BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

TOT ENCERCLANT EL TURÓ DE CASTELLANS. 22.02.2009

Per Joan LLadó

Cap dels corriolaires blancs hem marxat a foquejar i es veu a la Plaça. En som onze incloent-hi la sempre agradable presència de la parelleta de l’Alt Urgell: la Tastassols i en Sergi. Per començar, ens criden l’atenció per la cridòria que generem a quarts de vuit. No m’estranya pas. Si fóra jo el perjudicat, de segur que actuaria amb més contundència: una bona galleda d’efectes evacuats. No ho dic més  clar per no donar idees. I parlant d’idees, ningú ha pensat cap ruta per aquesta matinal i costa de decidir-nos cap on anar. En Jordi proposa quelcom i ho anem enllaçant. Doncs vinga.

Passem Argentona per Sant Jaume i a can Misserprats enfilem cap a la carena, per damunt de can Blanc fins a can Ribot. Pugem fins dalt per tornar a baixar pel pendent de la línia elèctrica. Enmig d’un xaragall la roda del davant em patina i vaig a terra fent-me un fort cop al dit polze de la mà dreta. Collons quin mal!
De mica en mica em va passant el dolor i de moment no em trec el guant. Continuem anant a cercar la Font dels Àlbers d’en Javà i baixem per la trialera de la llum. Quan l’hem superada, enlloc d’anar cap a la font, carenegem entre el Xaragall de l’Espinal i el del Pont Gran. Hi ha molt pins per terra de la darrera tamborinada que hem de passar a peu i alguns ja ho sabíem, però els que ara van al davant manen. Fem el “gran” descens del Pont de l’Espinal. Prenem la pista del LLorer i trenquem per anar a cercar la Barraca d’en Rectoret i pel camí de l’Àvia, arribem a ca l’Espinal. Interessant pujada.
Fem la volta per ponent del Turó de Castellans fins el Collet i enfilem fins el restaurant de Sant Carles a esmorzar. Arribo amb el dit ben inflat i m’hi poso gel. Hem esmerçat una hora llarga a taula i encara pràcticament no hem fet res.
A la represa baixem un altre cop al Collet i pel GR pugem a la Torrassa. Quan filmo una de les pujades més o menys tècniques, els primers companys que passen aprofiten per posar-me a punt la bici: és que tinc uns amics que no me’ls mereixo!
Baixem pel GR en direcció a can Bordoi on una encantadora arrel ajuda en Prosciutto a fer el saltimbanqui.
Anem a cercar el descens de les estaques, el llarg, i com sempre, sensacional, encara que hi trobem algun obstacle. La Tastassols gairebé llepa el terra en un dels ressalts i, arribant a la carretera, fa de rastellera i neteja el voral. Si hi haguera hagut herba, l’hauria dallada amb les dents. Ai la nostra petarrella!
Per la resclosa de Dosrius anem a fer el camí de l’Avi fins la Vinya d’en Cintet i can Gemmir. Al Torrent de Manyans la Flor, el Tete i servidor ens acomiadem de la colla. Algun voluntariós ens explicarà la resta de la matinal.

Fins la propera,
En Pistons

Els corriolaires: la Flor, el Tete, en Sergi, en Ken, el Màster, en Formiga, en Prosciutto, l’Home Senzill, la Tastassols, l’Avi i en Pistons.
Distància recorreguda: 45 km.
Desnivell + acum.: espero dades.
Les fotos i vídeos d’en Pistons: clica aquí.
Els vídeos d’en Prosciutto: clica aquí.

VOLTA AL PORT DEL COMTE AMB ESQUÍS. 8.02.2009

Per Martí Montserrat

Molts dubtes fins l’últim moment doncs anuncien  tramuntana forta als extrems de Catalunya i al Pirineu.
Després de vàries trucades cap company de Mataró pot sortir a fer esquí de muntanya. Però davant la insistència  d’en Xarli i d’en Jordi, i la temptadora proposta d’anar al Port del Comte, fa que a les 10h de la nit em decideixi a pujar i trobar-nos allà.

Pujant m’emprenyo amb mi mateix perquè fa molt de vent i a dalt de les
carenes es veu com s’aixeca la neu i crea uns espectaculars núvols.
Per fi arribem a l’estació i tot vola pels aires, el desànim es total
però …ens canviem i comencem la volta . Entre pistes d’esquí avancem
direcció el cim de l’Estivella. El vent segueix bufant de valent però
anem guanyant alçada per un torrent  que ens porta a l’aresta cimera .
Aquí el vent ens mortifica i no ens deixa de fuetejar, fent de
l’ascensió un calvari.  Un cop som al cim l’espectacle és màxim, poder
veure bona part del Pirineu occidental, el  Pedraforca, els Rasos de
Peguera, el Montseny, St Llorenç del Munt i Montserrat al mateix temps,
es fantàstic! Ràpidament baixem en direcció N cap el Clot de Rebost.
Mentre carreguem piles comentem el fabulós descens que hem trobat i
l’enorme abundància de neu.  Després del descans toca pujar a la
Tosseta Pelada  passant per Prat Llong . Un cop aquí avancem per un
bosc carregat de neu, molta però que molta neu .Tot serpentejant entre
els arbres carregats de blanc gaudim de valent aquest moment  màgic.
Arribem al cim i comprovem que el vent ha afluixat molt  i, un altre
cop, podem disfrutar de les meravelloses vistes. Carenejant fins el cim
del Pedró dels quatre Batlles, em venen a la memòria molt bons records
de quant varem  pujar-hi amb bicicleta .
Fem un boníssim descens pel Torrent de Clot Fondo i entre boscos fins
arribar al cotxe. Es tard i tinc compromisos. M’he de despedir dels dos
veritables homes de les neus ( Jordi i  Xarli ) per fer camí cap a casa
.                          
Gràcies per convèncer-me,  amics.

En Rampes

Les meves fotos: cliqueu aquí.

ESQUIADA ENTRE SETMANA A LA MOLINA. 18.02.2009

Per Joan LLadó

Què voleu que us digui. Tot i no ser el mateix que Masella per fer fora pistes, esquiar de 9 a 5 a la Molina, un dimecres, és tot un plaer. És que no ens en podem estar…
Heus ací les criatures: En Prosciutto, el Senyor, en Logístic, en Pistons, el Maestro, el Màster, en Jose i el Mamalló.

Vegeu aquí altres fotos i videos que va fer en Giovanni.

VALLTER-MENTET-VALLTER. DIUMENGE 15.02.2009

Per Joan LLadó

Aquest diumenge hem fet una escapada d’esquí turística, quelcom molt diferent del que fem habitualment. Un tomb amb tot el seu encant malgrat que el descens fins a Mentet no sigui res de l’altre món, almenys per on ho vam fer nosaltres.

Vam començar l’excursió al pàrquing de baix de Vallter i vam agafar el
torrent de la Portella de Mentet. Tot pujant observem la vista del circ
d’Ulldeter a les nostres espatlles. El dia és força clar i s’agraeix. A
la Portella (2412 m.) però, la ventada que enfila de la vall empipa.
Traiem les pells i iniciem ràpidament el descens per arrecerar-nos al
final de la pala. Allí ja no s’hi mou un bri d’aire i quan la vall
planeja, també ho fa la qualitat de la neu. Anem cercant els millors
trams de la neu transformada. Per arribar a la Cabana dels Alemanys
(1968 m.) ens ha calgut remar algun tram perquè ens hem endinsat massa
al fons de la vall. Bonica construcció i molt ben equipada tot i ser
d’accés lliure. Hi fem un moç i jo em faig una repassada als peus. Al
sol s’hi està esplèndidament.
A continuació fem el descens pel mig del bosc on la neu és fonda i en
gaudim com criatures. Per sortir del bosc hem de saltar una tanca
metàlica i ens l’enginyem per fer-ho fàcil tot i els sabatots que duem.
Curt descens pel mig dels prats i arribem a la passera del riu on
haurem d’enganxar pells per acabar d’enfilar fins el poble. Cerquem la
Gîte d’Etape que sigui oberta per demanar una beguda, però les que
veiem són tancades. Finalment optem per seure i esmorzar a l’empedrat
de l’ajuntament on hi toca el sol de ple, però que l’aigua del desglaç
dels teulats ens esquitxa. Van passant alguns dels estadants de les
cases, turistes. La pau de l’indret brolla com un aixernador. Ens
preguntem: -Què s’ha de fer per viure aquí?
És hora de tornar amunt. Als prats, la roba comença de fer nosa. El
Màster es col·loca al capdavant i comença a tibar de valent en la neu
fonda fins el refugi. Ha estat un bon atac, no hem tingut respir. Ens
refem a la cabana i torno a protegir-me les nafres. Collons de peus!
Reprenem la marxa amb el Màster també al davant i estirant com sempre.
El Maestro li pregunta si li ha fet cap mal per tractar-lo així i
respon que no, que és per treure la “carbonilla”. Abans d’arribar a la
pala de la Portella, ens ho agafem amb més calma i anem xerrant, alhora
que veiem baixar del coll un grup que va a peu. Són francesos, han dit,
que viuen a Perpinyà. Creia que els de Perpinyà eren catalans. El més
fotut és que parlaven un xic de castellà.
A la Portella fora pells i fem el millor descens del dia. La neu del
fons del torrent és immillorable. Poc, però bò, com a la fonda de
Vilallonga.

Fins aviat i bona neu,
Joan LLadó

Els corriolaires blancs: Carles LL., Martí M. i Joan LL.
Les fotos d’en Pistons: clica aquí.
Les fotos d’el Màster: clica aquí.

FA FRED, TORNEM CAP A ARENYS DE MUNT:CRÒNICA D’UNA CAIGUDA 15.02.2009

Per Adrià Triquell

Només quatre a la plaça Fivaller, estava anunciat: amb tanta neu i de tanta qualitat, qualsevol se’n va a pedalar corriols pel Maresme! Fa un fred que glaça i unànimement tots quatre decidim anar per “les zones calentones”, així doncs, Cinc Cènies /especulació urbanística, els corriols tècnics fins al coll de la Ferradura, i repetim la preciosa baixada del diumenge anterior de no se quina cursa fins Arenys de Munt. En Pre-Master porta la veu cantant.

L’ anècdota la vivim quan coincidim amb en J.C, en Virolla i companyia
pujant a tota màquina per la pista mentre nosaltres ens estem mirant i
baixant amb més o menys èxit un baixador impracticable. Cal
obligatòriament fer referència al Pre-Master, serà l’ únic que el
baixarà sencer, i certament aquest cop fent mostra d’ un control i
estil absolutament impecable, tipus M.Q, sembla que el seu estil
“aparentment incontrolat” va progressant. Fel.licitats! Més endavant,
en G.L. manifestarà amb entusiasme la seva fel.licitat per haver pujat
“sense fer trampes” el corriol/pedregal fins al coll de la ferradura.
També fel.licitats!

El recorregut va ser pràcticament igual al diumenge anterior, així doncs ometré la seva descripció.

Part II: Crònica d’ una caiguda

“ja som a l’ últim baixador abans d’ arribar a llavaneres, recorda que
el corriol te dos pendents fortes quasi seguides, la primera estreta i
ràpida, la segona més xunga doncs el xuclador està just al mig. En G.L
va primer, el M.T al darrera i per tan jo al mig, anem enganxats i
baixem ràpid. La primera pendent bé, vinga Adrià, ja hi som, no et
despistis que ve la segona, girem a la dreta, ups… m’ atabalo, perdo
una mica l’ equilibri, m’ espanto, perdo la concentració i miro d’
aturar-me posant el peu, gran error, el peu es queda travat en el
xuclador i l’ inèrcia em tira endavant, se’m gira la cama i abans de
caure ja sento un mal intens al genoll. EL primer pensament, que m’ he
fet mal (confirmar pels 4  dies de baixa que porto), el segon
pensament, perquè collons no intentava controlar la bici en lloc de
voler parar?”

La meva reflexió del diumenge a la tarda, mentre em posava gel al meu
genoll malmès, anava sobre l’ importància de l’ aspecte psicològic de
la nostra activitat, i de l’ esport en general. Diumenge no va ser el
meu dia, i no pas per un tema de forma, si no perquè sistemàticament no
superava les dificultat tècniques dels nostres corriols, Perquè? Cap
misteri, potser per falta de tècnica, però sobretot per falta de
concentració i també per falta de motivació i convenciment! Com diu l’
amic Valentí, t’ ho has de creure!

Fins aviat,
Adrià Triquell
 
Corriolaires: Giovanni L. Marcel T, Manel T, Adrià T.

CAP EL MONTALT. DIUMENGE 08.02.2009

Per Joan LLadó

A plaça repetim rècord. Un altre cop catorze. Per variar hom decideix d’anar cap a l’altre costat, és a dir, cap nord-est. En Jordi diu d’anar a fer uns camins de la darrera cursa de LLavanares o Sant Vicenç, no ho recordo. No se’n parli més. Som-hi. Encetem la jornada pel camí del Nord. Pel veïnat de Mata i fent unes quantes marrades arribem a can Flaqué. Abans però, ens ha hagut de deixar en Valentí per pana no adobable amb brides. Què hi farem.

 

Seguim pels graons de Sant Martí i pel camí habitual fins el coll Pallarès. Sense aturar-nos, enfilem les Esqueires d’en Rogent fins el Roc de l’Avi. A la pista ens trobem en Jaume T. i la seva colla que saludem. Anem cruspint-nos els corriols, l’un darrere l’altre. I abans de prendre el de sobre el Malpas, en Manel peta la patilla del canvi que, per sort, en Virolla en du de recanvi. Vés per on!
Seguim a bon ritme l’escalada fins el Montalt. S’ha hagut de lluitar però ha valgut la pena. El descens fins la Ferradura és pletòrica. Tothom es meravella i comenta la manera com ha baixat. En Pep i en manel ens deixen per baixar per Canyamars. Seguim cap a llevant per baixar en obagues i fondes torrenteres fins a Sobirans.
Jo m’acomiado abans de l’esmorzar. La canalla m’espera per anar a Montcabrer.

Fins aviat,
Joan LLadó.

Els corriolaires: L’Avi, en Formiga, la Pantera Rosa, la Virolla, el Maestro, el Senyor, l’Home Senzill, el Nét de la Trini, el Mamalló, el Tete, la Flor, en Ventús, en Prosciutto i en Pistons.
Distància recorreguda: no ho sé.
Desnivell + acum.: tampoc.
Les fotos d’en Giovanni: clica aquí.
Les d’en Pistons: clica aquí.
Les d’en Virolla: clica aquí.

MATAGALLS NOCTURNA. 2ONA. PART. DIMECRES 4.02.2009

Per Giovanni Leonardi

N’ hi ha prou amb un parell de fotos per TV3 que mostren la renovada blancor del Montseny després l’ última nevada del dissabte, per fer-nos posar neguitosos.
Així que el diumenge, durant l’ esmorzar de la sortida en bici a Vilanova  convoquem una nova pujada al Matagalls pel dimecres a la nit.
Només dos al final ens hi apuntem. La resta busquen penoses excuses ……la canalla, la dona, una reunió d’ escala, i coses per l’ estil………..ai covards!

En Martí recupera per telèfon al
Xarli. Aquest no s’ ho pensa gaire, tot i que l’ endemà té previst
marxar a l’ Aragó per dos dies d’ esquí de muntanya.
Pugem doncs. El dia ha sigut súper assolellat, i la nit és esplèndida.
Aquesta vegada arribem a Coll Formica sense trobar el més mínim rastre
de neu i, mirant cap amunt, la cosa pinta fatal. No es veu neu per a
lloc, però no podem deixar de tirar amunt, ja que hem arribat fins aquí
.
Travessant  en vertical la pista, per tal de pujar més ràpids, triguem
més de mitja hora abans de tocar neu i posar-nos les fustes. Mitja més
i tropecientus zigazagues per estretes llengües de neu abans de trobar
neu com cal.
A les deu estem a dalt a la creu. Arribar i abrigar-se és tota una
cosa, ja que el vent ha anat pujant d’ intensitat i fa un fred que
pela. Procurem arrecerar-nos ben ajupits arran de terra darrere el
monument i fem l’ entrepà sense perdre temps.
La baixada resulta ser una lluita contra el vent, que ara ens talla la
cara amb la neu que aixeca, i contra la neu  que està dura i crostosa
com una mala cosa per sobre, i tova per sota.. Aquesta vegada no busco
vies noves per meu compte i segueixo les traçades d’ en Martí
A més el Xarly porta un frontal massa petit i amb la bateria ja
cadavèrica. El posem entremig per tal que s’ hi vegi i arribem gelats
al punt més baix que es pot esquiar..
Caminant trobem el GR     , que en vint minuts ens porta fins al cotxe.
No es pot dir que l’ esquiada hagi estat de les millors de la nostra
vida, i la neu no era el que esperàvem, ni per quantitat ni per
qualitat, però de ben segur que ha valgut la pena venir. Sempre millor
que estar assegut davant la tele.
Mira, hi ha gent que a la nit va al cine o bé a fer una birra. Nosaltres anem a esquiar!
¿Què passa?
Ciao, coglionazzi! Fins la propera.

RÈCORD DE CORRIOLAIRES. CÉLLECS. DIUMENGE 1.02.2009

Per Joan LLadó

A valls i muntanyes previsió de mal temps pel cap de setmana. Deixem doncs reposar la neu i desperto la bici després d’un mes de letargia. La gentada a plaça és important: catorze ganàpies fotent xerinol·la i amb ganes de fotre tralla.  Ja tenia en ment d’anar cap a Céllecs, pujar a la Serra d’en Nadal des de Santa Quitèria i ho proposo. Cap veu en contra. Doncs, som-hi.

Comencem per Riudemeia. Els bassals a la vall ens avisen del què ens trobarem en endavant. Grimpem la Via Romana amb molt bones sensacions. Els pulmons s’obren de bat a bat. Ens recuperem i agrupem a Parpers.
Prenem el GR en direcció a Céllecs i fem la sempre exigent grimpada a can Païssa que aquesta vegada ningú l’ha superada. Quelcom ens ha afectat i en Pep deu saber perquè. Seguim fins a Sant Bartomeu per l’alternativa del GR tot esquivant bonics exemplars de pi que el fort vent va tombar.
Dalt de Céllecs, comencem la davallada cap a la Roca de le Orenetes. Les primeres trialeres ja prometen. L’aigua que regalima per terra i la que sostenen fulles i herbeis ens deixen amarats, sobretot al Mamalló que va al davant. Les torrenteres del vessant oest de la serra baixen curulles d’aigua fent una insòlita i exòtica fressa.
Els trams rocallosos és on més gaudim: la barreja d’aigua, roca, vegetació, aromes de bosc, humitat i la bona adherència de les rodes ens eleven els ànims, per d’altres l’ànima. El més jovenet i possiblement amb els ànims alterats i la sang massa calenta, el marc, l’entorn, la situació li ha jugat una mala passada: ha anat de cap a terra allí on menys li convenia com sol ésser en aquests casos i adéu flamant maillot blanc que per cert l’estrenava, oi?
Amb una cura d’urgència gràcies a la petita farmaciola d’en Ventús, la Virolla ha continuat la ruta, no sense molèsties.
Per arribar al coll de can Nadal hom podia seguir pel camí que ressegueix el torrent de les Sureres però ens hem engrescat tot pujant els forts repetjons  de l’antiga pedrera del Torrent de Céllecs i en un bon tram hem hagut d’arrossegar la bici. Quan hem arribat al Turó del Pi del Cucut, hem continuat pel  carener de la Serra de Puigdellunes fins el coll de can Nadal. Molt bonica pujada i ben remullada.
Deixem el Tete que se’n torna i fem el descens fins a Can Maymó per esmorzar.
Fa fred i anem ben molls. Al restaurant es canvien de roba els que han estat previsors.
Uns quants, després d’esmorzar, se’n tornen cap a casa pujant fins la Roca d’en Toni. La resta tornem pel camí d’anada fins la Plana de can Tarascó, coll de Porc, Gironella i, a Matacabres, trenquem cap a la Font del LLop per baixar tot seguit pels ui-ui-uis. Baixem un xic els sellons i els fem seguits l’un darrere l’altre.
Travessem la pista de Burriac i anem cap el bosc del Gitano per baixar a la Barca i la font Picant. Allí trobem en Quim C. i família que han anat d’excursió. Han trobat camins i corriols per on no havien passat mai. Enhorabona.
Tornem a enfilar flanquejant el turó dels Oriols i baixar fins la casa de la Por.
En resum: sortida completa per a tots els gustos.

A reveure,
Joan LLadó

Els corriolaires: La Flor, el Tete, l’Home Senzill, en Ken, la Pantera Rosa, en Ventús, la Virolla, en Prosciutto, el Màster, el Mamalló, el Maestro, en Formiga, l’Avi i en Pistons.
Distància recorreguda: molta.
Denivell + acum.: amunt, amunt.
Les fotos de la Virolla: clica aquí.

CELEBRANT ELS 40 DEL MAMALLÓ. 25.01.2009

Per Joan LLadó

Ja que l’amic Jo, Jo, Jo, Jo, Jooooooooooooooooordi Manent, per la part Barrot,  no s’ha dignat a fer-nos quatre ratlles de la vetllada de Guils, heus ací el que bonament vam copsar de la banda corriolera. Per aquesta vegada passa, però no n’hi deixarem passar una altra.
Abans de res, per molts anys a l’homenatjat i moltes gràcies a l’Anna i els seus còmplices per la bona organització de la trobada.

Per començar, l’encontre sorpresa a La Molina va ser força còmica: en un creuament de cotxes inesperat, el Mamalló, amb molt poques ganes d’anar a veure com estava la situació a la Pista Llarga, veu venir de cara en Pistons i pensa: -Aquells cabrons se’n van a esquiar! De sobte, també veu en Gurri i li puja la mosca al nas: -No pot ser que vagin a foquejar plegats!
El grup de tres cotxes ens aturem de seguida i ell gira cua: felicitacions i gresca en aquesta inesperada trobada i un bon alleujament, oi Anna? Aquest noi sempre té cuques al cul!
Al punt de trobada, cap a quarts de deu, esperem la decisió de l’anfitrió d’on anar a esquiar. Hom havia d’anar a La Molina però el fort vent de dissabte, que va assotar tot el país, va deixar la Cerdanya sense corrent. Ni Molina ni Masella. Andorra, massa lluny. Amb bon criteri, encara que ja hi van ser la vigília, l’Albert diu de tornar a Guils i fer esquí de fons. Cap allà anem amb la recança dels que ja tenien coll avall, després d’alguns llargs anys, de tornar a esquiar a pistes.
A la pista que condueix cap a aquesta estació de la Cerdanya ja hi trobem força neu fresca de la passada nit. El dia és clar i pràcticament no hi fa una gota de vent.
Ens preparem i anem a llogar material i forfaits. Al Màster i a mi ens surten de franc. El primer de quinze que ens regalàren amb el llibre “100 anys d’esquí”. Amb el de la Molina ja l’haguérem amortitzat. Ja caurà.
Quan estem tots preparats i reunits a peu de pistes, comencem a remar i anem a fer el primer tomb. Cerquem l’itinerari més planer perquè n’hi ha que no han esquiat mai.  La roba comença a engavanyar. Els més experts van donant alguns consells i qui més qui menys, va millorant el seu estil. Quan ja som en la part més allunyada, decidim de tornar al pàrquing per deixar-hi roba i trobar-nos amb la Judit i en Toni que arriben d’Andorra. En el primer descens, rialles a dojo: ganàpies que s’enduen els senyals, bombes que es llancen enyorant les pistes, sortides de mare, tombarelles, creuament d’esquís…
Arribem al refugi on ja ens hi espera la parella. Deixem la roba, fem un petit moç i tornem a la festa. Ara en som setze de colla. Tots plegats fem patxoca. Ara continuem per alguna pista un xic més enfilada i per això els descensos són més atrevits i les consegüents caigudes generen molta gatzara. Tothom se n’enfot del mort i de qui el vetlla, ara, amb qui més ens esplaiem és amb en Boba Zurbriggen. Quin tip de riure!!! Els talons de les sabates li tocaven a terra. Jajajajajajaja… Gràcies, Miquel.
Després d’esquiar unes cinc horetes, la gana apreta i cal preparar el tiberi. Anem tornant. Deixem els estris a lloc i entre tots preparem l’abundant pic-nic en una taula de pedra ben coberta de sol. No hi manca el bon cava que ha triat en Miquel i  ben gelat com està, passa d’allò més bé. També resta glaçada la mà que aguanta la copa. Hi ha alegria i apareix el pastís. Anys i anys, per molts anys… El Mamalló pensa un desig i bufa espelmes. I mentre ens anem cruspint el dolç, el nen va encetant els regals. Tot cofois que li hagin agradat i tothom coincideix que ha estat un dia rodó. Per molt anys i gràcies per tot!
Recollim, anem a fer un cafè al refu i cap a quarts de sis,  de tornada.

Fins els cinquanta,
Joan Lladó

Les fotos i videos d’en Joan: clica aquí.

NOCTURNA AMB ESQUÍS AL MATAGALLS. 13.01.2009

Per Giovanni Leonardi

Com que l’ amic Sergi encara avui no ha fet arribar a “la Redacció” l’article que havia promès escriure, em veig obligat a fer-ho jo, donat que no es pot deixar fora del bloc aquesta sortida d’esquí de muntanya, per ser sens dubte mereixedora d’ un seu propi espai per ser força diferent de les demés.
És que una nocturna al Matagalls no es fa ni es pot fer gaire sovint!
Aquest any era el moment de fer-ho, també perquè era la que encara faltava.
Així doncs, engrescats per la bona i molta neu que el diumenge anterior la colla havia trobat, el dimarts 13 quatre corriolaires intrèpids ens equipem i pugem a Coll Formic al caure la nit, disposats a gaudir d’ una nova experiència esportiva.

No fa gens de fred, la lluna és mig plena i els sorolls de qualsevol
activitat humana totalment llunyans i absents. Només  la cridòria d’
una bona colla de corbs que, de segur estranyats per l’ inesperada
visita d’ uns “pajarus” lluminosos encara més rars que ells, ens
acompanyen durant el primer tram de la pujada.
Arribats al primer llom, per sobre dels colls nevats, s’obre a la
nostra dreta un preciós paisatge fet de foscor  aclivellada per milers
de petits llums, fins arribar a la costa del Maresme.
Foquejar de nit una sensació del tot nova,  molt agradable.
La blanca brillantor de la neu sota el focus dels peaso-frontals Petzl
de 350 lúmens, el xiular rítmic de les pells que trenca el silenci, el
cel tan estrellat, tot plegat fa que gaudim emocionats com nens amb
sabates noves fins arribar el cim del Matagalls, al cap d’ una bona hora
de pujada a bon ritme.
Aquí dalt sí que fa fred, ens abriguem ràpid abans que la suor es glaci
sobre la pell i traiem els entrepans per a un ben  atípic sopar
muntanyenc.
Avui també el meu entrepà és original i atípic com la sortida, i
energètic més que una barreta: li he ficat dintre una barra sencera de
xocolata negre, nous, melmelada casolana i figues seques!
Disparem les fotos de rigor (a veure si l’Andreu, que duia una bona
màquina mac-guiver, envia les seves d’ una vegada) i ens preparem per a
la baixada. El Sergi s’ ens avança, ja que va a peu i li toca una bona
matada corrent, si no es vol quedar sol enrere.
La neu no té absolutament res a veure amb la que varen tenir el
diumenge. Els cents de bàrbars que varen venir la deixaren com un camp
llaurat “ a lo salvatge”, i per postres gelada.
Catacrac catacrac, ballem insegurs sobre les ones blanques, i rient com
ximplets ens llencem avall buscant els pocs mocadors de neu que tal
vegada poden haver-se escapat a la fúria de les  botes dels bàrbars.
De sobte i amb gran estupor entreveiem uns petits llums que es
belluguen més avall. Ostres! algú altre ha tingut la mateixa idea i
està pujant amb esquís!
Amb el Martí ens llencem a tota pastilla cap aquesta gent, i de ben
segur els deixem bocabadats, també per la potent llum que treuen els
nostres frontals, comparada a la poqueta cosa que porten tots ells al
cap.
Son una bona gentada, un quinze, que venen de Vic i voltants. Un d’
ells va amb una mega-telecamera-video professional sobre l’ espatlla.
Ens fa l’ efecte que tindran força problemes a l’ hora de baixar
esquiant amb tant poca llum i amb una neu tant xunga, però ells s’ ho
faran….
Quan arribem a la pista, la neu comença a escassejar i ens tenim que
buscar la vida com podem per a no treure’ ns els esquís. Decideixo
ficar-me en una pendent que sembla oferir  una possible baixada i,
apuntant a unes corbes blanques més avall que haurien de ser les
enllaçades de la pista, vaig a suïcidar-me  per terrenys que resulten
ser una trampa brutal. Pago amb gran esforç i suor la meva pifiada. Els
companys  m’ han d’ esperar bona estona, abans de  veure’ m sortir sa i
estalvi del laberint de neu flonja, matolls i pedres que m’ havia
atrapat.
Se n’en fumen de mi, i tenen raó.
L’ últim tram és molt ràpid, per l’ estret i gelat camí fins el Coll Formic.
Ha sigut la primera skiing-by-night i ens ha encantat. No serà doncs l’ última.

Ciao a tutti, coglionazzi!
Giovanni Leonardi

Els corriolaires: La Flor, el Màster, en Sergi i en Prosciutto.

Les fotos de la Flor: clica aquí.
Les fotos d’en Prosciutto: clica aquí.
Les fotos d’el Màster: clica aquí.