BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Per Joan Lladó

Diumenge, un amic de la colla compartí via whatsapp un video que havia rebut a la vegada d’un conegut seu i també practicant de la btt/enduro. Aquest video demostra clarament les males arts i l’egoïsme que planen en els nostres cercles més propers, en algunes persones del nostre entorn i que, incomprensiblement, practiquen el mateix esport que nosaltres. Persones que no tenen la més mínima idea de com funciona el mon on ens ha tocat de viure ni tampoc tenen el respecte ni l’empatia necessaris vers els seus semblants.

Us transcric com va anar la cosa i què s’hi veu i escolta en la grabació. Després donaré la meva opinió al respecte.

El conegut (conegut 1) circula per un corriol de baixada tot grabant al company que va al davant i arriben en un tall/salt on dues persones hi estan treballant, suposadament arranjant i mantenint aquell espai. El que va al davant (conegut 2) s’atura just abans del salt i enmig de les dues persones que hi feinegen. Seguidament hi arriba el que graba, però un pèl més allunyat, tot dient:

–Ei! Bones.

–No tiu, t’he escrit aquest matí. T’he escrit aquest matí! Estic bastant cabrejat! – exclama airat el Treballador 1.

–Qui ets? – pregunta el Conegut 1 abans de les presentacions.

–Què fots amb la puta gopro en el putu trail secret? –pregunta educadament el Treballador 1.

–Ah… –diu el Conegut 1.

–No em fot ni puta gràcia que vinguis aquí… –us imagineu qui ho diu.

–Però si això no és secret –per nosaltres, els lectors, tampoc.

–Això no és secret? Això, xaval, ho he obert jo des de fot dos anys. No ho coneixia ningú i ara vens tu i comences a penjar videos –diu l’abarcador.

–Perdona, però jo no he passat el primer, m’ho han explicat uns altres i ja està segmentat a strava –el Conegut 1 a la defensiva.

–Això no està segmentat a strava! –nega l'”amo” amb contundència.

–I tant que hi és. Hi soc perquè m’han passat el segment.

–Doncs ho han tornat a penjar.

–No sabia que era teu.

–Estic fins la polla que vagis amb la gopro. Clar que ho saps que és meu, d’en D*******, igual que totes les baixades d’aquí baix com les altres que us trobeu.

–Perdona, relaxa’t…

–Pots parlar una mica més relaxadament? Perquè el bosc és de tothom… –intervé el Conegut 2.

–Que el bosc és de tothom? Aneu-vos a la Roca que és d’on sou, i aneu a obrir allà les vostres baixades i a grabar i les pengeu al putu instagram. Veniu aquí, ho rodeu tot, ho rebenteu tot, pengeu videos després tothom ho sap… 

–Mira, si vas d’aquest pal ja en tinc prou –el suplent, el Conegut 2, hi torna.

–A casa meva pots venir quan vulguis que no passa res –exposa amablement el Conegut 1.

–Amb tu no es pot parlar –el Conegut 2 llença la tovallola.

–Ficarem un doble aquí al mig i no us hi tirareu i no hi passarà ningú –amenaça en milhomes.

–M’hi tiro lo mateix que tu. Ho faré igual –diu el “gallitu” Conegut 1, no sé pas si enfotent-se’n.

–T’hi tires… Com aquest salt que també el fas… –deixa anar irònicament el pencaire.

–No, pero a ver, si haceis la bajadita y podeis no poner videos y pues… –intervé l’ajudant per posar pau.

–Vale! –aquí ho mata el Conegut 1.

 

Molt malament tot plegat, pels uns i pels altres. M’explico. “El bosc és de tots”, que diu el Conegut 2. Nooo! El bosc té una propietat sempre, sigui privada o pública. Això ho hem de tenir molt clar. El cas que ens ocupa, els boscos de la zona de Burriac, a Argentona, són de propietat privada. Dit això, que el propietari ens hi deixi passar anant a passeig, d’excursió, buscant bolets i boletes o caçant papallones i papallons, li podem donar ben bé les gràcies. Ara, canviar el paisatge, l’entorn, obrir camins, tallar la vegetació, en definitiva,  fer-hi el que ens doni la gana sense el permís de la propietat ni l’organisme competent (diguem ajuntament, generalitat, estat, UE…) això no s’ha de fer i no es pot fer.

Que jo sàpiga, el noi –i el seu company– que està treballant en arranjar el nou camí i fent-hi moviments de terra per fer-ne salts i que a més, fa tants escarafalls, no és el propietari de la finca. Per tant, ja pot anar obrint camins secrets i de la mena que vulgui que, per allà hi podrà passar qui vulgui, quan vulgui i amb els mitjans que li siguin permesos, mentre l’accés sigui obert. I encara que ell en fos el propietari, sense un permís adient, tampoc ho podria fer.

Si aquest senyor que modifica el paisatge com li rota i quan li rota, com fan tants d’altres en espais tant poblats com el nostre, arribarà el dia que, tant els propietaris, com els gestors del territori se’n cansaran i començaran, amb tota la raó, de limitar i prohibir l’accés a bosc i a zones rurals com ja comença a passar ben a prop d’aquí. I aleshores, per culpa dels que es pensen que tot és seu, se’ns acabarà el fruïr del nostre més preuat entorn.

Tanmateix, a mi m’agrada, i molt, de gaudir i baixar pels camins que s’obren de bell nou, com a qualsevol ciclista. Ara, hem d’evitar entre tots de fer un parc d’atraccions (bikepark en aquest cas) enmig del bosc i les muntanyes que ens envolten. Qui ho vulgui i pretengui fer, primer, ha d’adquirir la finca, quan en sigui propietari o propietària, obtenir els corresponents permisos després de sol·licitar-los i arremangar-se com el senyor malcarat. I finalment, si no vol que ningú trepitgi la seva secreta creació, haurà de cercar-la amb una bona tanca. Que complicat i car, oi? Doncs pensem-hi i valorem-ho. I si ens n’hem d’estar, ens n’estem. Què collons!  Demano respecte.

A aquest senyor li recomano que enlloc de malmenar l’entorn, dediqui els seus esforços a fer el manteniment dels camins que des de fa dècades foren utilitzats per a les activitats agrícoles i forestals i que aran són per a ús dels excursionistes, ciclistes, corredors i corredores, passejadors i passejadores de gossos i gosses, gates i gats, etcètera i etcètero, i evitar que es deteriorin pels elements externs i pels mateixos usuaris al seu pas. Molta gent ho agrairia, fins i tot, la propietat –això és una suposició meva– i no ens veuriem abocats a quedar-nos a casa com uns estaquirots.

Salut, pedals i bon Nadal a tothom!

Joan Lladó

 

P.D. Les imatges que acompanyen l’entrada no corresponen al lloc que tractem però ho podria ben bé ser. És relativament a prop.

P.P.D. No al desdoblament de gènere. Ja en tenim prou amb la pressió del castellà. Prou de bajanades i de feminismes mal entesos que duen a l’autodestrucció de la llengua.