BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Diumenge, quaranta-nou  dies després de la trencadissa de colze i canell,  vaig tornar a pujar a la gruixuda. El retrobament fou càlid i afectuós, li vaig parlar tendrament tot explicant-li que no era pas culpa seva, si no d’ una llosa humida i d’ un conductor més aviat poc hàbil, no fos cas que la reina durant aquests dies hagués agafat sentiment de culpabilitat.

El cert és que el retrobament va durar tot just uns segons, doncs de
seguida em vaig adonar que la caiguda havia malmès la maneta del canvi i
vaig tenir que recórrer a la seva antecessora.

Bé, el pla de fet era agafar un parell d’ horetes la flaca, i després
fer un test amb la gruixuda tot sortint amb en Jofre, que per culpa de
la meva patacada només havia pogut treure una vegada la nova Trek
(portada molt amablement pels reis d’ orient, curiosament en tenen d’
iguals a la botiga que tenim davant de casa).   Així doncs, no em vaig
trencar massa el cap, vaig fer Orrius, Sant Bertomeu, la Roca i Parpers ,
he de dir que amb bon ritme tot i els dies de parada obligada. Les
sensacions prou bones, el canell quasi no em va molestar i el colze si
que em feia un xic la guitza al cap d’ una estona de tenir el braç en la
mateixa posició, però res que un tio fort i valent com jo no pogués
aguantar.

Un cop a casa, canvi de bici i amb el meu jove acompanyant enfilem cap  a
la riera d’ Argentona, on trobem l’ habitual corrua de gent amb BTT 
tapada fins a dalt com si estiguéssim a Sibèria (gent que com sempre
desapareix màgicament en quan agafem el primer corriol), prenem el GR
direcció Òrrius i agafem aquell corriol a l’ esquerra que ha deixat de
ser corriol, i pedalem fins que el meu acompanyant es queixa de gana,
cosa que solucionem tot fent un agradable mos a la plaça d’ Argentona, 
tot gaudint de la cervesa, del solet que fa, i de les mosses que
passegen tot sabent que son admirades al seu pas.

En fi, que probablement ja sigui només qüestió de tornar a agafar la
forma (i baixar els tres quilos i mig augmentats aquests dies…) i a
esperar la propera patacada.

Fins aviat,
Adrià

He recopilat les aportacions escrites dels voluntariosos corriolaires sobre la sortida que diumenge vam fer a Osona. L’inici de la ruta va ser a Calldetenes, lloc de trobada amb el guia ocasional, en Nanses, que ens dugué a conèixer els camins i corriols dels espadats occidentals de la Vall de Sau: el Munt, el Salt de la Minyona fins a Vilanova i tornar per Sant Sadurní.
Aquí teniu doncs les opinions anònimes d’alguns esforçats ciclistes. A veure si endevineu de qui és cadascuna. N’hi ha que no han entès el missatge i es delaten de seguida, els costa, però què hi farem… D’altres encara no han opinat perquè no s’hi veuen de feina. Els excusem. Si en sabessin el premi…

Les fotos d’en Pistons: cliqueu aquí.

Ens van dir que els feien tant o més bons que a can Barris. L’emissor d’aquest missatge o va beure massa abans d’hora o cobra de Les Oliveres o el cuiner aquell dia estava de bones, perquè millors, ja us puc assegurar que no. Els primers que ens van servir, la primera tongada de llaunes, podrien acostar-se als de can Barris fent un gran esforç, però la segona, ni pensament. Els segons, a diferència dels primers, no tenien cap mena de gràcia; la salsa un punt dolça, amb una textura de suflé que s’havia aplicat amb una màniga de pastisseria i els havia donat forma de lionesa, per a uns caragols a la llauna, si de bon principi ja no tenen el que esperes d’aquesta menja o no hi trobes la novetat en el gust, adéusiau. Tampoc era per llançar-los…

Cal dir també que, d’ambdues tongades, cap havia quedat prou sucosa, o almenys amb un suc prou llaminer per poder xuclar el caragol posant-lo totalment a la boca com ens agrada de fer a tots plegats, ni per sucar-hi pa.

Tot i així, la trobada no se’n ressentí en cap sentit, tot el contrari. La gresca i la tertúlia no tenien aturador i els records d’èpoques passades, com sol ser habitual, no faltaren a taula.

S’acordà per unanimitat de puntuar la caragolada en aquest restaurant amb un sis i mig, per tant, i sap greu dir-ho, difícilment hi tornarem.

Es brindà també en memòria de l’entranyable convilatà en Joan Padrós i Marfany que morí el dia abans amb 54 anys. Que descansi en pau.

Els començals no corriolaires: el Loteru, en Nasi, el Rei, en Ciano, en Nicu, en Miquel, en David, en Sambo, en Florde i el Moreno.
Els corriolaires que vam ser a la caragolada: el Senyor, l’Home no tant senzill i en Pistons.

Per veure les fotos, cliqueu aquí.

Fins al propera,
Joan

Per començar el cap de setmana, què millor que fer una sortida per estirar les cames? L’excusa: l’estrena de la nova joguina “voladora” d’en Luca Skywalker, una TREK doble de carboni.

Quedàrem divendres a les 15.30 a Can Prosciutto, sobre les pistes d’atletisme. En representació de la colla el Grand-Prosciutto i un servidor, i també, durant una estona, el Nét de la Trini i l’Home no tan Senzill (condicionats per les obligacions familiars). Per part d’en Luca alguns amics voladors (en Bernat Guàrdia, en Carles Barcons, en Miki Sanmartín i en Dídac Guàrdia).

Per començar la sortida i escalfar una miqueta pujàrem cap a Can
Bruguera i anàrem a buscar directament el mega-descens situat prop de la
Cabana dels Caçadors on els “descenders” ens demostraren les seves
qualitats i els vols que es poden fer amb aquestes màquines. Sense
paraules, espectacular!

Després férem el corriol-descens de l’Oriol. I a
partir d’aquí un recorregut més “terrenal”. Tornàrem a pujar cap a la
pista de Can Bruguera per anar a fer els corriols de les fonts, que hi
ha per darrera el camp de futbol, anàrem a buscar Can Nogueras i per
acabar la tarda: la “cirereta”: La baixada de les Cosidores (que la
majoria dels descenders no coneixien). 

Anàrem a un ritme força alt i
divertit fins a la Cabana de l’Indigent. Pregunteu al Grand-Prosciutto
com va disfrutar des del darrera veient les cabrioles del seu fill Luca i
els altres bikers.

De tornada al punt de sortida alguns ja estaven una mica “tocadets”… deu ser perquè estem a principi de temporada…

Espero que algun dels “descenders” comenti què li va semblar la sortida i
si volen, es pot tornar a quedar, que de corriols per mostrar-los
encara ens en queden força!

Degut a la falta de neu aquest any molts de nosaltres encara no n’ havíem tocat, per tant, a aquestes alçades de temporada encara no ens hem calçat els esquis!

Sort que en Xarli sempre està alerta i insisteix amb propostes de sortides per gaudir de la nostra activitat preferida.
Sortirem dos cotxes doncs serem sis. Uns sortiran divendres a la tarda ( Xarli,  Santi, Dani i Carles) per fer nit a mig camí i el dissabte poder començar d’hora.
En Gomes i jo sortim dissabte doncs treballem fins tard, i fins al mig dia no comencem a foquejar des de l’estació d’esquí de fons de Nerin.

Tot dirigint-nos al Collado Gordo ens
adonem de la grandiositat del lloc, les vistes des d’aquest plató son
espatarrants. Quant per fi arribem al Collado Gordo dubtem per on seguir
però el seny ens aconsella no seguir flanquejant direcció al refugi de
Goriz, doncs les vertiginoses pendents sobre la vall d’Ordesa fan
basarda. Decidim fer camí cap a Goriz per la carena del la Punta
Custodia que tot pujant-hi ens regala unes generoses vistes. Divisem
davant nostre des dels Gabieto, Taillon, la bretxa de Roland, el Casc,
la Torre de Marboré,els pics de la Cascada, el Marboré, el Cilindre, el
Mont Perdut, el Soum de Ramond, i la Punta de las Olas, tots ells pics
de mes de 3000m.

D’aquí fins el refugi, primer és en descens fins al Collado superior de
Goriz i després tot flanquejant fins a Goriz. Arribem a mitja tarda i
no dona temps de fer res més, per tant, tota la colla ens dediquem a
disfrutar d’unes cerveses a la terrassa del refugi mentre el sol es va
amagant darrera dels Gabietos.

Diumenge sortim amb les ganivetes posades pràcticament des del refugi.
Primer direcció al Mont Perdut i un cop sota el Cilindre flanquegem per
sota les seves monumentals parets direcció al pic de Marboré. A la part
alta de l’ascensió trobem zones glaçades que ens fan posar els pels de
punta… les anem trampejant com podem però arriba un moment que desistim
i ens veiem obligats a deixar els esquis uns 300m sota el cim. Calcem
grampons i en un moment som al cim de Marboré.

Fa un temps increïble! No bufa ni un bri de vent i la temperatura és
alta, cosa que ens permet disfrutar a consciència de l’espectacle que es
mostra davant nostre.

Per en Gomes aquest cim té un significat especial doncs  li porta molts records.
Si, si, en gaudim plenament ja que l’espectacle s’ho val!
Comencem el descens una mica esporuguits per les plaques glaçades, però
per sorpresa nostra comprovem que el sol ja ha estovat la capa glaçada i
podem disfrutar d’un molt bon descens.

Un cop a Goritz eixuguem les nostres goles amb unes bones clares i
agafar forces per tornar a pujar el cim de Punta Custodia per unes pales
dures i glaçades que ens tornen a posar amb màxima alerta. Però un cop a
dalt, comencem a baixar per l’estreta i aèria cresta amb un ambient
fantàstic, doncs  a la nostre esquena tenim la barrera monumental de les
tres Sorores, a l’ esquerra i 1800m per sota nostre l’imponent barranc
d’Añisclo i a la dreta, a uns 1700m per sota dels nostres esquis, la
joia del Pirineu : La vall d’Ordesa.

Un cop al cotxe estem molt contents doncs hem fet una sortida per una
zona especial de veritat. Aquí les formes calcaries, l’alçada dels seus
cims, el color de la roca…, en definitiva, és del tot especial!

Gràcies companys per una esquiada de cinc estrelles.

Imagino que ahir l’ Albert Illamola es devia llevar com qualsevol altre dia, devia de donar el bon dia a la Maria, potser acariciar-li la panxa on fa tres mesos que hi creix una criatura, donar un petó al seu fill de dos anys i marxar cap a la feina. M’ ho imagino, però coneixent ni que fos una mica l’ Albert, segur que la cosa devia anar si fa no fa d’ aquesta manera.

Qui havia de pensar que per culpa d’ un tràgic accident laboral  l’ escena no es tornarà a repetir.

El cert és que no puc presumir d’ haver conegut massa l’ Albert, ens unia aquell típic grau de parentiu de naixements-bodes-funerals, però tot i així puc assegurar que era d’ aquella classe de gent que als tres segons t’ adones que és bona persona.

Recordo amb quina il·lusió em va ensenyar fa uns mesos la seva nova bici, i també quan no fa massa havíem coincidit en l’ organització de la cursa l’ Orrienca i havíem parlat de fer alguna sortida en BTT, ja que els nostres gustos corriolaires son ben similars. Lamentablement no hi hem estat a temps.

Set galifardeus ens trobàrem a la plaça per anar a fer el tomb de diumenge al matí. L’Anscari proposà d’anar a fer el nou corriol d’en Giovanni i després el descens de la cabana. Ens anava prou bé a tots plegats, més a en Pep que havia de ser d’hora a casa. Així era que iniciàvem aquesta matinal que es presentava una mica diferent del que sol ser habitual.

Per començar ens enfilàrem fins el turó d’Onofre Arnau però sense fer el camí del Nord, sinó passant a ran del Meritxell que és més agraït. De seguida roba fora. Ens llevàrem amb una temperatura gens hivernal i encara que eren prop de les vuit, el sol ixent que penetrava horitzontalment els bosquets de Mata, reconfortava i donava un caliu i una visió del nostre paisatge molt gratificant.

Arribàrem al mirador de Mata bufant. No hi regalen res ni molt menys pujant-hi a bon ritme. Vam seguir pel torrent esgraonat de Sant Martí intentant de superar tots els passos més tècnics.

Giràrem cap a ponent per pujar fins la cabana dels caçadors i poder davallar pel gran descens que obriren la colla d’en Robert.

Ens hi entretinguérem a voltes tot provant nous passos i gaudírem de valent fins la font de la Salamandra. Enllaçàrem el camí dels Contrabandistes fins el Pericó on prenguérem la pista que a ran del càmping, puja cap a les Sureres.

A la mateixa cruïlla que porta cap al Pla dels Capellans hi surt la nova descoberta de l’amic Giovanni que, amb molt d’encert, creativitat i empenta,  ens ha ofert aquesta joia per al gaudi de tots plegats. N’esperem el nom oficial per part del creador/descubridor. El felicitem molt sincerament perquè n’hem fruit al màxim fins i tot corrent de nit, com vàrem fer ahïr sis inadaptats.

Haig d’explicar també com a anècdota que anit vam perdre l’amic Albert i vam haver de córrer gairebé hora i mitja cercant-lo amunt i avall.

En arribar a la riera de can Gener, enfilàrem fins la font dels Tres Raigs i pel costerut i enrevessat corriolet que evita les escales, pujàrem fins el Parc Forestal per anar a cercar l’alternativa a les Cosidores, dels Cubells nous em sembla que l’han batejat els avis,  i esmorzar a Argentona.

En la darrera grimpada vaig sentir que em tibava el tendó, el que volia dir que per aquella jornada ja havia fet prou. Per tant, després d’esmorzar al bar del Centru, me’n vaig anar avall.

Els companys ja us contaran per on van continuar però em va semblar, fins aleshores, un tomb molt distret i atractiu.

Salut i a reveure,
Joan LLadó

Els corriolaires: en Ken, l’Avi, la Pantera Rosa, en Formiga, l’Home no tant senzill, el Nét de la Trini i en Pistons.

Les fotos: cliqueu aquí.

El
divendres vàrem tenir festa grossa a la colla. El Net de la Trini va
organitzar un fantàstic sopar al Wok. Va estar molt bé. Però clar, 
diumenge calia suar la cansalada per compensar.

Un dia el Tete va comentar de començar l’any participant en una prova que feien a Sant Vicenç de Montalt, la Montaltbike – la cursa que organitzen els “xurribikers”-. Tal dit, tal fet. L’any passat ens apuntàrem uns quants de la colla (el Grand-Prosciutto, en Magret, en Ventús, l’Avi i un servidor).

Per aquesta edició, ja es veia que seríem pocs els que voldríem anar-hi.
Està clar que amb les sortides que fem amb el grup ja gaudim al màxim i
no cal anar a curses per gaudir dels corriols o descobrir nous
caminets, però bé, almenys per la meva part, fer-ne alguna de tant en
tant ja m’agrada. Per a les meves característiques jo prefereixo curses
més llargues tipus la Volta a la Cerdanya o la Tramunbike però també
m’agrada de tant en tant participar per aquí a prop, com a l’Orrienca o
aquesta.

Aquest cop només hi vam anar el Tete i un servidor. Degut a la gran quantitat de sol.licituds es van tancar les inscripcions abans del previst i algú de la colla, com la meva parella (en Formiga) i segons també ens va comentar un d’Argentona, en Magret van quedar-se sense inscripció. De ben segur que s’ho haurien passat molt bé.

I de la cursa, què us puc comentar? doncs que està morint d’èxit, més de 920 inscrits. Una distància d’uns 36 kms, un desnivell d’uns 1500 metres i un circuit força trencador amb molts corriols que nosaltres ja coneixem (roques boniques, darrera l´hípica de Llavaneres, el coll del pollastre, la roca de la ferradura,…).

Amb en Marcel vam quedar d’anar i tornar a Sant Vicenç en bici, per anar escalfant una mica. També vam tenir molt clar abans de començar que ens posaríem per davant, al principi de la sortida, per no tenir molts problemes d’embús en els primers corriols. Que cadascú aniria al seu ritme i que ja ens trobaríem a l’arribada. Cadascú va assolir els seus objectius prou dignament, encara que el Tete, degut a rampes a la part final de la prova, va haver d’afluixar una estona el ritme. Per ser tanta gent i quedar com vam quedar, em sembla que vam deixar el nom de Bicicorriols prou digne (Marcel, 185; Manel, 58).

Si voleu veure les classificacions aquí teniu l’enllaç xurribikers.com

Incloc les fotos dels Xurribikers.

Fins la propera,
Manel