BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Es terra de secà,  de conreus d’oliveres de la varietat arbequina, un
paisatge conformat per petits turons separats per  valls de conreus.
Impera en aquest turons i a les serres un boscs de poc valor, amb un
sotabosc bastant xungo, de cursa lenta.

Hom i pot trobar una  gran quantitat d’arbres caiguts de la nevada
històrica de l’any passat i  si afegim romegueres , garrigues i
qualsevol planta de la família de les punxes tindrem el turment
perfecta. Cal dir però que el contrapunt el posen les diferents herbes
ramelleres que ens guariran de les esgarrinxades.

Estem situats a l’entrada del poble, fa un fred que pela car dir que es
el dia  mes fred de l’any d’enguany, s’espera una cursa molt dura
sobretot a la nit. L’organització a penjat a la plana web la previsió
meteorològica informant que les temperatures  estaran per sota cero tot
el dia i segurament a la nit s’assoliran  valors negatius de gairebé 2
dígits.

Hi ha un munt de gent de diferents nacionalitats, russos, ucrainians,
letons, francesos , holandesos, finlandesos , suecs i  gent arribada de
diverses comunitats de l’estat espanyol  bascos, aragonesos, madrilenys 
i fins i tot un equip de les illes Canàries.

Un cop repassat el material a carregar a la xepa, posem la resta de
material (roba , bambes de recanvi, bateries, menjar, sacs,
màrfegues..) en els petates que l’organització durà al hash house.

Aquest indret situat a un lloc diferent de la sortida,  està destinat a
descansar, dormir, canviar-se o menjar.  Cal dir però que segons
l’estratègia hi hauran equip que no hi faran parada.

Un cop fets els tràmits de rigor ens adrecem a marcar la ruta sobre un mapa d’uns 90 quilometres quadrats.
 
Un cop plantejada l’elecció del millor itinerari possible sobre el
planell ( hi ha 63 fites amb diferents numeracions resultat de la seva
dificultat), l’Andreu se li puja la mosca al nas. Les nostres pinces
sport ident Si card9 solsament suportant la lectura de 50 fites.

Després d’un estira i arronsa amb l’organització ( encara deuen estar
rient) netegem i comprovem les pinces a l’entrada de la plaça, ens miren
els mapes i ens calcem les brúixoles en els dits.

Es un moment emocionant tothom fa estiraments, comenta la jugada , els
nervis son a flor de pell. Després que l’organització presenti tots el
equip per megafonia sonen Els Segadors, tot just acabat l’himne toca la
campana i tothom surt corrent com si s’acabés el mon.

Sortim de l’Espluga amb direcció nord , per fer un recorregut amb sentit
direcció horari escombrant les fites vers a l’est a buscar el punt mes
allunyat del planell,  mes concretament  a la fita numero 92 situada al
Santuari del Tallat.

Ja han passat el nervis i anem progressant amb direcció  Els Omells de
na Gaia. Les fites estan repartides a banda i banda del la divisòria
d’el Rinet i el Fondo dels Cocons tot funciona de meravella, la cursa es
rapida i les fites les anem clavant , llevat de la fita numero 47 per
un error d’interpretació.

Arribem a els Omells de na Gaia a on cerquem aigua per omplir els
camels, fa un fred que pela, totes les fonts i abeuradors estan glaçats,
finalment trobem aigua, mengen un xic ( bàsicament barretes
energètiques ) i  en posem guants i una altra capa.

Seguim progressant direcció est cap a Mont blanquet ara les fites es
trobem a banda i banda del fondo dels Diumenges , un cop arribat a
l’alçada de Mont blanquet el sol s’amaga fent que la temperatura davalli
un parell de graus. En aquest punt seguim per el clot de la Creu
resseguint el GR 175 fins arribar fen marrades al Santuari del Tallat.

Es el punt de retorn, fem broma respecta a la tornada i faig esment de
que per anar al hash house queden ni mes ni menys que tres doblets de
paper del plànol , aproximadament el que hem tardat arribar aquí, unes 5
hores.

Ens posem els frontals, no podem restar ni un minut parats perquè el
fred molt intents , ara amen amb direcció oest , triem una cursa mes
lineal, sense perdre gaire desnivell per la carena fins al Tossal Gros
de Vallbona a on iniciem una davallada corrents ( la mare  que els va
parir) fins al preciós poblet de Seran.

Sortim de  Seran direcció Fulleda amb l’objectiu de parar a menjar
quelcom calent fem un recorregut bastant ràpid llevat d’algun tram de
corriols molt perdedor, i un cop travessat el gelat Fondo de
Matallongues ( tots el terrosos de sorra estan glaçats , també hi
brillant els cristalls de gel) podem veure les primeres llums de la
nostra salvació momentània.

Per fi després de unes 11 hores, podem menjar quelcom calent ( caldo,
pasta, truita). La cara ens bull pel canvi de temperatura, la gent no fa
molt bona cara, algun equip sa fet mal,  i a l’interior la creu roja
cura les llages del personal. Finalment canviem estratègies a seguir amb
altres equips i ens preparem per el pitjor,  l’organització ens comenta
que a l’exterior la temperatura ronda el 8 sota cero.

Un cop alimentats ens canviem els mitjons, en tornem a posar una altra capa, i ens marquem sobre planell la ruta a seguir.

Aquest cop farem un recorregut circular cap el sud ,calculem que al cap d’unes 5 hores podrem tornar a descansar un xic.

Amen fent a bon pas, les fites les assolim totes sense fer gaires
filigranes ,sense fer trams de navegació,  tirant molt de pista. De nit
tot costa molt mes encara que les balises siguin reflectants.

Passat la gèlida Vall de Cortals ens enfilem cap a la carretera LV 2014
per anar a la Serra de Vilobí indret poblat per aerogeneradors, en
aquest punt la fita ens du per el carrer de l’amargura.  Cal dir que el
bosc no ajuda gens es molt espès  i desmanegat.

Una vegada superat l’escull noto un fibrada al peu la butllofa finalment
sa rebentat i fa que per l’espai d’un parell de quilometres camini amb
l’ajut del basto telescopi.

Cal dir que el punt d’inflexió es produeix a la següent fita entre els
Plans de Tarrés i Les Comes de Montgrat a l’alçada d’un forn de calç .

El fred passa factura i decidim agafar mai millor dit carretera i manta
direcció Fulleda. Després de fer uns cinc quilometres arribem  sobre les
tres de la matinada bastant petats al  hash house , fa  unes 15 hores
que estem batallant.

La majoria dels equips fa nones, descasem unes mal contades tres hores
dintre el sac, ens tornem a canviar, fem un mots ràpid i tornem a sortit
ja sense frontal al cap.

Manquen cinc hores per la finalització de la cursa, el nostre objectiu
es anar tirant direcció nord escombrat el màxim nombre de fites.

Sembla que ja veiem la llum al final del passadís ajudats per el bon
ritme i  el sol que comença a despuntar. Cada cop som mes prop del
nostre objectiu en aquest sector no ni trobem cap dificultat , no hi ha
gaires desnivells es gairebé una recorregut bastant planer llevat
d’algun turonet com el Tossal de la Figuera.

Ens queda tot just una hora i mitja i decidim matar l’aranya per sobre
de l’Espluga Calva. Fem un parell de fites mes, en Ferran fins i tot 
troba una fita amagada a l’interior d’un barraca de pedra tot i l’error
que hi ha al planell.

Desprès de 23:37:58,0 arribem a la placa de l’Espluga Calva entre
aplaudiments amb un somriure d’orella a orella i  ens abracem per la
fita assolida.

Vull donar les gràcies al meus companys d’aventures L’Andreu bon
orientador i “bona persona”  en Ferran millor orientador i molt mes bona
persona, ( també a la russa) per fer me passar un cap de setmana
inigualable.

• CAMÍ DEL NORD O DEL CANIGÓ. 26/27/28.05.2007: DESLLUÏT (2296 visites)
• TRAVESSA DE LA SERRA DE TRAMUNTANA AMB BTT. MALLORCA, 10/11.05.2008 (1663 visites)
• 3000 AL PIRINEU. PROPOSTA. 7.02.2007 (1606 visites)
• PASSEIG DEL DIUMENGE 21.01.2007 (1566 visites)
• PER LES FALDES DE BURRIAC I A LLEVANT D’ARGENTONA. 11.02.2007 (1415 visites)
• ESCAPADA FORA COMARCA. EL SUI I EL PLA DE LA CALMA. DIUMENGE 15.04.2007 (1349 visites)
• ESMORZAR A CAN PRADELL DE LA SERRA: MIRATGE. DIUMENGE 1.07.2007 (1219 visites)
• TOMB PER LES CAPÇALERES DE CLARÀ I RIUDEMEIA 28.01.2007 (1214 visites)
• LES GORGES DE LA RIERA DE SALARSA. BEGET. ALTA GARROTXA. DISSABTE 18 D’AGOST DE 2.007 (1189 visites)
• CAMÍ DELS BONS HOMES. (1160 visites)

El rànquing dels autors sortirà publicat en un futur no gaire llunyà. Ara és hora de celebracions i no pas de tristeses.
Gràcies a tots els nostres lectors i seguidors.

L’enhorabona i fins aviat.

Les classificacions per categories: cliqueu aquí.
Les classificacions absolutes: cliqueu aquí.
Les classificacions parcials: cliqueu aquí.
Altres informacions de la cursa: cliqueu aquí.

La foto de l’apunt: en Martí i jo enmig de l’equip de les 24h.

Deuen ser quarts de nou quan sortim cap a Besalú com coets, tampoc us
sabria dir qui tiba la corda al davant, però comencem forts. El fred que
fa ens passa de seguida. Deixem el bonic i tranquil poblet a aquella
hora.  Ara ens queden uns 21 quilòmetres fins al Santuari  amb un
desnivell de 1100 mts. Arribem a Beuda i ens traiem roba, ja gairebé ens
sobra tot, no se pas perquè!!!!!!!!

Per un asfalt aspre comencem a pujar amb la vista llunyana de les
antenes, carai, allà hem d’anar!!!!!!!  Els set quilometres primers són
relativament suaus, les rampes més fortes del 16%-17% estan més amunt.
Poc a poc el grup, en som vuit, s’ha anat  estirant.

Passem la senyorial casa El Noguer, on temps passats va acollir a Mossèn
Cinto Verdaguer, l’ermita de Nostre Senyora del Mont i ens anem
enfilant fins tenir unes vistes realment espectaculars.

El Pirineu al davant, i als nostres peus el Plà de l’Estany, la
Garrotxa.. és collonut, molt ben parit, qui país que tenim collons!!!! 
Un cop al cim tenim intenció d’esmorzar, però ja informats durant la
pujada que el bar estava tancat, ens fem quatre fotos, uns plàtans i…
avall que fa baixada, gaudint això sí una estona més de les meravelloses
vistes.

A  la tornada no baixarem per Beuda, desfarem uns sis quilòmetres  i
deixarem Beuda a la dreta per anar cap a Sant Martí  Sesserres.  El ferm
està molt humit i ple de branques i si a això hi afegim el resol s’ha
d’anar en compte de no fotre’s una patacada, que ja en vam tenir prou la
setmana passada al Tagamanent.  Després d’arreglar una punxada d’en
Pep, arribem a la cruïlla on ens tocaria tornar-nos a enfilar, cap a
Lliurona. Un bon pujadot que per anar malament de temps ens estalviem.
Així que direcció Lladó anem avall.

Parem a Crespià a fer un mos i un coca cola i cap a Banyoles. Haig de
dir que tot i la mandra d’agafar  la magre vaig  gaudir de valent, ja
que les vistes que vàrem veure  des de dalt valien de bon tros  l’esforç
de la pujada.

Els torrons? Els cubatets de cap d’Any? Ves a saber…La merda que alguns van trepitjar a l’inici de la jornada restà enganxada als pneumàtics flairant durant tot el matí. Heus aquí el resum d’un matí convuls.

Iniciem l’ascens encarant-nos cap una tanca perfectament marcada al mapa
de l’Alpina amb l’esperança de sortejar-la, direcció cap El Montcau de
Dalt. Arribem a la tanca i ens adonem que no la podem evitar. Al mateix
temps la Flor informa que les rodes de carro ja fan llufa. Cal posar una
càmera doncs ha sortit rebentat del taller. Déu n’hi do. La reparació
s’allarga i n’hi ha que aprofiten per marcar petja sota un pi. Després
d’una lleterada més o menys eixida d’un esprai de l’entès Raffanculo
comencem a pedalar de nou. La tanca s’allarga més de l’esperat i decidim
retornar al poble tot devallant per un corriolet que permet tastar com
les gasten per la contrada.

Finalment l’ascens és per la pista del Serrat de Planells que discorre
paral·lela al  ja anomenat GR 5 per on tornarem. Abans però la roda de
carro fa figa definitivament, amb tres càmeres canviades, i la Flor (i
els seus poètics comentaris) ens ha de deixar. Vaja. De tant en tant el
corriol treu el nas a la pista i observem rudes arrels i rocs
avisant-nos de l’esdevenidor….Intento endevinar en el mapa per on hem
pujat, diria que pel costat d’El Soler, però concentrat com anava en
l’atlètica pujada no ho acabo de recordar. Potser no m’arribava prou
sang al cap? En Bernat i en Pistons marquen l’ascens i  m’hi acomodo
prou bé. Aconseguim la pista asfaltada i un magnífic mirador cap a
Ponent se’ns obre davant nostre: Montserrat, Montjuic,… Un cop al
Collet de Sant Martí ara la vista també topa nord enllà amb el Pirineu.
El paisatge bé val una bona suada. Ja quasi bé hem superat el primer
desnivell de la jornada.

A l’era de El Bellver mentre fem la foto de la jornada el Màster es
queda amb el broc del pneumàtic a la manxa. Per sort és només un ensurt i
podem continuar després d’un bon exercici de braç, d’aquell que
diferencia l’home de la resta d’animals. Voregem  el potent mas L’Agustí
menant cap a la carena de les Queredes on iniciem el primer descens per
un prim corriol que gosa trencar la foscor de l’alzinar. El sender no
és especialment tècnic però cal estar al cas i no deixar-se entabanar.
Efectivament el risc hi és i la Pantera Rosa, seguint potser la petja
d’algun animal de bosc, frega el canvi amb un roc malcarat que li talla
el cable del canvi. El Màster també adoba la bici, tot just fixant el
canvi en un pinyó per al menys poder continuar. Aquest noi val un
imperi. No sé si esmorzem abans o després de l’ensopegada. Sí recordo
les dues boniques excursionistes que van ocasionar certa gatzara a la
colla fent que a la canalla jove li vinguessin imatges qui sap si potser
d’alguna pel·lícula porno recentment vista, tot estirant-se al prat.
Ai, Senyor, aquesta canalla …   
 
Continuem carenejant, tot passant vora el Roc de Centelles, les Termes
d’en Valls i no sé si gaire més tros de carena. Sí recordarem tots
l’alzinar aclarit a la banda dreta de la carena, just fins al cim,
coincidint amb el límit de la propietat, segurament Can Valls. D’un
plegat el canvi de la novella Giant s’encapritxa d’una innocent capçada
d’alzina que jeia mansament al bell mig del corriol, practicant-li una
morrejada amb rosca inclosa amb conseqüències incertes. Fruit de la
trobada amorosa hom ha d’intervenir de nou adreçant desperfectes.
Provisionalment podem anar avançant amb el canvi molt castigat per
semblant violació.

Diria que a l’alçada de Coll de Carpis tombem ja cap a ponent deixant
enrera la carena. Ara per pista ara per corriol, el Màster l’endevina a
la primera direcció a Can Valls. Seguim per camí ample fins el veïnat de
Vallcàrquera, tot passant per l’ermita de Sant Cristòfol de Montnegre,
Els metres de desnivell s’esmunyen ràpidament sense poder-los gaudir.
Ens plantem a tocar del Figaró. Són ja les 12.00 h. En Pistons sembla
tenir la camisa ratllada (llegeixis tendó) potser d’una escalfada el dia
abans apretetant amb els triatletes i les flaques. Decideix plegar junt
amb el Maestro i en Rafa també s’apunta per a distreure’ls de tornada.
La resta ens escalfarem tornant a pujar cap el Tagamanent.

En Sergi s’hi posa en serio i desapareix davant meu. Al darrera la resta
no venen. Tot d’un plegat m’atrapa en Manel que ara a peu a dalt de la
bici, amb el canvi fixe, ha pujat prou lleuger. Sembla que la resta
s’havien aturat a adreçar de nou el dolgut canvi de l’Anscari i han
repès la pujada poc motivats. Ens retrobem al Collet de la Creu de Can
Coll (aproximadament) per encarar el darrer tram on una esportiva llosa
ens sorprèn escurant-nos la gargamella. Tornem de nou al Collet de Sant
Martí, ara sí, per encarar el darrer i esperat corriol seguint el GR 5.

Encara no ens hem bellugat que el maleït canvi de la muntura del net de
la Trini diu prou. Ara el cabronàs s’ho fa amb els radis i, és clar, en
surt malparat. No hi més remei que practicar l’amputació del pervers
membre com a única solució. La màquina de molles, sense tracció, resta
quasi inutilitzada pel descens. Tot i això el seu amo ho prova a veure
què.

El Màster, en Bernat, un servidor, en Marcel i en Manel ens hi posem en
serio. De fet els de davant s’hi posen, els altres els mirem de seguir.
L’afer que tenim entre mans mereix tota l’atenció. La veritat és que
aquest tipus de terreny calcari, ara ben humit, amb arrels i pedra és
traïdor. Tant que en Martí és el primer de tastar-lo amb tota la
carcanada. Aquest només és un ensurt que no serveix ni per què l’afectat
posi durant una estona una mica de seny. Continuem.  Collons com hi
van. Compadint-me penso que són les molles que marquen la diferència i
opto per baixar al meu ritme. La resta no venen i suposem que hauran
tombat cap a la pista pel que ja no els esperem. No hi ha treva. Davant
meu en Marcel literalment llepa un llosa ben molla. Li ha lliscat de cop
la roda davantera. El casc l’ha salvat una bona patacada ja que el cop
ha estat dur. S’aixeca fent tentines però ràpidament es situa i sembla
que això és tot. El corriol però no cedeix i s’expressa amb tota
autoritat; tot i els ensurts gaudim del seu caràcter.

Ja som quasi a baix quan aboquem a la pista on apareix l’Anscari. Ell sí
ha optat per el camí ample però la resta són en mig de la tempesta.
Segons sembla en Ventús ha llepat de valent i ha quedat tocat, tant que
baixen a peu. Efectivament al cap d’una estona d’espera i vacil·lació
apareixen i la víctima porta el braç immobilitzat dins el maillot. Els
gemecs i la cara de dolor quan el belluga ens convencen a tots que això
és greu. El primer diagnòstic dels més entesos deriva cap un canell
trencat. Això ja és serio. Optem per anar a cercar un cotxe mentre en
Bernat es queda amb l’Adrià.

I amb tan mal averany acabem la matinal de diumenge. Amb veu baixa i el
permís del lesionat he de dir que el recorregut ha sigut collonut. I el
GR, tot i les patacades,  mereix una menció especial.

Les fotos de l’Adrià: cliqueu aquí.

Em costà de prendre la decisió de presentar-me l’endemà a un quart de deu del matí a SBR. Per un costat, diumenge també teníem previst de sortir amb la gruixuda pel Montseny i això de cara a la família, pesa. Per l’altre, anar amb aquesta colla de frikies, imaginant-me el nivell, què vols que et digui…

Em llevo amb tota la parsimònia del món, fa bon dia, no tinc cap deure
casolà urgent, per tant, em presento ben puntual al punt de
trobada.

A la vorera de la Via Sèrgia no s’hi cap, crec que hi
pot haver entre quaranta i cinquanta atletes ben uniformats, esperant
l’hora de sortida. Saludo primer l’Enric, m’arriba tot seguit una mà, la
d’en Víctor Marín a qui ja no veuria en tot el matí, després en Ferran, en Bernat. Escolto les quatre instruccions abans d’emprendre la
marxa i ens posem a rodar vers la nacional.

Tot i que encara no
sé qui va amb el primer grup i en el segon, ni si surt primer el de la
volta curta o el de la llarga, em col·loco en les primeres posicions,
allí on veig l’Enric i en Ferran. Es pren amb força calma i amb molta
xerrameca fins a El Masnou. Amb tanta, que sento: “els del segon grup ja
ens han agafat”.

Però quan la carretera es comença a enfilar cap a
Alella, el grup es desfà i comença a estirar-se. Treuen el
cap els més valents. Tothom es va posicionant. Amb en Bernat fem un
canvi d’impressions i quan arribem al primer revolt, comença la traca
fins el coll de Font de Cera.

Quina manera de pujar un coll, mare
meva. Si això n’hi diuen entrenar. I és el primer entrenament oficial!
Jo em pensava que la muntanya no era el seu fort… El malparit del
pelat va anar al davant sirgant com una mula. Està fort el puta.

Malgrat
tot, no vaig deixar la colla Bicicorriols pas malament, vaig fer el
cinquè o sisè, havent-hi al davant, mamallons, mamallons.

El
descens cap a Vilanova va ser accidentat perquè la carretera era molt
humida i lliscosa. Tres ciclistes, entre ells l’Enric, van caure en el
mateix revolt sense conseqüències greus.

Després dels cinc minuts
d’aturada pel reagrupament a Vilanova,  en som al voltant d’uns
vint-i-cinc, i ara amb un tal Prat que apareix amb la BTT per entrenar
per la Titan, un de més, continuem la ruta. Direcció a La Roca, em poso una estona al
capdavant rellevant en Ferran.

La tibada fins a Sant Celoni és molt ràpida. En algun tram, i no pas de baixada, arribem als cinquanta-cinc per hora.

A
la carretera de Vallgorguina tornem a fer una breu parada per
agrupar-nos, fer pipins i una queixalada. És en aquest punt que veig per
primer cop en Buenafuente que acompanyava la Neus.

Els del segon grup, després de Vilanova no sé pas cap a on es dirigien. Si enfilaven per Parpers, pel Collet o can Bordoi.

Reprenem
la marxa a bon ritme fins a Vallgorguina i quan passem el poble, es
trenca el pilot. Passo en Bernat i un altre noi que a uns tres-cents
metres del coll, em tornen la jugada i arribo el sisè o setè a dalt.
Realment, no m’esperava pas que pugéssin tant bé els colls i el cabronàs
del pelat tenia el seu dia.

Començo a notar que el tendó d’aquiles esquerra em tiba. Suposo que, entre ahïr i avui, l’he forçat un xic massa.

Fem reagrupament a Arenys de Munt on alguns necessiten carregar aigua però la font no raja.

Continuem
amunt. Ara ens espera el Coll del Pollastre. De seguida tothom es
posiciona i el valent de la BTT, també. Al davant en som un grup de set o
vuit que avancem molt de pressa una colla del Badabici. Fins i tot ens
animen al nostre pas.

En els darrers revolts abans que la
carretera giri cap el coll, en Ferran fot una demarrada. Un parell el
segueixen però no puc arribar a veure com resten les posicions al
capdavant.  Arribo el sisè.

Més que un entrenament, aquestes
estirades són dignes d’una cursa. Però realment val la pena d’ésser-hi
pel mig. Si hom vol anar al davant, s’hi ha de deixar la carcanada.

El tram fins a Mataró ha estat molt plàstic: un grup de deu, arrenglerats, anàvem fent el cuc a velocitat de guepard. Fantàstic.

Arribant a Mataró tothom va a la seva i hi arribem plegats quatre mal comptats. Ens acomiadem d’en Bernat que torna a Argentona i amb en Ferran ens diem adéu a can Maitanquis. A l’Enric ja no l’he vist des d’Arenys.

Dono
les gràcies a l’Enric per fer-me dentetes i en Ferran i en Bernat per
acomboiar-me a fer un tast triatleta. Molt em temo que no ens podrem fer
cops de colze a l’aigua.

Des d’aquest humil bloc, felicitem el nostre company i amic i l’encoratgem per continuar gratant el llot que amaga les nostres velles arrels.

Per molts anys.

Superat el santuari, seguim, tot fent-la petar, pel camí de can Serís que ens abocarà a la carretera que uneix Sant Feliu de Codines amb Centelles. Carretera pràcticament sense trànsit i molt recomanable quan hom vol fer aquesta ruta i enllaçar-la amb el Collformic.

La nostra idea fora d’arribar a Centelles i pujar al Puigsagordi, tal i com proposà en Martí, pèro encara hem d’esmorzar. Anem al centre del poble i cerquem a la plaça Major un bar on ens facin uns entrepans.

Seiem plàcidament i ens cruspim els entrepans. En Manel no s’ho pot prendre amb tanta calma i paga la seva part quan encara ha de fer la darrera queixalada. Nosaltres fem el cafetó i com que hem decidit d’anar tirant avall sense presses, encara tenim temps de fer-nos unes fotos amb el conjunt escultòric de la plaça centellenca.

Prenem l’autovia i per evitar-ne alguns trams, travessem Aiguafreda i El Figaró pel seu casc urbà, pel que era l’antiga carretera. Deixem l’autovia i entrem a la Garriga per prendre la carretera que tot pujant, ens menarà a Samalús. Arribarem a Cànoves després de fer un curt i ràpid descens. Amb en Martí  ens alternem al capdavant fins a Cardedeu.

Quan travessem Cardedeu, ens hi trobem molt de trànsit. Pot ser que sigui per la influència del proper centre comercial de la Roca que avui enceta les rebaixes. En travessar el pont de l’autopista veiem cues als accessos del referit centre. Hi ha d’haver gent per tot.

Coronem el Collet, darrer cim de la jornada, i arribem a Mataró amb 118 quilòmetres a les cames.

Bona represa. Fins la propera.

Joan LLadó.

Les fotos: cliqueu aquí.

Com que no havíem avisat, al restaurant encara no teníen pa, i és clar, ens refredem amb tant llarga espera.

Fem la tornada per can Gelpí i el Remei, fem un intent de nova gran baixada sota el pont de l’autopista que deixem córrer no prenguéssim mal i by the seaside, tornem cap a casa.

A reveure,
Joan Lladó

Els bicicorriolaires: el Maestro, la Pantera Rosa, el Màster, el Nét de la Trini,  en Formiga, l’Home no tant senzill, l’Avi i en Pistons.

Com era previsible, es féu un acte de pura moderació en la partida de l’aigua i donà uns resultats clarament positius en la gresca i la xerinol·la. Les danses no s’aturaren fins ben entrada la matinada en gran part gràcies al bon servei dels bàrmans llogats per a l’ocasió. 

A la foto de l’apunt podeu observar a les Sue Ellen de la colla.

Bon any a tothom!

Les fotos de l’Adrià: cliqueu aquí.

Una hora o altre del matí havíem de passar per can Fulló per trobar-nos amb el masover, en Manel, perquè ens donés les instruccions pel vespre. Això ens obligava a anar a fer el tomb per la zona d’Òrrius.

Començàrem per Argentona, pel Pont d’en Bauixes concretament i després d’enfilar-nos pel Collell i el Rocar d’en Serra, passàrem a la vall de Clarà per la Font d’En Quico. Pel damunt de la Font del Castanyer ens endinsàrem cap a l’Esquei del Ros per baixar tot seguit pel camí aixargallat fins el fondo de can Patota.

En creuar el tant obac racó, gairebé a tocar del punt d’intersecció de tots els torrents que formen la riera de Clarà, podem observar la mullena i la vegetació que amaga les quatre pedres que encara resten de l’antic mas.

Fem l’ascenció cap a la pista que uneix els masos de la capçalera de Clarà, entre can Manyana i ca l’Altafulla. La pluja s’anima i decidim d’anar cap a Òrrius per esmorzar. Però ens sembla que és massa d’hora i prenem el camí que mena també pujant fins el camí de Gironella i després de baixada el de can Blanc.

Esmorzem de forquilla i ganivet a can Jordi, la diada s’ho val i, després de prendre els cafès, ens arribem fins can Fulló tot voltant el turó d’Aqüença. Despatxem amb el masover i tornem avall per la carretera.

Bon any!
Joan Lladó

Els ganes: Il Grande Prosciutto, l’Home no tant senzill, el Cuc Taronja, la Pantera Rosa, el Maestro, el Nét de la Trini, el Màster i en Pistons.

Les meves fotos: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Giovanni: cliqueu aquí.