BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

RETROBAMENT CÀLID I AFECTUÓS 27.02.2011

Per Adrià Triquell

Diumenge, quaranta-nou  dies després de la trencadissa de colze i canell,  vaig tornar a pujar a la gruixuda. El retrobament fou càlid i afectuós, li vaig parlar tendrament tot explicant-li que no era pas culpa seva, si no d’ una llosa humida i d’ un conductor més aviat poc hàbil, no fos cas que la reina durant aquests dies hagués agafat sentiment de culpabilitat.

El cert és que el retrobament va durar tot just uns segons, doncs de
seguida em vaig adonar que la caiguda havia malmès la maneta del canvi i
vaig tenir que recórrer a la seva antecessora.

Bé, el pla de fet era agafar un parell d’ horetes la flaca, i després
fer un test amb la gruixuda tot sortint amb en Jofre, que per culpa de
la meva patacada només havia pogut treure una vegada la nova Trek
(portada molt amablement pels reis d’ orient, curiosament en tenen d’
iguals a la botiga que tenim davant de casa).   Així doncs, no em vaig
trencar massa el cap, vaig fer Orrius, Sant Bertomeu, la Roca i Parpers ,
he de dir que amb bon ritme tot i els dies de parada obligada. Les
sensacions prou bones, el canell quasi no em va molestar i el colze si
que em feia un xic la guitza al cap d’ una estona de tenir el braç en la
mateixa posició, però res que un tio fort i valent com jo no pogués
aguantar.

Un cop a casa, canvi de bici i amb el meu jove acompanyant enfilem cap  a
la riera d’ Argentona, on trobem l’ habitual corrua de gent amb BTT 
tapada fins a dalt com si estiguéssim a Sibèria (gent que com sempre
desapareix màgicament en quan agafem el primer corriol), prenem el GR
direcció Òrrius i agafem aquell corriol a l’ esquerra que ha deixat de
ser corriol, i pedalem fins que el meu acompanyant es queixa de gana,
cosa que solucionem tot fent un agradable mos a la plaça d’ Argentona, 
tot gaudint de la cervesa, del solet que fa, i de les mosses que
passegen tot sabent que son admirades al seu pas.

En fi, que probablement ja sigui només qüestió de tornar a agafar la
forma (i baixar els tres quilos i mig augmentats aquests dies…) i a
esperar la propera patacada.

Fins aviat,
Adrià

CALLDETENES-VILANOVA DE SAU I TORNADA 20.02.2011

Per Joan LLadó

He recopilat les aportacions escrites dels voluntariosos corriolaires sobre la sortida que diumenge vam fer a Osona. L’inici de la ruta va ser a Calldetenes, lloc de trobada amb el guia ocasional, en Nanses, que ens dugué a conèixer els camins i corriols dels espadats occidentals de la Vall de Sau: el Munt, el Salt de la Minyona fins a Vilanova i tornar per Sant Sadurní.
Aquí teniu doncs les opinions anònimes d’alguns esforçats ciclistes. A veure si endevineu de qui és cadascuna. N’hi ha que no han entès el missatge i es delaten de seguida, els costa, però què hi farem… D’altres encara no han opinat perquè no s’hi veuen de feina. Els excusem. Si en sabessin el premi…

Fer una sortida fora comarca sempre val la pena i encara més quan es té l’opció de poder gaudir d’un guia excepcional. Flor, dona-li les gràcies a n’en “Nansas” per la volta tant interessant i divertida feta el diumenge passat. S’han complert plenament les expectatives creades al voltant de la sortida. I confiem, tal com vam parlar, que en tornarem a fer una altra per a poder acabar la resta de corriols que no es van poder. I esperem que el proper cop el temps ens acompanyi una mica més per a poder gaudir no només dels corriols i caminets sinó també de les vistes tant gratificants que hi ha per tota aquella zona. Fins la propera, petonets!

Ja fa un temps que conec a en Nanses, personatge hiperactiu i molt motivant. La primera vegada que el vaig veure en un restaurant de Bagà durant l’organització de la primera edició de la NATURE TRAILS SALOMON, ja em va causar una gran impressió. Després d’una presa de contacte, el passat desembre, a la zona amb ell i la BTT, no dubtava que es podia fer una volta, o moltes, resseguint camins i corriols, molts d’ells netejats per ell mateix, que de segur que no us deixarien indiferents. I finalment el diumenge una nodrida representació de Bicicorriols ens varem plantar a Calldetenes, un cel amenaçador ens va acompanyar tot el matí però al final nomes va ser això, una amenaça. Amb en Nanses obrint camí, varem gaudir de 50 quilòmetres intensos, segons alguns com les sortides nocturnes; Calldetenes, Sant Julià, El Salt de la Minyona, Els Munts, Vilanova de Sau, Sant Llorenç dels Munt, Gorg dels Llitons, Sant Julià i Sant Marc son els punts principals que varem recórrer. Aviat tindrem la visita d’en Nanses, ens haurem d’esmerar.

Sortir de la nostra comarca sempre va bé per conèixer nous corriols i
noves rutes. Això em sembla que ningú en dubte però ja tenim una edat
perquè ens portin a pasturar per treure la llengua i ens donin lliçons
de segons què. No culpo pas el guia, doncs ell té les seves qualitats,
no coneix el nostre tarannà i per respecte a l’anfitrió, seguim el fil, 
però nosaltres tenim llengua, opinió i dret de queixa i si convé parar,
es para, si hem de fer fotos, fem fotos, si hem de pixar, pixem, si ens
hem de treure roba, ens la traiem amb calma, si tenim gana, parem a
esmorzar. Nosaltres tenim el nostre ritme i el coneixem. D’acord, podem fer excepcions de tant en quant però necessitem
calma i bona feina i res de presses pròpies ni alienes per acomplir horaris. Qui ni vulgui pols, que no vagi a  l’era.

Mireu les sensacions de diumenge a Osona:  són les d’una bona sortida fora de la nostra estimada comarca, amb trams de corriols força ben parits en un terreny enfangat i relliscós , que a estones es va fer dur de veritat.
El fet de que en “Nanses” ens hagués fet de guía va fer que anessim més per feina comparant  amb altres sortides on hàviem d’anar seguint els mapes. 
Ara, personalment crec que es va anar massa a sacu!!!!!!!  Collons si tota l’estona  anàvem amb la llengua a fora!!!!!!!! Sort que a aquesta colla hi ha un molt bon sentit de l’humor i hi fotem pit i collons!!!
Ah, l’esmorzar collonut i després vam estar de sort que a en “Nanses” se l’hi “xupava” la cadena je, je……  Bé doncs fins la propera i ja ho veieu, HEM D’ENTRENAR MÉS!!!!!!!
Apa salut i força a les cametes, pobretes.

Sortida un xic estranya, els màsters jugant a segona divisió, “retrets” sobre les gomes calcades a les màquines, el pilot tota la sortida estirat, manca de temps per poder fer una foto, pèrdues momentànies del personal a l’hora d’anar a canviar el suc de les olives…
En definitiva, una sortida  que en el segon round (després d’esmorzar) va ésser un xic estressant, segurament per unes certes presses a l’hora d’arribar al cotxe per part d’algun bicicorriolaire i d’algunes panes a les transmissions de les queques.
Si podem treure’n una lliçó, és que aquest cop hem davallat un graó i la fama que ens persegueix (no sempre justificada), se n’ha anat a can pistraus. Car que aquest Nanses s’hi esmerça dia rere dia entrenant-se.
Per finalitzar, Canondalistes, foteu-les a la bassa, una specialized de plàstic amb un forca de 100 ha posat a lloc a totes les lefties, righties i dobles.
Apa siau, foc a les bardisses.

Resulta que estava  equivocat, quan pensava que en les nostres sortides sempre tenim el sobrat de torn que es posa davant al grup per a lluir el seu estat de forma i obliga a tota la resta a mantenir un ritme tot sovint massa “alegre”. El sherpa  osonenc a qui ens va lliurar l’ Andreu el diumenge n’ ha sigut la clara demostració, i sort nostra que el dia abans ja havia fet una sortida de seixanta quilòmetres que “ aquesta sí que va ser sostinguda”, segons ell.
L’ home anava accelerat quan pedalejava de pujada, quan es deixava anar trialeres avall, quan xerrava tot explicant-nos anècdotes de bici o per a tornar a arrancar després d’ una breu aturada… i fins i tot al final un cop acabada la sortida, quan va agafar la pistola del rentat a pressió i es va posar a netejar tot sol totes les bicis del grup… sort que no és fix de la nostra colla.
Ara, de totes formes, la meva sensació és un 10 per la sortida. Tornem-hi quan vulgueu.
Un masoquista.

BévaestarbéperòmoltacceleratjaqueelguiaNansesnodeixavanirespirarnigaudirdel paisatgeniassaborirlesespectacularsvistesdesdelsMunts… Sisitrialeraamunttrialeraavallicollons…colloooonscolllllloooonsquantestractava
d’anaravallquiambvaparirquinesveramentfrenesíipocaconsciencia… Un cop  respirats… la  sortida  va  estar  molt  bé.

Les fotos d’en Pistons: cliqueu aquí.

CARAGOLS DE PASTISSERIA. RIUDELLOTS 19.02.2011

Per Joan LLadó

Ens van dir que els feien tant o més bons que a can Barris. L’emissor d’aquest missatge o va beure massa abans d’hora o cobra de Les Oliveres o el cuiner aquell dia estava de bones, perquè millors, ja us puc assegurar que no. Els primers que ens van servir, la primera tongada de llaunes, podrien acostar-se als de can Barris fent un gran esforç, però la segona, ni pensament. Els segons, a diferència dels primers, no tenien cap mena de gràcia; la salsa un punt dolça, amb una textura de suflé que s’havia aplicat amb una màniga de pastisseria i els havia donat forma de lionesa, per a uns caragols a la llauna, si de bon principi ja no tenen el que esperes d’aquesta menja o no hi trobes la novetat en el gust, adéusiau. Tampoc era per llançar-los…

Cal dir també que, d’ambdues tongades, cap havia quedat prou sucosa, o almenys amb un suc prou llaminer per poder xuclar el caragol posant-lo totalment a la boca com ens agrada de fer a tots plegats, ni per sucar-hi pa.

Tot i així, la trobada no se’n ressentí en cap sentit, tot el contrari. La gresca i la tertúlia no tenien aturador i els records d’èpoques passades, com sol ser habitual, no faltaren a taula.

S’acordà per unanimitat de puntuar la caragolada en aquest restaurant amb un sis i mig, per tant, i sap greu dir-ho, difícilment hi tornarem.

Es brindà també en memòria de l’entranyable convilatà en Joan Padrós i Marfany que morí el dia abans amb 54 anys. Que descansi en pau.

Els començals no corriolaires: el Loteru, en Nasi, el Rei, en Ciano, en Nicu, en Miquel, en David, en Sambo, en Florde i el Moreno.
Els corriolaires que vam ser a la caragolada: el Senyor, l’Home no tant senzill i en Pistons.

Per veure les fotos, cliqueu aquí.

Fins al propera,
Joan

UNA SORTIDA “SKYWALKER” 18.02.2011

Per Manel Trenchs

Per començar el cap de setmana, què millor que fer una sortida per estirar les cames? L’excusa: l’estrena de la nova joguina “voladora” d’en Luca Skywalker, una TREK doble de carboni.

Quedàrem divendres a les 15.30 a Can Prosciutto, sobre les pistes d’atletisme. En representació de la colla el Grand-Prosciutto i un servidor, i també, durant una estona, el Nét de la Trini i l’Home no tan Senzill (condicionats per les obligacions familiars). Per part d’en Luca alguns amics voladors (en Bernat Guàrdia, en Carles Barcons, en Miki Sanmartín i en Dídac Guàrdia).

Per començar la sortida i escalfar una miqueta pujàrem cap a Can
Bruguera i anàrem a buscar directament el mega-descens situat prop de la
Cabana dels Caçadors on els “descenders” ens demostraren les seves
qualitats i els vols que es poden fer amb aquestes màquines. Sense
paraules, espectacular!

Després férem el corriol-descens de l’Oriol. I a
partir d’aquí un recorregut més “terrenal”. Tornàrem a pujar cap a la
pista de Can Bruguera per anar a fer els corriols de les fonts, que hi
ha per darrera el camp de futbol, anàrem a buscar Can Nogueras i per
acabar la tarda: la “cirereta”: La baixada de les Cosidores (que la
majoria dels descenders no coneixien). 

Anàrem a un ritme força alt i
divertit fins a la Cabana de l’Indigent. Pregunteu al Grand-Prosciutto
com va disfrutar des del darrera veient les cabrioles del seu fill Luca i
els altres bikers.

De tornada al punt de sortida alguns ja estaven una mica “tocadets”… deu ser perquè estem a principi de temporada…

Espero que algun dels “descenders” comenti què li va semblar la sortida i
si volen, es pot tornar a quedar, que de corriols per mostrar-los
encara ens en queden força!

Fins la propera,
Manel

Les fotos d’en Manel i d’en Luca: cliqueu aquí.

ESQUÍ DE MUNTANYA. PIC DE MARBORÉ 06.02.2010

Per Martí Montserrat

Per fi sortim al Pirineu a tocar neu!!!!!

Degut a la falta de neu aquest any molts de nosaltres encara no n’ havíem tocat, per tant, a aquestes alçades de temporada encara no ens hem calçat els esquis!
Sort que en Xarli sempre està alerta i insisteix amb propostes de sortides per gaudir de la nostra activitat preferida.
Sortirem dos cotxes doncs serem sis. Uns sortiran divendres a la tarda ( Xarli,  Santi, Dani i Carles) per fer nit a mig camí i el dissabte poder començar d’hora.
En Gomes i jo sortim dissabte doncs treballem fins tard, i fins al mig dia no comencem a foquejar des de l’estació d’esquí de fons de Nerin.

Tot dirigint-nos al Collado Gordo ens
adonem de la grandiositat del lloc, les vistes des d’aquest plató son
espatarrants. Quant per fi arribem al Collado Gordo dubtem per on seguir
però el seny ens aconsella no seguir flanquejant direcció al refugi de
Goriz, doncs les vertiginoses pendents sobre la vall d’Ordesa fan
basarda. Decidim fer camí cap a Goriz per la carena del la Punta
Custodia que tot pujant-hi ens regala unes generoses vistes. Divisem
davant nostre des dels Gabieto, Taillon, la bretxa de Roland, el Casc,
la Torre de Marboré,els pics de la Cascada, el Marboré, el Cilindre, el
Mont Perdut, el Soum de Ramond, i la Punta de las Olas, tots ells pics
de mes de 3000m.

D’aquí fins el refugi, primer és en descens fins al Collado superior de
Goriz i després tot flanquejant fins a Goriz. Arribem a mitja tarda i
no dona temps de fer res més, per tant, tota la colla ens dediquem a
disfrutar d’unes cerveses a la terrassa del refugi mentre el sol es va
amagant darrera dels Gabietos.

Diumenge sortim amb les ganivetes posades pràcticament des del refugi.
Primer direcció al Mont Perdut i un cop sota el Cilindre flanquegem per
sota les seves monumentals parets direcció al pic de Marboré. A la part
alta de l’ascensió trobem zones glaçades que ens fan posar els pels de
punta… les anem trampejant com podem però arriba un moment que desistim
i ens veiem obligats a deixar els esquis uns 300m sota el cim. Calcem
grampons i en un moment som al cim de Marboré.

Fa un temps increïble! No bufa ni un bri de vent i la temperatura és
alta, cosa que ens permet disfrutar a consciència de l’espectacle que es
mostra davant nostre.

Per en Gomes aquest cim té un significat especial doncs  li porta molts records.
Si, si, en gaudim plenament ja que l’espectacle s’ho val!
Comencem el descens una mica esporuguits per les plaques glaçades, però
per sorpresa nostra comprovem que el sol ja ha estovat la capa glaçada i
podem disfrutar d’un molt bon descens.

Un cop a Goritz eixuguem les nostres goles amb unes bones clares i
agafar forces per tornar a pujar el cim de Punta Custodia per unes pales
dures i glaçades que ens tornen a posar amb màxima alerta. Però un cop a
dalt, comencem a baixar per l’estreta i aèria cresta amb un ambient
fantàstic, doncs  a la nostre esquena tenim la barrera monumental de les
tres Sorores, a l’ esquerra i 1800m per sota nostre l’imponent barranc
d’Añisclo i a la dreta, a uns 1700m per sota dels nostres esquis, la
joia del Pirineu : La vall d’Ordesa.

Un cop al cotxe estem molt contents doncs hem fet una sortida per una
zona especial de veritat. Aquí les formes calcaries, l’alçada dels seus
cims, el color de la roca…, en definitiva, és del tot especial!

Gràcies companys per una esquiada de cinc estrelles.

El grup ganes de neu: Xarli, Dani, Santi, Carles, Albert, i jo.              

Les fotos d’en Martí: cliqueu aquí. 
Les fotos d’en Xarli: cliqueu aquí.

NO SOM RES 17.02.2010

Per Adrià Triquell

Imagino que ahir l’ Albert Illamola es devia llevar com qualsevol altre dia, devia de donar el bon dia a la Maria, potser acariciar-li la panxa on fa tres mesos que hi creix una criatura, donar un petó al seu fill de dos anys i marxar cap a la feina. M’ ho imagino, però coneixent ni que fos una mica l’ Albert, segur que la cosa devia anar si fa no fa d’ aquesta manera.

Qui havia de pensar que per culpa d’ un tràgic accident laboral  l’ escena no es tornarà a repetir.

El cert és que no puc presumir d’ haver conegut massa l’ Albert, ens unia aquell típic grau de parentiu de naixements-bodes-funerals, però tot i així puc assegurar que era d’ aquella classe de gent que als tres segons t’ adones que és bona persona.

Recordo amb quina il·lusió em va ensenyar fa uns mesos la seva nova bici, i també quan no fa massa havíem coincidit en l’ organització de la cursa l’ Orrienca i havíem parlat de fer alguna sortida en BTT, ja que els nostres gustos corriolaires son ben similars. Lamentablement no hi hem estat a temps.

En fi, que no som res.

MATARÓ-ARGENTONA EN DUES HORES I MITJA 06.02.2011

Per Joan LLadó

Set galifardeus ens trobàrem a la plaça per anar a fer el tomb de diumenge al matí. L’Anscari proposà d’anar a fer el nou corriol d’en Giovanni i després el descens de la cabana. Ens anava prou bé a tots plegats, més a en Pep que havia de ser d’hora a casa. Així era que iniciàvem aquesta matinal que es presentava una mica diferent del que sol ser habitual.

Per començar ens enfilàrem fins el turó d’Onofre Arnau però sense fer el camí del Nord, sinó passant a ran del Meritxell que és més agraït. De seguida roba fora. Ens llevàrem amb una temperatura gens hivernal i encara que eren prop de les vuit, el sol ixent que penetrava horitzontalment els bosquets de Mata, reconfortava i donava un caliu i una visió del nostre paisatge molt gratificant.

Arribàrem al mirador de Mata bufant. No hi regalen res ni molt menys pujant-hi a bon ritme. Vam seguir pel torrent esgraonat de Sant Martí intentant de superar tots els passos més tècnics.

Giràrem cap a ponent per pujar fins la cabana dels caçadors i poder davallar pel gran descens que obriren la colla d’en Robert.

Ens hi entretinguérem a voltes tot provant nous passos i gaudírem de valent fins la font de la Salamandra. Enllaçàrem el camí dels Contrabandistes fins el Pericó on prenguérem la pista que a ran del càmping, puja cap a les Sureres.

A la mateixa cruïlla que porta cap al Pla dels Capellans hi surt la nova descoberta de l’amic Giovanni que, amb molt d’encert, creativitat i empenta,  ens ha ofert aquesta joia per al gaudi de tots plegats. N’esperem el nom oficial per part del creador/descubridor. El felicitem molt sincerament perquè n’hem fruit al màxim fins i tot corrent de nit, com vàrem fer ahïr sis inadaptats.

Haig d’explicar també com a anècdota que anit vam perdre l’amic Albert i vam haver de córrer gairebé hora i mitja cercant-lo amunt i avall.

En arribar a la riera de can Gener, enfilàrem fins la font dels Tres Raigs i pel costerut i enrevessat corriolet que evita les escales, pujàrem fins el Parc Forestal per anar a cercar l’alternativa a les Cosidores, dels Cubells nous em sembla que l’han batejat els avis,  i esmorzar a Argentona.

En la darrera grimpada vaig sentir que em tibava el tendó, el que volia dir que per aquella jornada ja havia fet prou. Per tant, després d’esmorzar al bar del Centru, me’n vaig anar avall.

Els companys ja us contaran per on van continuar però em va semblar, fins aleshores, un tomb molt distret i atractiu.

Salut i a reveure,
Joan LLadó

Els corriolaires: en Ken, l’Avi, la Pantera Rosa, en Formiga, l’Home no tant senzill, el Nét de la Trini i en Pistons.

Les fotos: cliqueu aquí.

PELS CORRIOLS DE SANT MATEU 30.01.2011

Per Jordi Torres

El
divendres vàrem tenir festa grossa a la colla. El Net de la Trini va
organitzar un fantàstic sopar al Wok. Va estar molt bé. Però clar, 
diumenge calia suar la cansalada per compensar.

Segurament
a alguns va fer-los només pessigolles la cinquantena de quilometrets
del diumenge, però a mi em va semblar una sortida molt completa.  Amb
en Formiga  havíem  quedat a la paret de les mentides a Argentona per
baixar plegats cap a Mataró. A 2/4 de 8 tocats ja hi érem tots, tot
comentant les bones estones del sopar. El Màster no va arribar massa fi,
feia cara de no estar al 100%. L’home no tan senzill ens explicava que
el Senyor li havia explicat que la panxa no l’havia deixat dormir massa
bé. Potser vàrem reomplir massa vegades el plat el divendres?

 

Es
va decidir que aquell diumenge aniríem a la zona de Sant Mateu i pujar-hi per uns corriols de Cabrils que l’Andreu sabia. Vàrem sortir direcció cap a plaça
Granollers i després a agafar el camí del mig per fer via a arribar a
Cabrils. Molt d’asfalt en aquesta primera part. Però a partir de Cabrils
ja es va acabar. Cap amunt!, trialera força dreta que acabava al camí
de la cornisa  (una mica abans d’arribar al creuament que porta a
Céllecs). Un cop allà es va anar fent carena, però com és de suposar, no
per la pista, sino per corriols, fins que vàrem arribar a Sant Mateu.
Un racó fantàstic que a veure si entre tots som capaços de preservar.

I
a partir d’aquí, cap avall que fa baixada. Objectiu? esmorzar a Premià
de Dalt. Hi va haver alguns dubtes en algun moment: “Veus aquell llom,
doncs va per allà el corriol” deia en Pistons al Mamalló i a l’Andreu.
Però només varen ser dos momentets de vacil·lació i prou, de seguida
varen trobar el corriol que havíem de fer. La intel.ligència col.lectiva
que mou a aquesta colla va fer fruir sense cap problema la millor
opció. Arribats al poble ja olorava el que ens esperava: uns bons
entrepans a la societat cultural de Sant Jaume.

Un
bon esmorzar, una bona tertúlia i tornem-hi!. Feia fresca!. Sortirem
riera amunt, i a uns 100 metres després de l’ajuntament es va trencar
cap a l’esquerra a buscar un corriol que primer anava vorejant la
carretera de sota però de seguida començava a entrar bosc endins,
fent-se difícil anar damunt de la bici. El primer tram semblava que
seguia un tub d’aigua. Però un cop arribats a la mina, la cosa es va
complicar força. Podríem dir que des d’aquell moment la bici a l’esquena
quasi tota l’estona. Mentre pujàvem, un parell de persones baixaven a
peu. Parem per deixar-los passar. Em miren, i crec que a lo Pelat que
anava darrera, i ens diuen: “És la primera vegada que veniu per aquí en
bici, oi?”. I en respondre-li afirmativament, un somriure d’orella a
orella i … “doncs el que us queda!”. Un parell de cops el suposat
corriol va creuar una pista. Però en Pistons anava dient “per aquí, per
aquí, que està bé”. I res de pista, pel dret, amunt!. El Maestro s’ho
mirava amb una cara de poca fe, però tots vàrem seguir les indicacions
d’en Pistons. En resum, corriol amb la bici a l’esquena! Cal que hi
passin els avis a netejar una mica, ja els hi direm!

Novament
un cop a la pista de la cornisa, va començar a ploure, però per sort va
durar poca estona. La suficient per a que tots ens poséssim els
xubasqueros per treure’ls cinc minuts més tard. Algú va dir que marxava
directe per la carena per fer més via, que havia de tornar més aviat a
casa. Vaig mirar el rellotge i vaig pensar que jo també havia de marxar.
Però quan vaig veure que es tiraven per una corriol a l’esquerra,  no
vaig poder resistir pensar en que mitja horeta tard no passava res, i
vaig deixar al pobre Andreu sol en la pista, i vaig seguir de lluny a en
Jordi Cid que era l´únic que veia encara.  Va estar molt bé aquest
darrer corriol, sobretot tenint en compte que veníem de portar a
l’esquena la bici una bona estona.  Més endavant ja vaig  haver de
marxar, tot seguint la carena.  I crec que la resta va tornar a baixar
cap a Cabrils per uns altres corriols.  Tot plegat un matí collonut
encara que a algú li pugui semblar que això de portar la bici a
l’esquena o mullar-se no és anar en bici. Doncs … és part de la
gràcia!

 

Els corriolaires: Valentí Tarrés, Ferran Sans, Pep Famadas, Carles Llorens, Martí Montserrat, Anscari Nogueras, Joan Lladó, Albert Gómez, Andreu Calvó, Jordi Cid i Jordi Torres.

Xª MONTALTBIKE, 30.01.2011

Per Manel Trenchs

Un dia el Tete va comentar de començar l’any participant en una prova que feien a Sant Vicenç de Montalt, la Montaltbike – la cursa que organitzen els “xurribikers”-. Tal dit, tal fet. L’any passat ens apuntàrem uns quants de la colla (el Grand-Prosciutto, en Magret, en Ventús, l’Avi i un servidor).

Per aquesta edició, ja es veia que seríem pocs els que voldríem anar-hi.
Està clar que amb les sortides que fem amb el grup ja gaudim al màxim i
no cal anar a curses per gaudir dels corriols o descobrir nous
caminets, però bé, almenys per la meva part, fer-ne alguna de tant en
tant ja m’agrada. Per a les meves característiques jo prefereixo curses
més llargues tipus la Volta a la Cerdanya o la Tramunbike però també
m’agrada de tant en tant participar per aquí a prop, com a l’Orrienca o
aquesta.

Aquest cop només hi vam anar el Tete i un servidor. Degut a la gran quantitat de sol.licituds es van tancar les inscripcions abans del previst i algú de la colla, com la meva parella (en Formiga) i segons també ens va comentar un d’Argentona, en Magret van quedar-se sense inscripció. De ben segur que s’ho haurien passat molt bé.

I de la cursa, què us puc comentar? doncs que està morint d’èxit, més de 920 inscrits. Una distància d’uns 36 kms, un desnivell d’uns 1500 metres i un circuit força trencador amb molts corriols que nosaltres ja coneixem (roques boniques, darrera l´hípica de Llavaneres, el coll del pollastre, la roca de la ferradura,…).

Amb en Marcel vam quedar d’anar i tornar a Sant Vicenç en bici, per anar escalfant una mica. També vam tenir molt clar abans de començar que ens posaríem per davant, al principi de la sortida, per no tenir molts problemes d’embús en els primers corriols. Que cadascú aniria al seu ritme i que ja ens trobaríem a l’arribada. Cadascú va assolir els seus objectius prou dignament, encara que el Tete, degut a rampes a la part final de la prova, va haver d’afluixar una estona el ritme. Per ser tanta gent i quedar com vam quedar, em sembla que vam deixar el nom de Bicicorriols prou digne (Marcel, 185; Manel, 58).

Si voleu veure les classificacions aquí teniu l’enllaç xurribikers.com

Incloc les fotos dels Xurribikers.

Fins la propera,
Manel