BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Joan Lladó

Les seves capçaleres, torrents, rieres, brolles i fondals, són tot sovint petjades per les nostres rodes. En qualsevol sortida que fem pels verals de Burriac, és inevitable d’endinsar-nos en aquests bonics paratges que, encarats a tramuntana, presenten sempre una frescor i una abundància de vegetació com pocs recons del nostre entorn. La vall de Clarà, malgrat estar urbanitzada una gran part en el seu marge esquerre, en la vessant solana encara hi conserva un bonic passadís verd que conté una veritable joia del nostre passat medieval: El priorat de Sant Pere de Clarà.

Aquest darrer diumenge ha estat el tercer que ens acostàvem a la plana de can Raimí per esmorzar, i és el tercer cop que proposava a la colla, després de l’àpat, de pujar a Aquença per aquest corredor que fa un parell d’anys vaig fer a peu. Els companys arrufen el nas, car saben que el camí que continua fins a can Fulló no és prou net, però tinc el company Enric que em recolza en la proposta.

Ens presentem, doncs, a visitar la font de Clarà on s’hi troba encara, mig enderrocada i gairebé coberta per la vegetació, la construcció que aixopluga el brollador i que presenta un estat lamentable i sense aigua. Si la memòria no em falla, s’embotellà l’aigua d’aquesta deu fins a finals dels setanta del segle passat o fins i tot, a inicis dels vuitanta. La nau on es feia aquesta operació, desmantellada de fa uns anys, es trobava pràcticament a tocar de la font. Ara només hi resta el terra cimentat.

En una revolada i per camí força agraït, arribem davant la façana de can Marc, després d’haver saltat alguns vailets de filferro. El masover, com si ens esperés, ens dóna la benvinguda i pràcticament ens avança que podem acostar-nos fins el temple. Quan som davant la porta, l’Enric se’n torna a demanar-li la clau i el mateix masover apareix per obrir-nos i encendre els llums. En els temps que corren i per les experiències que ens trobem per aquest món, restem totalment sorpresos i molt agraïts per l’hospitalitat rebuda.

Entrem. Sota la volta i en un ambient de recolliment, alguns fem fotos, observem els detalls, d’altres, escampats, els comenten i, l’Enric, com a bon especialista de l’època, ens va explicant alguns detalls i semblances de l’estil amb d’altres joies enclavades al municipi. Sortim. Hi hem estat deu minuts. Davant la façana ens hi fem la foto de grup.

Reprenem el nostre camí vers Aquença pel vell viarany que part damunt de l’església i travessat per alguns arbres estimbats per la ventada, mena a la mina i font del torrent de can Casanovas, on encara s’hi poden entreveure uns bancs de pedrís colgats de farda, bardissam i tota mena de sotabosc. Hem d’abastar la carretera fent un tram a peu pel fondal del mateix torrent que per sort és ben net.

Pel camí de desemboscar, que arrenca just a l’inici del camí de can Fulló, que s’enlaira costerut i brut de no transitar-hi i que en el seu moment, aviat farà dos anys, vaig demanar al company Manel que li fes una aclarida, la mínima però, i que per cert, encara espero, —potser amb aquesta gran pressió mediàtica el farem entrar en raó— hi progressem com bonament podem fins assolir els esqueis careners a migdia de can Fulló que coronen un dels contraforts del turó d’Aquença.

Fem dos intents d’assolir el cim per dos ramals que arrenquen de la pista però hem de girar cua i arribar a la carena pel camí. En aquest punt, malauradament, l’Albert se’n torna per Riudemeia. En haver de saltar un arbre travessat enmig del camí, ha pres mal en un dels turmells.

L’abans d’esmorzar i després d’Aquença, us el deixo per a la vostra imaginació.

A reveure i cuideu-vos,

Joan Lladó

 

Els corriolaires: David A., Sergi C., Pep F., Rafa F., Albert G., Luca L., Martí M., Oriol N., Anscari N., Enric S., Valentí T. i Joan Ll.

Us adjunto l’itinerari en 3D : aquí per veure’l. Quan sigueu al navegador, cliqueu l’avió.

Els vídeos del final de la matinal fent l’ennat a la zona de la Barca: vídeo 1, vídeo 2, vídeo 3 i vídeo 4.

I segueixen les fotos: