BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

L’ESTRENA. VOLTA PEL COLLSACABRA 25.04.2010

Per Pep Famadas

Quan hom pensa en una bici de carretera li venen al cap cotxes, fum, asfalt “brut i pudent” i la puta ratlla blanca. A les últimes cròniques em vaig dedicar a tocar els collons als conversos al·legant els elements abans esmentats. Vet-ho aquí el meu error d’ignorant, que ara, un cop sortit de l’armari, reconec tot cap cot. Heus aquí la meva estrena amb l’anomenada flaca. A partir d’aquest darrer diumenge aquest mot flaca, altra vegada emprat en to pejoratiu i burlesc, serà sinòmim de sensual i delicada i no per això menys estimada.

Ens plantem a quarts de nou a Les Preses 11 de colla. Diuen que la volta farà honor a la meva estrena. Ai-las! Em dedico a conèixer les altres flaques tot neguitós i a aprendre com s’ha d’anar equipat per rodar amb aquestes màquines.

Sortim doncs de Les Preses cap a Falgars. En Subi ens deixa temporalment ja que el seu canvi no li permet provar la ruta plantejada. Travessem la vall d’en Bas per no sé si carreteres o camins veïnals. El paisatge és immillorable, amb el sol eixint davant nostre. No entraré en detalls. Passem Els Hostalets, encara més encantats.  Tot d’una trenquem a la dreta i s’acaba l’asfalt. Ens dirigim cap a una cadena que superem baixant de la bici. Comença una pista encimentada que es veu que és el plat fort de la meva estrena: 4 kms amb un pendent sostingut del 11,4 %, i sense descansos. Jo, la veritat, no sé què vol dir això però m’acollonen. Ara, a la major part de la resta, no. Tot just han posat els peus als pedals que ja surten esperitats. S’ha acabat la tonteria. Amb gruixudes o flaques són (o som) igual.  Hem de fer 130 km i al km 4 ja perdem el cul. Jo per si de cas, m’ho agafo amb respecte però sense quedar enrere. La pista va pujant fent marrades. Ara dret, ara assegut, progresso. En algun punt penso que estic al límit però, com sempre, l’orgull encara pot més. Arribo al final de la pista on ens retrobem tots, en una altra cadena. Déu ni do! Ara bé, pel que sembla, qui més qui menys també ha treballat de valent. Jo ja m’he fet amb la meva nena. Començo a tontejar amb ella.

En pista encimentada (em sembla) ens dirigim cap a Tavertet. A la que sortim a la carretera de Rupit recuperem l’home de ferro. No sé on, trenquem per deixar de nou l’asfalt i rodar sobre ciment. Fem un parell de pujadors i sortim dalt de la cinglera, sota els voltors. Debem ser al Pla Boixer, segons el mapa que consulto. Vista espectacular. Impressionant. Propi de bici de muntanya i no de flaques.

Davallem direcció Tavertet, passant per l’Avenc, mas recuperat i colonitzat per anglesos, diuen. El descens és reprimit ja que les flaques no suporten bé el ciment. Fem el turista per Tavertet. D’aquest llogarret a Cantonigròs el ferm canvia. Amb l’home de ferro guiant-me, i el Mamalló i en Pistons al voltant, no tinc més remei que llençar-me avall en la meva primera baixada. No m’en puc estar i la velocitat em fa perdre la por al primer revolt. Com gaudeixo dibuixant les corbes i observant en Subi traçant davant meu.

Passat Cantonigròs parem per acomiadar els quatre senyors que tornen a casa a dinar.   
Segur que marxen no pas per ganes. Nosaltres avall cap a Roda de Ter. A mitja baixada, l’home de ferro té un ensurt a l’entrar passat en un revolt del que surt airós. A mi em va bé per prendre consciència. Anem cap a un vestigi d’altres èpoques, un hotel mal anomenat Parador Nacional (a veure quan ens el tornen!!). Abans trenquem per voltejar el Pantà de Sau, per pista de ciment altra volta fins a la carretera de la presa. Ah, me n’oblidava, sempre gas a fondo.

Travessem el Ter per sobre la presa, amb l’objectiu d’anar a dinar a Rupit. Als primers pujadors noto alguns avisos a les cames. Em sembla que patiré. Sortosament el pastor decideix dinar a la Riba, la qual cosa agraeixo enormement. Tot i que ens volen enllepolir amb la carn Llemosina de la casa, el poc enteniment que tenim ens diu que no ens hem d’atipar ja que encara cal aconseguir el Coll de Condreu.

Un cop refets anem per feina en la darrera ascensió. L’Anscari, desconegut d’un temps ençà, marca la pauta. Els altres seguim agrupats. En aquest detall sí que noto diferència respecte les de muntanya. Anem tots més agrupats i no reposem tant ja que no cal esperar a ningú. Això sí, sempre apretant. L’ascensió que s’esperava durilla ens l’hem polit força airosos. Sortegem Rupit i pugem sense més cap el Coll de Condreu. El pendent constant de la carretera asfaltada i amb ratlla blanca, ara sí, se’m fa feixuc. Els darrers kms entre les fagedes del terme de Susqueda endolceixen el patiment fins el Coll.

El darrer tram, descens fins a la vall d’en Bas. La baixada és espectacular, pedalejant a cor què vols tot modelant els revolts. El Mamalló em passa i em pico encara més. Disfrutem com canalla.

Ja som al pla. Això s’ha acabat. Ja m’he estrenat. Igual que amb la bici de muntanya, durant aquesta volta tampoc hem trobat altres flaques. Asfalt, brut i pudent? Està clar que pels verals que hem circulat, d’asfalt, poc, i el que hi ha fa olor de fenc i merda de vaca. La puta ratlla blanca tampoc l’he vista.

Perdoneu-me si m’he deixat durant el relat els paisatges, els prats, les vaques, els masos, les fagedes, etc, però amb el pique que hi havia en prou feines hi he atinat.

Salut,

Formiga.

Corriolaires de mitja volta: En Prosciutto, El Senyor, la Flor i l’Home no tan Senzill.
Corriolaires de volta sencera: En Pistons, el nét de la Trini, el Maestro, en Ventoux, l’Home de Ferro, el Mamalló i en Formiga.

Kms: 120
Desnivell: 2500, més o menys.
La ruta gentilesa de Bicivicigarrotxa: clica aquí.

Les fotos d’en Pistons: clica aquí.
Les fotos d’en Prosciutto: clica aquí.

Ara fa un any: clica aquí.
Ara fa dos anys: clica aquí.
Ara fa tres anys: clica aquí.

VOLTA AMB ESQUIS PER LA VALL DE MANYANET 18.04.2010

Per Martí Montserrat

Després de varies deliberacions, el Maestro, en Mamalló i jo decidim fer cap a la Vall de Boí per aprofitar l’abundant neu que encara hi queda i també perquè la meteo ens indica que és on hi ha més probabilitats de bon temps.
Un cop a la Vall, és tard i, buscant un lloc per dormir, aprofitem un racó tranquil i discret d’una porxada de l’horrorós complex turístic de Boí Ressort.

Sense matinar gaire fem cap a l’estació
d’esquí de Boí. Un cop hi som, ens quedem bocabadats doncs està en
condicions immillorables!!! Com és que està tancada???… La gent ja
només pensa amb la platja… El món al revés ; quant encara no ha nevat,
tothom hi vol fer cap  i quant ensumen una mica de bon temps, només
pensen amb biquinis… com sempre tot massa ràpid.
Bé, deixant de banda les incongruències de la gent, centrem-nos amb la
bona sortida que vam realitzar.
Comencem pujant per l’estació fins el marcat coll Pas de Llevata on
disfrutem d’unes espectaculars vistes del pic Llong i de la Pica Cerbi de Manyanet (hem
de quedar un dia per disfrutar de les seves grans possibilitats). Traiem
pells i fem un magnífic descens fins el fons de la Vall de Manyanet.
Tot seguit comencem la llarga remuntada cap a la carena que ens menarà
per unes fortíssimes pendents fins el cim de Pallassos. Fent un mos
disfrutem de la privilegiada vista sobre la Vall Fosca i d’un bon tros
de Pirineu. Tot observant… els pensaments brollen davant de la
grandiositat, la pau i la sol·litud que es respira en aquest racó de
Pirineu. En moments com aquest sempre penso què privilegiats sóm de
poder gaudir d’aquestes meravelloses muntanyes.
Tornant a la feina fem un molt bon descens fins el Clot de la Mina i
emprenem la pujada direcció al segon cim de la jornada, el Tuc de Moror.
Un cop aquí ràpid descens direcció un petit coll i tot carenejant fins
l’últim cim de la jornada, el Cap de les Raspes Roies. Un cop al cim
sols queda un fort descens amb neu prou bona per ser passades les 3h de
la tarda. Dinar i….cotxe…molt de cotxe.

Els afortunats: en Carles, l’Albert i en Martí.

Les fotos i vídeos: clica aquí.

PELS CAMINS DELS MATXOS 18.04.2010

Per Andreu Calvó

A la darrera edició, no vaig assistir a la mítica “Marxa”, tot i que de marxa en te poc, si ens fixem en con surt el personal potser li donaríem un altre nom. Aquest any ens varem engrescar amb en Quim, a mi em costa poc engrescar-me en aquestes coses.
Els Matxos es una entretinguda cursa que té possibles itineraris: un
light de 48 km i 4420m, un semi de 53 km i 5130m, un sencer de 58 km i
5440 i finalment els Camins dels Matxos de 63 km i 6150m. Jo, com que
soc un covard, em vaig decantar pel Light per allò de cuidar la línia
ara que arriba el temps de platja.

Dos quarts de set i sortida a tot gas, sembla que més d’un tingui que
rebentar en pocs segons, però no. M’ajunto amb en Prieto, un col·lega de
la zona, que no corre però m’acompanya un tros, per sota del castell de
Torelló el deixo marxar, tinc que mantenir la compostura. Primer
control a les Valls, vaig per sota del temps previst, que bo que soc¡¡¡¡
Després un bonic corriol ens deixa a les Gargantes on encara hi ha
restes de l’empedrat, un parell de llaçades i ens plantem al fil d’una
aresta que ens porta fins al Bellmunt, fa una hora cinquanta que hem
sortit i el que queda… Segueix una baixada fins al Salt del Molí que
baixa ple de aigua, primer control sorpresa i fins a Salgueda (bonica
Masia en ruïnes en una bucòlica solana). Una pujada tiesa, tiesa fins a
la Serra de Curull, les cames comencen a notar-se, però res, seguim
donant estopa. El següent  pas, el coll de Sant Bartomeu,  es el punt
d’inflexió, jo tiro avall, altres amunt, ràpida baixada passant per
Bracons fins a Sant Andreu de la Vola. Allà hi ha en Joan Solà
(problemes li han impedit venir) m’insulta per la meva covardia, però ja
estic acostumat. Tram de pista plana i avorrida fins travessar la
carretera de Bracons, i tot seguit monstruosa pujada fins a la Creu de
Salgueda, on arribo a les 11,33, baixada delicada primer per un tram de
bosc, una mica brut i després tot recte cap a Forat Mico. Comença el
tram civilitzat, els voltants del riu estan envaïts per estols de cotxes
amb gent de diverses ètnies i colors, sembla el parc de Can Zam en les
festes del Justo Molinero, jo amb els meus pensaments i amb els darrers
vuit quilometres per davant que, per cert, es fan interminables. Però
després de set hores i 24 minuts arribo a meta en tercera posició. Estic
content i fet pols però ja se sap, “si no vols pols no vagis a l’era”

Fins aviat,
La Flor

SANT MATEU PER VILASSAR DE DALT 18.04.2010

Per Joan LLadó

Era el nostre deure de fer una variació a les nostres sortides. Cap a ponent, cap al sud de la comarca, no hi traiem mai el cap. Si algú ho proposava no ens hi podíem oposar. A més, la marxa de Sant Jordi de la UEC ens hi obligava, n’era l’excusa, no fos cas que ens trobéssim els camins intransitables per l’aglomeració.
Doncs agafem el Camí del Mig fins a Premià i pugem fins a Vilassar de Dalt, fem un petit tomb pels carrers del poble i aconseguim la riera de Targa, trencant tot seguit pel Torrent d’en Daniel.

Enfilem el torrent pel seu marge esquerra, per la pista, passant arran de can Tarrida i el travessem quan la pista fa un revolt on el pendent comença a pronunciar-se. Prenem un dels corriols que s’endinsen al bosc de can Domènec per damunt de can Maioles. És força assequible mentre flanqueja cap a ponent però, tot d’una, quan gira cap a nord, s’enfila amb uns rampots impossibles fins la pista de can Boquet. Esbufeguem.
Continuem després per aquesta en direcció a Cabrils, baixant, fins la cruïlla on comença el senderó que mena també a can Boquet tot passant per la Roca de la Granota.

Arribem a la Creu de can Boquet que comença a caure un gotim. Trenquem per la sendera dels Pedrells, creuem el torrent de la Vinya Morta i arribem tot seguit a la Font de Sant Mateu.
Seguim pel sender fins l’ermita i fem quatre cabrioles als graons. En Formiga ens hi fa una demostració de la tècnica del trialsin.
Resseguim el voral que la petita vall fa dalt del turó fins a can Riera i comencem el descens fins a can Gurgui.
Un dels arbres que barren el camí ens fan perdre l’itinerari i hem de corregir. Quan hem tornat a agafar el fil, les branques d’un altre arbre que hem de passar fregant-lo, enganxa el canvi de la bici d’en Prosciutto i li trenca la “patilla”.
La canviem i baixem en ràpid i excitant descens fins la pista que ens menarà a can Gurgui, on esmorzarem.
Amb l’aturada de l’esmorzar hem agafat fred i fins que no arribem al Coll de can Gurgui, la xerrera no minva.
Ara toca d’esbravar-se amb el següent descens fins a Teià que és molt sobtat i no s’hi val a badar. Que en són de curtes aquestes baixades…
Tornem amunt pel Sant Crist fins el Camp de la Figuera, gairebé a Sant Mateu. La pista que abans era un suplici, ara, ens la cruspim en una revolada. Fins i tot podem veure el Crist que, per la duresa de l’ascens, les primeres vegades, ni la testa podíem aixecar.

Arribem pràcticament tots plegats a dalt. Seguim la pista i desfem el camí d’anada: Vinya Morta, Creu de can Boquet, can Boquet, La Granota i baixant a la pista per una trialera, la meva ronyonada se’n va per terra.

Tornem a prendre el corriol de can Maioles fins a Vilassar: collonut. Camí típic de la comarca entre bosc.

Baixant el darrer talús, en Formiga també ens fa un demostració de com s’ha de caure sense conseqüències. Ens repeteix l’acció però ara, evidentment, sense la parcel·la.
Per la carretera de Cabrils pugem al cementiri i fem quatre giragonses per un bosc clarisser que finalment ens aboca a la carretera de Cabrils a Vilassar de Mar.
Pel camí del Mig tornem a Mataró i ens ve salivera tot pensant en un vermutet a ca l’Espinaler.

A reveure,
Pistons

Els corriolaires: En Formiga, el Senyor, l’Home no tant senzill, el Nét de la Trini, en Prosciutto i en Pistons.

Distància recorreguda: 42 km.
Desnivell + acum.: 1218 m.
Les fotos i vídeo: clica aquí.

QUI HO DIRIA! MOTARDS AMB BICI. 16.04.2010

Per Joan LLadó

El que poden arribar a fer els excessos… Costa ben poc passar-se de la ratlla, ara, tornar a la situació anterior, ja són figues d’un altre paner. I aquí arribem. Per desfer-nos de l’excés, cal fer un sacrifici. I a voltes, considerable. Això és el que els ha passat a una colla d’amics. L’un ha arrossegat l’altre. I ja els veus tots pedalejant i suant com porquets per treure’s el romanent de quilos.

Qui havia de dir que el cridat a fer bicicleta i que sempre esquivava amb un “que ja s’ha inventat el motor”, el veuríem serrant les dents damunt de dues rodes. El que s’ha de fer pels fills, oi? Doncs així és. Perquè no era pas el pare qui havia de perdre pes, sinó el fill. Però l’excusa crec que és bona. El fet és sortir amb la bici, un gran mitjà per gaudir amb els amics i aconseguir la fi sense fer gaire escarafalls. Aquesta és la gran qüestió.

Fa algunes setmanes que alguns homes de la colla country van amb bici. Els he acompanyat algunes vegades per ensenyar-los alguna ruta assequible al seu nivell i vet aquí que, el seu nivell, tot i que partia de zero, ha millorat en molt pocs dies. Gràcies a la seva tenacitat, el cuquet, el mono, l’evident progrés o la constància de l’àvia “Gruixuda”, dissabte els vaig poder fer fer un tomb amb cara i ulls sense que restessin extenuats: 25 quilometrets. Deunidó. I no pas plans.

Travessàrem Mataró fins el Cros i arran de la riera d’Argentona, pel Sorrall cap el veïnat de Sant Jaume. Després, per la via de serveis de l’autopista, enfilàrem fins el Turó de Cerdanyola. Convenia escalfar cames. Alguns d’ells ja hi van pujar durant la setmana, s’ho coneixien. En Persianes pujà bé el tram més dret i el volgué repetir -veient-me a mi- amb el plat mitjà. No se’n sortí. Però ja arribarà.
Pel cementiri de les Valls seguírem per la pista del Parc Forestal fins el trencall del corriol que baixa cap a Argentona, sota els repetidors de televisió. Petit descens fins la cruïlla on prenguérem el camí del Avis Enginyers en direcció nord, cap a Can Martí de la Pujada.
En el curt però costerut repetjó del torrent, en Persianes volgué provar sort, però no hi hagué manera. Encara manquen milers i milers de revolucions als pedals. Tot al seu temps.
A continuació, enmig del camí, ens trobàrem un 4×4 amb remolc i un senyor que estava netejant el camí d’arbres i branques i que anéssim en compte. Ens digué que estava netejant la finca. Doncs collonut!
Vam anar fent fins la cruïlla on el corriol es tanca de vegetació a banda i banda. Abans però, sabeu que s’hi pot arribar directament de cara fent una petita drecera herbosa amb una sortida un xic compromesa. Doncs jo els vaig avisar que fent la volta hi arribarien igualment. El més intrèpid de tots, qui podia ser, em va seguir. Va fer bé la maniobra, amb el cul enfora, però no pas la recepció. El terra llaurat. Continuem.
Amunt i avall per la bonica sendera on hi haguera fet un bon manat d’espàrrecs. En els repetjons no he sentit massa exclamacions. Ja és bo. Fem el descens fins al camí de Can Martí i continuem per la pista del Rovell de l’Ou fins la Cabana dels Caçadors a la Plana. Fem uns glopets d’aigua, ens refem i seguim avall pel corriol fins el Rovell de l’Ou de baix, el bosc de can Marianga i els talussos l’Aiguanaf. Per Sant Jaume entrem a Mataró.

Em sembla que el tomb ha agradat a tothom. Me n’alegro.

Fins la propera,
Pistons

Els futurs Hermidas: en Persianes, en Gota i en Sopes.

Distància recorreguda: 25 km.
Desnivell + acum.: 400 m.
El video de l’escapada: clica aquí.

 

EM CONFORMO AMB EL COLLFORMIC. 16 D’ABRIL DE 2010

Per Anscari Nogueras

El dijous al casal proposo una sortida per el divendres a partir de la una, no em pot acompanyar ningú, en Martí que era un possible candidat li cambien a última hora els plans, és ell qui em proposa pujar al Turó de l’Home per la pujada de Collformic i agafar el trencant que hi ha direcció a les Costes del Montseny i Fontmartina.

Doncs dit i fet, surto tard de la feina, el dia està molt tapat i em
poso a pedalar a  tres quart de dues, tranquil·lament agafo el ritme per
dirigir-me cap a Argentona, per després anar cap a Dosrius i pujar Can
Bordoi, l’últim tram, el més dret, el pujo dret i encara noto les
cames del dimecres, no sé perquè, si nomès vam fer quinze quilòmetres…
Arribo al Vallès i entro al poble de Llinars per evitar la carretera de
les aigües, ràpida carretera i dolenta alhora, no tinc pressa i no vull
cap ensurt, travesso el poble, el polígons del mateix i arribo a
Vilalba Sasserra (Trentapasses), arribo al creuament que em portarà Santa
Maria i Sant Esteve de Palautordera respectivament, a partir d’aquí la
carretera es torna molt tranquil·la i són pocs els cotxes que hi
passen, començo la pujada per dir-ho així perquè des de la carretera de
les aigües ja va picant, agafo un bon ritme i arribo a la pista
encimentada per anar al Turó de l’Home direcció a les costes del
Montseny, quan porto uns 2km. de pujada comença a ploure amb
intensitat, queda molta pujada  i no es veu cap clariana i així doncs
decideixo tornar enrera. A la carretera que porta a Collformic ni una
gota, ja que hi sóc, no m’ho penso dues vegades i tiro amunt, “no
perdre’m la tarda per quatre gotes”, són les tres de la tarda i estic
enmig del Montseny, s’ha d’aprofitar la tarda com millor sigui.
Arribo al tranquil poble del Montseny, i continuo amb al ascens del
port, sense cap rampa dura però sempre amb un ritme mantingut, és un
Parpers multiplicat per  quatre, amb rampes del 5-6 % , trobem fins i tot
un descens de un Km i quan arribem a l’Ermita de Sant Bernat les rampes
arriben algun tram al 7%, però la tònica és sempre de ser una pujada
molt llarga i mantiguda al mateix tant per cent.
A les quatre en punt em planto a dalt del Coll, dues hores i quart desde
Mataró, m’abrigo pel llarg descens al mateix temps que comença a ploure
amb força, inicio la baixada amb molta cura, aquests frens no són de
disc i la veritat no és pot demanar massa d’ells, fins i tot faig una
derrapada al creuar-me una cabra del ramat que pastura als marges de la
carretera.
Fins a casa, pur tràmit, desfer el mateix camí d’anada, Llinars del
Vallès, Can Bordoi, Dosrius, Argentona i Mataró.

Kms.total:103 km
Desnivell:1710m
Hores de pedalar: 4.02min.

Fins al propera,
Anscari Nogueras

DESIGUAL PARTICIPACIÓ CORRIOLERA A LA 1ª PROVA DE COPA CATALANA DE BICI-ORIENTACIO 11-4 -10

Per Martí Montserrat

A la vila d’Artés, la gent del COC amb l’amic Toni Camacho al capdavant, ens organitza una divertida i rapidíssima cursa de BTT-O. Sobre un mapa nou de molt bona factura, fent-nos disfrutar d’un terreny bàsicament rural amb masies aïllades, boscos, rierols i molts camps de conreu. Per tant, amb un important tramat de camins de totes les mides i factures.
Només ens vam animar dos bicicorriolaires (la colla només pensa en la
monòtona bici-flaca). En Giovanni amb una poc abundant experiència en
cuses d’aquesta mena no va aconseguir acabar el circuit correctament. I
jo amb  més experiència degut a una participació més o menys regular 
des de fa anys, vaig aconseguir una segona plaça a la categoria d’H-40. A
només 11 putos, 11 segons… del primer classificat… Quina ràbia després de
mes d’una hora pedalant com cabrons. Però què i farem… corregir errors i
apretar més la pròxima vegada.
Poso els temps dels tres primers, control a control, per poder observar
com de renyida va ser la cursa.
 
1º Josep Selga
        C1     C2     C3      C4      C5       C6      C7       C8     
C9     C10       C11         C12
     0:32  4:14  11:49  17:07  25:18  36:15  48:26  54:47  59:02 
1:03:00  1:06:47  1:07:39
2º Martí Montserrat
     0:43  4:34  12:00  17:41  26:03  36:53  48:22  54:32  59:32 
1:03:16  1:06:54  1:07:50
3º Pere Bossa
     0:47  4:26  12:01  25:26  34:26  45:24  58:42  1:05    1:09   
1:13:21  1:17:37  1:18:03

Salut i cames companys!!!

Martí Montserrat

ALTA GARROTXA I SERRA CAVALLERA. CARRETERA 11.04.2010

Per Joan LLadó

D’aquesta mena d’escapada se’n pot dir “cicloturisme d’alçada” amb dos significats alhora: primer pel literal: en la meitat del recorregut vam estar per damunt dels 1000 m., i segon, per la qualitat en si mateixa on hi encabim: paisatge, ruta i ferm.
D’antuvi, pel que fa al paisatge, alguns ja sabíem el que ens esperava, el coneixíem amplament. Ens faltava acompanyar-lo amb les reines de roda estreta i assaborir les sensacions, les vibracions que ens transmetien les nostres companyes amb el contacte amb el dur ferm i, també, descobrir la dificultat de coronar els pics del recorregut.

Sintèticament, els col·legues de Bicivicigarrotxa fan un descripció de la ruta per qui vulgui aventurar-s’hi i que compartim, tret del primer comentari de l’hivern, que fa així:
“Aquesta ruta millor fer-la quan ja es va una mica rodat i evitar fer-la a l’hivern (massa fred i gel a la carretera). Pel contrari es pot fer excessivament duríssima. A més, de per si sola ja ho és. És una ruta especial per gaudir de la natura, ja que pràcticament no creuarem cap ciutat i en prou feines trobarem cotxes. L’aigua no serà cap problema, ja que podem reomplir els bidons a les fonts que trobarem a qualsevol dels pobles. Recordeu que durant la major part del recorregut rodarem per carreteres secundàries i fins i tot pistes forestals cimentades. Encara que ciclables (2009). Les parts cimentades són concretament l’ascensió i el descens al Pla de Can Plata i La Terma. La resta del recorregut gaudeix de bon asfalt. Tot i això l’ascensió a Rocabruna és perillosa, ja que la carretera és bastant estreta.

La dificultat d’aquesta ruta radica en l’acumulació de desnivell en poc temps. Les ascensions són molt seguides i no hi ha temps per recuperar-se. Podríem dir que Camporiol és l’escalfament previ a Pera. Pera ens farà patir de valent i només és el principi. Rocabruna o coll de la Boixeda no és massa dur, però es pot fer llarg. Però definitivament allà on notarem que les cames fan mal de debó serà a les rampes de Plata i als temibles percentatges de La Terma. Si aneu justos de força millor no anar-hi i passar per Sentigosa, més relaxat. Després de La Terma l’ascensió fins a Canes serà bastant fàcil, sempre que quedin forces, és clar. La sort és que llavors serà tot baixada fins al destí, Olot.”

Per la nostra part afegirem que val la pena de fer un xic el turista perquè pels indrets per on es passa convé de perdre-hi uns minuts i contemplar les joies arquitectòniques, sobretot romàniques i refer el cos amb un bon plat de la gastronomia autòctona.

A Oix ja ens podem distreure amb la seva església i el castell. A Sant Miquel de Pera, tot i que nosaltres no ho vam fer, també es pot visitar el llogarret. Baixant a Beget el Pont del Bolasell a la riera de Salarsa i el molí d’en Quelet, vestigi a punt de caure. Beget és tot un monument on ens caldria una bona estona per visitar-lo. Si ens volem gastar un euro, també podrem visitar a l’església del segle XII la Magestat de Beget, talla romànica també del segle XII de gairebé dos metres d’alçada que representa el Sant Crist.
Nosaltres vam fer un bon esmorzar al Forn recordant-hi la darrera estada quan vam fer el camí del nord.
A Rocabruna vam visitar la seva església, també romànica: Sant Feliu.
A Camprodon no hi vam fer parada, però si hom té temps, hi ha molt per visitar.
Ens preocupava més l’ascenció al Pla de can Plata. Passem per l’ermita romànica de Sant Miquel de Cavallera i després de coronar el Pla de can Plata, passem i ens aturem a contemplar Sant Martí de Surroca.
S’acosta l’hora de dinar i ho fem a Ogassa, davant mateix de la Font del Miner. Ho fem copiosament i ens costa d’arrencar. Sort que fins a Sant Joan de les Abadeses, baixem. Allí, abans d’enfilar a les Termes, alguns aprofiten per trucar a les famílies. Jo vaig fent fotos a l’arquitectura més pròxima: l’absis de l’església monàstica.
Comencem ben fort el penúltim ascens de la jornada: cap a les Termes amb rampes del 22%. Bon profit!
I xino-xano cap a Canes per baixar com bales cap a Olot.

De cotxes, gairebé ni els hem vist.

Per molts anys,
Joan Lladó

Els corriolaires: Carles LLorens, Valentí Tarrés, Anscari Nogueras i Joan LLadó.

Distància recorreguda: 104 km.
Desnivell + acum. 2.476 m.
Les fotos: cliqueu aquí.
L’enllaç de la ruta de Bicivicigarrotxa: cliqueu aquí. Si cliqueu damunt del pic podreu veure el perfil de cada port.

BRACONS-COLLFRED-BELLMUNT 01.04.2010

Per Albert Gómez

Fa temps que tinc un rau rau a la panxa, doncs sóc dels pocs de la colla que no he fet Collfred i m’han posat tantes vegades la mel als llavis parlant-ne que he decidit anar-l’ho a visitar. Ja fa temps també que alguns del cicloturisme havien escrit sobre aquesta ruta i em va fer gràcia provar-la.
Surto doncs de Sant Vicenç de Torelló cap a Bracons, es d’ hora i
fresqueja al cotxe marcava 5 graus al sortir, per tant ben abrigat
enfilo les primeres corbes de la retorçada carretera que em porta fins a
Sant Andreu de la Vola, a partir d’ aquí ja s’enfila força més i
l’asfalt s’eixample, pensava que seria més lleugeret però deu n’hi do
com castiga.

Arribo al coll i retrobo el paisatge totalment garrotxí acompanyat
d’una boira claricera.

 Emprenc la baixada fins a Sant Privat i després d’un breu mos ja enfilo
cap a Collfred, em sorprenen les primeres rampes, de seguida començo a
serrar les dents doncs pensava que els trams durs estaven més amunt,
malgrat alguns descansos se’m fa força dur però amb paciència vaig fent
fins que a la fí em dóna la benvinguda el cartell indicatiu de que hem
entrat a la subcomarca del Bisaura. Ep felicito els que van pujar amb el
vint-i-cinc, jo de seguida he fet servir el vint-i-vuit.

Contemplo el paisatge tot i el dia tapadot, solitari com un mussol
baixo tot admirant els prats de Siuret, castell de Milany i el munt de
boscos tupits que folren aquestes muntanyoles. Paradeta a esmorzar a
Vidrà i en acabat em deixo caure tot serpentejant per carretera  fins a
Sant Quirze.
 
Aquí comença el tram més bonic, C17 amb obres, forats a terra, carril
estret i altre vegada túnel de la po, sort que només son quatre o cinc
quilòmetres, aviat travesso el Ter i en breu torno a ser a Sant Pere de
Torelló, em trobo feixuc però tinc ganes de pujar a Bellmunt, per tant
m’ endolceixo la sang amb sucre i cocacoles, arreu està tancat i he anat
a parar al bar més justet de la comarca.

Encaro l’últim repte amb lentitud però amb tenacitat ja que només son
sis quilòmetres però molt mantinguts, quinzes, setzes, divuits i
vint-i-tres són els percentatges que vaig guanyant  mica en mica, dels
tres ports  que he fet avui de ben segur el més bonic de pujar (per mi
es clar), per fí arribo a la zona d’aparcament, faig dues voltes per
recuperar i baixar de revolucions i encaro amb energia l’ùltima rampa en
ziga-zaga que tot i estar encimentada s’arrapa prou bé.

Un bon descans abans de baixar, avui si,agafat a la part baixa del
manillar.

90qms.
2400m. de desnivell.
 

El Mamalló.

Les quatre fotos que vaig fer: cliqueu aquí.
L’enllaç de la ruta: cliqueu aquí.

HA CAIGUT EL COLL DE PRADELL. DIVENDRES SANT. 02.04.2010

Per Joan LLadó

Però no n’hi havia per tant, si ens basem estrictament en el coll. És a dir, en pujar i baixar des de Sant Corneli, per exemple, aquesta escalada no és res de l’altre món, ara, fent el tomb que vam fer, així és una altra cosa. Les rampes abans del coll són potents però es fa més feixuga la pujada prèvia fins a Fumanya. És clar que tot depèn sempre del ritme que hom hi vulgui imposar.

Nosaltres vam voler fer el coll introduïnt-lo a la volta com una anècdota. Així doncs, la ruta va ser així:
Pont de la Baells-ctra. Vilada a la Nou de Berguedà-Sant Corneli-Fígols-Fumanya-Coll de Fumanya-Coll del Pradell-Pleta de la Vila-Gósol-Coll de Josa-Josa de Cadí-Tuixén-Coll de Port-Sant LLorenç de Morunys-Coll del Bancelló-Coll de Jouet-Berga-Pont de la Baells.

Fins la propera,
Joan LLadó

Distància recorreguda: 120 km.
Desnivell + acum: s/ Toaster: 3.092 m. s/ Bicivicigarrotxa: 3.112 m. s/ nosaltres: 3.190 m.
Les fotos d’en Martí: clica aquí.
Les fotos d’en Joan: clica aquí.

L’enllaç de la ruta al Bike Toaster: clica aquí.
L’enllaç de la ruta de Bicivicigarrotxa: clica aquí.