BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

EL RATPENAT DE REQUESENS: ESPOLLA, PUIG NEULÓS i SALLAFORT 02.05.2021

Puig Neulós. Autor: Albert Gómez

Per Joan Lladó

Feia un grapat d’anys, possiblement d’ençà la primera vegada que vaig pujar al Puig Neulós –un dissabte, 13 de setembre de 1997, amb bicicleta i acompanyat d’una colla ben fornida d’inadaptats: el meu germà en Jordi, el Magret, en Forniga, en Valentí, l’Àngel, en Carles, en Fred, en Miquel, en Xarli i el Niño Gusano– que, el passadís que s’observa vers llevant, pelat de bosc i cobert d’una catifa verda que conforma i ressegueix tota la carena fins el Pic de Sallafort, em fascina. Ho he repetit manta vegada, els crestalls, arestes o lloms, lliures de vegetació, em sedueixen.

 

Puig Neulós. Setembre de 1997. Autor: Joan Lladó

 

Alguns anys més tard, el 2001, quan vam tornar-hi en l’escapada d’estiu amb la colla, hagués estat una bona oportunitat per resseguir-la però de ben segur estaríem distrets en altres afers més agradables, per no dir voluptuosos, o presumiblement, no encaixaria en l’itinerari. Aleshores, tampoc.

La qüestió és que, durant els mesos que hem estat confinats, se m’han desvetllat alguns records d’aquells que resten pregonament en la memòria i entre aquests, el que m’encisà vint-i-quatre anys enrere. I així, entre mapes, plataformes de rutes i vídeos, vaig preparar el tomb que hem intentat de resseguir el diumenge del primer cap de setmana que ens permetien de sortir foracomarca. Àdhuc, per què el tomb restés amb un final en forma de cua de peix i no ens veiéssim aventurats i immersos en una veritable ″lladonada″, el darrer cap de setmana sens límits comarcals, vaig acostar-me a l’Albera per comprovar l’estat i dificultat del descens de Sallafort fins al Coll de Banyuls. N’hi vaig donar la conformitat; de ben segur que en gaudiríem.

Inici dels descens des de Sallafort. Treball de camp. Autor: Joan Lladó

Espolla, vessant sud de l’Albera, Alt Empordà. 124m.s.n.m. Primer diumenge de maig. Cel ennuvolat. Els nou que hem pogut escapar-nos engeguem màquines quan son tres quarts de nou del matí, mitja hora més tard del previst perquè algun incívic havia deixat el seu cotxe enmig del meu gual. Travessem el poble i per pistes amb rumb a nord-oest, anem de dret cap a Requesens. No ha estat una aproximació precisament ràpida. Se’ns han presentat alguns repetjons de ronyonada i un col·lega del país, que ens ha agafat, ens ha enredat en interessants corriols que ens han entretingut. Donem les gràcies a en Salvi de totes maneres pel seu breu guiatge.

Camí d’Espolla a Requesens. Autor: Pep Famadas

La visita al castell (500m.s.n.m.) era obligada, malgrat que ens desviava del camí. N’hi havia que s’hi apropaven per primera vegada. Seria molt interessant, amb temps suficient, de demanar hora i poder-lo visitar per dins. És una experiència única. Me n’adono aleshores que he oblidat les bateries de recanvi de la càmera. Avui però, no em sap tant de greu de no poder fer el reportatge gràfic, veig que els companys s’hi esmercen. Així em podré dedicar a la ruta quan siguem dalt de la carena per què és on més ho necessitarem i convé, també, no perdre més temps del compte en aturades.

Castell de Requesens. Autor: Pep Famadas

Ben a prop de Santa Maria de Requesens, retrobem l’aborigen que ens indica per on hem de començar a enfilar vers el Puig Neulós. L’acomiadem. Ell se’n va cap a ponent per resseguir el camí de l’avió estimbat que es troba als peus del Roc de les Cols.

Faig un incís per deixar uns instants la ruta i esplaiar-me en anècdotes i memòries ara que estic rellegint els “Records d’un excursionista” d’en Carles Bosch de la Trinxeria. Aquest senyor, en el seu llibre editat l’any 1887, en plena renaixença i enmig de l’anarquia lingüística, ens conta en el capítol dedicat a la cacera del senglar en els boscos de Requesens, que, entre els caçadors de la comarca –n’hi havia d’Espolla, de Cantallops, de Sant Climent, de Figueres, també el procurador del senyor comte de Peralada, el senyor Soler, director de la cacera i que viu al casal de Requesens– hi havia, també, el Sr. Pau Sorribes, ric adroguer de Mataró. Escriu, en l’edició original no normalitzada:

senyor d’ uns 40 anys, molt franch y amable; estatura regular, primet, amich de casseras  y pesqueras; un ver sportsman. Se trobava á Figueras y al saber que anavam á cassar lo senglar, pregá al senyor Soler de l’ admetre en nostra comitiva. Prompte ferem ampla coneixensa. Me contava que sa afició predilecta era anar á agafar aucells ab las telas ó filats. Tenia reclams de tota mena: verdums, passarells, gafarrons, cardinas, etc. Los dias de passa se ‘n anava carregat de gavias á parar las telas sobre l’ erm de la platja; era sa diversió preferida. Vingué vestit d’ un trajo de vellut de cotó ratllat que s’ havia fet fer exprés á Figueras para la gran cassera; tot ell feya una olor particular bastant desagradable degut á la goma ó cola del vellut. Portava una gorra del mateix vellut ab una petita ploma d’ esparver posada ayrosament al costat dret, subjectada per una civella elegant, lo que li donava un fals ayre de highlander; calsas fins al genoll, botins de cuyro, botinas primetas molt ajustadas; un sarró sens mácula, una escopeta de dos canons com si surtís de cal armer. Se coneixia que era més cassador de ciutat que de montanya.

-M’ alegro moltíssim de coneixel, li diguí jo, y encara més de tenirlo en nostra companya. Pero s’ hi ha ben pensat? Mirís que aixó de cassar lo porch senglar es altre cosa que de cassar piulas y gafarrons.

-Que vol que li digui; me sembla que no es pas tant com diuhen. Ademés quan tornaré á Mataró, m’ agradará de contarho, pero no ‘m voldrán creurer.

-Ja porta bayoneta?

-No senyor; pero he comprat un ganivet valenciá capás d’ estripar qualsevol senglar que se ‘m presenti al devant.

-Bé, home, bé: es molt ben pensat.

 

Entomant els comentaris irònics i murris que rebia el caçador del Maresme, aquest preguntà al masover de Requesens:

–Y llops, ne tenen molts en aqueixas boscurias?

-Aixó segons. Al hivernás, quan la fam los apreta baixan de l’ alta montanya y s’ arriman á Requesens y á l’ Albera, pero may nos quedem sense; sempre n’ hi ha un ó altre.

L’ altre dia m’ escanyáren un badell esgarriat de la vacada; era cap al cim de la ubaga. Coneguí que havia sigut feyna sols d’un llop perque n’ havia deixat la mitat. Pensí ab mi mateix: tu hi tornarás aquesta nit pera menjarte l’ altre mitat.

A 25 passos del badell hi havia una barraca de carboner. Cap entrada de fosch m’ hi posí á l’ espera. Feya clar de lluna. Envers las nou vaig veurer una ombra que voltava ‘l carnús; jo preparat, lo canó dins d’ un foradet de la barraca. Me feu bojejar mes d’ un quart: tantost s’acostava, tantost s’apartava, may me venia bé. Al fí se abocá sobre ‘l carnús… lo tenia al cap del grà… tiro… feu un bot endiablat; corrí tot seguit; desaparegué rodolant bosch avall dins la foscor de la nit. L’ endemá al tornarhi vegí d’ un tros lluny mon llop estirat dintre un gorch del correch de Mirapols; l’ aygua era encara tenyida de sanch.

-Y vosté, senyor Sorribas, quinas casseras fan á Mataró li preguntá ‘l Sr. Soler.

-Jo li diré, nos reunim tres ó cuatre companys y aném per aquells voltants. Los aucellets pagan la festa, y encara no s’ en troban gayres. Al tornar á la població després d’ haver rodat tota la tarde sense tirar   —[167]→   un tiro, pera exercitarnos á tirar al vol, fem pallas curtas pera saber qui de nosaltres tirará lo casquet enlayre. La última vegada me tocá á mí, hi tiraren tots al cop… cap perdigó l’ havia tocat…

Al sentir aixó, mossen Geroni prengué un polvo; y en Forniol que bebia s’ ennuagá. Los pagesos de Requesens feyan la mitja rialla, mirantsel ab atenció.

-De quina terra es vosté? y perdoni, li digué en Salvi, d’ Espolla.

-Só de Mataró…

-Bé, per molts anys…

 

Comencem, doncs, l’escalada al cim més alt de l’Albera i ens anem posicionant. La pista és llarga però amb un pendent prou ajupit per poder observar i distreure’ns amb el que ens envolta: uns boscos imponents i uns exemplars vegetals que impressionen. Hem trobat, des d’Espolla, gran varietat d’espècies: suros, alzines, roures, faigs, avellaners, castanyers, arboços, brucs, grèvols, freixes, teixos. L’amic Pep, enginyer del ram, ens n’indica algun exemplar difícil de trobar. I és que la clotada de Requesens, tot i estar encarada a migdia, en l’altitud en que es troba i ben abrigada de vents i baixes temperatures, conté una diversitat arbòria molt important.

Pista del Puig Neulós. Autor: Pep Famadas

Les agraïdes i regalades fonts i els torrents que hom es troba al peu de camí, conviden a aturar-s’hi i gaudir uns instants del tresor que les embolcalla en un ambient de recolliment.

En el penúltim revolt abans d’arribar a la carena del cim, on ben a prop s’hi troba la font d’en Ricard i per sota els pous de glaç del Neulós, fem una aturada per aplegar-nos i de pas esmorzar. Són dos quarts de dotze i de quarts de sis que ens hem llevat, pensem que ja toca. El cel és ben tapat i amenaçador. Penso que per finir la ruta establerta, anem molt tard, ens resten tres hores per arribar a l’hora convinguda. Haurem de cercar una escapatòria si no volem arribar a misses dites.

Reprenem la marxa i després de travessar la porta que tanca la pista, arribem a la carena que és lliure i neta de bosc. La visió es dilata i podem observar la plana empordanesa als nostres peus tancant-la a llevant l’arc que forma el golf de Roses que ens té a punta de fletxa.

Arribant a la carena del Puig Neulós. Autor: Pep Famadas

Per assolir el cim amb més facilitat, agafem la carretera que hi du i que arrenca d’El Pertús. Quan fineix, amb una grimpada i cop de ronyons, ens plantem al bell cim, als peus de la majestuosa fita o Torre d’en Manel, bastida l’any 1886 per en Manel Costa, pastor rossellonès. Som a 1255m. d’altitud. Hi coincidim amb una altra colla de ciclistes i d’altres excursionistes. Ens hi fem la foto de grup i sense entretenir-nos gaire, tirem avall com bales per la carena vers el Coll de l’Orri. Ens desviem una estona de la carena per endinsar-nos, just on trobem el refugi de la Tanyareda, en la majestuosa fageda i observar els obsequis que ens ofereix aquell espai de muntanya. No sabem com expressar la nostra joia i admiració de tenir al davant semblant espectacle. Hom no pot deixar de caçar amb les respectives càmeres aquells instants. El país sempre ens en té una de preparada.

La Tanyareda. Autor: Pep Famadas

En terreny més ajupit alternat amb algun repetjó, el mateix corriol ens torna a la carena, al Puig de l’Orri (973m.), el Ras de la Menta i el Coll de l’Estaca. Aquí toca desplegar mapa, mirar bé els gps per trobar-hi possibles escapatòries. Reitero el meu pensament que arribarem tard de ben segur. Els mapes no ens indiquen cap alternativa factible que baixi cap a Bausitges i decidim de continuar l’itinerari previst.

Coll de l’Orri. Autor: Pep Famadas

Al Coll de l’Estaca (1023m.) baixem a la pista que resseguint la corba de nivell pel vessant nord i en exuberant fageda, ens menarà de nou a la carena a llevant del Pic dels Quatre Termes (1157m.). Ens trobem a la capçalera de la Massana. Deixem el llom que ens duria al refugi de Colomates i el Camí de l’Aigua i voltar el Pic de Sallafort pel vessant nord per accedir a aquest cim, directament, per la carena principal. No hi podem arribar fent drecera perquè una espessa mata de boix i d’altres arbusts ens ho impedeix i l’hem d’envoltar enfilant-nos una estona vers ponent. En ser al Coll dels Terrers seguim un camí prou fresat que du cap a la vall. Ens ho mirem amb calma i en no tenir clar que el camí tingui continuïtat, optem per rematar la ruta enfilant el Sallafort (993m.) que el tenim a tocar. D’aquí estant, ensenyo als companys tot el crestall que baixarem quan haguem fet cim.

Fageda del Coll de l’Estaca als Quatre Termes. Autor: Pep Famadas

Fem el darrer esforç alternant el camí del GR i algun prat per coronar el darrer escull. Són prop de les tres de la tarda. Ja hauríem de ser a taula. No tenim ni temps d’anar a visitar el refugi Tomy ni les vistes que ens ofereix aquesta talaia damunt la costa del Rosselló, però sí, una bona excusa per tornar-hi aviat.

Des del Pic de Sallafort, la Torre de Madaloc i Banyuls. Autor: Albert Gómez

Comença a ploure quan tot el grup és agrupat a l’inici del descens. Ens anem col·locant segons el nivell de cadascú i aviso l’Uri –anirà el primer– que just començar, és on hi ha les dificultats. Voltem per l’esquerra, per llevant, una punta que entre els seus penyals hi discorre el viaró. Passat aquest, esperem tothom que arribi, car, en aquest tram el camí és perdedor. Transitem pel sector més dret i tècnic, resseguint sempre el crestall. La pluja, l’ànsia de baixar, anar a tres quarts de quinze, fan que no ens puguem entretenir ni a observar el terreny ni a caçar-ne algun instant de la davallada. Però malgrat tot, com xalem de la baixada… Quin “divertimento”! L’esglai, en lliscar damunt alguna de les llosses molles, et fa pujar la temperatura sobtadament. Ardència per la tensió. Per sort, el camí, tret d’alguna zona força exposada, és molt franc. Dels que són fets per a la colla.

Refugi del coll de Banyuls. Març 2021. Autor: Joan Lladó

Abans d’arribar al Coll de les Eres (684m.), hem de superar el segon sector més exposat amb uns graons vertiginosos i humits i en el que hi coincidim amb uns quants excursionistes que enfilen a peu i que amablement i amb alguna floreta inclosa, ens cedeixen el pas. Després del coll, el pendent s’ajup i el camí més obert i sense tants entrebancs, convida a pujar la velocitat. Passem la cruïlla del Rimbau i al trencall que dobla per arribar al Coll de Banyuls (355m.) fem una aturada tècnica. Són dos quarts de quatre. Mentre esperem la resta de companys que arribin, un grup de tres s’avança cap a Espolla per avisar que arribarem tard, cap a les quatre.

Tot just que veiem arribar els companys, arrenquem per fer la darrera davallada fins el coll. L’Àngel ha hagut de fer tot el descens en precari doncs la tija del selló no li baixava. Damunt l’asfalt de la carretera, esperem sota una fina pluja que hi siguem tots. Un parell de cotxes dels gendarmes francesos fan guàrdia a la frontera que marcaren artificialment els dos estats ocupants. Via fora!

Tirem avall com coets per poder fer una bona sobretaula. Diria que ens ho mereixem. Tibo al davant amb en Martí i l’Uri a roda, que aprofiten l’estela. Els repetjons al 9 i 10 per cent ens encenen els quàdriceps. Espolla. Són les quatre. Cap a taula de La Fraternal!

Per molts anys,

Joan Lladó.

P.S.: He intitulat aquesta entrada amb el Ratpenat de Requesens com a homenatge a aquest animaló que, segons els tècnics, n’hi ha divuit espècies en la contrada. La primera vegada que vaig visitar el Castell de Requesens fou estant de colònies al mas Tibau d’Agullana, cap a l’any 1976 o 1977 amb el Grup d’Esplai Els Cabirols d’Argentona. En una excursió que vam fer a peu fins el castell, que aleshores era totalment obert i deixat de la mà de Déu, –en una visita posterior en l’any 1985, la situació de les estances interiors era realment deplorable– ens introduirem en una tenebrosa gruta on, amb la nostra fresa, alteràrem els centenars de ratpenats que eixiren damunt dels nostres caps inesperadament fent confegir uns xisclets estridents i neuròtics, sobretot a les noies. Actualment, la gruta no és visitable per protegir-ne l’espècie. Haig de dir que per casualitat, el dibuix de la ruta té la forma d’un ratpenat amb les ales obertes.

Enllaç de la ruta en 3D: cliqueu aquí.

Els bicicorriolaires:  Albert G., Àngel V., Anscari N., Martí M., Oriol N., Pep F., Rafa F., Valentí T. i Joan Ll.

Distància recorreguda: 49 km.

Desnivell: 1800 m.

Temps amb aturades: 7 hores

Les fotos d’en Pep: cliqueu aquí.

Les fotos d’en Gomes: cliqueu aquí.

Les fotos d’en Martí: cliqueu aquí.

Les fotos de l’Anscari: cliqueu aquí.

Les fotos de l’Uri: cliqueu aquí.

 

Esmorzar/dinar a Santa Maria de Requesens. Setembre 1997. Autor: Joan Lladó

 


  1. Ostres Joan! Quins records! Gràcies per publicar la foto a taula de la sortida antiga. Recordo que érem dinant sota un castanyer bord i anaven caient castanyes de quart de quilo je je je! Vinga! Una abraçada a tothom.

  2. Joan, quina capacitat que mostres usant la pluma d’escriure! Impressionat! Quins records d’amdues sortides! Tot i que escasos!

    Afegir que, si la memoria no em falla, quan amb el Grup d’Esplai Els Cabirols tornavem des de Cantallops a la nacional, un tram el varem fer sobre un camió, i crec recordar que portava bombones de gas. Quines coses! Allò eren uns altres temps!

    Felicitats nano per escriure així! I quina enveja la sortida de Bicicorriols!

    1. Caram! Això de pujar damunt un camió amb bombones de gas no ho recordava. Si que se’m va obrint la memòria de pujar damunt algun vehicle. Gràcies pel comentari.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.