BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

Arxiu de la categoria: Curses de muntanya

BURRIAC XTREM 2019: MITJA DECEPCIÓ 17.11.2019

Per Joan Lladó

Han passat dos anys d’ençà la meva darrera participació en la cursa de casa. Dos anys! Si n’han passat de coses en aquest curt espai de temps… Em venia al cap la nostra actual lluita política. En les darreres setmanes el nostre jovent ens ha desvetllat. Ens ha espolsat la candidesa. Deixem-ho. La lesió que em feu plegar a deu quilòmetres de meta en l’edició de 2017, quan tot just estava rematant el tram més bonic, més íntim i nostrat: la Bèstia, Burriac i les seves faldes i la davallada cap a la plaça, era una qüestió de poc descans. De massa tralla, vaja. La vaig arrossegar un parell o tres de mesos però a la fi va desaparèixer. Ep! m’equivoco, em sembla que no va ser per una sobrecàrrega, va ser per culpa de les sabatilles. Si noi, ara ho recordo. Vaig fer el canvi i problema resolt.

(més…)

MARATÓ DELS CIMS D’ANDORRA 08.07.2017

Per Rafa Floriach

Aquest ha estat el meu objectiu esportiu de l’any. Ja fa temps que el tinc al cap, no és que l’estigués entrenant intensivament des de fa mesos però si que totes les meves sortides i curses han estat orientades a arribar amb la millor forma possible a aquesta cursa. L’objectiu era acabar-la però no ens enganyem, en l’equip hi ha una sana rivalitat i sempre va bé fer un bon temps en una cursa d’aquest tipus, és a dir per sota de 7:30 hores estaria més que bé.

Començaré la crònica pel final. El cap en aquest tipus de cursa (més…)

Publicat dins de Curses de muntanya i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

BURRIAC XTREM. AMB UN ROC A LA FAIXA 08.11.2015

IMG_9763Per Joan Lladó

En l’edició anterior, en la que el Grup de Muntanya d’Argentona (GMA) s’estrenava en la modalitat de marató, em feia molta il•lusió de córrer-la, però no estava prou preparat per fer-ho amb una certa comoditat i sobretot gaudint-ne, que és el que més valoro quan m’apunto -estranyament- en una cursa de muntanya. Ara se’n diu trail. Enguany ho havia de fer de totes totes, n’havia pres la decisió i, per tant, calia una preparació mínima per acomplir les expectatives, no només en temps, simesnó en diversió. Correré a casa i els nostres paratges: turons, camins, corriols, brolles, torrents, pinedes, alzinars, estepes, saulons, són per gaudir-los a pleret; envoltar en cursa i en una sola jornada una bona part de les valls i capçaleres que conformen la riera d’Argentona, no es pot fer pas cada dia. Així doncs, convé aprofitar l’oportunitat que ens ofereix el GMA.

(més…)

BiCiCORRiOLS A LA BURRIAC XTREM 23.11.2014

DSC_0182

Aquí la crònica que vaig presentar al concurs que convocà Merrell i que no va sortir guanyadora. Buahhhhhhh…

Per Joan LLadó

Com que no estic gens habituat a córrer curses de muntanya i molt menys una marató, i els entrenaments no han estat ni regulars ni proclius els darrers dos mesos, la decisió de no apuntar-me a la distància de 42 quilòmetres la vaig prendre amb determinació, també, en part, per no haver d’estar durant una setmana patint les conseqüències de fer el fanfarró. Si l’any que ve puc entrenar el suficient per acabar dignament, dins les meves possibilitats, allà seré. A la distància de 25 podria assaborir i gaudir a bastament el meu territori, tot i que això no és un passeig –hom les sol passar putes-,  sinó que és una cursa!

(més…)

ACOMIADANT L’ANY A L’EIXIDA DE CASA 31.12.2012

Per Joan Lladó

Són les quatre de la tarda. Deixo els companys de feina sols en el que serà, se suposa, una tarda gens estressant comercialment parlant. Tinc a la ceba de dir adéu a l’any corrent enmig de la tranquil·litat i a recer de faldes i carenes que conformen l’omnipresent teló de fons del meu poble. No em resta gaire estona de llum i haig d’anar per feina.

(més…)

CORRIOLAIRES A LA BURRIAC XTREM 2011

Per Joan LLadó

Després de 9 anys -tret dels que he estat fora per força major- col·laborant en l’organització de la nostrada prova, enguany els companys m’han deixat que participés corrent a la cursa i dono les gràcies a l’Andreu i a l’Editorial Alpina per la inscripció en aquesta.

M’hi vaig apuntar perquè em veia prou preparat per baixar de les 3 hores, aquesta era la meva gran motivació. El cert és que els darrers mesos he estat força constant amb l’hora nocturna dels dimarts i afegint a això els rogaines i alguna escapada extra de més, em sentia amb aires de fer un bon paper, llevat que no petés algún engranatge (unes punxades al taló del peu dret, el del tendó trencat, m’han fet una mica la guitza, just per preocupar-me).

(més…)

CAVALLS DEL VENT 2011 01.10.2011

Per Martí Montserrat

Després de la pallissa de 12h, del Rogaine les tres Valls, no tenia clar si participar als Cavalls del Vent. Però a mida d’anar passant la setmana, les cames es van posant a lloc, i les ganes d’intentar acabar un repte de 85Km i 12000m. de desnivell van tornant de mica en mica.

Arriba el dia i ens trobem a la plaça de Bagà, en Sebas en Quim i jo que som els tres tronats de la colla que ens hem apuntat a aquesta animalada.

(més…)

CORRIOLAIRES A CAVALLS DEL VENT 01.10.2011

Per Joan Lladó

Dissabte el nostre amic en Martí participà en aquesta magna cursa de gran alçada i llargada en tots els sentits. Diu que va quedar molt baldat i no ens estranya pas: 84 quilòmetres i 12.000 metres de desnivell en menys de 24 hores. Espero que ens en faci cinc cèntims.

També hi foren els companys de córrer, en Sebas Massaguer i en Quim Mitjans. Aquí hi podeu veure els resultats. En la foto, de vermell, els tres participants i en negre, el representant de l’editorial Alpina, el Sr. Andreu Calvó, que patrocina la cursa i algun corredor.

Els felicitem a tots tres i especialment en Sebas que està fet una bèstia.

 

INADAPTATS EN LES ALTURES. ROGAINE LA MOLINA I BURRIAC ATAC. 03.09.2011

Per Joan Lladó

Per descuit meu, un bon dia vaig confirmar a l’Andreu el seu oferiment per apuntar-me a la Burriac Atac sense tenir en compte que en la mateixa jornada participàvem a la Rogaine de la Molina. Coses que passen…

I sense ser-ne massa conscient, ahir dissabte arribà el dia de la veritat.

Malgrat les previsions de mal temps, la cursa de la Molina prometia perquè l’entorn hi acompanyava: prats d’altura, boscos penetrables, múltiples combinacions i temperatura agradable.

(més…)

8ENA. CURSA DE BURRIAC. 14.11.2010

Com és habitual des de la primera edició, la nostra colla col·labora en l’avituallament i control d’un dels sectors de la cursa. A més a més l’Albert, el Mamalló, aquest any ha dissenyat el circuit que tant ha agradat als participants. L’enhorabona a tothom.
Seguidament adjunto la crònica que va fer en Miquel Banchs, l’ànima i propulsor d’aquest esdeveniment i poso l’enllaç de les fotos que va fer en Giovanni prop de l’avituallament i les que vaig fer jo prop del control de pas 4.

En arxius podreu veure tots els resultats.

Fins aviat,
Joan LLadó

A la Cursa de Burriac, l’Associació Esportiva Diedre, es proclama campiona de Catalunya per equips

Aquest
passat diumenge, s’ha disputat la 8a Cursa de Muntanya Castell de
Burriac “Trofeu Pere Asturiano” (Grup de Muntanya Argentona), que ha
proclamat a l’Associació Esportiva Diedre campiona del 3r. Campionat de
Catalunya de Curses de Muntanya per Equips.

L’equip
de l’Associació Esportiva Diedre ha estat format per les corredores
Montse Martinez i Núria Padrisa, i pels corredors Pere Aurell, Gerard
Morales, Manel Amor i Xavier Guinovart.

En
segona i tercera posició d’aquesta classificació, respectivament, han
quedat l’Unió Atlètica Terrassa i l’Unió Excursionista de Vic.

El
dia ha estat perfecte perquè els inscrits a aquesta cursa poguessin
gaudir de la bona temperatura que ha fet per córrer pels seus corriols
(90% del recorregut), i d’aquest meravellós espai que està del Parc
Serralada Litoral, dins dels termes municipals d’Argentona i Cabrera de
Mar.

El
fet d’allargar el recorregut, i també d’augmentat el desnivell i els
trams de corriol, i sobretot de no passar pel tram urbà de Cabrera de
Mar, han suposat uns canvis molt importants envers a les edicions
anteriors d’aquesta cursa.

La
Cursa de Muntanya del Castell de Burriac sempre ha estat una de les
curses més tècniques i dures de les que es fan fora de l’alta muntanya a
Catalunya, i sempre mantenint i augmentat la seva bellesa plàstica, com
aquest any, segons l’opinió de la majoria dels corredors.

La sortida ha estat a la Plaça Nova d’Argentona, les dones a les 9 i els homes a les 9.15.

Aquest any aquesta cursa també ha estat prova puntuable i última del 8è. Circuit Català de Curses de Muntanya de la FEEC.

Pel
que fa als primers classificats de la general individual, en Pere
Aurell (A.E.Diedre), ha marcat un ritme molt alt i ràpid que solament ha
pogut aguantar en Javi Delgado (U.A.Terrassa), tot i què al final li ha
tret quasi un minut a l’arribada (59 segons). Al seu darrera, en Xavier
Espiña (C.Excta.Guissonenc), i en Josep Ma. Pijuan Pardell (
B.Trail-AAEET Valls),
han mantingut una lluita molt igualada per a la tercera posició fins
ben bé a l’arribada, sent finalment el corredor del Guissonenc el tercer
classificat.

Pel
que fa a les dones, s’ha de destacar la gran cursa que ha realitzat la
corredora del Unió Atlètica Terrassa, la Mònica Ardid, que des de el seu
l’inici l’ha dominat amb molta autoritat i fins al final. En segona
posició, ha quedat la corredora del Diedre, la Montse Martinez, i
arribant a poc més d’un minut d’aquesta, la Judith Casas, també del
Terrassa.

Cal
destacar en categoria Junior de dones, la meritòria cursa de la basca
de només 14 anys, la Leire Fernandez Abete del club Urdaburu de Rentería
(Guipúscoa).

Per últim, s’ha agrair
la predisposició i l’excel·lent feina feta pel Grup de Muntanya
d’Argentona i tota la seva gent, i per haver tancat enguany aquestes
dues classificacions del calendari de proves oficials de la FEEC de
curses de muntanya.

 

Classificacions

Classificació per equips

1.    Associació Esportiva Diedre: 473 punts

2.    Unió Atlètica Terrassa: 434 punts

3.    Unió Excursionista de Vic: 354 punts

General masculina

     1. Pere Aurell Bove (Ass.Esp.Diedre): 2:03:51
     2. Javi Delgado Lopez (U.A.Terrassa): 2:04:50
     3. Xavier Espiña Martinez (C.Excta Guissonenc): 2:06:18

General femenina

     1. Mònica Ardid Ubed (U.A.Terrassa): 2:27:02
     2. Montse Martinez Guerrero (Ass.Esp.Diedre): 2:35:40
     3. Judit Casas Alvarez (U.A.Terrassa): 2:37:06

 

Crònica d’en Miquel Banchs

KILIAN QUEST I L’ANDREU 04.06.2010

Per Andreu Calvó

Moltes gràcies, Kilian!!!

Pels que no ho sapigueu, avui en Kilian Jornet acabarà, si tot va bé, i segur que hi anirà, la seva particular travessa del Pirineus que va començar el dilluns 1 de juny a Cabo Higuer (Hondarribia) i arribarà avui al Cap de Creus. Més de 700 quilòmetres i més de 30.000 metres de desnivell positiu acumulats són algunes de les xifres de la travessa. Divendres vaig tenir l’oportunitat de córrer amb en Kilian des d’Espot fins a Tírvia passant per Llavorsí.

Primer, quan en Joan Solà em va dir:
-Vols córrer amb en Kilian una estona? Vaig pensar, siiiii, però al
moment vaig pensar:  -Vols dir…? No faré el ridícul? Però a la fi vaig
acceptar d’acompanyar-lo sempre pensant si podria seguir-lo. Sobre la 1
del migdia arribà a Espot, (havia sortit de Senet a les 7,30). Arribà
tant ample, canvià de  mitjons i Slab, quatre Haribos, Nestea i
marxàrem. Comencàrem a córrer pels carrers d’Espot, quina
responsabilitat, portava la motxilla amb la balisa. Anàrem xerrant i
trotant i la calor començà a notar-se. Sense adonar-nos arribàrem a
Escaló, ens trobàrem al Thierry, quatre indicacions i comencàrem a
enfilar-nos cap a Estaró i Aidi, la calor apretava, en Kilian seguia
trotant com si res, jo feia el que podia. Amb algun tros de camí malmès
per la neteja de les línies elèctriques, arribàrem a Llavorsí, menjàrem
una mica, quatre fotos els càmeres i afrontàrem el darrer tram cap a
Tírvia. Jo ja notava els quilòmetres a les cames. En la darrera pujada fins
a Tírvia en Kilian se’n anà tant tranquil. Realment aquest home té uns
dots innats per córrer, és una màquina i estic encantat d’haver tingut
l’honor de córrer amb ell durant 28 quilòmetres.

Moltes gràcies Kilian, i espero que no canviïs.

Fins Aviat

PELS CAMINS DELS MATXOS 18.04.2010

Per Andreu Calvó

A la darrera edició, no vaig assistir a la mítica “Marxa”, tot i que de marxa en te poc, si ens fixem en con surt el personal potser li donaríem un altre nom. Aquest any ens varem engrescar amb en Quim, a mi em costa poc engrescar-me en aquestes coses.
Els Matxos es una entretinguda cursa que té possibles itineraris: un
light de 48 km i 4420m, un semi de 53 km i 5130m, un sencer de 58 km i
5440 i finalment els Camins dels Matxos de 63 km i 6150m. Jo, com que
soc un covard, em vaig decantar pel Light per allò de cuidar la línia
ara que arriba el temps de platja.

Dos quarts de set i sortida a tot gas, sembla que més d’un tingui que
rebentar en pocs segons, però no. M’ajunto amb en Prieto, un col·lega de
la zona, que no corre però m’acompanya un tros, per sota del castell de
Torelló el deixo marxar, tinc que mantenir la compostura. Primer
control a les Valls, vaig per sota del temps previst, que bo que soc¡¡¡¡
Després un bonic corriol ens deixa a les Gargantes on encara hi ha
restes de l’empedrat, un parell de llaçades i ens plantem al fil d’una
aresta que ens porta fins al Bellmunt, fa una hora cinquanta que hem
sortit i el que queda… Segueix una baixada fins al Salt del Molí que
baixa ple de aigua, primer control sorpresa i fins a Salgueda (bonica
Masia en ruïnes en una bucòlica solana). Una pujada tiesa, tiesa fins a
la Serra de Curull, les cames comencen a notar-se, però res, seguim
donant estopa. El següent  pas, el coll de Sant Bartomeu,  es el punt
d’inflexió, jo tiro avall, altres amunt, ràpida baixada passant per
Bracons fins a Sant Andreu de la Vola. Allà hi ha en Joan Solà
(problemes li han impedit venir) m’insulta per la meva covardia, però ja
estic acostumat. Tram de pista plana i avorrida fins travessar la
carretera de Bracons, i tot seguit monstruosa pujada fins a la Creu de
Salgueda, on arribo a les 11,33, baixada delicada primer per un tram de
bosc, una mica brut i després tot recte cap a Forat Mico. Comença el
tram civilitzat, els voltants del riu estan envaïts per estols de cotxes
amb gent de diverses ètnies i colors, sembla el parc de Can Zam en les
festes del Justo Molinero, jo amb els meus pensaments i amb els darrers
vuit quilometres per davant que, per cert, es fan interminables. Però
després de set hores i 24 minuts arribo a meta en tercera posició. Estic
content i fet pols però ja se sap, “si no vols pols no vagis a l’era”

Fins aviat,
La Flor

IV CURSA DE MONTSERRAT NORD. 8 DE NOVEMBRE DE 2009

Per Andreu Calvó

Son les 9,30, sona el xiulet de sortida, enfront sobre les nostres caps tenim les antenes del cim de la paret de l’Aeri, fins allà hem de pujar? No mes amunt al Cim de Sant Jeroni, i fot un vent de collons, però com que ja sabem que “qui no vulgui pols que no vagi a l’era” aquí estem a Monistrol de Montserrat.

Som mes de 400 entre ells; en Carles,
en Quimet (enganyat a darrera hora, “gracies” a la baixa d’en Sebas) i
jo. La sortida, com sempre, com esperitats, desprès tothom es va
col·locant a la seva posició. Sortim de Monistrol, flaquegem per un
corriol ciclabe  que transcorre a nivell, deixem enrere la “flamant”
nova estació del cremallera i resseguint diferents trams de pistes anem
enfilant-nos. Passem prop del Piteu  i comencem un altre tram de sender
que ressegueix tot un espero que ens du fins el revolt de la Paella,
Coll de Molella i sense adonar-nos ja som a Santa Cecília. Aquí, tot i
que ja em pujat un tros comença el tram interessant i temut de la
cursa. La canal de Sant Jeroni, força desfigurada des de l’enèsima
esllavissada, es converteix en una corrua de colors, amb algun tram
perillós, per la caiguda que provoquen alguns corredors, anem
enfilant-nos con podem, sense córrer gaire, millor dit caminant.
Arribats a l’ermita de Sant Jeroni, comencem a trobar corredors que ja
baixen, em creuo amb en Carles a les escales de Sant Jeroni, fa bona
cara tot i el que sempre es queixa, sembla que la natació li va força
be. Volta a la taula del cim, una mirada llunyana als Pirineus
emblanquinats, i cap a baix, em trobo al Quim Farrero treballant faig
unes posturetes per una foto, a veure si em treu al Trail. El tram del
Torrent de Santa Maria es un tram força ràpid i molt agradable, quins
records de joventut amb la motxilla plena de ferros, nits al ras,
baumes, festes….. Tornant a la realitat ja porto mes de mitja cursa
quan passem pel Pas del Trencabarrals, i com qui no vol la cosa ens
plantem a Sant Joan, quatre ganyips i repetxo on em trobo amb en Josep
Batlle, un gran escalador i amic, que feia força temps que no
coincidíem, en expliquen quatre batalletes mentre anem corrent cara
avall per un seguit de corriols plens de pedres. La Santa Cova es el
darrer tram de pujada, on ens trobem amb la fauna habitual que volta
pel centre espiritual de Catalunya, que per cert segueix ple de merda
com sempre, serà que els capellans no guanyen prou i no podem pagar la
neteja?. Arriben al camí dels ¾ ara si baixada fins a Monistrol. Al
final amb uns temps prou dignes  arribem a meta. Per ser la primera de
l’any no esta gens malament. La propera el Burriac, a veure si algú mes
s’anima.

Carles Llorens – 2,38
Andreu Calvó – 2,48
Quim Mitjans – 3,03

LA BURRIAC ATAC. DISSABTE 05.09.2009

Per Joan Lladó

Dissabte, un altre any, vaig córrer la Burriac atac. No pensava pas fer un bon paper però al final em va anar prou bé: 1:46:36, 43è. en la general masculina. Crec que l’escalfament i els estiraments previs m’ajudaren en aquest resultat. Anem tenint una edat i no podem fer el milhomes. Vegeu les classificacions. L’amic Enric  Subinyà arribà 53 segons abans que jo, quedant en la posició 39a., l’Albert Vinyals quedà sisè amb un temps de 1:33:12  i el primer féu 1:26:00. La Roser Español quedà segona en la classificació femenina amb un temps de 1:47:01. No poso la d’en Sebastià perquè acompanyà la dona. Però no per a tothom van ser flors i violes. La crònica d’enguany la deixo per l’amic de l’Albert Vinyals, en Jose(te)., que m’ha enviat el mateix Albert. Heus-la seguidament. No us la perdeu! És genial!

¡Lo ha vuelto a hacer!

Seguro que recordáis lo del duatló de Núria de 2007 que estuvo a punto de costarme la salud.

Pues esta vez ha sido en el Burriac Atac de Vilassar. “Hei nano, és una cursa diferent. Estaria bé fer-la”, y me dejé convencer…

Al inscribirme pensé que siendo diecisiete Km corriendo por pistas de montaña lo podría capear con cierta solvencia y no le di más importancia. Gran error tratándose de una propuesta de Albert Viñals.

La carrera consiste en subir al Castell de Burriac desde la playa. Yo recuerdo haber hecho una excursión aquí  en Vespa hace muchos años y, si bien no era una “highway”, se podía llegar sin demasiadas dificultades. Así pensé que corriendo picaría subida, pero que se podría llegar bien chino-chaneando, y lo mismo para la bajada. ¡Qué ingenuo! La organización de esta carrera en un alarde de auténtico sadismo busca siempre el peor itinerario posible: corriols de montanya con piedras sueltas, raíces, barrancos, sauló, pinazas, ¡rocas grimpantes! ¡¡Y encima de noche!!, ¡con el frontal puesto! No debí tomar la salida…

 Empezamos a las 21:45 hacia arriba para salir de Vilassar atravesando las urbanizaciones, por asfalto, pero enseguida queda atrás la civilización y comenzamos a hacer el cabra. Nos ponemos en fila india por las primeras sendas y me pareció bonito ver la hilera de luces por delante y por detrás moviéndose en procesión por medio del monte. Fue el único instante en el que aprecié algo parecido a la belleza. En algunos pasos se formaban tapones lo que a mí me iba divino para ir descansando. La pendiente se iba endureciendo cada vez más, y de repente la primera bajada. A partir de aquí ¡el infierno! Yo no corría desde Donosti por la maldita fascitis, y es aquí, al cambiar el gesto para bajar, cuando noto cómo se me clavan los cuadriceps. Hemos hecho siete kilómetros y yo contaba con que mis enemigos fueran las irregularidades del terreno, la nocturnidad, el equilibrio, la fatiga, los desniveles, pero no: mis enemigos fueron los cuadriceps (¡y Viñals, por supuesto, Albert Viñals, siempre en mi pensamiento!). No podía dar un paso. Me apoyo en un árbol como si estuviera buscando setas y trato de estirar las piernas. La gente me pasa gritándoME que no es temporada pero yo a lo mío. Me recupero un poco y acabo la bajada con grandes dolores. Volvemos a subir y veo que hacia arriba no duele. Así que me animo a seguir un poco más, pero no dejo de preguntarme qué cojones hago yo aquí.

Llegamos al castillo y oigo a la peña animarse porque a partir de aquí casi todo es bajada. ¡¡Horror!! En las bases de la carrera se decía claramente que quien abandonara tenía que volver a la salida por sus propios medios, así que en mi caso no tenía sentido retirarse, ya que de todas formas tenía que volver a Vilassar a patita. El dolor me obligaba a ir parando para estirar cada cinco pasos cuando la bajada era pronunciada, agarrándome a los árboles como si fuera ebrio. Cuando el terreno suavizaba me animaba a trotar un poco, pero era un auténtico suplicio. ¿Habéis visto “The Blair Witch Project”? Pues era lo mismo: un foco iluminándote el camino mientras avanzas en cámara subjetiva dando tumbos entre jadeos y tropezones abriéndote paso entre la maleza consciente de que en cualquier momento te vas a derrumbar (y en mi pensamiento Viñals…, siempre Viñals…, sólo Viñals…)

Volvemos a la civilización y quedan aún cuatro Km. La gente anima mucho. Yo, interiormente, los mando a tomar por culo, pero aún así pongo la mejor de mis caras (que a estas alturas ya no debe ser demasiado buena) en agradecimiento. Estoy hasta las mismísimas pelotas y sólo pienso en arrastrarme como sea para acabar con esta mierda cuanto antes, irme a casa, meterme en la cama y olvidarlo todo. La meta está en la playa. Hay que pasar por debajo de la N-II y de la vía del tren por un paso subterráneo y ya está. ¡¡Pues no!! A alguno de estos sádicos maníaco-paranoides se le ha ocurrido hacernos correr todavía trescientos metros sobre la arena de la playa. Hay que ser muy hijo de puta, señores…

Al acabar no sabía si ir a los masajes o a la ambulancia.

Había butifarrada de fin de fiesta pero supongo que no es necesario que os diga lo que pensé en ese momento que podían hacer todos con las malditas butifarras.

Felicitar a Albert por quedar sexto y por haber salvado la vida después de mi llegada.

También a Manel por acabar muy meritoriamente.

Salude(tes) a todos.

Nos vemos por las piscinas cuando vaya a darme de baja.

Jose(te).

LA ROCA D’EN PUNSOLA. RETROBADA. 24.03.2009

Per Joan LLadó

Després d’una bona colla d’anys cercant, i de nit, l’anomenada i popular pedra de kumbaieres trobades en els boscos d’Agell, el dimarts a la nit, cap a dos quarts d’onze i amb l’ajuda de l’amic Sebastià, hi férem cap. Quants cops no ens havíem cremat passant-hi a ran. Però és clar, de pedres com aquelles, en aquells verals, n’és ple i d’informació concreta, cap ni una. És als boscos d’Agell, sota el turó… Ja podíem anar buscant…

Aquest dimarts vam córrer: en Sebastià, l’Andreu, l’Albert i servidor.