BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Com ja va fent alguns anys, alguns corriolaires ens prenem un dimecres feiner per anar a esquiar a pistes. Aquest any hem repetit a Masella. Vam haver d’ajornar-ho perquè el dimecres anterior la previsió del temps no era gens bona. Així és que els cinc que finalment ens vam poder escapar, vam passar un dia de fora pista fabulós. La neu òptima i la companyia, doncs què voleu que us digui…

La troupe: Xarli, Martí, Carles, Giovanni i servidor.
Foto d’en Giovanni.
Els videos d’en Martí: clica aquí.
Algunes fotos meves: clica aquí.

Sembla mentida el diferent que poden arribar a ser les coses: d’una nit perfecte a 10 segons del podi a un matí desastrós enfonsat en la classificació. Potser serà que de nit es veuen millor les coses?

A reveure,
Andreu

Ens costà de decidir cap on anar. És el pa de cada sortida. Haurem d’instaurar la improvització, el més proper a la nostra cultura, ò el més pur estil germànic, tot planificat i ben lligat, amb la ruta preparada de casa. Com que això darrer ho veig improbable per no dir impossible,  és qüestió de prendre una de les tres opcions que tenim per sortir de Mataró i anar fent sobre la marxa: tenim una sortida cap a ponent per anar a Cabrera, Agell, Cabrils, Burriac, Argentona, Sant Jaume, Dosrius, el Corredor, el Vallès… i dues cap a llevant: la primera i menys habitual, cap a mar, per agafar el camí de la via quan el destí és Canet, el Montnegre i el Maresme nord i la segona amb dos ramals, una cap a les Cinc Sènies per anar cap a Mata o a LLavanares, el Montalt, Arenys, etc. i l’altra cap a Valldeix, per pujar cap a la Cornisa i d’aquí cap on ens plagui.

 

Ahïr ho vam fer cap a ponent, cap a Argentona, sense cap ruta ni
restaurant decidit.

A mesura que anem pedalejant i ens anem introduïnt
al camp de joc dels nostres divertimentos, el vel de la son es dissipa,
les idees i el cos es van adaptant a la bicicleta i tot d’una tracem
mentalment el que serà el camí, o una bona part del camí de la nostra
escapada matinal amb l’aturada per l’avituallament inclosa.
Així és
que, per Can Cirés, arribem a la Font Picant d’Argentona amb la intenció
d’enfilar per la Feu cap el Turó de Matacabres, però, tot d’una, en
Valentí rep una trucada:
-Qui collons deu ser ara? Espereu-me un
moment que miraré qui és.
La troupe ens esperem.
-Si, digui’m? Ei,
què, on ets? A la Fiveller? És el Magret. Ostres, doncs nosaltres ja som
a Argentona. Espera’t un moment que et passo en Joan.
-Ei! Em sembla
que vas tard… Tenim la intenció d’anar cap a Òrrius. Ens trobem allà.
Si, això mateix, quan arribis ens tornes a trucar. Fins després.

Fins
als darrers i més enfilats carrers de can Ferraters, hem anat fent la
xerrada, però vet aquí que la vèrbola s’acaba de cop. Quan tot just
passem per damunt de la font de les Oliveres, se’ns presenta el
demolidor mur que aquesta vegada no sé pas si l’ha pogut contenir algú.
Tots anem caient com mosques. Si algú se sent al·ludit, que ho faci
constar als comentaris. Tot i que el terra moll és molt franc i molt
adaptable al pneumàtic, en pendents d’aquesta graduació, una arrel, una soca
o una pedra humida o terra poc compacte, et poden fer perdre l’equilibri i
maleïr tots els sants del calendari quan veus que un dels teus peus, o
ambdós, són al mateix nivell que les dues rodes. Aleshores ho tornes a
intentar i encara que en surtis airós, la recompensa és pràcticament
nul·la, tot el contrari de fer el tram sencer. Això que pels més profans
en la matèria pot semblar una  gran animalada, una gran pèrdua de temps
i sobretot de salut, per nosaltres són els petits premis, les nostres
metes volants que anem guanyant durant el matí.

Al revolt de les
figueres de moro, sota el Turó de l’Esquei de la Feu, havent fet el tram més dur i quan tots ens hem
agrupat, pregunto si els va bé de fer la ziga-zaga cap el torrent de la Brolla enlloc
d’enfilar directes fins la pista. Que jo mateix. Que faci. Endavant. Quan encara
no hem tingut temps ni d’estirar-nos, en Rafa trenca la patilla de
suport del canvi i se’n torna avall. Encara plorem. El camí és força
brut de mates baixes i no costa gens d’enganxar branquillons al canvi.
Perillós. L’Avi enginyer que s’ho apunti a l’agenda de treball. Arribem a
la cadena de la pista del Mal Pas pels camps llaurats pels caçadors. Els deuen netejar -suposo- perquè les bestioles que deixen anar no els costi arribar a l’abeurador.  Aquesta afició ancestral -la caça- va fent “passos de gegant” per situar-se al seu temps.

Allí proposo de baixar el corriol del mirador de Clarà, el d’en Valentí, pel vessant nord de Matacabres  i tornar a enfilar fins el Coll de Gironella (més conegut per la
Mútua).
El tram descarnat està com sempre, impracticable i la darrera
rampa arribant al coll, aquesta vegada, no l’ha superada ningú. Ara, el
camins amarats d’aigua amb el seu entorn humit, llefiscós, selvàtic, ens
dónen aquell aire de recolliment, d’aixopluc, tant poc habitual en les
nostres contrades àrides, seques, africanes i ens donen tots el
ingredients per estimar fins l’obsessió aquest petit troç de terra que
és el nostre Maresme alçat, la serra de Marina, el sector de Burriac,
traçat per una malla de petits camins i corriols que podrien fer rodar
el cap a més d’un inexpert, ò més ben dit, poc coneixedor de la zona.

A Gironella hem parlat amb el Magret i com
que hem quedat de trobar-nos a Sant Bartomeu, per la pista anem fins a
can Tarascó i allí prenem el GR. El primer tram just a la casa és d’allò
més esportiu: equilibri, força, tècnica, adherència. El següent, ja per
damunt del mas, corriol-corriol de campionat. Sense pausa arribem a
Sant Bartomeu on en Jordi ja ens hi espera i quan tota la colla arriba, 
ara en som tretze, reprenem la marxa cap a la Cabana del Moro. Pugem i
baixem esperitats fins l’inici del corriol. Les pluges han estat
generoses en tota la contrada i per tot arreu baixen filets d’aigua ben
clara.
El descens fins la Roca de les Orenetes és sensacional. Cal aferrar-se ben fort al manillar i accionar els frens amb destresa, activar els cinc sentits per no rodolar com una virolla pel damunt de soques i rocs que sense immutar-se ens fan la traveta a cada pas.

Refets de l’excés adrenalínic, a baix toca convenir on hem d’esmorzar: Santa Quitèria, Vilanova, La Roca, Santa Agnès, Òrrius. La darrera no estaria malament, però toca tornar a pujar. Santa Quitèria i Vilanova són poc atractius, no ho coneixem prou. A La Roca, on anem sempre, haurem d’estar a fora. Ens resta Santa Agnès que sempre hi estem bé.
Volem passar per la sèquia de sota el castell però resulta que fa dos anys que és tancada. N’hi ha que ho sabien però baden. Fem un recorregut turístic per l’aiguamoll de La Roca i com que anem tard, al Parque, hem de seure en dues taules. El diumenge sempre és ple. Entre ciclistes pudents i cridaners, els afamats de plat “fondu” i els fumadors de caliquenyos, la gatzara és estrepitosa.

Havent esmorzat, aprofitem que hi ha una mànega al pati per fer una ruixada a la bici. Qui més qui menys, amb el fang i l’aigua, a tothom li xucla la cadena. 
En Carles i en Sergi se’n tornen per la carretera. Els altres, a proposta meva, volem pujar a Parpers per un corriolet tot salat que ens ensenyà l’Andreu fa uns mesos però no recordo exactament per on el vam agafar. Ho vaig preguntant als que hi eren l’altre cop però ningú ho sap amb certesa. Quan som a prop de can Lladó, reculem perquè alguns estem convençuts que per allà no anem bé. Aleshores enfilem fins l’ermita de Santa Maria i per la font de la Pedrera remuntem el Torrent de les Teixoneres tot seguint el GR. Quan deixem el torrent i el camí s’enfila -on veiem definitivament que no anem bé-, una altra dificultat s’afegeix a la pendent: el fang. La massa viscosa s’aferra a les rodes i els cossos s’escalfen, s’encenen com el ferro roent. En poc més de cent metres hi aboquem un munt d’energia: tot l’esmorzar.

Avui, l’Albert ens ha vingut tot trempat i amb ganes de fer el pinxo. A estones ha esbalotat el galliner i no ha rebut cap mastegot perquè l’àngel bo estirava més la corda. Les raons d’aquest estat d’eufòria sempre són, a parer de tothom,  dels homes vull dir, simplement eròtiques. Tot s’acaba aquí, indefectiblement.

Arribem flanquejant a tocar del Turó de Castellans i per sota la línia elèctrica comencem a baixar -sempre agraït i ràpid descens- cap a la Font del LLorer i el Pont de l’Espinal. Després d’un xic de carretera baixem als camps erms de can Freginals i per can Matabens resseguim tota la riera fins a Mataró, deixant a Argentona els amics Pep i Jordi.

A reveure,
Joan

Els corriolaires: Anscari N., Sergi C., David, Martí M., Manel T., Carles LL., Pep F., Rafa, Jordi C., Valentí T., Giovanni L., Albert G., Jordi T. i Joan LL.
Distància recorreguda: Uns 46 km.
Desnivell + acum.: 960 m.
Foto de l’apunt: d’el Magret.

 

Després de l´obligat cap de setmana de repòs degut a l’operació dels ulls (fora ulleres), tocava planejar una sortideta maca per refer-me del cop moral d´estar una setmaneta sense tocar les bicis.
Per dissabte havien anunciat bon temps així que, sense pensar-ho gaire,vaig decidir de pujar a Collformic amb la bici de carretera.

Dissabte, dos quarts de nou del matí, començo a pedalar direcció Dosrius per pujar Can Bordoi i passar cap al Vallès, estic encantat amb la meva nova vista, veig nítid i sense portar ulleres graduades!!
Baixo a Llinars i passo per dintre del poble per estalviar-me la carretera de Les Aigües, hi ha menys tràfic i pots rodar més tranquil. Torno a sortir  a la C-35 i passat Vilalba agafo el desviament que surt a l’esquerra i que porta fins Sta.Maria i St.Esteve de Palautordera, a partir d´aquí començo a pujar.
La pujada es podria dividir en dues parts, la pimera, fins el pont de Can Fortià és una pujada suau i, tret d´un parell de revolts en ferradura, no hi ha cap rampa forta que t´obligui a anar apretat, es deixa fer bastant bé, al teu ritme, i fins i tot, abans del pont hi ha un tram que fa baixada.
La segona part, ja una vegada passat  el pont, si que trobo que és més dura, res de l´altre món tampoc però si que t´has d´esforçar una mica més.
Vaig fent kms. tranquil.lament però sense parar i a la carretera que fins ara només estava humida per la pluja de divendres, comença a aparèixer la neu que ja m´acompanyaria en més o menys quantitat fins al final del port.
El paisatge és espectacular i no us dic res de la sensació de pedalar amb els marges de la carretera i els arbres plens de neu…  tot plegat fa que l´esforç que suposa pujar fins aquí quedi compensat i de quina manera…!!
Arribo al restaurant, els “domingueros” em miren amb cara de que estic sonat …però passo d´ells i m´entaulo a esmorzar que crec que m´ho he guanyat.
Un cop la panxa plena i les forces restablertes començo a baixar amb molta cura, només faltaria que amb el que he gaudit pujant tingués un disgust per culpa de l´estat de l´asfalt. Passo fred baixant, la baixada és llarga i quasi no mous les cames per pedalar, estic gelat!! No és fins que arribo a St.Esteve que em començo a recuperar. Desfaig tot el camí fins a Llinars i en l´últim moment a la rotonda decideixo que en lloc de pujar per Can Bordoi m´allargaré una mica més i passat Sta.Agnès agafaré la carretera de Parpers per tornar cap a casa.
Arribo a casa content, la primera sortida després de l’ operació m´ha servit per comprovar que el meu estat físic és el de sempre “ni bueno ni malo sino todo lo contrario” però que al menys en qüestió de vista he millorat el 100%…
Fins aviat!!

Sona el despertador, diu que son les 7 del matí d’ un diumenge de 1983. Quina excitació, avui és el dia de la cursa!. Esmorzo, em poso l’ equipació del club, i jo, bici i els meus onze anys van cap el lloc de sortida, a pocs carrers de casa.  Ja hem trobo a força gent escalfant i membres de l’ organització ultimant els preparatius.  Als participant de la categoria infantil ja ens criden per sortir. Dono una ullada i el cert és que a banda de jo i un parell de nanus del club, la resta d’ aquesta categoria es presenten amb les bicis que els hi han portat els reis, així que no sembla que puguin presentar massa competència.

Es tracta d’ un circuit urbà en forma de quadrat, tres voltes. Desseguida i jo un altre xicot del club ens escapem de la resta. Jo, com un cabronet insolidari em poso a xupar roda, i d’ aquesta manera passem per meta les dues primeres voltes. Estem ja a mitja pujada de l’ últim lateral de quadrat, abans d’ afrontar la recta de meta. Jo continuo enganxat com una paparra a la roda. El meu contrincant canvia de pinyó, però li falla, moment que aprofito per continuar amb la meva total falta d’ ètica i sortir disparat fins a meta. En fi, campió sense ni despentinar-me. El que si em despentina és l’ horrorós gorro publicitari de color groc que em posen al podi.

Sona el despertador, diu que son les 7 del matí d’ un diumenge de 2010. Coi, que ha passat amb el meu petit llit i la bonica equipació de color blau cel? M’ incorporo tot estranyat i resulta que estic en un llit molt gran, on també sembla que hi dorm una senyora. En els peus del llit hi ha preparada una equipació negra molt sosa que diria que em te que anar gran.  Però les coses estranyes continuen: descobreixo una motxilla d’ on hi surt un tubet inquietant, a la sola de les sabates hi ha una peça de ferro, i també veig unes ulleres que posa fotocromanosequé que semblen d’ astronauta.

A poc a poc, el tel de la son es va diluint i les neurones es van posant a lloc. Decididament tinc que sopar més fluix, sembla que això dels somnis i cròniques surrealistes es va estenent per la colla.

Fins aviat,
Ventús-Ubuntu

Ahïr dissabte, alguns corriolaires amb la colla d’Argentona, vam anar a fer caragolada a Sant Dalmai, llogarret agregat a Vilobí d’Onyar, concretament al restaurant can Gros. Als que us agradin els gasteròpodes cuinats, us el recomano. Per a qui no sigui llamenc de les banyes, també hi serveixen calçots per llepar-se’n el dits. Espero fer-vos molta salivera i enveja quan veieu les fotos de les llaunes.
Els de la foto semblem una cobla o els músics d’una orquestra de festa major, no pas perquè ho semblem físicament, que ben mirat ho podria semblar, simesnó per un excés de vent a la flauta.

Fins la propera,
Joan

Les fotos: clica aquí.

L’escapada de dimecres va tenir quelcom de diferent de les darreres: no feia fred. Bé, no en feia tant. El cor va estar sovint hiperrevolucionat i no us haig d’explicar pas el perquè. 

Les fotos que va fer en Giovanni: clica aquí.

Giovanni: estem al 2010, si et plau, canvia la data a la càmera!!!!!!!
Agraït a la bestreta.

Apareixo a la plaça que falten un parell de minuts, ni una ànima, a la mateixa plaça al davant nostre l’altre colla que també queden allà en són tres, mica en mica van venint corriolaires, nou en total, es presenta un amic d’en Jordi, en David , que ens pregunta si som la colla de l’avi i que si ens importa que vingui, mentre a la plaça cauen quatre volves, després de les presentacions decidim anar cap a San Carles.

Ens enfilem direcció a Can Noè, i a l’alçada de les cinc sènies sóna el mòbil d’en Valentí, és en Giovanni, que ha fet tard i que està a la plaça, l’esperem i reiniciem la marxa cap a Can Vallveric, Can Noè i cap a Can Flequer, abans però l’Angel ha d’ajustar el fre ja que se li frena la roda, fem xerrameca i ens abriguem de nou, ens dirigim cap al torrent de St. Martí de Mata i direcció a la cabana dels caçadors, en el últim  tram de pujada trenco un radi de la roda del darrera, ens agrupem a dalt, creuem la pista de Can Bruguera per agafar el corriol que ens porta direcció a la font de Can Noms, i està tot emblanquinat, fa goig, una estampa poc habitual a la nostra comarca, passat la font pujàrem el torrent de Cal Gaig, la ultima vegada que passava per aquí era un dimarts d’aquells que em perdia per la muntanya corrent darrera unes llums llunyanes. A l’encreuament de les pistes hem de parar, en Pep ha punxat, un cop arreglat, passem per Can Nogueres per agafar l’alternativa al cami d’en Marcel, molt maco i divertit que no fa dels encants a tots els de la colla, el veuen molt light, a mi personalment el trobo molt xulo, més de pujada com vàrem fer el passat dimecres.
Arribem al Oasis i a la cadena de la Cabana dels Caçadors baixem la trialera que baixa al Torrent de Manyans i per la pista de Dosrius arribem al collet de la Creu i per can Gotlla baixem fins a Dosrius a la pista de la Cita. L’Adrià es despedeix al arribar a Dosrius, on ens quedem a esmorzar, a peu de la carretera direcció a Can Bordoi, tenen parking per les bicicletes en una terrassa interior, és d’agraïr, ens entaulem, els que demanen l’entrepà de pernil es troben quatre talls mal tallats i molt poca quantitat, tots menys l’amic Andreu que li diu al cambrer que li posi més, “que el pernil no es veu”, ja ho diuen que qui no plora no mama.
Acabem l’esmorzar, i l’ Angel gira cua cap a casa, els altres ens enfilem per la pista que ens portarà al Turó de Can Ribot, se’ns treu el fred de cop, per les rampes llargues i dretes que té en algun moment ,a dalt a San Carles anem a trobar la pista que puja del pla de l’espinal per agafar les trialeres dels postes de la llum, en Giovanni es posa la càmera al casc per gravar el descens fins a la font del Llorer, fem l’últim tram de descens dretot que tots acabem fent sense problemes, al Pont de l’Espinal, es proposen varis recorreguts de tornada, que finalment s’agafa el que fa uns mesos hagués sigut impensable, pujar la carretera de parpers fins a dalt per fer la baixada del Sot de la Gallega, a més es puja a un ritme notable, això de fer carretera dóna els seus fruits.
Fem el descens ràpid i divertit fins Can Riudemeia, on ens reagrupem i alguns decidim tornar cap a casa per carretera, és el cas d’en Marcel, l’Andreu, en Manel i un servidor, la resta com que es d’hora aniran a fer la font d’en Quico per baixar els uiuiuis.

Després d’un dissabte gèlid fent esquí de muntanya per la Cerdanya amb una colla de depravats, no em toca altre remei que diumenge al matí fer via cap a Can Barrot. El dissabte vàrem arribar força tard a casa, pels voltants de quarts de deu i la família havia decidit prescindir del seu cap i fer marxa cap a la segona residència.

Són les vuit del matí i surto de casa abrigat amb un merder de capes a sobre que semblo una ceba de Figueras, enfilo cap Argentona, quatre rellotges, Dospipins i amunt cap a can Bordoi, no se si estic encartronat o cansat però les cametes no rutllen gaire fines. Baixo cap al Vallés com un turronet, deu ser de l’escalf que he agafat pujant i sort dels peücs de la iaia. Vaig fent en solitari fins a Sant Celoni on atrapo dos ciclistes, em mantinc una estona al darrera pensant que si els passo ja l’haurem cagat doncs es veuen força “guerrilleros”. De tota manera van xerrant i finalment un bon dia, bon dia i els deixo enrrera amb un bon ritme.

Al cap de set o vuit minutets a l’alçada de Gualba sento un, va noi que et donem un cop de mà que fa una mica de ventet i vas sol. Collons quina ajuda,ja ho deia jo quietet allà al darrera hagès estat millor, relleus a tota castanya i esbufegant pels quatre costats que fins i tot la llengua em fa de parafangs de la roda del davant.. Sort que al arribar a la Batlloria trenco cap a Breda i m’ acomiado, adéu adéu quin descans. Faig una breu parada a Breda per menjar una pasteta ja que vaig en dejuu, entre mos i mos sento un crec crec com si m’estés cristalitzant la sang,grrrrrrr, redeu el fred es deixa sentir arreu.. Reprenc la marxa vers Arbúcies i en breu però intensa pujada fins a Sant Feliu de Buixalleu, des d’ aquí en lleugera davallada fins a Hostalric passant per Grions on al fons si pot veure tota la serralada del Montnegre mig enteranyinada mentre el sol empeny amb lleugera timidesa per tal de treure el nas.D’ací vaig planejant a bon ritme fins a Riudarenas i finalment a Can Barrot. Bon hora per esmorzar i fer una dutxa d’ aigua bullent. Ja se sent el flaire de qui està fent el sofregit de la fideuà doncs sembla ser que avui hi ha convidats de pes.

L’endemà de l’esquiada, si se’n pot dir així (bé, tampoc sempre pot sortir rodó!), no vaig anar amb bici de muntanya. Estava molt bé al llit i volia fer una matinal de diumenge amb la dona: s’ho mereix i hi havia feina per fer. No us mofeu, malparits!
Així doncs, vaig sortir havent dinat amb la bici de “carreres”. Quan
passaven tres minuts de dos quarts de quatre, l’emprenia per la nacional
cap a Sant Pol, Sant Cebrià, Sant Iscle i a dos quarts de cinc en punt,
em plantava al Collsacreu. En aquella hora val la pena fer la N-II en
aquella direcció perquè tothom torna en sentit contrari.

De Sant Pol
fins a Sant Celoni, tranquil·litat absoluta: anava escoltant la meva
música del telèfon, sense auriculars, que és perillós. El fred en passar
per la fondalada de Vallgorguina es feia notar. El Montseny era tapat
per una fina gasa de boira. En aquelles hores de tarda de diumenge tot
resta somort, en letargia. Hom es desperta d’aquest breu somni arribant a
Sant Celoni: entre la general i l’autopista, la fressa i el garbuix són
considerables. Cal anar a ritme per arribar a la cruïlla de Sanata i
sortir de pressa de l’aclaparament del trànsit. Estic a gust amb els
meus pensaments. Travesso LLinars i pel nou polígon arribo a Santa
Agnès. A la carretera de Parpers torna la pau. Travesso La Roca i
m’enfilo cap a Sant Bartomeu. Torno a engegar la música per pujar
relaxadament. Arribo al coll quan fa dues hores justes que he sortit de
casa. Realment se’n fa via amb aquesta bici. De La Roca a Òrrius no se
m’ha creuat cap cotxe. Aquestes si que són carreteres tranquil·les.
M’abrigo fins dalt per començar a baixar. Avui m’he posat els escarpins i
he tingut els peus com torronets.
Arribo casa a mig quart de set tot
cofoi, amb la feina feta i amb ganes de prendre una xocolata calenta.

Estem tenint unes jornades molt fredes. Les nevades s’esperen a cotes baixes. A Andorra el perill d’allaus és força elevat: 4 sobre 5. Al matí, just quan enfilem la carretera, canviem el nostre objectiu que era el Pic de Nerassol a l’Arieja, pel Monturull a la Cerdanya. No val la pena córrer riscos gratuitament. Així doncs, el nostre punt d’arrencada amb les pells serà l’estació d’esquí nòrdic d’Aransa. Cap allà anem. Fem un petit moç a l’estació de la Molina per arribar amb mitja feina feta.

A les sis ens ha passat a buscar el Maestro amb la furgo, primer al Mamalló, després a mi i finalment al Màster. Cap a les nou ens preparàvem a l’estació d’Aransa. El pàrquing és mig ple i va arribant gent. Fa bon dia. Quan estem a punt, que sempre costa, comencem a foquejar per una de les pistes cap a ponent per enfilar cap el Turó del Punçó o el llom de la Barra. Fem un bon tram molt agradable entre boscos fins que la pendent s’enfila i hem de fer les primeres ziga-zagues. A mesura que guanyem alçada, trobem la neu ventada amb trams de neu dura, glaçada. No fa bona pinta. Quan aconseguim la carena,  en un dels seus turons, hi fem una petita aturada per fer una mossegada. Fa bo, tot i que el suau ventet talla com un ganivet. Reprenem la marxa encara amb la confusió de quin és el nostre objectiu. Quan som a sota el Pic del Coll de la Barra, ens mirem el mapa per estar segurs d’on hem d’anar però un front de boira ens tapa la visió i aprofito la tecnologia del telèfon per esbrinar si anem bé. Fet això, s’obre una clariana que ens deixa veure el nostre pic i clarament també el Pic de Perafita. Continuem. La neu de la carena és tota ventada i glaçada. Quan som als peus del Pic, i en vista de l’estat del mantell, el Maestro sense dubtar es calça els grampons. Nosaltres seguim amb les ganivetes fins un xic més amunt on un ressalt ens fa prendre la mateixa decisió. Fem el cim amb els esquís a la motxilla. Des d’el punt de vista alpí, aquest tram a peu ha estat força tècnic: hom només podia clavar les puntes davanteres dels grampons i aquest grampons per esquí, tant lleugers, no són aptes per fer gaire filigranes. Uf!
Quan fem el cim tenim la sort de tenir l’única clariana oberta a la zona sobre els nostres caps. Més tard podem veure totes les muntanyes d’Andorra bén curulles de neu. Mentre anem fent quatre fotos, el Mamalló treu el cap cap el coll  de Claror a veure si podem baixar-hi sense massa dificultats i fer el descens pels Estanys de la Pera. Ens hi aboquem després tots quatre i constatem que hauríem de baixar a peu. Considerem que no val la pena d’embolicar-nos i desfem el camí de tornada. Esperem de trobar més avall alguna pala en bones condicions que també ens meni cap els estanys. Ens calcem els esquís pel descens. La primera pala, al Maestro i a mi ens sembla no apta per l’estat de la neu, molt dura i també per la seva pendent. Així és que anem més avall per veure si tenim més sort. En veiem una altra, el Coll de Monturull, que tot i també ser de neu dura, no sembla tan exposada. El Mamalló i el Màster també baixen i són els primers en ficar-s’hi. No passa ni un minut, que en veure les dificultats que tenen per progressar, decidim que per allà no hi baixarem. Ells s’aturen i cerquen el lloc més còmode i proper (algun roc) per treure’s els esquís i calçar-se els grampons per tornar a pujar. La pala és com un mirall: tot glaç. Sort que no els hem anat al darrere… Al coll hi fa un fred que pela i amb l’estona d’espera, quedem com glaçonets. No hi ha lloc per arrecerar-se. Primer treu el cap el Màster que ha pujat com un coet per sortir de la pala. El Mamalló s’ho ha pres amb més calma i per assegurar el bon progrés ha pujat tranquil·lament.
Neva i, degut al fred intens, podem veure clarament les diferents formes dels cristalls de neu damunt els nostres paravents en forma de plaquetes hexagonals d’uns dos mil·límetres d’ample. No n’hi ha cap d’igual.
Quan ens agrupem, els uns amb esquís i els altres amb grampons, anem baixant per la carena fins prop de la pala que hem enfilat per pujar. Quan encara no hem fet els primers girs, el Màster que era el més avançat, es desequilibra en una placa de glaç i cau uns cent metres per la pala, saltant-li esquís i aturant-se finalment amb el cos de cara avall. Ens diu que no s’ha fet res d’importància. Jo vaig baixant com puc per una pala que no em dona gaire seguretat, pel fet que pugui baixar en qualsevol moment. El Maestro va baixant fins on hi ha el Màster i el Mamalló, veient el pa que s’hi dóna, decideix de treure’s esquís i fer-ho amb els grampons. Pel Màster només ha estat un ensurt i un cop al canell. S’abriga amb el plumó, fa molt de fred i ademés és tard.
No estem tenint una bona tornada i encara no hem començat. Quan la pendent minva ja enmig del torrent, trobem algun tram un xic potable però res de l’altre mon. Enmig del bosc la neu és encrostonada. Un veritable fàstic. Hem baixat massa a llevant i hem de rectificar amb remada inclosa. Finalment arribem a la pista de fons i la resseguim fins a l’estació d’Aransa. Teníem ganes d’arribar. Ens entaulem al bar per menjar un entrepà. Són les cinc, no hi ha nòrdics,  tothom ja és avall. Només quedem nosaltres. Segueix nevant. Tenim la cara ben enfosquida pel fred i possiblement per quelcom més.

Fins aviat,
Pistons

Els corriolaires: el Màster, el Mamalló, el Maestro i en Pistons.
Les fotos d’en Pistons: cliqueu aquí.
Les fotos d’el Màster: cliqueu aquí.

Ahïr vaig ser l’últim en arribar a la plaça. Em feia molta mandra anar amb bici i em vaig decidir a darrera hora. N’érem vuit. En Jordi i en Manel ens volíen ensenyar els nous corriols que van fer en la cursa del Montaltbike del diumenge anterior i vam començar pujant per can Nadal a Llavaneres. Feia anys que no pujava per aquells verals. Com ha canviat tot allò… Fins i tot han fet una carretera que puja gairebé fins la Cornisa.

Al Coll Pallarès trencàrem per baixar cap a la vall de Rimbles i tot seguit prenguérem el nou corriol que va flanquejant cap a ponent fins trobar l’altre que també baixa de Lorita. És un corriolet en el que hi han hagut d’esmerçar un grapat d’hores. A la vall, en Manel ha dit de pujar a can Vallalta. Ho hem fet pel camí més dret, és clar. A dalt ens hem agrupat i se’ns ha afegit un xicot que anava perdut i que acompanyaríem cap a la Creu de Rupit. Nosaltres però, agafem el camí del Pou de Glaç i més avall trenquem per agafar un altre tram de corriol nou, aquest cop en direcció llevant-nord i que ens menarà, tot flanquejant, fins a can Pau de la Rosa. Aquell noi ja no l’hem vist més.
Com que ja va essent hora, anem cap a Canyamars a esmorzar. A can Víctor som gairebé els primers. El tema principal de la sobretaula: la crisi. De què sinó? Ah! També sobre transmissions patrimonials. Som de la classe que sempre ens toca el rebre i no sabem com evitar-ho. Apareixen en Xevi Beltran, en Manel Quadrada i companyia. Curta estoneta de mofes.
Tret d’en Manel i en Pep, la resta anem tornant cap a casa i enfilem l'”Imperio”.  En Martí ho fa per la Moreneta. Passem per can Nogueras de Mayans i anem a cercar el camí d’en Marcel que tot just entrar-hi, el deixem per fer un corriol que va baixant suaument cap al sud fins tornar a enllaçar, pràcticament a baix, el que hem deixat. Ens ha dit en Jordi que el netejà en Joan Vidal, l’enguixador veí d’Argentona i un bon practicant de la BTT. El corriolet segueix planejant fins trobar el camí de les arrels que puja al turó de la Gola. En aquest camí, ja en ple descens, una branca se’m fica al canvi i em torça la patilla que el sustenta. Per sort no l’ha trencada i puc tornar cap a casa relativament bé.
Anem a cercar la nevera per les cases de la Plana i baixem fins a can Miliu Cabanyes pel camí de les herbes.

A reveure,
Joan LLadó

Els corriolaires: L’Home no tant senzill, la Flor, en Formiga, l’Avi, el Màster, el Maestro, la Pantera Rosa i en Pistons.
Distància recorreguda: 45 km.
Desnivell + acum.: 850 m.
Vaig fer algunes fotos als protagonistes que no van quedar gaire afavorits, però igualment les incloc.

La vesprada del dimecres passat vam tenir un convidat d’alta volada: l’Oriol Noè, fill del llegendari i actiu atleta mataroní, en Toni Noè. Ens feu una gran demostració de quina mena de gens ha heretat. Ja cal que ens hi agafem fort. Benvingut, Oriol.

Dijous al Casal vam celebrar el 40 i tants aniversari de la Flor amb braç de gitano de campionat, exquisit (amb sorpresa inclosa) i unes copes de cava. Nosaltres li desitgem que en faci moltíssims més i que no abandoni mai el seu peculiar sentit de l’humor.

Sóc un home afortunat. Diumenge (31 gener 2010) vaig tenir l’honor de compartir cursa amb el bo i millor dels ciclistes maresmencs. Per  una banda al costat de representants de la tropa llegendària de Bici Corriols (http://BiciCorriols.com ) . Concretament en aquesta cursa varen ser liderats pel  sicilià Don Giovanni. Ell mateix, amb persona, va donar-me instruccions precises de com afrontar tan magne cursa  (veure la foto que vaig fer-me amb el gran Giovanni, moments abans de la sortida, ja que a la sortida va volar i no el vaig veure més).

També hi havia en Manel i en Jordi (que no el vaig veure). D’altra
banda, el suport dels membres de la colla Riera Amunt (
http://rieramunt.blogspot.com/), que liderats pel  Joan de Can Bellatriu
d’Argentona, varen protegir-me en la sortida, fet que els hi agraeixo, 
ja que em va permetre estar en una posición cómoda dins de la cursa i
no haver de patir els taps a les baixades, habituals en aquestes curses
de centenars de ciclistes. A les pujades, tota mena d’artilugis de fibra
de carbono s’atrevien amb la meva Mondraker. Però a les baixades era
una altre cosa. La meva Mondraker i jo varem fer honor als nostres grans
mestres de BiciCorriols. Mai s’han hagut (ni s’hauran ) d’avergonyir de
nosaltres en una baixada! A nosaltres els 38 quilometrets amb els 1.300
de desnivell acumulat ens varen sentar molt bé. La botifarra me la vaig
menjar més freda que la que va menjar en Giovanni o en Joan Bellatriu,
segur, però boníssima. Un 10 pels xirribikers que monten aquesta cursa.

Jordi Torres