BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

ESQUÍ DE MUNTANYA. VOLTA A LES MALADETES. SEGONA SESSIÓ AMB ACTORS DIFERENTS. DIUMENGE 22 DE JUNY DE 2008

Per Joan Lladó

Per acabar la temporada d’esquí i poder estrenar les botes, hi ha res millor que fer el tomb a les Maladetes?
Així va ser: dissabte a la tarda, amb tranquil·litat, en Xarli i jo agafem el “bus” i cap a Benàs hi falta gent. Bon sopar al poble de la Ribagorça, arran de l’Éssera i tot seguit cap al Pla de la Besurta on no hi cabia ni una agulla.

L’endemà engeguem a un quart de set i la primera patejada ja és important. Ens calcem els esquís un troç força més amunt de la Renclusa i fem una flanquejada considerable per anar a cercar el torrent i lloms que ens menaran al coll d’Alba.
Abans d’arribar al coll, mentre fem un moç, arriba un esquiador solitari. És de Vic. Vol fer els cims més propers. Nosaltres acabem de decidir, -en Xarli no es veia amb prou condicions físiques- un cop hem assolit el coll, que continuem la volta. Baixem a Cregüenya: ni una ànima.
Ara amb els grampons, superem el coll d’Aragüells. A pocs metres veig un noi que enfila cap el cim de l’Aragüells i al meu davant apareix el Vallhivierna, cap a l’esquerra, tot altiu, l’Aneto amb una corrúa de formiguetes que avancen lentament pel pas de Mahoma. Als nostres peus, al fons de la vall de Corones, podem veure la multitud de traces dels excursionistes. Iniciem el segon descens cap als llacs on trobem força gent circulant en ambdós sentits. Tot i ser en plena canícula, un airet fi evita la xafogor que en aquell indret podria ser sufocant. Quan iniciem l’ascens cap el coll de Corones, en Xarli carrega aigua en un petit salt i em diu que si vull fer l’Aneto, que vagi fent -que s’ha buidat- que m’esperarà al coll per fer el descens plegats.
Arribo a la gelera ben tou. Les botes noves m’estan deixant uns peus de museu. Em calço els esquís per acabar de remuntar el cim que em sembla ben bé un 8000 i passo Mahoma completament sol. Reprenc l’alè, observo el recorregut fet, faig i em faig algunes fotos i de seguida avall per no fer esperar massa en Xarli. Al cim, ni una ànima. De fet, és tard, em sembla que era la una o quarts de dues. A la glacera, encara algun esquiador escampat tot enfilant.
Del cansament, ens costa fins i tot de gaudir amb el descens. Hem de fer tirades curtes. La neu, tot i ser pasta, és lleugera, no massa humida i sembla verge. Fa de bon tractar. Les botes, en el descens, una meravella.
Ens descalcem els esquis a l’entrada de Barrancs, força amunt, amb la consegüent patejada. Abans però, en un pla herbós, enmig de la rocalla i els rierols, fem un descans de mitja horeta. No tenim pas tard i em cal recuperar el seny.
Arribem al cotxe satisfets després d’haver-ne eixit gairebé onze hores abans.
Fem una molt agradable i refrescant remullada en un torrent i com nous, carretera avall.
Al Bar Sport de Bellcaire d’Urgell faig tastar la CCM de llúpol a en Xarli, acompanyada d’un platet de callos sensacionals.

Fins la propera,
Joan LLadó.

Desnivell + acum.: 2200 m.

Les fotos: clica aquí.

ESQUÍ DE MUNTANYA. TRAVESSA ALBA-CREGÜENYA-CORONES-ANETO 14 DE JUNY DE 2008

Per Albert Gomez

Divendres 13, en Martí em passa a recollir al
voltant de dos quarts de nou, marxem cap a Benasc com ho hem fet altres
divendres, amb aquella afició i amb el desig de que la falca anticiclònica que
prometen els homes del temps s’acompleixi. Fa moltes setmanes que anem
posposant la sortida i ja tenim mig més de juny al damunt, se’ns esgoten les possibilitats
de rematar la temporada. Ja fa temps que tinc ganes de fer aquesta travessa, a
vegades pel temps, altres per consells desencisadors no l’havíem pogut fer, aquesta
vegada ha de ser la definitiva.

Com en altres
ocasions fem parada a sopar al bar Sport de Bellcaire d´Urgell, un entrepà i
una bona cervesa de llúpol com va sent tradició.  Arribem pels vols de la una de la matinada al porxo del pla de
Senarta, la son ens envaeix i ens posem dins el sobre, tot i que cap a les dues
ja n’hi ha uns que desfilen i em desperten, una indisposició gàstrica i el cafè
que he pres ja no em deixen dormir mes, faig números i crec que ens hem d’aixecar
abans del que hem acordat amb en Martí, els roncs del meu soci m’estan martiritzant
i quan son les cinc decideixo unilateralment aixecar-nos, la ruta d’avui es
preveu llarga i cal aprofitar el bon temps que han pronosticat durant el matí,
el Màster rondina, però finalment accepta i 
marxem cap al pla de Basurta on esmorzem lleugerament i preparem les
motxilles.

 

            Cap a un quart de set, sortim del pàrking,
sabem d’antuvi que fins a la Renclusa ens toca anar amb les eines a l’espatlla,
trobem un sarsagué de gent que fa el mateix que nosaltres i enmig de la gentada
cares conegudes amb les que compartim breus converses amicals.

 

            Passat el refugi ens calcem les
fustes i ben aviat ens quedem sols,  gairebé
tothom, com una corrua de petites formigues, va transitant cap als Portillons,
l´Aneto o les Maladetes. Després de deixar els Ibons de Paderna enfilem cap a
la coma d´Alba i el seu mateix coll, en aquesta ocasió tracem millor que la
darrera vegada, ja que aleshores, varem pujar massa a prop del pic d´Alba. La neu
és dura amb un polsim de neu pols per sobre que a vegades ens dificulta la
marxa i fa que l´ adherència sigui penosa, ben aviat  però, arribem sota la collada on posem grampons i  la superem. Des de aquí el paisatge és
magnífic sota els nostres peus l’estany de Cregüenya un dels més bells del
Pirineu, fem un breu descens passant a prop del Pic Bondidier un dels  tres mil menys visitat; la baixada és excel·lent
tot i ser vessant sud la neu és bona i anem serpentejant blocs de roques enormes
per trobar la traçada bona, abans d’arribar a l’estany ens aturem en una
balconada amb sol per menjar un xic, a l’oest s’alcen els Posets curulls de neu
i al nostre darrera l’espectacular cara sud de la Maladeta, també veiem el
nostre proper coll a superar amb el Pic d´Aragüells a primer terme. El silenci
i la solitud regnen en aquest paradís blanc i fred, tan sols les nostres veus pertorben
aquesta tranquil·litat.

 

            Ben menjats baixem fins a la vora
del llac per unes pales força dretes, la neu es manté dura i ens permet unes
bones ziga zagues, voregem l’estany i 
mentrestant anem definint la pujada, sabem que hem de fer un flanqueig
força exposat. La ressenya ja  esmenta
que és el tram més delicat de l’itinerari i ens adonem que en tot el
vessant  hi ha marques profundes de
fusió i restes d’allaus que combinat amb neu dura   no ens permetran progressar amb comoditat, decidim doncs posar
les punxes, piolet i un pal per si de cas, mentre pugem, en Martí no treu l´ull
d´un bolet de neu que penja sobre els nostres caps, sembla que ens vagi seguint
ja que no acabem de sortir de la seva àrea d’influència, aviat però coronem el
coll i trobem vida humana: una família amb un nen  d’uns set o vuit anys estan pujant tortuosament l´Aragüells. És
engrescador veure nens tan joves trescar per la muntanya.  Des del coll baixem
uns 250m fins al llac de Corones, la neu aquí ja s’ha transformat i permet una
baixada relaxada i tranquil·la, des d’aquí 
veiem l´imponent cara sud de l´Aneto amb neu sobreeixint  per tot 
arreu, poques vegades hi he vist tanta abundància en aquesta època. En
un bon tram d’aresta s’hi endevina una munió de gent que suposem esperen per
poder passar el pas de Mahoma. Nosaltres posem pells i comencem el que ha de
ser l’últim coll, ens queden uns cinc cents metres de forta pendent fins el
coll  i dos cents més fins el cim, aviat
però ens aturem a dopar-nos  ja portem gairebé
cinc hores i les forces minven, tinc sequedat a la boca i se m’ha acabat l’aigua,
és impropi del Mamalló. Passem prop de la canal Estasen ens la mirem de reüll i
celebrem que dalt hi hagi una bona cornisa, no fos cas que se’ns acudís de
pujar-hi, de tota manera passar pel coll de Corones també suposa un esforç ja
que la gran quantitat de neu ha fet que l’últim tram sigui força dret i les
roques habituals hagin quedat amagades, ens creuem amb gent que han instal·lat
una corda per poder baixar-hi. Fem un petit mos tot veient la diagonal que
travessa la glacera per on va pujant la gentada, nosaltres ens calcem de nou
els esquís fins pocs metres abans del mític pas de Mahoma, ens calcem de nou
les punxes i ens quedem perplexes ja que les roques que configuren aquest pas
han quedat colgades i només resta una aresta fina de neu per on  passar, fa certa angunia ja que no podem agafar-nos
i el pati per cada costat és considerable. Unes fotos i una breu conversa amb
un gallecs ja que nosaltres no portem ni càmera i ja prenem el camí de retorn.
Ens retrobem amb vells companys de la volta a la Cerdanya  i tothom comenta el mateix, la quantitat de
neu que encara resta per aquí dalt.

 

            Ens posem les fustes per darrera
vegada, ens esperen més de mil metres de descens per una neu genial, fruïm de
les traces dels nostres girs, del paisatge i del dia que encara llueix, trobo a
faltar un que guapo!! Però no  sento res, deu ser el vent que s’enduu les
paraules. Aviat arribem a Barrancs  i la
neu en el darrer tram ja és més pesada, 
provoca algun que altre ensurt que em deixa encastat de quatre grapes
sobre el cotofluix blanc; ara si, esquís a l’esquena i una bona  “patejada” fins al cotxe, com m’agrada
aquest tram! gairebé no rondino gens ni mica. Per fi després d´una hora arribem
al cotxe, ja em  patinava l´”embrague”. Treure’ns
les botes és un plaer indescriptible, endrecem 
ràpid, estem fora de l’horari previst, son un quart de quatre i portem gairebé
nou hores trescant per aquest varals, fem una remullada, un mos a Benasc i cap
a casa, tots dos tenim sopar d’esplai a quarts de nou i segur que ens caurà una
esbroncada. Tot just han passat vint-i-quatre hores des de que varem marxar de
Mataró, de ben segur que d’aquí uns anys pensarem que estàvem ben sonats.

 

Fins la propera,

Albert Gomez.         

 

Desnivell positiu 2200m.

Distancia lineal 16 km

Corriolaires: El Màster i el Mamalló.

Cartografia: Aneto-Maladeta 1:25000 de l’Editorial Alpina

LA MOLA DE SANT LLORENÇ. DISSABTE 31 DE MAIG DE 2008

Per Anscari Nogueras

 

El dijous al casal quedem quatre de la colla per anar a
caminar per la zona de Sant Llorenç del Munt: en Martí, en Carles, l’Albert i jo.
El divendres rebo una trucada d’en Martí i m’aconsella que
agafi el frontal i el budrier, però no anàvem a caminar?? Que si una cova, que
si hi ha un pas una mica “chungu” que no pots caure, però que si caus et
mates… em quedo més tranquil.

Sortim a les set, anem amb el “crocanti” de l’Albert, en un
moment ens plantem a Matadepera, enfilem cap a la urbanització de Can Marcel que
toca al Parc Natural, deixem el cotxe i repartim el material de escalada que ha
agafat en Martí, un cop feta la bossa iniciem la ruta. De seguida trobem el
caminet per anar a la pared on necesitarem les cordes, en Martí ens comenta que
ell i l’Andreu van venir fa temps i ho van fer sense corda, que no recorda
haver-la fet servir, ens apropem a veure-ho, i el pati es considerable, no
dubtem ni un segon i ens col.loquem el budrier.

El nom del pas és tranquil.litzador, el Cap de Mort, és un
pas molt estret que t’obliga a anar arrossegat per terra i alhora que la pared
vertical fa la balconada et fa pasar per fóra , i és aquí on seria conflictiu
caure-hi. Passen en Martí i en Carles, i ens adonem que nomès tenim un mosquetó
per pasar en Gomes i jo, passo jo amb el mosquetó i ell es lligarà l’extrem
final de la corda.Recollim el material i ens treiem el budrier per iniciar ,ara
si, la caminada.

Sortim al Pla dels Escorpins que ens durà al Pr-31, cami
empedrat que porta de dret al Santuari de la Mola, ni cent metres i ens desviem
per un corriol que baixa una mica per anar a trobar la Castellana de can
Torres, conjunt muntayós que simula un castell, arribem a un punt que no hi ha
camí per baixar-hi, reculem i veiem una clariana en el camí ,hi entrem i
descobrim la canal gentil, bonica
troballa pel grup que quedem sorpresos del forat de la canal, no sembla que hi
passi molta gent per allà, encara que està equipada amb ganxos , tirem una corda
per baixar-hi, no hagués calgut, en Carles passa un moment de dubte, però al
final desestima la corda per continuar.

Arribem al Castell per seguir cap el Bolet, i agafem el camí
dels Maringes, amb molta vegetació que obliga a anar ajupit moltes estones,
després ens equipem de nou amb l’equip per escalar, on un arbre ens dóna la
benvinguda i ens ajuda alhora.Després trobem un forat d’ uns vuit o deu metres
de llargada que ens portarà a l’altre banda de la pared, ens passem les
motxiles primer i després les seguim nosaltres, hi ha algun tram força estret i
ens hi em d’esforçar per passar. En Carles surt del forat amb unes malles d’
estètica okupa, les ha foradades per tres llocs, i éren noves.

A continuació ens trobem amb la cova de les Ànimes de una
llargada de 276m, hi entrem una mica però s’estreny molt i ens hauriem
d’arrossegar per terra, el terreny està enfangat hi decidim tirar enrera doncs
no anem preparats per la xocolatada.

A la que sortim a la carena de la cova, ja observem la
gentada que volta per la mola, per on ha pujat aquesta gent?? nosaltres no hem
trobat ningú en tot el matí, ja veig que és com anar amb la bici, per on puja
tothom no em de pujar, està prohibit.

A dalt al Santuari, fent una visita a l’ esglèsia i ens
entaulem al restaurant per fer unes cerveses i unes patates, no ens entretenim
i sortim direcció a la canal del micos , passant per la cova de l’ Alzina i la
Balma de la Llosa, es tard i acelerem el ritme de baixada , passem per Sant
Esteve , on ens donen la benvinguda tres gossos, saltem la tanca per sortir a
la pista de les Nogueres, per acabar baixant al punt de sortida i on tenim
aparcat el cotxe.

 

Fins la propera,
Anscari Nogueras.

Corriolaires: Albert, Martí, Carles i Anscari.

Km total:8 km

Desnivell total:850 m.

Les fotos de l’Anscari: clica aquí.
Les fotos d’en Martí: clica aquí.

TRAMUNBIKE DE SALT: CURSA A MIDA. DIUMENGE 8 DE JUNY DE 2008

Per Joan LLadó

En la desena edició d’aquesta cursa que organitza el club BTT Fornells, ens hi vam afegir quatre corriolers: en Giovanni, en Manel, en Carles i el que escriu. El club del gironès es volgué lluïr en la desena edició preparant un gran recorregut en tots els seus aspectes i per damunt de tot, pensant en els que busquem aquesta mena de reptes i, realment, ho aconseguiren. Des del nostre blog els felicitem.

Els que ho sol·licitàrem -i pagàrem- amb la inscripció, ens duguéren amb autocar i les bicis amb camions, des de Salt fins a Les Preses. En aquella població de la Garrotxa hi havia l’inici de la cursa.
Després d’uns dos quilòmetres de carretera, enfilàvem cap a Xenacs per la pista asfaltada, forçant d’aquesta manera que la pilota s’estirés i evitant embussos en el tram corrioler.
A Xenacs mateix comencem enfilant per corriol…
Malgrat la duresa de la cursa incrementada pel fang present en un cinquanta per cent del recorregut i coincidint amb els trams més durs, hem acabat amb una gran satisfacció i amb ganes de tornar-hi. Sembla talment com si ens haguéssin preparat l’itinerari per a la nostra colla.
Hi ha hagut tres descensos inoblidables que no detallarem, com tampoc la resta, a petició de l’organització. Precisament en aquest trams, que ens fem nostres, hem trobat a faltar a un bon grapat d’amics de la colla.

La nostra classificació, de 500 inscrits aproximadament:

Nom Posició Temps Dif. amb 1er.
Josep Almendros 1 3:23:47 0:00:00
Pere Sanchez 2 3:30:20 0:06:33
Cristian Collados 3 3:30:24 0:06:37
Joan Lladó 71 4:58:19 1:34:32
Melcior Mauri 91 5:05:04 1:41:17
Manel Trenchs 108 5:14:12 1:50:25
Carles Llorens 156 5:45:22 2:21:35
Giovanni Leonardi 157 5:45:24 2:21:38

La satisfacció d’arribar abans que un campió com en Mauri és gran.

L’enllaç de tota la classificació aquí.

Distància recorreguda: 56 km.
Desnivell + acumulat: 1.466 m.

Fins aviat,
Joan LLadó.