BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

ESQUIADA AL SAN LORENZO. LA RIOJA. DILLUNS 13.04.2009

Per Joan LLadó

Feia uns quants anys que,  tot aprofitant les vacances de Pasqua a la Rioja Alavesa, volia enfilar-me amb els esquís al cim del San Lorenzo, el sostre de La Rioja, el segon del Sistema Ibèric després del Moncayo. Però no tots els anys es presenten tant generosos amb la neu com ho ha estat aquest. Així doncs, vaig carregar els esquís al cotxe per si s’esqueia. 

El primer intent va ser el dissabte sant ja que el temps dels dies previs no ho féu possible, però l’espessa boira em va fer
desistir a mig camí. Sort que l’aproximació amb en cotxe és prou curta: una
hora i mitja escassa. Per diumenge, les previsions tampoc eren gaire
galdoses, així doncs, vaig esperar-me fins dilluns, que s’esperava un
petit interval abans d’un altre important front que s’acostava per
ponent.
Efectivament, el dilluns em llevo amb un dia radiant. Tot
circulant amb el cotxe enmig de les plàcides inclinacions de vinyes
alaveses, el cim del San Lorenzo se m’apareix encara en penombra,
coronant la Sierra de la Demanda, tot dient-me, vinga que t’espero.
Travessar
el poble d’Ezcaray és prou bonic però enfilar la carretera que mena a
l’estació d’esquí amb la vall del Rio Oja al fons, és sensacional.
Arribo
a peu d’estació i m’equipo. Hi ha una bona colla de foquejadors, la
majoria bascos, que també aprofiten el dia. Els riojanos no fan festa
el dilluns de Pàsqua.  Els esquiadors de pista, en aquells verals, van
més tard. Es presenten cap a les deu en amunt.
Puc veure clarament per on vaig pujar el dissabte sense saber on anava. De poc que no arribo al cim sense saber-ho.
Quan vaig enfilant enmig de les pistes, sense gairebé ningú pel mig i això
que són les deu tocades, la faig petar amb els col·legues que també
pugen al Sant Lorenzo.
La vista que s’observa quan ja he agafat una
certa alçada, cap als 1.800 m., és dilatadíssima, tot i que al vessant on em trobo només puc veure el  nord,  nord-est, se’m presenten les properes valls a primer terme del Rio Oja i del Cárdenas amb Sant Millán de la Cogolla al bell mig, més enllà la gran obertura
de la vall de l’Ebre, flanquejada a l’altre vessant per la
sierra de Cantàbria i les muntanyes del País Basc amb el Gorbeia amb
barret blanc. Més avall les més septentrionals muntanyes de Navarra i,
enmig d’unes i altres, treuen el cap els Pirineus més occidentals.
Entre
foto i foto, vaig fent xino-xano fins arribar al final del remuntador
més enlairat, als peus del cim, a uns 2.100 m. Hi fa un xic de vent,
però no molesta.
Davant meu hi tinc un altre noi que em du uns cinc
minuts d’avantatge. Dalt del cim (2.262 m.), els tres que hi som -cadascú va pel seu compte-, fem un
canvi d’impressions per saber quin és el millor vessant per fer un bon
descens fora pista. El coneixedor de la zona ens dona unes indicacions i tot seguit  ells dos baixen plegats. Jo m’espero a badar i fer fotos una bona estona car, la vista, com us he dit abans, és vastíssima i a més, ara,  de 360 graus. La temperatura, immillorable.
En començar a davallar, segueixo les indicacions i les traces del col·lega. Sense presses i en un ambient totalment desolat, vaig perdent alçada en un descens digne dels Alps. Només trobo de cara els que pugen per la pala del cim; més avall, la solitud és total i ho agraeixo. L’arribada al punt més baix,  en una petita plana que fa un recolze d’un torrent, el vent ha minvat fins desaparèixer i la temperatura ha crescut un xic. Ens saludem amb el natiu que m’ha donat les indicacions al cim. La gent va pujant i baixant. El dia hi acompanya. En aquell racó i aprofitant la plana, hi ha una bassa per a l’extinció d’incendis que brolla per dins de manera ufanosa i en vessar l’aigua s’ha creat un mantell de glaç força important per a l’època que som. Des d’allí observo les traces que hem marcat en el descens: no estan malament…
Calçades les pells, inicio l’ascens seguint el recorregut de l’altre noi que em sembla que era de Vitòria. Arribo al coll per on travessa la pista que he enfilat per anar cap al cim, uns cent metres de desnivell per sota del darrer remuntador on torno a pujar.
Després de descansar i observar els usuaris que es belluguen per les pistes, que gairebé tots són bascos i parlen l’èuskar, vaig a cercar la pala nord-est del cim per anar a desvirgar la neu. Quines sensacions… Tots els que s’aventuren a fer la pala són surfers.
En arribar en una gran cruïlla de pistes, veig l’ambient molt diferent del matí. Certament van molt tard aquesta gent.
Torno a posar pells i enfilo per una pista que em deixa al vessant nord del cim. Faig el darrer tram sobre la neu preparada fins el cotxe i al restaurant un entrepà i el cervesot. Ha estat un bon dia.

Fins aviat,
Joan LLadó

Desnivell + acum.: 1.400 m.
Les fotos: cliqueu aquí.

A VALLGORGUINA PER CALDETES I ARENYS. 5.04.2009

Per Joan LLadó

Un diumenge més som una bona colla a la plaça i no triguem pas massa a decidir on anar: jo tenia una possible petita trobada i hi fem cap per comprovar-ho.
Pel camí de la via arribem a Caldetes i pugem per la sorrenca riera fins el coll del Pollastre.

Baixem fins a Arenys per les vinyes i tornem a enfilar, per les
esportives giragonses, fins el cementiri. Per la carretera baixem fins
a travessar un altre cop la riera i comencem l’ascens de Collsacreu pel
vell camí del llom. A la part més alta del camí, uns i altres intentem
un difícil pas d’equilibri que alguns, al segon o tercer intent,
aconseguim de passar.
Baixem un tram de carretera cap a Vallgorguina i al primer revolt a
esquerres, prenem un petit corriol que baixa cap al torrent. Aquesta és
la troballa que un dia, tot passant amb la bici de carretera em va
semblar que podria ser curiós.
El principi  és força dret i apareix alguna branca que dificulta la
conducció. La mesura del camí és corriol-corriol i sempre pel marge
dret del torrent va baixant fins a creuar-lo ja a la part baixa. El fet
d’estar tot l’ambient humid i ben xop, als trams on abunden les arrels,
cal estar molt a l’aguait.
Llàstima que el caminet no sigui més llarg i a més haguem de tornar a
la carretera perquè una finca ens barra el pas. Un dia o altre trobarem
l’alternativa.
Esmorzem a ca la Lola i fem la tornada pel camí del Trull per enllaçar amb el GR fins el Corredor. A la pista saludem l’amic Pep, guarda del parc i anem a fer de les nostres als “misteris”. El que millor ho resol és en Giovanni i el que en surt més mal parat, l’Anscari. Vegeu-ne les fotos.
Seguim tornant per la pista al Pi de Buac i enfilem per anar a fer el corriol del Malpas que sempre s’agraeix. Abans d’això se’ns acomiada l’Anscari. Ja en té prou. Tot baixant per Sant Martí, en Giovanni ens proposa de fer una cafrada que resulta no ser-ho tant per la humitat del terreny.
Fem el baixador del pont de l’autopista i cap a casa.

Fins aviat,
Joan Lladó.

Els corriolaires: La Flor, El nét de la Trini, L’Avi, L’Home Senzill, La Pantera Rosa, En Ventús, El Senyor, En Prosciutto, El Maestro i en Pistons.
Distància recorreguda: 52 km.
Desnivell +acum.: 700 m.
Les fotos d’en Giovanni i un parell de meves: clica aquí.