BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

DIMARTS CORREM? 26 DE FEBRER DE 2.008

Per Andreu Calvó

Són quarts de 10, el personal -avui en som quatre- s’acaba
d’ajustar el calçat i el frontal a la testa. Com que en Carles
diu que està cansat de l’esquiada del cap de setmana, mirarem de no
apretar… Sortim de les pistes d’atletisme cap el Parc Forestal per damunt del cementiri de les Valls, pugem
xino-xano fins trobar el corriol que, flanquejant, passa per sota el repetidor
de Can Vilardell. A l’entrada hi trobem una parelleta fent gimnàs dins el
cotxe. En Joan ens proposa de resseguir un tram de la cursa que varen fer fa uns
dies; un corriol desconegut per la resta, força entretingut i llarg, que va a
parar per sobre de la caseta de l’indigent del Sot de Can Bellatriu, baixem fins
a Can Marfà, Can Boba i com que encara es aviat, anem a fer el Turó de
Cerdanyola, “emblemàtic” cim de la nostra estimada ciutat. La pujada des de la
banda de l’autopista demana aplicar-se a consciència per que el cor no rebenti,
a mitja alçada passem per sobre Can Balançó i fem el cim, un temps de reflexió
per arreglar el món, i apretem una mica per arribar a les pistes de nou. Al
final ha sortit una volta curta però intensa (50 minuts, 8 km. i gairebé 300+). A
veure si us animeuuuu que també es bo córrer de nit… fora de casa.

Els mussols: Albert, Carles, Joan i un servidor.

Fins aviat,

Andreu Calvó.

TRIALERA DE LA CREU D’AGUILAR. DIUMENGE 24 DE FEBRER DE 2.008

Per Anscari Nogueras

Ja no comencem bé: a les dues de
la matinada rebo un missatge del nostre amic Adrià (també conegut ultimament
amb el sobrenom d’ Anscari) que havia tingut sopar i que no l’esperessim.

Ens trobem a la plaça set
corriolaires, potser de les vegades que menys som, els màsters ultimament ens
tenen abandonats, entre les curses d’orientació, esquiades, altres que fan
familia; l’afluència a la plaça ha minvat força.

En Pep apareix d’ estrena, una
flamant KTM, ja en serem dos amb la “naranja mecánica”, i ens porta un
“repicatrujes”: en Jordi. A primera
vista, sembla que no hagi passat el temps per ell, calça bambes i porta
calapeus, però nano, ens fa un lliçó de
força a més d’ un que anem a l’última.

En Valentí proposa anar cap a la banda de Llavaneres i fet
i dit ens dirigim cap allà. Agafem la Cinc Sènies, tot fent una mica de repàs a
les notícies d’última hora. En passar el poble de Llavaneres s’acaba la
xerrameca i ens posem a pujar els corriols que ens portaran al cementiri on, no
hi ha lloc per nosaltres i passem de llarg, agafem els trams de baixada trialer
on la Ktm d’en Pep ja fa les seves primeres aparicions, temps, i aquest noi
farà por amb la nova adquisició. Sortim a la pista dels kiwis que dur a Sta. Mònica
i veiem les primeres bicis del matí, la pista està molt transitada i en
Vallmajor treu els colzes, que es preparin, els hi treurà els adhesius de cop,
ens estira a tots plegats a seguir-lo i arribem a l’hípica esbufegant i cridant
alhora ieepaliiiiiiiiiiiiiii, conseqüència d’ una caminaire força atractiva.
Després de la desfilada ens enfilem pel corriol del Sot d’en Mandri, que fa les
delícies dels més corriolaires, i quan sortim a la pista que va al Mortirolo
baixem per agafar a mà esquerra el corriol que passa per Can Montalt i que ens
deixarà a la Pedra de la Ferradura, no en tenim prou i enfilem a la plana dels
Lladres per baixar el distret i humit corriol que ens deixarà a la Creu de
Rupit.

Allà mirem rellotges, i com que
es d’hora per baixar directe per la pista cap a Canyamars, proposo anar a fer
una trialera que crec que molts desconeixen ,la de la Creu d’Aguilar. Agafem la
pista del corredor en direcció al pi
d’en Buac, els misteris i fins el GR, comprobem en primera persona les paraules
de l’Adrià ,ja no hi ha res, el corriol es una pista més, passem per la zona
d’acampada i ens enfilem pels prats de ca l’Arenes, punt on deixem el GR per
agafar la fantàstica baixada de la Creu. Particularment no hi ha anava feia dos
anys, però no decepciona ningú, està igual que l’ultima vegada que hi passava,
dreta ,tècnica, divertida, pedregosa… i com no, que guapooooooooooooo. Ha
agradat.

Comentem la jugada i com que no
surten els noms dels màsters que no se la poden perdre, no trigarem a
tornar-hi.

Agafem la pista que trobem
després del descens, per baixar a Canyamars i en arribar-hi, ens despedim del
novell. Ens entaulem a Cal Víctor, entre el fred d’estar a la terrasa i els
crits dels “moteros” no és un dels nostres millors esmorzars.

Fet l’àpat, ens enfilem cap al
turó d’en Gel, creuem la pista de Can Rimbles cap a les vinyes de can Marc, i
iniciem la pujada forta cap a cal Gaig, distreta i forta pujada, que fa que més
d’un posi el peu a terra. No s’acaba l’ascens, després queda la forta pista on
perdem en Vallmajor desde l’inici, està decidit a treure la pols del pinyons
petits.

Sortim a les planes de Can
Nogueres per acabar pujant a Can Bruguera on abans en Pep i un servidor ens
despedim de la resta, per acabar a la creu d’en Serra, ell per anar cap Argentona
i jo per baixar pel parc forestal fins a casa. La resta ja ens comentaran que
van fer per Can Bruguera.

A reveure,

Ancari Nogueras

Distància recorreguda: 38 km.

Desnivell: 946 m. 

Corriolaires: Jordi C., Joan V., Valentí T., Pep F., Jordi, Manel T. i
Anscari N.

Les fotos: clica aquí.

CORRIOLAIRES A LA VALL DE CARDÓS. DIUMENGE 17 DE FEBRER DE 2.008

Per Albert Gómez

Dissabte 16 de febrer
decidim sortir a fer esquí de muntanya en Martí i jo, la idea inicial era fer la cursa de la vall Fosca, però no teníem
inscripció, havíem fet tard i les places ja estaven cobertes, tampoc sabíem si
el genoll del Martí estaria en condicions, per tant, marxem al voltant de les
sis de la tarda i ens parem a fer un ressopó a Llavorsí. Arribem a Tavascan i
enfilem la carretera que ens porta fins al refugi de la Pleta del Prat, el
desànim ens envaeix, no veiem neu enlloc, a l’arribar a l´aparcament ens adonem que la neu està tota concentrada
a la vall de Mascarida. Uf, respirem i a
les onze ja som al sobre.

L´endemà ens llevem
i ens trobem en Cot i un colla de Mataró que ja ens comenten que cap al Ventolau
i Montroig hi ha poca neu per accedir-hi, ells marxen i nosaltres ens
empolainem i cap amunt, són tres quarts de vuit i volem comprovar si és del cert la poca neu que hi ha. Ben aviat i després de remuntar
per la pista de la Pleta els passem, anem a veure l´entrada de les pales que
ens manarien vers el Ventolau, estan força pelades i amb força pedregam;
decidim canviar d´itinerari ja que hi ha molta diferència entre la vessant
sud-est i la nord. Anem cap al pic de la coma del Forn, remuntem les primeres
pales i passem vora l´estany del diable, el dia promet, no es veuen núvols i fa
un pèl de fred que fa abrigar-nos una mica, foquegem per una sèrie de bonys
fins arribar a la pala final que ens durà fins al cim, la neu en aquest sector
està dura però sense cap dificultat, arribem a dalt del cim 2683m. Magnífica panoràmica de les Maladetes i
Aneto just on havíem estat tres setmanes abans, també reconeixem el Mauberme, Parrós i companyia per l´altra
banda la majestuosa Pica d´Estats i Sotllo més proper el Pic de Certescans que
tantes vegades l´hem ascendit en curses.

Traiem pells i descens bo i franc
fins altra vegada l´estany del Diable que aquesta vegada el passem pel damunt,
ens retrobem de nou amb en Cot que ens pregunta per la neu. Ens mirem amb en
Martí i pensem que van molt xino xano; posem pells i remuntem una pala molt
bonica i ben traçada la neu en aquest costat és molt bona, se sent un comentari
de fons. Neu pols tot obert!!!. Ja som dalt a la pleta de Gabàs i seguim pel
llom fins el coll de Finestres i ja som al Campirme 2632m. Mentre pujàvem hem
observat algunes pales que fan molta patxoca. Dalt del cim coincidim amb una
parella d´uns 55-60 anys, diuen que no paren de fer esquí i que coneixien en
Vicenç Aris, esmorzem plegats i ens conviden a té calent, que bo. Ben esmorzats
nosaltres continuem pel llom de la serra de Mascarida fins a tocar del
Montforcat, localitzem unes pales amb neu excel.lent que ja havíem vist baixant
del Pic de la coma del forn, les descendim i gaudim de la neu pols que ens fa treballar i alhora xalar de debò,
vés per on tornem a ser a l´estany del Diable, de nou tornem a remuntar fins a
la pleta de Gabàs i per anar a buscar una canal de les que es baixen en el
Dorado (esquí extrem). Aquesta pala es força dreta, estreta i amb unes roca al
vell mig, la baixada ens encén els alacrans de valent però la sortida de la
canal i fins el llac gairebé perdem el
coneixement de plaer, que guapoooo!!!


Tornem a remuntar la pala de sobre
l´estany per tercera vegada, ens parem a fer fotos per on hem baixat, des
d´aquí es veu tiessa de collons, a vegades em sorprenc de lo free-raiders que
som. Aquesta vegada a l’arribar al la pleta baixem fins anar a buscar el coll de
Mascarida i en pujada suau fins a al Tuc de la Cima, ens acomiadem dels cims
del voltant prometent que tornarem al
Ventolau i al Montroig. Bon descens altre vegada per una canal que força dreta
que ens portarà de tornada a la pista de la pleta del Prat.

Prenem un refrigeri a la terrassa
del refugi tot comentant la jugada, 1950m. de desnivell, cinc canvis de pell i
gairebé set hores de trescar per les muntanyes del Palllars Sobirà, tot una
matinal més que satisfactòria.

Ah!, per cert, el genoll
d´en Martí ha aguantat bé tot i que va acabar endolorit. No es va queixar gaire
quan va trobar bona neu, res quatre pastilletes i unes fregues i sant
tornem-hi. Encara hi algú que pateix. Si si. és el màster.

Fins aviat,
Albert Gómez

Les fotos i videos: clica aquí.

CAN PRADELL DE LA SERRA: FINALMENT. DIUMENGE 17 DE FEBRER DE 2.008

Per Joan LLadó

Plaça Fiveller. Quarts de vuit del matí. -Bon dia! -Bon dia! -Bon dia! -Òstia, no pesa res això!!! -Però aquestes vàlvules ja van prou be? -Al Barça li van regalar el partit. Jugant així no farà pas res. -I en Manel? -Estic marejat, vaig sopar massa… -S’ha deixat el casc l’Adrià?, però si amb la tofa de cabells que du no li cal! -Mira aquella que puja, és amiga nostre? -Hahahaha!…. -Hahahaha… Mentrestant el veï, del llit estant i amb un ull obert: -La mare que els va fotre… De ben segur que un dia d’aquests els putejo aquests cabrons!
-Va vinga, anem cap al Pradell. -Pugem per Mata. -Si, després pel Pi de Buac. -Collons, ja era hora, ja foten el camp. Després d’un sospir, tancà l’ull i es cobrí el cap amb el cobrellit. Tot seguit les tórtores comencàren amb els seus cants guturals. -Cony de bèsties! Xinxetes, si. Els fotré xinxetes escampades.


Els deu que som comencem per les Cinc Sènies i, pel Turó d’Onofre Arnau, pugem cap al veïnat de Mata. A la primera aturada ja ens traiem roba. No és estrany, el primer trenca-cames de la sortida ens fa bufar amb força i la ronyonada ja s’exclama. A la vinya de can Flaqué recuperem l’alè i seguim pel xaragall de Sant Martí. Continuem l’itinerari habitual fins el coll Pallarès on s’hi aplega un munt de gent amb bicicleta. Abans ens trobem en Carles, en Joan T. i companyia i bescanviem quatre mots. A l’arrencada del coll un petit grup ens ha precedit i ens fa la guitza als trams més complicats. Tanmateix, passem.
Quan som a la pista del Montalt, tornem a baixar cap al Mal Pas i saludem la Xesca i la seva colla de caminaires que van cap El Corredor.
Passem sense aturar-nos per la Creu de Rupit i fem quatre passes per accedir al camí d’en Ribes. A la cruïlla de la pista que uneix Vallgorguina i El Corredor ens agrupem i baixem plegats pel GR. Sense que alguns ens n’adonem, l’Adrià se’n torna: no han valgut les súpliques perquè continués fins a baix.
Baixem l’amagat corriol del sotabosc que ens aboca, amb un sobtat baixador (l’Anscari ens ha sorprès a tots baixant-se’l després de mirar-s’ho, abans ho havia fet un servidor i en Giovanni ha fet fiasco quan ja el tenia coll avall), un altre cop a la pista que abandonem de seguida per baixar l’entretinguda i esportiva trialera de la serra de can Clarenç.
Un tram més de pista i arribem tot seguit, cap a les deu, a can Pradell. Esperem que ens obrin i ens entaulem. La pau del lloc s’acaba en un no-res: una colla de veteranes i veterans excursionistes volen fer un cafè i en el seu tragí de fora a dins i de dins a fora ens deixen la vella pallissa com una nevera.
Acabem el copiós esmorzar amb un gotet de licor d’herbes per ben païr la cansalada, gentilesa del restaurant i, a fora, canviem el suc de les olives. Fem un ràpid descens fins a Vallgorguina i enfilem a Collsacreu per Can Planas. La primera rampa ja ens fa sobreeixir l’esmorzar: no mireu enlaire, no: cooooolloooooons!!!
Com si res, arribem a la pista de la Casa Nova i amb quatre bots ens plantem a Collsacreu. Prenem el camí de can Colomer que fa, com sempre, les delícies de tots plegats. Baixem a Arenys de Munt passant primer pel cementiri, per les giragonses que van per sota després i, per can Jalpí, enfilem al Remei tot gaudint de les boniques i ben traçades marrades que còmodament ens ajuden en l’ascens. A dalt ja notem el vent de llevant. Esperem que ens porti força aigua.
D’allí, en frenètic descens, arribem a la riera dels Tres Turons i a Caldetes. En passar pel poble aprofitem per assabentar-nos dels horaris de les termes: no podrem prendre un bany després de córrer a la nit.
Pedalejant arran de mar i damunt els picons de la via que a ben pocs ens agrada, arribem a Mataró.
Val a dir que la sortida ha estat força rodadora, la qual cosa ens convé de tant en tant.

A reveure,
Joan Lladó.

Distància recorreguda: 48 km.
Desnivell + acumulat: 1250 m.
Els corriolaires: Adrià T., Andreu C., Anscari N., Carles LL., Giovanni L., Joan LL., Jordi C., Rafel, Sergi C. i Valentí T.
Les fotos i els videos: clica aquí.

CARNESTOLTES. DIUMENGE 3 DE FEBRER DE 2.008

Per Anscari Nogueras

El cap de setmana de carnestoltes, els que no hem anat a Cap del
Rec, sortim, com és habitual, des de la plaça Fivaller.
De bon matí no ens posem d’acord, hom sent de
lluny la idea d’anar a Vallgorguina, però no fa gaire gràcia a la resta, fa
fresca i es lluny. Un dia que podem anar tranquils, no tenim ganes de donar-nos
la pallissa. Finalment es decideix anar a esmorzar a Santa Agnès.
Sembla que tenim tard: passem de llarg en el desviament per anar a Sant
Jaume, plat gran i no t’entretinguis fins a Can Navas (Bell Recó), a la riera
hi feia fred però amb aquest ritme aviat es passa, és clar, el de l’editorial s’ha
posat al davant, l’acompanya un nouvingut, en Lluís, que per cert , donarà
guerra.

En arribar a Can Riudemeia, decidim pujar pel
corriol que trenca a l’esquerra de la pista per pujar a Òrrius, primers peus a
terra, no ens hem despertat encara, tanta autopista en el corriol ensopeguem
més d’un.
Maco i distret corriol aquest, la muntanya
està fantàstica, humida i el terreny immillorable, llàstima que no hi ha
silenci, doncs tenim la presència del Mossèn, Pantera Rosa, en Manel i, com es
habitual en ell, fa ús del seu vocabulari: que guapooooooo.
Arribats a Òrrius, decidim tirar per la Hípica
direcció a Sant Bartomeu, el ritme no és el de cada diumenge però no te res a
envejar-li, avui que podíem anar a passejar pel passeig marítim haurem de
tornar a patir. A la pujada en Vallmajor té un ensurt en un tram molt abrupte
i tirà pel dret, el resultat una maneta de fre mirant al davant. Un cop a la pista
que porta a Sant Bartomeu, trenquem a l’esquerra pel GR, molts intents per
pujar-lo, en Virolla fins a tres cops, però amb tot el respecte avui no hi ha
cap màster.
Enllacem tots els corriols per anar a buscar
la baixada de la Roca de les Orenetes. No decepciona, segueix essent una de les
preferides dels bikers, no deixa indiferent a ningú, el que la baixa sense
problemes mira de fer-la el més depressa possible, i el que té més dificultats,
mira de posar el menys peus possibles.
Després enfilem pel camí d’en Gomes, per anar
a buscar el Meridià Verd que ens portarà a la Roca, despedim en Manel que ha
de tornar aviat i agafem la pista direcció a Santa Agnès per anar esmorzar.
Al restaurant ens hem de posar pesats per que
ens posin al menjador interior, pretenien
que ens poséssim a la zona de fumadors, primer , sortim a fer esport per
la muntanya com per asseure’ns enmig de la boira pudorenca, i segon , no ens
poden obligar allà on ens haguem de seure, un altre dia que preparin les taules
del dinar més tard.
Feta la crítica del dia, el servei després fa
oblidar el malentès i felicitem a l’Andreu que convida pel seu aniversari.
Hem de fer baixar l’esmorzar i agafem un ritme
de cursa per anar a agafar el GR de ziga-zagues que ens deixarà al pla de l’
Espinal, abans però, l’ Adrià trenca el nucli de la roda, ja se li ha acabat la
volteta, decideix tirar enrera i trucar un amic que l’anirà a buscar.
En el pla enfilem un mica per la pista per
baixar per les torres elèctriques, les motos han fet acte de presència doncs la dificultat
ha minvat considerablement, baixem pel GR direcció al Pont de l’Espinal, en l’últim tram tenim l’estrena del novell: en Lluís que en la trialera final
surt per davant de la bicicleta i fa trontollar un arbre, està fort el noi,
un altre no se jo si…
Ja és tard i baixem cap a Can Riudemeia per
agafar la riera que ens durà a casa.

Anscari Nogueras


Bicicorriolaires: Lluís, Andreu, Ferran, Sergi, Joan
Vallmajor, Adrià i Anscari.

Kms total:48 km
Desnivell acumulat:939 m

Les fotos: clica aquí.

ESQUIADA ANUAL EN DIA FEINER A ORDINO. DIMECRES 13 DE FEBRER DE 2.008

Per Joan LLadó

Si mal no recordo, l’any passat no es va fer. A mi però, ja em va anar bé. Encara em podia considerar convalescent, tot i que en aquelles dates ja anés amb bici al cent per cent. Tampoc cal forçar tant la màquina.
Tot i l’avançada hora de la nit, vam sortir un pèl tard, a la Fonda Sant Antoni de Ribes de Freser ens deixaren entaular per sopar, la qual cosa agraïm molt sincerament al servei de l’establiment, tan de cuina com de sala, i per la seva impecable atenció i bon fer. Després vam fer nit a l’apartament de l’Àngel al Supermaresme de La Molina. No ens costà gens de llevar-nos a quarts de set. Quins ganes. Férem cap a Andorra. Jo duia el cotxe i de co-pilot en Giovanni. A l’aduana no els donàrem bona impressió. Ens demanàren els carnets de tots sis. Esperem un parell de minuts. Cap problema, endavant.
Vam aturar-nos a Ordino per esmorzar i a un quart d’onze començàrem a lliscar. Massa tard. Per recuperar el temps perdut, només amb un interval de mitja hora per fer un entrepà, ja no vam parar fins les cinc. Ja perdem prou temps quan ens transporta el remuntador. Això se’n diu esquiar tres dies en una jornada. Salut!!

Fins aviat,
Joan LLadó.

Els free-riders: Albert G., Àngel V., Carles LL., Giovanni L,. Joan LL. i Martí M.
Les fotos: clica aquí.

1ª PEDALADA DR. BIKE. 10 DE FEBRER DE 2.008

Per Joan LLadó

Diumenge passat es celebrà la primera pedalada organitzada per Dr. Bike de Mataró i sis corriolaires vam ser-hi. Vam trobar-nos amb una gran participació però poques fèmines (buahhh…), molts calers sobre dues rodes, molt de carboni, també alguna bici xiruquera, bon ambient, molt bonic però curt recorregut, avituallaments correctes, errades en la classificació però es perdonen, és la primera.
Som conscients del que costa organitzar una esdeveniment com aquest i és per això que encoratgem en Raül i al seu equip a tornar-hi.

Per molts anys,
Bicicorriols-Alpina.

EN FAMÍLIA A CAP DEL REC (LLES DE CERDANYA). 2 I 3 DE FEBRER DE 2.008

Per Joan LLadó

La intenció de pujar a Cap del Rec era, ni més ni menys, per anar a esquiar. La raó per la qual vam trobar places al refugi en tan poca antelació i en aquelles dates, us la podeu imaginar: neu insuficient: pistes tancades. Vam fer l’intent a Sant Joan de l’Erm: tot ple el que resta de temporada. Què hi farem, passar un cap de setmana a l’alta muntanya i en companyia de la colla tampoc està pas malament. Passejades per la neu i bon àpats, de tant en tant, no fan pas mal a ningú.

A reveure,
Joan LLadó.

Les fotos: clica aquí.

LA “IMPRESSIONANT” BAIXADA. DIUMENGE 27 DE GENER DE 2.008

Per Joan LLadó

Mentres uns eren foquejant al Pirineu, els altres pedalejàvem pel nostre Maresme. Vam raspallar tota la vessant de llevant de la vall d’Argentona. Començàrem pel Sorrall, el veïnat de Sant Jaume, can Castells, puja i baixa pel Rovell de l’Ou, bosc de can Marianga, l’Aiguanaf i, per la riera de Riudemeia, can Pins i can Blanc, enfilàrem fins a tocar de can Ribot per anar a fer el flamant nou corriol que acaba amb la no menys  flamant però cafre baixada cap al Pont de l’Espinal. Tants mots malgastats, tant de xerrar “barato”, tant de vent a la flauta, i perquè? Per una trista baixadeta de sorra que es fa tot menjant galetes… Bah!!!

En acabar de fer el brètol pel mig del bosc, en Guillem, en Martí, l’Andreu i un servidor ens n’anàrem avall fins al Pont Vell. La resta continuàren amunt i esmorzàren a Sant Carles.

Fins aviat,
Joan LLadó

Els corriolaires: Andreu C., Martí M., Joan LL., Guillem LL., Pep F., Adrià T., Valentí T., Joan V., Anscari N., Marcel T., Manel T., Jordi C.
Distància recorreguda: 38 km.
Desnivell acumulat +.: 860 m.

CORRIOLAIRES A LES MALEDETES. 26 I 27 DE GENER DE 2.008

Per Albert Gómez

El darrer cap de setmana alguns corriolaires decidirem sortir a fer esquí de muntanya del de veritat. El maestro havia lligat el refugi de la Renclusa per passar-hi la nit ara que està totalment renovat.

A les sis del matí ens trobem a Granollers els tres mataronins,
“El Maestro”, el Sr. Vila i “El Mamalló” amb la gent d’Arenys: en Xarli, en Santi, en
Dani i l´Alfons. Marxem direcció a Benasc després de fer aturada
a Alfarràs per esmorzar. Arribem als plans de l’Hospital on ens equipem
adequadament i comencem a foquejar ja que la neu comença just on hi ha
les pistes de fons. Ràpidament ens enfilem a la dreta en direcció a la
pleta de Paderna i seguidament als coneguts tubs de Paderna on el Sr.
Vila fa un aprenentatge rapidíssim de voltes maries amb força pendent,
enfilem per el Vallon de la pleta de Paderna que aviat deixarem per
dirigir-nos vers al coll on uns metres abans flanquegem a l’esquerra
per enfilar una pala força sostinguda, aprofitem per fer un mos en unes
roques ja que ens toca un solet que ens escalfa de valent. Tot seguit
marxem decidits cap al cim però, la neu canvia ràpidament i es torna un
mirall, hem de posar ganivetes, la caiguda que ens espera si llepem és
esfereïdora. Finalment arribem al cim, bones vistes de les maleïdes i
dels cims de l’altra banda de la vall. Petit canvi d’impressions,
baixem amb esquis o no? guanya la prudència i ens calcem grampons i
baixem fins al coll de Paderna, el travessem tot i la petita cornisa
que hi ha, uns metres més avall ens posem esquis i descens fins al refu
passant pels ibons de Paderna. Sorpresa, refu nou i no hi ha
calefacció, la llum restringida i el “jalu” escadusser i de poca
qualitat, havent sopat anem a dormir d’hora i ens enterrem amb quatre o
cinc mantes, l’habitació sembla una nevera. De bon matí després
d’esmorzar enfilem direcció els ibons del dia anterior i cap al torrent
d’alba, la neu s’intueix que no serà la més idònia, després de gairebé
tres hores de manxar cara amunt fem parada a la coma d’Alba, mengem un
xic i ens arribem fins la base de la canal que ens manarà a la Dent
d´Alba, deixem els esquis i ens posem les punxes, tots menys en Gran ja
se sap, piolet en ma i cap amunt tot i ser força dreta l´Angel no diu
ni piu, segurament deu ser de les primeres vegades que fa quelcom així,
quins amics! Coronem el Queixal d´Alba (3118m.) resulta que ens hem
confós a l’hora de triar la canal. Aprofitem que estem per sobre de
3.000m. i decidim anar a fer la Maladeta Occidental 2(3220m) i Maladeta
Occ.3 (3254m.), a dalt hi trobem els companys amb qui hem compartit les
salsitxes del sopar. El dia és genial, el sol llueix amb força i només
s’enteranyina amb quatre cirrus que gosen passejar-se per damunt dels
Vallhiberna, no fa ni un bri d’aire i aprofitem per contemplar tota la
cresta fins l´Aneto, Cregüenya als nostres peus amb l´Aragüells al
damunt, els Posets, Perdiguero, LLiterola, Remunyé al fons el mont
Valier i fins i tot els “Diablos”, d’un un dia com avui en podem gaudir
en poques ocasions. Hi ha qui hi pagaria per estar aquí. Retornem fins
la canal, la baixem i ens retrobem l´Angel que havia decidit no venir
fins a les Maleïdes, ens calcem els esquis i comencem la davallada per
la vall de Paderna , tenim 1300m de descens i tal com ens pensàvem els
800 primers metres son un suplici, neu crosta amb un fina cap de gel al
damunt que no saps si es trencarà o no, és fa difícil esquiar, per fi
arribem a una zona on la neu es deixa fer i podem gaudir fins al final
d’uns girs en condicions, ens traiem l’espina clavada, ja que les
últimes canals estaven de cine, una petita embolicada pel bosc abans
d’arribar al cotxe. Son les quatre i estem força petats. Dinar i marica
l’últim.

Primer dia 935m. desnivell positiu. Segon dia 1315m. de desnivell positiu.

Les fotos: http://picasaweb.google.es/Bicicorriols/Maladeta080127

Fins la propera,
Albert Gómez.