BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Giovanni Leonardi

Aquest any per poc em perdo la sortida de Fira. Dues operacions, una al genoll l’any passat i una altra més recent aquest any, a la mà, m’han obligat a respectar una llarga baixa d’activitat esportiva, sobretot de bici. Molts mesos de no poder anar amb la colla, que m’han pesat molt!

Sortosament he pogut tornar a fer carretera de fa uns tres mesos, sovintejant totes les sortides en solitari tant com he pogut. Això m’ha permès  recuperar una discreta forma física i plantejar-me de participar a l’ escapada de tres dies al Vall d’Aràn que la meva colla Bicicorriols tenia programada de feia temps per finals de Maig i que la fi del confinament territorial per la Covid tornava a fer possible.

Vaig decidir doncs que el fet que la mà no estava encara en condicions d’ aguantar tres dies de sotragades de mountain bike, no tenia que ser motiu de renunciar a la sortida numero 24, després d’haver participat a totes les anteriors al llarg de tants anys.

Així ho vaig comentar als companys. Faria cada dia carretera pel meu compte… i amb molt de gust! La Vall d’ Aràn ofereix molts recorreguts de carretera molt atractius i de dificultat tècnica notable, que veia ser al meu abast i que pintaven molt bé!

Li vaig dir al Valentí que perquè no portava el seu fill Marc, que té una bona preparació de bici de carretera i de gravel, que vingués a fer-me companya i a gaudir amb mi de la sortida.

El Valen va dir enseguida que sí i que, a més a més, també ell portaria la seva bici de carretera per a venir un dels tres dies. I aleshores l’ Àngel va dir el mateix! Havia sentit que jo tenia pensat fer el Portilhon i no s’ho volia perdre. Perfecte! Érem quatre! Ja decidiríem allà quina combinació de muntanya i carretera faríem. 

Així que el divendres a la tarda els 18 bicicorriolaires ens plantem a Vielha i ens instal·lem als tres preciosos i espaiosos apartaments que tenim reservats. Al vespre una abundant i gustosa pasta a la carbonara  és el plat principal del sopar dels sis del nostre pis.

DISSABTE 22

El dia s’aixeca fred i ennuvolat. Sembla que vulgui ploure. En Marc i jo tirem cap a Vaqueria Beret. Els primers 10 kms fins  a Salardú (1250 mts) són per escalfar cames i entrar en calor.

Comencen ara els llargs diagonals que per 11 kms ens porten fins al pla de Beret (1885 mts) passant per Vaqueira. 

Decidim  continuar per la pista de terra que baixa a Montgarri durant 3 kms més de corbes, dintre de boscos molt macos. En Marc porta una gravel però jo no. Confio que la meva bici de carretera aguanti bé i no punxi en cap moment…

Ens abriguem, descansem i fem l’entrepà que portem. Un cartell ens ensenya una foto dels anys 40 del Santuari de Montgarri, amb els edificis de la rectoria i l’hostal encara en peu. I explica que, durant la 2ª guerra mundial, milers de jueus varen travessar els Pirineus fugint de la persecució dels nazis, i que Montgarri va ser un dels llocs al que varen arribar pels camins que procedien de l’Ariège.

Tornar a pujar per la pista fins a Beret ens costa bastant esforç, amb un vent molt empipador que ens ve de cara, i després de desviar-nos un parell de kms fins a Orris  (connexió de remuntadors d’esquí entre Vaqueria i Beret) emprenem una ràpida tornada a Vielha, força incòmoda per culpa del mal estat de l’asfalt , que ens fa extremar la precaució per no tenir cap ensurt  a la velocitat que anem.

La sortida, d’unes 4 hores, acaba amb un total de 57 kms i 1.175 mts de desnivell. El binomi “El més gran i el més jove de la colla, junts” ha resultat molt encertat. Amb una edat mitja de 46,5 anys, la màxima i la mínima són…?

Al pis fem una bona migdiada tot esperant que torni la resta del ramat muntanyenc.

DIUMENGE 23

Avui serem els 4 mosqueters de la carretera a formar grupet pel nostre compte. En Marc, en Valentí, l’Àngel i jo.

El temps, tapat com ahir i molt, molt fred!… Ja ens escalfarem!

Agafem la N230 i en 40 minuts de baixada ràpida estem a Bossòst, on comença la N141 que mena al port de Eth Portilhon. Seràn 8 kms. de fort pujada, uns 575 mts positius,una mitja de pendent del 7% i una màxima del 17%, que ens porten en una hora als 1.292 mts de altitud de la frontera amb França. 

La carretera és força ampla i en perfecte estat, tota per una continua zona boscosa. Tots els revolts més tancats de la pujada porten una placa amb el nom d’ un corredor espanyol que hagi guanyat el Tour de França, així com una estàtua commemorativa al mirador del km. 4,8.

El grupet gaudeix d’ allò més de la pujada, tot i l’ esforç que exigeix del primer fins l’últim metre. 

Fotos de rigor al port i vinga que fa baixada pel costat francès, ja que no hi han gendarmes que ens ho impedeixin. Els cotxes sí que no poden. Barreres de ciment bloquegen el pas per la frontera.

Els 9 kms de baixada fins a Bagnères de Luchon tenen punts de pendent bastant  més forts que el costat aranès, i un desnivell negatiu de 640 mts. La fem en 30 minuts, parades fotogràfiques incloses.

A la bonica vila de Luchón fem parada a una cafeteria del passeig  per a prendre un cafè amb llet ben calent, i obligat croissant, per recuperar temperatura corpòria. Estàvem congelats!

Tornem a pedalar. Tenim ara per davant 17 kms per la carretera D125, molt planers i molt ràpids, fins a trobar al km 50 la desviació per la D44 que ens portarà a casa.  Després de Marignac parem a Saint Beat, un “petit ancient village” a tocar el riu Garonne, prou bonic per tornar-hi un altre dia amb la parella! 

Per fi, passat Fos, passem la frontera al km 68 i a Bossòst  desfem de pujada la carretera fins a Vielha. I arribem feliçment cansats a homesweethome!

Totals: 95 kms, 1.175 positius, 5:15 hores

DILLUNS 24

Som tres. En Marc, en Valentí i jo.

El temps, per fi, assolellat i sense vent. Hem de tornar tots al migdia al pis. Tenim reservat el dinar a Vielha per les tres.

Avui anirem a l’Artiga de Lin, per una coneguda pista asfaltada amb – i com no podia ser diferent- molta pendent i molt bucòlica, segons ens diuen els que la coneixen.

Per la 230, direcció Bossòst, arribem a Es Bòrdes, a 9 kms de Vielha.

Ens espera una distància de 9,1 km, un desnivell de 657 mts, un desnivell mig de 7,3% i màxim de 18,5%. Poca broma, més que el Portilhón!

Així que ens concentrem i sortim disparats per a trencar totes les plus marques registrades fins avui! ….Òbviament, no ho aconseguim. 

La carretera és preciosa i molt exigent, dins d’un bosc de faig molt ombrívol. Un rere l’altre, cadascú amb el propi ritme més còmode, pugem sense xerrar gaire. Uns cartells ens van informant de cada nou tram que comença, amb la seva distància i els desnivells mitjans i màxims. Arribem al Plan d’Artiga en poc més d’una hora, satisfets de no haver posat mai el peu a terra! (hahahaha)

Molt a prop hi ha la famosa cascada d’Uelhs deth Joèu (ulls del riu Joeu), on reapareix  l’ aigua que prové de les aigües que baixen de la glacera de l’ Aneto i s’han filtrat  al Forau de Aigualluts, a la Vall de Benasc (Benàs).

No hi podem arribar. El calçat que portem no és apte per a caminar i hauríem de portar la bici a coll. A 5 minuts de la casa refugi hem pogut mirar però la cascada del riu Pomèro, que també té un uelh o naixement de riu. Més fotos per la crònica de la sortida i baixem, cuidadín cuidadín, apretant  frens i dents.

Dutxa, maletes i esperem els altres. Arriben fent una cara de felicitat que és massa! Expliquen que han fet varies baixades downhill  OUUUMAMAAAAAA increïbles, amb transport que els tornava a portar a dalt. Que bé! Quina enveja!

 Tots ben rentadets i amb els cotxes carregats, fem un dinar de menú a Vielha que resulta bo bo bo i abundant, especialment la fumejant olla aranesa de primer. La tornada a casa interminable, a causa de dos accidents a l’A2!

Totals tercer dia: 38 kms, 875 mts positius, 2:55.

Per resumir, sembla que aquest  maridatge ciclista ha resultat ser una bona solució per a poder continuar participant a les sortides del grup sense que ningú hi hagi de renunciar. Hauria tingut que quedar-me a casa i no, he tornat de la Vall d’Aran molt content i satisfet de l’experiència. L’únic inconvenient, no haver pogut compartir i gaudir amb la colla de les seves aventures amunt i avall de les muntanyes.

L’ any que ve, si serà convenient i com va dir el nostre apreciat  J.C., HO TORNARÉ A FER!

 P.S.  J.C. no és Jesús Crist.