BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

NOCTURNES DELS DIMECRES. 18.11.2009

Per Joan LLadó

Quan hom té la possibilitat d’escapar-se, encara que sigui per un parell d’hores, d’aquesta immensa mar de llàgrimes, de la crisi, de la frenètica cursa diària, del telèfon de la feina, del trànsit, de les rotondes, dels ineptes, dels egoïstes, i pot capbussar-se a la nit en els nostres i propers boscos i suar a voluntat, xalar amb els amics, caure, riure, mofar-se del mort i de qui el vetlla, pujar-baixar, baixar-pujar, esgarrinxar-se amb esbarzers o romagueres, veure conills, pocs, alguna guineu, cada vegada més, menjar cireres, ara n’és època, sentir el batec del cor, els esbufecs del company, veure des de les nostres privilegiades talaies i grans balconades, com a vista d’ocell, els ataronjats pobles i ciutats, el cuc de l’autopista, aleshores, aquest hom s’infla de pau i s’injecta d’energia.

Gràcies per la paciència que han de tenir els meus propers.

IV CURSA DE MONTSERRAT NORD. 8 DE NOVEMBRE DE 2009

Per Andreu Calvó

Son les 9,30, sona el xiulet de sortida, enfront sobre les nostres caps tenim les antenes del cim de la paret de l’Aeri, fins allà hem de pujar? No mes amunt al Cim de Sant Jeroni, i fot un vent de collons, però com que ja sabem que “qui no vulgui pols que no vagi a l’era” aquí estem a Monistrol de Montserrat.

Som mes de 400 entre ells; en Carles,
en Quimet (enganyat a darrera hora, “gracies” a la baixa d’en Sebas) i
jo. La sortida, com sempre, com esperitats, desprès tothom es va
col·locant a la seva posició. Sortim de Monistrol, flaquegem per un
corriol ciclabe  que transcorre a nivell, deixem enrere la “flamant”
nova estació del cremallera i resseguint diferents trams de pistes anem
enfilant-nos. Passem prop del Piteu  i comencem un altre tram de sender
que ressegueix tot un espero que ens du fins el revolt de la Paella,
Coll de Molella i sense adonar-nos ja som a Santa Cecília. Aquí, tot i
que ja em pujat un tros comença el tram interessant i temut de la
cursa. La canal de Sant Jeroni, força desfigurada des de l’enèsima
esllavissada, es converteix en una corrua de colors, amb algun tram
perillós, per la caiguda que provoquen alguns corredors, anem
enfilant-nos con podem, sense córrer gaire, millor dit caminant.
Arribats a l’ermita de Sant Jeroni, comencem a trobar corredors que ja
baixen, em creuo amb en Carles a les escales de Sant Jeroni, fa bona
cara tot i el que sempre es queixa, sembla que la natació li va força
be. Volta a la taula del cim, una mirada llunyana als Pirineus
emblanquinats, i cap a baix, em trobo al Quim Farrero treballant faig
unes posturetes per una foto, a veure si em treu al Trail. El tram del
Torrent de Santa Maria es un tram força ràpid i molt agradable, quins
records de joventut amb la motxilla plena de ferros, nits al ras,
baumes, festes….. Tornant a la realitat ja porto mes de mitja cursa
quan passem pel Pas del Trencabarrals, i com qui no vol la cosa ens
plantem a Sant Joan, quatre ganyips i repetxo on em trobo amb en Josep
Batlle, un gran escalador i amic, que feia força temps que no
coincidíem, en expliquen quatre batalletes mentre anem corrent cara
avall per un seguit de corriols plens de pedres. La Santa Cova es el
darrer tram de pujada, on ens trobem amb la fauna habitual que volta
pel centre espiritual de Catalunya, que per cert segueix ple de merda
com sempre, serà que els capellans no guanyen prou i no podem pagar la
neteja?. Arriben al camí dels ¾ ara si baixada fins a Monistrol. Al
final amb uns temps prou dignes  arribem a meta. Per ser la primera de
l’any no esta gens malament. La propera el Burriac, a veure si algú mes
s’anima.

Carles Llorens – 2,38
Andreu Calvó – 2,48
Quim Mitjans – 3,03

CASTANYA A LA CERDANYA. 1 DE NOVEMBRE DE 2009

Per Carles LLorens

Ja feia un parell d’anys aprofitant  els meus estiueigs,  en rondava de fer una volta per els varals més bonics d’aquesta comarca amb companyonia dels meus estimats amics de fatigues. Cal dir que dissenyar una ruta a l’alçada del nivell de la colla i posar en el mateix sarró el binomi de bellesa i duresa sense caure en el parany de fer grans  recorreguts per pista en aquestes contrades, resulta una tasca un xic complicada.

El fet de parlar amb en Pistons de celebrar enguany la castanyada fent
un mix de família i bicicleta, en va ser d’una gran ajuda per tal de
parir el recorregut . Aquest cop si que intentaré aconduir el ramat per
les vessants ombrívoles de la Serra del Cadí i  Moixeró fent finalment
l’espera’t decents per part d’alguns de la Serra de l’ Avetosa mes
concretament del refugi dels Gónecs.
Arriben el dissabte esglaonadament  al centre de natura i casa de
colònies de Cortariu carregats amb tots els estris. La cridòria i les
corredisses de tots els menuts xirois per l’era de la casa fa que més
d’un dubti si realment tots son nostres, de fet hi ha mes canalla que
adults degut a que algunes mestresses, per raons de força major,
restant a  Mataró o a d’altres indrets.
Mentre amb criteri les noies es dediquen a adobar les castanyes fent-la
petar  amb corranda, que  fa recordar les estampes antigues en els
pobles a principi del segle XX, els nois ens dediquem a fer el xitxarel·lo,
per variar , provant les bicicletes  dels diferent corriolaires
omplin-se la boca de tecnicismes per tal de defensar cadascú la seu
preuada màquina, finalment la foscor i la trepidada generalitzada de
becs per part de gairebé tothom fa que la colla comenci a desfilar al
menjador.
Un xic mes tard després de l’àpat restem tots cofois davant la llar de
foc afartant-se com lladres de castanyes, panellets, vi dolç i d’altres
menges. La música sincopada i a tot drap dels ganàpies mes grans, 
impedeixen de fer servir la boca per una altre cosa que no sigui
d’engolir. Una vegada solucionat el tema de la banda sonora, hi ha la
retirada a un altre indret de la casa per  part  de la mainada, i
segurament a l’aportació alcohòlica de les begudes ingerides comencem a
fer-la petar i arranjar el país.
L’endemà desprès de fer un bon esmorzar sortim de la casa amb direcció
al poble de Nas carenejant per un prats per sota del Serrat de la
Balma, una vegada arribats a Nas comença una forta baixada asfaltada
que mena a Santa Eugenia i que posarà a proba la resistència tèrmica a
les baixes temperatures dels nostres cossos i de la nostra vestimenta ,
cal dir que precisament no recordo uns dies de tardor amb temperatures
tant agradables.
Passat can Manxot i fins a Montellà la carretera fa unes marrades per
tal d’ anar guanyant  desnivell que posarà a prova les cames i tot sia
de pas posarà  el pilot a lloc. Una vegada arriben a Montellà comencem
a davallar per l’antic camí de ferradura que mena a la població
riberenca  de Martinet.
Aquest corriol que salva un important desnivell amb poc recorregut es
força  revirat i bastant estret, però sense cap dificultat llevat dels
graons de fusta del tram final.
M’agradaria que pogués veure el company ceretà,  que ja fa uns anys va
mostrar-me aquest camí tot esmentat la seva dificultat  al pilot 
udolalan i davallat a tota metxa fruint del decents.
Un cop arribats a Martinet seguim cap a la Seu per girar tot seguit amb
direcció a la petita població d’ Estana . Per arribar-hi farem una
“petita” marrada. Comencen a pujar amb el plat de les postres des de la
piscifactoria travessat el Torrent del Cabisser passant pel costat del
bunkers.
A títol informatiu al final de la Segona Guerra Mundial, l’exèrcit
espanyol va començar a construir una impressionant línia fortificada al
llarg dels Pirineus, des del cap de Creus fins al País Basc. En un
context internacional hostil contra els règims feixistes, la dictadura
de Franco temia una hipotètica invasió de les forces aliades. Per això
va portar a terme una obra de gran envergadura (difícil de suportar en
un país devastat encara per una recent guerra civil) que consta de
gairebé de deu mil búnquers, una línia similar a les que les principals
potències havien construït per defensar les seves fronteres, com va fer
Mussolini als Alps.
Aquest corriol realitzat de baixada,  en una volta a la Cerdanya, va
guanyant  alçada per el vessant sud fins al coll del Serrat de les
Maleses, lloc on podem fruir de les primeres vistes d’ocell de la vall
del Segre i on entronquem amb la carretereta que ens du sens dubte a un
dels varals més tranquils de la Cerdanya; les quatre cases de Béixec.
Abans  d’arribar a Béixec agafem una pista inicialment amb força
pujada, de fet no ho sembla perquè hi ha mes d’un que pot mantenir-hi
el ritme i xerrat barato, vers el Montse de Beixes. Aquesta pista un
xic mes tard de les marrades inicials agafa una corba de nivell i va a
petar a les últimes llaçades de la carretera d’Estana.
Un cop arribat a Estana i fer comentaris del creixement del llogarret (
la colla va fer una sortida de dos dies per aquestes contrades. Cal
recordar les menges del restaurant  i el mes remarcable, la nit de
lloros  a l’antiga pallissa amb les gallines de cal Vasté.
A l’intersecció del GR 150 que surt d’aquesta població i que mena al
santuari de la Mare de Deu Bastanist ens trobem a una colla aconduïts
per l’amic Jordi Laparra, autor de la Travessia del Pirineus amb BTT.
Una vegada fetes les salutacions pertinents comencen a davallar amb
l’excusa d’anar mes lents, nosaltres restem uns minuts per tal de no
enganxar-los a la primera de canvi. Però ja se sap  la màquina
locomotora dels Germans Adrenalini ( Master i Mamelló ) seguit del
pilot no tardarà gens a passar pel costat i que amb   bon criteri per
part d’aquest grup s’han acostat al voral del corriol observant la
perícia que ens caracteritzà.
Aquest corriols rapid a la seva part solana amb ressaltets, corbes
tancades es torna de cop ombrívol; un cop que ens acostem al Torrent de
les Comes, en aquest indret la suscepció de petites llastres de roca,
pedres soltes i corbes molt tancades juntament amb la passera d’un pont
col·lmatat  per molsa fan un lloc idíl·lic per compartir  amb la colla.
Un Xic mes tard el nostre amic Mamelló gaudint del descens mes suau ,
abans d’arribar al santuari, ha hagut d’esprémer els frens per tal de
no endur-se un vailet ( fil d’acer electrificat) que gairebé li sega el
quadre o el cap.
Arribats al santuari de Bastanist visitem l’ermita construïda a l’any
1322, en el seu  dintell d’entrada però i du gravada la data de 1704
any que fou reconstruïda cal remarcar que actualment de la època
romànica solament hi resta l’àpside.
Un cop superat el Torrent de Bastanist comencen a progressar per unes
llaçades forca dretes fins les runes de la casa d’ Escàs per anar
guanyant alçada per unes praderies sota el Pic de Montellà, passat
aquest prats intuïm un corriols força maco que mena a la pista d’unió
de Montellà a Prats d’Aguiló.
Aquesta pista de pujada, força ampla i de terreny rodador comença a
passar factura a les cames dels bikers, però no es manifestarà amb tot
el seu zenit del coll de Guillera fins a Coll de Jou. En aquest tram
fins i tot hi ha dues rampes ben llargues emporlanades per tal de
poder-hi pujar amb tot terreny evitant les desllevisasdes de la pista.
Per sort mentre avancem podem gaudir de les vistes de la Vall de
Ridolaina.
Deixem el coll de l’home Mort indret que ens permetria de davallar per
el PRC-124 amb direcció a Nas però finalment avancem ràpidament
esperant la Coca- Cola al Refugi de Prats d’Aguiló.
La decepció s’ha apoderat del pilot; el refugi està tancat, el
refrigeri haurà d’esperar. En Jordi no ha obert; coneixedor de que la
gent no faria els últims quilometres a peu per culpa d’unes caigudes de
roca que han colmatat la pista d’accés.
Després de compartir les poques menges que hom té dintre del sarró
comencen la part mes dura de tota la jornada, travessar per sota dels
contraforts de la imponent paret del Comabona.
Seguim una part de la ruta dels Cavalls del Vent, no cal dir que
aquesta part de la jornada bé marcada per una subsecció de pedreres,
torrents i allaus difícil de negociar amb la bicicleta, llevat del
Senyor que ens demostra els poder màgics de la Èpic. Cal dir que la
màquina resta amb la patilla trencada degut a l’esforç, adobant-la
ràpidament pels mecànics de la colla.
Arribats al Prat de la Creu hom respira alleujat ja queda menys per el
famós refugi dels Gònecs. Desprès d’una gratificat baixa per prats  amb
caiguda inclosa per part de la Pantera Rosa arribem a un bonic coll
herbós  lloc que podem divisar la Roca Forada preludi de la part final
de la sortida. De fet no “mes” caldrà anar perdent alçada paral·lel al
naixement de Pi per un corriol força esquerdat però amb un ambient de
muntanya difícil d’oblidar. Un cop el corriol s’ha amansit arribem al
Coll de Prat de Cist, la colla ja comença a estar cansada i pregunta
desganada on coi esta el famós refugi.
Dubto una mica i pregunto a en Joan capdavanter en aquestes tasques si
mes endavant hi retroba el camí, tot seguit sense esperar resposta
davallo fins al fons d’una cubeta segur de trobar a la fi l’abeurador
del refugi.
Ja som finalment a Gònecs a partir d’aquest punt comença per a mi un
del corriols mes macos de tota la Cerdanya, ajusto la suspensió de la
meua Èpic recordant les Paraules del Gran Prosciutto ( que treballi
ella, fent esment a la seva muntura no fa gaires dies a una altra
sortida).
Aquest corriol d’uns sis quilometres transcorre per la cara nord de la
Serra de l’Avetossa. Inicialment compta amb una sèrie de puja baixa,
que dona part a un descens vertiginós, molt ràpid, però de terreny
franc, sense gaires pedres, encatifat per la pinassa i que en molts
llocs hi ha una especia de paret vegetal formada per boixos i talussos
amb molsa. La segona part formada per un descens orientat mes a la
solana amb un terreny mes trencat a on el corriol mes costerut  passa a
tocar per uns penya-segats que donen un punt adrenolític, en aquest
part el corriolaire ha de fer unes ziga-zagues entre el arbres situats
ambdues parts del corriol a dreta i esquerra , finalment el bosc
s’obra  a l’alçada de la canal Roja donant un respir al biker, que
encara disposarà d’uns centenars de metres per demostrar la seua
habilitat abans de morir just davant de la casa de Colònies de Cortariu.

A reveure,
Carles LLorens

Sortida realitzada el 31-1 de Novembre per:
Master, Mamelló, el Senyor, l’Home no tant Senzill, en Ventús, la Pink Panter, en Pistons i el Maestro.

Les fotos d’en Pistons: clica aquí.