BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

A la convocatòria d’enguany hi ha mancat a darrera hora un personatge important: el Batu. Què hi farem. En nom de tots li desitjo bones festes.
També, degut a la pluja, els que s’hi presenten cada any amb bici han estat escasos, però val a dir que valents.
La cansalada i les mongetes, inmillorables i, la resta de viandes, els amics diran.

Salut,
Joan Lladó

Les fotos: clica aquí.

Per Adrià Triquell

Valia la pena l’ esforç, se’ns dubte. Pedalar per carrers deserts de
Mataró,  agafar els nostres corriols només sentint el contacte dels
pneumàtics amb el terra humit (i algun que altre pet de l’ Andreu),
veure amb la primera ullada de sol el perfil del castell de Burriac, i
tot plegat acompanyat per un dia esplèndid amb el fred just per
donar-li gràcia.

Mentre tot Mataró encara dorm el sopar de nit bona, quatre corriolaires
ens trobem a la plaça Fivaller. La sortida oficial és per St. Esteve,
però n’ hi ha uns que ens va millor per nadal, i altres senzillament
repetiran. De seguida es nota que no és un dia qualsevol, la habitual
conversa animada (gràcies veïns de pl. Fivaller per l’ infinita
paciència), es veu substituïda per les escasses veus de quatre
corriolaires endormiscats que tenen més feina a badallar que altra
cosa. 

En Joan pren la iniciativa i anem cap a Burriac que hi falta gent.
Travessem Mataró amb un ritme molt mes tranquil de l’ habitual, és el
primer cop que arribo a la plaça Granollers sense treure la llengua. 
Enfilem cap a Madà per buscar el turó dels Oriols. Definitivament no és
un dia normal, en Joan va agafant totes les variants possibles per tal
de suavitzar els Oriols. El terra està perfecte, però encara m’ encallo
en més d’ una arrel, el cor a tope i el fred més que oblidat. Finalment
sortim a la pista que puja de Cabrils cap a Burriac, a la Creu del Bei. Quina delícia,
sense quads ni boletaires, ni moteros, només nosaltres!. El tram de
pista te el seu desnivell i es fa pesadet. En Joan i Andreu proposen
anar a buscar un nou corriol descobert a la cursa de Burriac Atac. S’ aturen
dins un bosquet a ma esquerra de la pista a esperar-nos al Valenti i a
mi. Un cop junts, soc l’ únic que m’ adono que entre dos arbres es veu
al fons Burriac il·luminat pels primers llums grogosos del dia, una
bonica imatge.  El nou corriol és curt però molt maco, encara que els
més covards hem de baixar alguns cops de la bici, més per prudència
psicològica que per dificultat tècnica real.  Sortim a la pista de
Cabrera, que baixem ràpidament tot decidits a fer un café amb llet.

A Cabrera tot tancat, així que decidim baixar fins a Mataró, on després
de molt buscar algun lloc obert, trobem la xurreria Rosita. Quina bona
decisió! Alguns es demanaran un redundant suís amb xurros de xocolata,
d’ altres un café amb llet amb porra. Un esmorzar diferent per un dia
diferent. L’ únic punt negatiu de la jornada, és que un cop arribat a
casa, encara no entenc com, m’ adono que he perdut el mòbil, fotut
perquè és el de la feina i on em truquem jefes, clients i algun
corrilaire.

L’endemà d’esquiar toca fer un xic de bici i a la plaça retrobo la Virolla que fa dies que no coincidíem. En som set. La gran convocatòria d’altres diades va minvant. No ho lamento pas, ho constato. És diferent.
Hom proposa d’anar cap a la zona de can Rimbles. Comencem pujant per can Gener fins arribar a la Creu d’en Serra. Travessem la serra cap a nord, per Cal Gaig i baixem fins a can Benet per enfilar el seu Turó.

Tram tècnic i costerut on comprovem, en pujada i després en baixada, les nostres
habilitats. El bonic descens fins la Creueta de Can Martorell. Enfilem
a peu el torrentó de can Selva per voltar la casa i prendre el camí
dels Rucs. A can Rimbles ens volen fer esperar massa i anem a Canyamars
cercant nous corriols. Res, per agafar gana.
Al restaurant trobem
amics, parents i coneguts que saludem. Esmorzem passant un xic de fred.
En Martí se’n torna després dels cafès. I al carrer ens deixa en
Marcel. Els cinc que quedem anem amunt, cap el Pou de Glaç i enfilem
per can Ros (Can Rius) i en feixuga i llarga pujada fins el càmping
d’El Corredor. Molt bé. Continuem fins el Turó d’Aguilar, el GR i
travessem l’Esmeralda fins a can Carreres. En descens cap a la Riera de
Rials fins trobar el camí de l’enrunada casa de can Capa, travessem
flanquejant la Canal de la Font d’en Mora i el Torrent de can Solivà
per arribar al Castell de Dosrius. En aquesta darrera zona hi ha molts
camins de desboscar.
Baixem a Dosrius i travessem el poble fins la Resclosa per continuar
per les Peces de Cal Noi Gran i del Senyorito. Al capdavant en Jordi
tot engrescat que ens ha d’ensenyar un camí obert per ell i en Vallbona
en les seves llargues estones de lleure. Cap a ponent, a l’alçada de
les primeres cases o barraques, trenquem per prendre el corriolet que
flanqueja el faldar del Turó de Jofre, vorejant la bassa de can Gemmir
i endinsant-nos en el que era la Vinya d’en Cintet, les velles i ermes
feixes del Camp de Molló després per arribar, finalment, al Torrent de
Manyans. Molt bonic i treballat corriolet, bona alternativa a la riera.
Felicito als avis.

Xarli, disculpa’ns si vam sortir el dissabte enlloc del diumenge.  Tota la culpa la té el Mamalló, ja ho saps.
L’objectiu d’aquesta excursió era la volta dels tres Colls de Núria segon intent. La comencem bé perquè cel·lebren el centenari del cremallera i ens fan un bon descompte. Durant el trajecte del tren -agafem el primer a dos quarts de vuit- em protegeixo els peus amb esparadraps per evitar les nafres i butllofes. En la darrera sortida em van quedar com un mapa i per això rebo un sobrenom: “peus de mòmia”. Haaaauu.

A Núria el vent ja és fort. Abans de començar anem a esmorzar i passem per l’excusat.
Prop
de les nou comencem a foquejar. Ho fem pel Torrent de Finestrelles.
Passada la confluència amb l’Embut, la neu, al vessant de ponent, és
ventada i glaçada i no és gaire bona per progressar. El vent s’engresca
i arribant al Roc de la Maula ja és violent. Allí, mentre esperem
durant vint minuts que arribi la resta del grup, agafem fred. L’Enric
sembla que s’estreni en l’esport i va perdent el material pel camí. A
la pala cimera el vent és tan insistent que ens glaça les mandíbules i
al cim del Finistrelles ens hem d’estirar per terra perquè no se’ns
endugui avall. Pels horaris, pel ritme i pel vent, decidim de no
continuar amb la volta. Baixem a Núria fent un bon descens i ens
entaulem al bar del Santuari. Quan ja n’hem tingut prou, ens alcem i
ens abillem per tornar-hi. No tenim clar què fer. En Wimper planifica
segons els horaris de pas del cremallera i calcula que tenim unes tres
hores per pujar i baixar i no anar gaire tard.
Enfilem per la coma de l’Embut i un xic més amunt del Forat de l’Embut,
el Senyor, el Maestro i en Wimper ens fan senyals que se’n tornen. La
resta, el Mamalló, en Peus de nancy i el Màster, per aquest ordre i ben
plegats, seguim amunt, cap el Puigmal. Al Màster, que va al darrera, se
li escalfen els frens; ens passa, ens tiba, sempre a una certa
distància i, gairebé sense aturar-nos, fins el cim.
Per culpa del vent, ni l’un ni l’altre ténen paciència perquè ens fem
una foto plegats i a la més mínima ja són avall per treure pells en un
lloc arrecerat. Som-hi doncs.
A les primeres pales, per l’estat de la neu i la llum que no ens deixa
veure bé el relleu, no gaudim gens. La situació canvia quan ens
endinsem a la clotada de l’embut. Allà, la neu acumulada és en òptimes
condicions i la diversió assegurada fins el santuari.
Quan arribem a baix, no trobem els “companys” que resulta que ja són a Ribes entaulats.
Cap a les cinc berenem fabulosament amb forquilla i ganivet i cap avall satisfets.

La volta dels Tres Colls, ja caurà, ja.

Fins ben aviat,
Joan Lladó

Els corriolaires-blancs: El Mamalló, el Màster, el Maestro, en Wimper, el Senyor i en Peus de Mòmia o de Nancy.
Desnivell + acum.: 2100 m.
Cartografia: Mapa guia d’hivern Vall de Núria-Ulldeter Editorial Alpina
Les fotos: clica aquí.

Acabem un setmana força plujosa i per tant, ens trobarem els camins i corriols en òptimes condicions. Comencem per ponent, cap a Argentona. Pugem al Turó dels Oriols i pel Coll de Codera arribem al monòlit de Burriac. Baixem el fi corriol fins el camí del coll de Burriac i enfilem els ui-ui-uis. Per la font del Llop anem guanyant metres fins el turó de Cirés. En Pep va a ritme, està engrescat.

Baixem com bales a Gironella i en pocs metres, perdem l’Adrià. Al cap
de poc apareix amb l’Àngel i en Valentí. Continuem per la pista fins a
cal Truc i des d’allí baixem a tocar de can Blanc pel descens. Tornem a
enfilar, ara,  fins el turó de can Prat per arribar baixant, un altre
cop, a la pista damunt de can Blanc.
Fem el descens pel torrent del mas homònim que els de la cursa Orrienca ens van netejar de males herbes.
Esmorzem a can Jordi. Bé.
En acabar, en Pep i jo hem d’anar tornant cap a casa, però anem tots
plegats cap a Riudemeia. Per can Guineu anem a cercar la baga de la
vall i fem el descens fins a can Boringues. Allí deixem la colla i anem
cap a casa.

Fins la propera,
Joan LLadó.

Els corriolaires: Pep, Valentí, Martí, Àngel, Adrià, Albert i Joan.
Distància recorreguda: 43 km.
Desnivell + acum.: 880 m.

Per Andreu Calvó

Diumenge de cap de setmana llarg, molta gent fora, però a la plaça som uns quants, sortida cap a la riera d’Argentona. El dia rúfol ens acompanyarà tota la sortida, al principi de la riera de Clarà  comencem a despullar-nos…..agafem el corriol que passa per darrere Can Manreset, l’humitat obliga a aplicar-se de valent en els trams mes pedregosos, arribem a la font d’en Quico i a partir d’aquí desfem un tros de la cursa d’Argentona fins enllaçar amb la pista de Can Manyana.

Alguns dels presents recordem……..En Jordi ens ensenya un pujador que s’enfila fins sota el cementiri d’Òrrius per desprès resseguir el seu perímetre fins sortir a la pista que puja cap a Can Blanc. Des de la cruïlla baixem per un corriol, antigament brut, condicionat recentment gracies a l’Orrienca. Esmorzar de rigor, i encara amb el cafè a la ma, en Famades, ens fa reemprendre la marxa, en Carles i l’Adrià  marxen i la resta enfilem direcció a la Plana de can  Tarascó, just al principi del corriol que enfila per sobre Can Tarascó, passem demostrant les nostres habilitats un altre grupet d’aficionatsfull equip,  GR fins al corriol que ens deixa davant de les restes de Can Roviró i cap a casa.

A reveure,
Andreu Calvó

Avui a les Pistes, n’hi havien uns quants que estrenaven el seu nou joguet i uns altres que ja saben de les seves virtuts. El nou frontal de PETZL; l’Ultra, a passat a formar part de la nostre vida, ara córrer de nit s’ha convertit en quelcom diferent………………….si ara ja no tenim que vigilar on posem el peu, el cap,…… la nit ja no és la mateixa amb aquest nou aparato.

Com sempre van apareixent els valents esportistes, de sobte veiem baixar un personatge, car de veure en les nostres sortides nocturno pedestres; en Giovanni, que per cert, semblava que anés a córrer a Sibèria (manguitos, gorro, xaleco,….) a la poca estona ja no sabia que fer amb la roba, però ja se sap.

Tirem avall per anar a trobar per sota el Cementiri de les Valls, direcció Sant Jaume de Treià, el ritme com sempre al principi es suau, però al cap de poc ja es nota la tensió, no en tenim prou d’anar de cul tot el dia? Anem a buscar el Sot de Bellatriu, passem per sota el Xalet de l’Indigent, per començar desprès a enfilar-nos per el corriols i senders de la Cursa Doctor Bike. Seguim cap a Can Vilardell, Parc Forestal, Tres Raigs  una altre vegada el Parc Forestal, deixem en Giovanni a ca seva i cap a casa a tancar les gallines.

Per aquest pont la Maria va proposar d’anar a Siurana, petit poble del Priorat on ella hi té arrels familiars i molts records viscuts. Vam endur-nos les bicis per fer alguna volta per aquelles terres.
Quina grata sorpresa que m’esperava! No m’ho hauria imaginat tot i haver passat per allà a prop en més d’una ocasió.

Siurana, o Siurana de Prades és un poble del municipi de Cornudella de Montsant, a la comarca del Priorat. Està situat a 737 metres d’altitud, sobre una cinglera de roca calcària, a l’extrem de les Muntanyes de Prades i sobre el riu Siurana. La població era de 41 habitants al cens del 2005. El castell de Siurana va ser l’últim reducte musulmà de Catalunya.

La veritat és que les fotos que podeu mirar no donen ni molt menys resposta a la realitat del lloc. Vam fer dues sortides:

El dissabte a la tarda vam fer un corriol extrem (quines ganes tinc de que la colla el pugui fer algun dia; per a que us ho imagineu, tipus “uiuiuis”). Al final de la pujada em vaig torçar el turmell: esquinç de primer grau segons la meva doctora particular. Quina ràbia!!!!

El diumenge, amb el peu embenat i renunciant a la meva estimada “bike”, vam anar a visitar el poble i voltants. Ja cap al migdia, la Maria em va mostrar un corriolet, on hi ha el famós mirador de la Trona de la Reina i que baixa fins al riu. De cop i volta em van passar tots els mals i gairebé la vaig mig obligar a tornar a buscar les bicis: quin corriol que férem!!!! QUÈ GUAPO!!! Em va recordar el Coll de Malrem o la baixada de Gombrèn però elevat al quadrat. És un corriol divertit, tècnic, difícil en alguns moments i força llarg. Després seguírem pel riu fins a tornar a pujar al poble per l’antic camí de Siurana. El corriol de pujada també fou de categoria superior. No hi ha paraules.

Per gaudir de tot això ara he d’estar força dies sense fer exercici ja que tinc el turmell destrossat (ja em va avisar la Maria…), però va valer la pena l’esforç i sacrifici realitzat.

En resum, està clar que amb la colla es podria fer una sortida per aquelles terres del Priorat (una de les típiques fora comarca) podent-se fer diversos corriols de categoria “extra” en un mateix dia. A més de gaudir d’unes vistes impressionants, i fins i tot qui vulgui podria fer escalada (vaig quedar astorat de la quantitat d’escaladors que vam trobar, de bikers: cap!)

Que només surto jo amb bici? Suposo que entendreu perquè ho pregunto.
D’ençà la nocturna que vam fer a l’octubre, de les poques vegades que he sortit, em sembla que quatre, tres he anat a espetegar al Coll de la Ferradura. Ja sé que la qüestió és sortir, però caram!

Els cinc que ens trobem a la plaça anem cap a les Cinc Sènies i,
xerrant, xerrant, ens arribem fins a Sant Vicenç, remuntem el dretut
corriol fins les planes de can Montalt i continuem pel bonic corriol
que, dubto que en Gomes hagi fet, i que ens mena al capdamunt de les
cases d’el Coll del Pollastre. Seguim fins el Corral, també pel
treballat sender i tot seguit decidim de pujar al turó de la Senyera. A
peu, evidentment. Observem uns instants el paisatge de l’entorn. La
Casa Nova de Pibernat, els verals del Pi de Buac, etc. Baixem un troç a
peu pel costat oposat a la pujada i de seguida prenem un nou camí que a
la part baixa abandonarem per fer el darrer descens abans d’esmorzar
pel bell mig del bosc fins la Font de Lurdes.
L’esmorzar, a Can Subirans. Bé, però un pèl carot.
En Marcel i en Valentí se’n tornen i la resta continuem en direcció el
Pi de Buac. En un dels darrers revolts deixem la pista per seguir el
corriol que ens menarà a l’entrada superior de can Rupit. Passem la
creu i enfilem cap el turó del Mig del Montalt. El viarany, esportiu i
ciclable gairebé fins dalt, ara és molt malmès pel pas de motos i aigua
i ens fa progressar penosament. Fins i tot el baixador fins la
Ferradura és impracticable.
Continuem pel corriol de baixada fins a can Montalt i a trobar la pista
del Mortirolo. La deixem després de dos-cents metres de pujada per
agafar el corriol alternatiu a la pista que enllaça amb el de les
Roques Boniques.
A LLavaneres continuem per la carretera enlloc de pujar Santa Mònica i baixar per Sant Martí, per exemple o el camí d’en Jordi.
Ens passa un cilcista de carretera però el deixem fer. Prenem el Camí del Nord i cap a casa. És d’hora, les dotze.

A un quart de set, un quart tard -m’he trobat tota l’aigua del camel vessada al damunt de la taula-, recullo en Giovanni a ca seva i fem cap a Queralbs. En la meva primera sortida de temporada que coincideix amb el pont de la Puríssima, només en som dos. Sort que el gasoil ha baixat… Fem un moç a Ripoll i aparco  de qualsevol manera a l’estació de Queralbs -gairebé al límit del desbordament dels esfínters- per sortir pitant a descarregar. Uuuuf!

Aparco el cotxe correctament i ens guarnim per anar a l’estació. El dia, com era previst,  no és del tot clar. Tampoc fa massa fred. Després d’esperar-nos vint minuts, pugem al tren. Manquen vuit minuts per les nou. Cal desabrigar-se. Ni que fórem a Sibèria. No sé perquè es necessita tanta temperatura si tothom du abrigalls!
De camí cap a Núria passem pel nou túnel que de tant llarg, fa perdre l’encant del viatge i l’espectacularitat de les vistes que hom tenia de l’engorjat a sota els peus. Suposo que s’ha fet així per una qüestió de seguretat. Pels despreniments…
Aprofito l’estona enganxant-me esparadraps als peus per evitar possibles llagues.
Tot just baixar del cremallera posem pells, ens calcem els esquís i comencem a enfilar cap a la Font d’en LLorenç i la Jaça de Baix, confluència del Torrent de Noufonts i el de Noucreus. Ens traiem roba: no fa fred ni gota de vent. Les botes em comencen a fer la guitza. No m’he envenat prou bé els peus i ho pagaré. Us sona això?
Fem les primeres voltes maría amb neu gelada i ens cal anar amb molt de compte car no hem posat les ganivetes i tenim els cantells un pèl arrodonits. De fet, a mi, quan més les vaig necessitar -les ganivetes-, no em servíren de res. Això és broma. I tant que ajuden! Que no ens malentenguin.
En un roc a mitja valleta fem una petita aturada per mirar d’evitar el mal de les llagues. Ho solvento en part posant la llengueta del botí per fora. Continuem i deixem enrere un parell d’excursionistes que van progressant amb grampons, els únics visitants que hem trobat a la zona. El silenci que impera a la coma és impressionant només trencat per la fressa del lliscar dels esquís i els cops de les botes. De tant en tant una veu molt, molt llunyana, un crit, procedent de l’embut del Puigmal trenca la monotonia.
De seguida arribem al peu de la pala que ens mena al coll i amb deu girs som pràcticament dalt. El darrer flanqueig ens fa la guitza: la neu ventada ha deixat una anguniosa i ondulada llenca de gel. Amb la suor glaçada, en Giovanni per un costat i jo per un altre, arribem a la cabana del Noufonts. No parem de fer fotos. El dia s’ha anat aclarint i,  l’ambient i l’entorn s’ho valen. Com diu el company, divisem mitja Europa.
Des d’el coll anem progressant per la cresta on la neu és de molt bona qualitat. I ara una foto tu, i ara una foto jo, arribem al capdamunt de la pala cimera que travessem en un curt flanqueig entre pedres. Aquí he recordat l’allau que provocà l’amic Pep fa una colla d’anys, quan empreníem el descens.
Al cim (2861 m.), abans d’asseure’ns per fer l’entrepà, observem la panoràmica que ens envolta i intentem captar-la amb les càmeres. Les fotos van a raig.
Ens fem un bon seient perquè pretenem gaudir una bona estona de la pau del moment i observar atentament els cims que ens envolten, que en són molts. Res ens torba perquè ens haguem de moure. Som al paradís.
Al vessant nord i a tocar, tenim la cresta dels Racons pel costat de llevant i el Roc del Boc a ponent. Imponents vistos des d’aquí.
Després de gairebé tres quarts al cim, treiem les pells i ens preparem pel descens. A la pala cimera, encarada a sud-est, hi toca el sol de ple. La neu és bona. Amb els primers girs, rebem les primeres fogonades al cos i els peus es queixen de valent. Veiem els dos excursionistes baixant de cul des d’el coll de Noufonts, trencant les nostres traces de pujada.
En un dels corredors que desemboquen a la coma la neu és molt humida i al nostre pas es formen les rodes de neu. Des de baix observem les traçades i sembla que hi hagi passat un ramat de cabres. Baixant, anem cercant els lloms on sembla que la neu és més assequible i fent quatre ziga-zagues més, arribem a la confluència del torrent de Noucreus i de seguida enmig de la gentada a Núria. El canvi d’ambient és sobtat. Fem un coca-cola al davant del llac i ens embotim en un dels cremalleres. Fem un menú de l’esquiador a Ribes i cap avall a fer cues.
Curta, però molt assaborida excursió a un dels pics de l’olla.

Fins la propera,
Joan LLadó.

Els corriolaires: Prosciutto i Pistons.
Desnivell + acum.: 940 m.
Les fotos d’en Pistons: clica aquí.
Les fotos d’en Prosciutto: clica aquí.

Per Giovanni Leonardi

Avui som només tres, pero tant és!
Parem a Setcases per a fer un cafè amb llet i ens trobem el Jordi Francesc i parella.
Quan de temps! Ens posa al dia de com va la seva vida de bomber i la seva lesió a l’ esquena, i quedem de veure’ ns al parking de les pistes i pujar una estona junts.
Vès per on! Ens truca al cap de poc i ens diu que no els han deixat passar al control de cadenes que hi havia a la sortida mateixa del poble. Doncs adéu, que vaya bonito  i fins aviat.

Emprenem la primera pujada resseguint la pista de primer skilift i a
mig camí tirem a l’ esquerra direcció el Coll de la Marrana. Quan hi
arribem, un fort vent ens dispara contra la cara ràfegues de neu gelada
i ens obliga a estirar-nos ràpids per terra a recer de l’ ùltima
cornisa i a posar-nos proteccions. 
Desfoquem en incòmoda posició i baixem. Passem pel costat d’ un munt de
gent que encara puja, tant amb esquí com amb raquetes o bé caminant i,
quan hem arribat a baix ens adonem que gairebé hem vist només esquiadors
de muntanya com nosaltres, també dintre de les pistes, i ben poca cosa
fent esquí alpí i agafant els remuntadors! No s’ han de guanyar gaire
la vida els de Vallter2000, si sempre és així! Els sortiría més a
compte  cobrar per cotxe aparcat o per cada parell d’ esquís que es
fica sobre la neu!
Fem l’ entrepà al cotxe i tornem amunt. El vent ha anat baixant de cota
i ens acompanya per a tot el tram alt de la pujada. Anem amb anorach,
buff a la cara, ulleres  de vent, altre cop al coll de la Marrana i a
pas ràpid, per tal de ser els primers a desflorar de baixada una del
les canal empinada i ben nevada que estem veient.
Tenim sort, ningú ha tingut la mateixa idea. Però, quan vaig a treure
la càmera per fer una foto al Martí que ja s’ hi ha ficat, la cabrona
se m’ escapa i desapareix a tota pastilla baixada avall, fora del la
nostra vista! Faig caure del Paradis uns quants sants a cops de renecs
gruixuts, i jo també m’ hi fico. El  delït de la baixada és igualment
grandíssim, la neu està de muerte. A mitja canal esperem que en Xarli
ens agafi. En Martí diu que li sembla de veure un puntet negre- allà
a baix cap a la dreta, abans de les pedres -.
Hi anem i, “cazzo che fortuna incredibile”, és ella i està sencereta dintre la seva funda!
Ho podeu apreciar per les fotos que regalo també avui a continuació.
Acabem l’ esquiada e intentem colar-nos (mentida, demanem educadament a
l’ home de l’ arrastre que ens deixi) per fer-ne una última per pistes,
però no, és clar.
Que us heu cregut, tius caradures, que a més a més de no deixar-nos
un puto euro, ara us regalarem també una còmoda pujada per pistes!Au!
Té raó. Total, no necessitem més. Per avui ja hem complert!

No recordem cap hivern que ens hagi regalat tanta neu i tant d’hora, i ésclar, el tema esquí de muntanya va traient protagonisme a la bici en les converses del dijous al Casal.
Els màsters havíen estrenat la temporada a la Masella fa uns dies i uns quants teníem ganes de fer el mateix. Així que decidim de sortir plegats el diumenge  per anar a fer el Puigmal per la banda nord.

M’hi apunto amb un cert neguit, donat que en la darrera sortida que vaig fer en la temporada anterior, vaig quedar marcar i bén marcat físicament, concretament als tormells i els peus ja que, per tal d’estalviar als meus maleïts peus plans (ningú és perfecte) el repetit patiment, vaig deixar les botes massa obertes durant el llarg ascens amb la desastrosa conseqüència d’unes importants llagues als tormells i un mal de peus tant irresistible que em vingueren ganes de deixar-ho tot a mitja sortida i baixar de cul fins el cotxe.

Doncs el diumenge ben d’hora, en Martí, l’Albert, en Carles, en Xarli, l’Àngel i jo ens plantem al pàrquing de l’estació d’Er-Puigmal amb ganes d’aprofitar el dia assoleiat  i fred que tenim devant nostre.
Hi ha un munt de gent que ha vingut a estrenar la temporada a les pistes i els nostres cotxes són els darrers que deixen passar a l’aparcament de dalt.
Posem les pells als esquís, tanco botes  i emprenem la pujada.
Dos grups que ens precedeixen, es treuen les pells per travessar un torrent. Nosaltres el voregem fins trobar el punt bo per saltar a l’altra banda sense desfocar.
Alcem el cap i veiem una cinquantena d’esquiadors que ens precedeixen tot fent ziga-zagues en la costa que mena al cim.
En Martí i l’Albert, com és habitual, porten un ritme més ràpid i les seves voltes maria són decisives i efectives. Es distancien aviat però s’aturen per esperar-nos a mitja pujada. Plegats gaudim del paisatge i de les vistes de les muntanyes de la Cerdanya, ben cobertes de neu.
A mesura que ens apropem al Puigmal d’Err, hem de sortejar amb precaució plaques de gel  cada vegada més extenses. A dalt ens hi esperen unes ràfegues de vent gèlid que ens obliguen a tapar-nos ràpidament amb el paravent i el caputxó.
El temps de fer-nos unes fotos al costat de la creu (2913 m.),, traiem pells i cap avall.
La neu està molt bé tot i que el seu gruix és molt irregular, a més d’haver-hi moltes llenques ventades i mig glaçades.
Gaudim de valent i arribem a baix bén acalorats i fatigats. Decidim que no n’hi ha prou i que cal tornar fer una segona pujada. Aquest cop cap al Puigmal de LLo.
Per descansar i tocats pel sol, muntem uns seients amb els esquis i els bastons i fem desaparèixer els entrepans amb mig minut.
Estic content perquè no he tingut massa problemes amb les botes i fins i tot, en la segona pujada, em trobo millor que en la primera. Els dos màsters van més sobrats que abans. Ens deixen tant enrere que, per no esperar-nos massa temps, decideixen fer mitja baixada  per reunir-se amb nosaltres quatre a la reraguarda. Pugem tots plegats i, quan decidim que ja està bé  i que és hora de baixar, ells dos continuem fins dalt de tot del Puigmal de LLo per anar a fer una baixada diferent de la nostra, per darrere d’una cresta que fa la pinta de ser força xunga.
L’esquiada de tornada resulta fantàstica i dura molta estona. La neu en aquesta vall és molt uniforme, toba i d’un gruix perfecte. Ens trobem al pàrquing amb els màsters que fan cara d’haver-s’ho passat bomba! Tots ens ho hem passat bomba!
S’ha fet tard, són gairebé les quatre i tothom truca a casa per avisar.
Parem a Toses, a can LLuís,  per fer un dinar a la brasa i ruixar-lo amb cervesa com cal.
Arribem a casa a les tantes després d’haver-nos quedat aturats durant una eternitat a Campdevànol per culpa (segurament) d’un accident més avall.

Fins la propera,
Giovanni Leonardi

Desnivell + acum.: 1.700 m.
Les fotos: clica aquí.