BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

THE WILD BOAR 2011 ROGAINE 24 H 22-23.01.2011

Per Carles LLorens

Dissabte al matí, bar de can Xavi a l’Espluga de Francolí, últim esmorzar-dinar-sopar calent servit per la germana bessona de la Veronika Semanova abans de sortir amb direcció de l’Espluga Calva a passar-hi un petit calvari.
El nom d’aquest calvari es l’acròmin donat per tres inadaptats australians tips de fer curses de curta distància que varen empatollar-se el que actualment es la bomba. Curses d’orientació de 24 hores.

Per situar-nos,  l’Espluga Calva es un municipi de la comarca de les
Garriges un llogarret perdut de la ma de deu on normalment a l’ hivern
fa un  fred que pela i a l’estiu un  sol que estavella les pedres.

Es terra de secà,  de conreus d’oliveres de la varietat arbequina, un
paisatge conformat per petits turons separats per  valls de conreus.
Impera en aquest turons i a les serres un boscs de poc valor, amb un
sotabosc bastant xungo, de cursa lenta.

Hom i pot trobar una  gran quantitat d’arbres caiguts de la nevada
històrica de l’any passat i  si afegim romegueres , garrigues i
qualsevol planta de la família de les punxes tindrem el turment
perfecta. Cal dir però que el contrapunt el posen les diferents herbes
ramelleres que ens guariran de les esgarrinxades.

Estem situats a l’entrada del poble, fa un fred que pela car dir que es
el dia  mes fred de l’any d’enguany, s’espera una cursa molt dura
sobretot a la nit. L’organització a penjat a la plana web la previsió
meteorològica informant que les temperatures  estaran per sota cero tot
el dia i segurament a la nit s’assoliran  valors negatius de gairebé 2
dígits.

Hi ha un munt de gent de diferents nacionalitats, russos, ucrainians,
letons, francesos , holandesos, finlandesos , suecs i  gent arribada de
diverses comunitats de l’estat espanyol  bascos, aragonesos, madrilenys 
i fins i tot un equip de les illes Canàries.

Un cop repassat el material a carregar a la xepa, posem la resta de
material (roba , bambes de recanvi, bateries, menjar, sacs,
màrfegues..) en els petates que l’organització durà al hash house.

Aquest indret situat a un lloc diferent de la sortida,  està destinat a
descansar, dormir, canviar-se o menjar.  Cal dir però que segons
l’estratègia hi hauran equip que no hi faran parada.

Un cop fets els tràmits de rigor ens adrecem a marcar la ruta sobre un mapa d’uns 90 quilometres quadrats.
 
Un cop plantejada l’elecció del millor itinerari possible sobre el
planell ( hi ha 63 fites amb diferents numeracions resultat de la seva
dificultat), l’Andreu se li puja la mosca al nas. Les nostres pinces
sport ident Si card9 solsament suportant la lectura de 50 fites.

Després d’un estira i arronsa amb l’organització ( encara deuen estar
rient) netegem i comprovem les pinces a l’entrada de la plaça, ens miren
els mapes i ens calcem les brúixoles en els dits.

Es un moment emocionant tothom fa estiraments, comenta la jugada , els
nervis son a flor de pell. Després que l’organització presenti tots el
equip per megafonia sonen Els Segadors, tot just acabat l’himne toca la
campana i tothom surt corrent com si s’acabés el mon.

Sortim de l’Espluga amb direcció nord , per fer un recorregut amb sentit
direcció horari escombrant les fites vers a l’est a buscar el punt mes
allunyat del planell,  mes concretament  a la fita numero 92 situada al
Santuari del Tallat.

Ja han passat el nervis i anem progressant amb direcció  Els Omells de
na Gaia. Les fites estan repartides a banda i banda del la divisòria
d’el Rinet i el Fondo dels Cocons tot funciona de meravella, la cursa es
rapida i les fites les anem clavant , llevat de la fita numero 47 per
un error d’interpretació.

Arribem a els Omells de na Gaia a on cerquem aigua per omplir els
camels, fa un fred que pela, totes les fonts i abeuradors estan glaçats,
finalment trobem aigua, mengen un xic ( bàsicament barretes
energètiques ) i  en posem guants i una altra capa.

Seguim progressant direcció est cap a Mont blanquet ara les fites es
trobem a banda i banda del fondo dels Diumenges , un cop arribat a
l’alçada de Mont blanquet el sol s’amaga fent que la temperatura davalli
un parell de graus. En aquest punt seguim per el clot de la Creu
resseguint el GR 175 fins arribar fen marrades al Santuari del Tallat.

Es el punt de retorn, fem broma respecta a la tornada i faig esment de
que per anar al hash house queden ni mes ni menys que tres doblets de
paper del plànol , aproximadament el que hem tardat arribar aquí, unes 5
hores.

Ens posem els frontals, no podem restar ni un minut parats perquè el
fred molt intents , ara amen amb direcció oest , triem una cursa mes
lineal, sense perdre gaire desnivell per la carena fins al Tossal Gros
de Vallbona a on iniciem una davallada corrents ( la mare  que els va
parir) fins al preciós poblet de Seran.

Sortim de  Seran direcció Fulleda amb l’objectiu de parar a menjar
quelcom calent fem un recorregut bastant ràpid llevat d’algun tram de
corriols molt perdedor, i un cop travessat el gelat Fondo de
Matallongues ( tots el terrosos de sorra estan glaçats , també hi
brillant els cristalls de gel) podem veure les primeres llums de la
nostra salvació momentània.

Per fi després de unes 11 hores, podem menjar quelcom calent ( caldo,
pasta, truita). La cara ens bull pel canvi de temperatura, la gent no fa
molt bona cara, algun equip sa fet mal,  i a l’interior la creu roja
cura les llages del personal. Finalment canviem estratègies a seguir amb
altres equips i ens preparem per el pitjor,  l’organització ens comenta
que a l’exterior la temperatura ronda el 8 sota cero.

Un cop alimentats ens canviem els mitjons, en tornem a posar una altra capa, i ens marquem sobre planell la ruta a seguir.

Aquest cop farem un recorregut circular cap el sud ,calculem que al cap d’unes 5 hores podrem tornar a descansar un xic.

Amen fent a bon pas, les fites les assolim totes sense fer gaires
filigranes ,sense fer trams de navegació,  tirant molt de pista. De nit
tot costa molt mes encara que les balises siguin reflectants.

Passat la gèlida Vall de Cortals ens enfilem cap a la carretera LV 2014
per anar a la Serra de Vilobí indret poblat per aerogeneradors, en
aquest punt la fita ens du per el carrer de l’amargura.  Cal dir que el
bosc no ajuda gens es molt espès  i desmanegat.

Una vegada superat l’escull noto un fibrada al peu la butllofa finalment
sa rebentat i fa que per l’espai d’un parell de quilometres camini amb
l’ajut del basto telescopi.

Cal dir que el punt d’inflexió es produeix a la següent fita entre els
Plans de Tarrés i Les Comes de Montgrat a l’alçada d’un forn de calç .

El fred passa factura i decidim agafar mai millor dit carretera i manta
direcció Fulleda. Després de fer uns cinc quilometres arribem  sobre les
tres de la matinada bastant petats al  hash house , fa  unes 15 hores
que estem batallant.

La majoria dels equips fa nones, descasem unes mal contades tres hores
dintre el sac, ens tornem a canviar, fem un mots ràpid i tornem a sortit
ja sense frontal al cap.

Manquen cinc hores per la finalització de la cursa, el nostre objectiu
es anar tirant direcció nord escombrat el màxim nombre de fites.

Sembla que ja veiem la llum al final del passadís ajudats per el bon
ritme i  el sol que comença a despuntar. Cada cop som mes prop del
nostre objectiu en aquest sector no ni trobem cap dificultat , no hi ha
gaires desnivells es gairebé una recorregut bastant planer llevat
d’algun turonet com el Tossal de la Figuera.

Ens queda tot just una hora i mitja i decidim matar l’aranya per sobre
de l’Espluga Calva. Fem un parell de fites mes, en Ferran fins i tot 
troba una fita amagada a l’interior d’un barraca de pedra tot i l’error
que hi ha al planell.

Desprès de 23:37:58,0 arribem a la placa de l’Espluga Calva entre
aplaudiments amb un somriure d’orella a orella i  ens abracem per la
fita assolida.

Vull donar les gràcies al meus companys d’aventures L’Andreu bon
orientador i “bona persona”  en Ferran millor orientador i molt mes bona
persona, ( també a la russa) per fer me passar un cap de setmana
inigualable.

Equip format per:
Ferran Broceño, Andreu Calvo i Carles Llorens

Alpina-Petzl
31 Fites 184 punts

Les fotos de l’Andreu: cliqueu aquí.

100.000 VISITES A LA PORTADA 27.01.2011

Per Joan LLadó

Ahir a la nit vam assolir les 100.000 visites a la pàgina principal i passem de les 168.000 que es fan directament a les entrades. Doncs això, que ja han passat quatre anys i mig des que vaig penjar aquella petita entrada el 20 de juliol de 2006 per recordar el Camí dels Bons Homes.
Des d’aleshores hi hem publicat 477 entrades i s’hi han fet 587 comentaris. Els apunts més visitats han estat:

El rànquing dels autors sortirà publicat en un futur no gaire llunyà. Ara és hora de celebracions i no pas de tristeses.
Gràcies a tots els nostres lectors i seguidors.

L’enhorabona i fins aviat.

THE WILD BOAR ROGAINE 6H. L’ESPLUGA CALVA TWBR’11: EXCEL·LENT 22.01.2011

Per Joan LLadó

Malgrat que no disposàvem de la millor forma física per encetar la temporada dels rogainings, el resultat ens sorprengué mentre feiem cua per recollir els nostres plats de mongetes i de porc. Si, si, mongetes amb cansalada i un porc o dos, morts i cuits a trocets per a l’ocasió. Mentre la gent feia una llarga cua que voltava mig perímetre de la sala, nosaltres la fèiem petar tot fotent-li a la vinassa, arrasant les arbequines i observant les formes més suggerents que ens passaven pels morros.

Quan en tinguérem prou i la cua s’escurçà, ens hi afegírem per estirar
les cames i treure’ns el tel dels ulls. En passar pel taulell on eren
penjades les classificacions, el nom del nostre benaurat equip apareixia en el
primer rengle d’HV (Homes veterans). Hem triomfat, que li dic a en
Martí. Però del tot del tot, em pregunta. Si, si, del tot. De lluny no
hi veia gaire perquè durant la cursa li  anà una branca a l’ull i amb
l’escalfor del local li plorava i li coïa.  La Creu Roja n’hi féu una neteja. L’eufòria es desbordà. Ens
felicitàrem. Enviàrem un sms als amics que en aquells moments no s’ho devien passar gaire bé per comunicar-los la notícia. Sense ni temps de comentar la jugada, ens tocà el torn de
recollir els nostres plats curulls de teca. En una mà el plat de
mongetes, al seu damunt el llonguet de pa, en l’altra mà l’ampolla
d’aigua que se’n anà de pet a una butxaca d’en Martí,  la meva era massa
petita, de butxaca, a la meva del darrera, com un quinqui, hi vaig entaforar
els coberts de plàstic i a la mà dreta, reservada, m’hi esperava el
plat de carn de porc. De camí a la taula, em vessà el suc del plat de
les mongetes. Ens entaulàrem, degustàrem el porc que tant bona pinta feia i
quan encara no passaven cinc minuts que fèiem anar el bigoti, ens cridàren per
anar al podi. Fotos, ampolla de tres quarts d’oli de les Garrigues per
cap i un buff per tots dos. Uns veïns nostres de Mataró que no coneixia,
havíen quedat en segon lloc. En tornar a taula, els notres companys
començals ens felicitaren  tot orgullosos d’estar a ran d’uns campions i
ens preguntàren com ens ho amanim al Maresme per obtenir tants triomfs:
gairebé ens totes les categories hi havia maresmencs al podi. També ens vingué a
felicitar la mare d’en Ventús que se sorprengué en sentir : “… i primer classificat, Bicicorriols d’El Maresme”.

Vam tenir -bé, jo en tenia més- feina
per acabar-me els plats. Em vaig cruspir tota la barra de pa, soc panarra
de mena, i aquesta de quart em passà com si res i aleshores no hi havia collons
de tirar avall ni la carn ni les mongetes. Deixàrem les sobres  -en Martí els
ossos- per a la parella que teníem al costat: el gos els esperava a
fora.
 
A quarts de deu anàrem a fer el cafè al bar del mateix
pavelló on havíem sopat. Al passadís que ens hi duia sentírem la cridòria pel
tercer gol del Barça que féu l’Iniesta i quan entràrem, que era ple de
corredors i autòctons, els vidres eren ben entelats, a fora hi feia un fred
que pelava.

Després de marcar l’arribada a meta, haguérem de fer cua uns vint minuts dins
el restaurat castell del poble perquè ens donéssin els resultats
parcials. Aquesta es feu tant llarga que arribava fins el carrer i no
era gens agradable pels que per força es quedàven a fora.

Durant la cursa, tinguérem molta sort que fes bon dia i més encara que la boira que durant
quatre dies seguits cobria la comarca, escampés. No m’imagino com hagués anat amb boira.

Finírem dotze minuts abans de l’horari límit que era a les set del
vespre i sumàrem 112 punts. Només ens calgué dur el frontal durant la darrera mitja hora i
ens haguérem d’abrigar quan baixàrem a la fondalada, talment entréssim en un congelador. En els darrers controls pròxims a l’arribada
ens hi trobàrem força aglomeració i era bonic de veure, a mesura que
ens apropàvem a l’Espluga tot trotant per l’asfalt, els llums dels
altres corredors que apareixien pels diferents camins que abocaven a
banda i banda de la carretera.

Ens prenguérem tota la cursa sense
estridències, sempre amb el mateix ritme, sense pauses, clavant tots els
controls a la primera tret d’una en que ens refiàrem d’uns
madrilenys. Ni jugant podem anar plegats. I a sobre els paguem el beure.

Les Garrigues, paisatge totalment de secà, país d’oli.
Quan el vius tant de prop, te’l fas teu. Els trams de bosc, de pi
sobretot, situats als altiplans i als vessants, eren molt bruts d’arbres
caiguts en els darrers temporals. Els camps erms i les estepes, les
garrigues, també als vessants de les valls, eren molt espessos i d’un
trànsit molt feixuc. Els camps de cereal, en el fons de les llargarudes
valls, ara llaurats i molts ja despuntant els primers brins de la planta,
estàven en òptimes condicions per travessar-los i els bancals
d’oliveres i ametllers, en terrasses i fondals, també ens facilitaven el
pas entre fita i fita.

Cursa molt diferent pel que fa al paisatge.
L’aigua només la vam veure envasada en un avituallament o glaçada en la
rosada. Observàrem cabanes de pedra dites de volta, altres més modernes
per aixoplugar pagès i estris, també passàrem a ran de balmes i coves,
de velles pedreres, de forns de calç on s’aprofitava per amagar-hi el control.

La sortida des de la plaça de l’església fou festiva i el dia hi
acompanyava. Però engavanya el cercar fites amb tanta gent pels
voltants. Fins que la gernació no s’escampa, a la segona, tercera o
quarta fita, no sents la pau. La gent t’incomoda, et molesta, sobra.
 
Ens donàren quinze minuts de temps per planificar la ruta damunt del mapa
abans del tret de sortida. Alguns observaven la traça dels altres. Uns
veïns nostres s’hi fixàren molt, potser massa, amb la nostra.

Abans d’anar cap a la plaça, en Martí i jo fèiem els darrers preparatius. Em vaig calçar l’alça de silicona per evitar que la tendinitis s’agreugés, deixàrem els plumons que fins aleshores ens havien abrigat de l’aire fi i
glaçat i abans de tot plegat anàrem a fer una passejada per provar les sabatilles
que estrenava i a buidar enmig d’un canyissar tot veient com ensinistraven
un falcó.

Ens mereixíem un bon esmorzar previ a la cursa, abans d’equipar-nos, i així anàrem a fer un entrepà calent al bar del pavelló on per
sort nostra vam entrar en l’hora justa ja que uns minuts després el
servei no donava l’abast de cubrir totes les comandes. Tots els participants tinguérem el mateix pensament. Quin mal tràngol. Per ells, és clar.

Quan arribàrem a l’Espluga, a l’aparcament habilitat per a la cursa, davant mateix
del nostre lloc, hi havia ajupit, preparant el material, el nostre amic
en Sebas, que correria la prova de 24 H. amb en Mayoles. Després de
saludar-los, anàrem a recollir els nostres dorsals i tornant al cotxe
ens trobàrem els nostres amics Carles, Andreu i Ferran que també
preparaven el seu material amb un xic de recança i els planyiem, mig mofant-nos, pel que
els esperava. Pobrets! Això si, ens férem una foto tots cinc.

Felicitem els organitzadors de la cursa perquè tot ha anat rodat i no ha mancat de res. Només una queixa: que a la web de l’organització el català queda relegat en tercera posició.

L’equip Bicicorriols, això que consti, campió en la categoria d’homes veterans de la tercera edició del The Wild Boar Roagining 2011 6H de l’Espluga Calba-Fulleda del Campionat de Catalunya de Rogaines:  Martí Montserrat i Joan Lladó, iuuuuuhuuuuuuu!!!!!!

Les classificacions per categories: cliqueu aquí.
Les classificacions absolutes: cliqueu aquí.
Les classificacions parcials: cliqueu aquí.
Altres informacions de la cursa: cliqueu aquí.

La foto de l’apunt: en Martí i jo enmig de l’equip de les 24h.

BANYOLES-MARE DE DEU DEL MONT 16.01.2011

Per Valentí Tarrés

El passat dijous al casal quedem per fer una sortida amb les flaques el proper diumenge. M’ho agafo amb certa recança, però la veritat és que ja tocava, pobreta feia mesos que no li feia cas!!! Doncs dit i fet, diumenge a 2/4 de set a fiveller, collons quina mandra!!!
Puntuals,  sortim amb dos cotxes cap a Banyoles. Un cop allà i abans de
descarregar les bicis fem un cafetó a cal Xicu. Bé cafetó i “xuixo”, je…
us puc assegurar que al ritme que sortim de ben segur que a ningú se li
travessa!!!! El “xuixo”.

Deuen ser quarts de nou quan sortim cap a Besalú com coets, tampoc us
sabria dir qui tiba la corda al davant, però comencem forts. El fred que
fa ens passa de seguida. Deixem el bonic i tranquil poblet a aquella
hora.  Ara ens queden uns 21 quilòmetres fins al Santuari  amb un
desnivell de 1100 mts. Arribem a Beuda i ens traiem roba, ja gairebé ens
sobra tot, no se pas perquè!!!!!!!!

Per un asfalt aspre comencem a pujar amb la vista llunyana de les
antenes, carai, allà hem d’anar!!!!!!!  Els set quilometres primers són
relativament suaus, les rampes més fortes del 16%-17% estan més amunt.
Poc a poc el grup, en som vuit, s’ha anat  estirant.

Passem la senyorial casa El Noguer, on temps passats va acollir a Mossèn
Cinto Verdaguer, l’ermita de Nostre Senyora del Mont i ens anem
enfilant fins tenir unes vistes realment espectaculars.

El Pirineu al davant, i als nostres peus el Plà de l’Estany, la
Garrotxa.. és collonut, molt ben parit, qui país que tenim collons!!!! 
Un cop al cim tenim intenció d’esmorzar, però ja informats durant la
pujada que el bar estava tancat, ens fem quatre fotos, uns plàtans i…
avall que fa baixada, gaudint això sí una estona més de les meravelloses
vistes.

A  la tornada no baixarem per Beuda, desfarem uns sis quilòmetres  i
deixarem Beuda a la dreta per anar cap a Sant Martí  Sesserres.  El ferm
està molt humit i ple de branques i si a això hi afegim el resol s’ha
d’anar en compte de no fotre’s una patacada, que ja en vam tenir prou la
setmana passada al Tagamanent.  Després d’arreglar una punxada d’en
Pep, arribem a la cruïlla on ens tocaria tornar-nos a enfilar, cap a
Lliurona. Un bon pujadot que per anar malament de temps ens estalviem.
Així que direcció Lladó anem avall.

Parem a Crespià a fer un mos i un coca cola i cap a Banyoles. Haig de
dir que tot i la mandra d’agafar  la magre vaig  gaudir de valent, ja
que les vistes que vàrem veure  des de dalt valien de bon tros  l’esforç
de la pujada.

Total: 79 qms
Desnivell: 1700 mts

Corriolers: Anscari, Giovanni, Albert, Àngel, Carles, Pep, Andreu i Valentí.

Les fotos d’en Giovanni: cliqueu aquí.
Les fotos de l’Anscari: cliqueu aquí.

EL TAGAMANENT I VERALS. CRÒNICA D’UNA MALASTRUGA. 9.1.2011

Per Pep Famadas

Els torrons? Els cubatets de cap d’Any? Ves a saber…La merda que alguns van trepitjar a l’inici de la jornada restà enganxada als pneumàtics flairant durant tot el matí. Heus aquí el resum d’un matí convuls.

Segons informen El Net de la Trini i l’Home no tan Senzill el dia abans, avui toca matinal fora comarca. Destí: El Tagamanent i verals. Ens trobem doncs a les 7 a la plaça una formosa colla de 13 intrèpids disposats a seguir, com sempre, el faristol del Màster. Xerrotegen que el final feliç de la jornada és trempant amb un esplèndid descens des del Tagamanent, especial per a provar robusta màquina fornida de molles que hom recentment ha adquirit tot rebutjant una delicada TDK de plàstic, o bé unes rodes de carro amb accent ianqui, que sembla que són el futur del BTT.

Amb el just retard acceptable sortim de la plaça arribant a Aiguafreda
abans de les 8.00 h, tot clarejant el dia. Alguna gota al parabrisa
durant el trajecte em recorda el pronòstic de cel ennuvolat amb risc
d’aigua que en Logístic em va predir la tarda abans mentre deambulàvem
per la Festa Major de la vila.

Iniciem l’ascens encarant-nos cap una tanca perfectament marcada al mapa
de l’Alpina amb l’esperança de sortejar-la, direcció cap El Montcau de
Dalt. Arribem a la tanca i ens adonem que no la podem evitar. Al mateix
temps la Flor informa que les rodes de carro ja fan llufa. Cal posar una
càmera doncs ha sortit rebentat del taller. Déu n’hi do. La reparació
s’allarga i n’hi ha que aprofiten per marcar petja sota un pi. Després
d’una lleterada més o menys eixida d’un esprai de l’entès Raffanculo
comencem a pedalar de nou. La tanca s’allarga més de l’esperat i decidim
retornar al poble tot devallant per un corriolet que permet tastar com
les gasten per la contrada.

Finalment l’ascens és per la pista del Serrat de Planells que discorre
paral·lela al  ja anomenat GR 5 per on tornarem. Abans però la roda de
carro fa figa definitivament, amb tres càmeres canviades, i la Flor (i
els seus poètics comentaris) ens ha de deixar. Vaja. De tant en tant el
corriol treu el nas a la pista i observem rudes arrels i rocs
avisant-nos de l’esdevenidor….Intento endevinar en el mapa per on hem
pujat, diria que pel costat d’El Soler, però concentrat com anava en
l’atlètica pujada no ho acabo de recordar. Potser no m’arribava prou
sang al cap? En Bernat i en Pistons marquen l’ascens i  m’hi acomodo
prou bé. Aconseguim la pista asfaltada i un magnífic mirador cap a
Ponent se’ns obre davant nostre: Montserrat, Montjuic,… Un cop al
Collet de Sant Martí ara la vista també topa nord enllà amb el Pirineu.
El paisatge bé val una bona suada. Ja quasi bé hem superat el primer
desnivell de la jornada.

A l’era de El Bellver mentre fem la foto de la jornada el Màster es
queda amb el broc del pneumàtic a la manxa. Per sort és només un ensurt i
podem continuar després d’un bon exercici de braç, d’aquell que
diferencia l’home de la resta d’animals. Voregem  el potent mas L’Agustí
menant cap a la carena de les Queredes on iniciem el primer descens per
un prim corriol que gosa trencar la foscor de l’alzinar. El sender no
és especialment tècnic però cal estar al cas i no deixar-se entabanar.
Efectivament el risc hi és i la Pantera Rosa, seguint potser la petja
d’algun animal de bosc, frega el canvi amb un roc malcarat que li talla
el cable del canvi. El Màster també adoba la bici, tot just fixant el
canvi en un pinyó per al menys poder continuar. Aquest noi val un
imperi. No sé si esmorzem abans o després de l’ensopegada. Sí recordo
les dues boniques excursionistes que van ocasionar certa gatzara a la
colla fent que a la canalla jove li vinguessin imatges qui sap si potser
d’alguna pel·lícula porno recentment vista, tot estirant-se al prat.
Ai, Senyor, aquesta canalla …   
 
Continuem carenejant, tot passant vora el Roc de Centelles, les Termes
d’en Valls i no sé si gaire més tros de carena. Sí recordarem tots
l’alzinar aclarit a la banda dreta de la carena, just fins al cim,
coincidint amb el límit de la propietat, segurament Can Valls. D’un
plegat el canvi de la novella Giant s’encapritxa d’una innocent capçada
d’alzina que jeia mansament al bell mig del corriol, practicant-li una
morrejada amb rosca inclosa amb conseqüències incertes. Fruit de la
trobada amorosa hom ha d’intervenir de nou adreçant desperfectes.
Provisionalment podem anar avançant amb el canvi molt castigat per
semblant violació.

Diria que a l’alçada de Coll de Carpis tombem ja cap a ponent deixant
enrera la carena. Ara per pista ara per corriol, el Màster l’endevina a
la primera direcció a Can Valls. Seguim per camí ample fins el veïnat de
Vallcàrquera, tot passant per l’ermita de Sant Cristòfol de Montnegre,
Els metres de desnivell s’esmunyen ràpidament sense poder-los gaudir.
Ens plantem a tocar del Figaró. Són ja les 12.00 h. En Pistons sembla
tenir la camisa ratllada (llegeixis tendó) potser d’una escalfada el dia
abans apretetant amb els triatletes i les flaques. Decideix plegar junt
amb el Maestro i en Rafa també s’apunta per a distreure’ls de tornada.
La resta ens escalfarem tornant a pujar cap el Tagamanent.

En Sergi s’hi posa en serio i desapareix davant meu. Al darrera la resta
no venen. Tot d’un plegat m’atrapa en Manel que ara a peu a dalt de la
bici, amb el canvi fixe, ha pujat prou lleuger. Sembla que la resta
s’havien aturat a adreçar de nou el dolgut canvi de l’Anscari i han
repès la pujada poc motivats. Ens retrobem al Collet de la Creu de Can
Coll (aproximadament) per encarar el darrer tram on una esportiva llosa
ens sorprèn escurant-nos la gargamella. Tornem de nou al Collet de Sant
Martí, ara sí, per encarar el darrer i esperat corriol seguint el GR 5.

Encara no ens hem bellugat que el maleït canvi de la muntura del net de
la Trini diu prou. Ara el cabronàs s’ho fa amb els radis i, és clar, en
surt malparat. No hi més remei que practicar l’amputació del pervers
membre com a única solució. La màquina de molles, sense tracció, resta
quasi inutilitzada pel descens. Tot i això el seu amo ho prova a veure
què.

El Màster, en Bernat, un servidor, en Marcel i en Manel ens hi posem en
serio. De fet els de davant s’hi posen, els altres els mirem de seguir.
L’afer que tenim entre mans mereix tota l’atenció. La veritat és que
aquest tipus de terreny calcari, ara ben humit, amb arrels i pedra és
traïdor. Tant que en Martí és el primer de tastar-lo amb tota la
carcanada. Aquest només és un ensurt que no serveix ni per què l’afectat
posi durant una estona una mica de seny. Continuem.  Collons com hi
van. Compadint-me penso que són les molles que marquen la diferència i
opto per baixar al meu ritme. La resta no venen i suposem que hauran
tombat cap a la pista pel que ja no els esperem. No hi ha treva. Davant
meu en Marcel literalment llepa un llosa ben molla. Li ha lliscat de cop
la roda davantera. El casc l’ha salvat una bona patacada ja que el cop
ha estat dur. S’aixeca fent tentines però ràpidament es situa i sembla
que això és tot. El corriol però no cedeix i s’expressa amb tota
autoritat; tot i els ensurts gaudim del seu caràcter.

Ja som quasi a baix quan aboquem a la pista on apareix l’Anscari. Ell sí
ha optat per el camí ample però la resta són en mig de la tempesta.
Segons sembla en Ventús ha llepat de valent i ha quedat tocat, tant que
baixen a peu. Efectivament al cap d’una estona d’espera i vacil·lació
apareixen i la víctima porta el braç immobilitzat dins el maillot. Els
gemecs i la cara de dolor quan el belluga ens convencen a tots que això
és greu. El primer diagnòstic dels més entesos deriva cap un canell
trencat. Això ja és serio. Optem per anar a cercar un cotxe mentre en
Bernat es queda amb l’Adrià.

I amb tan mal averany acabem la matinal de diumenge. Amb veu baixa i el
permís del lesionat he de dir que el recorregut ha sigut collonut. I el
GR, tot i les patacades,  mereix una menció especial.

Pep Famadas

Corriolaires: Bernat, el Noi de la Trini, La Pantera Rosa, el Maestro,
l’Home no tan Senzill, en Pistons, en Raffanculo, en Ventús, el Tastador
de Canet,  el Màster, la Flor (al menys el desplaçament), en Formiga i
en Sergi.

Distància: Diuen que 25 km

Desnivell: Diuen que 1.500 m


Conseqüències: Tres càmeres, dos canvis, una fisura de quadre de bici,
una fisura de canell, una llepada al braç d’en Marcel, una reescalfada, 
i alguna abonyegada callada.

Les fotos de l’Adrià: cliqueu aquí.

PETIT TAST TRIATLETA 08.01.2011

Per Joan LLadó

El divendres al vespre en veure’m amb l’Enric i en comentar-me que l’endemà, ell, sortiria a entrenar amb els triatletes, em va fer repensar el que al matí, de bon principi, ja havia descartat quan m’ho comentàren l’Anscari i en Martí, de tornar a agafar la flaca i a sobre de fer-ho amb els triatletes.

Em costà de prendre la decisió de presentar-me l’endemà a un quart de deu del matí a SBR. Per un costat, diumenge també teníem previst de sortir amb la gruixuda pel Montseny i això de cara a la família, pesa. Per l’altre, anar amb aquesta colla de frikies, imaginant-me el nivell, què vols que et digui…

La qüestió, que m’en vaig anar tranquil al llit pensant que ja ho
decidiria l’endemà: fins a un quart de deu hi ha una eternitat.

Em llevo amb tota la parsimònia del món, fa bon dia, no tinc cap deure
casolà urgent, per tant, em presento ben puntual al punt de
trobada.

A la vorera de la Via Sèrgia no s’hi cap, crec que hi
pot haver entre quaranta i cinquanta atletes ben uniformats, esperant
l’hora de sortida. Saludo primer l’Enric, m’arriba tot seguit una mà, la
d’en Víctor Marín a qui ja no veuria en tot el matí, després en Ferran, en Bernat. Escolto les quatre instruccions abans d’emprendre la
marxa i ens posem a rodar vers la nacional.

Tot i que encara no
sé qui va amb el primer grup i en el segon, ni si surt primer el de la
volta curta o el de la llarga, em col·loco en les primeres posicions,
allí on veig l’Enric i en Ferran. Es pren amb força calma i amb molta
xerrameca fins a El Masnou. Amb tanta, que sento: “els del segon grup ja
ens han agafat”.

Però quan la carretera es comença a enfilar cap a
Alella, el grup es desfà i comença a estirar-se. Treuen el
cap els més valents. Tothom es va posicionant. Amb en Bernat fem un
canvi d’impressions i quan arribem al primer revolt, comença la traca
fins el coll de Font de Cera.

Quina manera de pujar un coll, mare
meva. Si això n’hi diuen entrenar. I és el primer entrenament oficial!
Jo em pensava que la muntanya no era el seu fort… El malparit del
pelat va anar al davant sirgant com una mula. Està fort el puta.

Malgrat
tot, no vaig deixar la colla Bicicorriols pas malament, vaig fer el
cinquè o sisè, havent-hi al davant, mamallons, mamallons.

El
descens cap a Vilanova va ser accidentat perquè la carretera era molt
humida i lliscosa. Tres ciclistes, entre ells l’Enric, van caure en el
mateix revolt sense conseqüències greus.

Després dels cinc minuts
d’aturada pel reagrupament a Vilanova,  en som al voltant d’uns
vint-i-cinc, i ara amb un tal Prat que apareix amb la BTT per entrenar
per la Titan, un de més, continuem la ruta. Direcció a La Roca, em poso una estona al
capdavant rellevant en Ferran.

La tibada fins a Sant Celoni és molt ràpida. En algun tram, i no pas de baixada, arribem als cinquanta-cinc per hora.

A
la carretera de Vallgorguina tornem a fer una breu parada per
agrupar-nos, fer pipins i una queixalada. És en aquest punt que veig per
primer cop en Buenafuente que acompanyava la Neus.

Els del segon grup, després de Vilanova no sé pas cap a on es dirigien. Si enfilaven per Parpers, pel Collet o can Bordoi.

Reprenem
la marxa a bon ritme fins a Vallgorguina i quan passem el poble, es
trenca el pilot. Passo en Bernat i un altre noi que a uns tres-cents
metres del coll, em tornen la jugada i arribo el sisè o setè a dalt.
Realment, no m’esperava pas que pugéssin tant bé els colls i el cabronàs
del pelat tenia el seu dia.

Començo a notar que el tendó d’aquiles esquerra em tiba. Suposo que, entre ahïr i avui, l’he forçat un xic massa.

Fem reagrupament a Arenys de Munt on alguns necessiten carregar aigua però la font no raja.

Continuem
amunt. Ara ens espera el Coll del Pollastre. De seguida tothom es
posiciona i el valent de la BTT, també. Al davant en som un grup de set o
vuit que avancem molt de pressa una colla del Badabici. Fins i tot ens
animen al nostre pas.

En els darrers revolts abans que la
carretera giri cap el coll, en Ferran fot una demarrada. Un parell el
segueixen però no puc arribar a veure com resten les posicions al
capdavant.  Arribo el sisè.

Més que un entrenament, aquestes
estirades són dignes d’una cursa. Però realment val la pena d’ésser-hi
pel mig. Si hom vol anar al davant, s’hi ha de deixar la carcanada.

El tram fins a Mataró ha estat molt plàstic: un grup de deu, arrenglerats, anàvem fent el cuc a velocitat de guepard. Fantàstic.

Arribant a Mataró tothom va a la seva i hi arribem plegats quatre mal comptats. Ens acomiadem d’en Bernat que torna a Argentona i amb en Ferran ens diem adéu a can Maitanquis. A l’Enric ja no l’he vist des d’Arenys.

Dono
les gràcies a l’Enric per fer-me dentetes i en Ferran i en Bernat per
acomboiar-me a fer un tast triatleta. Molt em temo que no ens podrem fer
cops de colze a l’aigua.

Fins la propera,
Joan Lladó.

L’ENRIC PRESENTA EL PREMI BURRIAC 2008 07.01.2011

Per Joan LLadó

Dins els actes de la Festa Major d’Hivern d’Argentona, el divendres dia 7 a les vuit del vespre, al Saló de Pedra del Capítol, l’Enric presentà el llibre amb el que guanyà el Premi Burriac del 2008: “Argentona al segle XV. Terra de Remences”. L’acte fóu presidit per l’alcalde del poble, Sr. Pep Masó, que en féu una breu lloança i després presentat per la Dra. Coral Quadrada, professora d´Història Medieval de la Universitat Rovira i Virgili i que és alhora la directora de la tesi doctoral de l’Enric que ha de presentar abans del 2015 i que ella mateixa en féu esment.

Des d’aquest humil bloc, felicitem el nostre company i amic i l’encoratgem per continuar gratant el llot que amaga les nostres velles arrels.

Per molts anys.

AMB LA FLACA CAP A CENTELLES 7.1.2011

Per Joan LLadó

El dia de Reis l’Anscari passà un sms preguntant a qui anava bé de sortir divendres. No tothom feia festa ni tothom treballava. Deixem-ho aquí. Li vaig confirmar que jo sortiria, però amb la magre i així vam quedar. Vaig preparar un parell de rutes per fer des de casa i les vam revisar a la plaça abans d’emprendre la marxa: amb una pretenia anar cap a les Guilleries i amb l’altra cap al Bertí/Moianès.

Ens posàrem d’acord amb la del Bertí per una qüestió d’horaris. En Manel havia de ser d’hora a casa.

Així doncs, sortírem a quarts de vuit de la plaça en Manel, l’Anscari, en Martí i un servidor vers l’antiga carretera d’Argentona que ens portaria cap a Parpers.  Continuaríem després cap a Cardedeu, Marata, LLerona, l’Ametlla del Vallès, Bigues i Riells i l’enfilada fins a Sant Feliu de Codines. Després seguírem per la bonica carretera de Sant Miquel del Fai que transcorre, tot flanquejant, l’imponent penya-segat damunt la vall del Tenes.

Superat el santuari, seguim, tot fent-la petar, pel camí de can Serís que ens abocarà a la carretera que uneix Sant Feliu de Codines amb Centelles. Carretera pràcticament sense trànsit i molt recomanable quan hom vol fer aquesta ruta i enllaçar-la amb el Collformic.

La nostra idea fora d’arribar a Centelles i pujar al Puigsagordi, tal i com proposà en Martí, pèro encara hem d’esmorzar. Anem al centre del poble i cerquem a la plaça Major un bar on ens facin uns entrepans.

Seiem plàcidament i ens cruspim els entrepans. En Manel no s’ho pot prendre amb tanta calma i paga la seva part quan encara ha de fer la darrera queixalada. Nosaltres fem el cafetó i com que hem decidit d’anar tirant avall sense presses, encara tenim temps de fer-nos unes fotos amb el conjunt escultòric de la plaça centellenca.

Prenem l’autovia i per evitar-ne alguns trams, travessem Aiguafreda i El Figaró pel seu casc urbà, pel que era l’antiga carretera. Deixem l’autovia i entrem a la Garriga per prendre la carretera que tot pujant, ens menarà a Samalús. Arribarem a Cànoves després de fer un curt i ràpid descens. Amb en Martí  ens alternem al capdavant fins a Cardedeu.

Quan travessem Cardedeu, ens hi trobem molt de trànsit. Pot ser que sigui per la influència del proper centre comercial de la Roca que avui enceta les rebaixes. En travessar el pont de l’autopista veiem cues als accessos del referit centre. Hi ha d’haver gent per tot.

Coronem el Collet, darrer cim de la jornada, i arribem a Mataró amb 118 quilòmetres a les cames.

Bona represa. Fins la propera.

Joan LLadó.

Les fotos: cliqueu aquí.

ESMORZAR A LOURDES: REFREDAT SEGUR 02.01.2011

Per Joan LLadó

Un cop superada la ressaca de dissabte, diumenge ens trobàrem per anar a fer un tomb típicament de festes, sense gens de gràcia. Pur tràmit. Per cert, un diumenge molt humid, amarat d’aigua. Durant la matinada ens ha plogut força. D’idees de ruta, ben poques. Cap a LLavaneres. Pugem pels Onze pins fins a can Montalt. Puja i baixa per trialeres pel vessant de mar i enfilem fins el Corral. Allí ens deixa en Pep i baixem com bales cap a Lourdes per esmorzar.

Com que no havíem avisat, al restaurant encara no teníen pa, i és clar, ens refredem amb tant llarga espera.

Fem la tornada per can Gelpí i el Remei, fem un intent de nova gran baixada sota el pont de l’autopista que deixem córrer no prenguéssim mal i by the seaside, tornem cap a casa.

A reveure,
Joan Lladó

Els bicicorriolaires: el Maestro, la Pantera Rosa, el Màster, el Nét de la Trini,  en Formiga, l’Home no tant senzill, l’Avi i en Pistons.

CAP D’ANY A CAN FULLÓ 31.12.2010

Per Joan LLadó

Aquest any tornàrem a celebrar el cap d’any amb la companyia dels amics corriolaires i també dels que no ho són, juntament amb les respectives famílies al mas Fulló, a la vall de Clarà d’Argentona, sota el turó d’Aqüença.

Com era previsible, es féu un acte de pura moderació en la partida de l’aigua i donà uns resultats clarament positius en la gresca i la xerinol·la. Les danses no s’aturaren fins ben entrada la matinada en gran part gràcies al bon servei dels bàrmans llogats per a l’ocasió. 

A la foto de l’apunt podeu observar a les Sue Ellen de la colla.

Bon any a tothom!

Les fotos de l’Adrià: cliqueu aquí.

LA DARRERA DEL 2010 31.12.2010

Per Joan LLadó

M’hauria agradat més d’anar a fer un bon tomb amb la flaca que per culpa de la feina me’n vaig haver d’estar entre setmana tot i fer vacances. Però calia anar a fer els deures de cap d’any amb la colla. Així doncs, a les vuit n’érem uns quants a la plaça per acomiadar l’any amb les nostres estimades eines d’esbarjo.

Vam haver de retrassar fins les vuit l’hora de trobada perquè quan ens llevàvem espurnejava i l’Anscari té plor de la pluja.

Una hora o altre del matí havíem de passar per can Fulló per trobar-nos amb el masover, en Manel, perquè ens donés les instruccions pel vespre. Això ens obligava a anar a fer el tomb per la zona d’Òrrius.

Començàrem per Argentona, pel Pont d’en Bauixes concretament i després d’enfilar-nos pel Collell i el Rocar d’en Serra, passàrem a la vall de Clarà per la Font d’En Quico. Pel damunt de la Font del Castanyer ens endinsàrem cap a l’Esquei del Ros per baixar tot seguit pel camí aixargallat fins el fondo de can Patota.

En creuar el tant obac racó, gairebé a tocar del punt d’intersecció de tots els torrents que formen la riera de Clarà, podem observar la mullena i la vegetació que amaga les quatre pedres que encara resten de l’antic mas.

Fem l’ascenció cap a la pista que uneix els masos de la capçalera de Clarà, entre can Manyana i ca l’Altafulla. La pluja s’anima i decidim d’anar cap a Òrrius per esmorzar. Però ens sembla que és massa d’hora i prenem el camí que mena també pujant fins el camí de Gironella i després de baixada el de can Blanc.

Esmorzem de forquilla i ganivet a can Jordi, la diada s’ho val i, després de prendre els cafès, ens arribem fins can Fulló tot voltant el turó d’Aqüença. Despatxem amb el masover i tornem avall per la carretera.

Bon any!
Joan Lladó

Els ganes: Il Grande Prosciutto, l’Home no tant senzill, el Cuc Taronja, la Pantera Rosa, el Maestro, el Nét de la Trini, el Màster i en Pistons.

Les meves fotos: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Giovanni: cliqueu aquí.