BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

LLAVANERES, EL MONTALT I CANYAMARS. DIUMENGE 29 DE JULIOL DE 2.007

Per Joan LLadó

Aquest diumenge ha estat un èxit de participació. Ens trobem tretze corriolaires a la Plaça, més un altre que se’ns afegirà a Llavaneres i el darrer a l’hora d’esmorzar. És a dir, quinze tronats de la bici de muntanya. Deunidó. Era establert d’antuvi que aniriem cap a llevant, car s’havia quedat de trobar-nos amb l’Andreu a Llavanares. Aquesta vegada, a diferència de la darrera que en Guillem va venir per aquests verals, el ritme pres per arribar fins la font de Llorita ha estat bén diferent. El petit mamalló ha arribat fresc degut a la xerrameca matinera general en la trobada amb l’estiuejant.

Una vegada passat el poble de la coca i dels pèsols, hem enfilat per Sant Sebastià, fins al cementiri i el Garingol. D’allí hem davallat en un bonic descens fins la riera d’en Cabot, al molí homònim concretament. En aquest punt fem aturada per adobar la bici d’en Martí que havia trencat una brèndola. En reprendre la marxa, el nostre estimat Carles fa un dríbling per esquivar unes mates i es tira de cap als esbarzers. El moviment ha estat de pel·lícula. Ni que l’haguera assajat. Per ell, un petit ensurt de no res. Per nosaltres, unes bones riallades per sota el nas.
El grup s’estira en agafar la pista i ens retrobem tots plegats a l’entrada del corriol de Labaià, un bon troç passada la hípica. Aquí comença la pujada de debò. Cadascú va fent com bonament pot fins l’entrada del sender de les Roques Boniques que en diem, i on comentem la jugada. Seguim pel sender i abans del tram de les roques, trenquem a la dreta per anar a enllaçar amb la pista del Montalt. Roca de l’Avi. La colla ens espera al capdamunt. En Guillem arriba arrossegant la bici, car els darrers metres han estat drets i sorrencs. Per no forçar a l’aleví més del compte, quedem que ens trobarem a la Pedra de la Ferradura. Ells baixen a can Montalt i tornen a enfilar. A la Ferradura saludem en Ventura de Sant Vicenç i a la seva colla. Continuem el nostre camí i pugem la Brolleta del Montalt per, tot seguit, davallar cap al Pi de les Fontetes. Per la pista ens dirigim a can Vallalta. Uns decidim de baixar per la trialera de la linea elèctrica i els altres fan el camí normal de can Vallalta al Pou de Glaç. La trialera, poca cosa. Ens trobem a baix, al barri de Can Cunit, i fem cap a esmorzar.
A can Miqueló ens hi espera l’Àngel, el quinzè corriolaire, que ha vingut al seu ritme.
De gresca no en falta.
En Jordi ens convida pagant la beguda. El felicitem de debò. Pocs poden celebrar els seixanta anys amb una salut com la seva.
Els que hem de marxar d’hora ho fem pujant per la Moreneta i davallant per la Ginebrera. Li hem tret tot el suc possible al descens i ha estat realment divertit. Els que continuen ja ens explicaran què han fet.

Bones vacances,
Joan Lladó.
Els corriolaires: Albert G., Andreu C., Angel V., Anscari N., Carles Ll., Ferran, Giovanni L., Guillem Ll., Joan Ll., Joan V., Jordi C., Manel T., Martí M., Sergi C., Valentí T.
Distància recorreguda. 33 km.
Desnivell + acum.: 830 m.
Cartografia: Editorial Alpina. Montnegre Corredor.
Les fotos: http://picasaweb.google.es/Bicicorriols/Diumenge070729

ESCAPADA FORA COMARCA. VILADRAU-MATAGALLS-VILADRAU. DIUMENGE 22.07.2007

Per Joan LLadó

Hi havia la previsió, en principi, d’anar a voltar per la Serra Cavallera, però per una qüestió d’agenda i horari, vam haver de canviar els plans: anar al Montseny per poder ser a dinar a casa. Així és que ens plantem a les sis a la Plaça. En som cinc i ens encabim tots plegats i bicis a la furgo.

Cap a un quart de vuit arribem a Viladrau. Ens preparem i arrenquem a
dos quarts. Comencem per un bonic corriol que davalla per ponent cap al
Molins. Allí continuem, també per corriol, fins a can Bosc, tot passant
pel Cau de les Guilles. Al mas hi fem una petita aturada per contemplar
l’entorn. Seguim fins la Mare de Déu de l’Erola. També ens hi aturem
perquè el santuari i la llum d’aquelles hores s’ho val. Les enormes soques de castanyers flanquegen bona part del camí com si fos una gran avinguda. A partir
d’aquest punt, el camí es retorça violentament i comença l’escalada cap a Sant Segimon. Tot i ser un
sender molt costerut i ple de pedra, anem superant els trams que ens
semblen més ciclables. Passem l’Oratori de Sant Camil i les Marrades i
de seguida som a Sant Segimon. La nostra intenció és passar el santuari
i enfilar amb les bicis a coll fins a Sant Miquel de Barretons i el
Turó homònim, però ai làs, encara no passem la porta de la masoveria
que, amb molt males maneres, l’ermitana ens barra el pas cridant com
una energúmena, que on ens pensem que anem, d’on venim, que per aquí no
es pot anar amb bici, que podem anar davant d’un jutge, etcètera,
etcètera, etcètera. Bé. Com que no tenim massa ganes de discussions i
sí alternatives per la ruta que tenim pensada, reculem en direcció a
Coll Formic tot valorant la manca de bones maneres i bon fer que els
manca a alguns dels nostres semblants. Us puc ben dir que aquella
senyora ens va tractar com a autèntics delinqüents. Res més. En arribar
en un dels revolts de la pista, girem a esquerra per un sender que
enfila fins el Turó de Collsaprunera de 1.407 m., on teniem previst de
passar tot venint de Sant Miquel. Al Pla dels Ginebres fem una aturada
per agrupar-nos i aprofitem per esmorzar. A mig mos, veiem enfilar pel
nostre camí i a bon ritme, un ciclista. Quan ja és a prop nostre,
l’increpem en broma dient-li on es pensa que va per aquells verals i,
coneixedor de la zona, és de Seva, i de la gent, ens assabenta dels
fums de l’ermitana. Acabem d’esmorzar i plegats, continuem cap el cim.
Al collet de la Font flanquegem per sota la Font del Matagalls i pel
fondal de la Font dels Tres Cims, esquivant mates i lleres seques,
arribem en forta pendent al popular cim. Ens fem quatre fotos, amb en
Joan de Seva inclòs, i avall que fa baixada. Ens acomiadem del natiu
que desfà camí i nosaltres ens dirigim cap a Coll Pregon pel GR. En el
primer sector trailer ja fruïm com el que més, tret d’una petita
caiguda sense conseqüències d’en Valentí. Arribem a la fonda collada
per un descens sense dificultats però de gran bellesa que ens dóna
l’entorn encisador de la fageda. Seguim avall pel Coll Sesportadores,
on un tram pedregós de camí fa les delícies de tots cinc. Al Pla dels
Èvols i als Esqueis del Parany la diversió és màxima. Les llaçades del
camí i les pedres del mateix fan del tram un descens trialer memorable.
I per acabar-ho d’arrodonir, el sector fins el coll de Sant Marçal, que
han adequat amb graons, bona feina per mantenir el GR en bon estat, és
inoblidable. Sembla talment que ho hagin preparat per nosaltres. A
trenta metres del coll fem una petita marrada per evitar l’estirada
d’orelles del guardes del parc. Quins nassos! Haver-nos d’amagar perquè
anem amb bici… Els que fan aquestes lleis, no saben bén bé el què es
pesquen. M’agradaria, ens agradaria, que algú ens expliqués perquè no
es pot anar amb bici pel parc natural del Montseny, sinó és per pistes
de més de sis metres d’amplada.
Continuem per carretera fins el Coll de Bordoriol i a la Font del
Pastors carreguem aigua. Seguim pel corral de la Vila i Font de Llops.
Després per la Baga Gran i Viladrau Vell ens plantem a la Vila. Ho
aprofitem per fer un petit mos i en continuar, de seguida som a
Viladrau. Cal dir que el darrer descens l’hem fet per camins que no
coneixiem i no ha estat gaire divertit. Però és clar, per conèixer
camins nous i amens s’ha d’arriscar.
Ens refresquem, ens canviem i anem a fer una cervesa. Molt bonica sortida. Ho celebrem.

Fins la propera,
Joan Lladó.

Els corriolaires: Valentí T., Joan V., Martí M., Giovanni L. i Joan Ll.
Distància recoreguda: 33 km.
Desnivell + acum.: 1147 m.
Cartografia: Editorial Alpina. El Montseny.
Les fotos: http://picasaweb.googles.es/Bicicorriols/Diumenge070722
Les fotos d’en Giovanni: http://picasaweb.google.es/Bicicorriols/Diumenge070722Gio

LES RIERES DE CALDETES, SOBIRANS I VALLGORGUINA. I MES. DIUMENGE 15 DE JULIOL DE 2.007

Per Joan LLadó

Set del matí: plaça Fiveller. Arrenquem a un quart de vuit. Sant Simó, arran de via fins a Caldetes, riera de Caldetes, riera de Torrentbò, torrent de la Vall de Dois amunt fins els coll del Pollastre. Baixem per la Baga de la Teixonera fins a Arenys de Munt. Enfilem les giragonses de Can Sala fins el cementiri. Baixem per la carretera. Riera fins a Sobirans. Dubtem de trencall.
Torrent de can Clariana. Casanova de Pibernat. Cap a ponent. Font de la
Figuerassa. Font del Perdigot.

Enfilem a les Roques del Duc. Pedra del
Llop. Capdemunt de la Serra de les Mules. Descens a Can Montasell Vell
i per una encisadora trialera -camí antic de Valgorguina al Corredor-
de la Serra de Can Clarenç, arribem a Can Pradell. És tancat. El
Corredor també. No hi ha opcions. Cap a ca la Lola de Vallgorguina.
Esmorzem. Hi ha ganes de platja. Fins Collsacreu per carretera.
M’acomiado i marxo sol. Em sap greu fer el bonic descens de can Colomer
sense companyia. La riera fins a Arenys de Munt. Carretera fins a casa.
En Guillem m’espera. Tenia coll avall que anaria a relaxar-me a la
platja. El vailet vol anar amb bici. Està obsedit amb el descens de la
Bassa del Senglar. Enfilem fins el Turó dels Oriols. Trialera de
Codera. Camí del coll de Burriac. Baixem a la Font de Ferro. Font del
Grup. Font de l’Esquirol. Font de les Sureres. Font Picant. Casa.

Els corriolaires: Anscari N., Martí M., Giovanni L., Sergi C., Valentí T., Adrià T. i Joan Ll.
Distància rec.: 66 kms.
Desnivell+ acum.: 1150 m.
Les fotos: http://picasaweb.google.es/Bicicorriols/Diumenge070715

DIJOUS 12 DE JULIOL DE 2.007

Per Joan LLadó

Que grans que són les tardes-vespres de dijous! Si ens aturem uns instants a pensar en els recorreguts que fem, pot semblar inassolible. La nostra preparació física i tècnica, en general, ha assolit un nivell tan important, que fer una sortida amb la distància i sobretot amb el desnivell com la dels dijous, ve a ser com aquell que es menja un préssec. No hi ha patiment. Tot és fruïció. El gaudi damunt la bici, la superació dels diferents esculls que trobem -i que ens marquem- i la bona companyonia ens dónen, a uns més que als altres, aquella pau mental que necessitem després d’unes intenses jornades de treball. En definitiva, que juguem com la canalla i xerrem barato. No ens podem pas queixar.
Aquest dijous vam aparèixer vuit corriolaires a la plaça i decidim
d’anar a Argentona per trobar-nos a l’entrada del Collell amb
l’Anscari. Hem quedat amb ell a dos quarts de vuit i, per tant, ens
resten encara tres quarts. Per arribar al punt de trobada, comencem a
enfilar per darrere de can Riera i anem fent fins la Barca. D’allí
baixem fins la Font Picant i travessem el poble. En arribar, l’Anscari
ja ens espera i comencem el segon ascens de la tarda pel torrent del
Collell, travessem les feixes ermes d’aquells verals damunt el Pont
d’en Bauxes, el Rocar d’en Serra, i per damunt la Pedrera del Groc,
travessem al vessant de Clarà.
Continuem pel corriol fins la Font d’en
Quico, la Font dels Castanyers d’en Cabot i per ponent de l’Esquei d’en
Ros, en prolongat i esportiu ascens, arribem al Coll de Gironella. Hem
hagut de fer una bona aturada per adobar la bici d’en Martí: ha tingut
una bona punxada. Seguim direcció Argentona per anar a cercar el camí
dels ui-ui-uis. A tocar el Turó de Matacabres, enfilem la Brolla de
l’Abril i passem per la Font del Llop.

No ens aturem ni al mirador per
fer tot seguit el tram estrictament conegut com els ui-ui-uis. El
superem força bé i arribem sota el coll de Burriac per on
passem com bales. Ens aturem a reagrupar-nos en la cruïlla de la pista
del Castell. Fem el descens fins el dipòsit on ens acomiadem de
l’Enric. Flanquegem el Turó dels Oriols cap a llevant i arribem al
vessant nord del Bosc del Gitano, damunt de la Barca. Ens aturem a
fer-nos unes fotos i davallem cap a Can Riera. Abans, però, ens
estudiem la rampa de la nostra vida que, com és habitual, no baixem. Un
altre dia serà.

Com que avui hem anat voltant la urbanització
de can Serra de Lladó, penjo (serà disponible el dilluns 16) la foto que m’ha adreçat l’Enric de la casa pairal que dóna nom a
aquest nou veïnat i que és un dels únics testimonis que resten d’aquella
desapareguda masia. Es trobava en el replà arran del torrent, allí on hi ha el gual que alguna vegada hem travessat venint de sobre can Riera i que ara és pràcticament ocupat per les cases de la urbanització.

Fins la propera,
Joan Lladó

Els corriolaires: Valentí T., Martí M., Marc T., Marcel T., Manel T., Joan Ll., Giovanni L., Enric S., Anscari N. i Adrià T.
Les fotos: http://picasaweb.google.es/Bicicorriols/Dijous070712

L’ENRIC A L’IRONMAN AUSTRIA 2007 08.07.2007

Per Enric Subiñà

En Joan m’ha
convidat a escriure una crònica pel bloc, i a mi que escriure m’agrada, m’hi he
posat de valent. En acabar veig que potser m’he passat una mica, però quan hi
estàs posat és difícil deixar-se certs detalls. Aquí teniu el rotllo.

Altre
vegada un Ironman, i ja en van cinc!. Pels neòfits comentaré que aquesta prova
és la distància més llarga de la modalitat de triatló, concretament són 3800
m. nedant, 180 km. en bicicleta i 42,195 km. corrent (una marató).

Després de debutar a Lanzarote el
1999, repetint el 2001, vam anar a Frankfurt el 2003, i Klagenfurt (Àustria) el 2005, on hem tornat
a repetir enguany. Sempre els he fet amb els companys de l’equip del Centre
Natació Mataró, i aquest any érem 13 els que hi participàvem. Jo de fet em vaig
marcar de fer-ho bianualment, doncs un any de descans, tant físic com psíquic,
és necessari.

La prova es planifica amb molt de
temps. De fet a mitjans de juliol de l’any passat ja vam fer la inscripció, que
va tancar poc després amb 2500 inscrits (enguany han tancat la inscripció 19
hores després d’obrir, també en el límit dels 2500 atletes). Un cop feta la
inscripció vam buscar l’allotjament, aquesta vegada en l’alberg de joventut de
la zona universitària, i finalment el desplaçament. Fa dos anys vam anar en
furgonetes, però els 1500 km. són molt pesats. Per això, atenent que Klagenfurt
té un petit aeroport, vam buscar d’anar en avió, i mercès a Austrian Airlines,
amb escala a Viena, vam adquirir els bitllets.

La sortida cap a Klagenfurt fou el
dijous al matí, arribant allà al migdia. Les bicis, com que no cabien en el
petit avió d’hèlices que ens portava des de Viena, van arribar a la nit amb
camió. El dijous ens vam limitar a fer 10 km.. corrent pel circuït del
diumenge. L’endemà, divendres, vam fer els primers 25 km. del circuït de bici i
vam recular, total 50 km.. Ja a la tarda vam anar a la zona de boxes, que és
impressionant, a buscar els dorsals, i a partir de les 19h. a la Pasta Party
que ofereix l’organització als esportistes. Tenen un muntatge brutal; una fira
amb moltíssimes botigues esportives, restaurants, grans carpes per fer brífing
i actes de l’organització, etc. Dissabte al matí ens ho vam prendre amb calma,
i a primera hora de la tarda vam portar les bicis a boxes i vam deixar la bossa
amb el material de bicicleta i la bossa amb el material de la cursa a peu que
calia per la cursa. Ja quedava poc.

La nit de dissabte és molt
histèrica. A mi em passa sempre abans d’un Ironman. Per molt que vagis al llit
a les 22h., no hi ha manera de dormir pels nervis. Així vas fent voltes al llit
veient passar les hores. No vaig ser l’únic de l’habitació que estava així, i
finalment cap a les 01h. vaig tancar els ulls. La pena és que el despertador va
sonar a les 04:15h., només 3 hores de són!. Un petit esmorzar, ja que a aquella
hora no entra res, i a fer camí cap als boxes, que per sort estaven a 1 km. de
l’alberg. Fins a les 06h. deixaven entrar per comprovar les bicicletes i per
posar quelcom més a les bosses. Aleshores ve el moment de posar-se el neoprè, i
entregar la darrera bossa, que és la roba de carrer que et donen al finalitzar
la cursa. Anem fent camí cap al llac, que és una impressionant bassa de 20 km.
de llarg per entre 3 i 5 km. d’ampla. Els nervis estan a tope, i ens anàvem
posicionant a pet d’ones, esperant les 7h. per donar la sortida. L’ambient
brutal, amb cinc helicòpters volant pel damunt del llac, filmant imatges. Per
un instant et sents important.

De cop, a les 7h. menys 2 minuts,
ens aixequen la cinta perquè anem entrant a l’aigua. Ens pensem que hem d’anar
fins unes banderoles penjades que estan a uns 50 metres de la riba, però en
arribar a allà, xino xano, fent braça, veig que la gent no para, i jo segueixo
una mica. De cop m’adono que allò ja no hi ha qui ho aturi, i decideixo
començar a nedar de valent. La natació està configurada en una llarga recta de
1400 m., per fer un gir a l’esquerra de 450 m., i aleshores tornar cap a la
riba durant uns 1100 m. més, per entrar finalment en un canal que recorrem
durant 850 m. més. La recta la faig molt bé, sense aglomeracions, per
l’esquerra del circuït. En arribar al gir, hi ha una gran boia blava i vermella
que hem de passar per la dreta, punt on hi ha les típiques aglomeracions. El
mateix passa en la següent boia, però torno a nedar amb tranquil·litat tot
buscant l’entrada del canal. Allà començo a adonar-me que quan hi entri, tenint
en compte que només té 10 m. d’ampla, anirem com a sardines. Efectivament en
el canal rebo els primers cops, i l’aigua està molt tèrbola per la poca
fondària (1 m.), però compensa amb la gran quantitat de gent que veus a la riba
i que t’anima moltíssim. Finalment veig el final, i en arribar-hi pugem una
forta rampa per sortir de l’aigua. Miro el crono que hi ha i veig 1h 16’, temps
raonable pel meu nivell, i que acostumo a fer-ho en la majoria d’Ironmans.

Ràpidament
agafo la bossa de ciclisme, em despullo, i em poso el culotte i el maillot,
cas, sabatilles, guants i a buscar la bici. Ara comença la part més llarga de
l’Ironman, però no la més dura. Són dues voltes de 90 km. cada una, amb
moltíssim públic a tot arreu que anima com si fos el Tour. L’inici, vorejant el
llac, es fa ràpid, entre 35 i 40 km/h. A l’acabar el llac, però, comencen les
pujades i baixades, per bé que no gaire llargues. El terreny es força
trencacames, però tenim a favor que el vent no bufa gens. Cap al km. 30 tenim
la primera gran rampa, 1 km. aproximadament al 10%. Jo vaig molt més bé en
pujades, on passo molta gent, per bé que en el pla els europeus tiren molt i em
tornen a passar. En el km. 65 hi ha la gran rampa, també del 10% amb un petit
descans però d’1,5 km.. A partir d’allà amb tendència a baixar, tot i que amb
tobogans, arribem a meta per fer la primera volta. Vaig força bé, amb una
mitjana de 32,5 km/h, però encara queda
una volta. Aquesta volta es fa més dura, i noto que no corro tant, tot i que en
les rampes continuo avançant gent. A partir del km 130 comença a aixecar-se una
mica el vent, que barrejat amb el fort sol que cau, fa més penosa la cursa. Al
passar per segon cop per la rampa més forta, començo a notar que els quàdriceps
em peten. Baixo una mica el ritme fins a la meta, per no carregar-los més.
Finalment acabo el parcial en 5h 35’, amb una mitjana de 31,7 km/h.

Com
abans, em trec la roba de bici, i em poso els pantalons i el top per
sortir a
córrer, juntament amb la gorra. Surto a córrer quan el crono total
marca 7h.
04’. Això vol dir que per baixar de les 11h, que és el meu propòsit,
haig de
fer la marató com a molt en 3h 55’. Els primers dos km. són
d’adaptació, i
començo a marcar un ritme proper als 5’ per km. Amb això calculo fer la
primera
mitja marató en 1h 50’. Els plans es compleixen els primers 15 km.,
però la
forta calor que ens obliga a avituallar-nos molt i a llançar-nos aigua
per sobre
em passen factura, i passo la meitat en 1h 55’. Començo la segona volta
sabent
que no tinc més de 2h, i intento posar-me les piles. Fins al 25 tot va
bé,
però a partir d’allí el dolor de cames és molt fort. Per sort han
crescut
núvols, i el sol a voltes no pica, fet que alleugereix la carrera. Tot
i això,
alentint el ritme, vaig tirant fins al km. 35, on em veig obligat a
caminar una
mica per culpa de les rampes als bessons i als quàdriceps. Això em fa
perdre
temps, i veig que no podré fer l’objectiu. Quan passo pel km. 38 queden
20’ per
les 11h. En un intent desesperat, m’aboco a apretar a córrer per
dessota dels
5’ el km. per aconseguir-ho. No em digueu com, però malgrat el mal de
cames
aconsegueixo agafar la velocitat que necessito. Es evident que el cap
mana per
sobre del físic. No em puc aturar per avituallar-me més, i poc a poc
passen els
km.. En arribar al 41 veig que tinc 7 minuts per fer els últims 1,2
km.,
objectiu molt assolible. Aquell km. es fa molt llarg, i començo a notar
que no
hi veig tant bé, que començo a marejar-me. El desig d’arribar per
dessota de
les 11h és molt gran, i reduint una mica el ritme arribo a la recta
final, on
hi ha les grades plenes de gent que animava i el crono, que marcava poc
més de
10h 58’. He fet la marató en 3h 54’. Passo per dessota, aconseguint
l’objectiu,
i aixecant rabiosament els braços al cel. Em posen la medalla i noto
que no em tinc dret. Ràpidament m’agafen entre dos o tres, i començo a
no veure res,
fins que caic al terra, on ràpidament em posen en una llitera. Tot i
que no
perdo el coneixement, de cop i volta em veig en la tenda infermeria amb
un
goteig de magnesi a la vena. Mica en mica em recupero, i aleshores el
goteig és
de glucosa. Això reanima molt, i començo a tornar a estar en aquest
món. Quan em
treuen el goteig, ja recuperat, vaig mica en mica a buscar el diploma i
a
menjar una mica.

Sens dubte aquest ha estat el meu Ironman més dur, i el que m’ha portat
més al límit. Tot i això, la satisfacció de l’arribada ho paga tot. Ara no vull
pensar en una propera prova. Jo sempre m’he marcat fer-ho cada dos anys.
L’estiu vinent serà el moment de decidir si segueixo amb aquesta tradició, o bé
dono per finalitzada la meva etapa d’Ironman.

Enric Subiñà

Publicat dins de Triatló | Deixa un comentari

DIUMENGE 8 DE JULIOL DE 2.007: CANET I ARENYS DE MUNT.

Per Valentí Tarrés

Donant la benviguda als corriolers que varen anar a caminar i
felicitar-los per la gesta, passo a fer cinc cèntims dels que ens
quedàrem aquí. Els nou corriolers que ens trobem a la plaça Fivaller
sortim cap el passeig marítim, per agafar el caminet que segueix la
costa pel costat de la via del tren amb destinació Canet.

Ho fem a un
ritme celestial com no passava feia temps, aquesta setmana tenim els
quatre corriolers-caminaires que no hi són i un altre, el Màster que no
ha pogut sortir per motius familiars, suposo que això no i té res a
veure oi “macus” ? és broma home, senzillament anem xerrant i gaudint
de la fresca del matí, tot apunta que més tard la calor es deixarà
notar força. Arribem a Canet i enfilem pels corriols dels gossos cap a
la Creu (no creueta com s’insinua de vegades innocentment), normalment
baixem en direcció Sant Iscle, però aquest cop decidim anar a Arenys de
Munt. De corriol en corriol anem a topar al caminet que un bon dia ens
ensenyar en Marcel i que sempre el fem d’una manera circular tornant a
la pista principal. Aquest cop però i després de comentar uns i altres
el que hem gaudit decidim un cop s’acaba el corriol tirar a la dreta
sense anar a trobar la pista principal, per intentar no baixar a Arenys
pel camí ample i fer-ho més bonic i atractiu. El que descobrim no està
gens malament i ens mena tal i com nosaltres volíem a la carretera prop
de la cruïlla de Ca l’Arqués just per on nosaltres volem enfilar per
pujar a Collsacreu. Ah noi!!! però just aquí, topem amb l’episodi
negatiu del dia: quan arribem a la carretera, un Suzuki blau amb una L de
conductor novell entra de males maneres pel camí que nosaltres deixem,
aquest fet ens sorprèn però tampoc en fem massa cas. Al cap d’un moment
el Suzuki ens avança grollerament i ens increpa. Parem per veure que
vol aquell sonat i, vés per on, ell ja ens tenia ganes i nosaltres com
gamarussos li donem motiu, i és que en sortir del camí, hi havia una
cadena que els que anàvem més endavant obrim cridant “l’ultim que
tanqui la cadena!!! Amb la mala sort que els que van darrera s’ho
prenen en conya i ni la veuen, deixant-la oberta. Només faltava això
per que aquell sonat ens vingués a fotre la bulla d’una manera
totalment exagerada i fora de lloc. No entenc aquesta actitud tant
violenta, nosaltres de seguida li reconeixem que si la cadena no s’ha
tancat ens disculpi i ens oferim a anar-la a tancar, però la cadena és
el de menys, aquest tipus de persones viuen amb la ràbia al cos i que
hi hagi persones que gaudim, que ens ho passem bé…………. els
rebenta. Felicito a tots als que érem allà per mantenir les postures
perquè aquests fets alteren a qualsevol. Bé, tot plegat, després que
“l’home de les ungles brutes” ens amenacés, el deixem estar… per
acabar aquest episodi, dir pel que fa a les amenaces, li intentem fer veure
que en som nou i ell només un la seva resposta és que ell no té por de
res. Pobre desgraciat, home de pobre esperit!!! El que a mi em fa por
és que ni per un instant algú de nosaltres es pogués assemblar amb Ell
!!Déu ens protegeixi d’un fet així!!! Bé a mi aquestes coses em
trasbalsen i quan entrem al camí de Ca l’Arqués, encara pensant amb el
que ens ha passat, compro de la manera més tonta una parcel.la, res
greu però casum l’olla… Esmorzem a la terrassa de Collsacreu amb unes
meravelloses vistes, s’hi està fantàstic, tant que ens agafa una
mandra que fa por. Decidim baixar per Can Colomer on gaudim de veritat
i per no ser menys compren una parcel.la en Giovanni i l’Angel
simultàniament. Arribem a Lourdes d’Arenys de Munt i enfilem cap el
Corral per després anar a buscar el Coll del Pollastre. Una vegada hi
arribem en Marcel ens deixa per anar cap a Canet i ho fa pel Castell de
Can Gelpí. La resta seguim fins a Caldetes i allà es despedeix
l’Andreu. Seguim pel caminet de la via del tren on no sé qui proposa
fer un banyet. Dit i fet, abans però ens deixa l’Angel que se li fa
tard, la resta com tendres sirenetes ens tirem al mar. Quines
sensacions, és fantàstic, la veritat és que som massa joves per fer-nos
grans, si més no d’esperit, i en situacions d’aquesta mena queda ben
palpat. En Giovanni fa unes fotos per immortalitzar el bonic moment,
però no en té prou de que hi sortim nosaltres si no que a més vol que
hi sortin les bicis, així que sense dubtar ni un moment surt de l’aigua
i enfila per damunt les pedres, els que no estàveu allà, l’haurieu
d’haver vist nois……Semblava en Posidó, Dèu del
mar…….

adéu siau.
Valentí Tarrés.

Els corriolaires: Valentí T., Sergi C., Joan V., Angel V., Giovanni. L., Andreu C., Anscari N., Marcel T. i Adrià T.
Les fotos: http://picasaweb.google.es/Bicicorriols/Diumenge070708

ELS INFIERNOS O LOS DIABLOS (*)(PIRINEU D’ARAGÓ). DIUMENGE 8 DE JULIOL DE 2.007

Per Joan LLadó

A principis de setmana teniem el pensament d’anar a crestejar per la zona del Posets, però el refugi era ple i en venir algun inexpert en crestes, vam canviar d’itinerari. Es decidí per la cresta Culfreda-Lustou, on cap dels excursionistes hi havia estat. Mirant-me bé les ressenyes d’aquesta, em semblà que era molt llarg i per fer-lo en un diumenge, massa just.

Dissabte havent dinat, cap a les tres, marxem cap al Pirineu quatre
corriolaires. Els exposo el canvi de plans i els proposo d’anar fins a
Panticosa per fer els tres mils de la zona dels Infiernos i del Garmo
Negro. Segons la guia d’en Capdevila, el temps a emprar serien unes
cinc hores i tres quarts des de l’Ibon Azul Bajo. Els sembla bé i cap
allí anem.
A Biescas fem parada per sopar i com que és d’hora, fem
un petit tomb turístic. Cap a les deu pugem al Balneari de Panticosa. A
l’entrada ens trobem un control de seguretat i els diem que anem al
refugi. Ens demanen si hi tenim reserva i els diem que no. Fan una
consulta per ràdio a no sabem qui i ens dónen pas. Restem bocabadats de
la desmesura de les obres que estan fent al balneari. Fem un passeig
fins el refugi per buscar un lloc addient per estirar les màrfegues i
fer un bivac en condicions. Al voltant del refu, impensable: tots els
terres desfets i masegats i aixecats per les obres. Ens decidim,
després d’uns quants tombs, pel bosc arran del llac, on la gespa és
retallada i és net. Quan som dins el sac, veiem llampegar al fons de la
vall. Que no deien que faria bo aquest cap de setmana? Bé, esperem que
la tempesta passi de llarg. Ja tenia el son pres que sento la tronada
al damunt i no passen cinc minuts que hem d’alçar-nos i aixoplugar-nos
tots quatre al cotxe. Comencem bé la nit… Esperem que afluixi, però
no sembla que vulgui donar-nos treva. En adrecem amb el cotxe en un
garatge molt a prop de l’hotel. Anteriorment l’haviem vist amb les
portes obertes de bat a bat i amb quatre estris escampats pel terra,
senyal que no s’utilitzava. Hi fiquem el cotxe aculat, estenem les
màrfegues i del sac estant, preguem perquè no ens caiguin al cap uns
taulons que son estesos a les bigues del sostre. El terra de formigó,
evidentment, no és tant confortable com la gespa, aquí, però, no ens
mullem. Amb tot, ens adormim.
L’hora d’alçar-nos és a les sis. Ens
vestim i esmorzem. Jo començo el dia amb mal de cap. Ens desplacem fins
el refugi amb el cotxe i allí acabem de preparar la motxilla. Intento
desentebanar-me el cap amb aigua freda: no hi fa res. Cap a les set, un
quart de vuit, iniciem l’ascens cap als embassaments de Bachimaña i els
Ibones Azules. Bonic entorn el d’aquests darrers -principalment a
l’alto- per plantar-hi la tenda i passar-hi alguna nit. Cap a dos
quarts d’onze arribem al coll de Infierno. Poc abans, fem parada per
esmorzar arrecerats. Des d’els ibones fins el coll, encara hi ha unes
bones congestes de neu que dónen un molt bon contrast a la pedra
ferruginosa de l’entorn. Des d’el coll comencem a enfilar fort per anar
a cercar la cresta i fer la primera cota grimpant -Garmo Blanco-. Tot
seguit i també grimpant, arribem al cim NW de l’Infierno (3073 m.). Per
una aresta sense dificultat i curiosa per ser gairebé tota de roca
calcària, a diferència de la resta, arribem al cim central de 3083 m.
Amb els dubtes d’en Manel, fem el tercer cim, el SE.
Per fer tot
l’itinerari que en principi teniem previst, cal anar crestejant cap al
sud-est i baixar fins un coll que cal travessar fent un ràpel de deu
metres ò bé, fent desgrimpada de tercer grau. De fet, per l’horari que
portem, se’ns faria massa tard fer tota la volta. Busquem una opció a
la cresta per baixar al balneari pel camí normal del Garmo Negro però
no la trobem. Per tots costats de seguida penja. Optem, finalment, per
desfer el camí. Al cim principal ens fem la foto i comencem el descens.
Continuo amb el meu mal de cap. Al coll d’Infierno fem una aturada per
agrupar-nos i aprofitem per fer un petit mos. Continuem baixant per les
congestes i a voltes, si la pendent ho permet, esquiant. Passem els
Ibones Azules i els Embalses de Bachimaña. La tornada es fa molt llarga
i a mi, eterna. Camino d’esma. No em trobo gens bé i faig un esforç
enorme per seguir a bon ritme, per arribar d’hora al cotxe i fer més
curt el patiment. A mesura que ens apropem al balneari, anem passant a
la gentada que comença a baixar, sobretot famílies.
Arribem al
refugi de la Casa de Piedra cap a les quatre. Ens refresquem, ens
canviem i cotxe avall que fa baixada. A la carretera de seguida
m’adormo. Em va bé per relaxar la testa. Fem aturada per dinar-berenar
a Almacelles i aleshores resto com nou.
Com no podia ser d’una altre
manera, a l’A-2, a l’alçada de Collbató fem cua. Perdem tres quarts o
una hora. Arribem a casa a les deu. La pallissa de cotxe és
considerable.
Agraïm a les mares la santa paciència d’aguantar el cap de setmana soles amb la canalla. No ens les mereixem.

(*) L’amic Manel ens ha rebatejat la muntanya amb aquest nom.

Joan Ll.

Els corriolers-excursionistes: Manel T., Joan Ll., Carles Ll. i Albert G.
Cartografia: Panticosa Formigal de l’Editorial Alpina.
Les fotos: http://picasaweb.google.es/Bicicorriols/Infiernos070708

EL NEN FA PODI. DIUMENGE 1 DE JULIOL DE 2.007

Per Giovanni Leonardi

El diumege passat, dia 1 de juliol, en Luca va fer podi en el
Descens MAXXIS CUP de Port Ainé, prova vàlida pel Campionat de l’Estat,
en la categoría Sèniors. Després d’ haver fet el millor temps en la 1a.
baixada, una derrapada massa generosa en la segona, el va fer retrocedir
al segon lloc en la classificació final.

El prosciutto-pare orgullós, us posa en coneixement de la gesta!

Les fotos són de les proves del dissabte abans de la cursa.

…..us imagineu com ha de ser de flipant deixar-se anar Bassa
del senglar avall amb un peazo-bici com aquesta Intense? Igual un dìa
d’ aquests em presento a la sortida amb ella…… i la videocàmera, ésclar!

Giovanni L.

EL ROVELL DE L’OU. DIJOUS 5 DE JULIOL DE 2.007

Per Joan LLadó

Per ser un dijous, deunidó ja gentada: vuit, més un a mig camí. Hom decideix d’anar cap al Rovell de l’Ou a Argentona. Doncs vinga, som-hi.
Havent passat el caos de Mataró, sobretot l’avinguda d’en Puig i Cadafalch al seu tram de Poble Sec, travessem el veïnat de Sant Jaume, tot fent un petit repòs a l’ermita. Superem el repetjó -alguns- de sota can Volart.

Per damunt de can Marfà, arribem al Sot de can Bellatriu, el travessem
i enfilem fins la pista tot passant per la cabana de l’indigent. En
arribar al Rovell de l’Ou, l’Anscari encara no ha arribat i com que és
d’hora, fem una petita però treballada volta. Quan tornem a lloc, el
nou mamalló ja hi és i, sense aturar-nos, emprenem la pujada cap a la
cabana dels caçadors. La llum d’aquelles hores amb els ratjos de sol
atravessant el bosc, fan del paratge un recer de pau i bonior. Abans de
la cabana fem el descens fins el camí dels porcs i reculem fins la
granja per continuar-lo fins el torrent de Coll de Bocs. Tots en restem
meravellats, sobretot en Marc, el californià. Resseguim el torrent, ara
per corriol, fins tornar al camí dels porcs més al nord. Continuem i
prenem el camí que salta a la vall de Maians per enfilar, des d’el coll
del Turó de les Rovires, fins la cabana. Voltem l'”Oasis” per escalar
el camí dels bonys que ens mena a les Planes de Can Salvi. Després per
corriol, voltant cap a sud, ens plantem a les Planes de Can Nogueres.
Intentem un grapat de vegades de grimpar el talús dels camps superiors,
però el camí és tan brut d’herbois i estepes, que no l’aconseguim cap
dels agosarats. N’està gairebé a punt en Martí, però al darrer metre,
la bici es desvoca i perd l’equilibri. En un dels primers intents, en
Martí havia trencat el suport del fre de disc posterior del quadre i
per no perdre’s el gaudi del descens fins a casa, l’adoba amb tres
brides de plàstic. Collonut!!!
Fem el descens des d’el dipòsit de can Bruguera fins a can Lladó. Fabulós. En aquest dijous no se li pot demanar res més.

Fins el proper, espero.
Joan Lladó.

Els corriolaires:
Valentí T., Martí M., Marcel T., Marc T., Manel T., Joan Ll., Giovanni L., Anscari N. i Adrià T.
Dist. rec.: 28 qms.
Desn+ acum.: 720 m.
Les fotos: http://picasaweb.google.es/Bicicorriols/Dijous070705

NITS PER CÓRRER.

Per Joan LLadó

Ja he sortit a córrer un parell de cops i les dues de nit: ahïr amb l’Andreu i fa tres setmanes amb en Martí. El tendó sembla que rutlli força bé. No m’hi noto cap molèstia. Tant sols que en fer pujades llargues i de molta pendent, sento una mica de tibantor. Però ni en el moment de màxim esforç ni en repòs sento cap incomoditat. Cal anar fent sense estridències. El que si em fa certa basarda és el fet de forçar més el peu esquerre -el bo-, inconscientment, degut a la debilitat del lesionat. Això em du a pensar que de la tensió, la força i el treball que faig de més amb el bo, també peti d’un moment a l’altre. Espero que no i, si així fóra, mala sort.

Bé, me n’he anat de l’olla fent aquest introducció, però el cas és que
volia fer una crida per tornar a agrupar la colla en les sortides de
córrer dels dimarts a la nit. Entre lesions, feines i estudis d’uns i
altres, manca de motivació, etc., la qüestió és que aquesta activitat
ha quedat un pèl morta i s’ha de reactivar. Per la meva part, amb els
dos dies que ja he sortit des de la lesió i en part també motivat per
l’entorn on hem corregut, zona d’Argentona-Burriac, em comprometo a
sortir cada setmana si no m’ho impedeix cap força major. Qui no agraeix
aquell ambient de l’hora baixa, aquella llum somorta, aquella visió
entelada del paisatge, aquell airet fresc, tot i la suada, la pau, la
placidesa, la solitud, la quietud enmig del bosc? Tant sols la fressa
de les nostres passes, el frec amb les branques i els esbufecs,
trenquen aquella bonior. Qui no recorda i enyora aquell fil de set,
vuit, nou, deu corredors enmig del brancatge, tot enfilant la Brolla de
l’Abril i aturant-se en el descens a fer un glop a la Font de la Puput?
Vinga, som-hi. Cal que ens preparem, que en gaudim i tot això que
tindrem guanyat pels raids i per nosaltres mateixos.

Els que espero que apareguin:

Albert
Gil, Sebastià, Carles, Pep Pannon, Miquel Banchs, Gomes, Sergi C.,
Manel Trenchs -si vol córrer raids-, Anscari, Roser Español i Sergi,
Angel Vila -sabem que corre-, Giovanni -que no tingui por- i què no dir de la resta
de la colla de bici: qui vulgui, ja ho sap.

La foto: Cursa Popular d’Arenys de Mar de fa vint anys.

Fins aviat,
Joan Lladó.

ESMORZAR A CAN PRADELL DE LA SERRA: MIRATGE. DIUMENGE 1.07.2007

Per Joan LLadó

El primer diumenge de juliol a les set del matí ens trobem dotze corriolaires a la plaça. Tenim un convidat, en Marc, el germà de l’Adrià. Benvingut. Dijous ja es va insinuar d’anar a esmorzar a can Pradell i així ho decidim abans de marxar. Però, per on hi arribem? Proposo de pujar pels corriols del Misser. Cap allà anem.

Vorejant la riera d’Argentona, arribem a Dosrius. Travessem el torrent
de Rials al gual de la Font del Sot. Hem restat sorpresos en travessar,
de veure que en el gual s’hi han abocat tot de pedres per facilitar el
pas, no sabem pas a qui. Hi ha gent que pensa veritablement amb els
peus. A qui se li ha acudit la brillant idea de malmetre d’aquella
manera un racó tan bonic com aquell, només perquè algú en passar aquell
tram, podria mullar-se els peus? On vivim? Que potser a l’ajuntament de
Dosrius no els agrada de veure com corre l’aigua? O potser no sabien
com gastar un remanent de pedres? Deixem-ho. Anem a cercar els corriols
dels Misser. Ens reagrupem arran de carretera abans de començar a
enfilar. La bici d’en Martí no va fina i intenta d’adobar-la. Pugem en
direcció al Puig Pedrós i després cap a la Torrassa. Com que hem d’anar
al coll de can Bordoi, ens estalviem d’anar fins la Torrassa. Flanquegem pel camí
de baix. Al coll ja fem de les nostres escalant el talús de la
carretera. Passem per Castellvell i arribem a l’inici del descens de
Llinars. El primer gran escull el baixem tres. Al segon, passen en
Martí i l’Albert, jo ho intento però agafo por al darrer graó i darrere
meu baixa en Manel. Els tobogans estan de primera. Quina manera de
gaudir. És sensacional.
A baix ens agrupem i comentem la jugada
abans d’anar a Collsabadell. Decidim d’enfilar el corriol trialer que
encara no haviem fet en ascens. A mig camí tenim clar que no el
repetirem. A la pista, en Martí ha de tornar a repassar la bici.
Continuem cap a can Ferrerons. Agafem el corriol que ens deixarà altre
cop a la pista, bén a prop del mas de la gran alzina. Allí topem amb un
control de la Creu Roja que ens informa que hi ha una cursa a peu de la
urbanització de l’Esmeralda. O potser millor amagar la realitat i
dir-ne veïnat de Can Massuet-El Far? A can Ferrerons prenem el sender
que torna a la pista que hem deixat. Passat can Miloca prenem el
corriol trialer que ens mena a ca l’Arenas. Alguns, en el mateix sot,
hem estat a punt d’anar per terra. En Giovanni ha ensopegat i ha
llepat. A l’Albert l’ha pessigat una abella que s’ho cura amb un bon
remei: amb fang. Dubtem per uns moments per on pujar; tenim l’opció GR
o el Sot del Fangar. Ho fem pel darrer, el que ja teniem tots en ment.
És un camí carreter molt costerut i amb trams pedregosos que si no fóra
pels petits plans intermitjos, es faria inacabable i inabastable. De
fet però, al ritme que vam pujar, un hom pot defallir en la temptativa.
Som a El Corredor i com que és tard, prop de les deu, i hi ha gent que
ha de ser d’hora a casa, demanem taula al santuari. Ens hem d’esperar
un quart. Mentrestant arriben els germans Triquell que s’havien
despistat en alguna cruïlla. Al menjador, l’eixordadissa, la cridòria,
el rebombori, que afegits a la nostra eufòria, als nostres efluvis
silvestres i corporals, feien atordir, marejar, tombar. El Corredor ja
no és lloc per esmorzar els diumenges i a més, aquesta gent s’han vist
les orelles: dotze euros per cap i ens cobren els “tubos” de clara a
preu de gerra. Ens penedírem de no haver baixat al Pradell.
Ens sortir al pati ens trobem en Miquel M. que ens acompanyarà fins a
casa. Avui ha sortit tard. Reguem l’entorn del santuari i baixem tots
plegats, ara tretze, pels Misteris. Tot i que van malmetre part del
camí per obrir pista de tallar bosc, ens la passem pipa fins a tocar la
cruïlla del camí d’en Ribes. Baixem xino-xano fins la Creu de Rupit, on
ens acomiadem de sis companys.
Seguim per la trialera fins el turó del Mig del Montalt. Baixem fins la
Ferradura i continuem en descens fins can Montalt. Hem passat un sector
molt eixargallat i descompost que, afegit a la sequedat i el desnivell,
ens fa ser molt prudents. Enfilem fins el Turó d’en Mora i els Rocs
d’en Magí i tot seguit, en frenètic descens, fins a Llavaneres pels
Onze Pins i el torrent de Les Maioles. Fantàstic, sensacional,
espectacular. Ah! En Miquel M. hi té una parcel·la i l’ha de compartir
amb l’Adrià i amb mi. Acabem per les Cinc Sènies fent corredisses com
la mainada. No en tenim mai prou. I que per molts anys!!!

Joan Lladó.

Els corriolaires:
Joan V., Manel T., Marc i Adrià T., Valentí T., Anscari N., Martí M.,
Miquel M., Carles Ll., Joan Ll., Giovanni L., Albert G. i Andreu C.
Distància recorreguda: 48 qms.
Desnivell+ acum.: 1550 m.