BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

SERRA D’ESPADÀ. UN ALTRE MEDITERRANI. 11-12-13.06.2011

Per Joan LLadó

Se suposa que tothom espera que faci el relat de l’escapada anual d’estiu. Malgrat els esforços mentals que he fet per posar-m’hi, no m’en veig en cor. Em sap greu per tots vosaltres i també per mi, però ara mateix no estic en plena forma, el camí és molt costerut i necessito posar ordre a la meva situació personal. Per fer un nyap, val més no començar. Ara mateix em manca ordre i estabilitat per tenir les idees clares. Tot això no vol dir que estigui enfonsat ni molt menys, tant sols imperceptiblement tocat. Tanmateix, sempre endavant.

En Giovanni m’envià un comentari per afegir a la cua de la crònica, però serveix ben bé com a cos d’aquest apunt. És fresc, sincer, deshinibit i talvolta el que reclamo sovint quan faig crides per donar caliu i vida al bloc. Aquí el teniu.

(més…)

HORARI D’ESTIU, VOLTA INTENSIVA. 19.06.2011

Per Pep Famadas

Ens trobem a les 7.00 h a la plaça amb representació completa argentonina: l’home de ferro retorna després de Zarautz, el mediàtic Magret troba un forat per esbargir les seves espremudes neurones i un servidor fem colla junt amb alguns capgrossos. 
Avui falla el Net de la Trini (que és estrany!). A canvi, per amenitzar la sortida però d’una altra manera, l’Oriol s’escapa una estona de les obligacions familiars. També hi són el Maestro, el mestre Manel, en Valentí (per descomptat) i la Flor, tan polida – de llengua – com sempre. Avui tots amb l’equip oficial. Fem força patxoca.

El mestre Manel proposa ràpidament la Roca de les Orenetes i anar a esmorzar a l’ombra de les moreres de Santa Agnès.

Pujada intensa pel Turó dels Oriols, els ui-ui-uis al revés, i de dret a
cercar la nova troballa d’en Pistons per coronar el Turó de Cirers.

Seguint les instruccions entrem on suposem ha de ser la gola del llop.
Ja avisats de l’esdevenidor avancem amb cautela fins a trobar,
efectivament, el forat en mig del boscam que s’enfila amunt. Unes
virolles inicials seleccionen el personal. Els més agosarats ens creiem
molt valents i continuem dalt la muntura temorosos de ser vençuts, al
menys un servidor. El nostre jovencell, cap de fila (com no) és davant
meu avançant impetuosament en un tram de vertigen, fosc i dret. Ell
avança, jo també. Estic cargolat, empetitit dalt la bici, tot jo sóc
cames. Només veig un forat i al fons una bici cada vegada més lluny….
Prou. No puc més. Em moriré. Paro. No hi excusa. Cap arrel, cap pedra,
cap branca. He estat jo. M’he acabat. Urgentment he de baixar de la
bici. M’he de moure. Em falta aire. Ja no veig el forat ni la bici, ja
no m’interessa. Estic vençut. He de seure sinó cauré. Sec a un costat i
em passen cavallers caiguts abans que jo, algun rient de la meva mala
cara. Em refaig i continuo,cap cot, corriol amunt, arrossegant la meva
companya. Arribo al primer descans. M’informen que malauradament ni
l’Oriol ha aconseguit la gesta. Li han faltat 5 m. Avaluo les meves
possibilitats davant el repte plantejat i el veig difícil, molt difícil.
Serà un bon mesurador de la evolució al llarg de la temporada.
Malauradament pronostico poca durada de les condicions òptimes que el
fan ara ciclable. A la que baixin quatre bicis amb la roda bloquejada
s’obrirà un reguerot i serà la fi. Mentrestant el gaudirem. Ara bé, és
aconsellable no anar sol, per si et peta la vàlvula en l’intent, o ja,
ja, ja, tenir testimonis de la gesta si és eixida ja que ningú se la
creurà.

La resta, cap novetat. Céllecs per Can Tarascó, el ja anomenat corriol
de baixada, el d’en Gomes, etc, etc. L’Oriol, el fornit cavaller, ens
deixa al travessar la carretera de Sant Bertomeu.

Esmorzar força xerrat (i no de barato) a Santa Agnès. No podia ser d’altra manera amb en Magret i en Logístic.

Per tornar, tots anem tard i decidim acompanyar a la Flor que té clar
que torna per carretera. L’ambient s’escalfa fins i tot abans de pujar a
les bicis. Efectivament, tot just toquem l’asfalt i el personal pedala
esfereït. Potser per treure l’espina de l’anterior batalla? Tant és així
que el que li cou més, engreixat per un cigaló de rom a les postres,
ens repassa a tots. Està en el seu ambient. El maestro sorprèn al seu
darrera. També pujava ferit? Altres cavallers pretensiosos de guerres,
no acaben de trobar-se còmodes en el brut element i són anorreats durant
l’escomesa.

Collons, quina de colla de picats que som tots plegats. I qui digui el contrari anirà a l’infern dels mentiders ploramiques.

Pep Famadas

PLÀCID RETORN DE LA SERRA D’ESPADÀ. 13.06.2011

Per Joan LLadó

Fa tot just unes hores que hem tornat de la Serra d’Espadà al País Valencià. Hi hem passat el llarg cap de setmana de la segona pàsqua i properament us en detallarem les notícies. Tanmateix, us fem saber que estem sans i estalvis, tret d’alguna petacada sense conseqüències greus.
Ens retirem amb la testa neta de cabòries per afrontar amb fermesa aquest gens galdós i molt poc engrescador panorama econòmic, social i polític.

Endavant i que passeu una bona setmana!

XIII TRAMUNBIKE. BTT EN ESTAT PUR. 05.06.2011

Per Manel Trenchs

Hi ha una dita que diu “si no vols pols, no vagis a l’era”. Està clar que tant el Gran Prosciutto com un servidor volíem molta pols i vam anar a la Garrotxa. Però enlloc d’empolsats, vam quedar ben enfangats.

Una cursa d’uns 70 km, 2.400 m de desnivell, 400 participants i amb
molt, molt de corriol d’allò més tècnic, no és pas broma. Els mateixos
de l’organització posen a la seva plana web: “La duresa de la marxa,
tant des del punt de vista físic com tècnic és alta, i està pensada per
participants experts en aquest esport.”

M’ha agradat molt la definició de la Tramunbike feta per un biker. Diu
així: “Aquí a Girona, hi ha una frase feta que identifica als tocats per
la tramuntana com a llampats; bé podríem dir doncs, que els que vàrem
participar a la tramunbike no som gent normal, som una mica llampats.
Llampats pels corriols interminables, trialeres, paisatges idíl•lics;
formàvem part de la natura, com si fóssim un senglar més, dins d’aquella
espessa boscúria interminable.

Els surfistes surten a la mar en busca de l’onada perfecta, per poder
fer aquella filigrana que sempre han somiat; Jo ja l’he trobat i és al
costat de casa, llàstima que vingui només un cop cada 365 dies. Mentre
passen els 364 dies que resten per a la propera pedalada perfecta,
somiaré amb el que he viscut i que mai oblidaré.” Descriu molt bé les
meves sensacions, tot i que amb una mica menys de fang hauria estat molt
millor. Els que no l’heu provat, hauríeu d’animar-vos!

No sé si les sensacions de’n Giovanni van ser les mateixes, emmig de
tants incidents, no sé si va arribar a gaudir-ne del tot. Oi Giovanni?
Els ho expliques?

Us passo el link de la cursa: http://www.bttfornells.com/tramunbike/

Fins la propera,

Manel

Les fotos de la Maria: cliqueu aquí.