DIADA D’ESQUÍ DE PISTA. MASELLA. 24.02.2010

Per Joan LLadó
La troupe: Xarli, Martí, Carles, Giovanni i servidor.
Foto d’en Giovanni.
Els videos d’en Martí: clica aquí.
Algunes fotos meves: clica aquí.
Per Joan LLadó
La troupe: Xarli, Martí, Carles, Giovanni i servidor.
Foto d’en Giovanni.
Els videos d’en Martí: clica aquí.
Algunes fotos meves: clica aquí.
Per Andreu Calvó
A reveure,
Andreu
Per Joan LLadó
A mesura que anem pedalejant i ens anem introduïnt
al camp de joc dels nostres divertimentos, el vel de la son es dissipa,
les idees i el cos es van adaptant a la bicicleta i tot d’una tracem
mentalment el que serà el camí, o una bona part del camí de la nostra
escapada matinal amb l’aturada per l’avituallament inclosa.
Així és
que, per Can Cirés, arribem a la Font Picant d’Argentona amb la intenció
d’enfilar per la Feu cap el Turó de Matacabres, però, tot d’una, en
Valentí rep una trucada:
-Qui collons deu ser ara? Espereu-me un
moment que miraré qui és.
La troupe ens esperem.
-Si, digui’m? Ei,
què, on ets? A la Fiveller? És el Magret. Ostres, doncs nosaltres ja som
a Argentona. Espera’t un moment que et passo en Joan.
-Ei! Em sembla
que vas tard… Tenim la intenció d’anar cap a Òrrius. Ens trobem allà.
Si, això mateix, quan arribis ens tornes a trucar. Fins després.
Fins
als darrers i més enfilats carrers de can Ferraters, hem anat fent la
xerrada, però vet aquí que la vèrbola s’acaba de cop. Quan tot just
passem per damunt de la font de les Oliveres, se’ns presenta el
demolidor mur que aquesta vegada no sé pas si l’ha pogut contenir algú.
Tots anem caient com mosques. Si algú se sent al·ludit, que ho faci
constar als comentaris. Tot i que el terra moll és molt franc i molt
adaptable al pneumàtic, en pendents d’aquesta graduació, una arrel, una soca
o una pedra humida o terra poc compacte, et poden fer perdre l’equilibri i
maleïr tots els sants del calendari quan veus que un dels teus peus, o
ambdós, són al mateix nivell que les dues rodes. Aleshores ho tornes a
intentar i encara que en surtis airós, la recompensa és pràcticament
nul·la, tot el contrari de fer el tram sencer. Això que pels més profans
en la matèria pot semblar una gran animalada, una gran pèrdua de temps
i sobretot de salut, per nosaltres són els petits premis, les nostres
metes volants que anem guanyant durant el matí.
Al revolt de les
figueres de moro, sota el Turó de l’Esquei de la Feu, havent fet el tram més dur i quan tots ens hem
agrupat, pregunto si els va bé de fer la ziga-zaga cap el torrent de la Brolla enlloc
d’enfilar directes fins la pista. Que jo mateix. Que faci. Endavant. Quan encara
no hem tingut temps ni d’estirar-nos, en Rafa trenca la patilla de
suport del canvi i se’n torna avall. Encara plorem. El camí és força
brut de mates baixes i no costa gens d’enganxar branquillons al canvi.
Perillós. L’Avi enginyer que s’ho apunti a l’agenda de treball. Arribem a
la cadena de la pista del Mal Pas pels camps llaurats pels caçadors. Els deuen netejar -suposo- perquè les bestioles que deixen anar no els costi arribar a l’abeurador. Aquesta afició ancestral -la caça- va fent “passos de gegant” per situar-se al seu temps.
Allí proposo de baixar el corriol del mirador de Clarà, el d’en Valentí, pel vessant nord de Matacabres i tornar a enfilar fins el Coll de Gironella (més conegut per la
Mútua).
El tram descarnat està com sempre, impracticable i la darrera
rampa arribant al coll, aquesta vegada, no l’ha superada ningú. Ara, el
camins amarats d’aigua amb el seu entorn humit, llefiscós, selvàtic, ens
dónen aquell aire de recolliment, d’aixopluc, tant poc habitual en les
nostres contrades àrides, seques, africanes i ens donen tots el
ingredients per estimar fins l’obsessió aquest petit troç de terra que
és el nostre Maresme alçat, la serra de Marina, el sector de Burriac,
traçat per una malla de petits camins i corriols que podrien fer rodar
el cap a més d’un inexpert, ò més ben dit, poc coneixedor de la zona.
A Gironella hem parlat amb el Magret i com
que hem quedat de trobar-nos a Sant Bartomeu, per la pista anem fins a
can Tarascó i allí prenem el GR. El primer tram just a la casa és d’allò
més esportiu: equilibri, força, tècnica, adherència. El següent, ja per
damunt del mas, corriol-corriol de campionat. Sense pausa arribem a
Sant Bartomeu on en Jordi ja ens hi espera i quan tota la colla arriba,
ara en som tretze, reprenem la marxa cap a la Cabana del Moro. Pugem i
baixem esperitats fins l’inici del corriol. Les pluges han estat
generoses en tota la contrada i per tot arreu baixen filets d’aigua ben
clara.
El descens fins la Roca de les Orenetes és sensacional. Cal aferrar-se ben fort al manillar i accionar els frens amb destresa, activar els cinc sentits per no rodolar com una virolla pel damunt de soques i rocs que sense immutar-se ens fan la traveta a cada pas.
Refets de l’excés adrenalínic, a baix toca convenir on hem d’esmorzar: Santa Quitèria, Vilanova, La Roca, Santa Agnès, Òrrius. La darrera no estaria malament, però toca tornar a pujar. Santa Quitèria i Vilanova són poc atractius, no ho coneixem prou. A La Roca, on anem sempre, haurem d’estar a fora. Ens resta Santa Agnès que sempre hi estem bé.
Volem passar per la sèquia de sota el castell però resulta que fa dos anys que és tancada. N’hi ha que ho sabien però baden. Fem un recorregut turístic per l’aiguamoll de La Roca i com que anem tard, al Parque, hem de seure en dues taules. El diumenge sempre és ple. Entre ciclistes pudents i cridaners, els afamats de plat “fondu” i els fumadors de caliquenyos, la gatzara és estrepitosa.
Havent esmorzat, aprofitem que hi ha una mànega al pati per fer una ruixada a la bici. Qui més qui menys, amb el fang i l’aigua, a tothom li xucla la cadena.
En Carles i en Sergi se’n tornen per la carretera. Els altres, a proposta meva, volem pujar a Parpers per un corriolet tot salat que ens ensenyà l’Andreu fa uns mesos però no recordo exactament per on el vam agafar. Ho vaig preguntant als que hi eren l’altre cop però ningú ho sap amb certesa. Quan som a prop de can Lladó, reculem perquè alguns estem convençuts que per allà no anem bé. Aleshores enfilem fins l’ermita de Santa Maria i per la font de la Pedrera remuntem el Torrent de les Teixoneres tot seguint el GR. Quan deixem el torrent i el camí s’enfila -on veiem definitivament que no anem bé-, una altra dificultat s’afegeix a la pendent: el fang. La massa viscosa s’aferra a les rodes i els cossos s’escalfen, s’encenen com el ferro roent. En poc més de cent metres hi aboquem un munt d’energia: tot l’esmorzar.
Avui, l’Albert ens ha vingut tot trempat i amb ganes de fer el pinxo. A estones ha esbalotat el galliner i no ha rebut cap mastegot perquè l’àngel bo estirava més la corda. Les raons d’aquest estat d’eufòria sempre són, a parer de tothom, dels homes vull dir, simplement eròtiques. Tot s’acaba aquí, indefectiblement.
Arribem flanquejant a tocar del Turó de Castellans i per sota la línia elèctrica comencem a baixar -sempre agraït i ràpid descens- cap a la Font del LLorer i el Pont de l’Espinal. Després d’un xic de carretera baixem als camps erms de can Freginals i per can Matabens resseguim tota la riera fins a Mataró, deixant a Argentona els amics Pep i Jordi.
A reveure,
Joan
Els corriolaires: Anscari N., Sergi C., David, Martí M., Manel T., Carles LL., Pep F., Rafa, Jordi C., Valentí T., Giovanni L., Albert G., Jordi T. i Joan LL.
Distància recorreguda: Uns 46 km.
Desnivell + acum.: 960 m.
Foto de l’apunt: d’el Magret.
Per Sergi Corado
Sergi
Pels amants de les xifres:
Distància: 109,79 kms.
Desnivell positiu segons el Suunto: 1717 mts.
Temps invertit: 4:37:47
Les fotos: clica aquí.
Per Adrià Triquell
Sona el despertador, diu que son les 7 del matí d’ un diumenge de 2010. Coi, que ha passat amb el meu petit llit i la bonica equipació de color blau cel? M’ incorporo tot estranyat i resulta que estic en un llit molt gran, on també sembla que hi dorm una senyora. En els peus del llit hi ha preparada una equipació negra molt sosa que diria que em te que anar gran. Però les coses estranyes continuen: descobreixo una motxilla d’ on hi surt un tubet inquietant, a la sola de les sabates hi ha una peça de ferro, i també veig unes ulleres que posa fotocromanosequé que semblen d’ astronauta.
A poc a poc, el tel de la son es va diluint i les neurones es van posant a lloc. Decididament tinc que sopar més fluix, sembla que això dels somnis i cròniques surrealistes es va estenent per la colla.
Fins aviat,
Ventús-Ubuntu
Per Joan LLadó
Fins la propera,
Joan
Les fotos: clica aquí.
Per Joan LLadó
Les fotos que va fer en Giovanni: clica aquí.
Giovanni: estem al 2010, si et plau, canvia la data a la càmera!!!!!!!
Agraït a la bestreta.
Per Anscari Nogueras
A reveure,
Anscari Nogueras
Distància recorreguda: 41 km
Desnivell + acum.: 950 m
Bikers: Giovanni, Adrià, Marcel, Manel, Pep, Àngel, Andreu, David, Valentí i Anscari.
Foto de l’apunt: Can Nogueras de Manyans (Autor: Roger Urgelès)
Per Albert Gómez
Al cap de set o vuit minutets a l’alçada de Gualba sento un, va noi que et donem un cop de mà que fa una mica de ventet i vas sol. Collons quina ajuda,ja ho deia jo quietet allà al darrera hagès estat millor, relleus a tota castanya i esbufegant pels quatre costats que fins i tot la llengua em fa de parafangs de la roda del davant.. Sort que al arribar a la Batlloria trenco cap a Breda i m’ acomiado, adéu adéu quin descans. Faig una breu parada a Breda per menjar una pasteta ja que vaig en dejuu, entre mos i mos sento un crec crec com si m’estés cristalitzant la sang,grrrrrrr, redeu el fred es deixa sentir arreu.. Reprenc la marxa vers Arbúcies i en breu però intensa pujada fins a Sant Feliu de Buixalleu, des d’ aquí en lleugera davallada fins a Hostalric passant per Grions on al fons si pot veure tota la serralada del Montnegre mig enteranyinada mentre el sol empeny amb lleugera timidesa per tal de treure el nas.D’ací vaig planejant a bon ritme fins a Riudarenas i finalment a Can Barrot. Bon hora per esmorzar i fer una dutxa d’ aigua bullent. Ja se sent el flaire de qui està fent el sofregit de la fideuà doncs sembla ser que avui hi ha convidats de pes.
El Mamalló congelat
78qms 881 desnivell i 3h. Clavadetes.
La ruta: clica aquí.
Per Joan LLadó
Fins aviat,
Joan LLadó
Distància
recorreguda: 77 km.
Desnivell: 989 m. (segons el Bike Route Toaster)
La ruta: clica aquí.
La imatge de l’apunt extreta del blog “Al caliu dels mots”.
Per Joan LLadó
Fins aviat,
Pistons
Els corriolaires: el Màster, el Mamalló, el Maestro i en Pistons.
Les fotos d’en Pistons: cliqueu aquí.
Les fotos d’el Màster: cliqueu aquí.
Per Joan LLadó
A reveure,
Joan LLadó
Els corriolaires: L’Home no tant senzill, la Flor, en Formiga, l’Avi, el Màster, el Maestro, la Pantera Rosa i en Pistons.
Distància recorreguda: 45 km.
Desnivell + acum.: 850 m.
Vaig fer algunes fotos als protagonistes que no van quedar gaire afavorits, però igualment les incloc.
Per Joan LLadó
Els corriolaires: en Valentí, en Giovanni, l’Anscari, l’Oriol, en Martí i en Joan.
Les fotos d’en Giovanni: cliqueu aquí.
Per Joan LLadó
Per Jordi Torres
Jordi Torres