BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

SANT JOAN A EUSKADI. SERRA DE CANTÀBRIA. RIOJA ALAVESA. 22-25 DE JUNY DE 2.007

Per Joan LLadó

Aquest Sant Joan, per qüestions llar-logístiques, m’ha tocat ser al País Basc, al poble de Gorrebusto a La Rioja Alavesa. Per començar, divendres en marxar i com a mi m’agrada, una bona dosi de cua i retencions al Vallès, anant cap a Martorell. És a dir, una hora i mitja d’aperitiu a les cinc hores de viatge: Collons!!!

Malgrat tot, la pau i la bona taula al poble, compensen el mal tràngol. Bones migdiades, també. I com que som en país de bon vi, no pots estar-te’n. I doncs, la migranya al “cantu”. En definitiva, fins diumenge a la tarda no vaig tenir esma de sortir. Així és que a les cinc m’equipo, preparo els estris i enfila que fa fort.
Travesso el poble i pujo pel Castillo: casa inhabitada on potser, per la seva situació i en temps reculats hi podia haver alguna construcció de guaita. Continuo per forta pendent i arran de vinyes fins el coll de Labraza. Aleshores, flanquejant i anant per la vessant del Arroyo del Horcajo, vaig guanyant alçada per pistes i “piezas” de blat, que a voltes em veig obligat a travessar pel bell mig. Travesso el riu dos cops i quan el camí s’enfila com un mur, just en el llom que fa de partició d’aigües dels dos barrancs que formen el rierol, opto per agafar El Barranco de Canalejas més planer i, tot i que no hi veig camí, trobo vestigis del pas d’un ramat boví. El vaig resseguint fins que el bosc de pi jove reforestat, en aquelles contrades poc habitual, es fa impenetrable. Faig una ullada per si hi trobo pas, però haig de carregar la bici i remuntar per un matollar fins trobar de nou el camí que havia deixat. Pedalejo mig quilòmetre per sota el parc eòlic. En aquells verals i amb aquella solitud, aquells enormes molins i la seva fressa en girar, fan una certa basarda. Arribo al Puerto de Marañón. Ressegueixo la collada per un bonic corriol amb impressionants vistes sobre les dues vessants de la serra i amb l’enorme mola del León i els seus penya-segats presidint la contrada. Continuo per una pista que baixa al vessant nord, cap als repetidors de Marañón. Abans d’iniciar el sender que volta tota la Peña de Lapoblación (1.344 m.) -altres n’hi diuen el León Dormido-, m’entretinc a collir i assaborir quatre maduixes de bosc. No té preu. En aquest vessant la vegetació és totalment diferent del costat riojà. Sóc a uns nou-cents metres d’alçada i el faig, el castanyer, la boixerola fan acte de presència. En entrar de ple a la fageda i en una petita talaia, faig una aturada per contemplar el paisatge. Als meus peus la vall del Rio Ega amb les poblacions de Marañón, Cabredo i Genevilla. Més cap a llevant, l’alterosa i escarpada Sierra de Kodes on el seu punt culminant, el Joar, fa 1.416 m. i limita Araba i Nafarroa.
La roda que des d’el Camí del Nord encara no he adobat, perd aire. Em vaig deixar la motxil·la, on hi duc sempre la manxa, a casa. Per tant, no podia inflar i em restava poca estona. Segueixo fent el tomb a la serra sense entretenir-me massa i arribo al Puerto de la Aldea. Decideixo agafar la carretera fins Lapoblación: petit poblet situat a gairebé 1.000 m. d’alçada als peus del cim al que li dóna nom i on, sense èxit, vaig intentar de trobar una manxa. Aquesta circumstància em féu tornar avall abans d’hora i quedar-me sense fer un dels trams més bonics, en descens, que conec en aquells verals i que mena a la Fuente del Sapo, arran de carretera i prop del Puerto de Marañón. Després es pot continuar per l’antic camí de Viana, sempre entre camps de secà, car la vinya no es troba més amunt dels 700 m. o pel llom de Ballesterra i Las Juntas. Hom arriba al poble, prenent aquesta darrera opció, pel mateix camí de pujada i amb una bucòlica vista sobre els teulats de les cases i sempre amb vinyes com a marc. El fet però, és que vaig haver de baixar per la carretera, tot i que molt tranquil: no em creuà ni un sol cotxe en sis quilòmetres. Refrescat i bén net, faig cap al bar del poble on s’hi diu: “En este local se aceptan cazadores, pescadores y a toda clase de embusteros”. Hi preparem, els més o menys joves, un sopar col·lectiu per acomiadar el cap de setmana. I més vi…

Fins aviat,
Joan Lladó.

Les fotos: http://picasaweb.google.es/Bicicorriols/Gorrebusto070623

MATARÓ-ARGENTONA: LA DRECERA. DIUMENGE 17.06.2007

Per Joan LLadó

El diumenge disset, vam estrenar l’horari d’estiu: a les set del matí, deu corriolers amb ganes de tralla ja érem a la plaça emprenyant els veïns. El Maestro va dir d’anar cap a la vall de Riudemeia. Cap allà anàrem.

Com que teníem guanyada mitja hora i l’havíem de gastar, ens
entretinguérem pel veïnat de Sant Jaume i pel marge esquerra de la
riera d’Argentona. Esmerçàrem una hora per arribar a can Comalada. Però
quina hora tan bén fruïda i treballada. Passàrem les runes de l’ermita
de Sant Jaume, la font de Sant Jaume, la de Can Pardal, Can Volart,
font d’en Garjoleta a la peça d’el Groc, travessem el torrent de can
Bellatriu, fem un tram de la pista de llevant, baixem a la font de les
basses de can Castells per un corriolet amagat en un bonic llom, can
Castells, font dels plàtans de can Castells, el Rovell de l’Ou, Bosc de
can Marianga i can Comalada. Què us en sembla? Bé, oi? Doncs vinga.
Continuàrem riera amunt i trencàrem a la vall de Riudemeia. Al desguàs
del Fondo de la Gallega vam decidir de canviar de recorregut i anàrem
vers la brolla de can Riudemeia. Enfila fort els primers metres.
Flanquejàrem. Tornàrem a apretar fins el turó d’Aquença. Bona escalada.
Arribàrem d’hora a Òrrius: no éren les nou. Encara no hi havia prou
gana i decidírem d’enfilar pel cementiri i anar a can Blanc. Pujant la
pista veiérem un corriolet i el tastàrem. No hi tornarem pas, em
sembla. Ens menà altre cop a la pista i a can Blanc agafàrem el corriol
que enfila a la font del mateix nom. És un tram força tècnic on hi
ermerçàrem tota la nostra habilitat. En arribar a dalt, ens creuàrem
amb un nombrós grup de ciclistes. Anàrem fins a cal Truc i baixàrem un
altre cop fins a tocar de can Blanc, ara per ponent. En travessar el
gual de la capçalera del torrent de can Blanc, un gran pollancre es
bellugà al meu pas i l’espatlla se m’encastà a la forta escorça fent-me
veure les estrelles. Bé. Repetim la jugada per baixar per la trialera
de la linea elèctrica fins la pista del cementiri. Hi hagué un petit
intent d’encigalada, però en haver-hi ja gana, baixàrem a esmorzar a
Òrrius. Després cap a la platja que la canalla m’esperava. La resta ja us ho explicaran.

Arreveure,
Joan Lladó.

Els corriolaires: Adrià T., Anscari N., Carles Ll., Joan Ll., Manel T., Marcel T., Martí M., Miquel M., Sergi C. i Valentí T.
Distància recorreguda: 42 qms.
Desnivell acumulat +: 890 m.
Les fotos: http://picasaweb.google.es/Bicicorriols/Diumenge070617

SICILIAN DREAMS. GEOLOGIA PURA.

Per Giovanni Leonardi

Hola a tots els corriolaires dignes d’aquest nom!!
Com que no resistia més el mono de sortir a pedalejar, el dimecres vam muntar una sortida amb un dels meus germanets: en Salvatore.
Així doncs, a les vuit del matí, un amic ens duu amb cotxe fins la banda sud del volcà Etna, a 2.000 m. d’alçada per tal de donar gairebé tota la volta a la muntanya, tot seguint les pistes del parc natural.
Va resultar-ne una excursió preciosa que m’agradaria que qualsevol de vosaltres pogués efectuar, si algun dia es deixés caure per la meva terra per passar-hi unes vacances.
Una anella de pistes de 42 qms., entre els 1.500 i els 2.000 m. d’alçada, a través de boscos d’alzina, de roure i faig, alternats amb trams sobre colades làviques més recents o bé centenàries, de baixa dificultat tècnica (700 m. de desnivell positiu en total), però d’una gran bellesa paisatgística. Acabada la volta, una baixada d’uns 30 qms. més per carretera fins arribar a la costa a les quatre de la tarda per prendre un bany a mar (vegeu les quatre primeres fotos), sense evitar però, una mitja hora de forta pluja durant la primera part de la baixada (cosa que darrerament resulta ser habitual, Camí del Nord per exemple).
Doncs nois, feu un cop d’ull a les fotos i fins el proper reportatge, si em surt alguna cosa bike-interessant per contar-vos.
I com diuen a la tele: “IL GRANDE PROSCIUTTO, BICICORRIOLS, SICILIA”.

Les fotos: http://picasaweb.google.es/Bicicorriols/Dimecres070613Gio

III RAID CIUTAT DE GRANOLLERS. BICICORRIOLS-ALPINA HI PARTICIPA.

Per Joan LLadó

Aquest any també, un parell d’equips mixtes (jeje) de la colla Bicicorriols-Alpina han participat amb força èxit al III Raid Ciutat de Granollers organitzat per la botiga d’esports Camp Base i amb la col·laboració de l’Editorial Alpina entre d’altres. L’equip de la colla format per en Martí M. i en Joan Ll. van aconseguir la segona posició. L’altre equip els components del qual eren en Carles Ll. i l’Albert G., encara, a hores d’ara, no sabem com van quedar. Possiblement pels voltants del sisè lloc.
Va ser un raid matinal força distret, malgrat el recorregut de bici on hi va predominar la pista. Si les balises haguéssin estat col·locades estratègicament per obligar als corredors a passar pels senders i corriols, possiblement el recorregut amb bici fóra estat més entretingut i més fresc, tot i que més lent. Ens hem de queixar pel fet que algunes de les fites ò balises, tan de la bici com de la cursa d’orientació, no hi eren, no s’havien col·locat al seu lloc segons el mapa i fins i tot eren penjades molt enlaire. Aquest fet va crear certa polèmica. La nostra crítica volem que sigui constructiva i agraïm a la organització l’esforç per fer-nos passar una bona estona i a l’Editorial Alpina per l’esponsorització dels nostres equips.

Fins aviat,
Joan Lladó

DIUMENGE 3 DE JUNY DE 2.007 VIA ROMANA. SANTA AGNÈS. CÉLLECS. BURRIAC.

Per Joan LLadó

Ja hem passat una setmana del Camí i tornem a la normalitat. Som vuit a la Plaça. No hi ha idees per la sortida. Anem cap a Argentona. Fem un tomb pel Rovell de l’Ou i baixem a la riera per enfilar a Parpers pel fondo de la Gallega i la Via Romana.

Baixem a Santa Agnès pel Torrent de can Cigala. Anem de dret a esmorzaral “Parque”. Hi ha molt d’ambient ciclista. En Guillem m’espera a casaper sortir plegats a fer un tomb. Marxo amb en Marcel i en Carles idesfem el camí fins a ca l’Espinal. Voregem la casa i anem a cercar eldescens de la font del Llorer. Al Pont de l’Espinal agafem la carreterafins la riera de Riudemia. Després per la riera i can Polseguera, cap acasa.
Amb en Guillem ens dirigim a Agell pel Cros. Passem l’ermitade Santa Elena i arribem al boscos d’Agell. Per la pista i la pedrera, arribem al collde Codera. De moment li ha agradat. Al monòlit fem parada i truco a lacolla per si ens podem trobar. Ja son avall arribant a la casa de laPor. Proposo al novell de pujar als ui-ui-uis i després a la Bassa delSenglar. Li sembla bé i a més en gaudeix. Arriba prou fresc a la bassa.Continuem per la trialera. No en té per a res. Millor. Tornem a enfilaral monòlit i baixem a cercar el descens del dipòsit. Fantàstic.Flanquegem fins el bosc del Gitano pel corriol dels brucs. Després elllarg descens fins a can Riera. El mamalló està content perquè ladavallada ha estat llarga.

Els corriolaires: Valentí T., Martí M., Manel T., Marcel T., Joan Ll., Guillem Ll. Giovanni L., Carles Ll., Andreu C. i Adrià T.
Distància recorreguda: 54 qms.
Desnivell + acum.: 1170 m.
Les fotos: http://picasaweb.google.es/Bicicorriols/Diumenge070603

Fins la propera,
Joan Lladó

CAMÍ DEL NORD O DEL CANIGÓ. 26/27/28.05.2007: DESLLUÏT

Per Joan LLadó

Nou repte: cobrir el Camí del Nord ò del Canigó, tècnicament dit GR-83, en tres dies. Aquest nou sender arrenca de la ciutat de Mataró i passant pel Canigó, l’uneix amb Prada de Conflent a la Catalunya Nord. La guia oficial la fa en nou etapes a peu. Les comarques que trepitjarem: El Maresme, El Vallès Oriental, La Selva, La Garrotxa, El Ripollès, El Vallespir i El Conflent. Al passeig del Callao s’erigí un original monument per conmemorar aquest GR. En ell s’hi pot veure el perfil del sender.
El mateix monument del Callao fou el nostre punt de trobada a tres quarts de sis del matí. Ben guarnits amb els mallots nous, els catorze ganàpies l’emprenguérem cap al nord. Abans però, quatre fotos de rigor per oferir als nostres col·laboradors. Tot de cridòria per l’eufòria inicial, aviat s’apagà en enfilar el turó de Mata. Primers cops de ronyons, primeres dreceres, ò millor dit, primeres escaquejades en la primera pujada.

Travessem de gairell la serra de Marina, passem pel Collsacreu, per cal Paraire, per Sant Martí del Montnegre, per la vall dels Fuirosos i fem parada a La Batllòria per esmorzar. És dissabte, hi ha mercat i ens hem d’esperar una estoneta per tenir taula. Continuem la ruta un xic tard, car em sembla que la repreníem a dos quarts d’onze. A tocar de les urbanitzacions, arribem i fem una curta parada a Sant Llop de Viabrea on hi ha una font. Per una pista oberta de vegetació, de mates baixes a estones i molt pedregosa, arribem a les suredes prop de Riells. Passem el llogaret i fem re-agrupació. Mentrestant, en Giovanni es vol refrescar al rierol i ho fa amb tanta mala sort, que la càmera de vídeo li cau a l’aigua. Aquí se li acaba la seva feina de portanoves.

Superem uns dels trams més perdedors de l’etapa carregant la bici a l’espatlla i passem per sota l’ermita de Sant Climent tot sospirant de tranquil·litat. Iniciem tot seguit la davallada cap a Arbúcies. Gaudim de valent del corriol que transcorre per canviants paisatges de bosc i ens aboca a la vila selvatana dels peus del Montseny. Reposem aigua a la font de bomba de can Salau.

Travessem el poble i enfilem cap a Joanet per un dels trams de pujada més divertits, ciclables i costeruts que hem fet fins aleshores. A l’agregat d’Arbúcies, on hi arribem cap a quarts de dues, hi fem parada per agrupar-nos i un conegut ens guia per fer el següent tram cap a Sant Hilari. Si el darrer sector ha estat distret, aquest és d’un tedi important: fem tot pista i carretera fins la capital de les Guilleries. Hi ha gana i anem tard, la qual cosa ens fa anar a una marxa no gens lenta. Fem un tiberi al primer restaurant que trobem a l’entrada del poble.

 En sortir, el cel és encapotat i fa fresca. Sense fer massa desnivell, però si algun repetjó, traspassem el coll de Llevanyes i comencem la davallada cap a Osor. Llarg descens d’uns sis quilòmetres on passem els masos de La Riba d’Amunt, La Riba d’Avall i el Ripoll, on en aquest darrer, la parada és obligada per observar la imponent grandària de la casa i els treballs de restauració que s’hi duen a terme. Tot seguit arribem a la font, a tocar pràcticament d’Osor, on tornem a carregar bidons i bosses d’aigua. Travessem el poble i com que anem justos de temps, ni tant sols hi fem una petita aturada per caçar amb la càmera un petit instant. Decidim, per la mateixa raó, de fer carretera enlloc de camí fins el coll de Nafré. Espurneja. La Mare de Déu del Part l’haurem de visitar un altre dia.

Ens agrupem al coll i davallem, ara amb pluja, cap al pantà de Susqueda. Passem la presa i enfilem per pista vers Sant Martí Sacalm. El primer tram es fa, per alguns, un xic pesat. El terra és moll i molt tou i costa progressar. De mica en mica però, es va agafant el ritme. Gotellada. Fem re-agrupament a mitja pujada que coincideix quan la pendent no és tant forta. Ens refem amb alguna barreta energètica i continuem fins a Sant Martí on hi arribem amb un bon xàfec. Ens aixopluguem al cobert del Santuari. Estan preparant el col·legi electoral per l’endemà: hi ha eleccions. Veient el temps que fa, optem per preguntar als candidats, seguici ò gent que ens sembla del país, quin és el millor camí per arribar a les Planes: ningú en sap res. Aquests si que són bons candidats. Anem bé.

Ens aturem en una cruïlla per consultar els senyals però part de la colla ja ha tirat avall per la carretera en direcció a Amer. La millor opció haguera estat passar pel Noguer, vorejant la cinglera del Far, que ens abocava de dret a les Planes. La por de pluja ens fa anar a fer la gran volta i continuar per la carretera. A Amer ens re-agrupem. El darrer en arribar és en Joan V., que ho fa amb una cara més de l’altre món que d’aquest. No s’ha abrigat prou i li manca energia. Entre les vuit i quarts de nou arribem a les Planes. Portem uns quants quilòmetres de més dels que ens diu la guia. Fins a Olot n’havíem d’acumular cent-dotze. A Les Planes en portem cent vint-i-dos. Haurem de tocar el crostó a en Miquel T.

Ens posem a cobert de la benzinera on hi preparem un refrigeri pels que vagin arribant. Cau un aiguat considerable. No podem continuar i molt menys per la carretera. Ens perdrem el tram més bonic de la jornada. Decidim d’agafar el bus que passa a un quart de deu. En Martí i en Manel resten amb les bicicletes i truquen als telèfons de transportistes que amablement ens ha donat el treballador de la benzinera, que vés per on, és de Mataró.

Arribem a Olot cap a un quart d’onze. Sense dutxar-nos ni canviar-nos, ens fan sopar. Gairebé acabat el repàs, arriben els companys amb les bicis. Les descarreguem i agraïm al xofer el favor fet, que, quan se’l trucà, tot i estant sopant a taula, s’oferí molt voluntariós a dur companys i bicis fins a Olot a canvi de res. Fins i tot, el camió el tenia carregat fins dalt de fusta que s’afanyà a buidar. Des d’aquí, volem fer saber que al món, també hi ha persones. Gràcies Joan Soler.

Les previsions meteorològiques per la segona jornada no eren bones, però no calia alarmar-se. Primer de tot, un bon descans que l’endemà es veuria amb uns altres ulls. Mirem una mica la tele per agafar bé el son, però amb el zàping arribem als Morancos que ens fan petar de riure amb les seves grolleries. S’ha dormit, en general, força bé. Tot esmorzant hi ha dubtes, consideracions, decisions preses, és a dir, debat sobre el fet de continuar o tornar a casa. N’hi ha que han mirat les previsions a la tele i els ha refermat en la decisió de no seguir, però si tornar endarrere per carretera i amb la mateixa possibilitat de mullar-se. Era dels ferms partidaris de seguir. Ho tenia molt clar: disposàvem de dos dies per endavant i valia la pena arriscar-se, encara que no assolíssim l’objectiu. El recorregut a fer s’ho valia i sempre érem a temps de tornar enrere. També s’han de tenir en compte els camins d’escapatòria i llocs per arrecerar-nos que ens aniríem trobant al pas. No sóc persona per intentar convèncer ni persuadir ningú. Vaig donar les meves raons a qui em semblà més adient i que podria fer canviar de parer als dubtosos, si ell n’estava d’acord. No va ser així.

Els cinc que finalment continuem, restem una mica decebuts i alhora sorpresos de la decisió dels altres nou. Molt més per la iniciativa d’uns, que per la decisió dels altres. La qüestió és que a les nou del matí ens acomiadem dels companys. En Valentí, En Manel, En Giovanni, En Carles i jo iniciem la segona jornada que ens ha de dur a Prats de Molló, car ja hem decidit d’antuvi, d’anular l’estada a Marialles. L’Albert s’encarregà de trucar al refugi. Passem La Canya i Llocalou, encara amb el regust de l’abandó, i enfilem la pista fins el Joncar on hi fem parada. Tot i que el cel és tapat, no ens ha caigut ni una gota. Intentant fer un tram de pista dret i pedregós, peto la cadena. L’adobem i intento de nou la zona pedregosa amb èxit. Superem un tram de fangar que hem de fer a peu. Hem guanyat quatre-cents metres de desnivell des d’Olot quan passem el coll de Passasserres. Davallem a l’Hostal de la Vall de Bac per la pista de Colldecarrera. Passem pel cal Ferrer i per l’antic i restaurat Molí que és el portal de l’engorjat del Bosc del Quer. Fem algunes aturades per adobar punxades i aprofitem per gaudir de l’eco que ressona a la vall. Divisem Sant Miquel de Pera que és mig tapat per les boires, però la possible pluja no ens angunieja. Coneixem el camí. Una gran esllavissada de terres que hi hagué al 1988, ens obliga a fer un tram carregant la bici per vorejar l’esvoranc per la part superior. El corriol fins al Saguer de Pera és encisador. A partir del mas, el camí ja és carreter, tot i que pedregós, fins el Coll Sagordi. És la darrera pujada abans de dinar a Beget.

Anem a cercar la pista del Salomó. A la pairalia ens saluda un dels estadants abans d’emprendre-la amb el corriol trialer que davalla fins el Bolassell. A mig camí hem hagut de fer una altre parada per punxada d’en Manel. Es va fent tard. Passem el pont romànic del Bolassell, el Molí d’en Quelet i tot seguit arribem a Beget fent de les nostres enfilant els carrers esgraonats. Fem un bon tiberi al restaurant El Forn, on som molt ben atesos. Ens deixen, també, netejar les bicis al pati. Agraïts, preparem els estris i engrassem la transmissió i no dubtem ni un moment de pujar per l’espadat del Grau, el corriol del qual comença a sobre mateix del restaurant. El fet d’anar a peu ens servirà per ben païr l’àpat. Aprofitant les aturades, contemplem el poblet que de seguida s’allunya als nostres peus. I entre rots i pets, tret dels darrers dos-cents metres, arribem a l’Oratori a peu. Fem una petita “pregària”, unes trucades a familiars i amics -als pordepluja- i enfilem fins a Malrem, entre pedalejada i carregada. El paratge i els prats de Bocabartella ens captiven i l’arribada a Malrem ens satisfà. Estem contents. Fins i tot ha lluït el sol. Captem el moment amb les càmeres i ens preparem pel descens que esperàvem amb delit. Si mal no recordo, son quarts de sis de la tarda quan passem el coll.

Arribem eufòrics a La Manera. El corriol ens fa embabaiar, ens magnetitza: ens té el cor robat. Al pont de Terra Roja, abans d’entrar al poble, hem d’adobar -no sé quantes en fa-, la roda d’en Manel. Al poble, carreguem aigua, fem turisme i un petit memorial a l’allau de refugiats republicans que després de la guerra, arribaren en ple hivern i en condicions miserables a la població. Els habitants, en aquell temps uns tres-cents, no estalviaren en ajuda.

Passat el poble, ens dirigim a cercar el camí del Coral. L’enfilem. El principi és molt dret i fem algun petit tram a peu. En tombar al Bac de la Guilla, el camí planeja entre boscos de castanyer i fosques fagedes. Divisem entre branques, el Santuari. Quan hi passem per sota, cau alguna gota. La llum és escassa per la nuvolada. Restem un xic perduts en una de les cruïlles i decidim d’enfilar pel camí més fressat, que ens ha de dur a can Molins. Amb pluja, però més alleugerits de tensió, arribem a la casa. Continuem per la pista fins la carretera. Haig de fer una parada per inflar la roda. M’ha anat fent la guitza, perdent aire, des de la Vall de Bac. Sembla que l’aigua ablaneix el líquid anti-punxades. Arribem al coll de la Guilla. Són dos, tres quarts de nou. Ara plou amb ganes. Ens abriguem i decidim, car no hi ha prou llum, de baixar per la carretera que és ben molla.

 Arribem a Prats a les nou. Eufòrics, celebrem l’arribada i ens adrecem al primer hotel que veiem a la plaça. Ens atenen amablement i guardem les bicis abans d’anar a les habitacions. Estem afamats i havent-nos refet amb una dutxa calenta, anem cap al restaurant a fer una pizza. La fem petar comentant la jornada que ha estat molt positiva i preparem la següent que es presenta difícil. No es pronostica mal temps, però si molt de vent. Hem de córrer per arribar a l’hotel: cau un bon ruixat. Ens colguem al llit satisfets.

El despertador sona a les set. A quarts de vuit som esmorzant. Abans de preparar el material i les bicis, anem a comprar un mapa del Canigó. Hem d’acabar de decidir quin itinerari farem per arribar a Prada sense fer el cim, quan de temps disposarem per tornar per carretera si convé recular, etc. Hem de valorar les diferents opcions, l’autocar ens espera a Prada a les sis de la tarda.

 Finalment, hi ha unanimitat en pujar al Pla Guillem, baixar a Marialles, Castell, Vernet dels Banys i continuar avall cap a Prada. Ens preparem per marxar, sense tenir massa clar l’itinerari de fugida per carretera, si s’escaigués. Agafem doncs la carretera fins a Sant Salvador. A la cruïlla on comença la pista ens aturem. El vent bufa fort ja a la vall. Proposo d’enfilar una estona per la pista i valorar un xic més amunt com es presenta el panorama. Davant la incertesa de la meteorologia i el temps a emprar per la carretera fins a Prada, s’opta per recular i a Prats, informar-nos exactament de com arribar-hi per carretera. Tornem un xic cap-cots.

A Prats ens informen de l’itinerari a fer. Si haguéssim tingut un mapa de carreteres, la visió haguera estat diferent, fins i tot abans de començar a enfilar cap al Canigó: potser hauríem arriscat una mica més. La decisió ja era presa i agafem carretera avall fins a Ceret. Abans de dinar comprem una safata de cireres que ens la cruspim en un tres-i-no-res. Ens entaulem en una de les terrasses del passeig fora muralles on l’ombra dels grans plàtans i el vent que gira, donen una agradable frescor i asserenen els ànims.

Havent dinat, consultem un mapa de carreteres que trobem en un plafó del carrer. En veure que som tan a prop de l’autopista, truquem a l’empresa d’autocars per què ens reculli al peatge d’El Voló. Quedem allí a les quatre. Ens resta temps. Fem un petit tomb turístic pel centre històric del poble. Mentre ens esperem al peatge, prenem les darreres imatges del Canigó. És cobert per un casquet de boires que no paren de bellugar-se. Aquest fet contraresta els nostres brins de decepció.

Els corriolaires (mountain-gays): Sergi C., Miquel M., Marcel T., Martí M., Joan V., Enric S., Anscari N., Andreu C. i Albert G.
Els corriolaires (com manen els déus): Valentí T., Manel T., Joan Ll., Giovanni L. i Carles Ll.

Agraïm als Marxaires del Canigó l’empresa del sender.

Les dades:

Sort./Arrib. Distància(qms) Veloc. mitj. Temps(h) Desnivell+
1er. dia Mataró-Olot 122 12.5 9.55 3341
2on. dia Olot-Prats 58 8.1 7.2 3750
3er. dia Prats-El Voló 51.9 22.4 2.2 700
TOTAL Mataró-El Voló 229.9 14 19.35 6791

Arreveure,
Joan Lladó