BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

PEDALS DEL VENT. CAVALLS DEL VENT VERSIONATS PER FER AMB BTT. 11.10.2009

Per Martí Montserrat

Ja fa mesos, parlant amb en Jordi Francès sobre la pujada al Comabona amb bicicleta, em va comentar que al bloc de l’Albert Castellet hi havia una ressenya de la pujada al cim. Buscant-ho, el que vaig trobar és un llibre de ruta dels Pedals del Vent (volta amb btt pels refugis guardats del Parc Natural del Cadí Moixero), amb 4800m desnivell positiu i 134 km fets en una sola jornada de més de 16h !!! Quina passada!!!

 

Vaig  proposar varis cops d’anar-hi
però ningú  s’hi va enganxar. Després de madurar-ho amb el coixí
decideixo fer-ho sol…solet,  pobret  pobret .Com més hi penso, més
ganes tinc i em vull la sang només de pensar en aquesta fabulosa volta
i amb el repte de fer-ho d’una tacada.
Surto de Bagà a 2/4 de 6h…massa tard segons els meus càlculs, amb el
frontal al cap i la meva estimada bicicleta, que per cert, serà la
única companyia que tindré durant la llarga jornada. Pedalada rere
pedalada amb molta paciència i amb molta moral van passant els
km…Espinalvell, Coll de la Vena, Coll de la Bauma. Aquets són els
trams més durs psicològicament doncs em trobo sol al mig del bosc, de
negre nit i amb el repte de més de 130 km per davant. Però a l’hora,
són moments d’aquells màgics que es recorden sempre més. Tot disfrutant
d’aquests moments arribo ja a Gresolet i al primer dels refugis de la
volta, que està en una vall fonda als peus del mític Pedraforca. Amb
bona pujada m’arribo al poble de Saldes per seguir ara ja amb les
primeres llums del dia direcció al segon refugi de la jornada que no es
cap altre que el bucòlic LLuís  Estasen, situat estratègicament als
peus les tantes escalades parets del Pedraforca. Segueixo fins el Coll
de les Bassotes i un cop aquí comensa l’ascensió al pas dels
Gosolans(coll per atravessar el Cadí de 2430m). Per mi,  aquets km són
del millor que he fet mai amb bicicleta, són increïbles… 90% ciclable
i amb unes vistes espatarrants que em produeixen un estat d’eufòria i
benestar. En aquest punt l’espectacularitat del Cadí queda ven palesa
tot baixant fent ziga-zagues per un increïble descens cap el refugi de
Prat d’Aguiló (tercer refugi de la jornada).Seguint el PR c-124
direcció a la Vall de Riudolaina i fins el poble de Nas, després el
poble de Pi i tot seguit Talló. Comensa la tercera pujada del dia, la
cosa ja comensa a picar doncs ja son 2/4 de 1h i encara com aquell qui
diu no he parat n’hi a fer un mos. Notant-me els km a les cames arribo
al quart refugi de la volta, el ja conegut per la majoria de
nosaltres:  els Cortals de l’Ingla . Sense fer el saltimbanqui, ni
salts de Tarsan segueixo direcció el Coll de Pendis . Ara ja en baixada
arribo al cinquè refugi de la Pedals del Vent, el sempre ple de
“domingueros” Serrat de les Esposes i a continuació el poble de
Riu…Començament de la quarta i ultima pujada, però de 1500m de
desnivell, que per acabar el “tute” no esta gens malament!!!
M’arribo fins al poble d’Orús i també Das en el qual començo a pujar
direcció a Masella. Un cop aquí la cosa es posa seria ja que
l’acumulació de km a les cames no perdona i les fortíssimes rampes de
la pista que em portarà fins el cim de la Tossa d’ Alp (2640m) no
perdonen, però … amb paciència i esperit de sacrifici s’arriba a tot
arreu. Fins i tot al sisè refugi : el  Niu de l’Àguila, que fent honor
al seu nom  está construït ben bé al cim d’aquest meravellós mirador.
Faig la foto de rigor i per començar el descens m’haig d’abrigar,
però… collons !!! M’he deixat la capelina rosa d’en “Vallma” que
diuen que es el millor per baixar del Niu de l’Àguila !…je,je,je.
Vaig seguint les marques taronges dels Cavalls del Vent per un difícil
però preciós corriol d’alta muntanya amb unes espectaculars vistes
fins el coll de Comafloriu.
Paro…haig de parar…és fantàstic, la llum de tarda, la soledat, el
silenci, un grup d’isards que corren a amagar-se…és un moment màgic
d’aquells que convé guardar a la memòria. Des del coll continua el
descens igual que el tram anterior dur i molt tècnic fins la pista que
ens porta al mirador dels Orris i tot seguit per pista pedregosa fins
l’últim!!!.El setè refugi de la “volteta” : el Rebost. Entro a saludar
els bons amics dels guardes. Després de menjar ,veure i d’una amigable
conversa , segueixo cap avall per la pista infectada de pedres fins
l’Hospitalet. D’aquí fins a Bagà per la carretera… Fi dels Pedals del
Vent !!!!Molt  recomanable volta per una de les zones del Pirineu més maques i
variades i que de ben segur deixarà molt bons records a qui es proposi
fer-la.

A reveure,
Martí Montserrat

145 km de recorregut
4800m de desnivell
13h amb les parades

Les fotos: cliqueu aquí.

VOLTANT PER SANTUARI DE BELLMUNT. 25.10.2009

Per Albert Gomez

Fa dies que hi ha veus que demanen sortir de la comarca, doncs no esperem més i decidim fer una visita al santuari de Bellmunt i voltants. Hem quedat molt d’ hora ja que hi ha que han de ser a dinar a casa, són les sis hora nova i sortim de la Plaça Fivaller.
    Ja de dia arribem a Sant Pere de Torelló inici de la ruta, ens
empolainem i fem camí vers l’ermita de Sant Roc, per un corriol
desdibuixat que va agafant desnivell per un seguit de lloses, com de
costum comencem amb una apretada considerable que ens posa la
maquinaria en ebullició, tan sols en
bionicalmegapistonslladoturbocarajillo és capaç d’ enfilar la darrera
rampa fins a l’ ermita, qui més qui menys fa llufa per un costat o 
altre.

A l’arribar a la construcció romànica fem un tomb a l’ esquerra i
ens dirigim al Serrat una masia de dimensions colossals amb un gran
paller molt ben conservat, des de allí enfilem per un corriol tortuós i
semi ciclable que ja ens va posant a prova pel dia d’ avui.    
    Aconseguim arribar a la portella un pas rocós que ens obre les
vistes al la vall del riu Ges, des d’ aquí hom aprecia la densa i
acolorida vegetació d’ aquests paratges de tardor, fem un petit descens
per  un sender on les pedres tenen una fina capa gelatinosa que ens fa
estar amb l’ai al cor, per sort ningú ha llepat , abans d’ arribar al
mas de la Vall enfilem per una pista secundària en força mal estat i un
pendent de tres parells de c…..ns, per sobre nostre a vista d’ocell
ja veiem el santuari, ens queda un munt. La pujada comença suau per 
anar prenent un percentatge considerable fins arribar a un bosc de faig
on hi fem les últimes giragonses serrant les dents i posant el culet a
la punteta del seient, finalment sortim a les darreres llaçades de la
carretera que porta fins al santuari.

Fem una breu parada (hi ha qui té pressa ) per contemplar la vista i
tot seguit descendim per un difícil i juganer corriol que ens deixarà
al coll de Hi era massa, tombem a la dreta per una pista herbosa fins a
arribar a un altre sender tan o més bonic que l’ anterior, xalem de
valent amb la sinuositat i els ressalts pedregosos que fan que ens hi
apliquem al màxim fins arribar a la Tosca dels Degollats. D´ aquí
enfilem primer per un sender i després per pista fins a Vidrà on hi fem
una breu parada per esmorzar. Mentre degustem les menges aprofitem per
fer un repàs al “genero” que deu n’ hi do, les tres quartes parts són
de cobis de can fanga que els han tret a pasturar.

En acabat sortim en direcció sud per la ctra. de Santa Maria de Besora
i al cap d’un quilòmetre si fa no fa, en el coll de Vidrà  prenem un
pista bona que va flanquejant de nou fins al coll de Hi era massa, 
planegem pel vessant obac fins al collet de les Gargantes on
sobtadament s’acaba la pista i comença un  dels corriols més cafres que
he fet darrerament, de tant en tant ens parem i anem observant com
evolucionem en els trams que podem fer dalt de les muntures. En un dels
trams en trobem unes corriolaires de peu, els ulls els hi fan
pampallugues al veure’ns esglaiar-nos de goig per aquests pedregams, al
arribar al pla davant les runes de Les Valls ens aturem, l’adrenalina
que em supurat durant la baixada ens amansa com xaiets de corral En
Manel ha trencat la patilla i mentre  l’arregla consultem el “mapat”
per encarar la tornada .

Agafem doncs el pr que en forta pujada i trams a peu enfila vers el
coll de la Maronta,  al arribar-hi i en veure que se’ns tirava el temps
damunt (per que n’hi un que se li cova l’arròs), prenem un llom de
llosa neta i  amb celeritat baixem per anar buscar el torrent de les
Codines i d’aquí per camí desdibuixat entre camps de pastura arribem a
una  pista que ens manarà finalment a Sant Vicenç i Sant Pere de
Torelló.

Fins aviat,
Albert Gomez

Els corriolaires: en Joan, Manel, Valentí, Martí, Pep i el que feia tard.
Desnivell: ves a saber tant de anar amunt i avall.
Distància: si fa no fa uns 30 quilòmetres mal comtats.
Dificultat: va  parir, si no ens hem fotut de cap es de miracle.
Les fotos d’en Martí: clica aquí.
Les d’en Joan: clica aquí.

SERRA DE BELLMUNT. CURTA, INTENSA ESCAPADA. 25.10.2009

Per Joan LLadó

A un quart de set del matí, hora nova, marxàrem cap a Sant Pere de Torelló, punt d’inici de l’escapada fora comarca que decidírem el dijous. Alguns havíen de ser d’hora a casa per la qual cosa ja dúiem la ruta ben planificada. Els sis que érem ens equipàrem a l’aparcament que hi ha a la carretera de la Vola, als darrers topants a llevant del poble osonenc. No feia fred, per tant, no calia carregar gaire roba.

Comencàrem resseguint el PR que mena al Santuari de Bellmunt i que ens
obligà, de bon principi, a superar un tram de molta pendent però amb
roca de bona adherència fins l’ermita de Sant Roc. Quan recuperàrem
l’alè, travessàrem un bell i molt ben conservat gran mas: el Serrat.
Quedàrem meravellats també pel seu entorn, bonics prats amb els seus
perpetus estadants, vedells i vaques. Anàrem obrint, travessant i tancant
vailets fins que deixàrem els camps conreats i entràrem de ple al bosc. El
camí empitjorà i a estones calgué arrossegar la bici. Així fins una
cruïlla on deixàrem el PR per anar cap a la Portella. Suor. El tram
següent era molt pedregós i anàrem provant les nostres habilitats damunt
les dues rodes. Val a dir però, que fins la Portella anàrem molta
estona a peu.
En travessar el pas tallat en roca, s’ens oferí un
espectacle únic: la vall del riu Ges en el seu tram més engorjat
decorat amb tots els colors de la tardor.
Iniciàrem la davallada per
l’empedrat humit amb timba inclosa. Curt però adrenalític. De
seguida ens veiérem protegits per la bonica fageda i abans d’arribar al
mas de la Vall després de fer un curt tram de pista, comencàrem
l’imponent ascens de pet cap a Bellmunt. Haguérem de grimpar 543 m. en tres
quilòmetres i mig. Això vol dir una pendent mitjana del 15%. Dur de
debò. I com que no en tenim mai prou, encara intentàrem d’enfilar el
darrer tram de fageda cercant el pas més ciclable. Tot això al Serrat
dels Cristians Vells. Hi ha pitjors penitències pels creients?
Dalt del santuari férem un petit descans. Amb el petardu al cul com sempre: ni fotos, ni badar, res.
Ens
esperava el coll de Iera de Massa en molt divertit i trialer descens.
Trobàrem algun sector realment difícil que l’intrèpid d’en Pep repetí
l’intent sense fortuna. Ens trobàrem de cara un nombrós grup
d’excursionistes que esperàrem que passés per continuar amb les nostres
trapelleries. Alguns d’ells s’admiràren de les nostres “companyes”.
Ens
arreplegàrem al coll i seguírem baixant, ara cap a llevant, per la Baga de
Canemars. Primer en pista fins travessar el torrent, s’anà tancant
fins convertir-se en tècnic i molt atractiu corriol després, tot voltant el Turó
de Degollats fins la Tosca de Degollats. Hi fruïrem de valent. Per això
hi érem.
Ens atansàrem a la Tosca per veure aquesta curiositat
geològica i seguírem cap al nord tot resseguint el PR que havíem
deixat a la Vall, uns 1500m. enrera. Bonica drecera.
Férem un curt
tram de camí a peu per continuar, tot per pista ciclable, fins a Vidrà.
Decidírem, per manca de temps, de no visitar el Salt del Molí i el Pont
de Salgueda. Ja vindrem.
Pujàrem a bon ritme i vam arribar a la
plaça ben calents. Compràrem unes begudes al bar i esmorzàrem al mig del
carrer, mai més ben dit. El cafè amb llet el férem a dins tot guaitant
les senyores excursionistes que entraven a fer un pipí. Sobretot! Que si
el fan al bosc algun eriçó encara els pentinarà la clenxa. Sortien tan
relaxades del WC que ni s’enrecordaven, ni que això fora, d’agraïr-ho a
la mestressa.
Havent repostat, continuàrem per la carretera de Besora
fins el coll de Vidrà. Allí coincidírem amb un altre gran grup
d’excursionistes que també pujàven a Bellmunt. El grup de les pixaneres.
Prenguérem el GR, que és pista transitable i adobat per a cotxes,  fins
tornar al coll de Iera de Massa. En aquest punt continuàrem en
descens pel PR que, amb algun petit dubte en perdre les marques, ens
menà al Collet de les Gargantes.  Tot arribant en aquest punt, poguérem
observar a l’altra banda del torrent, les agrestes parets calcàries.
Al
coll s’acaba el tram de pista, és el punt on passàrem al vessant sud de
la serra i fóu també l’inici del gran descens trialer que faria les
delícies de tots plegats. Bé, de gairebé tots. La diversió va ser
continuada fins les runes de les Valls, a tocar del Torrent de Saderra.
Poc abans d’aquí, en Manel, en un pas complicat, trencà el
suport del canvi. Essent previsor, en duia un de recanvi. El canviàrem i llestos.
Ens
enfilàrem al Turó dels Tres Batlles amb la intenció d’anar cap al Castell
de Torelló però vam veure que la cresta es complicava. Observàrem mirant
enrere, un petit camí fresat en les llastres calcàries i que connectava
amb una gran beta neta de vegetació, també calcària, que baixava fins la
vall. Giràrem cua i l’anàrem a cercar. Vam baixar tot ufanosos per la troballa
i passant per Les Codines arribàrem a Sant Vicenç. Després per carretera
a Sant Pere. Era la una i havíem de córrer. Fins i tot diumenge hem de
córrer. És gros.

I vet aquí el que dona un diumenge al matí.

Fins aviat,
Joan LLadó.

P.S. Ja tinc a punt sobre el mapa la gran volta al Bisaura.

Els corriolaires: La Pantera Rosa, En Formiga, L’Home no tant senzill, El Mamalló, el Màster i en Pistons.

Desnivell + acum.: 1.200m.
Distància recorreguda: 30 km.
Les fotos d’en Pistons: clica aquí.
Les fotos d’el Màster: clica aquí.

XV VOLTA A LA CERDANYA, AMB REGUST DE MENJAR XINÈS. 18, 19 i 20.09.2009

Per Pep Famadas

Els que us deliu pels lollitos plimavela potser no m’entendreu però els que som de tripa i morro segur que sí. Sí nois, sabeu allò del menjar xinès, aquell gust agre-dolç, que no saps com definir-lo… doncs aquesta ha estat per mi la meva primera Volta a la Cerdanya completada.

En Manel m’ha demanat que escrigui la crònica de la nostra gesta però la veritat és que no sé què en sortirà.

La Volta planeja tot l’any sobre els nostres cascs i sempre és motiu de recordatori un o altre episodi. Aquest any, ja veurem. La Volta és potser el ball final de Festa Major, la fi de temporada, el cim de la preparació estiuenca, que alguns en diuen vacances. És una de les poques ocasions en que ens mesurem amb altres cicleros del país. I si no, guaiteu les darreres cròniques d’aquest estiu.

Enguany la cosa no ha anat així. Uns
quants es van despenjar amb una sortida alternativa per les mateixes
dates… amb els caps de setmana que hi ha. En fi, quedem 4 parelles
amb ganes de rodar llarg, encara que sigui pagant. Com no, el màster i
el mamalló, el primer en el seu millor moment (quin estiu més
treballat… si ja li agrada la carretera i tot!) i el segon…bé, ja
el coneixem. La flor, que repeteix amb en Sàlomon. En Ventús i en Sergi
encara comentant la jugada de l’Anscari. I la pantera Rosa, amb les
ungles esmolades fent parella amb mi mateix, mig convalescent de la
llastimosa terrabastada del dia del Tour mal curada.

Malauradament quan ens trobem per marxar, em diuen que el Màster no ve
per temes personals. La veritat és que a tots ens sap molt greu, pel
motiu i per què enguany anava molt fort. Què hi farem.

I amb aquesta prèvia, de iogurt caducat i una mica agre, comencem la XV Volta.

El centre d’operacions i punt de sortida d’enguany és a Castellar de
N’hug, que per cert és al Berguedà. De fet de Volta a la Cerdanya res
de res. Ni la veurem, quasi la comarca. Un xic de Ripollès i sobretot
Berguedà i els seus famosos boletaires. Bé, som-hi.

Tot a punt a les 6.00 h, després de llevar-nos a les 4.30, i esmorzar a
les 4.45. En Sàlomon encara té una estona per trucar algun col.lega que
aquelles hores, tal com diu, està desfent la traçada. Fort va!.

Primer tram fins a Montgrony passant per Sant Joan de Cornudell,
conegut nostre de la sortida de l’any passat i pas previ de la cent
vegades recordada trialera de Montgrony. Tenim 20 parelles davant. Amb
el frontal HI-TECH que porto i quatre crits ens anem fent pas per una
trialera no massa complicada, ja sabeu, però plè de gent acollonida,
per la foscor suposo, que s’enlluernen amb el fanal. Arribem a
Montgrony i al tram d’orientació. Bé d’aquella manera. Ens han orientat
aconsellant-nos que seguim les marques de la ruta de l’ermità o sigui
que ja em direu. Tot i la vacilada tenim un despiste i perdem uns 10
minuts, pixada inclosa, i som atrapats pel trio ALPINA. La flor porta
empollat el mapa i ens enganxem a ells. Coll de la Pardinella, un altre
coll, corriol fantàstic en mig d’una fageda, tram de bici a l’esquena
força dret i fi de la orientació. Ara toca descens fins a la carretera
de Campdevànol a Gombrèn per pista força malmesa. A mig descens trobem
gent que puja per anar a fitxar. Uff sí que van bé!!. Travessem la
carretera i, ara entre mig de camps, vaques i filats, i un tall de
carretera, aconseguim el Coll de Merola. Per cert, alguns espavilats de
la colla d’Arenys de Munt (que a més fardaven de poble revolucionari)
arriben, i ens superen, per carretera havent-se saltat tot aquest tram
de Volta. No me’n puc estar de dir-los-hi quatre de fresques. Ara pista
fins a Coll de l’Arç, Coll de Palomera i Coll de Fajaneral (ho llegeixo
del llibre de ruta) tot pujada, on deixem els d’Arenys enrera. El
llibre de ruta està perfecte i no tenim dubtes. Em sento molt còmode i
la meva parella no cal dir-ho. De baixada per pista trobem un
accidentat que pinta malament. En un primer moment pensem en un canell
o un braç trencat. Al cap de no res ens passa en Pere Cahué amb aquell
cotxet de pijo de l’eixample amb segona residència, a socórrer
l’accidentat. Continuem per pistes i algun tram d’asfalt fins a Sant
Jaume de Frontanyà, qui l’ha vist i qui el veu. Abans autèntic, ara de
foto de revista.

D’aquí cap el refugi de l’Ardericó. Tot i ser pista, és un dels trams
per mi més bonic de tota la volta d’enguany. Pinedes de rajolet, prats
i ambient autèntic de muntanya, inclòs un tractor fent feines forestals
(em ve aquella recança que segur no han tingut mai els funcionaris).
Passem el refugi, el mirador del Roc de la Lluna, que no anem a
guaitar, i uns kms enllà una font amb abeurador situada
estratègicament. Ens passa un tio que va sol. I la parella?.

Descens fins a Sant Julià de Cerdanyola. La meva primera visita i penso
que no serà la darrera doncs es veu un racó molt tranquil. Enfilem cap
a un Coll de Jou. M’ho agafo amb ganes i pujo força bé.  Ens passa un
trio. Planejem fins a la Collada de Falgars i un bon descens per pista
fins a la Pobla de Lillet. Travessem La Pobla, empalmem un tram de GR
amb tram a peu i tram corriolero de descens molt curt i sortim a la
fàbrica de ciment. Es pot dir que acabem aquí ja que ara toquen 8 kms
de carretera fins a Castellar que a mí em costen molt i en canvi el
company ha reviscolat. Com que és com és, no em vol deixar i
m’acompanya en la pujada, i jo que ho agraeixo. Arribem i veiem que no
hi ha quasi ningú, ens diuen que som la parella 10 a acabar. Collons,
collons, amb això no hi comptava!. 

Al cap de poc arriba el trio. L’altra parella trigarà un xic més.
Dutxa, dinar i repòs. Les cames baldades. Ara surt l’apretada del matí
i començo a pensar en l’endemà..

Diumenge. Sortim dels darrers (collons, collons). Tot i el bon paper
del dia abans noto l’esforç al coco i a les cames. Aviso a en Manel que
l’objectiu és arribar al Coll de Pal sencer i que em costarà. Ell en
canvi eixorit com un pèsol. Sortim de Castellar en descens per pista de
desembosc amb fang i terra vermella i uns pins tallats i apilats a punt
de carregador. Penso en el tractorista com ha de disfrutar treballant
en condicions extremes. Vaja, com nosaltres amb la bici. A mig baixador
passem el trio, amb el Mamalló cobert de paciència. Aconseguim de nou
la fàbrica de ciment i enfilem cap el refugi dels Erols on trobem en
Ventús i en Sergi molt frescos i amb les idees clares. Control al
refugi. Pujem algun tram més i arribem al Coll Roig, on ja comencem a
baixar per pista molt posats i també amb les idees clares fins a la
carretera de Guardiola. Travessem Guardiola amb petita badada dins del
nucli urbà cap el cementiri i d’allà per pista ampla cap a Sant Joan de
l’Avellanet en un tram molt aburrit. Control i devallem per pista, ara
asfaltada fins just al davant d’un camping on tombem per un camonoi
pedregós en mig de prats i parets seques. Ara sí sortim a una carretera
sota la nova C1411 just abans del Tunel del Cadí. 5 kms d’asfalt que
s’em fan eterns i em costen moltíssim. En Manel al darrera de nou
acompanyant-me tot i que de tant en tant li veig el rostre i també li
cauen gotes de suor. Per fi deixem la carretera i pujem per pista cap
el refugi de Rebost. Em noto tocat i li dic en Manel que tiri però no
em vol deixar. Ho sento però paro. A la merda. No he de demostrar res a
ningú. Paro i punt. Què collons. I va bé. Encara que sigui mig minut,
em refaig i hi torno. Passo els que s’han aprofitat de mi i
aconsegueixo en Manel però com que no en sé, he apretat massa i he de
tornar a parar. Res, mig minut i ara sí, decideixo posar-me a roda
d’una parella que puja suau i constant i d’unes fèmines que em fan
distreure amb altres pensaments. El cas és que, sigui com sigui, som al
Refugi del Rebost on ara sí, rebifallo del tot. Anem per feina i pujem
algun tram a peu pista amunt amb unes vistes espectaculars de la carena
del Pedró dels Quatre Batlles (veig al mapa que efectivament
convergeixen quatre municipis). Penso tornar a venir amb la família.
Despertar-se al refugi i amb cinc minuts tenir aquest paisatge davant
és també educar els nostres fills. Preciós. Aquests pensaments m’ajuden
a seguir el meu estimat fins la Collada de la Bòfia on amb un petit
descens arribem a la carretera de Coll de Pal. El pitjor ha passat. Ja
ho veig al sac això!

Més animat travessem les pistes de la Molina, ara per un tram de
descens ara a peu amunt pel mig de la pista Llarga fins a l’aparcament
de la Collada del Pedró on només resta la carretera al Coll de la
Creueta. Bé, un cop arribats al coll comença el tram d’orientació que,
vatua l’olla, l’he fet a peu amb la família i amb bici amb els
corriolaires, o sigui que… A SAC!! Tots dos disfrutem com camells, ja
us ho podeu imaginar. Control i cap al poble de Castellar. Això s’ha
acabat!! De nou, som molt poques parelles i això ens infla com
zepelins. L’hem acabat i, a sobre, força bé. No si al final serà
veritat que podem fer el fatxenda dalt de la bici, tota aquesta colla
de capgrossos.

Arriba el trio i comentem la jugada. La parella restant encara trigarà
una estona. Estic molt content, molt. Llàstima que no hi siguem tots per
compartir-ho.

Sí sabessiu com s’han fet estretes les voreres a Argentona!!

Salut.

Pep Famadas.

Les classificacions: clica aquí.
Les fotos de l’avi Triquell: clica aquí.

NOCTURNA A EL CORREDOR. 16.10.2009

Per Joan LLadó

Un altre any -i van passant com si res- hem fet la sortida nocturna de tardor. A la plaça en hi aplegàrem força gent, crec que n’érem catorze. A les vuit del vespre, entre comentaris de llums, sortides vàries i d’altres bajanades, s’hi palpaven ganes de bici. Molt de neguit. Vaig proposar, igual que feia dos anys, de pujar per can Batlle cap el Castell de Dosrius fins l’Esmeralda i després seguir pel GR. Teníem escassament dues hores per fer el gamarús pel bosc abans de sopar i no ens podíem entretenir pas gaire. Bé, aquesta era la intenció.

En el terreny menys propens pels accidents, l’Albert se’ns fot una
patacada deixant el genoll marcat a l’emporlanat de la pista. Semblà
només un cop, i tot i que li feia força mal,  continuà amunt. Férem el
camí dels avis enginyers amunt fins a Dosrius.
Dalt de la pista del Castell perdérem el Magre. Ens trucà que ja ens trobaríem a El Corredor. Endavant doncs.
Travessant
el “nostre tant estimat i idil·lic indret”, la gran taca de la serra,
actualment fent-se amagar la lletjor per un nom que no li escau i
tampoc es mereix, l’Albert decideix de tornar cap a casa pel dolor que
li produeix el genoll. Llàstima. Ens deixà amb un mal regust de boca.
Quan
deixàrem tan “bella” contrada i ens endinsàrem, ara sí, per explotats
boscos d’alzina, a en Martí li vingué el rampell i pujàrem pel GR com
si s’acabessin les botifarres.
En tornar a la pista prop del
càmping, veiérem, sense sorprendre’ns gens, que ja havien asfaltat un
altre tram. No sé on comença i on acaba, però que arribarà així fins a
Vallgorguina, no trigarem pas gaire a veure-ho. I el que estan fent a
l’entorn del santuari és tan contradictori que et fan perdre les ganes
de tornar-hi. Un lloc tan pregon, tan íntim… Ens l’estan desvirgant. Vegeu l’escrit del 2006.
Deixem-nos de tristeses que ja n’hi ha prou en aquesta vall de llàgrimes.
Arribem
doncs al santuari, després d’enfilar pels graons del GR, amb rebuda a
la porta inclosa: en Jordi i el cuiner major, en Joan. Hi havia molta
gana i això es veia en seure a taula. Tot eren corre-cuites. Tot
s’acabava. Més vi, més graciosa. Les amanides volaven. Semblava que
fèiem tard. Per anar on?
El neguit afluixà quan tothom era tip.
L’ambient s’encalmà. Postres, cafè, sobretaula. Quan érem al millor
moment, amb ganes de repetir de cafè, la gent s’aixecà. On collons
havíem d’anar tant de pressa? Que no sabem gaudir dels bons moments?
Res, el compte i cap a fora. Redeu!
De rigor, férem la pixarada amb la vista posada en una altra taca al territori, les Ginesteres, i la foto.
Comencàrem,
sense l’Àngel ni en Marcel que tornàren per viaranys més còmodes,  la
davallada pels “Misteris” i per pista fins a Rupit. Després enfilàrem
cap al Montalt fins al turó del Mig i davallàrem, amb el grup trencat,
fins la Ferradura. Continuàrem pel corriol del Mal Pas i anar fent per
la cornisa fins el Coll Pallarès. Amb ritme “pausat” com és habitual.
Això ho sap l’Adrià.
Baixàrem com bales pel torrent de Sant Martí i
el bosc de Mata fins a Vallveric. Al polígon, com és habitual, anàrem a
fer l’indio baixant pel talús que toca l’autopista i dos dels intrèpids
corriolaires anàren per terra: un, el Magre, restà penjat pels matolls
del marge i l’altre, en Ferran, que abans d’anar gairebé de morros a
terra, volà literalment dos parells de metres. No passà res de greu,
només l’ensurt.
Com també és habitual en la sortida nocturna, els
quatre arreplegats que vam quedar, sis, vam anar a fer la cerveseta a
la Plaça Xica. I que per per molts anys el Magret ens pugui convidar! Salut!

Fins aviat,
Joan LLadó.

Les fotos d’en Pistons: clica aquí.

VOLTA AL SUI AMB BTT. DIUMENGE 4.10.2009

Per Martí Montserrat

Des de dijous, vam quedar amb en Giovani en la possibilitat d’anar a fer una sortida matinal fora de Mataró . No paro de donar-hi voltes i mes voltes per tal de trobar un itinerari interessant .Al Montseny es el lloc ideal per proximitat , però hi hem anat tantes vegades que m’és molt difícil preparar una volta diferent .Desprès de varies opcions decidim fer camí cap a la Calma .

De bon matí sortim de Sta. Margarida
de Palautordera  per la carretera fins uns indicadors del camí de Sta.
Susanna. Anem pujant per una pista plena de cruïlles que anem
solucionant gràcies al bon mapa de l’Alpina i mantenint sempre la
mateixa constant, sempre la que fa mes pujada!!! Per fi som a la casa
del Samon ( fantàstica masia habitada per pastors ), fem una paradeta
doncs les vistes sobre el turó de l’Home són espectaculars a aquesta
hora del matí . Sense patir gaire arribem al Coll del Pou d’en Besa i
en aquest punt aprofitem l’espatarrant vista sobre Vallfornès per fer
una merescuda parada d’avituallament. Un cop panxacontents, seguim per
la carena (majoria d’estona a peu ) amb la mirada fixada a l’enorme
fita  de pedres que hi a al bonic cim del Sui . Un cop aquí dalt
disfrutem d’unes vistes immillorables de la serralada del Litoral, la
depressió del Vallès, Montserrat, St Llorenç del Munt, els cingles del
Bertí,  també del Matagalls i turó de l’Home … Es una vista
esplèndida miris per on miris .
Continuem la sortida fent una visita cicloturista pel Pla de la Calma,
casa nova de Vallfornés , casa nova del Bellit  , can Bellver i ca
l’Agusti, per tornar de nou al cim del Sui . Ara si que va de bo,
comensa la tralla i el divertiment del dia ja que farem la mítica
trialera (famosa al mon sencer…) . Però, per sorpresa de tots la fem
fins el coll del pou d’en Besa sense posar el peu a terra . Un cop aquí
en Jordi ens deixa, doncs ja n’ha tingut prou de fer el cabra boja i
torna al cotxe per on hem pujat .
La resta seguim fent el cabra per la carena , direcció al turó de Samon
.Aquest tram es complicat i fem molt a peu … doncs es una carena
pedregosa i amb forta pujada . Un cop al turó, tot i desobeir els
consells d’un excursionista, reprenem el descens.  Motivació extra i
concentració màxima per no perdre les dents a qualsevol roc del camí.
Desprès d’esbufecs, renecs i molta suor freda arribem al final del tram
trialer .
A partir del collet del Turó, agafem pista de baixada a “tota merda” direcció Palautordera .
Resum: Un bon dia , bona ruta , bona companyia i una molt però que molt bona trialera .          

Els corriolaires: L’Avi , en Prosciuto , el Senyor, la Pantera Rosa i en Rampes .

Les fotos d’en Martí: clica aquí.
Les fotos d’en Giovanni: clica aquí.

VALL DEL TER A BANDA I BANDA. DIUMENGE 30.08.2009

Per Joan Lladó

Com que ningú ha tingut la santa dignitat d’escriure quatre ratlles de tan bonica sortida voltant Sant Joan de les Abadesses, ja ompleno jo la manca. Què hi vols fer…
Després d’alguns anys prometent-nos de fer una estada a Fontdemany, l’Albert trobà el cap de setmana -i se li agraeix- on almenys durant una estona poguérem gaudir de tant entranyable racó de món. I no tant sols poguérem constatar la confortabilitat guanyada a base de molts caps de setmana deixant-hi la carcanada els diferents membres de les tres famílies estadants i altres avinguts, que fins i tot vam fer una molt bonica volta primer cap a la zona de Collabós, sud de Sant Joan i, després de fer un refrigeri convidats pels de Fontdemany, per la falda de la Serra Cavallera. 

Només diré que fou una sortida amb molta varietat de paisatges i amb moltes curiositats naturals. Amb les dues parts purament ciclistes que em quedo però d’aquesta diada, foren la potent pujada pel camí emporlanat  per al quad i el descens primer entre bucòliques clarianes que es convertí després en estrepitós pedregal fins la Colònia Estebanell.

Fins aviat,
Joan Lladó

Els corriolaires: Giovanni, Martí, Albert, Carles i Joan.
Les fotos d’en Joan: clica aquí.
Les fotos d’en Giovanni: clica aquí.