BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Joan Lladó

Dissabte, tornant de fer els endureros a les Gavarres amb en Martí i l’Anscari, observàvem, baixant cap a Hostalric per l’AP7, el cim del Montnegre i ens dèiem, mig en broma mig de veres, que demà hi seríem enfilats. Això venia a tomb perquè en Marcel proposà per diumenge de fer sortida llarga per aquells verals i, a hores d’ara, ningú més s’hi havia afegit. Encara. Durant la mateixa tarda de dissabte s’aniria concretant qui acompanyaria en Marcel i qui es quedaria per enllustrar els nostres rodals. Per la meva part, em mantindria en el dubte fins el vespre o, fins l’endemà mateix. Els companys amb qui anava entrant a la plana vallesana a velocitats vertiginoses tenien altres afers per diumenge al matí i a Montnegre, de ben segur, no els hi veuríem.

Som coneixedors que la serra llevantina de la nostra comarca, sobretot de l’entapissat més enfilat, poc ens ofereix en quant a corriols d’alta volada i és per això, i àdhuc per la distància que ens hi separa, que la tenim en el racó dels mals endreços. No s’ho mereix pas i la valorem poc.

Diumenge. Sona el despertador a dos quarts de set. Em llevo de seguida. Tinc els ulls oberts fa estona. La rutina a casa. Repàs de la bici a la cotxera. Vaig cap a Fiveller. En Manel ja hi és i gairebé en el mateix moment que jo, arriba en Pep. No m’esperaven. És clar, no havia dit res. M’he decidit quan  m’he llevat. En Marcel, el pastor d’avui, va tard. El truquem i no respon. Esperem. Apareix passats tres quarts. Ens diu que tant de bo que haguéssim marxat per poder anar, ell, més tranquil.

Iniciem la matinal baixant cap a mar i l’emprenem a ran de via fins a Canet amb tranquil·litat, sense esforços, sense pugnes ni soroll. El pastor té l’itinerari embastat i al seu poble canvia el carés del que fins ara hem gaudit. Travessem el poble de la Trinca vers ponent i prenem el vell camí d’Arenys i el Rial d’en Botifarra per endinsar-nos en les resseques pinedes. Aquest pedalar no és tan agradable i hom enyora la placidesa del pla i l’esguard del mar. De mica en mica però, les cames es van adaptant al desnivell i a la dificultat del camí. Anem deixant trencalls a banda i banda i prenem el corriol que ens enfila en la carena que parteix els termes d’Arenys i Canet. A mesura que progressem anem recordant el camí. Feia una colla d’anys que no ens acostàvem a la zona. I vet aquí que arribem en un recolzada evocada per tots plegats. Un arrecerat camp, ara mig erm, de vells ametllers, amb la barraca en un racó encarada a migdia que ara li toca una llepada de sol: El Pla de la Calafella. És l’inici d’un domini d’alzinar, a nord de Pedracastell, cobert per un enterenyinat de corriols que fa feredat. Hom s’hi perd si no és avesat a la contrada.

Després dels “selfius”, comencem la corriolada canetenca. Han aclarit el boscatge i els viaranys s’han desplaçat. No cal patir. Tenim el company que juga a casa i ens guia de primera. Transitem de bell antuvi per un conegut sector i seguidament enfilem un nou i insòlit llarg viarany que ens farà posar la boca com el cul d’una gallina. La transició cap a Montnegre està essent esplendorosa. Cal reconèixer que els de Canet en saben. Però també que en fan un gra massa. Vull dir per quantitat.

Després d’un seguit de puja-baixa per sota Pedracastell, passem a ran de can Torrus Vell, mas en runes en el camí de Sant Iscle i que de bén segur que té alguna relació amb el nostre pastor. Així ens ho corrobora ell mateix quan anem a cercar el transitat i conegut viarany on ens hi esplaiem amb els esqueis que irrompen al bell mig i que després, arribats a la Bandera, quan el sender s’endinsa en la torrentada, ens fa baixar vertiginosament amb els sentits bén amatents als solcs i reguerons que estrien el sòl. Travessat el torrent, tornem a enfilar en la següent carena que en una sobtada i sorrenca davallada –parcel·la inclosa del rabadà, sense seqüeles–, arribarem al pont de la Vallalta.

Com deia més amunt, hem iniciat el camí del Montnegre amb un bon regust de boca. També hem fet gana. I així, arribant a Sant Iscle, rebo una grata sorpresa: hi esmorzarem. Aquesta no me l’esperava pas. Em pensava que l’entrepà que ens ha fet dur el guia era per esmorzar i resulta que és per dinar. Ens entaulem dins el restaurant “El Jabalí” perquè a fora potser no hi estarem prou a gust. Comentem l’actualitat, mirem i compartim alguna foto antiga –la platja que hi havia a principis de 1970 entre Sant Simó a Mataró i el Pins Mar a Llavaneres, que ara és inexistent– recordem, també, velles visites a la zona i repassem l’itinerari que ens resta per remuntar al Turó Gros amb un humil esmorzar sense forquilla. No ens convé embotir-nos de càrren que després haurem d’arrossegar. Repostem els bidons a la font de la placeta al costat mateix de l’establiment on curiosament hi juga la canalla i no pas amb telèfons ni tablets; juguen a pilota! Que n’és de car de veure al jovent esbargint-se al carrer… Els cartells que prohibeixen de jugar a pilota a les places són elements totalment inútils, desfasats i fora de lloc.

Reiniciem la marxa vers el camí de Dones d’Aigua i can Vives de la Cortada. Quan hem passat la casa de colònies de can Bosc, en Pep saluda a un conegut que després de mirar-me’l bé, resulta que també ens coneixem. És un guarda rural que no havia vist feia una bona colla d’anys. Si dic vint, possiblement que quedi curt. En arribar a can Vives fem una aturada per visitar de prop les runes de tan important mas que poc a poc van quedant engolides per la vegetació. Bonics records de les primeres sortides amb btt amb el grup de la UEC, cap allà a finals dels 1980, encapçalades per en Joan Ribes qui aleshores ens donà la notícia dels singulars i distingits exemplars de lledoner que flanquejaven la pairalia.

Bé, feta la pausa i el curt descans, comencem el calvari. Hem de seguir el camí marcat com a GR i que remunta la serra pel vessant de migdia-llevant sota mateix del Turó d’en Vives. El viarany, amb un sòl molt pedregós, fet bocins i esmicolat, amb les primeres costes que ens presenta, hom hi albira un lapse de suplici. Sort que entremig s’ha ajupit una estona i podem pedalar plàcidament. No recordo on es troben exactament els esculls –tenim documentada al bloc una escapada a Montnegre datada el 2008– i van irrompent allà on menys els espero. Acabada la clemència i gairebé de sobte, ens trobem amb un mur que es demostra infranquejable. Ara bé, he de presentar unes bones excuses enfront a pretèrites escalades: les bicis de molles fan tres quilos de més, ò quatre!, enfront a les rígides; no disposem de la cadència dels dos plats i els ciclistes tenim quinze anys de més, pel cap baix. Passa per bo, oi? Doncs, vinga, quatre passes i som-hi.

Ep! que em truquen. És l’Aleix. Que bé que m’hagis trucat, que li dic. Riu. La pausa m’ha anat de primera. Els companys m’han esperat al final del següent repetjó. Es fa evident que la grimpada ha afeblit el coratge. Lluitem plegats en les darreres costes i assolim la carena del Montnegre. Deixem el GR per continuar per un corriol que sembla que ens porti a un dels turons que culminen la serra i que suposem que seguirà el crestall vers el Turó Gros. Res. Hem de girar cua. El camí es perd al vessant nord del Turó de la Freixa. Desfem camí i reprenem el GR. Ai! aquesta memòria… No deixem el GR que ara és pista i que transcorre enmig de l’atapeïda roureda fins arribar al Turó Gros (759 m.) on hi ha la torre de guaita. Aquest pujol, sostre de la comarca, també és anomenat La Telefonista, La Miranda, Montnegre de Llevant i Turó de Santa Maria. Per noms que no quedi.

La porta d’accés a la torre és oberta i a dalt hi ha gent. No sabem si els guardes l’han deixada oberta o algú, forçadament, ho ha fet. La qüestió és que no ens podem perdre aquesta oportunitat. Ens esperem que baixin els que ens precedeixen per no crear embussos ni aglomeracions. En Marcel diu que ens espera; el vertígen el supera. Pugem. A mesura que guanyem metres i sortim de l’abrigall que fa la mata de bosc, sentim el vent com bufa. I no pas poc. Renoi! La vista des d’aquesta talaia és tot un espectacle. Hi vaig ser fa una colla d’anys per primera vegada convidat pels guardes. No recordo pas qui m’hi acompanyava. Fem un bell i ràpid recorregut per tot el que podem copsar amb la vista però ens caldria un pic d’hores per contemplar detalladament tot el panorama. El dia és clar per quedar-s’hi a pleret i si disposessim d’uns binocles, qui-sap-lo. Avall.

Fem dentetes al pastor però resta impassible. Continuem cap a Santa Maria per camí sense dificultat. Hi fem una breu parada per abrigar-nos, doncs a la vessant obaga hi refresca. Seguim avall. Sant Martí de Montnegre. És curull de cotxes, són dos quarts de dues i comença el primer torn per dinar. Sort que hi ha crisi! En fi. Anem fins l’església i fem un tomb pel fossar per comentar els cognoms de nínxols i tombes per relacionar-los amb els masos de la rodalia. Era ben convençut que dinaríem asseguts a la façana però hom decideix de continuar i fer-ho a Vallgorguina. Debatim aleshores el recorregut a fer i optem per anar de pet a Collsacreu baixant per cal Paraire. Indubtablement és més sensat, sabent el que resta, de fer-ho així.

Quan baixàvem cap a Sant Martí, he recordat que hi podríem haver arribat pel PR, que de ben segur hauria estat més divertit i un xic més trialer. Hi havia pujat a peu fa prop de quatre anys amb la colla dels Rocs d’en Vivó, però de dalt estant no m’ha vingut a la memòria. Ens ho guardem per una altra ocasió. Prenem el trencall de cal Paraire que comença pujant i és un bon trencacames. Mentre anem fent, en Pep diu que per aquí hi ha d’haver la casa d’en Perejaume. Se’m reviscolen les neurones i fent una ullada al meu damunt, vers el Turó d’en Vives, veig, emergint de la mata d’alzinar, una torreta d’obra vista. Li dic, deu ser aquella. Per l’estil i un xic d’intuïció, no en pot ser cap altra. I així quedàrem. Quan evoco aquest artista/poeta, sempre em ve al cap la seva aportació a la recontrucció del Liceu amb els seus plafons del sostre que mimetitzen el mateix pati de butaques. I vet aquí que l’endemà dilluns, el company Manel ens envia una foto del sostre del Liceu preguntant on era.

A can Basuny, en escriure

Digues —Montnegre de ponent—
si no sembla que et tingui,
amb llum a la cambra, abraserat,
quan vénen, tot al volt,
la nit i l’obreda, assaonant-se
en mi i amatant-se enfora,
amb gemmes que broten, que brillen,
amb la vivor de les galàxies,
i l’arbre tan brogent que es torna humà.

Perejaume, can Basuny, Olzinelles.

En passar per cal Paraire hi fem una breu parada per contemplar el veïnat i refermar el bon gust que han tingut els estadants per restaurar les cases. Hi veiem un veï prenent el sol i el felicitem. Vaig passar-hi per primera vegada el 1990 en una travessa amb btt –esport incipient en aquells anys– de Mataró a Tordera amb la colla de la UEC. Davallem cap el coll Sení i tot seguit abandonem la pista per fer el corriol que repetides vegades havíem seguit i que ens torna a la urbanització de Collsacreu.

Anem de pet al restaurant, que pel que ens indica l’aparcament, deu ser ple de gom a gom. Hi demanem unes begudes per regar l’entrepà asseguts als bancs encarats al sol. De bon grat ens haguéssim entaulat i cruspit unes bones viandes però el temps compta i el dia s’escurça a cremadent. Ah! i el més important, sense taula reservada, res de res. En Manel convida. Gràcies. En acabat el misèrrim àpat, omplenem els bidons en una aixeta exterior i sant tornem-hi. Abans, però, contemplem les comensals que s’encaminen, amb el posat vanitós, a dinar. Passem el coll i a l’altra costat de carretera airegem el pardal.

Remuntem el camí de la Casa Nova de Pibernat. Aquestes pujades comencen a fer-se feixugues. Al mas hi fem parada per prendre un testimoni gràfic i continuem pel GR amb la intenció d’anar al Corredor. Les primeres marrades són tremendes però tot i així, les encarem a bon ritme. A la cruïlla que trenca cap al Pi de Buac, espero que en Marcel arribi mentre els llargaruts segueixen endavant. Quan som al trencall del corriol que baixa a la pista, no hi veiem els companys. Els faig un crit i tornen. En Tronxo no li va bé d’anar cap el Corredor perquè creu que si baixem cap a Dosrius se li farà tard per tornar a casa. Li proposo de pujar al Santuari per saludar en Martí que hi és de celebració amb la família i potser cau alguna copa de cava. Després desfem camí pels Misteris i tornem per la cornisa. Dit i fet. Remuntem per la pista dels misteris on en Pep i jo coincidim en el pensament: quin moment ben estrany de ser un diumenge a l’hora de la sobretaula pedalejant agradablement, bén acompanyat i a redós d’un paisatge nostrat, que pesa i acomboia com una flassada.  A dos quarts de quatre som a dalt. Faig un tomb pel prat acostant-me a les diferents colles que hi són escampades però no hi veig a cap conegut. Augurem que deuen ser a l’àrea de costellades de més avall.

Iniciem el descens pels Misteris. Ens divertim amb l’adherència del granit però no arrisquem en els passos més exposats abans de tornar a la pista. Deixem enrere la Serra de les Mules, el Pi de Buac, la Creu de Rupit, el Mal Pas i, a cal Xerrac, remuntem cap a can Bruguera. Noi, en passar pel restaurant, també el veiem curull de cotxes. Però collons! que no havíem quedat que érem en plena crisi? Passem la Font de la Cornisa de Valldeix, enfilem la falda del Turó d’en Tarau, davallem cap el Parc Forestal i aquí diem adéu a en Pep que tornarà a Argentona pel camí d’en Bellatriu. Nosaltres ho fem per la Font dels Tres Raigs, can LLadó i, a la Laru, ens acomiadem d’en Manel que enfilarà cap a casa. Continuem torrent de l’Ametller avall, la Font del Pericó i entrem a Mataró pel cementiri. Prenem el Camí de la Geganta i a la Plaça de Cuba ens diem adéu amb el pastor.

Excel·lent i molt agradable tomb com els d'”antes” que finim cap a les cinc de la tarda.

Fins aviat,

Joan Lladó

Els corriolaires: en Marcel T., en Manel T., en Pep F. i servidor.

Distància recorreguda: 81 km.

Desnivell acumulat: 2180 m.

Temps total: 9 hores

La ruta del Fapmap: cliqueu aquí.

Les meves fotos: cliqueu aquí.

Les fotos d’en Manel: cliqueu aquí.

Les fotos d’en Pep: cliqueu aquí.