BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

EL TARTER – VALL D’INCLES: L’ETAPA PENDENT 22.08.2010

Per Pep Famadas

Des de l’any passat que volia fer aquesta volta  que, curiosament, també figurava als plans del Màster per la sortida de primavera. Malauradament, quan tocava, la neu ens va obligar a variar la ruta.

Però jo aquest recorregut el tinc al davant, fent-me la guitza, no deixant-me tranquil, quan esmorzo durant uns quants dies a l’any, ja sabeu per què. Aquest any ho tenia entre cella i cella, peti qui peti. Així que la meva estimada va venir de vacances uns quants dies amb la família a Andorra tot i que l’altra estimada serrés de dents.
Surto dels Plans de Ransol a les 8.00 h cap a l’inici de les pistes del
Tarter. L’itinerari l’he mirat a l’Alpina i estic convençut que me’n
sortiré de la meva primera solitària. El recorregut és fàcil: pistes del
Tarter-Soldeu, saltar a Grau Roig, intentar pujar al Coll d’Envalira
per pistes, Pic de Maià i descens cap a la Vall d’Incles pel GRP que
mena pels estanys del Sisteró.

I efectivament no té més. Això sí, al mapa no surten la meitat de pistes
ni de camins que hi ha en la zona de GranValira. Surto del parquing,
cap al Tarter per pista, d’allà a Els Piolets (Soldeu) on trobo un camp
de golf voltat d’una tanca. Com que no hi ha ni una ànima, salto la
tanca i em dono el gustàs de trepitjar l’herba amb la meva estimada,
deixant la nostra petjada. He de tornar a saltar la tanca, aquest cop
amb més dificultat i una mica de perill a la collonera. Continuo per
pista fins al remuntador més alt de les pistes, el Tossal de la
Llossada, 2.560 m. 800 m de desnivell en 6 km aproximadament.

Mig esmorzo sense massa gana. Miro un plafó i veig que podré anar fins a
Grau Roig sense dificultat. I així és. Circulo tota l’estona per pista,
fent tobogants per anar fins el cim dels remuntadors. Des de l’ou de
FuniCamp baixo per pista fins quasi bé Grau Roig. Trec al nas a una
pista negra. Ui quina por… impossible. També hi torno en un vermella.
Aquí ja m’hi veig en cor però el seny em diu que em deixi de romanços
que això està desert. No hi ha ni vaques. A mitja vessant paro i diviso
perfectament el recorregut a seguir per què em porti fins al Coll
d’Envalira sense trepitjar el negre element.

Quan ja sóc quasi sobre Grau Roig un corriol em distreu a l’esquerra.
Caic en la temptació. És una gominola ja que tot plegat són 200 m de
trialera.

Des de darrera el restaurant dels Piolets surt la pista d’esquí, amb
camí per circular amb TT que m’ha menar amunt. Començo a pedalar fins
que ja no puc més tot enyorant-vos i recordant la gesta d’Arinsal.
Atenció! Un parell de BTTeros em distreuen. Baixen per la pista molt i
molt encarcarats. Parlem una mica. Diuen que han pujat per l’asfalt brut
i pudent i ara baixen acollonits per on jo provo de pujar. Això sí,
maillots de conjunt, casc Euskaltel (el que vam mirar a la paradeta de
Palleres)…. unes fieres. Torno a pedalar fins que ja no puc més. És un
tram curt però intens (200 m) en el que m’agradaria tenir-vos per veure
com el treballeu ja que segurament el podríeu assolir. Coll d’Envalira i
un Coca-Cola.

Pista fins el Pic de Maià (2.615 m). Punt més alt i inici del descens.
Encara però em queda davant un tram de pista que primerament penso que
no em cal i erro el camí. El pujo a peu és clar. Aquí sí que no crec que
ni el més reeixit se’n sortís.
S’acaba la pista i comença el corriol. Ara ja torno a ser jo. Corriol de
dos pams d’amplada amb pedres que m’obliguen a pedalar dret i amb el
platet, tot i que és pla. El GR discorre paral•lel a la carena però uns
metres avall a la banda de llevant, amb un pendent transversal força
pronunciat. Preciós. De tant en tant he de baixar per superar alguns
trams de pedra. Passo el Pas de les Vaques. Sempre a llevant fins un
punt que el GR m’obliga a pujar a la carena, tot plegat 10 m. I… oh
quin espectacle.

Arriba el descens de veritat amb el llac del Sisteró al fons. Ara sí,
cara o creu. Sense pensar-ho massa començo a baixar amb el cul enganxat a
la roda i el selló a la panxa. Nois, una passada. Molt tècnic. Res de
córrer. He de parar però no trobo el moment tot i que baixo a poc a poc.
Paro i noto que em falta aire. Esbufego com si estigués pujant!
El pendent ara no és tant pronunciat però ara cal anar superant blocs
més grossos en lloc de fer esses. Tinc la puntera al cap ja que segur
que rebrà. Més endavant una pedra solta s’alça enfurismada en passar-li
pel damunt i encasta el canvi als raids. Com que ja ho veia a venir
freno a l’instant i evito la destrossa. Amb el peu de rei, al millor
estil mamalló, adreço la petita doblegada. 

Arribo quasi al llac ara ja més planer. Trobo una cruïlla. Soldeu
(esquerra) o bé Refugi del Sisteró (recte).  El GR em marca a
l’esquerra, indicant Soldeu, tal i com diu també l’Alpina, tot i que en
lloc de Soldeu aniré segons el mapa a la Vall d’Incles. Agafo doncs cap a
Soldeu. Error! Al cap d’un quart de baixar poc amb bici i molt a peu
veig que tot i no estar marcat al mapa, aquest GR em portarà de dret a
Soldeu i no pas a la Vall d’Incles. No és gens ciclable pel que
decideixo recular, bici a l’esquena fins la cruïlla. Un cop desfet
l’error torno a baixar dalt de la bici amb màxima concentració. Alguns
trams a peu. Curiosament també GR. Amb el refugi a l’altra banda del
llac torno a trobar una cruïlla ara amb indicador. Ara ja tip de
jugar-me-la, carrego la bici a l’esquena i baixo a peu. Quasi tot és
impracticable fins a un salt d’aigua. Allà me la torno a jugar i pujo,
ara sí, fins a la pista, on trobo la família que passeja, i l’asfalt.

Des d’allà torno als Plans de Ransol per l’asfalt que ja coneixeu. Arribo a les 15.00 h.
El dia ha estat fantàstic amb unes vistes collonudes.

Pep Famadas

Distància: 46 km.
Desnivell: Uns 2000-2200 m (sobre mapa). Tot i que les cames marquen més.
Fotos amb el mòbil. Gens de qualitat. Cliqueu aquí.

PUIG NEULÓS, TORRE DE MADELOC I COLL DE BANYULS. CARRETERA. 20.08.2010

Per Joan LLadó

L’objectiu d’aquesta darrera sortida amb la magre era coronar la Torre de Madeloc a Cotlliure tot partint de l’Alt Empordà. Perquè sortís un tomb rodó, vull dir, acabat amb cua de peix, ben trenat, calia afegir-hi algun altre ingredient, el Puig Neulós, i vaig trobar, cercant rutes, que a tocar de la Torre hi teníem el Coll de Banyuls. Pel seu bonic pas tornaríem a la comarca d’origen tot evitant la tant transitada, en aquesta època, carretera de la costa.

 

Amb aquesta ruta proposada, cap a quarts de nou del matí, quatre corriolaires comencem des d’Espolla a gaudir de la serra de l’Albera amb les nostres “flaques”. Som l’Avi, el Maestro, el Nét de la Trini i un servidor, en Pistons.

L’espessa boira que hem trobat en el camí de Perelada fins a Espolla s’ha esvaït. En queden restes en les clotades que en aquelles hores hom ja agraeix. Fa molta xafogor. Tot anant cap a Capmany, ens trobem una patrulla de soldats fent fúting. És ben clar que som a prop de Sant Climent de Sascebes. En aquest poble, com tampoc a Espolla, trobem cap establiment obert per esmorzar i ens aturem a Capmany on al bar-botiga podem fer un petit esmorzar dolç.

Reprenem la marxa i de seguida arribem a la N-II. Quan encara no hem entrat a La Jonquera, punxo la roda del darrere. Ens apartem del trànsit per canviar-la i mentre ho fem, el Maestro veu que tinc la coberta molt deteriorada: una calba fenomenal on qualsevol pedreta hi fa estralls. Suposo que se’m va pelar quan vaig fer el tram de pista de la Batera, deu dies abans. Ni m’en vaig adonar.

Continuem pel mig de La Jonquera, passem després per la vila fronterera d’El Pertús on hi veiem un gran “giro” comercial sobretot de francesos comprant begudes alcohòliques. Havent passat el poble veiem el trencall d’una petita carretera que puja cap a llevant. Suposem que és la nostra car no hi ha cap indicador. Sota una ombra ens aturem a consultar el mapa per no errar-la.

De seguida que comencem a pujar trobem unes boniques i ombrívoles fonts a ran de carretera i malgrat el tipus de ferm, molt granellut, l’ascenció es fa agradable.

Passem la cruïlla de Sant Joan de l’Albera que després, quan tornem, hi haurem de passar. Seguim cap el Coll de l’Ouillat on pocs metres abans d’arribar-hi torno a punxar. Per evitar que em torni a passar, tallem una de les càmeres punxades i en posem un troç a l’interior de la calba per fer-hi gruix.

Al coll ens trobem quatre boniques joves que amb les seves exclamacions franceses donen alegria a l’idílica fageda tacada de vaques, d’esveltes avetoses, d’alterosos pins i també de colles preparant el seu pique-nique ben a prop de la font.

Després d’omplenar els bidons i fer un glop d’aigua fresca, fem el darrer tram fins el cim. El ferm es deteriora a mesura que guanyem metres i això és un perill per a la meva roda.

Al cim del Puig Neulós, a 1256 m., ens hi fem unes fotos. Hi trobem boires i calitxa que no ens deixen veure el majestuós paisatge que tenim a cada vessant. Sobta de veure el perímetre de les instal·lacions de les antenes cercat abundosament amb filferro espinós. Tot aquest devessall de seguretat i tecnologia trenquen l’harmonia de l’entorn i malgrat això, la gran torre de comunicacions envoltada de boires crea una aurèola enigmàtica.

Reprenem la marxa desfent camí i al primer gran revolt on fineixen els prats careners, torno a punxar la roda. No sé pas si acabarem bé la volta… Al Maestro se li ocorre d’aprofitar la càmera tallada per obrir-la del tot i reforçar tota la coberta per l’interior. Així ho fem.

Al Coll de l’Ouillat tornem a repostar aigua i el Maestro atén unes trucades de feina. Maleïda, santa feina.

Anem baixant i jo ho faig amb molta cura. Només ens resten dues càmeres per tots quatre. Passem per Sant Joan de l’Albera on l’estat de l’asfalt de la carretera és encara pitjor. Ho compensa la majestuositat dels suros que ens flanquegen a banda i banda del vial.

Quan arribem a la N-II, el sol cau com una llosa i el trànsit és força intens. La meva roda ha aguantat les envestides mercès a la pensada d’el Maestro que torna a atendre la trucada d’un client.

Entrem al Rosselló tot baixant cap El Boló i anem resseguint l’autovia pel vial de serveis quan tot d’una la roda de l’Anscari fa un pet. Coooolloooons! La canviem i ara només ens resta una càmera i pegats per reparar-les.

Pels pobles on passem, Sant Genís de les Fonts, Sant Andreu, Argelers, no hi veiem cap botiga de bicicletes i en els centres comercials prop dels pobles no hi tenen material per bicicletes. Esperem estar de sort. Decidim de dinar a Cotlliure i ja en parlarem.

Ens plantem en una pizzeria per no perdre el temps cercant un lloc assequible però ens arrissen amb la beguda: tres euros per llauna.

Havent dinat, si no ho recordo malament, cap a quarts de quatre, fem un petit tomb pel passeig i la platja i comencem l’escalada a la Torre de Madeloc. Després de passar l’autovia fem un pipí. La calor és sufocant.

El primer sector és força agradable perquè les llaçades transcorren enmig d’un alzinar amb força ombra i el pendent no és gaire pronunciat tot i que de seguida veiem Cotlliure ben avall.

Després de l’alzinar travessem un bon tram de vinyes i alguns erms on el sol hi toca a pleret i el pendent s’hi aixeca. Així arribem al Coll de Tallaferro des d’on farem un petit descens fins la taula d’orientació sota mateix de la Torre. A la cruïlla d’on parteix la pista que puja a Madeloc, esperem que arribi l’Anscari. La xafogor i l’esforç fet fins aquí fan marejar. Ens recuperem intentant cercar la poca ombra que hi ha a l’indret.

L’Anscari ens diu que si hem de tornar per aquí, que no puja i ens espera. Diu que ha acabat la butifarra. El convencem perquè pugi. Clar home, clar.

El primer tram fins a col·locar-nos damunt la cresta és passablement exigent, ara, a partir de les primeres llaçades i fins dalt, l’esforç a fer és màxim. La intenció de posar el peu a terra hi és constantment però sempre arrenca aquell esclat d’ànims que un mateix s’auto-imposa i fa que una rampa rere l’altra ens vagi acostant la Torre de Madeloc amb parsimònia. Vegeu el perfil dels de Bicivicigarrotxa.

Aquest tram, ho he comentat als companys, m’ha recordat molt l’escalada de Sant Joan de Montserrat, sobretot la forma del seu traçat.

A dalt ens ajaiem a l’ombra dels peus de la torre. Tots quatre hi arribem extenuats, més per la calor i el sol que per l’esforç en si. Vaig fent fotos de l’entorn i del proper coll que ens espera, el de Banyuls. Jo encara tinc la pizza travessada a la panxa i amb un parell de pets ben construïts les coses es posen al seu lloc.

Quan baixem ens fem les fotos en les fortes rampes de la cresta. Fer-les pujant ens haguera trencat el ritme. Les llaçades fan patxoca i ara ens toca un bon descens entre vinyes  fins a Banyuls.

Just arribant al poble vinyater, ens trobem amb un supermercat. Hi comprem unes begudes fresques i pastes dolces per encarar amb energia el darrer escull. A la Torre ens ho havíem cruspit gairebé tot. Cerquem una font on emplenar els bidons. L’aigua que en surt no és gaire fresca però de seguida en trobem una altra just passat el Mas Atxer, que a més de ser fresca, és ferruginosa, i evidentment, canviem de seguida.

La pista va resseguint, a ran del riu, el fons de la vall fins el Mas Curost. A partir d’aquí, quan manquen aproximadament uns dos quilòmetres pel coll, la pista s’inclina de cop i volta al 15 i 18% i així fins dalt. El ferm d’aquest tram és enquitranat de fa poc dies i per tant, és en perfectes condicions.

Ens felicitem a l’arribada. Ha estat una gran i interessant escalada. Veiem el casc blanc del sofert Anscari en les darreres llaçades de la pista que va progressant al seu ritme. No té cap raó de queixar-se.

Ens fem la foto al Coll de Banyuls amb la Torre de Madeloc al fons. Estem contents. Veiem passar força cotxes de turistes, el gruix és de francesos i alemanys, d’una vessant a l’altra de la serra. Nosaltres comencem tot seguit la davallada cap el nostre destí final.

Passant pel Mas Pils recordem la refrescada que ens vam fer al rierol de Berger quan pujàvem desfets amb les bicis gruixudes des de Sant Quirze de Colera ara fa vuit anys.

La pista té tendència a baixar però ens hi trobem algún repetjó que en aquelles alçades ja hi són de més.

Arribem a Espolla tot riallers i amb ganes de celebrar-ho amb una bona gerra de cervesa. Ho fem al local de la Societat la Fraternal, cau de caçadors i de la vida cultural del poble.

Fins aviat,
Joan LLadó

Els corriolaires: en Jordi Cid, en Carles LLorens, l’Anscari Nogueras i en Joan LLadó.
Distància recorreguda: 135 km.
Desnivell + acum.:  2448 m.
Les fotos d’en Pistons: cliqueu aquí.
La ruta del Toaster: cliqueu aquí.

Us recomano que si esteu donats d’alta al Toaster, us mireu la ruta amb el Google Earth. Hi ha moltes fotos penjades pels usuaris que valen la pena.

ROBIÑERA, UN TRES MIL EXPRES 19.08.2010

Per Andreu Calvó

Ja  feia un temps que em voltava pel cap l’idea de fer algun 3000 en solitari, però no trobava mai el moment. Això va cambiar en el meu darrer viatge a Ordesa.  Li tenia posat l’ull al Robiñera (3003) un 3000 no “comercial” però si força atractiu per  trobar-se al massís de la Munia, just enfront de les Tres Sorores (Mont Perdut, Soum de Ramond i la Punta las Olas).
Passat Bielsa, i poc desprès de Parzan, hi ha una cruílla a l’esquerre que mena fins al llogarret de Chisagüés. Aquí l’asfalt s’acaba i continuo per una pista força acceptable resseguint la vall del  Rio Real, a mida que va pujant el paisatge es va obrint, tot i l’hora que es el paisatge comença a magnificar-se.

Desprès de la Borda Bruned, arribo el tram mes dret de la pista (fa bona pinta per pujar en BTT) un quilòmetre mes i ja soc  a los llanos de Pietramula (1.900), prop de la font del mateix nom i el naixement del Rio Real. Aquí comença l’ascensió. Em poso en marxa de seguida, doncs el temps no fa molt bona pinta. Pero ja que soc aquí ho intentaré.

Un cartell m’indica per on comença  a caminar.  M’enfilo per el barranco de los Gabachos direcció nord, primer fent ziga-zagues, fins arribar a un llom herbós on el camí pren la via directa, un tram mes tranquil em deixa en un fals coll (2.300), per sota del Collado de las Puertas. Flanquejo  un tros per la falda sud del Robiñera, fins trobar unes fites que em marquen la direcció a seguir, cap a munt.  Els darrers 600 metres de desnivell son força desagradables, pedra solta i algun tram de lloses que permeten avançar mes ràpidament, es fa força feixuc. Sort que el dia esta rúfol , tot i així el calor es fa notar. Arribant a l’aresta el camí fa una diagonal cap a l’esquerre fins a un pas, que obre el camp de visió cap als llacs de la Larri, La Munia, impressionat.

Comença un petit tram de cresta que sense mes complicació em porta fins al cim del Robiñera (3.0003) He pujat en 90 minuts el que a la guia marcava 3hores, estic content, unes fotos i avall que comença a emboirar-se. Desfaig el camí de pujada, em trobo força gent que puja cap als llacs, però no m’entretinc gaire i arribo al cotxe sense cap contratemps.

Al final, tot i el dia tapat ha sigut una bona ruta en una vall desconeguda, repetirem.

Horari: 2h 23’
Distancia: 10 km.
Desnivell: 1.103+
Les fotos: cliqueu aquí.

Andreu Calvó

CAMÍ DE LES AIGÜES (PREMIÀ DE DALT): RETROBAT 10.08.2010

Per Joan LLadó

Sortir sol amb la bici de muntanya no és una de les meves grans passions. Tret que tingui un objectiu concret o simesnó per trobar algun camí nou o retrobar-ne algun d’oblidat tot encigalant-me i quedar cobert fins les celles de romagueres i esbarzers, més m’estimo anar a córrer o agafar la magre.

Fa temps que vaig al darrere d’un camí que ens trobàrem en una cursa d’orientació a peu fa una colla d’anys. Fins dimarts no tenia clar si el preníem a Vilassar de Dalt o a Premià de Dalt. En una sortida de diumenge, deu fer prop d’un any, vam fer la temptativa de trobar-lo des de Vilassar, però no en reixírem. Crec que vam anar massa a llevant d’aquest poble.

Dimarts doncs, en una de les meves comptades sortides beteteres en solitari, vaig prendre la dicisió de començar suaument pel Camí del Mig fins a Vilassar de Dalt. Vaig travessar el poble i em vaig enfilar per un torrent pel qual, que jo recordi, mai hi havia passat. El Torrent d’en Colomer. En un primer gran revolt que gira a llevant vaig veure un corriol que enfilava de valent cap a ponent. Cap a on diríeu que vaig anar? A ran d’una vella tanca hi vaig trobar el vassal d’una deteriorada font. El camí fresat finí. El viarany -d’antigues vinyes- seguia amunt però ben cobert de branques, lianes i matolls. Jo, cap amunt sentint els espetecs de la trencadissa de branques seques que feien les rodes i el meu cap fins que el camí es tornà a obrir, ara però, en molt forta pendent que m’obligà a anar a peu fins el cul de sac d’un carrer d’urbanització. Que estrany, oi?

Cap a ponent havia de travessar la urbanització que em duria cap a Premià de Dalt per damunt de la Cisa. No em feia cap gràcia. Vaig anar cap a llevant seguint el carrer que en aquest tram és sense cases. En el primer gran revolt vaig veure un corriol que entrava al bosc. El vaig prendre. Molt bonic. M’abocà a la pista que pujava pel Torrent d’en Colomer. La segueixo i m’entretinc al capdamunt intentant de trobar algun nou viarany. El veig. Aquest va direcció a ponent. Malgrat ser curt, també és bo. Em torna a deixar en uns revolts més amunt quan el carrer de la urbanització ja és de sorra.

Aquí comença la gran escalada. És una pista que no és la primera vegada que la pujo. En molt forta pendent i en direcció a ponent du fins a can Bernadó a tocar de les antenes de Sant Mateu tot faldejant el Turó d’en Cases. La forta xafogor em fa vessar regalims de suor.

Mentre pujava, he anat observant els voltants de Premià de Dalt per si veia una construcció molt singular que recordava pels verals on vàrem fer la cursa i que era l’objectiu de l’escapada. Era enmig del bosc a tocar de la població. Efectivament, després d’un parell de llambregades, veig la construcció amb la cúpula. Ja ho tinc! Memoritzo el vessant on és situat per no posar-me en torrenteres que no toquin.

Per arribar al lloc i no fer gaire marrades, convenia fer el descens correctament i no fou pas fàcil. Sota mateix de les antenes recordava que hi havíem baixat fa força temps. Començo pel mig del bosc però no hi veig cap camí fresat. Em resta baixar per la pista. Quan soc un troç avall -és la pista de les Roques de l’Ignasi i la Cadira del Bisbe-, trenco en una cruïlla cap a ponent en direcció el llom que, resseguint-lo, m’hauria de conduïr al Camí de les Aigües.

Aquesta pista es torna a enfilar -la recordo- i em du fins la cruïlla de la pista de Sant Mateu que puja del Coll de Can Gurgui. Abans però, per voler sortir de la pista, m’he encigalat un tram on n’he sortit prou bé.

Allí dalt mateix hi veig un corriol en descens i marcat amb punts taronges: cap avall. És un corriol preparat per als friquis del descens: salts amb palets, revolts peraltats, muntanyes russes… La qüestió és que du la direcció que jo necessitava. Em fot algun ensurt però torna en la bona direcció.

Baixa ben bé fins l’estranya capella amb cúpula que us deia i per on hi ha un bon tram del que havia estat una conducció d’aigües. De ben segur que el camí que he fet baixant no és el que havíem fet fa uns anys però almenys ja tinc localitzat el punt de partida per repetir-lo.

Travesso Premià de Dalt que el veig molt canviat i després cap a Vilassar de Dalt per anar a cercar un altre cop el Camí del Mig.

Fins aviat,
Joan LLadó

ESCAPADA A SICÍLIA. FINALS DE JULIOL DE 2010

Per Giovanni Leonardi

Uns imprevistos i urgents “assumptes legals” (res d’ antimàfia, aquesta vegada) em porten a passar l’ últim cap de setmana de juliol a la meva estimada terra natal, Sicília. Només tres dies, però suficients per encabir-hi una sortida amb bici de muntanya amb l’ Antonio i el Mario. El Salvatore i el Pietro (els heu conegut pel vídeo de la volta al volcà Etna de fa uns anys) al final no s’ hi poden apuntar. Tindrem altres ocasions per trobar-nos, encara som molt joves tots plegats i amb molts anys de bici davant nostre que ens esperen.

Després de l’obligat esmorzar amb “granita i briosce”, que coneixeu alguns
de vosaltres, sortim a fer una volta d’unes sis hores pels voltants de
Randazzo, als peus de l’ Etna, el poble que es veu en l’ ultima foto.
Res de corriols, son totes pistes pel “Parco Natural dei Nebrodi e le
Madonie”. Aquí no deixen obrir camins o traçades que no siguin els que
marquen ells, doncs la primera part de la sortida és molt tranqui, allò
d’ anar xerrant i explicar-se les recíproques sortides i aventures
esportives.

Els encomano, per conseqüent , una gran enveja per tot les
activitats que el nostre grup acostuma a fer, i em diuen que faran tot
el possible per a venir aviat a fotre una setmana de bici-només-bici
aquí a Catalunya. Serien 4 o 5, ja veurem si ho aconsegueixen, i si és
que sí, amb la vostra companya ja els farem flipar mandarines per un
tub…..

La segona part de la sortida va fora del Parc, per territori comanche, o
sigui per lliure i al teu aire, tallant camps i buscant dreceres i
corriols secundaris per a completar la volta, per un total de 68 qms.  i
uns 1.400 mts. de desnivell. En fi, una passejada pel que estem avesats
nosaltres, però molt distesa i agradable.

Ah! Les primeres fotos son d’ anar a “caçar orenga salvatge”, el millor
ORIGANO del món, que es troba només en terres làviques de l’ Etna, cap
els 1.000 metres.

Ens veiem passades vacances (les vostres, cabrons).
il GLANDE prosciutto.

Les fotos: cliqueu aquí.

GRAN TOMB EMPORDÀ-VALLESPIR-CONFLENT-ROSSELLÓ CARRETERA 03.08.2010

Per Joan LLadó

Suposo que per les dates on érem, la meva crida de fa deu dies per fer aquesta ruta en breu no va tenir gaire acollida. No retreuré pas a ningú de no acompanyar-me, ni jo mateix sabia quin dia hi podria anar. Abans de la festa major d’Argentona només em restaven el dilluns i el dimarts. Les previsions per dilluns no eren gens bones, així doncs, ho vaig deixar per dimarts, malgrat la meteo m’informava que hi hauria un xic de tramuntana. Això ja era més fotut.

(més…)

CRESTA NORD-EST DEL CARLIT 30.07.2010

Per Andreu Calvó

Son dos quarts de sis del matí, estic a sota casa esperant al Martí. Encara hi ha gent pel carrer que no ha anat a dormir, son les darreres espurnes de les Santes… això s’ha acabat. Amb la seva puntualitat habitual,  en Martí em passa a recollir, anem cap a Porte, la idea és la Cresta Nordest del Carlit, el cel encara descarrega però finalment amb el dia surt l’Astre Rei.

Desprès d’un cafè amb llet i una pasta , de no precisament avui, arribem a la barrera que dóna accés al llac de Lanos. Una noia molt bufona ens dóna un tiquet a canvi d’un euro i mig, en un tres i no res ja estem caminant muntanya amunt, tenim ganes de crestaaaaaaa.

Per sota de l´horari de la guia (som uns ànsies) arribem a sota la presa de l’Estany de Llanós, no veiem l’inmnesitat de l’estany fins que comencem a remontar tot seguint un tram de l’ARP (Alta Ruta Pirinenca, per qui no ho sàpiga). Ja fa una estona que tenim gana i parem com dos enamorats al Estany dels Forats. No hi ha ningú, i això ens preocupa. En una pedra hi posa…. “Atention Mufflon Fou¡¡¡¡” Serà un animal psicòpata i es cruspeix a tots els que passen per allà? Per si de cas mengem lleugers i enfilem per un zona herbosa fins al peu de la canal on comença la cresta. Una llarga canal sense cap complicació, ens deixa en el que vol ser l’aresta, sense més problema que vigilar no tirar cap roc, ens plantem al cim del Carlit, ara si que trobem gent, el Mufló Fou els hi ha perdonat la vida?

Quatre fotos i avall, aquí optem per baixar per camí normal, unes zigazages vertiginoses, sort que no hem pujat per aquí, ens deixem en un tres i no res, prop del Estany dels Forats, marxem  depressa no fos cas…………………. Un cop a la presa, ara si, veiem l’inmensitat del llac de Lanos, decidim baixar per l’altre vessant de la vall, més solei, però així podrem veure d’aprop el curiós estany triangular de Fontviva, els quàdriceps troben a faltar l’entrenament en muntanya… però el cotxe ja es a prop i això ens motiva. Sense més impediments un merescut banyet al riu i cap a casa.

He de dir, i segur que en Martí esta d’acord, que no es una cresta molt recomanable, però per pujar al Carlit d’una manera diferent no esta malament.

Horari: 6 hores
Quilòmetres: 17
Desnivell: 1400+

Les fotos: cliqueu aquí.