BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

PELS CINGLES DE BERTÍ 21.11.2010

Per Joan LLadó

Sortir de la comarca i ser a dinar a casa, sovint és un xic emprenyador.  Tot són presses. Però si es vol fer així, convé no allunyar-se massa. Molt a prop de casa, tocant les estribacions més ponentines del Montseny, tenim un paistage espectacular: els espadats, cingleres o penya-segats de Bertí, Els Cingles de Bertí. Us enllaço amb aquest bloc que us explicarà l’origen del relleu dels cingles i a més a més, si hi navegueu, podreu trobar-hi un munt d’informació referent a aquest espai natural i paisatgístic elaborat per en Jesús Cano, el Senyor dels Bertins. Podreu ampliar la informació d’alguns dels llocs per on vam passar i veure’n detalls, ja que el nostre tarannà ens en priva.

Per unes qüestions logístiques, els dotze que érem vam haver d’anar amb quatre cotxes. Aparcàrem ben a prop de la Font  de la Pineda situada a nivell del riu Tenes. Lloc ombrívol o hi destaca un magestuós i monumental plataner. Creuàrem el riu per un gual i enfilàrem sota el vermellosos i suggerents blocs de gres tot superant el marge esquerra del Torrent Fondo per arribar tot seguit a Sant Feliu de Codines. Travessàrem el poble i per la carretera ens dirigírem fins l’entrada del parc aviari del Niu d’Àligues on prenguérem la pista que de seguida deixaríem per començar a enfilar a peu pel GR.

Ens fixem en un de tant sots que hi ha al territori, la Bauma d’en Xec, aprofitat en aquest cas com a aixopluc del pagès i habilitat amb grans basses de pedra per recollir l’aigua pel rec.

Superat el primer tram més dret, comencem a pedalejar en ombrívol corriol cobert d’alzines, clapejat per alguns camps erms de fina herba fins l’Alzina de la Creu, collet planer. Els que s’havien quedat més enrere en aquest tram, arriben al coll tot queixant-se de les múltiples pessigades d’abella que han rebut. La resta no n’hem vist ni una. Potser les hem alterat al nostre pas.

Continuem en davallada per bonic corriol cap al Sot del Gorguet i flanquegem després l’impressionant espadat de Sant Martí per damunt la carretera, per finir en tram molt tècnic a la carretera de Sant Miquel, abans de creuar el Tenes.

Quan tothom arriba, seguim la carretera passant pel Santuari i la deixem al salt de Roca Gironella per prendre la pista que enfila tot pedregosa cap a llevant. En tenia un record vague d’aquesta: sabia que era pedregosa i que pujava força. Pren la iniciativa en Bernat que, tot just començar, s’avança uns metres. El seguim en Pep, jo, l’Albert, en Martí… La pista, com més s’enxerina, més pedregam presenta i cal una bona dosi de ronyonada per aguantar l’envestida. En Pep va mantenint el ritme fins que diu prou i ens cedeix la plaça. Sento la presència de l’Albert i en Martí que van ensenyant-me la roda. Aguanto  fins dalt amb no poc sacrifici. L’escalada ha estat disputada.  En Bernat no ha cedit cap metre i ha picat la colla sense compassió. Ens espera a la cruïlla del Soler de Bertí i un xic més endavant esperem que arribi la resta.

Hi ha molta gana i poca paciència i al Collet de la Feu geiem per terra a banda i banda de la pista i ens cruspim l’entrepà per esmorzar. La gran escalfada pujant i l’airet fi que passa, ens obliga a endossar-nos els paravents. Tenim a l’alçada del nostres ulls Sant Pere de Bertí per on més tard hi passarem de tornada.

Quan acabem de fer el brètol seguim pista amunt fins el Collet de les Pereres i prop de la Font del Pollancre prenem un corriol que enfila molt dret vers el Coll de la Nou i ens mena de pet al mas de Bellavista Vella. Bonic paratge amb grans però erms bancals encarats cap a migdia. Mentre anem baixant, l’Adrià no en té prou i continua cap amunt la pista que acabem de travessar. Li cridem l’altu i aprofitem per fer quatre fotos de l’entranyable entorn.

Anem girant cap al sud i encarrilem el GR5 que ressegueix el fil de la cinglera. Les vistes del fons de la vall són espectaculars i més endavant, tot girant el cap, observem la curiosa formació geològica penjada de l’espadat, coneguda com la Taula de Pedra.

Al Sot del Grau comença el tram més tècnic de la jornada i uns més que els altres, gaudim de valent de tan exposat descens fins la Soleia de la Rovira. Voltem després per la Baga de la Rovira fins el concorregut Santuari de Puiggraciós on una simpàtica voluntària ens fara les fotos de tota la colla.

Per la pista progressem fins el Coll de can Tripeta i el Grau Mercader on a mitja pujada ens trobem un intrèpid furgó encallat en el pedregós i exposat viarany. Hi ha gent per tot.

Després de Cal Mestret i havent travessat el Sot d’en Berga, hem de superar un tram de camí d’aquells de carcanada i equilibris fins arribar al Clascar. Tret de la ronyonada, de poc que no deixo un ull penjat en una branca.

A la casa forta d’el Clascar fem una breu aturada per contemplar la construcció i en Giovanni fa unes preses amb vídeo de tota la corrúa.

Seguim per un bellíssim corriol fins a Sant Pere de Bertí per on passem sense temps de contemplacions.

Continuem ara pel GR5 que ens endinsarà a la Baga de Fontguineu i després d’uns breus moments de dubte de com abastar el marge dret del rierol, ens posicionem en un dels camins més bonics del Bertí que tot resseguint i flanquejant la cinglera a una alçada d’uns cinc-cents metres i envoltats d’una catifa d’arbusts i matolls que no supera la nostra alçada i alhora ens permet una visió total de l’entorn, ens menarà al Fai.

El darrer tram del corriol es complica en fer les darreres marrades fins el Rossinyol. A les portes del Santuari ens agrupem i quan comencem a davallar, ens aturem en un bonic i blincat roure per fer una foto de grup amb les cascades de teló de fons.

L’Anscari s’emociona amb el descens que se li presenta i comença a davallar sense pensar-s’ho. Jo li vaig al darrere i l’enganxo un troç més avall. El Torrent del Gat Menjat és superat amb un bonic i treballat pont i podem observar la faixa rogenca característica dels cingles. L’empedrat i els revolts d’aquest tram ens recorden el Torrent de Biniaraix a Mallorca.

Passem per la Madella on guarden la pota de la darrera lloba del Bertí i tot seguit per la Font de la Pineda on dos artistes s’inspiren amb tant suggerent racó, l’interpreten i amb els seus pinzells el plasmen a la tela.

Fins aquí un bon tast dels Cingles de Bertí.

Fins la propera,
Joan LLadó

Els corriolaires: Adrià T., Albert G., Andreu C., Anscari N., Bernat M., Ferran R,. Ferran S., Giovanni L., Joan LL., Martí M., Pep F. i Valentí T.

Les fotos d’en Joan: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Martí: cliqueu aquí.
El video d’en Giovanni: intentaré de penjar-lo.

8ENA. CURSA DE BURRIAC. 14.11.2010

Com és habitual des de la primera edició, la nostra colla col·labora en l’avituallament i control d’un dels sectors de la cursa. A més a més l’Albert, el Mamalló, aquest any ha dissenyat el circuit que tant ha agradat als participants. L’enhorabona a tothom.
Seguidament adjunto la crònica que va fer en Miquel Banchs, l’ànima i propulsor d’aquest esdeveniment i poso l’enllaç de les fotos que va fer en Giovanni prop de l’avituallament i les que vaig fer jo prop del control de pas 4.

En arxius podreu veure tots els resultats.

Fins aviat,
Joan LLadó

A la Cursa de Burriac, l’Associació Esportiva Diedre, es proclama campiona de Catalunya per equips

Aquest
passat diumenge, s’ha disputat la 8a Cursa de Muntanya Castell de
Burriac “Trofeu Pere Asturiano” (Grup de Muntanya Argentona), que ha
proclamat a l’Associació Esportiva Diedre campiona del 3r. Campionat de
Catalunya de Curses de Muntanya per Equips.

L’equip
de l’Associació Esportiva Diedre ha estat format per les corredores
Montse Martinez i Núria Padrisa, i pels corredors Pere Aurell, Gerard
Morales, Manel Amor i Xavier Guinovart.

En
segona i tercera posició d’aquesta classificació, respectivament, han
quedat l’Unió Atlètica Terrassa i l’Unió Excursionista de Vic.

El
dia ha estat perfecte perquè els inscrits a aquesta cursa poguessin
gaudir de la bona temperatura que ha fet per córrer pels seus corriols
(90% del recorregut), i d’aquest meravellós espai que està del Parc
Serralada Litoral, dins dels termes municipals d’Argentona i Cabrera de
Mar.

El
fet d’allargar el recorregut, i també d’augmentat el desnivell i els
trams de corriol, i sobretot de no passar pel tram urbà de Cabrera de
Mar, han suposat uns canvis molt importants envers a les edicions
anteriors d’aquesta cursa.

La
Cursa de Muntanya del Castell de Burriac sempre ha estat una de les
curses més tècniques i dures de les que es fan fora de l’alta muntanya a
Catalunya, i sempre mantenint i augmentat la seva bellesa plàstica, com
aquest any, segons l’opinió de la majoria dels corredors.

La sortida ha estat a la Plaça Nova d’Argentona, les dones a les 9 i els homes a les 9.15.

Aquest any aquesta cursa també ha estat prova puntuable i última del 8è. Circuit Català de Curses de Muntanya de la FEEC.

Pel
que fa als primers classificats de la general individual, en Pere
Aurell (A.E.Diedre), ha marcat un ritme molt alt i ràpid que solament ha
pogut aguantar en Javi Delgado (U.A.Terrassa), tot i què al final li ha
tret quasi un minut a l’arribada (59 segons). Al seu darrera, en Xavier
Espiña (C.Excta.Guissonenc), i en Josep Ma. Pijuan Pardell (
B.Trail-AAEET Valls),
han mantingut una lluita molt igualada per a la tercera posició fins
ben bé a l’arribada, sent finalment el corredor del Guissonenc el tercer
classificat.

Pel
que fa a les dones, s’ha de destacar la gran cursa que ha realitzat la
corredora del Unió Atlètica Terrassa, la Mònica Ardid, que des de el seu
l’inici l’ha dominat amb molta autoritat i fins al final. En segona
posició, ha quedat la corredora del Diedre, la Montse Martinez, i
arribant a poc més d’un minut d’aquesta, la Judith Casas, també del
Terrassa.

Cal
destacar en categoria Junior de dones, la meritòria cursa de la basca
de només 14 anys, la Leire Fernandez Abete del club Urdaburu de Rentería
(Guipúscoa).

Per últim, s’ha agrair
la predisposició i l’excel·lent feina feta pel Grup de Muntanya
d’Argentona i tota la seva gent, i per haver tancat enguany aquestes
dues classificacions del calendari de proves oficials de la FEEC de
curses de muntanya.

 

Classificacions

Classificació per equips

1.    Associació Esportiva Diedre: 473 punts

2.    Unió Atlètica Terrassa: 434 punts

3.    Unió Excursionista de Vic: 354 punts

General masculina

     1. Pere Aurell Bove (Ass.Esp.Diedre): 2:03:51
     2. Javi Delgado Lopez (U.A.Terrassa): 2:04:50
     3. Xavier Espiña Martinez (C.Excta Guissonenc): 2:06:18

General femenina

     1. Mònica Ardid Ubed (U.A.Terrassa): 2:27:02
     2. Montse Martinez Guerrero (Ass.Esp.Diedre): 2:35:40
     3. Judit Casas Alvarez (U.A.Terrassa): 2:37:06

 

Crònica d’en Miquel Banchs

NOCTURNA ESPORTIVA I FARTANERA. DIVENDRES 12.11.2010

Per Joan LLadó

Enguany, l’escapada nocturna l’hem emplaçada força tard. El calendari es va estrenyent i es fa difícil d’encarbir-hi tanta activitat. Amb l’excusa que diumenge hem de col·laborar amb la Cursa Burriac Xtrem del Grup de Muntanya d’Argentona, la sortida del cap de setmana serà doncs divendres a la nit.

A la plaça a les vuit hi manquen quatre apuntats que, per diverses raons, a darrera hora no s’hi podran afegir. Altres cinc corriolaires pujaran a sopar però sense suar la cansalada. Doncs apa, ens trobarem cap a les deu a Sant Carles.

Entre una cosa i l’altra, marxem cap a quarts de nou. Ens resta doncs una hora i mitja per arribar al restaurant. D’antuvi, dèiem d’enfilar per Can Misserprats i després voltar-la pels verals de Can Ribot per arribar amb temps a taula. Quan som als camps erms de Sant Jaume, l’enfilo cap a l’ermita i travessem el veïnat per Can Boba, Ca l’Ànima (Mas Torner) i enfilem de pet arran de Can Volart per endinsar-nos cap els boscos de Can Barrau de Traià.

Al fons del torrent de Can Bellatriu prenem el caminoi dels avis enginyers que tot flanquejant en lleugera pujada, ens menarà al torrent de can Cabanyes. El travessarem i després en curt però interns repetjó, arribarem a la pista de llevant (d’Argentona, és clar) i també travessant-la anirem enfilant pel tub que els avis enginyers també netejàren per arribar a enllaçar, ara sí, amb el corriol dels avis.

I vet aquí que ens ho estem passant tant bé, que en Giovanni colla la càmera al casc per grabar el que ens resta d’interessant del camí fins el Rovell de l’Ou.

Quan hem passat can Martí de la Pujada, voltem el Rovell de l’Ou i anem direcció a la Plana. A mig camí del corriol de la Cabana dels Caçadors comencem el descens cap al Rovell de l’Ou de baix, travessem el Bosc de can Marianga i baixem fins l’Aiguanaf.

Sota el pont de l’autovia ens hem d’aturar per adobar el plat petit de la bici d’en Bernat. Van passant els minuts i no ens resta gaire estona. Però amb l’ajuda del mecànic oficial i l’eina màgica d’en Valentí, en deu minuts resolem l’avaria.

Durant l’aturada, ja s’especula si pugem fins a Sant Carles per la carretera, per no fer tard. Però què caram, encara trigaríem més que pujant per can Ribot.

Hem agafat fred però bén poc ens dura. Travessem la carretera per dins el desguàs i enfilem pel bosc de can Misserprats per arribar amb una llambregada fins el llom. Aleshores, resseguint tot esportivament el corriol que passa arran de la pedrera, arribem a la pista de can Terrades que, sense deixar-la, ens conduirà fins a can Ribot.

En breu i ràpid descens arribem al restaurant de Sant Carles on ja ens hi esperen els cinc polits començals.

Hi ha gana i ganes de gresca. La cridòria és eixordadora. El restaurant si no és ple, poc n’hi falta i va entrant jovent.

Els nouvinguts apaivaguem la set amb unes xiveques ben fresques que s’escolen per les nostres goles com si d’un beuratge màgic es tractés. Mentre glopejo, es fa el silenci. Així m’ho sembla. Hi ha millors moments que aquest?

Després d’un sopar molt correcte en quant a qualitat i preu, i en acabar els beuratges de sobretaula, sortim amb alegria a fora per fer-nos una foto plegats. Els uns es miren les bicis, d’altres es col·loquen les frontals, alguns s’abriguen i, els més agosarats fan cabrioles damunt dels bancs. No sabem si influït pel vi, però l’Oriol deixa la carcanada a l’endurit terra del pati quan no ha pogut dominar la seva estimada màquina.

Tot seguit ens fem la foto, no fora que prenguéssim més mal i acomiadem els senyors que marxen amb els cotxes. Nosaltres ens dirigim cap el Collet però abans fem una petita aturada per canviar l’aigua a les olives.

Els descens cap el dit coll és de bojos, d’inadaptats. Ens hem begut tota la vinassa i també el seny: qui em va parir!

Comencem l’ascens cap a la Torrassa enmig d’una gran barrila que sobtadament fineix quan apareix el pedregam del camí en fort i feixuc pendent. Ens agrupem a la cruïlla de la pista abans d’iniciar el següent tram l’ascens del qual, en el primer sector, fa suar el festí que tan de gust ens hem cruspit minuts abans. Donem temps perquè en Giovanni munti la càmera, el camí s’ho val.

Sense adonar-nos-en som a la Torrassa i anem de pet al GR per baixar-lo com és habitual: temptant la llei de la gravetat.

Comencem el descens dels Misser i em passo la cruïlla del corriol llarg. Llàstima. Anem passats de voltes i això es paga. Reprenem el camí un xic més avall. Ningú és manco. Apareixen nous arbres tumbats enmig del camí. Ja s’hi han fet les alternatives. Agrupació i seguim fins que en Bernat torna a tenir problemes amb el plat petit. Que se’l tregui, collons!

Després ja tot seguit fins la cruïlla de la carretera del Collet. Descens com sempre: fabulós, amè, plasent, distret, trempat, complaent.

Travessem Dosrius i per la resclosa d’Aigües de Barcelona enfilem cap el Turó de Jofre per deixar de seguida la pista i prendre l’alternativa dels avis enginyers que flanquejant la Peça de Cal Noi Gran arribarem al la Vinya d’en Cintet i el Camp del Molló i per darrera de Can Gemmir a la Riera de Manyans.

I estirant, estirant per la riera d’Argentona, entrarem a Mataró, aixafarem un conill i acabarem la festa fent un cervesot a l’Atzucac per gentilesa d’en Ferran, de l’Anscari i d’en Giovanni. Gràcies.

Per moltes nocturnes.

Salut,
Joan Lladó

Els corriolaires secs: Àngel V., Jordi C., Adrià T., Manel T., Marcel T. i Carles LL.
Els corriolaires suats: Luca L., Giovanni L., Bernat, Ferran S., Albert G., Valentí T., Anscari N., Oriol N. i Joan LL.

Fotos d’en Jordi: cliqueu aquí. (Properament)
Fotos d’en Joan: cliqueu aquí. (Properament)

CURSA BTT-O D’HOSTALRIC. 07.11.10

Per Martí Montserrat

Organitzada pel Grup d’Orientació Grions

Després de la decepció al campionat de Catalunya, on varem participar quatre bicicorriolaires (tots amb el súper mallot nou ) i ningú aconseguí d’acabar el circuit amb èxit, calia intentar posar les coses a lloc… o no…
Quedem en Giovani, l’Andreu i un servidor per intentar arreglar les coses i restablir el prestigi perdut je, je, je.

Deixant les bromes a part la jornada, (al menys per mi) no començà gaire
bé. Ja que com sempre hem d’anar a esmorzar al bar ??? i com gairebé
sempre se’ns fa tard…Sortim per potes doncs sóc el primer dels tres a
sortir i nomes tinc ½ hora per canviar-me, inflar rodes, instal·lar
l’sportidend i el portamapes, anar al wc i escalfar, si pot ser!!!

Amb el menjar al coll i sense haver pogut escalfar, el cronòmetre
comença el conte enrere !…collons quina merda !!!amb la panxa plena no
puc apretar doncs la digestió no m’ho permet. Per tant concentració
màxima i no val ha badar…val més assegurar cruïlla a cruïlla per tal
d’anar trobant les fites correctament.
 
Ja porto 6 fites i encara la digestió em porta de cap fins que després
d’unes quantes erupcions ( per dir-ho fi ), aconsegueixo alliberar la
bèstia que m’estava martiritzant i regularitzar la compressió, per tot
seguit, començar a agafar el ritme fins al final de cursa.

Un cop a l’arribada, les meves sensacions no eren massa bones ja que
havia fet alguna errada i a més, no havia pogut dur un ritme normal fins
la valisa nº6. Però per sorpresa meva comprovo que tot i no haver fet
una bona cursa els demés sembla que tampoc!!!

I tot cofoi m’emporto el primer lloc (H-40) sota el braç!

Ha finalitzat una altre fantàstica jornada d’orientació i els tres “vici”corriolaires marxem cap a casa.

Nota: Per esquivar el gafe vaig córrer amb el mallot de l’Editorial Alpina.

Els valents de la colla: Giovanni, Andreu i Martí.

EN FERRAN, LO PELAT, FA 40 ANYETS

Per Valentí Tarrés

Amb en Bernat lliguem la manera de fer una “ casual trobada” i fer la volta plegats. A quarts de vuit sortim de Mataró amb la llampant furgoneta de l’Oriol per anar a Òrrius. De corriolers que participem a la festa en som cinc, en  Martí, l’Anscari, en  Giovanni, l’Oriol i Jo , tots habituals de les sortides nocturnes dels dimecres (nits de les serps taronges).

Això de sortir de Mataró amb cotxe
se’ns fa força estrany. A les vuit ens trobem amb en Bernat i  pel camí
dels burros baixem a Argentona a esmorzar una mica. Saludem en Formiga
que anava a comprar el pa, abans ja haviem saludat en Jordi que anava a
fer un tomb amb la flaca. Hem de fer temps i esperar  a creuar-nos amb
triatletes i en Ferran a la riera d’Argentona. Acomiadem en Bernat i
anem cap a la riera on tenim previst que passin sobre un quart de deu.
Sembla que estiguem fent els Pastorets, encara que no sé si amb gaire
traça teatral .

Desmontem la roda davantera de la bici d’en Giovanni fent veure que
estem adobant una punxada. Amb tot això, ei!!!!! Que ja venen!!!! Carai
una corrua d’homes de ferro tots uniformats  i en Ferran al capdavant
amb el maillot de “Bicicorriols”. Això ens entendreix el cor, quin
detall!!!!!!

“Ei que foteu aquí”? Podriem seguir junts? Vinga doncs som-hi !!! Ostres
tú mira quina casualitat, eh…. Collons quin goig que fem. En Ferran
sembla que no sospita res.

La següent fita serà  calcular fer la volta per ser sobre les onze a
Sant Bartomeu. Travessem la riera i enfilem pel costat del nou cementiri
d’Argentona, anem a trobar la font d’en Quico. No sé els que erem, però
força colla i entre ells vells conegut: en Victor Marin, en Ferran
(Buenafuente) , en Xuqui., en Lluis Soler…..Després de fer-nos la foto
a la font seguim cap a la font dels Castanyers i enfilem amunt
remuntant al curt tram que toca fer a peu i per els bonics corriolets i
enmig d’algun renec arribem a la pista. Pista, uiiii!!!! “Mala peça al
teler”!!!! a la que podem prenem el camí que voreja el Turó de
Matacabres fins el Coll de Gironella on deixem a mà dreta la baixada de
Can Manyana. Seguim , ara sí per la pista de la mutua fins a cal Truc i
un pèl més endavant fem la trialera que ens deixaria a Can Blanc, però
no acabem d’arribar a baix i remontem altre cop per tornar d’allà on
veniem. Je, je… si ho haguessin sabut més d’un s’hagués esperat
allà!!!

Ara ja anem curts de temps així  que anem a trobar el Coll de Porc i ja
tot per la pista seguim fins a Sant Bartomeu. L’arribada és un
desgavell, amb “hachassu” a destemps inclòs, davant la sorpresa d’en
Ferran que no s’esperava res i és abduït per un munt de gent.

Malparits, malparits!!!!!!!! M’heu ben fotut, la Mare que us va
parir!!!! Je, je….Clar tantes casualitats juntes no podien pas ser!!!!
Allà li tenen preparades unes proves que supera prou bé, amb una
baixada  trialera amb cadira de rodes inclosa. Mentre  passa la gimcana
nosaltres aprofitem per anar-nos a dutxar a casa d’uns dels
organitzadors de la festa que molt amablement ens cedeixen casa seva a
Orrius. Gràcies Irene i Jover.

Un cop nets, les bicis al cotxe anem a Vallromanes a dinar . Carai quin
“luju”, sembla un casament!!! Nosaltres estem a la taula amb els
triatletes . En Ferran apareix amb els ulls tapats, quina sorpresa!!!! I
altre cop, “collons que malparits” exclama !!! Enmig de la festa, vinet
i xerrar baratu passem una estona molt agradable on el moment més
emotiu es viu amb el “power point” que l’hi han preparat , molt macu per
cert, i que li fa  saltar fins hi tot quatre llàgrimes .

De part de Bicicorriols, PER MOLTS ANYS FERRAN

Les fotos d’en Martí: cliqueu aquí.

BICICORRIOLAIRES A L’ORRIENCA. 07.11.2010

Per Marcel Torrus

Em va costar de decidir-me a participar-hi, no hi estic avesat, i fa força mandra, serà per la manera que xalem els diumenges, que no em fa falta anar a buscar nous al.licients per pedalejar.

Bé, aquest cop però em decideixo i, amb la companyia d’en Manel i l’Àngel sortim des de Mataró via Argentona on en Pep s’hi espera, també s’hi ha apuntat. Enfilem cap a Òrrius per la pista que va en paral.lel a la riera d’Argentona, perdoneu però els noms no els retinc massa.
Arribem a Òrrius amb uns quants kilòmetres i desnivell de més que la
majoria dels bikers que participaran a la pedalada. Ens trobem amb en
Jordi, el mal anomenat avi, que ha pujat amb el cotxe, l’experiència es
un grau.

En Pep i l’Angel s’han d’inscriure, ja que encara no ho havien
fet, mentre tant en Manel i un servidor anem a recollir el dorsal.
Casualment una de les noies que els entrega era una Antiga alumna d’en
Manel, que molt preocupada per la salut del que fou el seu mestre, l’hi
recomana la pedalada curta ja que textualment l’hi diu- a la llarga
t’has apuntat?, però si es molt dura-. I per acabar-lo de rematar, amb
molta elegància, el sentencia, -n’hi ha una de més curta, que et pot anar bé-. Sense comentaris, jo
encara ric, l’ego d’en Manel pel terra.

Ens retrobem amb els companys i
en Pep, ens diu, que la seva llegenda es va fent gran, doncs trobar un
conegut que l’hi pregunta per la volta de la Cerdanya, ja que ha vist un
Pep Famades en les primeres posicions de la classificació final i l’hi
demana si era ell mateix. Podeu esbrinar com ens ho dèia de cofoi en Pep
tot això, de sobte el vaig veure molt mes gran…, i en tot en Manel
encara pensava amb la seva ex-alumne.

Com son les coses, la parelleta de la Cerdanya de voltes a primeres un
se’n porta una floreta i l’altre una bona òstia. Era l’avançada de com
acabaria la pedalada.
Fet i fet, ens resta una hora per començar, decidim anar a fer un mós al
restaurant del poble on habitualment esmorzem quan pedalem per la zona, i
on en Giovanni fa fer en el seu dia un bon amic.

A les 9,30h. col.locats en la primera línia de foc, seguin els savis
consells d’en Jordi, que ens digué que com més endavant millor alhora de
sortir. Comença puntual la pedalada, i perdoneu que no us digui en pèls
i senyals pels llocs on passàrem perquè francament no ho sé, ara bé, en
un moment o altri per allí ja hi hem passat algun diumenge, tot era
força familiar.

Va ser una barreja de pistes i corriols, personalment crec que més del
primer que del segon, però molt correcta, els corriols els trobàrem
avançada la cursa i així no vàrem patir retencions.

El pitjor de tot per a mi els últims 10km molts durs i pujada pistera
que no s’acaba. Posats estratègicament 2 avituallaments per fer menys
durs els últims kilòmetres. Tinc que dir, ja que si no ho faig jo segur
que algú l’hi faltarà temps per a fer-ho, que a poc de començar, en la
primera baixada que fèiem, vaig cometre l’error de seguir a uns bikers,
que resultà que no éran de la cursa, conseqüència , equivocar-me de camí
que vaig tenir que refer , i a la meitat de la pedalada, punxo una roda,
el problema, no portava manxa, sort que en un parell de minuts passà
en Jordi, i em deixà la seva. Primer intento inflar la roda, però veig
que la fuita d’aire es important, per tant el remei va ésser una càmara.

Al cap de 3 hores justes de cursa, arribo al final, on trobo tots els
companys, clar el primer que pregunto, qui de vosaltres ha arribat
primer?, veig en Pep amb un somriure d’orella a orella, “no ase falta
desir nada mas”, Manel avui has llepat…
També hi havia entre nosaltres el reporter gràfic de la cursa, l’Adrià,
que amb les fotos no es perd…, i si no, mireu la que ha fet d’en Manel,
es de traca i mocador.

La propera, la xurribaiker el 30 de gener… ens hi veiem.

Dades de la sortida, segons l’organització:
34 km.
1.500 desnivell positiu

Segons el meu compte i sunto
37km
1300 desnivell positiu

Les fotos de l’Adrià: cliqueu aquí.

A reveure,
Marcel

COM QUE M’AVORRIA… CONY FORNIC. 01.11.2010

Per Giovanni Leonardi

Això no estava en el programa d’avui. Però resulta que ahïr vespre, de retorn de Girona on varem estar disfrutant, amb els amics italians, de la festa de Sant Narcís amb diada castellera inclosa (Capgrossos amb en Ferran presents i fent-se honor amb uns castells fantàstics), no trovo cap mail dels dos-tres bikers que havien dit que sortirien amb mi el dilluns matí. Truco i només el Cid Campeador em respòn; quedem en res ja que es quedarà en familia. Així que l’ endemà, cap diana a les 6:30 i a dormir fins les 9, que de tant en tant també dona gust.

Peró ahí!, la perspectiva d’un matí de festa a casa em posa nerviós i –
que carai! decideixo d’ anar a fer-me una foto carnet al Cony Fornic.

A les 10 poso el comptaquilòmetres a zero a la gasolinera del D’Ara.
Abans de sortir no he volgut mirar en el blog el temps dels dos
outsiders que han desencadenat la lluita fratricida i llençat el conegut
repte, ja que sóc conscient que no en faria res. Faré el que bonament
em surti de les cames i dels pebrots, i ja veurem. D’altra banda, als
companys que – de segur- ho faràn qualsevol matí o tarda d’ aquestes,
els anirà bé tenir el meu temps com a referència de límit màxim que s’els concedeix per a no fer el ridicul en la prova.

Vaig doncs amb ritme “allegro ma non troppo” per Dosrius, el Collet, C35
fins Llinars, Vilalba, Saint Marie du Palais Tourdère et Saint Esteve
de la même chose, fins al Cony Fornic.

Memoritzo només les mitges hores: ½ hora a la Breinco,1 hora a 1 km. De
Saint Marie, 1:30 al restaurat-hotel Can Barrina, 2 hores a l’ hotel
Sant Bernat i per fí el puto coll a 1145 mts a 2:27:25. Em sembla
recordar que el temps de Pistons+Pink Panter passava de poc les dues
hores, i si 6 minuts carlesians son molts, penso que 6×4=24  son l’
eternitat de retard respecte a ells. Buenu, estic prou tocat com per
tenir dret a refotre’m de la cosa. A casa ho miraré.

M’autodisparo la
foto, em foto la segona barreta, observo una estona la burrada de cotxes
aparcats i la gentada que fa malbé l’ indret amb la seva sorollosa
presència, em torno a tapar amb ermilla i manigots, i cap avall a
zigazagar les mil curves fins a Sant Esteve. M’hi paro un moment per
menjar un bon tall de coca amb cabell d’ Angel Vila, i torno –o millor
dit- em vaig esgotant cap a Mataró pel mateix recorregut de l’ anada.

Ara acabo de veure el temps dels crackers. Clar, en Joan comptava desde
casa seva i va fer un parell de qmts. més… ja m’està bé així. Segur
que la propera vegada, acompanyat per algú de vosaltres que marqui el
ritme i em deixi xuclar el seu rebúf de tant en tant, lograré baixar de
“6 minuts 6” el meu actual crono.

Resumint:
pujada 51,6 qmts en 2:27:25         
5 minuts x
parar a pixar 2 vegades          
2 minuts de parada al Km.22 per
cagar-me en la ma… del que jo sé       
tornada en 1:40 més 5
minuts per la coca d’ 1,60€         
recorregut total desde/fins casa
109 qmts.             
desnivell una mica menys que
Joan                           
148 pets            
mocs no
comptabiltzats            

38 renecs contra els conductors diumengerus
que et passen massa alegrament o no et passen encara que et fiquis fora
de la calçada i li fagis senyal que passin “d’ una fotuta vegada que
puntxaré la roda”

Fotos: cliqueu aquí.

…vinga, endavant el pròxim!

Giovanni Leonardi

HA DE PLOURE? I QUÈ? ENDAVANT QUE NO FA FRED. 31.10.2010

Per Joan LLadó

S’havia fet la proposta d’anar al Turó de l’Home perquè en Manel encara no l’havia fet amb la flaca, però diumenge ens vam trobar amb unes perspectives climatològiques no gaire balderes per anar a fer grans proeses ciclistes. Abans de sortir de casa vaig mirar-me les imatges del ràdar del Meteocat i la pluja estava concentrada entre el Maresme i el Vallès. La negra nuvolada que veiem des d’els Burots (si, si, des d’els Burots) en la direcció de la nostra ruta, ens feu canviar els plans fent-nos voltar per la comarca. Així doncs, ens aventuraríem primer cap al Collsacreu i després ja en parlaríem.

Els quatre valents sense por de pluja, en Manel, l’Oriol, l’Andreu i un servidor, començàrem per la carretera de Mata i vam anar fent xino-xano fins al Coll del Pollastre i Arenys de Munt. Allí decidírem de baixar fins la N-II i seguir fins a Sant Pol, per tornar a enfilar després fins el Collsacreu.

El mar estava tot remogut i cridaner: se sentia ben clara la remor del caos de les onades.

Férem una ràpida aproximació fins a Sant Pol i just arribant a la benzinera de Sant Cebrià, començà a caure un pluja persistent que ens obligà a aturar-nos a la mateixa benzinera i fer temps perquè minvés.

Aprofitant l’aturada, vaig tornar a consultar el ràdar: la pluja del Maresme era concentrada on érem en aquell moment, per tant els núvols passaríen de pressa cap a nord. Però els ruixats persistien i no volíem pas mullar-nos abans d’esmorzar. És emprenyador asseure’s a taula xop.

Quan la pluja féu un parèntesi, prosseguírem cap amunt. Passàrem Sant Cebrià amb la carretera força molla i arribant a Sant Iscle començà un gotellam que ens obligà a aturar-nos per esmorzar allí mateix enlloc de fer-ho a Collsacreu.

De la taula estant, a través de la finestra, vaig veure venir en Marcel amb una gruixuda amb rodes grosses, de vint-i-nou. En Manel sortí per cridar-lo però ja havia reconegut la meva flaca. Baixava de la Creu de Pedracastell. S’ajuntà a la taula. En Jaume li va deixar la bici mentre adovava la seva.

Després d’esmorzar continuàrem la nostra ruta però abans ens acomiadàrem d’en Marcel que ell també pujava a Collsacreu però pel camí del Montnegre.

Algun escadusser raig de sol emergia d’entre la nuvolada. El paisatge moll, humit de les feixes i els camps, basses, safaretjos i estris, precedits pels arbres de ribera, en el seu estat de somnolència que ara despertàven, ens auguraven una resta de matí més eixut i alegre.

Al coll del Pas de l’Aigua, a Arenys, fém una aturada per fer un pipí i algú es treu roba per pujar més còmodament el Collsacreu.

Comencem alegrement i a bon ritme l’escalada. Passem dos btteros que es fan el milhomes però que de seguida giren cua.

La negror del cel torna amb força i la nostra previsió s’estronca quan manca un quilòmetre per coronar el coll: quedem xops com aneguets en qüestió de segons. Vaig al darrere de l’Oriol i em ve a la memòria el record dels esforçats corredors del Tour en passar per allí mateix. Tot i la pluja, no anem a la mateixa velocitat?

En passar el coll no ens aturem perquè la pluja persisteix i encara agafaríem fred. Arribem a Vallgorguina i esperem que arribin en Manel i l’Andreu que havíen quedat un xic enrere.

Reprenem la marxa amb l’Oriol al davant que tiba com un mul fins a Sant Celoni. Allí podem observar el Montseny cobert per una densa nuvolada. De ben segur que hauríem llepat de valent si ens hi haguérem embrancat.

Passem LLinars en direcció a Can Bordoi i pugem aquest coll com bales. El jovençall ens posa a prova. Renoi quina manera de pujar colls!

Baixem cap a Dosrius i després d’alguns dubtes, l’Andreu havia anat a córrer una hora i mitja el dia abans, decidim de pujar el Collet, Sant Carles i baixar a Sant Agnès per acabar amb Parpers.

Entrant a Santa Agnès ens trobem de cara amb l’Àngel i la Glòria que també feien el seu tomb amb la flaca. Bescanviem quatre mots sobre castanyades, sopars, musclos i “butxaques” i re-emprenem la marxa.

Fem els primers quilòmetres tot fent-la petar fins a can Company de Dalt i aquí es canvia el ritme per pujar a tota màquina fins al coll. Va parir! Buahhh!

Acabem la sortida entrant pel Poble Sec havent fet 90 quilòmetres i no sé quant de desnivell.

Fins la propera,
Joan LLadó.

Els Corriolaires: en Manel Trenchs, l’Andreu Calvó, l’Oriol Noè i en Joan Lladó.