BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

BANYS DE LA PRESTA-CANIGÓ PER LA XEMENEIA AMB BICICLETA 19.09.2009

Per Valentí Tarrés

Les setmanes passen molt de pressa, i de cop i volta ens trobem al cap de setmana que es celebra la XV edició de la Volta  a la Cerdanya. Enguany part de la colla hem decidit no assistir-hi i anar pel nostre compte al Canigó. Per uns quants, si ho aconseguim haurem completat dues coses pendents. Per una part acabar la sortida de fa dos anys del Camí del Nord, i per altra part completar gairebé la primera etapa de la XII edició de la Volta a la Cerdanya que ens vàrem veure obligats a abandonar pel mal temps.

Arribem a Prats de Molló al voltant de les deu. Ho trobem tot tancat així que decidim provar sort a La Presta, on ja havíem estat abans en la XII edició de la Volta. Ja són ¾ d’onze quan hi arribem i ens atén el conserge d’aquesta gran construcció de finals del segle XVIII. Al veure en Giovanni l’home exclama: que s’han perdut?.- No no ens hem perdut, busquem lloc per passar la nit. L’home té clar que de lloc n’hi ha, el seu dubte està en sí les cambres estàn en condicions o no. Així agafa un bon manyoc de claus i cap amunt. La primera habitació no està en condicions, seguim, en tot això ja tenim tres cambres disponibles, això sí, amb llit de matrimoni. Tant se val, ja ens va bé, però falta una cambra. En obrir la següent porta se sent una veu, “eh, eh…, la Chambre s’ocupé”,  el conserge li entra una suor i per si no n’hi hagués prou la següent habitació que obra està amb la tele engegada sense ningú….bé imagineu-vos la gresca, sobretot el Carles que és descollona….
Ens acomiadem i quedem a les set per esmorzar, encara que hi haurà una parella que bé… van fer una mica el “romançu” i arriben a 2/4 de vuit. Abans de sortir a pedalejar i liquidar “l’edition”, la fem petar amb la senyora de recepció, que ens explica que el seu marit és el president de la “Penya Barcelonista de Prats de Molló”. Queda una mica intrigada amb la volta que li expliquem anem a fer i ens convida a que passem a veure-la l’endemà, ja que ella hi és fins les dues.
Comencem la sortida a ¼ de deu, direcció al Plà Guillem per una pista llarga, molt llarga, de pujada suau i que sis dels set corriolers coneixem força bé. Anem a bon ritme quan de sobte un parell de cérvols ens creuen pel davant, ohh!!  ohh!!. La temperatura és agradable. Mentres pedalajem em vé al cap la xemeneia, com serà aquest pas? Ja podré jo amb aquests coi de genolls tan pejudicats? Ai, ai…Quan ja assolim el coll, en Luca i jo trobem una càmera de roda, la recollim i quan estem tots preguntem qui l’ha perdut. Es de l’Àngel, però no només ha perdut la càmera sinó que a més li ha caigut la cartera. Si que l’hem feta bona “haig de provar de trobar-la diu”, així que torna enrere. La cartera la recullen uns excursionistes, molt bé, ara això sí perdem una bona estona parats , alguns agafen fred, i en Tete a més es sent marejat i dubte entre seguir o tornar. Al final decideix seguir i reprenem la marxa amb descens fins el refugi de Marialles (1549m). Descens molt pedregòs que deixa un parell  de punxades. Un cop aquí i sense perdre temps iniciem l’ascens sobre les bicis però sense gaire èxit, el terreny és massa pedregòs i el fa molt difícil. De cop sentim uns renecs, en Giovanni ha petat el canvi… tampoc, si més no en el que resta de ruta li farà cap falta perquè la farem gairebé tota a peu. Aprofitem per posar-nos les “Salomon” i anar més còmodes per caminar. Anem fent,  arrossegant les bicis, el que de moment es fa sense massa dificultat, si més no per a mi i els meus genolls. Ens anem creuant amb excursionistes que ens saluden amablement, però molts ens diuen: “Bona Sorgt, bona sorgt”, collons ho deuen dir per la xemeneia pot ser? Mare de Déu….Poc abans de la Cabana d’Aragó ens saluden senyors dient: Contador, Contador, ui… i segueixen amb un Viva….noi que t’equivoques de país, veient la nostra freda reacció ho vol arreglar amb un visca el Barça.. “apa ves a fer punyentes gamarús i passa avall”… Arribant a la cabana fem un moç i la fem petar amb un anglesos que van avall. A partir d’aquí el terreny és més costerut i fa més fresca, fins i tot comença a caure un fina pluja i a baixar la boira. Creuem els Plans del Cadí amb cert neguiteig. “Ja em veig dormint tots set apretats dins la cabana”. En Luca optimista comenta que sortirà el “solet” ja que és veu una clariana, “la clarina d’en Luca” ens acompanyarà sortosament una bona estona. Tenim la xemeneia més a prop, anem seguint amunt seguin els puntets grogs i la cosa és va complicant, sobretot per a mi que no vaig gens bé amb la bici a la gepa. “Si no m’ajudeu no puc, no puc!!!”, la pendent és massa forta i s’em fa molt difícil avançar. Però, ohhh si ja som a la “puta xemeneia”. La Mare que em va parir!!! Poc a poc i amb l’inestimable ajuda dels companys anem superant aquells, no sé 100 mts.? En Joan des de dalt ens anima, vinga que ja està!!!! En Luca amb la meva bici més el porta paquets, jo amb la seva més lleugera, no sé… de cop som assolint el cim, ho hem aconseguit, si més no de moment. Collons de Xemeneia. Ens fem unes fotos molt espectaculars i seguim cap al refugi dels Cortalets…La baixada és lenta, de moment a peu, el que fa que avancem lents, sobre tot jo, coi de genolls!!. Veig els companys difuminats dins la boira i  recordo un tram de la película de “Rob Roy” d’en Liam Neeson quan fugen dels anglesos amparant-se dins la boira”.Se’ns està fent fosc per moments, de tant en tant algún renec, meu i dels companys, collons quin cop de pedal!!! A mesura que anem perdent alçada la temperatura és més agradable i a més podem anar més sobre la bici. De cop el Luca, en Marcel i Jo que anem baixant junts, sentim en Carles renegar, acaba de trencar el porta paquets. Ens esperem mentre es carrega el bàrtuls a l’esquena i aprofito per treure el frontalet que porto, ja és fosc del tot. La llum ens anima i fem un bon tros sobre la bici, el Nen davant, Jo al mig i en Tete darrera, ull!!! Pedra, dreta, esquerra….Cada metre que fem sobre la bici és un patiment menys pel coi de genolls. De cop olorem una olor familiar, serà de carn a la brasa? No, no pot ser Ara anem tot el grup junts, i divisem un foc de camp, n’hi  ha que no veuen la tendeta alla parada, uns llums…el refugi de Cortalets,  ja hem arribat, estem salvats ja, ja, ja…Osties!!! Ho hem aconseguit, oh i només son ¾ de nou, pensava que era més tard.
Entrem al refugi, tothom ens mira, d’on venen ara aquest ximplets, oh i amb aquesta olor de “quisca”. La noieta ens mostra l’habitació i ens diu que primer sopar, i que si després ens volem dutxar hem de comprar unes “jetons” per l’aigua calenta, tres minuts, dos euros. Aixis ho fem, el refugi és ple a vessar i ens col.loquen apilonats entre mig d’una taula amb un merder impressionant. Demanem que ens canviïn per un lloc més tranquil, ens posen en un altre menjador… Va!! lo millor del sopar són la cerveseta i els comentaris, murris i innocents ….
Ens dutxem i anem a dormir, abans però LA XEMENEIA, de fet no fora gens estrany que no s’ hagi fet mai en bici, no és gens estrany.
L’endemà despres d’esmorzar, pista avall, en Gio se’n va cap a Prades, bé,  de fet ens trobarem a El Boló.
Els sis que restem anem seguin el llibre de ruta de la Volta, agafem un GR que en un primer moment m’espanta perquè s’ha de fer un tram a peu, però res,  és un moment. Seguim fins a trobar un descens fantàstic pel mig del bosc. En un entorn molt bonic baixem per una carretereta, que per fer-la de pujada és llarguíssima fins arribar al poble de Vallmanya. Aquí mirem de menjar alguna cosa, però no hi trobem res. Fem un moç amb el que portem a sobre i seguim de pujada fins el coll de Palomera,  on ens avancen un grup de Harleys Davidson que ens saluden tot “cofois”, potser en són una trentena.
Un cop al coll enfilem per una pista des d’on veiem el mar i la Serra de l’Albera.
En un entorn molt bonic i amb més desnivell negatiu que positiu arribem a Prats de Molló sobre dos quarts de tres,  contents i satisfets.
Sense perdre temps anem a fer una pizza.
Uns simpàtics avis francesos ens porten en Joan i a mí a La Presta a recollir els cotxes i cap avall a recollir en Giovanni.
Segurament aquesta sortida en bici no la farem mai més, però que punyetes,  ara ja ho tenim fet.           

Apa salut,
Valentí

Corriolers: Àngel V, Joan LL., Carles LL., Luca, Giovanni, Marcel i Valentí.
Les fotos d’en Joan: clica aquí.
Les fotos d’en Giovanni: clica aquí.
Les fotos d’en Luca: clica aquí.

VOLTA DE BERGA AL PEDRAFORCA AMB BTT. 06.09.2009

Per Martí Montserrat

Com ja es tradició a aquesta època de l’any, fem tirades mes llargues i rodadores per fer front a la dura “Volta a  la Cerdanya” de Probike i aquest any no ha de ser menys.
Diumenge 6 de setembre :
Deixem el cotxe als peus del Santuari de Queralt (Berga) sobre les 8h. i sortim direcció Rasos de Peguera per la carretera. Al cap de poc la deixem per pujar tot serpentejant  fins el Santuari de Corbera, continuem i tot seguit arribem al Pla de l’Estany (estany sec que fa un racó súper especial). En aquest punt entrem a un corriol dels que fan afició, preciós, tècnic i un 98% ciclable que ens portarà fins el poble de Peguera.

Aquest poble abandonat , situat als peus d’una petita paret calcària  i envoltat de pastures …es un lloc fantàstic. Seguim el GR107 direcció la Roca gran de Ferrús i la Gallina Pelada, passant pels peus de la gran paret de còdols i conglomerat fins la Font del Pi . Aquí comença una curta però dura pujada fins el Portell de Griells , tot seguint el GR107.1 cap el poble de Bonner o el que en queda d’ell. Al cap de poc, arribem al molí d’en Güell, per tornar a pujar en bona pista fins el coll de la Trapa. Després d’un petit descens tornem a pujar direcció el refugi Lluís Estasen. En aquest tram passem just per sota de la monolítica i espectacular paret de la cara Nord del Pedra convidant-nos a flipar de l’espectacle. Continuem fins el Collell i fins el coll de les Bassotes , punt en el qual havíem de començar la pujada fins el cim del Comabona (Cadí). Però contemplem la pujada … es veu molt dura i encara ens queden 8km i 700m de desnivell …hem de tornar a Berga i son quarts de dues …el seny s’imposa i decidim no fer el cim i deixar-ho per una altre ocasió.
Seguim direcció a Gósol retrobant el GR107 aquest tram es esplèndid, corriol tècnic i amb vistes, què mes es pot demanar! . Un cop a Gósol carretera fins el coll de la Trapa i   així completem la volta al Pedraforca tot creuant l’itinerari de pujada . Tornem a  pujar (això ja sembla una mania persecutòria) fins haver passat un km  la Pleta de la vila .En aquest punt girem a la dreta per una pista , que de mica en mica va pujant i ens regala  unes vistes perfectes de la cara sud del Pedra , que ens animen i reconforten fins el Portet …Ens quedem flipats un altre cop! . És un coll inhòspit i preciós que convida a estirar-se i a la contemplació  però es tard i encara queda camí per fer. 
Retrobem el GR107 en forma de corriol de muntanya, dur, difícil, i amb trams a peu que ens porta per sota les parets del cim de la Roca Blanca fins un collet penjat anomenat L’estret. Per mi, aquí comensa la part mes espectacular de la sortida. Fem un descens cafre de veritat per la Canal Gran que ressegueix tota la gran paret del Ferrús. Amb alguns trams a peu, seguim el GR fins altre cop al poble de Peguera , ara  des d’una altre panoràmica i amb llum de tarda  que no fa altre cosa que augmentar la bellesa d’aquest preciós racó de món. Seguim GR107, que  es el ja conegut i divertit camí miner, que ens portarà als peus del Santuari de Queralt tot passant per la casa nova de les Garrigues.
Per fi arribem al cotxe als vols de les 7h, amb els “alacrans”a flor de pell  però amb el somriure als llavis per haver recorregut de sol a sol per uns paratges tant especials . 

A reveure,
Martí Montserrat

-105 km aproximadament
-2800 m desnivell
-Volta disfrutada  pels corriolaires Albert Gomes i Martí Montserrat  
-Les fotos d’en Martí: clica aqui.

FENT ELS DEURES A ÚLTIMA HORA PEL PUIGLLANÇADA I TOSSA D’ALP. DISSABTE 5.09.2009

Per Adrià Triquell

Com els mals estudiants que deixen els deures per última hora, la meva “parella” i jo ens decidim a fer un itinerari que per situació, duresa i llargada resulta del més adient com a prèvia a la Volta a la Cerdanya. Teníem vàries idees al cap, però finalment ens decidim a repetir la ruta feta per la majoria de la colla l’ any passat, justament per aquestes dates, ja que realment es tracta d’ un traçat d’ allò més perfecte per entrenar la Volta, i a sobre passarem per Castellar de n’Hug, que casualment en aquesta edició de la volta serà camp base.

Comencem doncs a la Població de Gombrèn, a la comarca del Ripollès.
Pedalegem tranquil·lament els primers quilòmetres per la carretera GI-402
direcció la Pobla de l’ Illet per, de seguida a l’arribar a la riera de
Crifull, agafar una carretereta que ens du per una pujada sostinguda a
Castellar de N’ hug. En aquesta bonica població, ja a la comarca de la
Cerdanya, comença la tralla: agafem una pista dura i amb força
desnivell que ens durà de pet al nostre primer cim, el Puigllançada.
Tot i la duresa gaudeixo de debò d’ aquest tram, espectaculars vistes,
el típic silenci de l’ alta muntanya i animalons a munt i a vall que
mirem de no atropellar. En Sergi i jo, com a persones assenyades que
som, ens prenem tota l’ ascensió a un ritme sostingut però prudent,
cosa que crec serà la clau perquè gaudim força d’ aquesta sortida. Mes
o menys a l’ alçada de 2.000m, noto que fluixejo una mica i demano al
meu company de parar a esmorzar, decisió se’ns dubte encertada doncs
faré la resta d’ ascensió sense més problemes.
Un cop al Puigllançada, foto de rigor i baixem sense perdre temps a
buscar la carretera de Coll de Pal. Com que entre moltes de les nostres
virtuts, no està el ser uns virtuosos del descens, fem algun que altre
tram caminant. Fem petar la xerrada uns instants amb uns ciclistes de
carretera que ens trobem a l’ arribar a l’asfalt, i fem quilòmetre i
mig fins que acaba la carretera i agafem la pista direcció Coll de la
Mola. Un parell de quilòmetres per una pista sense excessiu interès, i
a partir d’ aquí… LA KAFRADA consistent a fer cinc-cents metres en
uns dos quilòmetres i mig per una pista pedregosa i antipàtica. Els
bikers equipats amb bicicletes de descens que han pujat pel telefèric,
ens miren amb cara d’ al.lucinats -ah, però es pot pujar en bici també?
es deuen preguntar-. Aquest últim tram abans d’ arribar a La Tosa, és
certament poc agraciat, doncs es tracta d’ una pista de l’ estació d’
equí, lletja perquè si i dura com el dimoni. Alguns petits trams ni
intento fer-los muntat, no es tracta d’ anar gastant cartutxos
alegrement quan encara ens queden uns quaranta i pico quilòmetres.
Parem uns instants a agafar aire i trucar a les dones quan arriben a l’
últim remuntador, i ataquem -tranquil·lament- els útims cent metres fins
al refugi de Niu d’ Aliga, amb algun que altre crit de suport de
turistes disfressats de muntanyencs que corrien per allí.
Dinem entrepà i coca-cola al refu, i apa som-hi cap avall. Primer tinc
por de passar fred durant el descens, doncs només porto una armilla
fina i els “manguitos”, però la temperatura finalment és bona. Desfem el
camí fet fins el Coll de la Mola, probablement un des descensos més
pesats i avorrits he fet mai. Un cop hem baixat uns cinc-cens metres,
dubtem. Sabem on som i cap a quina direcció hem d’ anar, però no trobem
el corriol de descens que ens ha de dur a la Molina ja que en la
cartografia que portem no surt. Decidim baixar una mica per la pista en
direcció contraria per la que havíem pujat, però de seguida veiem que
si la seguim ens durà a la Masella, reculem aquest pocs metres i
decidim fer uns metres per la pista per on havíem vingut, decisió
encertada doncs des-seguida veiem els indicadors del corriol de
descens, just en un punt on trobem tres boniques noies equipades amb
bicis de descens que ens pregunten com solucionar un problema amb un
fre hidràulic. Altres problemes et solucionaria encantat -penso jo-,
però decidim ser fidels a les nostres dones i finalment només els hi
diem que el problema no te solució i cal anar a un taller. Decidim
enfilar i baixar per la pista verda, doncs ni som virtuosos del descens
ni tampoc volem arribar massa tard a casa. Arribem sense novetat a la
Molina.
Decidim fer la resta de recorregut per carretera, doncs de fet és força
maca i tranquil·la, i francament, ja anem servits de bici. Decideixo
gastar l’ útim cartutx al Coll de la Creueta, doncs els vint i pico
quilòmetres que queden son de baixada (mentre penso si és una bona
decisió, doncs al cap de poques hores tinc que tornar a estar a sobre
de la bici amb la resta de la colla per la sortida de diumenge), i del
Coll de la Creueta a Castellar de N’ Hug, gaudim de valent per aquesta
bonica carretera, encara que he d’ anar en compte de no perdre al
Sergi, ja que per aquest bonic descens ple de revolts li ha agafat la
seva vena motera. Un xic abans d’ arribar a Castellà de N’ hug, agafem
la mateixa carretereta que hem fet al matí fins a Gombrèn.

Quilometratge: 101Km

Desnivell: 2.700m

Corriolaires: Ventús i …. quin era el sobrenom del Sergi?

Les fotos d’en Sergi: clica aquí.

Adrià Triquell

LA BURRIAC ATAC. DISSABTE 05.09.2009

Per Joan Lladó

Dissabte, un altre any, vaig córrer la Burriac atac. No pensava pas fer un bon paper però al final em va anar prou bé: 1:46:36, 43è. en la general masculina. Crec que l’escalfament i els estiraments previs m’ajudaren en aquest resultat. Anem tenint una edat i no podem fer el milhomes. Vegeu les classificacions. L’amic Enric  Subinyà arribà 53 segons abans que jo, quedant en la posició 39a., l’Albert Vinyals quedà sisè amb un temps de 1:33:12  i el primer féu 1:26:00. La Roser Español quedà segona en la classificació femenina amb un temps de 1:47:01. No poso la d’en Sebastià perquè acompanyà la dona. Però no per a tothom van ser flors i violes. La crònica d’enguany la deixo per l’amic de l’Albert Vinyals, en Jose(te)., que m’ha enviat el mateix Albert. Heus-la seguidament. No us la perdeu! És genial!

¡Lo ha vuelto a hacer!

Seguro que recordáis lo del duatló de Núria de 2007 que estuvo a punto de costarme la salud.

Pues esta vez ha sido en el Burriac Atac de Vilassar. “Hei nano, és una cursa diferent. Estaria bé fer-la”, y me dejé convencer…

Al inscribirme pensé que siendo diecisiete Km corriendo por pistas de montaña lo podría capear con cierta solvencia y no le di más importancia. Gran error tratándose de una propuesta de Albert Viñals.

La carrera consiste en subir al Castell de Burriac desde la playa. Yo recuerdo haber hecho una excursión aquí  en Vespa hace muchos años y, si bien no era una “highway”, se podía llegar sin demasiadas dificultades. Así pensé que corriendo picaría subida, pero que se podría llegar bien chino-chaneando, y lo mismo para la bajada. ¡Qué ingenuo! La organización de esta carrera en un alarde de auténtico sadismo busca siempre el peor itinerario posible: corriols de montanya con piedras sueltas, raíces, barrancos, sauló, pinazas, ¡rocas grimpantes! ¡¡Y encima de noche!!, ¡con el frontal puesto! No debí tomar la salida…

 Empezamos a las 21:45 hacia arriba para salir de Vilassar atravesando las urbanizaciones, por asfalto, pero enseguida queda atrás la civilización y comenzamos a hacer el cabra. Nos ponemos en fila india por las primeras sendas y me pareció bonito ver la hilera de luces por delante y por detrás moviéndose en procesión por medio del monte. Fue el único instante en el que aprecié algo parecido a la belleza. En algunos pasos se formaban tapones lo que a mí me iba divino para ir descansando. La pendiente se iba endureciendo cada vez más, y de repente la primera bajada. A partir de aquí ¡el infierno! Yo no corría desde Donosti por la maldita fascitis, y es aquí, al cambiar el gesto para bajar, cuando noto cómo se me clavan los cuadriceps. Hemos hecho siete kilómetros y yo contaba con que mis enemigos fueran las irregularidades del terreno, la nocturnidad, el equilibrio, la fatiga, los desniveles, pero no: mis enemigos fueron los cuadriceps (¡y Viñals, por supuesto, Albert Viñals, siempre en mi pensamiento!). No podía dar un paso. Me apoyo en un árbol como si estuviera buscando setas y trato de estirar las piernas. La gente me pasa gritándoME que no es temporada pero yo a lo mío. Me recupero un poco y acabo la bajada con grandes dolores. Volvemos a subir y veo que hacia arriba no duele. Así que me animo a seguir un poco más, pero no dejo de preguntarme qué cojones hago yo aquí.

Llegamos al castillo y oigo a la peña animarse porque a partir de aquí casi todo es bajada. ¡¡Horror!! En las bases de la carrera se decía claramente que quien abandonara tenía que volver a la salida por sus propios medios, así que en mi caso no tenía sentido retirarse, ya que de todas formas tenía que volver a Vilassar a patita. El dolor me obligaba a ir parando para estirar cada cinco pasos cuando la bajada era pronunciada, agarrándome a los árboles como si fuera ebrio. Cuando el terreno suavizaba me animaba a trotar un poco, pero era un auténtico suplicio. ¿Habéis visto “The Blair Witch Project”? Pues era lo mismo: un foco iluminándote el camino mientras avanzas en cámara subjetiva dando tumbos entre jadeos y tropezones abriéndote paso entre la maleza consciente de que en cualquier momento te vas a derrumbar (y en mi pensamiento Viñals…, siempre Viñals…, sólo Viñals…)

Volvemos a la civilización y quedan aún cuatro Km. La gente anima mucho. Yo, interiormente, los mando a tomar por culo, pero aún así pongo la mejor de mis caras (que a estas alturas ya no debe ser demasiado buena) en agradecimiento. Estoy hasta las mismísimas pelotas y sólo pienso en arrastrarme como sea para acabar con esta mierda cuanto antes, irme a casa, meterme en la cama y olvidarlo todo. La meta está en la playa. Hay que pasar por debajo de la N-II y de la vía del tren por un paso subterráneo y ya está. ¡¡Pues no!! A alguno de estos sádicos maníaco-paranoides se le ha ocurrido hacernos correr todavía trescientos metros sobre la arena de la playa. Hay que ser muy hijo de puta, señores…

Al acabar no sabía si ir a los masajes o a la ambulancia.

Había butifarrada de fin de fiesta pero supongo que no es necesario que os diga lo que pensé en ese momento que podían hacer todos con las malditas butifarras.

Felicitar a Albert por quedar sexto y por haber salvado la vida después de mi llegada.

También a Manel por acabar muy meritoriamente.

Salude(tes) a todos.

Nos vemos por las piscinas cuando vaya a darme de baja.

Jose(te).

PRESENTACIÓ DEL VÍDEO DEL SOBRARBE. 22.07.2009

Per Joan Lladó

El dimecres 22 de juliol es presentà a casa d’en Giovanni el vídeo de la sortida d’estiu d’enguany al Sobrarbe. Acompanyats amb unes cerveses bén fresques poguérem gaudir durant una hora dels propers records d’unes estones que tan de plaer ens aportaren.
Cal esmentar la tasca duta a terme per l’anfitrió per elaborar aquest vídeo i felicitar-lo pel treball bén fet.
Vegeu algunes imatges preses aquell dia. Cliqueu aquí.

CERDANYA-CAPCIR-ARIEJA PER CARRETERES D’ALÇADA (II). 22.08.2009

Per Joan Lladó

Havent fet un bon sopar a Puicerdà, amb el cotxe en dirigírem fins a Tarascon: poble gran en el camí de la Pica d’Estats per França. Hi cerquem un lloc tranquil per aparcar i dormir. Ens acomodem dins el gran llit al cotxe i fins l’endemà a les set.
Quan sortim a fora, ja veiem giro de mercat. Som al costat del mercat setmanal. Esmorzem, emplenem els bidons d’aigua i iniciem la segona jornada. Ens l’hem programada més tranquil·la.

Anem xino-xano cap a Vicdessos des d’on començarem l’escalada al Coll
de l’Hers. Com al Pailheres, les primeres rampes ens donen el
deú-vos-guard. Potser encara més mantingudes. Ens creuem amb una cursa
a peu de muntanya. Em volíen fer aturar a mitja rampa perquè passessin
els corredors i corredores. Com si no tingués prou feina, jo.
El
primer parell de quilòmetres són força costeruts. Es fan feixucs.
Després la carretera s’amoroseix. És agradable perquè circula entre
fagedes que li donen frescor. Les bordes que ens anem trobant a banda i
banda ens fan companyia. Humanitzen la contrada. En un revolt ens
trobem un salt d’aigua on aprofitem per fer parada i ens hi refresquem.
A
partir d’aquí fem una tirada fins dalt. El paisatge es comença a obrir
i apareixen els prats. També els turistes que han deixat els cotxes en
els darrers revolts abans del coll. Arribem al coll sense
complicacions. Som a 1517 m. Des de Vicdessos hem recorregut 11,5 km.
amb un desnivell mitjà d’un 7% i pendents màxims del 10,9%. Hi ha força
vehicles. Ens fem fer un parell de fotos i anem avall. Baixem entre
vaques fins al punt on es llencen amb parapent. En mirem algunes
maniobres d’enlairada i continuem fins el LLac de Lers. Fa bon dia i hi
ha turistes pescant al llac. Reprenem la marxa en direcció a Massat
passant per Le Port, deixant per una altra ocasió el Port d’Agnes. En
aquest poblet, Le Port,  estan de festa major i ens aturem a fer-hi una
ullada. La gent va vestida amb els draps típics i hi ha alguns
artesans ensenyant l’ofici.
A Massat dinem en un petit bar-pizzeria
on ens atenen amablement. La fem petar amb la mestressa. En aquest
país, les coses tampoc van bé.
Amb un xic de mandra, pugem a les
bicis i anem de cara al darrer bastió: el Coll de Port. Ens esperen
dotze quilòmetres i un desnivell de 620 m. La pendent mitjana és del
5,15% amb un màxim del 8%.
De seguida agafem el ritme i es pot anar per feina.  Anem trobant
moltes bordes i construccions arran de carretera. Al coll, com a tots,
de turistes no en manquen. Quatre fotos i avall. Tot baixant, hem de
fer cua darrere els cotxes però quan arribem al pla, se’ns presenta una
rampeta traïdora que ens fa saltar espurnes. En un tres-i-no-res som a
Tarascon.
Aquest ha estat un tomb de cicloturisme. Sense presses, amb calma, anar fent.

Fins ben aviat,
Joan Lladó

Distància recorreguda: 77 km.
Desnivell + acum.: 1770 m.

Les fotos: clica aquí.

CERDANYA-CAPCIR-ARIEJA PER CARRETERES D’ALÇADA (I) 21.08.2009

Per Joan LLadó

Qui hauria dit un mes abans que amb en Martí sortiríem a pedalejar amb bici de carretera? Va ser dit i fet, ens trobàrem a la platja el dia abans, dijous, i sense dubtar, vam quedar per l’endemà a les sis. Tampoc sense temps de preparar ni consultar dades ni recorreguts, amb el matalàs i les bicis, se’ns presentà l’hora d’anar cap amunt, cap a la Cerdanya. Ens plantàrem a Ur cap a quarts de deu, després d’haver esmorzat a Puigcerdà.

Quan ens haguérem canviat i ho teníem tot a punt, comencàrem la primera jornada tot prenent la carretera de Dorres, Targasona i Font-Romeu. Era la primera vegada que plegats fèiem cicloturisme. En Martí, durant les vacances ja s’havia estat entrenant fent alguns ports mítics del Tour, entre ells, el Tourmalet. Jo n’he festat fent alguns al País Basc, l’Urkiola, l’Herrera i, dos dies abans, com heu vist al bloc, el Turó de l’Home.
El nostre primer gran objectiu era el port de Pailheres a 2001 m., considerat per la revista Pedalier, com el més bonic de tot el Pirineu.
Després de Font-Romeu, continuàrem cap a Bolquera i La Llaguna. Tot seguit en descens, passàrem pel pantà de Matamala i a Formigueres férem aturada per repostar d’aigua. Feia força calor.
Poc després de passar Puyvalador i el seu embassament, deixàrem la carretera principal per trencar cap a nord per una bonica, ombrívola i més tranquil·la via que ens portà fins a Quérigut. Allí hi férem una petita aturada per contemplar els rocs que apuntalen el castell de la població. El cel es començà a encapotar, la qual cosa ens anà bé per emprendre el primer gran port. Passàrem prop d’El Pla i Les Artigues i tot seguit arribàrem a Mijanès. Aquí comença la traca. El cartell informatiu per a ciclistes amb les dades bàsiques del port ens posà en alerta: 11,5 kms. al 7,9% de pendent mitjana amb pendents màxims del 12%. La primera rampa ja em fa renegar: redéu. Tota una família que dinàven a la fresca es giràren. Bona escalada!
En Martí i jo posàrem tota la carn a la graella de bon principi: no hi havia més plats per baixar ni més pinyons per pujar. Paciència, forçar la ronyonada i amunt! Sort que no feia sol, perquè aquest port no és gaire ombrívol.
Passàrem la cruïlla de les pistes d’esquí i després d’un tram de fageda, començàrem les llaçades dels darrers quatre quilòmetres. Boniques, boniques de veritat. I distretes. Allí passàrem un cicloturista amb les alforges i la ràdio: nyic-nyic, nyic-nyic. Hi havia força boira que ens privà de veure els revolts que havíem anat superant. El darrer però, no arribava mai. Ens fem una foto damunt els revolts on la muntanya té més pendent i en cinc minuts més som dalt del coll. Ple de cavalls i uns quants turistes. Ha valgut la pena fer l’esforç, n’estem contents. El paratge ens meravella i ens hi quedaríem jaient una bona estona, però ens convé més de baixar a Acs i dinar. Així ho fem. Llarg però ràpid descens fins la població de les termes. Hi cerquem un restaurant potable i que ens cuinin en el nostre horari. El trobem i seiem a fora, sota un envelat. Sembla un hivernacle. No hi passa gota d’aire. Per païr, ens asseiem al costat d’altres turistes, remullant-nos els peus en la sulfurosa i calenta aigua de les termes municipals. Ens anem mentallitzant del que ens resta fins la tornada.
Després d’una horeta d’haver arribat, reemprenem la marxa. Comencem la grimpada cap el Coll de Puymorens. En els primers quilòmetres, tornem a passar el cicloturista de les alforges i la ràdio. Bescanviem quatre mots.  El dens trànsit en ambdós sentits ens atabala.
Fem una aturada a l’Hospitalet prop d’Andorra. Ens refresquem a la font i continuem fins dalt del coll d’una tirada. Des de la cruïlla d’Andorra fins dalt, pràcticament ni un cotxe. Això s’agraeix.
Ens abriguem amb els paravents lleugers per fer els descens fins a Ur. Els revolts fins a Puymorens els fem llançant-nos a pleret, ara, quan arribem a Porta, bufa un vent de cara que fins baixant hem de pedalejar. En Martí va a rebuf i passant la Tor de Querol, se li garratiba algun muscle però aguanta fins l’arribada.
Que tornarem a fer el Pailheres, de segur. Molt bon record.
Fem una refrescant banyada al riu d’Angostrina i una merescuda pizza a Puigcerdà.

A reveure,
Joan LLadó

Distància recorreguda: 139 km.
Desnivell + acum.: 2.970 m.

Les fotos fetes amb el mòbil de baixa resolució: clica aquí.
Algunes fotos baixades d’internet: clica aquí.