Pocs diumenges ens trobem a plaça amb una idea preconcebuda de l'itinerari a realitzar. Dissabte, l'Andreu proposà d'anar cap a ponent, cap a Sant Mateu, per fer alguns corriols del mapa del darrer rogaine corregut, el de Serra de Marina. El primer objectiu, Sant Mateu, era ben clar, el que veiem ben fosc era per on enfilar a Can Boquet des de Cabrils. Com que aquells verals no els tenim gens raspallats, vam prendre el camí dels cavalls i a veure què trobaríem.
Remences 2011: 05.56.21. Aquesta és la fita. Un cop coneguda la volta, l’ambient de cursa, les dificultats, etc, etc, enguany només cabia un objectiu que motivi el repetir la cursa: baixar el crono. Ni paisatge ni mandangues, si no baixava el temps no em donaria per satisfet i, a més a més, hauria d’aguantar la cantarella d’algun galifardeu pelut durant unes quantes setmanes. Això sí que motiva. En Manel i jo teniem clar des de ja fa temps que ens apuntàvem. És una fita que t’obliga a estar més en forma i a entrenar (sí, sí, entrenar!) més sovint. Amb aquesta premissa acudírem valents a la cita.
Dimarts al vespre mirant una de les meves webs de capçalera (Esquí de Muntanya), llegeixo una piulada del mateix dia 1 de maig en la qual explicava les encara molt bones condicions de neu de la zona de Vallter. No m’ho penso dues vegades i per tant a última hora del dia preparo els estris a corre cuita per anar a fer un tomb per la capçalera del Ter.
Quan en Martí es presentà el dijous al Casal amb un mapa a la mà i amb un somriure a la carona i ens va dir : nois, per aquest diumenge us he preparat una sortida a la Garrotxa per un recorregut inèdit, tècnic i molt macu.......ja ens varem imaginar de què aniria la cosa.
I així va ser. Grans pujades i grans baixades, en bici i a peu, boscos verds frondosos i humits, fullaraca per un tub, arrels i pedres per tres tubs, suor i llàgrimes en igual mesura que divertiment i riures, així com caigudes i relliscades variades, també en bici i a peu, varen ser els esperats i ja coneguts ingredients d’ una recepta que mai no falla per a gaudir d’ una sortida en bici de muntanya com deu mana.
Ara bé, mirant les fotos algú podria demanar: però, que pedaleu? Home, si que pedalem, es clar! ....de tant en tant.
Nois, ho confesso: m’he encapritxat de la flaca. Sí, sí, jo, en Formiga, el de la puta ratlla blanca, el de l’asfalt brut i pudent, el “talibà” de les trialeres. Què voleu que us digui. No hi ha més. Les llepolies que ens prepara en Pistons m’han viciat. No me’n puc estar de dir que no a una sortida amb la flaca. Serà per què per on passem no hi ha ratlla blanca, o si n’hi ha, és discontínua? Serà per què l’asfalt no put, emmascarat per l’ambient que l’envolta? O potser per què per on circulem gairebé no trobem cotxes? Serà per què poques vegades mirem a terra? La nostra vista salta del paisatge infinit a detalls concrets: masos amb història, altres restaurats amb gust sublim, bestiar pasturant, rieres i rierols, etc, etc. Orgull per al país i per la gent que l’habita.
El 2011 vaig fer la marató de Barcelona, era la meva primera cursa i quina millor manera d’estrenar-me que amb la prova més gran. Recordo que la vaig gaudir molt, al menys fins el km 30, a partir de llavors el patiment va ser gran i arribar als 42 km va ser tot una penitència. La recompensa va ser gran, la vaig aconseguir acabar i el temps no va estar tant malament, varen ser 3h36’.
D’aquella primera experiència, i segurament influenciat per la lectura del llibre de l’Arcadi “ Córrer per ser feliç” va néixer la idea de que cada any correria una marató en una capital diferent, dit i fet, la següent seria la de Paris.
No es tracta de córrer per córrer, es tracta de marcar-se una fita, d'entrenar per arribar-hi, de preparar la cursa, de planificar el viatge, d'aprofitar per anar-hi uns dies abans per fer una mica de turisme, de que la parella hi participi, de viure l’ambient pre-marató, són tot un seguit de sensacions i satisfaccions que van més enllà del fet de moure les cames.
Per segon any consecutiu tornem a Collserola, aquesta vegada amb l'equip complet (l’any passat en Carles, no va voler venir). Enguany en Ferran, es pot dir que corria a casa, la sortida estava a l’altra banda del carrer de casa seva, i com a bon amfitrió ens va obsequiar amb un complet esmorzar. La fase anterior a l’entrada en el recinte tancat de la cursa sempre amb els mateixos dubtes i incerteses: malles llargues o curtes? Plourà o no? porto prou menjar? tinc prou pocions màgiques? estaré a l’alçada?
Si, ara sé el que és una brevet. Sense voler-ho, el divendres Sant, en Joan i jo, ens embarquem en una quilometrada per avorrir la bicicleta. Ens trobarem a Canet, aquí en Joan ja portava els 15 km que hi ha des de Mataró i venia acompanyat d'un cicloturista de Badalona que anava cap a Palamós. Ens acompanyà fins a Malgrat on ens separàrem. Vam fer via cap a Tordera i d'allí fins a Anglès, on decidírem de seguir cap a Girona; una possibilitat era seguir cap a Sant Esteve de Llémena, per agafar una pista de sorra cap a Sant Aniol de Finestres i baixar cap a Mieres, objectiu de la sortida. Tanmateix ho vam desestimar per no conèixer l'estat de la pista i la llargada de la mateixa. Millor. Sempre hi podrem tornar.
El matí va començar reunint-nos a la plaça Fivaller ben d’hora, vàrem coincidir amb els ” flaqueros” a les 6:30 am. Els bicicorriolaires que anàvem a fer la Trona del Rei amb btt, érem en Martí, l’Anscari, en Valentí, en Manel Quadrada, en Giovanni, l’Andreu, i jo. Vàrem carregar les bicis a la furgo d’un servidor, i cap a Santa Coloma de Farnés hi falta gent.
Abans d’enfilar-nos a les bicis vàrem parar en un bar de Santa Coloma a fer un cafè i unes pastes per agafar forces per la gran baixada que ens esperava.
Arriba el bon temps i les flaques més inquietes desperten del son hivernal. A uns quants ens ve de gust fer una tirada amb una mica de cara i ulls i després de vàries propostes del mestre Pistons, finalment qualla la del Ripollès que, per horaris de diumenge, quadra força. Sortir aviat i ser a les postres a casa.
A quarts de set ens trobem 6 flaqueros a la plaça on la resta de la colla, de mig amagat nostre (mail?, Whatsapp?) se’n van a fer voltes a la Trona del Rei, a veure si algú de la canalla es fa un home, que ja li toca (deu estar fent el canvi ja que està molt mogudet últimament). Dues furgonetes plenes de bicis i maillots corriolaires, quina patxoca!!
Som a l’ entrada de la primavera i per fi cauen les primeres nevades de la temporada amb cara i ulls a la zona del Pirineu Oriental. Des de dalt de la collada de Tosses veiem el que hauria de ser habitual, la Cerdanya, el Cadí el Pirineu mal anomenat francès ben curull de neu.
Amb en Martí decidim anar a fer un tomb pel Pic de l’ Estanyó i fer una volta circular. Mira que ara hi ha neu a prop però nosaltres anem a cagar.
Per canviar d'aires i no fer patir les costelles, he fet una escapada amb la flaca per La Selva i les Guilleries. Fa temps que tenia a la testa la intenció de travessar per l'embassament de Susqueda i enfilar-me fins a Sant Hilari. Amb la previsió del temps a favor, era evident que faria un dia radiant. I així ha estat. Cap a un quart de nou he arribat a Santa Coloma, m'he preparat i he començat a rodar en direcció a Aiguaviva.
Ahir, al Casal, tot fent la tertúlia, en Pep ens convidà, per celebrar el seu sant, amb un parell de safates de dolços, uns plats de ganyips amb el seu vi bo, que també se'n diu músic, i cava. Esplèndid. Per molts anys. Que bé que passen avall aquestes menges després de sopar i més encara havent fet l'escapada nocturna amb bici. En Martí portà els mapes de Navarra per preparar les rutes pel cap de setmana de la fira. L'Anscari prengué bona nota, doncs ell es farà càrrec de conduïr el ramat en lloc d'en Martí qui, per qüestions laborals, no podrà ser-hi.
Els de Bicivicigarrotxa ens ténen massa bén acostumats i des de la seva web ens han ofert un altre plat d'alta cuina: la Senglar 2.0 Diumenge passat el vam anar a tastar i en Tresunces ens explicarà el seu parer tot estrenant-se al bloc amb la seva ploma. Com ja podeu suposar i ho tenim comprovat a bastament que, voltar per aquelles comarques sempre és garantia de rebre moltes, variades i agradables sensacions: veiem-ho.
El planeta Corriol era, com la majoria de planetes, més aviat lleig i sobretot molt avorrit. No hi passava mai res, perquè de fet, no hi vivia ningú. Era un planeta inhòspit, només hi havia sorra i un parell de bassals d’aigua. Ah si!, i un robot que algú es va deixar allà i que es dedicava a collir brossa. El robot es deia BUOL-I.
Com en el planeta no hi vivia ningú, doncs és clar, no hi havia brossa per recollir, el pobre BUOL-I es va tornar una mica boig, allà tot sol, i amb la seva pala de recollir brossa es dedicava tot el dia a fer caminets entre la sorra. Però un dia la seva trista rutina es va trencar al trobar sota la sorra un aparell de forma rectangular amb un botó rodó de color vermell i una antena.
Intentant de posar un xic de color o de gràcia a les sortides dominicals, vaig proposar de tornar cap a Céllecs, com havíem fet tres setmanes abans, i fer el camí prehistòric. Ens dirigírem a Sant Bartomeu pel camí més ràpid: Riera de Clarà i els Burros.
Va ser una matinal on anàrem tastant i ens esplaiàrem enmig d'un dels més preuats tresors i característics distintius de la comarca, enclavats i diseminats en les nostres velles muntanyes: els arrodonits, entranyables i enigmàtics blocs granítics.
No tenia pas intenció d'escriure res sobre l'escapada al Montnegre però en Gio em demanà que fes quatre ratlles per acompanyar les fotos. Doncs heu-les aquí.
No es pot dir que fos una sortida per cantar-hi els àngels però almenys vam variar de terreny de joc, vam anar en tren, vam descobrir nous paisatges i ens vam esplaiar, que és el que compta.
Sortim del refugi de Conangles (al peu de la boca sud del túnel de Vielha) tot jugant amb les llengües de neu que encara hi ha en aquestes alçades. Aconseguim arribar a una pista suficientment innivada que amb un parell de llaçades va guanyant alçada fins ja als peus del circ de Conangles, on en forta pendent fem unes dretes ziga-zagues marcades al més pur estil Mamalló... I amb un vist i no vist som dalt del coll de Conangles i s’obre davant nostre l’alta vall de Rius amb els seus tres llacs.
Ja que en la sortida nocturna habitual dels dimecres vàrem fer una foto de tècnica similar a la treballada per il•lustrar el primer conte bicicorriols, us presento la segona entrega. En realitat, el conte pròpiament dit vindrà més endavant, en un tercer escrit. Abans considero necessari fer una sinopsi dels personatges que hi intervindran per tal de facilitar la comprensió als lectors. El fet que els noms dels personatges coincideixin amb els sobrenoms que tenim a la colla, només m’ ha servit d’inspiració, i en cap cas la descripció feta s’ acosta a la realitat.
Començant amb el propòsit de pujar cap a Céllecs, avui hem acabat arrodonint una altra gran matinal de bicicleta. L'acabem tot baixant el Camí de les Aigües de Premià de Dalt.
Tots plegats hem restat convençuts que cal canviar d'aires per no ser preses de la monotonia i, cal dir més: encara no hem trepitjat tots els racons que ens amaga la nostra estimada comarca i els seus entorns. Som-hi.
