BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

 

Per Joan Lladó

Si hom va d’excursió pels topalls més enlairats de Collsacabra no podrà evitar de fer com aquest adorable animal que li és tan fàcil d’enfilar carenes rocalloses com de baixar per les gorges més pregones en cerca d’aliment i aigua: si, parlem de la cabra. L’excursionista no ho farà per l’aliment, simesnó per gaudir i envolcallar-se de ple per un dels paisatges més trencats, acollidors i suggerents del país. Vet aquí que això és el que hem fet avui, trepitjar aquesta rodalia talment fóssim un d’aquests bells i entranyables animals que se’n cuiden –se’n cuidaven més ben dit– de tenir aquest jardí ben llustrós, malgrat que no n’haguem vist ni un per casualitat. I crec que n’hi hauria d’haver molts més –bàsicament en les comarques més seques– per fer-ne un pasturatge de conservació que possiblement evitaria, en part, aquesta plaga d’incendis que estem patint.

 

Com ho hem fet? Doncs iniciant la ruta a la Vall d’en Bas, concretament als Hostalets. Hom volia enfilar-se  a l’altiplà de Falgars per la ruta més ràpida, és a dir, per la pista emporlanada de La Coromina on alguns de la colla s’hi van estrenar amb la flaca ara fa una dotzena d’anys, però resulta que la propietat n’ha vetat el pas als ciclistes per via judicial segons ens ha contat un veï de la contrada. L’alternativa per no haver de tenir raons amb la propietat? Doncs remuntar el Camí Ral d’Olot a Vic. Fa un xic de basarda però què hi farem, vinclarem un xic més la carcanada i tastarem un dels més bells i antics camins de muntanya que uneix dues de les comarques interiors del país.

 

 

Aquest august camí l’havíem baixat més d’una vegada però mai pujat i per això ens ha costat de trobar l’inici –que no és gens lluny de l’altre– sense consultar el mapa. Entre una cosa i l’altra, hem perdut ben bé tres quarts. Però no tot és endevades, hem fet descobertes inesperades: una font com poques, de la Clapera, un ombrívol i engorjat sot de torrent, la Font de les Fogoses i de regal l’estocada d’una branca que, distret amb l’entorn, no he pogut esquivar i m’ha marcat la panxa com si d’un brau es tractés amb la conseqüència afegida que m’ha fet perdre el mòbil durant una estona. Si voleu una bona dosi d’adrenalina, no calen trialeres vertiginoses, us ho asseguro; perdeu el mòbil.

 

 

Posats damunt el bon camí quan hem passat un discret mas, l’Esquirol, aquest s’enfila de valent amb un terreny gens agraït. Convé prendre un ritme assossegat i anar esquivant el pedregam que no perdona. Els primers metres són els més costeruts i complicats, però no tant per a l’Uri que, en un parell de minuts el perdem de vista fins que una tanca que barra el camí li fa perdre el ritme i ho aprofita per fer-nos fotos.

 

Continuem la lluita. El ferm del camí millora, és més compacte, no tan desfet, tot i que els blocs de pedra –els originals de la via– són més grans i arrodonits i el pendent augmenta. Intentant de progressar en aquests trams, imagino com de difícil havia de ser pels carrutages i els animals de bast de transitar per aquests viaranys. Suposo que al damunt del paviment de pedra s’hi deuria afegir terra per amorosir el trepig de les rodes dels carros, de les ferradures dels cavalls, de mules i de rucs. Havia de ser tota una odisea, ensems de dur el neguit al damunt per no haver de trobar-te els malfactors en qualsevol de les marrades abans de fer cap a l’hostal. Ens conta en Rafel Puget en “Un senyor de Barcelona” d’en Josep Pla que, un parent seu que circulava per les marrades amb el seu cavall tot tornant de les fires de Sant LLuc d’Olot –on s’hi produïa una dilatada i densa concentració de barretines– i ben fornit de diners de les transaccions fetes, del “giro”, va ser aturat per una bandositat. Li entaforaren el trabuc al nas i davant la seva negativa a baixar del burro, el deixaren ben sec. El cavall espantat per la tronada, tornà a casa amb les alforges plenes amb el botí que els bandits no aconseguíren. I aquests, cap a l’aixopluc, a La Mina dels Bandolers a esperar a una nova víctima.

Arribem amb el més gran esforç a la Font de les Marrades, que és situada just abans d’iniciar-se el tram més costerut, més ombrívol i pregon de la cinglera –encarada al nord– on calgué bastir-hi els tombants per rebaixar-ne el desnivell. Hi fem una aturada per fer un glop i una bona refrescada al safareig a ran mateix del camí. És un espai amb molt poca claror que es filtra enmig de les capçades dels faigs i on hi abunden les espècies vegetals típiques de les zones humides. La molsa cobreix els talussos empedrats i donen un aire totalment nòrdic a la contrada. Aquests decorats són poc habituals en el nostre país, de caire més africà, que no pas europeu, i ens ofereix una molt gran satisfacció en veure’ls.

 

 

Reprenem el camí, que es fa més transitable, fins que arribem al darrer revolt a dretes i des d’on s’inicia el corriol que mena a la Mina dels Bandolers. Deixem les bicis en un racó i ens apropem a visitar la trinxera formada pel desplaçament de les calcàries gresoses de poca potència, que per això es trenquen i es separen, i que sovint trobem en les cingleres de la zona. Aquesta llarga i uniforme escletxa que segons les dites era utilitzada com a amagatoi pels lladres de camí, en fa dubtar aquest ús la poca distància que hi ha fins l’Hostal del Grau llevat que hostalers i assaltants hi foren conxorxats. Però no voldria pas d’engegar a fer punyetes la llegenda.

 

 

Acabem d’enfilar fins l’Hostal. Aquest sector de camí fins el Grau d’Olot ha estat molt més assequible del que ens pensàvem. Potser baixant fa la impressió que ha de ser molt complicat de pujada. Reprenem la marxa pel corriol que és PR, circula per sota Pujolriu i vers ponent ens duria a Falgars. El deixem tot just arribats a la pista asfaltada i prenem el GR que passant per la Casa Nova i en camí carreter ens menarà plàcidament al Pla del Bertajol, als peus d’Aiats mirant a migdia. Hi ha l’alternativa pel sud que resseguint el camí ral damunt la divisòria d’aigües, la serra de Mateus, ens menaria al mateix lloc.

Fem un mos abans de prendre el bonic i ombrejat corriol que en direcció contrària al camí que duiem, ens portarà fins l’inici de la grimpada al Coll de Saiols i, des d’aquest, per carena, amb alguna altra dificultat havent de carregar la bici a l’espatlla, al Pla d’Aiats.

 

 

Arribar al pla reconforta per l’airet que hi passa i s’eixampla l’estat d’ànims en veure el panorama que es presenta quan ens aboquem al penyasegat: cap a ponent, tota la Plana de Vic i el muntanyam de la Catalunya central; cap a migdia, el Collsacabra, amb l’escampada de masos als nostres peus, entre ells, l’Hostal de la Rotllada en el Camí Ral de Vic a Olot, més enllà la Guilleria i el Montseny i vers llevant, la Garrotxa i l’Empordà. El bosc ens impedeix de veure el nord, el Pirineu.

Parlant de l’Hostal de la Rotllada –actualment casa de turisme rural–, en el mateix llibre “Un senyor de Barcelona”, el Sr. Puget hi explica com es desenvolupava el viatge que feien cada any per anar a les fires de Sant Lluc a Olot des de Manlleu. Estem parlant del darrer quart del segle XIX. Ho feien muntant a cavall dels matxos de la quadra Reiet de Vic i trigaven divuit hores en fer el trajecte. Aquest, constava de quatre etapes i diu: “La segona etapa ens portava a l’hostal de ca la Rutllada. Hom donava un bon pinso als animals, i els viatgers ens assèiem a taula per dinar: sopa i carn d’olla suculenta –amb l’orella i la cua de porc, la cuixa d’oca i la botifarra negra– i un entrant. Tot era fresc, senzill, gustós de la més elevada qualitat, cuinat amb un interès extraordinari. Per postres, la grana de capellà; una nou, quatre ametlles, dues avellanes i quatre figues seques que tant de gust beure donen a la boca. I cafè. Després els homes encenien el caliquenyo i es reprenia la marxa.”

 

 

Havent esmorzat sota l’ombra d’un boix, seguim el nostre itinerari enmig de les altes falgueres que ens dificulten la visió per on transcorre el camí. Som ben a prop de les Cabanyes d’Aiats i continuem carenejant fins els peus del Puig Flabiol, pel seu vessant oest, assolim a continuació el Coll d’Aiats, voltem seguidament el Puig dels Llops pel faldar de ponent, sempre a recer de la fageda, i arribem al Coll del Bram. Aquí se’ns presenta el dubte de com pujar al Santuari de Cabrera: si bé per les marrades fent una altra sessió de malabarismes damunt les sofertes maquinetes, que vol dir, carregar un xic més la ronyonada, o bé, pujar a peu per les escales amb la bici a coll. Tot i que a les Marrades hi tindrem ombra, hom decideix d’enfilar pel dret amb el sol i la bici al clatell. I ensems que és tot un espectacle, no ens hi fem ni una foto. Les ganes d’arribar a dalt ens han distret.

 

 

Assolim la talaia on ens hi esperen els rucs pasturant a l’era i alguns excursionistes se’ls miren asseguts al pedrís de la façana. Imitem als nostres semblants i també prenem un refresc asseguts als graons a l’ombra de l’església. Fa calor i costa de bellugar-se d’on som però el temps s’escurça. Com sempre. Però avui més de pressa que mai. Ens vestim les proteccions abans de travessar l’estret pas de la cinglera i el cim de Cabrera perquè de seguida vindrà el descens extrem sobre la Lleixa de les Ovelles fins el Coll de la Freixeneda. Què us puc explicar… Si un graó pica, el següent crema. I els passos entrepedres? Maredeudelssetdolors! Molta canya i molt plaent. Ara, si cal fer algun pas a peu, es fa, no és necessari de deixar-hi la pell, tampoc.

 

 

Al coll ho celebrem i continuem per la pista emporlanada que du a Cabrera, al Coll del Bram. Nosaltres però, la deixarem sota mateix del coll per anar a cercar el GR i desfer-ne un bon tram fins la Casa Nova i per la pista arribar a Falgars. No ens volem arriscar prenent el corriol que ens hi menaria directament passant pel Molí de la Faja perquè hi ha cites familiars que no es poden endarrerir. Així doncs, toca baixar com bales per la pista. Les pedres, com si no hi foren. Passem pel llogarret explicant i recordant antics episodis i ensenyant a l’Uri on hauríem arribat si la pista no fos tancada al trànsit de bicicletes. Sant Miquel de Castelló el tenim pràcticament a la mateixa altura d’on som. Anem transitant per una zona gens boscosa, el sol escalfa de valent i l’ombra de qualsevol alzina a ran del camí és una potent atracció per aturar-s’hi per badar i eixorivir la testa. Però només es un desig, un miratge.

 

Abans d’arribar als Esqueis de Castelló, passem per un mas, Pibernat, que de fa una colla d’anys és en restauració. Quan sigui acabat farà realment patxoca i de pau, en tindrà la que vulgui. Tots tres ja hi hem estat, però bo i així, l’Uri ens dona permís per pujar a Sant Miquel i fer-nos l’autoretrat plegats. La cervesa perilla. Deixem les montures un xic més amunt del pas per poder baixar després els quatre esqueis i prendre’n un parell de captures.

Sense més preàmbuls, iniciem el descens, la cirereta de la jornada, seguint el PR que baixa directament als Hostalets d’en Bas. Que algú ens guardi.

 

 

El desavantatge de no tenir el mateix nivell tècnic en descens que els de davant és que faràs tota la baixada sol. I així ha estat. No em lamento pas per haver anat sol, hi vaig molt sovint, sinó per no poder gaudir en companyia. Per evitar-ho cal un ò més d’aquests quatre ingredients: entrenar més, posar-hi més collons, que vinguin companys amb el mateix nivell tècnic o que els primers afluixin el ritme. Algú en pot dubtar?

Bonica volta, Màster. Gràcies a l’Ennat per la recomanació del PR i també agraeixo les atencions del Consentit. Dedico l’entrada a tota la colla i una picada d’ullet per en Carles.

Fins aviat, troneres.

Joan

 

Els corriolaires: Martí M., Uri N. i Joan Ll.

Distància recorreguda: 40 km.

Desnivell: 1620 m.

La ruta del Fatmap: cliqueu aquí.

La ruta del Relive de l’Uri: cliqueu aquí.

Les fotos de l’Uri: cliqueu aquí.

Les fotos d’en Joan: cliqueu aquí.