuem pel tram trialer de arrels i
alhora recs que la fan més lenta i perillosa, arribant al tram del baixador més
gran que hi ha, parada obligada per mirar el terreny, la resta que no s’hi veu
en cor continua pel camí.

No té res, de fet les motos han
obert una alternativa que la fa més fácil, en Martí es mira de baixar pel
dret (tal com va fer en Marcel un dia) però decideix que vol menjar mona de
l’endemà.

Ens despedim d’ en Manel, abans
d’anar a esmorzar a Llinars, a Can Cherokee, compren l’ As, i hi ha una plana
del Barça, que estrany, és igual , el servei és bo i el pa també. Ben esmorzats
agafem en direcció a les vinyes de Llinars, però com la darrera vegada anem a
cercar el corriol, és el que ens agrada i de fet és divertit i distret, i dóna
molt per practicar tant la tècnica com
les pujades fortes i curtes. A dalt a les vinyes seguim els corriols que tracen
pel costat de la pista en direcció a Can Bordoi, ens espera un altre descens, no
sonarà el Ke guapooooooo!!!!! però tots el disfrutem en el nostre
silenci. Arribats a Dosrius agafem la riera que ens portarà a casa, a l’alçada
del loopings ens deixen en Giovanni i en Martí que allargaran la volta una mica
més.

Fins la propera,

Anscari Nogueras

Corriolaires: Andreu, Carles, Manel, Adrià, Valentí, Giovanni, Martí, Jordi, Sergi i
Anscari.

Kmt. Total :46 km

Desnivell positiu acumulat :885 m

Les fotos: clica aquí.

SORTIDA AL BASTIMENTS. DIJOUS SANT. 20 DE MARÇ DE 2.008

Per Sergi Corado

Són les 6 del matí, la nit ha estat passada
per aigua i ens feia pensar de si podriem sortir o no. Finalment sembla ser que
el temps serà bo i ens permetrà sortir a la muntaya.

En Jordi, el meu company de travessa avui, arriba puntual. Carreguem el
cotxe i ja estem llestos per sortir. Tot i les ganes per començar a caminar la
carretera no es fa pesada i a St. Joan de les Abadesses parem a esmorzar al bar
“La Rodona”, el primer cop que vaig venir aquí va ser amb l´Andreu, en una
sortida al Costabona.

Durant l´esmorzar aprofitem per acabar de
mirar el mapa i decidir la ruta que seguirem.

No
ens entretenim gaire ja que tenim ganes de calçar-nos les botes i trepitjar la
neu que va caure durant la tarda i nit anterior.

A
mida que anem guanyant alçada la temperatura va caient en picat i es nota un
fort vent que ens acompanyarà durant
tota la jornada.

Poc
abans d´arribar a Vallter deixem el cotxe en un revolt on comença el
GR-11. Ens equipem i sobretot ens
abriguem ja que el termòmetre marca – 7º…sort que fa sol!! Emprenem la marxa. El primer tram,el que ens
portarà fins el refugi d´Ulldeter, ens
serveix per escalfar les cames ja que no és gaire exigent físicament. En
arribar al refugi fem les fotos de rigor i continuem tot seguint el GR cap al
Coll de la Marrana. El fred ja no es nota tant, però si el vent que en ocasions
es fa emprenyador, estem arribant al coll i aquí si que hem de esforçar-nos de
valent per poder superar el tram final, on a la
forta pendent li hem de sumar l´estat de la neu, molt dura i amb força
clapes de gel que dificulten la progressió sense crampons.

Fem un petit descans per recuperar forces
mentre admirem el paisatge al nostre voltant. El fred i el vent no ens deixen
estar-nos gaire temps parats i amb deu minuts n´hi ha prou. Tornem a carregar
les motxil.les i iniciem la pujada final cap el cim. És en aquest punt on
deixem el GR per agafar un camí marcat amb fites que ens durà tot fent “eses”
fins la primera creu que corona el cim del Bastiments (2883 mts). Aquí si que
el vent ja bufa de debò i aixeca la neu acabada de caure dificultant la
visibilitat, tot i així, assolim la segona de les creus (2881 mts.) del cim i
ens hi estem el temps just i necessari per fer les fotos i deixar constància
d´haver assolit el nostre objectiu.

La idea era, que ja de baixada i un cop
arribéssim al Coll de la Marrana decidiríem si pujavem al Gra de Fajol (2712
mts), però finalment vam creure oportú deixar-ho córrer per una altra ocasió
amb millors condicions, així que marxem cap el cotxe satisfets i amb els deures
fets planejant la propera sortida.

Fins aviat.

Sergi Corado.

Les fotos: clica aquí.

PICO ROYO. PIRINEU D’OSCA. DISSABTE 15 DE MARÇ DE 2.008

Per Joan LLadó

Hem tornat amb la cua entre cames. Sabíem de bell antuvi que no tindríem el millor temps, però poc ens esperàvem que havíem de fugir com esperitats. Ho dic amb aquesta recança perquè no ho tenim pas fàcil aquest any d’aconseguir neu en condicions. Hem de fer un esforç extra en quilometratge i en negociacions familiars. Però què hi farem, amb el temps (la meteo) no hi podem pas lluitar.
Així va anar:
Fem nit al cobert de la baluerna del Plan de Senarta. Quan ens llevem, el cel és ben clar. Aquest fet reconforta, anima i motiva. Em costa de sortir del sac: hi he dormit bé i hi estic a gust. L’Albert ja és llevat i es comença a preparar. Seguim la iniciativa. Convé no anar massa tard car la neu en aquestes dates es transforma molt d’hora.

Havent-nos vestit, esmorzem i preparem les motxilles. Carreguem aigua i
seguim la carretera fins el trencall de l’Hospital. No podem seguir més
amunt perquè hi han deixat uns blocs de neu, suposem que per prevenció
i evitar les esllavissades de roca. Sembla que els que anem a peu no
tindrem cap mena de perill. Aparquem arran mateix de la carretera.
Mentre ens calcem les botes -per cert, l’Albert n’estrena-, arriba un
cotxe amb un parell d’esquiadors que ens pregunten, tot tafaners, on
anem. Després d’un petit canvi d’impressions, ens demanen si es poden
afegir al grup. Per nosaltres cap problema. Ens presentem. En Josep i
en Jesús són de Gombrèn. Carreguem els esquís a la motxilla i caminem
un parell o tres quilòmetres fins al final de l’asfalt tot fent-nos
coneixença . En començar l’ascenció hem de fer un flanqueig entre el
bosc per arribar al bell mig de la vall. Se’ns fa difícil. La ressenya
que portem no és gaire precisa, tant les fites com els senyals han
desaparegut i ens enfilem massa. De dalt estant, veiem clarament que
hem errat i hem d’anar perdent alçada progressivament.
Ja dins la
nostra ruta, anem guanyant alçada amb llargs trams força planers fins
situar-nos sota mateix de la Forca de Remuñe, al fons de la vall. En
enfilar les primeres pales se’ns fan pans a les pells. El cel s’ha anat
encapotant. En arribar en un replà sota el Portal de Remuñe, sobre els
2.700 m., decidim de fer un moç. Per la vessant nord van apareixent uns
núvols amenaçadors i van enfosquint l’ambient. Cauen algunes volves.
Suggereixo, en vista de la boira que baixa, d’equipar-nos i fer el
descens en condicions mínimes. Fa força vent. Potser per això fem el
contrari: hom decideix d’arribar fins el coll a veure què passa. Anem
pujant. La tempesta comença d’agitar-se, les volves s’han engruixit i
el vent ja pica. Hem de córrer per treure pells i preparar-nos pel
descens. La visibilitat és mínima. Anem baixant sense gaudir per les
pales més dretes. Potser en algun petit tram. En arribar al fons de la
vall, on hi ha poca pendent i la neu és molt humida, hem de remar. El
vent m’ha fet venir un mal de cap migranyós. Hem deixat enrere els de
Gombrèn. Un d’ells, en Jesús, no baixa massa alegre. Suposem que té
nivell d’esquí de supervivència. A l’Albert li fan mal les botes a la
zona de la carena.
Quan arribem al bosc, ens encigalem i hem de
travessar el riu a peu. Arribem tot seguit a la carretera i xinu-xano
cap al cotxe. Quin royo de picu!
A l’altre vessant de la vall, sobre
el camí que porta a l’Hospital des d’els Baños, sentim un fort i alhora
pregon tro. Als primers instants no veiem la causa però, tot seguit,
s’aixeca una fumarada de pols. Quan som una mica més avall, veiem amb
claredat l’efecte: una gran faixa de pedra s’ha desprès de la muntanya.
Glups!
Mentre ens canviem -ja sabem perquè li feien mal les botes al
Mamalló- arriben els de Gombrèn. Hem de córrer per recollir els estris
que tenim tot escampats per terra, ha començat a ploure. Ens acomiadem
del ripollesos i els donem l’adreça del blog perquè puguin veure i
descarregar les fotos.
A Benàs, com aquell qui diu, ens han tancat
la porta de la botiga d’esports al nassos. Doncs no ens hi quedem, apa. Anem
a dinar a Graus. Al terra i sota la porxada de la restaurada plaça ens
acabem els entrepans. Avui no ens hem guanyat un dinar a taula.
Buaaaaah!!!

Bones vacances,
Joan LLadó.

Els corriolaires: Albert G., Martí M. i Joan LL.
Desnivell: uns 900 m.
Cartografia: Posets-Perdiguero i Maladeta-Aneto d’1-25.000 de l’Editorial Alpina.
Les fotos: clica aquí.
Després de vacances n’hi haurà més.

Dijous 13 de març de 2.008 (Matí)

Per Adrià Triquell


Doncs res, el permís de paternitat continua (que com tothom sap,
serveix per ajudar a la mare, estar amb la criatura, i per sortir en
bici de muntanya), i quedo amb en Jordi, per cert, un altre
privilegiat. Aquesta sortida no tindrà tantes incidències. Cinc cènies,
Llavaneres, els corriols de St Vicenç, agafem un tram de la
"xurribiker", uf, com puja, passem per corriols ferèstecs i molt macos,
en Jordi és un guia magnífic, Arenys de Munt, Can Gelpí, alguns
corriolets més i finalment de nou cinc cènies.

M' ho he passat pipa, sortida molt maca plena de corriols, això si,
arribo justet de forces doncs han estat més de tres hores sense parar,
a bon ritme i per trams durets. Això si, en Jordi ni s' ha despentinat.

Adrià Triquell.

Dimarts, 11 de març de 2.008 Entre un episodi del Frank Spencer i “la noche de los muertos vivientes”

Per Adrià Triquell

Dimarts a les 16h ens trobàvem en Manel i jo a la plaça Fivaller. I
per què l' Adrià ens ho explica -deveu estar pensant-? Continueu
llegint. Bé, resulta que en Manel, com a persona privilegiada que és, i
jo que estic gaudint del permís de paternitat (que com tothom sap,
serveix per ajudar a la mare, estar amb la criatura, i per sortir en
bici de muntanya), ens ho vàrem combinar per sortir el dimarts per la
tarda.

Decidim tirar pels corriols d' Òrrius. Fa una tarda calorosa, i
comencem a suar de valent, però també gaudim molt del silenci i dels
cants dels ocells, que contrasta amb el moviment de Mataró en aquestes
hores.  De sobte, punxo a la roda del darrera. Canviem la càmara, torno
a pujar a la bici i m' adono que també he punxat al davant. Increïble,
dues punxades a l' hora. Agafo la segona càmara, sembla que hi ha algun
problema amb la vàlvula, en Manel em passa una seva, doncs sembla que
finalment la meva funciona, la deixo a terra. Adrià, quina és la càmara
bona? òstics, no ho sé, ara les he barrejat totes, quin embolic! La
situació està entre un episodi del Frank Spencer i una peli dels Marx.

Però encara no s' ha acabat la pel·lícula: acabem de pujar el
corriol, comencem a baixar, i als cent metres m' adono que la roda del
davant ha perdut pressió. He tornar a punxar? impossible! hem revisat
tres cops que no quedés cap punxa, no ho entenc. Res, tornem a parar i
canviem de nou la càmara, ja en portem tres. Pujo a la bici, i ja en
plan paranoia comprovo la pressió de l' altra roda: em quedo blanc, no
dono crèdit, també està punxada!!. Això ja no em fa gràcia, estem al
mig del bosc, es comença a fer fosc, hi ha silenci, i tot plegat no és
normal, començo a pensar amb pel·lícules de por tipus "la noche de los
muertos vivientes". Punxar 4 vegades amb menys de cinc minuts és
paranormal. Hi ha algun zombie que sortirà i se'ns cruspirà?

Finalment caig que tot el joc de càmeres és d' un paquet del Decatlhon que l' Anscarig em va passar....ara ho entenc tot.

Adrià Triquell

TROMPADES A DOJO. DIUMENGE 9 DE MARÇ DE 2.008

Per Adrià Triquell

La crida d’ en Joan
té resposta, avui m’ estreno amb la crònica. Vinga, som-hi: ens presentem tretze
corriolaires a la plaça Fivaller, quin goig!. Després de xerrar una estona
i molestar als veïns, sortim esperitats cap a la riera d’ Argentona. Com no
podia ser d’ altra manera, de riera poca i desseguida ens enfilem pel nostre
corriol dels porcs, avui amb alguna petita variant. Cal parar a treure
roba, increïble, som en ple març i exceptuant els “manguitos” vaig amb la
mateixa equipació amb que aniria en ple agost. Doncs apa, Can Castells, Can Coll
de Bocs i petita baixada fins arribar a la riera d’ Argentona. Tan esforç i
suor per tot plegat arribar a la riera d’ Argentona-Dosrius, un
xic més amunt del pont de l’ autopista. Definitivament no fem coses
normals.

Passem per dins
d’una canonada d’ aigua gràcies a la qual passem per sota la carretera
de Dosrius, i apa, ara si que suem, corriol exigent que primer ens
farà passar per can Rigola i més endavant enllaçarà amb la petita pista ja
més coneguda que flanqueja el Turó de Can Ribot, per finalment anar a esmorzar a
St Carles. Com sempre ben atesos i a un preu força raonable, anem xerrant de
política, que avui tenim eleccions, i també comentem que és molt significatiu
que actualment les empreses de Mataró amb més empleats siguin l’ Ajuntament i l’
Hospital. Mala senyal.

Al sortir del restaurant descobrim dues
punxades, mentre posem solució al tema, fem una mica de broma a costa del
cangur del Manel (que voleu que us digui, jo trobo molt pitjor el nou casc de l’
Anscaring amb els colors de la bandera espanyola). Fa un xic de fred,
baixem una mica més del que voldríem per l’ ensopida pista que porta a St Esteve
del Coll, i després d’ un parell de dubtes finalment trobem a mà dreta el dur
corriol que ens ha de dur a la Torrassa del Moro. A partir d’ aquí, felicitat
complerta. Fem LA BAIXADA en majúscules. L’ anècdota del mes (que dic jo, de l’
Any!) estava per arribar, estic segur que al bloc hi haurà polèmica: com
sempre, els màsters davant baixant amb mestria i precisió, els menys màsters al
darrera. En aquesta ocasió anem molt juntets en Joan V., l’ Anscaring, jo
mateix i en Jordi C. En Joan V. baixa perfectament un petit baixador dificultós,
l’ Ancaring, ja sabeu com és, amb cert rintintin el felicita, just en el mateix
moment que ell està baixant pel mateix tram….i la trompada del nostre amic
resulta espectacular.

Un cop hem rigut i
hem arreglat el llantasu de l’ Anscaring, continuem baixant, flanquejem el
Puig Pedrós, creuem la carretera de Dosrius-Cardedeu, i finalment per la bonica
pista que va paral·lela a la carretera anem a petar a Dosrius. En Joan LL. en Joan V., en Jordi C. i Manel T. allarguen un xic mentre la
majoria decidim tornar a Mataró per la
Riera.

Fins aviat,
Adrià Triquell.

Els corriolaires: Valentí T., Sergi C., Pep F., Martí M., Manel T., Jordi C., Joan V., Joan LL., Carles LL., Anscari N., Àngel V., Andreu C. i Adrià T.
Distància recoreguda: 40 km.
Desnivell: 1.180 m.
Les fotos i videos: clica aquí.

ESCALANT AMB LA CANALLA A CALELLA. DISSABTE 8 DE MARÇ DE 2.008

Per l’Alba Calvó


Hola:

Sóc l?Alba Calvó i Linares, i m?estreno al
Blog, tinc 7 anys (gairebé 8), i us explicaré una cosa que vaig fer i que us
recomano a tots.

El dissabte vaig a anar a Calella a escalar
amb en Joan, l?Andreu, en Guillem, l?Aleix i en Pol. Vam pujar per una
paret molt difícil i havíem de pujar per torns, primer un, després l?altre. Les
parets estaven a la platja i ens agafàvem per unes preses i també hi havia
forats. Em va agradar molt i als altres també.

Tinc moltes ganes de tornar-hi a anar.

Adéu i fins un altre!!!!!

Alba Calvó

Per veure més fotos clica aquí.

NOVETATS (II). DIUMENGE 2 DE MARÇ DE 2.008

Per Joan LLadó

Dijous vaig sentir que hom volia anar a la zona de la Roca Foradada. Diumenge ja no era així. Cap problema. L’Andreu proposà de pujar per un nou camí que arrenca a prop de can Misserprats. Doncs vinga. Volem anar-hi per can Giovanni però sense que ningú digui res, anem cap el Pericó. Per la riera de can Gener pugem a la Font dels Tres Raigs. Allí, en una llosa de granit viu que arriba a la font des d’el camí, alguns ja fem els intrèpids. La broma s’esbaneix en dir som-hi. Pugem per un petit corriol paral·lel als graons de fusta que, en un parell de llaçades i enmig d’espessa vegetació, guanya la pendent de la sortida del torrent. Molt bona alternativa per no anar a peu el tram d’escales.

Continuem el camí fins el Parc Forestal i el Turó de can Vinardell. Baixem pel dret
com haviem fet anys abans amb vall d’Argentona i la serra de Burriac
com a teló de fons. Seguim baixant pel net camí vers a Argentona i
trenquem a l’esquerra pel corriol que alguns vam fer en la cursa del
Dr. Bike. Agrada a tothom. És ben traçat i va resseguint vells camins
d’oblidades i desaparegudes vinyes. De tant en quant, encara es pot
veure completament intacte alguna bassa d’ensulfatar el raïm. No sé pas
si algú més dels deu que érem si va fixar. Però això no té cap
importància. Poc abans d’arribar a la pista passem per una altre vella
caseta de vinya ben re-utilitzada per algun indigent.
Al talús que
dona a la pista, en Manel aprofita per continuar fent l’intrèpid. Quan
reprenem la marxa per la mateixa pista cap a nord, tres senyors
corredors ens tiren “floretes”. Ai ves!! De seguida tombem a l’esquerra
per baixar pel llom fins a can Miliu Cabanyes.
Seguim per la pista
de serveis arran de l’autopista fins a can Misserprats. Passem a
l’altre costat de la carretera per sota un desguàs d’aquesta i comencem
la forta grimpada fins trobar el vell camí de can Blanc a can Ribot.
Hem de fer un petit tram a peu que amb una mica més d’astúcia el podriem
evitar.
Replegats seguim fins a can Ribot i decidim d’anar a
esmorzar a Sant Carles. En Manel i l’Angel han de marxar. Abans
d’arribar al restaurant, en Marcel, en Carles i jo baixem per un petit
torrentó enmig de la urbanització que és prou divertit.
Com és
habitual, al restaurant hi ha força gent. Nosaltres hi hem anat d’hora
i ens ha anat bé per enllestir ràpid l’esmorzar. És dels pocs de la
zona amb un bon servei i bons preus. Que duri.
Quan som ben menjats i pixats,
fem camí cap a l’Espinal flanquejant el vessant de ponent del Turó de
Castellans. Baixem el bonic descens, ara brut de branques pel desbrossament, fins el Torrent de can Cigala i a can Companys de Dalt continuem per la carretera
en direcció el Maresme durant tres-cents metres. Agafem un camí de
carro a la dreta que tot seguit s’estreny i es converteix en un molt
bonic i ciclable corriol. Ens l’ensenya l’Andreu i en Carles en fa
festes. Arribem a enllaçar amb el Meridià Verd. En Carles s’acomiada.
Provem en va de trobar un corriolet que hem vist pujant. La pista que
teòricament ens hi duia és un cul de sac. Reculem. Ja tornarem un altre
dia. Seguim amunt per la pista i en la cruïlla que trenca el camí en
direcció Parpers i Sant Bartomeu ens retrobem en Carles. Tornem a
acomiadar-nos però ara s’hi afegeix en Marcel i l’Anscari. Els cinc que
restem anem cap a Céllecs. A Sant Bartomeu continuem pel GR i voregem
tota la falda fins a can Tarascó. Aquest tram sempre es fa molt
agradable tant en un sentit com en l’altre. Per la pista continuem fins
a Coll de Porc. En els repetjons els alacrans em mosseguen. Dissabte
van criar.
Baixem el curt tram trialer de les torres elèctriques
fins a cal Truc i de baix estant, veig volar l’Andreu. Res, un ensurt.
Per acabar d’eixorivir els alacrans, pujo les ermes feixes,
abans del coll de Gironella, amb el plat mitjà. Vet aquí les agulletes
del dilluns.
Seguim pel ponent del turó de Matacabres, el Mal Pas i
fins la caseta del Rocar per un caminet molt cafre. A Dalipà fem una
petita aturada per observar la quantitat de piscines plenes que hi ha a
l’eixample d’Argentona, entre cal Negre i can Riera.
Encarem el
darrer tram fins a Argentona per la vinya de Can Serra, els Castanyers,
cal Coix i la Vil·la. Baixem a la riera per Sant Sebastià i per can
Polseguera ens dirigim a Mataró.

A reveure,
Joan LLadó.

Els corriolaires: Valentí T., Marcel T., Manel T., Joan V., Joan LL., Carles LL., Anscari N., Àngel V., Andreu C. i Adrià T.
Distància recorreguda: 45 km.
Desnivell acumulat +: 1.200 m.
Les fotos: clica aquí.

NOVETATS (I). DIUMENGE 2 DE MARÇ DE 2.008

Per Joan LLadó

Com que el sistema democràtic de participació no impera en la nostra colla pel que a escriure cròniques es refereix, a partir d’ara, instauraré el règim dictatorial: el cap de setmana que em plagui, nomenaré a dit el candidat a fer anar la ploma. Si aquest s’hi nega, aquella setmana restarem tots sense la crònica ni les fotos. Tan sols hi faré aparèixer, per no trencar el blog, el títol. Així de pelat.
No em sembla just que gairebé sempre sigui jo el que faci les cròniques. No ho dic pas per cansament, perquè realment m’agrada, sinó perquè considero el blog, tot i que el gestioni jo, una plataforma de grup, de tota la colla, on tots hi podem dir la nostra i podem incloure-hi les opinions i continguts que vulguem. El blog, per ser més plural i sobretot més dinàmic i atractiu, hauria de ser més participatiu. No em podeu pas negar, ara que som una colla força compacte, que no us agradaria de llegir una crònica de cadascú de nosaltres. No tant sols estrictament una crònica que a voltes pot semblar freda, sinó que en ella hi podem afegir també el que cadascú sent i pensa i hi avoqui tot el que la sortida i la relació amb els companys/amics li aporta de bo i de no tant bo. Evidentment, m’agradaria que les mames també posessin el seu granet de sorra i si qualsevol d’elles vol enviar-me una aportació escrita, serà benvinguda. Crec que hi tenen molt a dir.

EL COTIELLA. ESQUÍ DE MUNTANYA. DISSABTE 1 DE MARÇ DE 2.008

Per Joan Lladó

Durant la setmana, vaig veure la ressenya (piulada) a la web esquidemuntanya. Dijous, al Casal, vaig proposar-la i, després de comentaris al respecte i cercar alternatives, la decisió va ser presa: cap al Cotiella. En principi hi pujaríem l’Albert, en Martí i jo i només disposàvem -en Martí- de dissabte per aquesta sortida. Ja en teníem prou, la qüestió era sortir. Li tocava dur el cotxe a en Martí.

Havíem quedat a les vuit del vespre i marxàvem a dos quarts de nou. Pel troç que ens quedava, no estava pas malament. Vam fer aturada a Bellcaire d’Urgell per fer un moç. Allí vam tastar una cervesa de la terra 100% (com la Moritz) i artesanal: la CCM Lupul·lus (cerveseramontseny). Molt bona, la recomanem.

Després de patir durant uns 80 km. per poder posar gasoil al cotxe, vam reeixir-ne cap a quarts de dotze a Las Ventas de Santa Lucia en una estació automàtica. Vam deixar l’oportunitat de posar-ne a Algerri pensant que a Alfarràs o a Castellonroi no tindríem cap problema. Doncs anàvem errats; fins passats tres quilòmetres de Graus vam anar amb el cul pres.

Després del neguit i ja més tranquils, vam valorar la possibilitat de canviar de vessant per fer el cim: o bé seguíem les indicacions de la piulada -vessant sud-est- o asseguràvem el tret enfilant per la cara nord-oest -per la vall de Gistaín-. S’optà per la segona. Vam fer alguns quilòmetres més de cotxe, però amb aquest podríem guanyar més alçada.

En arribar a Saravillo preguntem per l’estat de la pista que ens havia de dur al refugi de Labasar. A dalt trobareu gel, ens diuen. Farem nit al poblet, doncs. Arran mateix de la pista veiem una pallissa oberta i allí ens encauem. Ja hi trobem la palla estesa i no triguem ni deu minuts a ensobrar-nos. Posem l’alarma a les set i si no recordo malament, cap a dos quarts de dues no sent una ànima. Només el lleu brogit de l’aigua del Barranco de Espuena que passa a tocar.

Ens despertem tard. Com de costum, el mòbil de l’Albert no ha sonat. Ens vestim, m’encinto els peus amb esparadraps, esmorzem i cap a dos quarts de vuit agafem el cotxe per anar amunt. La neu ens impedeix de continuar a la cota 1.500. Ens acabem d’abillar, preparem el material i, abans de quarts de nou, comencem la marxa en direcció al refugi de Labasar amb els esquís a la motxilla. Anem posant i traient esquís fins uns tres-cents metres abans del refu que es troba a una alçada de 1.700 m. Allí, segons la ressenya que tenim, hem de trencar a la dreta per anar a cercar l’enfilada vall entre el Pico Labasar i les agulles del mateix nom. Encarem la vall travessant un prat cercat i en forta pendent i progressant seguidament entre el darrer i jove bosc de pi als peus del Pico Labasar quan apareixen davant nostre les boniques i altives agulles (2.400 m.). Voregem per damunt El Ibonet. El dia no és pas ufanós. No hi ha boira que impedeixi d’anar veient els cims del Pirineu axial a la nostra espatlla, però hi ha núvols alts que malmeten la visibilitat de l’orografia del terreny més proper: les passem magres per anar a cercar el flanqueig del Collado de la Pala del Puerto: hem de travessar la fondalada sota i a ponent de la Peña de Una plena de petits turons i congestes de neu i no podem distingir si el terreny puja o baixa. Abans però, fem un petit moç. Les meves maleïdes llagues dels peus comencen a fer-se notar, sobretot la del taló dret. Convé un canvi de botes. O potser de peus.

La neu, en arribar a l’inici del flanqueig, no es presenta en les millors condicions. En Martí és al davant i va obrint traça que, a mesura que hi passem, es va trencant en haver-hi la neu glaçada a sota. Moments de tensió. Pulsacions que augmenten no pas per l’esforç. Arribem al coll tot sospirant (2.400 m.). Uf!!!

Traiem pells per baixar i travessar la Era de las Brujas, lloc inhòspit, immens, solitari, més encara que tot el que hem fet fins aleshores: no hem vist ni una ànima. Bé, no, l’Albert ha vist una persona a la Colladeta que quan tornàvem al cap de set quarts pel mateix indret, encara no s’havia mogut. Intentem de no perdre massa alçada i enfilar el coll. Aquí ens trobem amb el mateix problema de visibilitat i ens costa de triar un bon traçat. Quan arribem al lloc adient a l’altre vessant de la clotada -possiblement hem baixat massa- tornem a enganxar les pells.

Foquegem mitja hora més fins la Colladeta i a partir d’aquí, amb fort vent, la pala cimera. Arribem al cap de la Dama Blanca -així anomenen el Cotiella els de la terra- a cinc hores del cotxe. Som a 2.912 m. Llàstima del vent. La panoràmica que ens brinda aquest balcó privilegiat del Pirineu és meravellosa. Tenim el Pedraforca a tocar. Increïble.

No triguem ni deu minuts en fer les fotos i treure les pells per evitar d’agafar fred i comencem la davallada. La neu no està en excel·lents condicions però podria estar pitjor. Anem fent sense massa alegria. Particularment baixo molt malament: el cansament, el mal de cap, una tanca de la bota trencada i els mitjons massa prims fan la subjecció de la bota poc idònia i en conseqüència els esquís van on volen. Si hi afegim el mareig que ens provoca la mala visibilitat en alguns trams, doncs podeu comptar. L’entorn, però, ens compensa: quina solitud! Quina majestuositat! Gran massís calcari on s’hi ha creat un gran sistema de cavitats kàrstiques.

Així arribem a la bonyeguda fondalada de la Era de las Brujas intentant arribar a la màxima alçada de la vessant oposada. Posem les pells. La pala és molt dreta però la neu és en perfectes condicions per progressar i superar l’escull. Tot i així, l’adrenalina aflora.

Som al Collado de la Pala del Puerto. Ens traiem les pells per baixar la pala de l’inestable flanqueig. Hi ha dubtes de l’itinerari. Flanquegem i ens col·loquem al centre de la pala per gaudir un bon tram de descens. En una de les aturades observem el flanqueig i el penyassegat al dessota. No badis ni llisquis quan passis per sobre, la volada pot ser sonada. Després tornen les dificultats visuals per triar l’itinerari i arribar sense massa esforç als peus del darrer graó que, en enfilar-lo, ja serem a la Vall de las Agujas de Labasar.

Posem les pells per darrere vegada i en ser un tram que potser no arriba als cent metres de desnivell, les cames i el cor en no tenir temps d’agafar el ritme, ens maleeixen.

En uns rocs nets de neu, no massa lluny d’on ho hem fet en l’anada, ens asseiem per assaborir les apetitoses viandes que ens esperen en les motxilles. Fem la juguesca -mig en broma fins de debò- de baixar al refugi de Labasar per La Ribereta que ens costaria enfilar uns cent-cinquanta metres fins al seu coll i de postres -veient el mapa- una possible remada final fins el refugi. Això darrer ens fa desistir.

Traiem les pells per fer el darrer descens pels peus de les Agulles. El bosc el travessem de dret i amb neu fonda fins enllaçar el camí. De seguida som a la pista i anem davallant ara treu, ara posa fins el cotxe.

Una jornada de vuit hores ben treballades. En restem satisfets. Jo m’enduc com a premi una llaga de campionat.

A reveure,

Joan Lladó

 

Els corriolaires d’alçada: Albert G., Martí M. i Joan Ll.

Desnivell acumulat: 1.950 m.

Cartografia: Cotiella-Peña Montañesa 1:25000 de l’Editorial Alpina.

Les imatges d’en Joan: clica aquí.

Les imatges de l’Albert: clica aquí.