BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

LA REBOTIGA D’ANDORRA. 22, 23 i 24 de MAIG DE 2010

Per Joan LLadó

Com que aquest any les precipitacions de neu s’han allargat fins molt ben entrada la primavera i els gruixos acumulats durant l’hivern han estat força importants, ens hem trobat amb un Pirineu andorrà molt blanc, tant, que el Màster ha hagut de refer la ruta programada i baixar la cota d’aquesta per sota dels 2000 metres. D’alternatives sobre el mapa en teníem, però gairebé tot s’ha anat refent sobre la marxa.

Hom  podrà veure també més endavant, preparada pel Magret, la ruta realitzada sobre els mapes de google seguint, evidentment, la nostra política de “qui vulgui peix, que es mulli el cul”.

Per la meva part, explicaré de forma breu (aquesta era la meva intenció abans de posar-m’hi) i esquemàtica, el tomb que vam fer perquè, qui en tingui ganes, amb l’ús de mapes i altres guies es llanci a repetir-la, disposi d’un xic d’informació per acomplir aquest objectiu.

Seguidament, els meus admirables amics, cadascú per la seva part, i frisosos per acomplir aquesta acció, us obsequiaran amb el seu particular relat de tan bella i espectacular pedalejada d’estiu.


La rebotiga d’Andorra

Divendres vam fer nit al càmping de la Farga de Moles, a tocar de la duana, per poder l’endemà, començar ben d’hora. Però per un incident a l’entorn de la família siciliana, vam haver de començar mitja hora més tard. Això no pot anar ni amb corrioles!

Cap a quarts de nou del matí iniciàrem l’ascens cap a Arcavell per la pista que comença just abans del control fronterer. Passàrem el poble i en direcció sud i sense haver entrat en territori andorrà, anàrem guanyant metres fins assolir les Bordes d’Escàs i la Collada de Pimes més tard. En aquest punt és on discutírem per on havíem de continuar. La ruta prevista es veia força carregada de neu, per tant, guanyà l’alternativa assenyada i ens endinsàrem cap a la Rabassa per anar a cercar el GR que de baixada ens menà fins a Juberri, ja en territori andorrà. Aquest sender pràcticament no l’abandonaríem fins les Escaldes.
Per arribar a Juberri pel GR des de la Farga haguérem recorregut uns 3,5 km. Per on ho vam fer nosaltres, com que som un xic bilbaíns, en varem fer 16. Què passa…?

El descens pels boscos de la Rabassa fóu memorable per a tota la colla. El seu traçat i el desnivell féu que hi gaudís des d’el més intrèpid i coratjós fins el més indecís i poruc.

Resseguírem el GR fins a Aubinyà, zona de transició a una altura d’uns 1300 m. on arribàrem a un cul de sac i haguérem de rectificar.  Preguntàrem a qui ens semblaren un pagesos de la zona si anàvem pel bon camí. No ho sabíen del cert però prenguérem el que semblava el bo i l’encertàrem. No ens equivocàrem de gaire, les marques del GR ens ho confirmàren.

Travessàrem Auvinyà tot observant l’ermita de Sant Romà i això gràcies a en Pep que ens ho indicà, sinó, ens hagués passat desapercebuda… I inadvertida haguera estat la continuació del GR sinó m’hagués fixat en les marques gairebé imperceptibles sota unes herbes al voral del carrer que, en aquell troç, enfilava en fort pendent.

Davallàrem pel senderó que en principi era acollidor fins que en uns camps i en una torrentera, el camí canvià. Un parell de marrades ens obligàren a fer els primers metres amb la companya a collibè.  El camí aleshores planejava i davallava seguidament fins el riu d’Aubinyà que haguérem de travessar per una palanca un xic precària feta amb quatre troncs esquifits. 

Guanyàrem alçada per sortir de la clotada del riu i, flanquejant per la Borda del Mas, el camí s’enfilava per terreny de pedra compacta i tot i
que tècnic, era força ciclable, fins i tot trobàrem un tram per fer
probatures de força i tècnica abans d’arribar a Aixirivall. Passàrem per les cases més enlairades d’aquest poble en un curt tram de carretera i fora del GR.  En un revolt deixàrem la carretera per prendre una pista alternativa que ens tornaria al sender. Al creuament amb el riu de l’Escobet, decidírem de fer alto per reposar aigua i cruspir-nos l’entrepà que ja feia estona que el teníem entre dents.

Bén frescos i peixats, reprenguérem la marxa vers el mas que no en recordo el nom i que tampoc apareix al mapa, per retrobar el GR a l’altre costat. Els gossos lladraven sense amenaçar, la mestressa estava que bufava, ens esperava ben encesa i ens caigué una allisada amb sorna inclosa quan s’assabentà del nostre destí. En Martí aturà la foguerada amb tanta serenor, que fins i tot féu canviar la primera i taxativa decisió de la senyora: ens deixà passar.

Damunt la casa ens retrovàrem amb el GR que tot seguit en dreteruda i un xic tècnica baixada, ens dreçà a LLumeneres. Com si fóra de postal, un bonic sallent del torrent dels Asperius ens obligava a desembossar les càmeres i obtenir un bon record de la raconada.

Fins a Certés transitàrem per un tram d’asfalt, pujàrem per quatre llaçades també de ferm pudent i continuàrem, amb força calor, per pista en costerudes i pedregoses ziga-zagues fins els peus de l’Asparró de 1667 m. Aquí el sender tomba cap a llevant i deixa de ser pista. El corriol molt abrupte féu que per segona vegada haguéssim d’arrossegar les bicicletes fins el Collet de Costasseda. En aquest tram ens creuàrem amb una parella d’excursionistes que, incrèduls, ens informàren del què ens esperaria més endavant. Em penso que creien que la nostra intenció era la d’anar a la Collada de la Caülla que és a 2142 m. i encara érem per sota els 1600.  Això no, nosaltres ens dirigíem cap el Collet de Palomeres a 1700 m. Abans ens aturàrem per refrescar-nos en l’abeurador d’una borda i descansar en la fresca gespa del replà de la façana.

Rematàrem el coll de Palomeres amb una breu però potent escalada on l’únic que volgué deixar-hi la carcanada fóu la Pantera Rosa. Tot seguit vingué un tram planer fins travessar el coll i on ens canvià de sobte la vegetació començant un bosc de pi negre amb un sotabosc molt net. Quan fórem re-agrupats, començàrem la davallada vers les Escaldes en el que fóu el segon gran descens de la jornada: molt tècnic, revirat, pedregós, adrenalític. Un sector d’aquest memorable descens el férem deixant el GR i passant a llevant del Corral del Sança.

Arribant a la vall calia decidir on anar a dinar. Just arribant a les Escaldes, arran de la carretera, veiérem un gran restaurant on no trigàrem ni un minut a entaforar-nos-hi. Ens acomodàren en un espaiós menjador on només hi érem nosaltres. No cal explicar el perquè.

Havent fet un profitós i llarg dinar, tocava de treure’ns la son de les orelles per començar el que seria un disputat i fatigós ascens cap el LLac d’Angolasters. Realment se’ns feia molt costa amunt de fer el primer pas havent dinat però convenia col·locar la ronyonada en posició perquè de seguida començava el calvari.

Al trencall d’Angolasters ja s’havia estirat el grup i amb lo Pelat al davant començà la tralla fins a Sant Miquel. El seguírem el Mamalló i jo. A les primeres llaçades vaig notar un rebombori important a la panxa però no prou incisiu com per fer-me aturar. Vaig aguantar la tibada. Al triatleta se li feia llarga la pujada, com ell mateix ens advertí. El Mamalló aguantà i el seguí de prop. Jo uns metres pel darrere anava fent l’estira-i-arronsa. I així arribàrem a l’ermita romànica de Sant Miquel d’Engolasters. La cursa al darrera també estava emocionant però no us la puc detallar. Només us puc dir que l’Skywalker sí que s’hagué d’aturar per una urgència fisiològica de primer ordre.

Ara un, ara l’altre, tots anàren arribant al lloc de descans i hi hagué un llarg  col·loqui sobre la recent escalada. Ens hi trobàrem la Maria que ens féu la foto a tot el grup amb la bonica construcció de rerefons.

Més assossegats, acabàrem de pujar al llac. Abans però, en la zona d’esbarjo, mentre esperàvem pare i fill que féssin un refresc, ens abrigàrem un xic perquè l’aire era fresquet. Vorejàrem l’estany resseguint el GR fins la seva cua i tot seguit per la pista d’esbarjo,  molt ben acondicionada per cert, flanquejàrem fins el Serrat de Sant Jaume, a llevant d’Encamp. A mitja pista haguérem de fer una aturada per punxada d’en Logístic. Vaig aprofitar l’avinentesa per fer una bona obra en pro dels companys per la que encara espero el seu agraïment.

Després de travessar el riu dels Cortals, iniciàrem uns dels corriols més bonics i espectaculars que haguem fet mai. Enfilat uns tres-cents metres per damunt de la vall, amb un ferm gens trencat, poguérem gaudir d’unes vistes sensacionals sobre el Santuari de Meritxell i les valls circumdants. El finírem en un petit i acollidor prat i baixàrem fins a Canillo on ens començaren a caure quatre gotes.

En vista de la situació del temps i l’hora avançada de la tarda, desistírem de continuar per l’alternativa a la carretera i abans d’haver près la decisió, en Logístic i el Maestro ja els teníem carretera amunt. I com no podia ser d’una altra manera -s’intentà de pujar en grup en els primers quilòmetres- i sense solució de continuïtat, cadascú anà a la seva per veure a qui es podia collar. Quins ganes…

Sort que després del revolt de la vall d’Incles la Maria ens esperava davant de l’hotel… Es que no tenim seny!

Bona dutxa, bé, dutxa esquifida. Unes fregues amb una potinga que em proporcionà el Nét de la Trini que em deixàren les cames glaçades. Bona cervesa abans de sopar i tots més contents que un gínjol.

Acabàrem cansats. Tant, que el Magret l’endemà se’n volia tornar a casa amb la bicicleta. Anar fent. Nosaltres, gairebé com si hagués parlat amb les parets, i amb quatre consells d’experts, el férem desistir.

Després de l’esvalotat sopar, de dret cap el llit. Pastilla, lectura i… zzzzzzzzzzzz.

El Diumenge. Les bicis eren més o menys a punt. Tot ja era encabit al cotxe de la Maria. Feia un dia radiant però fresc. Maneguets, paravents. Iniciàrem la segona jornada desfent la carretera fins a Ransol i per carretera també fins els Plans. Els prats són ufanosos. Aigua a dojo per tot arreu. Convidava a fer-ne fotos. Als Plans, en passar per la casa familiar dels Majó, en Pep saludà els estadants. Quan érem enfilant el primer tram de corriol, haguérem de rectificar per continuar-lo més avall en direcció cap el Coll de la Cauba. Molt bonic i idíl·lic camí per començar el dia.

Els agradables moments s’acabàren quan començà la grimpada amb la bici a coll a la vessant solana. Després ens vingué un tram de flanqueig a l’obaga de la vall de Riu. Ens agrupàrem en una bonica talaia enmig d’un petit prat a vessar d’aigua abans de davallar i creuar el riu per un pont de fusta. El camí vorejava a nivell en la vessant solana fins les Bordes de l’Arniana i en un curt repetjó em vaig avançar per prendre imatges del grup tot progressant ordenadament en tan bella contrada.

Baixàrem després per pista fins la carretera del Coll d’Ordino.  En aquesta pista ens creuàrem amb un personatge tot peculiar que se les tingué amb el Maestro.

Quan els sicilians i jo arribàrem a la carretera, -ens havíem quedat ressagats prenent imatges-, la resta del grup ja no hi era. No tenia clar si havíem d’anar a munt o avall i em vaig enfurismar. Abans de seguir amunt per on suposava que havíem d’anar, férem aturar un cotxe que baixava per preguntar si havíen vist la colla. En afirmar-ho, seguírem amunt fins al coll de Montaub on ens esperaven.

Aquestes situacions m’enutgen perquè a voltes no entenc la manca de seny, el xic d’egoïsme o digues-li la pura distracció general. Això ho faig constar perquè ens passa sovint i ens ho hauríem de fer mirar.

Arribàrem per carretera al coll de Canillo (1983 m.) i prenguérem el GR11 en direcció sud per voltar tot davallant, el Bony de les Neres. Encara no havíem començat el descens, que ens haguérem d’aturar per una altra punxada d’en Logístic. Casualitats de la vida, només punxava després d’haver fet el tram de carretera. L’ajudà el Magret i la resta ens ajaguérem en una clariana a menjar un plàtan i també a fer un estona l’animal, fotent-nos les pells pel cap.

En reprendre la marxa, passàrem un llargarut prat que ens abocà enmig del bosc on hi poguérem observar, tot progressant, uns grans formiguers cònics.

De seguida començà l’adrenalítica baixada de la jornada i, per mi, la més tècnica dels tres dies. Fantàstica. LLàstima que el bo de seguida s’acaba.  Després, mig flanquejant i en corriol de variat terreny voltàrem la Borda d’en Cadena fins que vam trobar una torrentera amb ombra i una mica d’aigua per fer-hi l’esmorzar. La tertúlia fóu d’un to pujat i vam riure de valent amb els relats de l’amic Ken.

En acabar l’àpat, continuàrem pel camí que un bon troç dreçat i el terra ben tou, ens acabà de col·locàr bé els aliments al ventre. I així arribàrem a les Bordes de Beixalís per seguir per la pista fins la collada del mateix nom. Feia calor i aprofitàrem per posar-nos a l’ombra mentre ens agrupàvem. La gent demanava aigua des d’abans de l’esmorzar. Quan comencàrem a davallar per la pista que és asfaltada, hi trobàrem una font a ran. Respostàrem els bidons i els camels. L’aigua era bén fresca i la necessitaríem.

Prop de la Font del Castellar iniciàrem l’ascens per pista. Des de l’inici ja no hi hagué perdó. En Logístic començà a tibar i tothom a córrer: després lo Pelat, el Mamalló, jo… De seguida passà la Pantera Rosa amb la seva peculiar manera d’avançar i es posà al davant. Així arribàrem a la Collada de l’Estall. Comentàrem la jugada i avall que fa baixada. Ens esperava un altre descens memorable per l’Obaga de la Gonarda fins a Ordino. Fins i tot vam muntar una petita “pelusse” per veure baixar, grabar i retratar els ressagats i les peripècies de l’Skywalker. Just arribant a Ordino, en Logístic comprà una petita parcel·la. No li costà gaire.

Passàrem pel carrer major del poble per trobar-hi un bon lloc per dinar. A les terrasses de bars i restaurants hi havia força gent asseguda prenent l’aperitiu o dinant. Triàrem un bar on hi feien plats combinats just davant de la casa-museu d’Areny Plandolit.

Bon, discret i distret dinar al casc antic de la vila. Molta cervesa. Ens hi acompanyà la Maria que havia anat a esquiar al Pas de la Casa on encara hi restàven uns bons gruixos de neu.

Havent dinat seguírem vers la Massana per bonics corriols entre prats i acompanyats de tranquils i dòcils cavalls de pastura. Abans però, ens encantàrem observant el Pic de Carroi que, com aquell que diu, el teníem a tocar i haguera estat una bona oportunitat d’intentar pujar-lo. Teníem tot el temps del mon. I molt de pànic.

Arribàrem al Collet dels Colls després de superar unes rampes sinuoses i d’haver rectificat un corriol  en baixada que prometia.

Sense més preàmbuls a destacar, arribàrem a la carretera de Pal que seguírem fins a Erts i amb el pet al cul fins a Arinsal on hi teníem l’hotel i la Maria esperant-nos.

La jornada no ens havia semblat completa en quant a quilometratge i desnivell. Així és que en Manel, en Pep i jo teníem ganes de desgastar-nos una mica més. La resta volíen anar al circuit de bikers d’Arinsal per fer-hi quatre bots i cabrioles. Ja en teníen prou.

Els ganes comencàrem a pujar per la carretera que abans del túnel té un pendent important. Feia calor encara. Després del revolt del túnel, el pendent es suavitzà i anàrem fent sense estridències. El cel s’encapotava a mesura que pujàvem. En un revolt vaig fer uns xiulets a la colla que veiem al circuit. No ens sentien. El paisatge amb les torrenteres bén alegres era d’admirar. Passàrem les Bordes de Galliner i començà a caure un gotim. En Manel ja ho començava a veure fosc i en arribar a l’inici del corriol per anar a la Font Freda, el gotim passà a ser gotellada. Dubtes. En Manel volia anar avall, jo intentaria anar un troç amunt i en Pep de comodí. Ho plantegem i les gotes ens acaben de posar seny: anem avall. Ens abillem els anoraks i cap a l’hotel hi manca gent.

La intenció era de pujar per la Font Freda als Collells i davallar, suposem en una cafre trialera, per la Canal de Palomer fins a Puiol del Piu. Un altre dia serà.

Dutxa a l’hotel i un fresc coca-cola al hall tot fullejant un llibre interessant amb fotografies antigues del país.

Quan ja en tinguérem prou d’estar ajaguts, anàrem a fer un tomb pel poble. La Maria i en Manel ho féren també una estona abans anant però a Andorra.

Quan d’una revolada tinguérem vistes les quatre cases del poble, compràrem quatre foteses en un súper per fer l’aperitiu a la placeta de l’església abans de sopar. La tertúlia anà de vins. Som uns somellers de primera.

Quan arribàren la parella, ens n’anàrem cap el restaurant per continuar menjant. No estiguérem gens malament però en anar a pagar tinguérem sarau amb el propietari per culpa del preu del vi servit. La infanteria: en Formiga, el Magret, el Mamalló, en Logístic i el Senyor. A la reraguarda, la resta.

Pujant cap a les habitacions, enganxats a la barana de l’escala, una colla de babaus restàren palplantats observant la gropa de la recepcionista. Bona imatge per ser captada. Ai senyor…

Bona nit.

Darrer dia. Dilluns de Pàsqua. Fira a Mataró. La nit abans ja es parlà de la ruta a seguir. Tocava, per començar, una bona llesca i, bén sucada que era. El dia ens aparegué radiant.

Comencàrem pujant per la carretera fins el túnel i just passat aquest, resseguírem la pista d’esquí que amb setze llaçades de penós esforç aconseguírem quatre-cents metres  de  desnivell. A cada revolt el pendent creixia i només es podia recuperar l’alè just en els girs. Férem una curta parada enmig de la sinuosa pista per continuar fins al bell big de l’estació a les Bordes de Comallempla on hi férem un alto més llarg per recuperar-nos. Llarga, penitent i duríssima pujada sense cap mena de perdó. Segons l’opinió general, la pujada més dura que haguem fet mai.

Reprenguérem la marxa sense tant de pendent fins que el desnivell del circ ens ho impedí. A partir d’aquest punt teníem dues opcions per pujar al Port Negre: per la pista que pel nord del circ puja al Port Vell ò bé, per la carena fins l’Alt de la Capa i baixar al coll. S’optà per la segona preveient que es podria flanquejar pel sud cap el Coll de la Botella.

Uns per la carena, els altres per sota, tothom anà pujant com bonament podia arrossegant la bicicleta fins un petit replà als peus del cim on hi férem un moç i respiràrem ben a fons per emprendre l’escull que ens esperava just al davant. En Logístic que prengué la iniciativa i s’avançà per veure per on es podria flanquejar, desistí. Hi havia massa neu i d’una qualitat difícil de progressar-hi amb el nostre calçat. De pet cap el cim doncs.

Hi arribàrem dues hores després d’haver sortit de l’hotel i havent superat 1100 m. de desnivell amb uns 8 km. de recorregut. Prop d’un 14% de desnivell mitjà. Tampoc està pas malament, oi?

La recompensa en arribar al cim superaba amb escreix l’esforç realitzat. Una dilatada visió en 360º des d’aquesta talaia a l’extrem més occidental del Principat ens gratificava sobradament i ens enorgullia del que per la resta de mortals podria semblar una bestiesa: pujar cims amb la bicicleta a coll. O fent bíceps… O arrossegant-la, que és pitjor…

En definitiva. Aquestes gestes són les que ens defineixen com a grup i això és el que relament ens uneix. Perseguim els mateixos objectius amb els mateixos mitjans. Què més volem?

I ara amb to reivindicatiu, només desitjaria que el nostre petit granet de sorra servís per unir els nostres pobles, els catalans, que malauradament n’hi ha que impedeixen que així sigui, fins i tot ben a prop nostre. Visca la Terra! Visca els Països Catalans!

Quan haguérem fet la foto de grup i totes les fotos hagudes i ver haver, començàrem la davallada vers el Port Negre. Tret d’algun tram un xic exposat, es podia anar baixant. Després amb el grup tot escampat, fins n’hi hagué dos que baixàren a peu fins la carretera, el descens per la coma herbada fóu memorable fins aconseguir el senderó del GR que ens menaria fins el Coll de la Botella a la carretera que du a Cabús des de Pal.

En aquest tram es féren les fotos més espectaculars del cap de setmana. Veure el gran pendent de la coma amb uns elements inadaptats circulant-hi pel bell mig amb unes bicicletes, és realment surrealista.

Al coll ens trobàrem en Logístic i el Magret que ens esperàven. Continuàrem el nostre camí vers les Bordes de Setúria travessant pel dret la pista que hi mena, pel mig del bosc i per la Font de la Xona.

A les bordes ens agrupàrem i començàrem la difícil davallada en primera instància per aconseguir la pista d’Òs. Tant complicat era aquest tram, que els més indrèpids, entre ells en Pep, comprà una parcel·la amb un bony a la carena de la cama. Mal menor si hom pogués veure l’abrupte que és aquest pas.

Ja a la pista començà una davallada de gran velocitat que finí a Òs de Civís on ens arreplegàrem. Quin llamp de baixada! Quina gran diversió! Quina… Possiblement ens hauríem de fer devots d’algun sant.

Quan just arrencàrem per baixar a Sant Julià de Lòria per la carretera, en Logístic en avisà que tenia punxada. No sé si aquest noi sap que hi ha botigues de bicicletes o que hi venguin kids tubeless. Vinga home, vinga! Fés un cop de cap i gasta-te’ls! Collons!

Adobada la roda i en vertiginós i un xic perillós descens, algún ensurt tinguérem pels cotxes que pujàven, arribàrem a Sant Julià. Rematàrem fins el càmping de La Farga per la general.

En no tenir dutxes ni serveis on canviar-nos, allí mateix on teníem els cotxes aparcats, hi baixava pel damunt l’asfalt del carrer, la sobreeixida d’una sèquia. L’aprofitàrem per refrescar-nos-hi i rentar-nos tot el que poguérem.

Roba neta i eixuta i la caravana se’n tornà avall ben cofoia amb la feina feta. Dinàrem a can Matia de Bellver de Cerdanya, que també hi estàrem quan seguírem el Camí dels Bon Homes. Va ser un dinar de celebració. Ens el mereixíem. També ens mereixíem la criolla però no ho podem tenir pas tot.

Per molts anys!
Pistons

Dissabte 22.05.2010: La Farga de Moles – El Tarter (65 Km amb 3.100 desnivell
acumulat). Cliqueu aquí per veure el mapa i aquí pel perfil.
 
Diumenge 23.05.2010: El Tarter – Arinsal (42 Km amb 1.400 desnivell acumulat). Cliqueu aquí per veure el mapa i aquí pel perfil.

Dilluns 24.05.2010: Arinsal – La Farga de Moles (33 Km amb 1.100 desnivell
acumulat). Cliqueu aquí per veure el mapa i aquí pel perfil.

Recorregut total: 140 Km amb 5.600 m de desnivell acumulat. Cliqueu aquí per veure el mapa.

Suport logístic: la Maria.

Corriolers: en Formiga, l’Home no tant senzill, en Ken, en Logístic, el Maestro, el Magret, el Mamalló, el Màster, el Nét de la Trini, la Pantera Rosa, lo Pelat, en
Pistons, en Prosciutto, el Senyor, l’Skywalker i en Ventús.

Les fotos d’el Magret: cliqueu aquí.
Les fotos de la Maria: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Màster: cliqueu aquí.
Les fotos de l’Skywalker: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Logístic: cliqueu aquí.

I seguidament, els relats dels protagonistes:

Bikers a Andorra i demés

Ja ha arribat el cap de setmana de la fira quan els corriolers fem la tradicional sortida de 3 dies.

En som setze més la Maria, a quí li hem d’agraïr el suport logístic, anant amunt i avall amb el cotxe i els paquets de tots plegats.

Enguany hem triat Andorra, “l’altra Andorra”, són 3 dies intensos i plens de contrastos.

A més d’anar en bici, compartim moltes altres coses, des del patiment per l’esforç físic, a les converses de “a veure qui la diu més grossa”, des dels “hachassus” més bèsties al no  val a badar amb el que dius si no vols rebre. Des de pedalejar per una pistota llarga d’aquelles que no s’acaben mai, a fer-ho per corriols espectaculars, baixades increïbles enmig d’un  paisatge sensacional.

Cadascú de nosaltres ho vivim a la nostra manera: el silenci d’en Ventús, les històries d’en Ken, l’estrany amor entre lo Pelat i el Maestro… hi ha coses que no es poden pagar ni amb tot l’or d’un banc!!!
Estic content de com gaudim de tot això, estic content de que el gran Magret no abandonés, estic content de veure com ha disfrutat lo Pelat, en Formiga, els Masters i tots plegats. Suposo que és per tot això que cada any em fa tanta il.lusió aquesta sortida i compartir-la tots junts i em sap tan de greu quan falta algun corrioler.

L’altre dia quan tornàvem cap a casa, anava tan eufòric que parlant amb el Master de tornar al Canigó per la xemeneia, vaig dir-li que si algu hi anava jo m’hi apuntava, collons, m’hagués pogut mossegar la llengua!!!
Bé, que per molts anys. Felicitats a tots.

Fins l’any que vé!

Valentí Tarrés: l’Home no tant senzill


Finalment el cuquet va aparèixer

Divendres vaig fer la motxilla sense ganes, els recents esdeveniments familiars no ajudaven gens, i no sentia pas aquell habitual cuquet a l’ estómac previ a les nostres sortides. No obstant, en cap moment em vaig plantejar canviar de plans, no hauria servit per res. I va ser una bona decisió.

Però va resultar que el cuquet va començar a venir el mateix divendres, un cop dins al “Volvo – II parte”, de’n Prosciutto. Bona companyia, bona conversa, i finalment el cuquet es va convertir en cuc i després en papallona quan per la finestra van aparèixer les primeres muntanyes.

Què dir de la sortida? Respecte el recorregut, potser va resultar un xic massa tècnic pel meu gust i les meves limitades habilitats, però no em queixo pas, perquè amb aquesta colla un ja sap “a lo que va”, i suposo que dec ser el primer ciclista del mon mundial que torna a casa amb una durícia als peus. De nou, no deixo de sorprendre’m  de lo relatiu que és el terme “ciclabilitat”, collons, la gent cada dia en sap més.

Respecte Andorra, sobren cases.

Respecte la colla, si no fos per la vergonya que fan passar a vegades quan el sexe oposat està a prop, seria perfecte.  Sou una panda de carallots!

En fi, esperem veure’ns l’any vinent al País Valencià i que ens ho passem almenys tan bé com enguany.

Adrià Triquell: Ventús-Ubuntu.


Millor, impossible!

Aquest és el resum del cap de setmana…

Quina organització, quins recorreguts, quines improbitzacions, quines vistes, quins riures i quins de tot!

Ja sé que estic una mica espatllat, però tot i així m’he sentit ben acompanyat… (serà perquè tots plegats ho estem una mica? jajaja!)

Suposo que tenia en ment que bàsicament faríem pistes, no pensava que ens aventuraríem tant amb agafar GRs i d’altres corriols… (innocent de mi…), i això ha estat la reòstia!!, pel Pirineu i en aquest cas l’andorrà, fotent trialeres amunt i avall com desesperats. Per mi això és “lo más”.

Bé, jo de redactar recorreguts i nomenar els llocs per on vàrem passar, res, vaja, que d’això poc m’entero, i per això estant els gps i els tracks! juas juas!! No no, és broma, ja vaig complir els deures d’anar-me orientant i mirant el mapa per poder saber pels llocs que he anat coneixent…

El primer dia, que vàrem començar amb una pujada inacabable que ens deixà a la Rabassa, lloc on comencem a baixar una de les trialeres que més recordaré per lo complerta que era i lo llarga que era, (sinó m’equivoco, uns 800m de desnivell), i això només era el començament d’un gran cap de setmana…
Els migdies els vam tenir acompanyats d’uns grans dinars i sobretaules de molts riures i guasses.
El segon dia, potser l’anomenaria com el dia més curtet, però amb alguns corriols inexplicables per la seva bellesa i dificultat. Crec que va ser el dia amb la baixada més tècnica, per la pendent, pedres soltes i les seves llaçades (gran paraula, no la havia sentit mai, i ara ja forma part del meu vocabulari).
I què haig de dir del tercer dia! doncs és el dia que decididament crec que es va reconfirmar que en aquesta colla no passa ni cristu un psicotècnic!!, i com que jo tampoc el passo, penso que va ser el recorregut més memorable. Comencem amb una pujadeta de 7kms i un petit desnivell de 1100mts per acabar coronant, amb bici a l’esquena, l’Alt de la Capa de 2572mts. Quines vistes… i quin descens…

Finalment acabàrem l’etapa amb una baixada per carretera, rollo marica l’últim…
Un cop mig nets, i amb roba normal, ens vam fotre un tiberi del copon!! jaja!! Què menys!!

Salut i gràcies a tots per haver pogut disfrutar d’un cap de setmana així.

Ferran Sans: lo Pelat


El Pòsit d’Andorra 2010

Què me n’ha quedat de la sortida d’aquest any? Bona pregunta. Per a mí tot just és la segona però ja semblo un veterà del grup, quan  aquesta és la catorzena o quinzena, diuen els companys.

No sé si ha estat la motivació d’Andorra o la incorporació de les flaques com a material per a distreure’ns més encara o que la colla va passada de voltes, però penso que ha estat una sortida marcada per l’alt nivell d’exigència. Tant a les pujades com a les baixades ho hem donat tot. Els piques tant a les pistes com en l’asfalt han estat d’allò més engrescadors tot i que me’ls he mirat de lluny ja que el personal ha vingut molt motivat i rodat. Malauradament la zona no ha admès corriols tècnics de pujada, ja que els pendents de les muntanyes no permeten aquesta opció de pujada.

Andorra sí que ens ha gratificat amb uns corriols al màxim nivell tècnic de baixada i és el que més destacaria de la sortida, segurament per què és on més vist més valent. Han estat memorables. Llargs, ràpids, molt tècnics…

Enguany he après que no calen ressenyes per anar a fer BTT pel món. Només un mapa Alpina per saber els corriols que hi ha. Si no es poden fer dalt de la bici pujem les nostres estimades a l’esquena. Això per pujar. Ah, i si hi ha neu, tirem pel dret! Ni corriol ni res, a pèl com cabres amb les màquines a la carcanada. I de baixada….ummm de baixada. De baixada es pot fer quasi tot!

La neu ens ha privat de fer la ruta prevista però ens ha deixat postals memorables. El país no ha permès tantes alternatives com haguéssim volgut i per això potser hem fet curt, sobretot el segon dia. Però han estat tres dies collonuts pedalant i gaudint dels racons d’un país que encara no està trinxat del tot. El bon ambient del grup també ha ajudat a assaborir-ho millor.

Dono les gràcies als companys que han organitzat la sortida. I a esperar el pròxim repte!!

Pep Famadas: en Formiga

Andorra 2010, els protagonistes

Com que segurament ja molts faran quatre ratlles sobre les impressions de la sortida, del recorregut, del paisatge,… jo m’he plantejat fer un petit comentari de cadascuna de les persones que hem conviscut durant aquests 3 dies tan intensos per terres andorranes.

El Màster: cal agrair-li el recorregut que hem fet i la paciència que ha tingut quan des de totes bandes li preguntàvem: “…que falta molt? A quina hora arribarem? És molt difícil aquest GR? On pararem a menjar?…”

En Formiga: què dir-vos de la meva parella. Aquests dies ha portat un cert to conservador, com ell mateix va manifestar, tot i així hi ha certes baixades en que em va fer patir una mica, però bé què hi farem: així va la nostra relació.

L’Skywalker: quin plaer veure’l baixar per segons quins trams, o a la majoria millor dit. Sort que poc a poc va posant més seny i aquest cop no ha trencat res de la bici.

El Maestro o Mister Couldina, com ha quedat ja definitivament batejat durant aquests dies, ha gaudit com dels que més amb el recorregut i la seva estimada “èpic”, i prenent el pèl a qui no en té.

El Mamalló: la parella del màster segur que és un dels que més s’ha divertit amb la quantitat de baixades tècniques i trialeres que hem fet durant aquests tres dies.

En Prosciutto: un altre dels que poc a poc va posant més seny a l’hora de baixar. Que bé que s’ho passa gravant, i sobretot, al seu petit prosciutto fent cabrioles i d’altres piruetes.

En Pistons: cal agrair-li el fet d’anar filmant i fent fotos al llarg del recorregut. Gràcies a ell i també d’altres, per descomptat, tindrem un magnífic record gràfic d’aquesta aventura.

El net de la Trini: gràcies per fer una mica de tour-operador. Tenir hotelets oberts només per a nosaltres és tot un luxe. Renoi quin nivell que va agafant la canalla.

Lo Pelat: quin honor tenir aquest triatleta. Es nota que ha gaudit força de la sortida, i a més, súper ben integrat dins del grup (oi, Mr Couldina). Alguns recordarem les seves apretades en trams asfaltats, quin fart de suar!!!

En Logístic: amb tots els seus raonaments i càlculs, amb en Logístic sempre estàvem planificats dins del temps i l’espai. Sabíem que estava una mica cansat quan no parlava. A veure si et compres una nova bici: ja te la mereixes!

L’home no tant senzill: ara que ja no és tant senzill s’ha d’admirar la seva capacitat de sacrifici, sobretot quan pugem per certs llocs on s’ha de portar la bici a coll i ell ha de fer el doble d’esforç que la resta.

En Magret: ha superat la seva primera “gran” experiència amb nota “cum laude”. A partir d’aquesta tota la resta ja serà bufar i fer ampolles. Felicitats Magret per la teva orgullosa fita.

En Ventús: sempre en un discret segon pla, formant el tancament del grup amb en Ken. A vegades potser et feia una mica de mal de cap parlant; i segur que molts ja esperen veure les fotos per comprovar com surt.

En Ken: malgrat les dificultats tècniques d’algunes de les baixades que vam fer, és d’admirar les ganes que hi posa per intentar baixar tot el que pot.

El Senyor: dins de la seva discreció habitual, i a les baixades igual: posant-se entremig dels màsters i la canalla, aleshores és quan es troba a gust i gaudeix plenament de la bici.

i a l’altra parella: potser alguns hauran envejat les seves esquiades matinals però estem molt agraïts pel seu suport logístic. Sense la seva presència incondicional no hauríem pedalat tan tranquils (almenys jo).

Gràcies!!!

Manel Trenchs: la Pantera Rosa


Final d’un curs acadèmic

Un any més, la sortida d’ estiu ha representat el gran referent per a cadascú de tots nosaltres, els bicicorriolaires. Com per l’examen final d’un curs acadèmic, els mesos previs els hem dedicats a la “posta a punt” i les setmanes s’han omplert d’activitats, entrenaments físics, xerrades, estudis de territoris, sortides per millorar la tècnica i taules  rodones. Tot ha sigut com una preparació per a EL GRAN DIA.

Sabem que en la sortida acabarem de comprovar si, personalment i com a grup, hem sabut fer bé els deures, i desitgem que, quan s’ hagi acabat, podrem tornar a casa amb una bona medalla d’ aprovat  penjada al pit.

I un any més, aquest desig s’ha acomplert. Andorra ens ha donat –si era necessari- la prova que el grup (¿més ben dit : la manada?) disfruta de molt bona salut i d’una gran forma, que la cosa funciona, que podem continuar per aquest camí i que estem preparats per tornar a encarar-nos a més reptes com aquest els anys que venen.

Hem hagut de patir molt aquest any, les grimpades bici-a-la-gepa han sigut de primera magnitud, 5 estrelles gran luxe, però no per això els ànims han decaigut mínimament, al contrari, l’ alegria i la conya han sigut constants, em sembla que mai hem rigut tant com aquest any.
 
Per sort i lògicament, les baixades han sigut de la mateixa categoria que les pujades i, tot i que uns quants no arribem a dominar-les tant bé com els crackers de la colla, de segur restaran com de les més genials de la nostra història.

Ara em queda la prova nº 2 que – com cada any- em toca superar fins que no es presenti un altre voluntari: la producció del “vidéu” Andorra 2010-Factoria de Bicicorriols. Serà dura, però el faré de gust. Espero no fer-vos esperar massa.
Com diria aquell inútil del Plàtan Ibrahimovich, “sono molto contento” de fer part d’ aquesta colla de xiflats, i em dona un bon plus de satisfacció el fet de poder compartir aquestes vivències també amb el meu fillet Lucalocu, que no és cosa de pocu!

Enhorabona a tots, companys.

Giovanni Leonardi: Il Grande  Prosciutto

Entorn fantàstic però buit de contingut

Un any més esperant la sortida amb la colla de cap de setmana, primigèniament de dos dies i de fa uns anys ençà, s’aprofiten les fires per tal de gaudir d’un cap de setmana més llarg. Aquest dies de fatigues i rauxa  amb un tres i no res ja són història, ja forma part de l’imaginari de la colla.

Històries i vivències que es van acumulant any rera any i que de tant explicar-les de vegades pels  nouvinguts es fan de segur ben pesades.
Aquest any en la volta a Andorra hem pogut fruïr d’uns corriols a la nostra mida, amb  descens tècnics, rapids i trepidants on el cor batega no se sap si  per l’esforç d’entomar els diferents paranys que ens para la natura o bé per l’adrenalina del binomi format per velocitat i desnivell.

Fa gràcia observar el pilot, generalment a les rampes, les forces, llevat d’algun element que no esmentaré per raons òbvies, està molt igualat, fins i tot qualsevol moment o d’altre s’aprofita per mesurar les forces amb el  contrari com si es tractés d’ una prova del calendari ciclista. A les baixades ja són figues d’un altre paner, sembla que hi ha dues o tres lligues: a la primera els màsters, a la segona la majoria,  i ni ha una tercera que de vegades també està disputada.. és tota aquesta amalgama que ens fa ser diferents i ens ajuda a devorar els quilòmetres.

Aquest any però la sensació es un xic agre-dolça, cal destacar l’itinerari proposat per en Martí, el retrobament amb el company de fatigues barranqueres d’en Ferran i en general amb el batibull a l’hora de fer el àpats amb la colla…..
Però crec que ens ha mancat un xic d’aventura, de passar-les un xic més magres, de descansar a llocs més austers, de conviure tots plegats sota un mateix sostre. En definitiva, d’esser més autosuficients en tots els aspectes.
Ja sé que em direu que ja tenim una edat, però crec que l’esperit que ens fa diferents és la de fer sortides diferents a d’altres grups. El meu parer aquest any semblava una sortida de Diumenge en un entorn fantàstic però buit de continguts.

Carles Llorens: el Maestro

Molta diversió (i una mica de patiment)

Aquest any hem fet una volta per Andorra on tots, com sempre, ho hem passat molt bé. No podia ser d’altra manera amb una companyia tant bona i amb un entorn maravellós. Molta diversió (i una mica de patiment). Tot ha anat molt bé. Tant les rutes, com els àpats, com els allotjaments. Tots plegats hem rigut molt.

A la sortida hi ha hagut de tot: pista, corriol fácil, corriol difícil, carretera, pujades a peu (a la pujadota d’Arinsal les vaig passar putes). A la primera etapa vaig quedar trinxat i amb una gana inhumana, el segon dia va ser més “light”, però igualment arrastrava molta gana i el tercer dia per a mi pujar va ser brutal, no em podia carregar la bici a l’esquena perquè em feia mal i amb el calçat que portava tota l’estona relliscava, però un cop vaig estar a dalt del cim vaig experimentar una gran satisfacció, ho tornaria a fer però amb una calçat millor. Però tot això rai, els bons moments han superat amb escreix totes les dificultats. El paisatge em va deixar amb la boca oberta.

Ara m’agradaria penjar a la xarxa un desafiament, per veure quanta gent seria capaç de fer la pujada d’Arinsal, jo crec que és més difícil que la Portellla Blanca.

Només em resta donar gràcies a tots vosaltres pels bons moments que m’heu fet disfrutar, les nostres sortides no tenen preu, guardo totes les fotos i videos com un tresor perquè pera mí són un gran record.

Fins la propera,

Joan Vallmajor: en Ken

En dos palabras: In presionante

Degut a l’altíssima innivació d’aquest any, l’espectacular itinerari proposat no ha estat possible realitzar-l’ho. Per tant hem hagut d’improvisar una ruta alternativa: l’anomenat “pla  B”.

Però com dic jo moltes vegades… Amics, muntanyes i bon temps… fan una recepta infalible per gaudir de la bicicleta. A pesar de la molta neu i dels comentaris fatalistes, finalment hem aconseguit una ruta alternativa molt ben parida i equilibrada. Amb pistes llargues… corriols inacabables… descensos brutals… trams de carretera amb els seus agònics “piques” i per sobre de tot, una ascensió al cim Alt de la Capa 2572m. La pujada al cim va ser dura, força dura, però valia la pena ja que ens va regalar unes vistes i unes imatges úniques que de ben segur guardarem tots en un lloc preferent dels nostres records…

Per últim només em queda felicitar a tots per haver acabat aquesta dura i molt tècnica volta per les valls d’Andorra, i com no, donar el meu agraïment a la Maria pel suport donat.

Martí Montserrat: el Màster

Àpats abundants i paisatges espectaculars

Andorra 2010. La sortida prometia, però el cert és que fins 15 dies abans no vaig saber el recorregut que el Martí havia previst. Quina passada!! Cims de 2700 mts. i molts colls i arestes pel damunt de 2500 i 2600 mts. Llàstima (o no!) que enguany l’hivern s’hagués allargat tant i no permetés seguir el recorregut previst, tot i que tal i com va anar segurament ja va estar bé, sinó no sé com haguéssim acabat, sobretot el del dissabte…

El primer dia espectacular! Una pista que no s’acabava mai, amb vistes impressionants, i sobretot un ritme molt adequat tenint en compte que era l’inici. Des de la Rabassa la baixada on més vaig gaudir (segurament per ser l’única que vaig fer gairebé tota dalt de la bici). El flanqueig camí d’Andorra la Vella molt bonic, amb llocs espectaculars. Un dinar molt complet (el cert és que jo m’he engreixat una mica i gairebé no he menjar barretes), i comença la guerra camí d’Engolasters i de Soldeu, ja que tothom deixava “el resto”. Etapa llarga, bonica i força dura.

Segon dia que es preveia curt, en no poder fer el pas previst per Ordino (pujada a 2700 mts. per cara NE). Des de casa el “ministre” vam fer el tram més bonic de la travessa, i segurament dels menys transitats. Personatges “andorrans” a l’arribar a la carretera d’Ordino, i anar enllaçant colls i fortes baixades fins Ordino, amb un altre dinar complet, acompanyat de les clàssiques cerveses. Una mica de fer el “tonto” per arribar a Arinsal, i una demostració de l’italianet en el circuït MBX (o algo així).

Tercer dia, encara més curt tot i que amb molt de tram de bici a l’espatlla previst. Les primeres rampes, seguint una pista vermella, del més dur que he intentat pujar mai, sense cap descans. I com que ningú va saber engegar el telesella, bici a coll (o als braços) i pujant cap al cim, tot esquivant la neu. La baixada per alguns molt bonica i altres corrent pendent avall (je, je), la bonica vall d’Os de Civís, i el descens sense flaca per carretera fins a Sant Julià. Llàstima que ja havia finalitzat la sortida, tot i que ens quedava l’àpat de senyors al Meson Matia.

En definitiva: un temps metereològic boníssim, uns àpats abundants, uns hotels dignes (no direm el mateix del càmping i les seves soles de sabata, vull dir butifarra), i el millor de tot, una COLLA difícil de reunir, que sens dubte, i no vull ser enganxós, és el que et deixa bon record de la sortida i el que et fa buscar el temps i les ganes per apuntar-t’hi.

 
Enric Subiñà: en Logístic

El meu repte personal

Com de costum, en Pistons ens persegueix per a  que  immortalitzem en el blog les gestes dels bicicorriolaires.  Una meravella de blog, notari de les aventures corriolaires.
 
Aquesta vegada som requerits per a que fem un breu sobre l’experiència  personal d’aquests dies a Andorra. No hi ha dubte que jo l’haig de fer sobre la fallida intenció de retirar-me al primer dia. Sí, sí,  volia retirar-me ja al primer dia! Aquesta volta a Andorra era una simple excursió per la majoria de corriolaires.  Però  per a mi ha representat un repte personal.  No és cap secret que fa uns mesos, quan es parlava d’anar a Andorra, la meva forma física no estava  a l’alçada de tan magne gesta.  Però molts corriolaires m’engrescaven per  afegir-m’hi.  Era evident la il·lusió que em feia i em sentia afalagat per ser convidat a la festa. Per això des d’aleshores tots els diumenges saltava del llit a ¼ de 7 del matí per anar a pedalejar amb la colla. I totes les setmanes que vaig poder també sortia entre setmana.  M’hi vaig esforçar, i vaig creure que la meva forma física havia millorat, i confiava amb la meva fortalesa mental per superar la diferència que encara hi havia entre la forma física d’ells i la meva el dia de la sortida. 

Però quan va començar la festa de debò, el dissabte 22 de maig, les més de 7 hores sobre de la bici per fer els 70 km amb més de 3.000 metres de desnivell, varen esgotar tota mena de reserves, tan físiques com mentals. Durant els darrers quilòmetres fins a Soldeu no podia deixar de pensar que quedaven dos dies iguals. Vaig decidir que prou.  Un cop a l’hotel, mentre tothom ja s’estava prenent unes merescudes cerveses, vaig dir-ho: “Nois, jo plego!”.  La veritat és que em va semblar que no em feien gaire cas. Però algú es va dignar a dir alguna cosa com  “Au va,  au va, què dius ara?. No diguis tonteries!. Ni parlar-ne” .  I varen continuar prenent les seves cerveses.   Jo en aquell moment no ho vaig saber valorar, però la indiferència escenificada no era més que una mostra de la saviesa col·lectiva d’un grup que acumula una experiència titànica a les seves cames.  Tal com varen donar per sentat, els dos dies següents varen ser una altre cosa, i fins i tot el darrer dia encara em varen quedar  forces per fer el darrer esprint i no desenganxar-me de la roda d’en Pistons quan tornàvem cap a La Farga de Moles des de St. Julià de Lòria.

Jordi Torres: el Magret

Andorra “no planeja”

Abans de tot em presentaré, sóc el Luca, fill del corriolaire Prosciutto, i és la primera vegada que escric al blog. A la colla se’m va posar el mot de “Skywalker” o “nen”, Skywalker (luke Skywalker) perquè passo més estona pels aires que per terra, i nen per ser el jove de la colla (bueno, en tinc 31).

Doncs això, que Andorra no planeja, o puja o baixa amb desnivells matadors. A les baixades calentavem els discos fins a deixar-los blaus, i moltes pujades les acabavem amb la bici a coll durant hores. Ahir dijous vam fer un visionat de les fotos, i des de la cadira es veu tot molt bonic, però vam patir de valent, encara que no fessim els kilòmtres previstos a causa de les nevades. En tot cas, Andorra “é ingreíble” com diria el D.Bisbal (que també va en Btt).

Vam tenir la sort de pedalar tres dies sota un sol espatarrant, tots empastifats de crema solar i suor, clar. Les vistes eren impressionants, sobretot quan costejavem les valls i Andorra la Vella quedava com una ciutat en miniatura. Varem atravessar paratges de postal; el sol, el cel clar i els pics nevats no es poden pagar ni amb MasterCard.

Jo no surto sovint amb la colla, però aquestes ocasions no les deixo passar, és un regal poder formar part d’aquestes rutes “V.I.P” en tant bona companyia (encara que tregui el fetge), i sobretot de poder pedalar al costat del meu pare, encara que estigui més fort que jo.

Aupa Bicicorriols!!

Luca Leonardi: l’Skywalker (el Nen)

Andorra, sorprenent

La sortida per Andorra m’ha sorprès molt agradablement, confesso que tenia força mandra de tirar-me tres dies pedalant com un boig, ja sabeu com soc, però el cert és que he gaudit de “lo lindo”. Seguidament faré un breu relat de les meves sensacions.

El primer, dia segons les previsions, era el més llarg i amb més pendent. Em va passar molt ràpid i ara que les cames ja no pateixen, puc dir que va ser agradable i tot. El recorregut va ser distret amb diferents tipus de terrenys, pujades i baixades, molt de GR, no et podies distreure i els Km. anaven a tota hòstia. Les baixades, el millor, amb forta pendent i molt tècniques, intentava seguir als tres o quatre de davant però mai els podia atrapar, era súper estressant, intens, perillós i molt divertit, l’adrenalina em sortia fins de les orelles.

El segon dia va ser maco, molt maco, amb un recorregut súper xulo i tot plegat bastant tranquil. També varen fer unes bones pujades i perfectes baixades per corriols, tot plegat va ser molt a la meva mida. Sortida que vàrem rematar amb un bon dinar i un merescut descans a l’hotel.

El tercer i últim va ser la traca final, ni fet exprés hauria sortit millor. Vàrem començar amb pujada, més pujada, encara més pujada, tota amb un desnivell d’infart, quant ja no era possible pedalar, cap problema, bici a coll i continuar amb la puta pujada. Com no podia ser d’una altra manera, varem parar de pujar en arribar a dalt de tot. Ja us podeu imaginar la baixada, llarga, molt llarga, primer molt tècnica, després molt ràpida i finalment per carretera encara més ràpida.

Encara que sigui cutre, cursi i guilipolles, vull agrair al Martí l’encert en les rutes triades durant tota la sortida, de tant en tant anava improvisant, però com que ell és tot un expert, tot va sortir rodó. Per ser encara més cutre, cursi i gilipolles, també vull agrair a tota la penya el bon rotllo, la companyonia, el pique sense malícia i tota l’amistat que m’han donat durant aquest tres fantàstics dies. Menció expressa per en Pistons, que és un pesat de collons ja que fins que no he fet aquest escrit no ha parat, però reconec que el bloc es un senyor bloc.

Apa nois, fins la propera.

Àngel Vila: el Senyor

Andorra: per sempre

Aquest any el destí per anar a pedalar els tres dies de la fira era Andorra. Jo, de fet, l’any passat em vaig perdre la sortida pel Sobrarbe per motius personals i no crec, mentres pugui, perdre’m d’aquí endavant cap sortida més.
Fa mesos que portàvem mirant cada dijous la ruta que havia planejat en Martí, i tots plegats teníem moltes ganes que arrivés el dia.

Aquest any no era diferent que cap altre, les mateixes ganes i il.lusions d’un grup d’amics, amb ganes de conèixer llocs diferents damunt de la nostres estimades bicicletes.

Del primer dia em quedaria amb la tranquil·la i llarga pista inicial de 16 km i 1500 de desnivell positiu, el corriol de baixada un cop vam arribar a la Rabassa i com no les rialles en tot moment d’un grup de setze malalts per la bici.

Del segon dia em quedo amb el corriol després de casa dels sogres d’en Formiga, quan vam creuar el riu i el vam estar seguint, fins on hi havia un pedregat i en Joan ens va filmar, crec (encara no ho he vist) uns dels videos que sempre recordarem d’aquesta sortida, i també, com no, les rialles en tot moment d’aquesta entranyable i obsedida colla de ciclistes.

I finalment, del tercer dia, no cal dir-ho, però pujar al cim de la Capa va ser un dels moments més màgics dels tres dies, vam posar la cirereta al pastís, els altres dos van estar molt bé i vam pasar per llocs fantàstics, però pujar a aquest cim era l’anada d’olla que li faltava a la sortida, tots en general, vam patir la pujada, i a dalt ens esperava una recompensa pels nostres ulls que no crec que oblidem mai més.

Aprofito les quatre ratlles per subratllar el bon rotllo dels tres dies, i en general un grup molt ben avingut i amb moltes ganes de passar-ho bé, crec que al final això es el que ens quedarà per sempre.

Gràcies a tots¡¡¡¡¡¡

Anscari Nogueras: el Nét de la Trini.

EL COS HUMÀ

IRONMAN DE LANZAROTE 21.05.2010

Divendres passat es celebrà a Lanzarote el que en diuen l’ironman més dur del món. Hi participà el nostre conegut Josete, amic de l’Albert Viñals, que ja ens deleità amb la seva genial narració de la seva experiència en la darrera Burriac Atac. L’Albert ens ha fet arribar el relat que el seu amic ha fet després de la dura prova a les Canàries.

La idea de inscribirme en el Ironman de Lanzarote surgió pocos segundos después de haber decidido firmemente abandonar la práctica competitiva del triatlón tras cruzar la meta del Ironman de Austria hace ahora casi dos años. Ya sabéis cómo funciona esto. El caso es que hubiéramos querido ir unos cuantos picornelios, pero este año se han cerrado listas antes de lo previsto y me he quedado yo como único representante del club.

La primera decisión importante fue si llevar mi bici o no. Me daba mucha pereza lo del embalaje especial y la facturación. Así que decidí contactar con alguien de la isla que alquilara bicicletas, y por la experiencia que he tenido puedo decir que fue un acierto.

También tuvimos dudas respecto al alojamiento. La organización (chek in, expo, pasta party, ceremonias, etc.) está en un lado de la isla y ofrece apartamentos en el mismo complejo de La Santa, mientras que la salida de la carrera está al otro, a unos cuarenta kilómetros, en Puerto del Carmen. Igual que en la primera decisión, preferimos estar cómodos y que la carrera no condicionara las minivacaciones de cinco días que nos habíamos cogido, así que nos fuimos a un cinco estrellas junto a Puerto Calero, a cuatro kilómetros de la salida en un lugar maravilloso. Segundo acierto.

Por la tarde fuimos a recoger dorsal y primer susto: no salgo en las listas de 35-39. Antes de ir a preguntar a ver qué pasa, Paloma me dice que mire en las de 40-44. ¡Pero si todavía me quedan cinco semanas de treintañero! Tú mira. ¡Y allí estaba! Estos tíos me han convertido en veterano así, como el que no quiere la cosa. Recojo dorsal y bolsa y hacemos tiempo por el recinto hasta la cena. Todo es un poco más cutre que en Austria pero la pasta party está mucho mejor: es una cena de buffet muy variado en una terracita preciosa junto al mar. Muy bien.

El viernes hacemos turismo por Timanfaya y subido a un camello veo pasar a los ciclistas reconociendo el circuito del día siguiente que atraviesa en este punto el mar de lava entre volcanes de una forma realmente espectacular. Siempre he pensado que en estos casos, y en mi nivel, la ignorancia es un grado que vale la pena preservar.

Por la tarde vamos a recoger la bici, un cuadro de aluminio con sus dos ruedas, un sillín y un manillar. Justo lo que esperaba encontrar y lo que necesito para la carrera. Los pedales los he traído yo. Los monto, ajusto sillín, pedaleo unos cincuenta metros y todo funciona a la perfección. Buenas sensaciones. ¡A boxes! Dejamos la bici y las bolsas de bike y run, y para el hotel, que hace buena tarde y todavía podremos ir un ratito a relajarnos en la calita privada del mismo.

Lo que se presumía una plácida tarde de relax se acabó convirtiendo en una auténtica agonía, y todo por el neopreno, ¡el maldito neopreno! Llevaba sin ponérmelo desde Donosti (os acordáis ¿no?). El caso es que me pareció conveniente hacer alguna prueba antes de la carrera. No era imprescindible (había perdido algo de masa corporal desde esa última vez: unos 300 gr., pesados después de una generosa deposición, todo hay que decirlo) pero quise hacerlo para quedarme más tranquilo. El caso es que en el último tirón para acabar de cerrar la cremallera, el traje literalmente reventó. No es que se abriera un poquito por una costura, no. ¡Explotó! causando un boquete de unos cuarenta centímetros en la axila y un honda expansiva que a buen seguro fue la responsable de un pequeño tsuanmi en la costa africana que aún hoy es estudiado con inquietud por los oceanógrafos locales. ¡Horror! ¿Qué hacemos ahora? Pruebo a nadar así pero es incomodísimo. Nado sin neopreno y la temperatura del agua lo permite, pero a las siete de la tarde no será la misma que la de mañana a primerísima hora, y además significa renunciar a la enorme ayuda que el traje supone para los malos nadadores. Es demasiado tarde para ponerse a la desesperada a buscar un neopreno por la isla. Paloma se fija en las costuras que han sobrevivido a la detonación. “Si conseguimos aguja e hilo yo lo coso”. Yo lo veo imposible pero ella insiste en intentarlo. Nos traen a la habitación un par de esos kits de costura que tienen en los hoteles. Después de tres horas y un par de dioptrías más en cada ojo el traje está como nuevo. A Paloma le da miedo que se vuelva a abrir al ponérmelo, y a mí también, pero no por los zurcidos que ella ha hecho con tanto cuidado y cariño, sino por el resto. Habrá que tener precaución al ponérmelo. ¡Muchísimas gracias Paloma! Una gran parte de lo bueno que pueda pasar mañana será gracias a ti.

Con este ánimo bajamos a cenar, tarde para variar, pero con excusa. Son las diez pasadas y mañana hay que estar en pie a las cinco. Veo un mensaje de Manel en el que me dice que disfrute de la isla y que Eolo se comporte. Pedimos pasta y un vinito para invocar a Baco a ver si nos echa una mano llevándose a Eolo de farra y que mañana se pase el día durmiendo la resaca. A las doce en la cama: ¡muy tarde! Pero el vinito ha ayudado a disipar la tensión de última hora de la tarde y el buen ánimo vuelve a estar presente.

A las seis treinta ya he comprobado bici y bolsas en boxes. Esto va a ir bien. Me meto en el neopreno sin dificultad y todo aguanta al subir la cremallera. Incluso me da tiempo de nadar un poco antes de la salida y todo funciona correctamente. Me coloco en la playa ya preparado tras el arco y no parece que seamos más de mil quinientos. A ver si voy a estar demasiado delante, pero ya se sabe que estas no son carreras de nadadores así que no hay miedo de que me pasen por encima. A las siete dan el pistoletazo puntualmente y todos al agua. Se trata de dos vueltas de 1.900 metros saliendo a la arena entre las dos.

El recorrido está bien marcado con boyas gigantes y corcheras. Eso no me favorece pues yo me suelo orientar bien y, sin balizas, hubiera nadado mejor, más cómodo sin la compañía de los que, desorientados, hubieran tirado hacia la Gomera, África o Fuerteventura. Ningún problema con el traje. Tampoco siento esas molestias en el costillar que me han acompañado durante la última semana. Todo bien y disfrutando. Vamos bastante juntos hasta la segunda boya. Aquí las balizas desaparecen y todos se van hacia la playa excepto yo que sigo en línea recta hacia la tercera, que es lo que tocaba hacer. Disfruto de estos setecientos metros en solitario. Se deja la boya a la derecha y se ve el arco de salida por el que se tiene que pasar a pie. Vuelve a ver mucha gente pero con huecos suficientes. Al salir veo a Paloma y se alegra de ver que el traje esté aguantando. De nuevo al agua y a repetir la vuelta. Nunca he visto tantos malos nadadores juntos a mi alrededor y de hecho no creo que existan en ninguna otra parte del mundo. Quizás algunos percebes determinados en la costa de la muerte en Galicia, pero ellos no hacen esos movimientos agónicos, como en convulsiones epilépticas, violentas y frenéticas. Que conste que yo voy a la par con ellos, al mismo ritmo, pero me gustaría creer que con algo más de elegancia. Lo dicho: no es una carrera de nadadores.

Transición tranquila, se nota que esto es larga distancia. Hay gente que incluso aprovecha el arco de duchas para dejar el neopreno bien enjuagadito. ¿? Van a ser muchas horas de bici y hay que acordarse de todo: crema solar, barritas, geles, gafas, casco, …creo que esta todo, pues venga: ¡a pedalear! Parece que el dios Baco escuchó mis plegarias pues no hay ni rastro de Eolo. Calma chicha. Esto puede ayudarme mucho. Kilómetro diez: hay que hacer esto dieciocho veces. Kilómetro dieciocho: hay que hacer esto diez veces. Kilómetro veinte: hay que hacer esto nueve veces. ¡Qué fácil ha sido hacer esta “vez”! Paradojas aritméticas con las que me gusta entretenerme. Me pasan cilcistas a toda velocidad (supongo que esos pésimos nadadores de antes). Con uno sólo de sus muslos se podrían hacer michanas como para estar asando carne una semana. ¡Y esos gemelos! También alguna chica. ¡Qué glúteos! Prefiero volver a mis juegos numéricos.

Paso cerca del hotel y pienso que a esta hora la gente debe estar metiéndose esos desayunos opíparos en cuatro rounds: saladitos, semisaladitos, semidulcecitos y dulcecitos. Y yo aquí pedalenando. Kilómetro treinta: hay que hacer esto seis veces. Llegamos a tierra de fuego, salinas y los hervideros. ¡Qué preciosidad! Pronto en el Timanfaya para ver a los turistas encima de los camellos (se han invertido los puntos de vista respecto al día anterior, pero sin saber del todo bien cuál debería de ser el mío). La carretera se confunde con el mar de lava, lo que llaman “malpaíses” pues es absolutamente intransitable (que sabiduría la del lenguaje). Kilómetro cuarenta y cinco: hay que hacer esto cuatro veces. Los puntos de avituallamiento funcionan bien, aproximadamente cada veinte kilómetros. He salido con un único bidón de agua pero enseguida cojo bebida energética para el porta que llevo vacío y no me falta de nada durante toda la carrera. Llevo además dos barritas de muesli y un par de geles que iré dosificando, y a ver si pillo también algún platanito o naranjas. No sé si los corredores no se han dado cuenta de que estamos dentro de un Parque Nacional, pues se ven algunos bidones y envoltorios de geles y barritas tirados sobre la lava seca. No cuesta nada ir guardando los desperdicios hasta los puntos de control (era una de las cuestiones sobre las que insistía la organización).

Saliendo del Parque viene un tramo muy rápido hasta La Santa. Kilómetro sesenta: hay que hacer esto tres veces. En general todo es un sube baja constante. No se suele rodar enchufado por más de cinco kilómetros. Hacia el setenta y cinco empiezan los dos grandes puertos. El primero me deja muy tocado. Kilómetro noventa: hay que hacer esto dos veces (dudas). Me doy cuenta de que algún ciclista me ha pasado ya cinco veces. Supongo que es porque paran a mear, ¿pero tantas veces? Pienso que yo también tengo ganas pero no me apetece parar por no cambiar la musculatura al descabalgar. Nunca lo he hecho encima de la bici. Viene una bajada larga y sin curvas pronunciadas y decido probar. Levanto pernera, me incorporo un poco y busco el instrumento que permanece escondido, como asustado. Consigo que asome un poco, relajo y.. Prefiero ahorraros los detalles a partir de este punto. Por suerte no ha habido testigos, o eso es lo que pensé en un principio. Me pasa un alemán que no había visto y que me seguía más cerca de lo que imaginaba. Transcribo la conversación íntegra mantenida con él ya que no admite síntesis. ÉL: ¡Bastard! YO: Sorry.

Llego al ciento diez que para mí es un punto psicológico importante, pues este año no he conseguido hacer tiradas más largas (lo sé, lo sé… Intentaré esmerarme más la próxima vez, pero ahora es lo que hay). Al beber noto un gusto saladito en la pipeta del bidón. ¡Uy que asco! ¿Remilgos a estas alturas? ¡Venga hombre, más sales para el coleto! La subida al mirador del río es algo fantástico por su belleza. La carretera discurre por la cumbrera del relive y la imagen es como la de “El séptimo sello” pero con cilcistas. Pienso que soy yo el que cierra el grupo seguido únicamente por el de la guadaña. Empiezo a sentir hambre, ese tipo de vacío que ni los geles ni las barritas son capaces de llenar. ¡Mi reino por un chuetón de camello! Pero ni reino ni camello. Arriba, en el avituallamiento, casi le arranco la mano al voluntario al cogerle todo lo que tenía en la mano: ¡Más barritas! Qué le vamos a hacer… El descenso es muy rápido y enseguida llegamos al ciento cuarenta. Algo mío se ha quedado en ese puerto, pero hay que seguir.

La carrera se hace con tráfico abierto pero controlado por la guardia civil. Algunos coches van siguiendo la carrera animando a los corredores con gritos desde las ventanillas. Como el nombre está escrito en el dorsal es normal que también te griten a ti aunque no te conozcan. Percibo la sombra de un vehículo que se coloca un poco detrás de mí, en paralelo, a la misma velocidad que yo voy, y en silencio. Vamos así por lo menos doscientos metros. Adelanta un poco y veo que es el coche del médico de carrera. “¿Todo bien?” “¿Qué pasa, se me ve mala cara?” “No se te ve buena, mi niño.” Me encanta cómo hablan aquí. Con qué dulzura se ha dirigido a mí esa angelical doctora para expresar lo que en cualquier otro bien hubiera podido sonar: “¡Se te ve bastante jodido, mamón!” Respondo que voy bien y aceleran sin acabar de creérselo del todo. Volverán al poco a verificarlo.

Parecerá absurdo, pero aunque muchos corredores seguían parando a hacer sus cositas, yo no quería parar y decido volver a hacerlo encima de la bici confiando en que irá mejor ahora que ya cuento con una primera experiencia. Algo ha mejorado, pero no tanto como para daros todavía detalles de mis acrobacias mingitorias sobre ruedas. Empiezo a sentirme algo mejor a partir del ciento cincuenta. La bici ha ido muy fina toda la carrera pero ahora comienza a chirriar algo el eje trasero. Entiendo que el efecto corrosivo de los orines no favorecen la lubricidad de la máquina. Tengo que acordarme de pasarle un agua antes de devolverla.

Pasamos por una zona rápida entre campos que no son “malpaíses” pero yo tampoco los llamaría buenos. Ahora hace muchísimo calor y Eolo sigue sin asomar. Son los últimos veinte kilómetros y se han ido definitivamente las malas sensaciones. Tampoco es que hayan vuelto las buenas. Digamos simplemente que vuelvo a sentir. Los puntos kilométricos estaban mal marcados durante toda la carrera. En mi cuentakilómetros marca ciento setenta y tres y los paneles indican ciento sesenta. Estoy convencido de que mi medición es la correcta (lo he ido comprobando durante la carrera con señales fiables en la carretera) pero ¿y si me equivoco? Sería una verdadera faena tener que hacer trece kilómetros más en bici tal como voy. ¿Y qué te parecería hacer cuarenta y dos corriendo?

Me había propuesto empezar a correr antes de que llegara a meta el primero y lo consigo por dos minutitos. Le había dicho a Paloma que llegaría en bici a las 15:30 horas y lo he clavado. El siguiente objetivo es acabar en menos de trece horas. Vamos a ver cómo va. Al bajar de la bici se me han enrampado los pies al caminar descalzo por los boxes. Seguro que se me pasa al ponerme las zapatillas, y así es. Protección solar a tope (que acabará siendo insuficiente), vaselina a tope (algunas zonas la necesitan urgentemente, ya os magináis cuáles son), geles y a correr. Veo que hay unos urinarios al lado de la carpa de transición y decido pasar por ahí, por fin como un señor. Nunca me la había visto tan pequeña. La pobre está absolutamente acojonada pero evacúa generosamente. Esto sí que me alivia y no los malabarismos sobre la bici de antes. Pues venga: ¡que se note!

La carrera a pie no es completamente plana ni mucho menos, y transcurre bajo un sol abrasador. Eolo sigue de resaca. No quiero presionarme con lo de hacer menos de trece horas, pero incluso corriendo por encima de seis el minuto puedo conseguirlo sobradamente, eso si consigo no dejar de correr en ningún momento, lo cual no es tarea fácil en larga distancia cuando el recorrido en bici ha sido tan exigente. Las sensaciones son buenas los primeros diez kilómetros, pero el gemelo derecho será a partir de aquí el primero en practicar el belcantismo. Hasta entoces había mantenido un ritmo constante por debajo incluso de seis minutos el kilómetro, pero aunque cardiovascularmente me sentía fuerte, muscularmente iba tocado y había que bajar.

En el diecisiete me encuentro con Miquel Torres que ha venido a hacer de ojeador para un medio que están organizando en Mallorca. Se alegra (sorprende) de verme y en medio minuto se desfonda tratando de seguir mi ritmo para animarme. Muchas gracias Miquel y mucha suerte en esa carrera que estáis montando. Empiezo a sentir ganas de parar y caminar un poco pero me propongo no hacerlo hasta la primera media. La hago en dos horas. Al llegar a este punto empiezo a caminar. Me propongo no hacerlo por más de dos minutos. Estoy cuatro. Vuelvo a trotar. Tengo la sensación de qe no se puede ir más despacio, pero enseguida compruebo que sí se puede, ¡y tanto que se puede! Cuando te ves así y piensas que te quedan más de veinte kilómetros hay que ser muy fuerte psicológicamente. Es una de mis pocas virtudes en este deporte, junto con la de orientarme bien en el agua, pero esa ahora no sirve de nada.

Recuerdo que en Austria también empecé a caminar después de la media. Los avituallamientos estaban colocados cada dos kilómetros, igual que aquí, y lo que hacía era correr esa distancia y pasar caminando mientras bebía, me refrescaba con esponjas mojadas y comía algún plátano. Allí me funcionó y decidí hacer lo mismo aquí. Como los avituallamientos aquí eran más cortos, me concedía dos minutitos caminando en cada paso. Aceptado ésto, lo único que tienes que hacer es mantenerte fuerte mentalmente y tratar de que el coro de belcantistas sea lo más reducido posible. A partir del treinta eran los dos gemelos, meniscos y los pulgares. Ya no había opciones de bajar de trece siguiendo la estrategia de paradas, pero tampoco había intención de renunciar a esos pequeños descansos. Me sentía vaciado, pero estaría bien no irse más allá de 13:15′, aunque si queréis que os diga la verdad, ya me daba lo mismo y lo único que quería era terminar de una vez. Después del treinta y cinco ya no vuelvo a caminar. Paso al de los muslos michaneros a la barbacoa. Debe ser difícil mover toda esa masa tan voluminosa. Eso mismo debió pensar él de mi panza, pero no le quedó más remedio que mirarla mientras se alejaba. Cruzo meta a las ocho y catorce minutos de la tarde, con enorme satisfacción.

Muchísimas gracias a todos por los ánimos y especialmente a Paloma por estar ahí siempre, y en este caso con un protagonismo muy especial. También a Manel, a Jordi, a Andrés y a Albert por confiar en mí, aunque sé que en esta ocasión mi dorsal no cotizaba al alza en las apuestas. A ver si os lío para Zurich 2012.

Un abrazo fuerte y hasta pronto.

Jose(te).

Publicat dins de Triatló | Deixa un comentari

TRAVESSANT LES GAVARRES 16.05.2010

Per Joan LLadó

Diumenge. Sis del matí. L’Anscari i jo carreguem les bicis al meu cotxe i per la nacional anem cap a Tordera. Avui tallaran la carretera fins a Mataró perquè es fa una triatló a Calella. No ens esperàvem que ho féssin tant d’hora. Entre Arenys i Canet, sense previ avís, sense cap explicació i de la manera més antipàtica, els mossos ens fan girar cua i anar a cercar l’autopista. Bé. No. Malament. Arribem al peatge i les barreres no són aixecades. Però que no us han dit ni donat res? ens pregunten. Absolutament res. Paguem. Sincronització entre mossos, urbans, organització de la prova i autopista: nul·la. La mare que ho va parir tot!

Aparquem a Tordera. Avui hi ha mercat. Quan arranquem passats tres quarts de set en direcció a Blanes, ens adonem que hem fet curts de roba: fot un fred que pela. Passem Blanes que estem a sis graus. A Lloret, el mateix. No ens refem fins que passem Tossa i iniciem la carretera de la costa que ens menarà a Sant Feliu de Guíxols. La temperatura puja a mesura que puja el pendent. Ens meravellem amb el paisatge, sobretot amb les cales que ens van apareixent als nostres peus i amb la tranquil·litat d’aquelles hores. No passa ni una ànima.
Arribem a Sant Feliu al cap d’una hora i mitja i tot passant per la Platja d’Aro, comentem on haurem d’esmorzar. Hi ha gana. L’Anscari però, s’estima més esmorzar després d’enfilar el Mas-Nou. Ben pensat. Hem vist de baix estant com la costeruda carretera s’enfila enmig de la urbanització i impressiona.
Travessem la carretera nova que encara és en obres i ja ens prenem l’aperitiu del que serà el proper quilòmetre i mig. Un cop assolim la barrera alçada de la urbanització, comença el camí cap al cel. El perfil d’en Miwi ho diu tot.
Passem a ran del camp de golf tot xino-xano i per carretera un xic malmesa arribem a Romanyà de la Selva. Quatre fotos al poble de la Rodoreda i avall que fa baixada. Hem decidit d’esmorzar a Calonge on hi trobarem, suposem, més oferta.
Com que passem a tocar, ens aturem a contemplar el Dòlmen de la Cova d’en Daina. Fem cicloturisme, oi? Doncs…
Travessem Calonge i ens aturem al restaurant Can Tià. A la terrassa hi ha alguns començals que estan fent el cafè i fumant uns puros de festa major. A l’interior tota la resta fan cara de plat fondo. Collons quins elements! No n’hi ha cap que estigui emprenyat però la cridòria és sensacional. I estan esmorzant! Està clar que és el seu dia de la setmana.
Triguen a servir-me la cansalada però la brasa la fan com m’agrada. El pa fabulós. El preu bo. En fi, recomanable. Ambient de poble. Ens hi hem estat gairebé una hora. Reprenem la marxa a tres quarts d’onze. Primer hem d’enfilar el suau coll de la Ganga abans de baixar a La Bisbal d’Empordà. Recordo, en passar el coll, un tomb que vam fer per Les Gavarres ja fa una bona colla d’anys amb la bici de muntanya. Si no vaig errat, fóu la primera sortida fora comarca en què hi participà en Ken.
Arribem a la capital de l’Empordà Petit però no passem per dins.  No ens sobra temps. Haguera estat bonic de veure el castell però més m’estimo d’aturar-nos a Cruïlles. Hi arribem a quarts de dotze. Ens endinsem pels carrers medievals i topem amb la llegendària i colossal torre. Badem una estona i reprenem la marxa per travessar la serra de Les Gavarres pel coll de Santa Pellaia. Comencem l’ascenció amb el monestir de Sant Miquel de Cruïlles de fons. Passem Sant Sadurní de l’Heura i ens fem creus de la quantitat de neu que es veu al Pirineu. És curull. El Canigó, que el tenim més a prop, està en molt bona forma.
Entrem de ple a Les Gavarres. La carretera té un ferm inmillorable. El pendent, per ara, és molt rodador i per tant, duem un bon ritme. Pugem a 28 per hora. Ens anem creuant amb grups de guiris ciclistes on hi abunden, vés per on, les fèmines.
Un cop hem passat la cruïlla de Montnegre, el pendent s’enfila i aleshores convé baixar el ritme. Els darrers sis quilòmetres cadascú puja al seu fins el coll. És un quart d’una. Baixem en bonics revolts cap a Cassà. Per ser d’hora a casa,  almenys abans de les tres perquè hi tinc la canalla tot sols i l’Anscari també té un dinar de compromís, decidim de retallar per la N-II. Passem Campllong, quins caragols que m’hi cruspiria!, després Riudellots i arribem a l’autovia, que ésclar, no hi podem circular. No tenia present que ja hi ha un bon tram des de Fornells fins a Sils que és autovia. No teníem altre alternativa que el previst de principi: anar cap a Santa Coloma de Farners. Aleshores fem camí cap a Vilobí d’Onyar on fem una trucada preventiva a les famílies i continuem.
Sense pausa i amb el vent en contra arribem a les Mallorquines i preguntem si a partir de Sils podrem circular. No tindrem cap problema. Doncs som-hi.
Tot enfilant cap a Cal Coix el vent s’anima i ens fot la guitza. Ho compensem amb l’agradable visió d’unes senyoretes molt boniques.
A cal Coix, darrer alt de la jornada, dono una petita sorpresa al company veient que anava un xic fós: un coca-cola bén fresc. S’ho mereixia. Ara, crec que s’entrena massa aquest xicot.
Arribem a Tordera a un quart de tres amb 158 quilòmetres a les cames, amb 1900 m. de desnivell i un recorregut de bon turisme si es disposa de temps i no es té pressa.
Convé dir que la Tordera baixa com un riu i no com una riera com és habitual.

A reveure,
Joan LLadó

Les fotos: cliqueu aquí.
La ruta: cliqueu aquí.
 

VOLTANT EL SUI. LA CALMA 17.05.2010

Per Enric Subiñà

Jo soc dels privilegiats que puc sortir els dies laborables i gaudir de la natura en estat pur, sense trobar ciclistes a cada cantonada. La part negativa és que molts diumenges, sóc dels “desprivilegiats” que no puc gaudir de la vostra companyia.
El dilluns al matí, ben d’hora, carrego la bicicleta al cotxe i faig camí cap a Cànoves, aparcant al costat de l’església. Fa sol tot i que hi ha forces núvols, i fa una mica de fresqueta, amb manguitos.
Inici clàssic, cap al pantà de
Vallforners. La primera sorpresa agradable, i que marcarà la sortida, és
la gran abundància d’aigua. El Montseny raja per tot arreu, i el primer
que veig és un impressionant saltant d’aigua del pantà, ja que
literalment està vessant. Travessem vàries petites torrenteres fins
arribar a can Vallforners, impressionant masia amb torre incorporada,
que fou una de les propietats dels Rocabertí.

Hi estaven fent obres, i
no m’estranyaria que fos per fer-hi un hotel rural, ja que la seva
arquitectura i ubicació són majestuoses. Seguim pujant, per una pisteta
no gaire bona, camí de la Calma. Arribant a dalt em saluden els primers
faigs del camí, i de cop s’obre el bosc per donar pas als prats de la
Calma. Aprofito per menjar un entrepà, alhora que m’abrigo doncs el sol
s’ha amagat i fa fresqueta. Vaig a buscar la pista que davalla cap a la
vall de la Tordera, passant per el Molar de Dalt, una altre de les grans
masies de la serralada, sobretot per la ubicació. Abans d’arribar a les
piscines, prenc una petita pisteta que tot travessant la riera de la
Bascona, que sembla un riu, em deixa sota de can Besa.
Comencem la segona gran pujada de la jornada, amb la sorpresa que
darrerament han asfaltat la pista fins una mica més amunt de can Besa.
Arribo al Samon, una altre de les masies que no ens podem perdre, i allà
deixo la pista que porta a Santa Susanna per prendre una que porta fins
al Collet del Turó, molt a prop de Sant Elies. Iniciada la baixada,
deixo la pista principal per prendre’n una sota del corral del Cortés,
en ruïnes, que em portarà al coll d’Uixola. Aquí iniciem el descens cap
la vall de Cànoves, que ens portarà a can Quintana, ara restaurant, i a
l’ermita neogòtica de Sant Salvador de Terrades, obra del 1930 de
l’arquitecte Josep Maria Pericas. Des d’allí segueixo la pista fins a
can Cuc, la darrera gran masia de la sortida, que ara estan condicionant
com a hotel. Finalment l’espectacular castanyé d’en Cuc, que té una
molt bona salut. D’aquí baixada cap al pantà, i de retorn a Cànoves.
Sortida molt completa, tant pel paisatge, el desnivell, com
l’arquitectura.
Si voleu, un dia us hi acompanyo.

Desnivell positiu: 1750 mts.
Durada: 4h.

Enric Subiñà

JA TENIM UNA F1 A LA COLLA 02/05/2010

Per Jordi Torres

Ja ho sé que ara es porten “flaques” les bicis. Però jo encara estic en l’etapa personal de pensar el que en Formiga expressava amb tanta saviesa: “Quan hom pensa en una bici de carretera li venen al cap cotxes, fum, asfalt brut i pudent i la maleïda ratlla blanca”. Però ara en Formiga s’ha tornat un convers més.

Què hi farem! O sigui que per
guanyar-me la confiança d’aquesta llegendària colla i ser acceptat en el
si del grup no em quedava més remei que canviar la meva ja vella
bicicleta de muntanya per una que s’apropés a la dels “grans” de la
colla: una cannondale amb una lefty, com a mínim! Doncs fet, una F1 i
tocava estrenar-la! Com sempre, a 2/4 de 8 a la plaça Fiveller. Però com
semblava que hi hauria risc de pluja varem fer una sortida per corriols
sense allunyar-nos massa de la vall de la riera d’Argentona. Sé que a
en Pistons li agradaria que fes un relat amb tot detall de topònims,
però em sento incapaç de fer-ho amb el detall que es requereix. Em
comprometo a anar millorant la meva cultura al respecte! Sé que no és
el mateix, però  per compensar-ho vaig fer us de les noves tecnologies
per marcar la sortida. Podeu trobar el track a
http://www.jorditorres.org/SortidaBiciCorriols.2maig2010.kml (si l’obriu
amb Google Earth podreu veure tot els detalls).  Varen ser 45
kilòmetres sobre la bici amb una alçada acumulada d’uns 1.000 metres. 
Com sempre, fantàstics els corriols que varem anar fent darrera el nét
de la Trini, tot buscant un de concret que no aconseguirem fer
correctament fins el següent diumenge. En Formiga explicava en el seu
relat d’estrena de la flaca que no creia que haguessin estat molt
indulgents en la seva primera sortida de la flaca. Em deia “Que no saps
que tots plegats, quan s’ajunten, són uns desconsiderats?”. Doncs bé, en
honor a la veritat haig de dir que amb mi es varen comportar! Va ser
una sortida fantàstica, i la bici nova va fer que la sortida fos
tremenda  per a mi. El Senyor m’anava dient cada 10 minuts “a que notes
la diferència?”. Cert, haig de reconèixer que la contundència amb que
varen posicionar-se la colla en demanar-los el seu parer en el moment de
triar bici ha demostrat que són mereixedors de la saviesa que se’ls hi
atribueix. Definitivament un luxe per a mi poder compartir els diumenges
al matí amb aquesta llegendària colla de bicicorriolaires, un grup que
malgrat terrenals, quelcom te de celestial en aquesta migrada vida. 
Però el dia també el recordaré per un altre motiu. Malauradament com un
diumenge dels que no acaba bé, quan varen començar a sonar els telèfons
de la colla fent córrer la notícia de la mort de l’Adrià Triquell, pare
del nostre company i amic de fatigues, l’Adrià.  Adrià, tot el nostre
suport. Per això també aquest relat ha trigat una mica a sortir, la
veritat és que m’ha calgut deixar passar uns dies per poder escriure
sobre aquell diumenge.

Salut i cames,

Magret

Els corriolaires: en Prosciutto, el Màster, el Magret, el Maestro, en Ken, en Pistons, el Nét de la Trini, la Flor, en Ventús, l’Home no tant senzill, el Mamalló i el Tete.

TERRA DE REMENCES, JA ESTÀ. 10.05.2010

Per Andreu Calvó

Quan fa unes setmanes, pedalant per la Garrotxa, en Pau em va proposar anar fer Remences, no ho vaig dubtar ni un moment (soc molt impulsiu, encara que a vegades me’n penedeixo). El repte de fer la meva primera Gran Marxa Cicloturista va poder mes que el sentit comú. El primer problema les inscripcions, que ja estaven tancades, però com que en aquesta vida els contactes son importants, en un tres i no res ja estàvem inscrits.
Diumenge estic a casa d’en Pau a les 6,30 carreguem les bicis a marxem cap
a Sant Esteve, sortint dels túnels de Bracons, al·lucino¡¡¡, hi ha cua,
aparquem en un polígon ple de gent com nosaltres i desprès dels últims
retocs agafem les bicis i pedalem fins a Sant Esteve d’en Bas. No tinc
paraules per definir les sensacions, he fet moltes curses, però veure
3000 ciclistes junts es una passada. Sona el tercer petard de sortida,
passen uns moments fins que la marabunta es comença a moure. Anem
agafant posicions, deixem enrere les Preses i Olot a tota bufa, pujant
per la Vall de Bianya encara puc anar saludant alguns coneguts. Girem a
la dreta i comencem el primer coll; Capsacosta (km. 30) el dia comença a
posar-se negre, segur que ens mullarem. Rapida baixada en peloton cap a
Sant Pau de Seguries, i les previsions no fallen, comença a ploure a
bots i barrals, dubto de si tapar-me o no,  al final segueixo amb el
cangur a la butxaca. Estava preocupat doncs la pluja ens acompanya fins a
Ripoll, pensava en les baixades, ja sabeu que aquestes maquines no
porten frens de disc. Però com per art de màgia, quan començava l’ascens
a Coll de Canes, els núvols comencen a escampar; quina putada¡¡¡. La
pujada a Canes ja la coneixia de la meva primera sortida amb la “Flaca” i
sabia que era un collet tranquil, encara que en cursa les coses es
veuen i senten d’un altre manera. Arribem al Coll de Canes (km. 69)
pixadeta i avall que fa baixada fins a Olot; que despresa que baixen
alguns tot i l’asfalt mullat¡¡¡ seran inconscients o llicenciats?.
Desprès d’Olot agafem la carretera direcció Riudaura i trenquem cap a la
Pinya, m’entretinc una mica obrin un Power gel i en un moment en Pau
desapareix de la meva vista, que cabronnn¡¡¡¡. En tres hores he fet 95
quilometres. Comença la tortura de Bracons, 6 quilometres amb rampes de
fins el 18%, vaig pujant com puc, el darrer quilometres es mortal.
Corono (com es diu en l’argot ciclista) Bracons (km. 104) dignament i
tornem-hi cap avall fins a Manlleu, avituallament i comença el darrer
tram, objectiu; Coll de Condreu. Vaig pujant a un ritme força correcte,
però el cos ja comença a notar l’esforç i la poca experiència…..
Arribant a Cantonigros apareix en Joan Solà i en Croqui amb la moto, em
fan un avituallament collonut, canvien aigua per Coca Cola, quatre
comentaris i ànims, i tornem-hi. El darrer obstacle, es la recta abans
de la Devesa, desprès plat gran i directe a Condreu, arribo content ja
que vaig per sota de les meves previsions, que bo que soc. Em llenço
fanàtic cap a Sant Esteve. A la darrera recta encara tinc força de posar
tot el que tinc i arribo esprintant a meta. Això s’acaba en 6h 31’ i
175 quilometres al sac. L’any que be segur que torno.

 

Andreu

EL PRINCIPI D’UNA GRAN AMISTAT 08.05.2010

Per Manel Trenchs

Després del sincer oferiment que en Pep em va fer fa dues setmanes de poder provar la seva nova flaca quan volgués, degut a ser d’una talla encertada també per a les meves característiques, no desaprofito l’ocasió i el dissabte, al tenir força hores lliures ja que no tinc canalla i la Maria està treballant, quedo amb en Formiga perquè em deixi provar en una sortida amb cara i ulls la seva flamant TDK.
Cap a quarts de dues em presento a casa seva, on per casualitat arribem
al mateix moment les seves dues parelles: per un costat, la seva dona; i
per l’altra, un servidor, la seva parella en el “temps lliure”. No ens
coneixíem i parlem una miqueta. Com no, surt el tema de amb quina de les
dues parelles més temps està. Em sento una mica gelós però entenc que
se l’estimi una mica més a ella.

Surto d’Argentona amb l’objectiu de fer km i pujar una mica, per tant,
la meva decisió és pujar al Turó de l’Home. Ja només fets els primers
kilòmetres m’adono que aquesta TDK, de talla 62, no té res a veure amb
la bici que en Birolla m’ha deixat per una temporada (per cert, aprofito
aquest article per convidar-lo de nou a fer alguna sortida amb
nosaltres). El que deia, la flaca que ara tinc entre cames es deixa
portar, la meva postura és molt còmode, les sensacions a l’hora
d’apretar, pedalar,… són molt agraïdes. Quina diferència en relació a
les sensacions que he tingut amb les sortides que he fet amb l’altra
bici. Ara sí que tinc clar que necessito una bici per a les meves mides
(Jaume, ves guardant-ne una!!!)

Sobre el recorregut: Argentona, Dosrius, Llinars, Santa Maria i Esteve
de Palautordera, La Costa del Montseny, Fontmartina, Turó de l’Home,
Mosqueroles, Sant Celoni, Vallgorguina, Arenys de Munt, Sant Vicenç de
Montalt, Llavaneres, Mataró i Argentona. Uns 100 km fets entre les dues
del migdia i les 7 de la tarda.

En resum, una sortida on vaig trobar de tot: un sol molt calorós per la
zona del Maresme, una boira força densa a estones per la Costa del
Montseny, un plugim constant per Fontmartina fins dalt del cim, on un
parell de km abans d’arribar va començar a caure una pluja molt forta
que em va obligar a girar amb la flaca entre cames, i vaig fer més de
mitja baixada amb aigua. Gairebé tota l’estona vaig circular sol, fet
que s’agraeix molt anant en bici de carretera… no m’hi veuran a mi
fent nacional o similars.

Bé, confiem que aquesta sortida hagi estat tal com diuen al final de la
peli Casablanca  “el principi d’una gran amistat”.

Fins la propera,

Manel

Foto gentilesa d’el Blog d’en Miquel del Turó

PICS DE FONTNEGRE I PEDRONS AMB ESQUÍS 02.05.2010

Per Martí Montserrat

Sortim a les 6h del matí per fer cap al Pas de la Casa, doncs hem trobat una piada que parla de l’ascensió del pic de Fontnegre per la canal central i la bona neu que encara hi havia la setmana passada. Un cop arribats a Andorra aparquem el cotxe al Pas de la Casa a 5m de la neu!!! I comencem la canyera volta  pujant per la petita vall que queda entre el Pic de Pedrons i la gran muralla rocosa dels Pics de Fontnegre.
Anem pujant a bon ritme deixant el Pas
de la Casa a la nostre esquena, fins un punt on l’encaixonada vall es
tranquil•litza i ens regala la primera postal de la jornada… petit
llac
gelat encerclat de parets i canals i tot curull de neu …és un regal
pels sentits! Un s’hi podria estar hores observant cada detall d’aquest
fenomenal racó. Però hem de seguir pujant ara amb fortes pendents fins
el collet entre el Pedrons. Després d’un petit descens ens col•loquem
als peus de la canal central del Fontnegre, posem pells i amb molt de
respecte ens hi anem acostant tot fent voltes maria per tal de negociar
la forta pendent.

Un cop estem encaixonats al mig de la canal hem de
posar ganivetes, doncs la neu es dura a zones i la multitud de purgues
de neu de les parets laterals, ha malmès moltísim la neu de la canal.
Però amb paciència, tècnica i multitud de voltes maria arribem al capdamunt d’aquest estètic corredor. Un cop aquí fem cap a la punta més
alta dels Pics Orientals de Fontnegre gaudint d’una immillorable vista sobre la
vall de Campquerdós, el Puigpedrós i l’esportiva cresta del Peiraforca
i el Roc Colom.
Un cop avituallats iniciem el descens amb neu molt primavera fins
l’entrada de la forta canal que hem pujat abans. Des d’aquí la pendent
fa molt de respecte, el % és fort i les pèssimes condicions de la neu fa
que haguem de treballar de valent…saltant, esquivant grumolls, alguna
pedra i petits allaus. Després d’aquesta autèntica gimcana ve la calma,
neu primavera i enganxosa però que es deixa esquiar i anem baixant
faldejant el Pic de Pedrons tot rodejant-lo fins trobar la carena nord.
Un cop aquí posem pells i comencem l’última pujada del dia, les cames ja
noten la tralla i aquí els tous de neu són considerables per tant ens
obliga a treballar de valent per obrir la fonda traça. Un cop sota el
cim deixem les fustes i grimpem fins el cim …Goig total, l’espectacle
està servit, el Pic de Pedrons és una talaia perfecta sobre la canal que
acabem de baixar. Mirant-ho des d’aquesta perspectiva es veu realment
impressionant, cosa que ens fa sentir molt cofois. Després d’uns
minutets de glòria, comencem l’últim descens que el fem directes des del
cim per un inclinat esperó, que ens regala unes difícils i compromeses
giragonses fins arribar a les pistes del Pas, i tornada al cotxe.

Volta feta per en Xarli i en Martí

Les fotos d’en Martí: clica aquí.
El video del MPORA: clica aquí.

HA MORT EL PARE DELS TRIQUELL 02.05.2010

Hem acabat el cap de setmana amb una molt desagradable notícia: la mort de l’Adrià Triquell, pare del nostre company i amic de fatigues, l’Adrià. La persona que malauradament ens ha deixat era molt activa, incansable i gran amant de l’esport i la natura.
Des d’aquest mitjà i en nom de tota la colla volem expressar el nostre més sentit condol al nostre company, al seu germà Marc, a la seva mare, a l’Eli i en general a tota la família i amics.

Que en pau descansi.

Aquí el podreu veure en una sortida amb bici amb els seus fills, d’ara fa un any.

SANT JORDI I ELS 40 D’EN SUBI 29.04.2010

Per Joan LLadó

Dijous al Casal vam cel·lebrar els sants d’el Magret i de l’Avi i els 40 d’en Logístic amb cava, pastes seques i coca de llardons de can Moré. Els desitgem per molts anys i que esperem que s’ho planifiquin millor perquè tenim molts dijous per menjar postres. Jejejeje.

Quan me’n vaig enrecordar de fer fotos, ja era molt tard. Fixeu-vos lamb l’esperit de festa que us vaig retratar a tots.

Salut,
Pistons

Les fotos: clica aquí.

DIMARTS PER BURRIAC. 27.04.2010

Per Joan Lladó

En la sortida de tarda de dimarts vam recórrer les faldes de llevant de Burriac. Enfilàrem primer per can Cirés fins la Font Picant. Després travessàrem can Ferraters fins la Font de les Oliveres i pujàrem fort fins la pista de la Feu i gairebé a dalt la deixàrem per endinsar-nos per camins força bruts a la capçalera del torrent de la Feu i arribar a la pista d’el Mal Pas.

Allí haguérem d’adobar la cadena del Nét de la Trini. Mentrestant passà el Magret que s’entrenava tot sol i, tot eufòric i content, ens donà noves: ja tenia la nova maquineta, la F1. Ell seguí avall cap a casa i nosaltres amunt per voltar el Turó de Matacabres i, pel camí de la Font del LLop, pujàrem a la Brolla de l’Abril per baixar els ui-ui-uis des de dalt.
Ens arreplegàrem a la pista de Burriac, pujàrem fins el Coll de Codera i tot seguit el bonic descens trialer primer i el ràpid i vertiginós tram final després fins els peus de la pedrera de Cabrera.
Com que no en teníem prou, tornàrem amunt fins el coll de Codera pel camí de les “Abelles” i el que puja d’Agell.
A continuació el sempre agraït descens dels Oriols fins els rocs de “la meva vida”. Aquí preguntem a l’Oriol com veu de baixar això. No s’ho pensa dos cops: aturat, posa els peus als pedals i avall. (!!!!!!!!!!!!!!!) Com si res.
Quan arriba tothom al lloc, ho repeteix i ho filmo. Podria baixar-ho, com diu en Xarli, menjant galetes. Sembla un baixador de res. Cal veure el roc que s’espera a baix.
Fem la resta del descens fins a can Riera i pel Poble Sec, a casa.

A reveure,
Pistons

Els corriolaires: Anscari, Martí, Valentí, Giovanni, Oriol, Ferran, Xavi i Joan. El Magret, tot de passada.
Les fotos: clica aquí.
El vídeo amb el profanament: clica aquí.