Per Pep Famadas
Ens trobem a les 7.00 h a la plaça amb representació completa argentonina: l’home de ferro retorna després de Zarautz, el mediàtic Magret troba un forat per esbargir les seves espremudes neurones i un servidor fem colla junt amb alguns capgrossos.
Avui falla el Net de la Trini (que és estrany!). A canvi, per amenitzar la sortida però d’una altra manera, l’Oriol s’escapa una estona de les obligacions familiars. També hi són el Maestro, el mestre Manel, en Valentí (per descomptat) i la Flor, tan polida – de llengua – com sempre. Avui tots amb l’equip oficial. Fem força patxoca.
El mestre Manel proposa ràpidament la Roca de les Orenetes i anar a esmorzar a l’ombra de les moreres de Santa Agnès.
Pujada intensa pel Turó dels Oriols, els ui-ui-uis al revés, i de dret a
cercar la nova troballa d’en Pistons per coronar el Turó de Cirers.
Seguint les instruccions entrem on suposem ha de ser la gola del llop.
Ja avisats de l’esdevenidor avancem amb cautela fins a trobar,
efectivament, el forat en mig del boscam que s’enfila amunt. Unes
virolles inicials seleccionen el personal. Els més agosarats ens creiem
molt valents i continuem dalt la muntura temorosos de ser vençuts, al
menys un servidor. El nostre jovencell, cap de fila (com no) és davant
meu avançant impetuosament en un tram de vertigen, fosc i dret. Ell
avança, jo també. Estic cargolat, empetitit dalt la bici, tot jo sóc
cames. Només veig un forat i al fons una bici cada vegada més lluny….
Prou. No puc més. Em moriré. Paro. No hi excusa. Cap arrel, cap pedra,
cap branca. He estat jo. M’he acabat. Urgentment he de baixar de la
bici. M’he de moure. Em falta aire. Ja no veig el forat ni la bici, ja
no m’interessa. Estic vençut. He de seure sinó cauré. Sec a un costat i
em passen cavallers caiguts abans que jo, algun rient de la meva mala
cara. Em refaig i continuo,cap cot, corriol amunt, arrossegant la meva
companya. Arribo al primer descans. M’informen que malauradament ni
l’Oriol ha aconseguit la gesta. Li han faltat 5 m. Avaluo les meves
possibilitats davant el repte plantejat i el veig difícil, molt difícil.
Serà un bon mesurador de la evolució al llarg de la temporada.
Malauradament pronostico poca durada de les condicions òptimes que el
fan ara ciclable. A la que baixin quatre bicis amb la roda bloquejada
s’obrirà un reguerot i serà la fi. Mentrestant el gaudirem. Ara bé, és
aconsellable no anar sol, per si et peta la vàlvula en l’intent, o ja,
ja, ja, tenir testimonis de la gesta si és eixida ja que ningú se la
creurà.
La resta, cap novetat. Céllecs per Can Tarascó, el ja anomenat corriol
de baixada, el d’en Gomes, etc, etc. L’Oriol, el fornit cavaller, ens
deixa al travessar la carretera de Sant Bertomeu.
Esmorzar força xerrat (i no de barato) a Santa Agnès. No podia ser d’altra manera amb en Magret i en Logístic.
Per tornar, tots anem tard i decidim acompanyar a la Flor que té clar
que torna per carretera. L’ambient s’escalfa fins i tot abans de pujar a
les bicis. Efectivament, tot just toquem l’asfalt i el personal pedala
esfereït. Potser per treure l’espina de l’anterior batalla? Tant és així
que el que li cou més, engreixat per un cigaló de rom a les postres,
ens repassa a tots. Està en el seu ambient. El maestro sorprèn al seu
darrera. També pujava ferit? Altres cavallers pretensiosos de guerres,
no acaben de trobar-se còmodes en el brut element i són anorreats durant
l’escomesa.
Collons, quina de colla de picats que som tots plegats. I qui digui el contrari anirà a l’infern dels mentiders ploramiques.
Pep Famadas
