BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

CAP A L’ALZINA DE CAN FERRERONS. 24.01.2010

Per Joan LLadó

La intenció és el que val oi? Sí, i més, quan hi poses tots els mitjans per no aconseguir l’objectiu. Doncs aquesta és la nostra filosofia -de BTT, és clar-: és millor un bon camí que no pas aconseguir la fita. El demés són collonades. Que me quiten lo bailao, que diuen.
A la Plaça com sempre, no pas als Burots, perquè ara resulta que anem a fer un
centenar de quilòmetres per carretera i no podem fer-ne dos més per
quedar al lloc habitual. Posats a canviar i fer-ho més equitatiu fóra de quedar al cementiri de les Valls. Dic jo, vaja… I per més inri en diem la plaça de Granollers. Els Burots, collons! els Burots! que no s’ha de perdre la toponímia popular!
Quedem d’anar cap a can Ferrerons. Som-hi.

Comencem la ruta per les Cinc Sènies, enfilem el turó d’Onofre Arnau blincant la carcanada a primera hora i, pels boscos de Mata, arribem a can Flequer. Porten el comandament les perxes de la colla: en Formiga i la Pantera Rosa. Tastem els graons de Sant Martí però avui ningú se’n surt amb èxit. Seguim cap a la cabana dels Caçadors i voltem cap a la Moreneta, el camí més dret per aconseguir la monumental alzina. Baixem el “fondo” selvàtic i ens impregnem de les més exquisides, adorables, sublims i dolces aromes que ens poden oferir els fangs salvatges de la serra de Marina.
Enfilem un xic més per poder gaudir d’un curt però tècnic descens trialer que ens portarà al fons de la vall de can Rimbles.
Com que és l’hora que és i som a prop de Canyamars, decidim d’esmorzar a can Víctor i després ja en parlarem.
Havent esmorzat reprenem la marxa vers l’objectiu inicial pujant per can  Citados i pel bosc dels Rocs Rodons. Després d’un tram força brut, reprenem la pista que puja fins a can Bosc i la deixem per seguir-ne una altra que continuarà en corriol direcció la Creu d’Aguilar fins desaparèxier enmig del bosc. Fem els darrers metres a peu fins trobar un vell camí que ens menarà al GR. Per consens anem a la Creu per baixar la trialera. Aquí ens comencem a allunyar de l’objectiu.
El primer tram només és superat amb èxit pel Màster, per qui si no?  I no us sabria dir si el Tete també. Alguns anem fent tentatives i d’altres que ho fan directament a peu. El segon escull, el passem primer el Tete i jo en primera instància i a la segona o la tercera el Màster, en Formiga i la Pantera.
Tornem a ser a la pista que puja de Canyamars i desfem el camí de pujada per baixar pels Rocs Rodons de can Cunit. En un graó de la zona el Tete i el Màster ens fan una demostració de destresa.
Travessem Canyamars i allí ens deixen en Logístic i l’Avi que tornen per carretera. La resta enfilem per l’enganxosa pista de la Moreneta fins a can Bruguera i baixem tot fent filigranes fins el Pericó.

Fins la propera i molta bici,
Joan Lladó

Els corriolaires: En Ken, en Logístic, l’Avi, l’Home no tant senzill, la Pantera Rosa, en Formiga, el Màster, el Tete i en Pistons.
Distància recorreguda: 42 km.
Desnivell + acum.: 1.350 m.
Els videos d’en Pistons: clica aquí.
Fa un any: Celebrant els 40 del Mamalló. 25.01.2009
Fa dos anys: La “impressionant” baixada 27.01.2008
Fa tres anys: Tomb per les capçaleres de Clarà i Riudemeia. 28.01.2007

ESTRENANT REINES. CARRETERA. 23.01.2010

Per Adrià Triquell

Fa una setmana que tinc la meva nova reina al traster. Ella, elegant i amb aquella actitud una mica altiva de la que se sap la més jove i cobdiciada de l’harem, espera pacientment a que tingui temps d’ estrenar-la. Dissabte serà el dia escollit. El que havia de ser una trobada de tres corriolaires per estirar les cames, es converteix en una petita sortida (d’asfaltaires?) multitudinària. Aquí ningú vol perdre comba!

Posats a fer el salt a les bicis de muntanya, ho fem ben fet i també posem les banyes a l’hora i al lloc, i en lloc del tradicional quarts de vuit a la pl.Fivaller, quedem a les vuit a la plaça Granollers. Ens anem trobant i inspeccionant mútuament a totes les reines. No sóc l’ únic que va d’estrena, en Gio també perdrà la virginitat amb una reineta pràcticament igual a la meva. 

En Jordi proposa fer “els Cinc Ports del Maresme”, -ja hi som, penso-, en aquesta colla ho fem tot igual. No hi ha seny ni mesura.  La pujada a Òrrius la fem a un ritme relativament tranquil. Em falta familiaritat amb la meva nova amant, però les sensacions són bones, sembla que ens agradem. Un cop a dalt del coll, en plan “maricón el último” no s’espera a ningú i fem la baixada cap a la Roca, on finalment ens retrobarem tot el grup. Sense temps per pensar massa en el meu primer acte d’amor, enfilem cap a Parpers. Pugem, baixem i apa, que falta gent cap al Collet, pugem, baixem, fem cap a Llinars i anirem com uns autèntics posseïts pel voral de la C-35 fins a la rotonda que ens té que dur a Vallgorguina. En aquest tram ple de cotxes i camions trobo a faltar els meus corriols amb olor de fusta humida.

Sortosament el tram fins a Vallgorguina el farem de manera més pausada, on pararem al casal a fer uns entrepans, per cert, boníssims. Apa, xerrem baratu una estona, solucionem quatre coses del món, i amb l’entrepà encara a la panxa a fer el quart port. Per experiències anteriors, recordo que Collsacreu se’m dóna bé, doncs si, anem tirant a bon ritme fins que els veterans (perdó, volia dir experts) de la colla de repent fan una apretada, òstics, què passa? És que ja estem arribant al coll! m’ ha passat molt ràpid, i aquí si no estàs al loro se t’escapen. No s’hi val a badar!  

Baixada fins a Arenys de Munt i finalment el cinquè, el Coll del Pollastre, amb plat gran! Apa!. Aquí l’estratègia d’alguns es veu més que evident, la penya és coneix perfectament la carretera i sap on té que apretar per deixar als companys, lleig! lleig!. Finalment Llavaneres i Mataró.

Ha estat bé, bona estrena.

Adrià Triquell

Les fotos d’en Giovanni: cliqueu aquí.

MALSON A LLEVANT STREET. 23.01.2010

Per Giovanni Leonardi

Fa uns quants dies, cap les tres de la nit em vaig despertar tot fent un bot per damunt el llit, per gran espant de la meva dona.
“Res, res, tranquil·la, només ha sigut un mal somni…..no passa res” li vaig dir eixugant-me la suor que em cobria la front, però em vaig quedar amb els ulls entabanats mirant la foscor, sense poder treure’ m del davant les terribles imatges que havien quedat gravades en la ment.

….Em trobava dintre del bosc a la nit, molta foscor, sol,  pedalant
sobre una bici que devia pesar cent quilos, les rodes enganxades en el
fang, molta pujada i pedres davant meu, les branques del arbres
doblegant-se per barrar el pas……el frontal trencat i sense sabates,
els pedals em mossegaven els peus…. no, eren gossos, no sé….
¿on és la colla, perquè no m’ ajuda ningú? espereu-me, cabrons!….. em
responien rialles i sortien de la foscor boques gegants amb dents
monstruoses, buscant les meves natges per a mossegar-les, tot cridant:
“pedala home, pedala , pedala , dala….ala….la…..ja ja jaaa!”
…..caic, i durant un’ eternitat no toco el terra, no sento  i no veig
res. Quan per fi em paro, m’ aixeco, estic al mig d’un escampat immens,
la terra seca per quilometres al voltant…..i lluny, lluny em sembla
veure una filera de figures lleugeres…. corren ràpides, criden i riuen
alegres….les crido….”espereu-me, amics meus, soc jo, soc…..” però
s’ esfumen en la boira sense fer-me puto cas, vull córrer però no tinc
les cames…….la boira puja i m’ envolta tot, torna la foscor i és
fosc perquè em trobo tancat en un lloc petit, estret, toco parets de
fusta dura….hòstia, estic tancat dintre d’ un armari!! Hi ha mes gent
amb mi (els reconec, son Manel, el Pep, en Marcel), tots enfangats, tots
cridant com bojos….i la porta està tancada, no s’ obre…..m’ ofego!
Vull sortir……vull sortir de l’ armariiiiiiiiii !!!!!!….. i és quan
em desperto, per fi.
“Això vol dir alguna cosa” em dic mentre m’ aixeco per anar a fer un
riu, i de sobte ho entenc tot. Tot està més que clar!

El matí em passo a la botiga Mónbike del Jaume, i tot avergonyit li
demano si em pot ensenyar alguna d’ aquelles coses rares com les que de
fa un temps fan servir els de la colla. …..sí, alguna bicicleta de
carretera!
El dissabte a les vuit em presento als Burots amb un somriure d’ idiota
estampat a la cara, tot cridant alegre dintre meu : “….espereu-me,
companys, espereu-me……que vinc amb vosaltres!!!!……….”
Però, si us plau, NON LO FATE SAPERE ALLA MIA FAMIGLIA IN ITALIA!!!!

Il Grande Prosciutto

Premeu aquí per veure la imatge de l’horror.

ROGAINING DE L’ESPLUGA CALVA. 23.01.2010

Per Andreu Calvó

On para això de l’Espluga Calva? Ha esta una de les preguntes que mes he tingut que respondre els últims dies, si l’Espluga Calva existeix i es un poblet a bell mig de Les Garrigues. El dissabte ens varem trobar allà mes de 160 equips de 2 o mes integrants, moltes cares conegudes i ganes de canya. L’equip Alpina per l’ocasió estava format per en Carles Llorens, en Ferran Broceño i un servidor.

Mentre esperem l’entrega del mapa en
trobo amb el pare del Adrià, i el critiquem una mica…. a veure si et
deixes caure per alguna cursa d’orientació……………. A les 11,45
es fa l’entrega de mapes, tenim 15 minuts per intentar traçar un
itinerari que ens permeti fer el màxim numero de fites en les 6 hores
següents.  Sortida i per variar, com si d’un esprint es tractes anem
llançats cap a la primera fita, la segona ,….. En una cursa plena de
obstacles; marges, rases i gran quantitat d’arbres caiguts (efecte de la
darrera gran nevada) anem trobant força be totes les fites, al final
desprès de 21 fites ens plantem a meta en 5h 44’. Podíem haver fet mes
fites? Poblament si, però lo be que ens ho hem passat recorrent aquest
territori feréstec, en el que semblava que en qualsevol moment podia
sortir algun maqui, ja ens deixa satisfets. La propera el 23 de maig a
la Vall de Núria.

Fins aleshores,
Andreu Calvó

Les fotos: cliqueu aquí.
Els resultats: cliqueu aquí.

HERETGIA SEGONS SANT BENET. 23.01.2010

Per Albert Gómez

Ja fa dies que em volta pel cap. Tinc moltes ganes d’anar a pujar les ja mítiques rampes del Tagamanent. Ja ho sabeu, soc home de circumvalacions jo. Quedem als Burots, bé han quedat l’Avi, l’Anscari, en Sergi, l’home no tan senzill i els novells trekkkkeros, ah! Finalment el màster també és presenta amb els seus cinc minuts de retard habitual.

Sortim doncs i ben aviat al arribar als quatre rellotges m’acomiado ja que la resta van a fer els portets i ningú s’anima cap al Montseny, la meva estrena no va ser tan condescendent, probablement em vaig equivocar de companyia.

Enfilo cap a Parpers i trobo una colla d’ uns  trenta-cinc, quaranta ciclistes que baixen, i jo solet, continuo fins a Santa Agnès, Cardadeu i la ctra. de Marata i cap a la Garriga, entro a la C-17 aprofitant el voral ample fins al tunel, el tunel de la por. Finalment ja soc als peus del Tagamanent,  sabia d’ antuvi que no era el millor dia per venir, però les ganes poden més, el ferm es humit i amb una fina capa de fangueli que no em deixa posar-me dret pràcticament durant tota la pujada, no queda altre remei que serrar les dents i anar fent. El mal parit es tiesso de debò.

Rebufant  arribo al Bellver, necessito un descans les molles em salten per tot arreu, tot i que hi ha algun descans entre rampa i rampa que son d’agraïr. Contemplo el paisatge i examino l’estat de la pista de sorra, sembla compacte i de moment amb poc fang, ja ho deia jo el sol d’ aquests dies ho ha assecat tot, je, je.  En principi es roda molt còmode, llevat d’ un tram un tan pedregós  en que se senten unes castanyoles, deuen ser les meves dents que repiquen perquè el que és la Felt aquesta no absorbeix res de res, això si el Pla de la Calma tal i com ho diu el seu nom, i un bé negre!!!, només faig que pujar i pujar , trobo encara alguna raconada amb neu i els bassals tots envidriats, malgrat tot es circula força bé tot i que en el fre de davant si va fent un panot de fang però llevat d’això el pecat és sofrible. De fet ja venia amb la idea de que havia de fer 10qms.  així, per tant, no m’he atabalat en cap moment.

Per fi arribo a Collformic on hi faig un bon esmorzar  i en acabat amb molt d’ empenta retorno cap a casa com un coet amb un somriure d’ orella a orella com si d’ una malifeta és tractés i em deleito passant ciclistes enfangadet com vaig.

L’ heretgia ja està feta, tan sols espero que el foc  només em rescalfi els peus.

Albert Gómez

Desnivell 1853 m.
Distància 115 Qms  10Qms de sorra
Foto, foto d’ arxiu.

PERILL D’ALLAUS I MAL TEMPS, DONCS BICICLETA. 17.01.2010

Per Joan LLadó

Vam esperar fins el telenotícies de dissabte a la nit per decidir si aniríem o no a esquiar. Les previsions del temps no eren gens bones i sumat a l’alt perill d’allaus (3-4), tret de la zona Ter-Freser que estava a 3, ens quedaríem a fer bici de muntanya. De fet, a mi em venia més de gust d’anar a esquiar. Ja havia sortit dimecres a la nit i dissabte dos cops per carretera. No cal abusar tampoc!

A la plaça, més gent que mai i, de persones, ben poques. Estratègia per marxar a l’hora: o quedem sempre a les 7 o ho fem a les 8, ja tant se val, però amb la ruta estudiada el dia abans. Com que quedarem a l’hora de sempre i marxarem igualment tard, no sé què m’empatollo.
Surt, entre d’altres,  la proposta de “la balena”. Dit i fet. Entrem a la riera d’Argentona per Sant Jaume i al desguàs del torrent de Maians hem de fer un tomb per enllaçar el corriol dels avis enginyers perquè el camp llaurat que hem de travessar està fet un bon fangar. L’alternativa que prenem ens la trobem cercada per totes bandes i finalment decidim de saltar la tanca per arribar tot seguit  al refugi que hi ha a mig camí. Travessem Dosrius, enfilem direcció de la Torrassa, coll de can Bordoi i Castellbell. Fem el descens de “la balena” que ha estat genial i anem cap a esmorzar que ha estat l’anècdota del dia. Ja em diràs, una gallega sola al capdavant del bar i arriben 15 galifardeus a devorar…
Tornem per les vinyes i ho fem per un camí que ens fa perdre el tram més bonic d’aquesta grimpada i per arreglar-ho, l’intent de trobar una nova i més distreta ruta fallen. A la cruïlla de la pista d’El Corredor alguns se’n van avall i els altres anem fins a can Carreres, passant per la Roca dels Diables, les Colònies Forestals i baixem fins el pont del torrent de can Bordoi per anar a cercar el descens dels Misser a la Brolla Gran.
A Dosrius tothom s’escagarrina per tornar a enfilar i anem avall, a l’entrada de Coll de Bocs, també. Per matar l’ensopiment de la sortida, baixem la riera fins a Mataró com esperitats. A quarts d’una a casa.

A reveure,
Pistons.

Els corriolaires: L’Home no tant senzill, el Tete, la Pantera Rosa, el
Maestro, el Senyor, en Ken, lo Pelat, en Prosciutto, el Recogío, el
Màster, el Nét de la Trini, el Mamalló, la Flor, en Ventús i en Pistons.
Distància recorreguda: 48 km.
Desnivell + acum.: 970 m.
Les fotos d’en Prosciutto: cliqueu aquí.
Fa un any: El Canigó amb esquís. 17.01.2009
Fa dos anys: La Tossa d’Alp amb esquís. 20.01.2008
Fa tres anys: Passeig del diumenge. 21.01.2007

REPRENEM LES NOCTURNES. 13.01.2010

Per Joan LLadó

Després del parèntesi nadalenc, ahïr vam tornar a gaudir de les escapades nocturnes i ho vam fer pujant a la nostra emblemàtica talaia: Burriac. Com deia en l’anterior entrada, ens costa de decidir on anar i quan ho fem, que sempre és tard, tenim dubtes. Jo venia amb la idea d’anar cap a la zona de Burriac que feia dies que no hi estava. En Valentí proposà d’ensenyar el nou corriol a en Ferran. En Martí també volia anar cap a Burriac. Sense altres propostes i no sé perquè, vam anar cap a Burriac. El més bonic de tot és que no hi ha mai polèmica per aquest tema: fem el que fem, sempre surt rodó.

Començàrem la pujada a can Cirés a Argentona per les sureres de can Serra de LLadó i anàrem enfilant fent ziga-zaga a la falda del Turó dels Oriols fins aconseguir el seu cim. Un cop a dalt, en Martí i jo baixàrem la trialera del camí del dipòsit per trobar-nos amb la resta al monòlit. Passant pel coll de Codera ens acomiadem de l’Àlvaru que se’n torna cap a casa. Diu que no està a l’alçada i no arria prou. No el podem convèncer.
Pugem a Burriac per la pista de llevant. Cal dir que la humitat del terra fa que les seves condicions per progressar-hi siguin immillorables tot i que s’hagi de ser habilidós amb l’equilibri.
A dalt, quatre fotos d’estudi per fer enveja i a gaudir de la baixada.
Al coll de Codera seguim el fil del Turó dels Oriols i prenem el descens que va gairebé paral·lel a la trialera dels dipòsits, per entendre’ns, i que mena al camí d’aquests. Fins als dipòsits la baixada ha estat d’onanisme. Seguim pel flanqueig fins el Bosc del Gitano i aprofito l’aturada als rocs per fer una parell de fotos més.
Tot baixant el descens de can Riera, en un dels sectors més ràpids, em trobo amb un gran pi travessat al mig del camí. Sort que no baixava amb les regnes fluixes…
La davallada fins a can Riera sempre és d’agraïr i amb l’estat actual del terra, no hi ha paraules…

Fins aviat,
Joan Lladó.

Els corriolaires: Lo Pelat, el Màster, l’Home no tant senzill, en Prosciutto, l’Àlvaru i en Pistons.
Distància recorreguda: 18 km.
Desnivell +acum.: 450 m.
Les fotos d’en Pistons: clica aquí.

NEU AL MARESME. PEL MONTALT. 10.01.2010

Per Joan LLadó

Si quedant a la cantonada de la plaça ja ens costava d’arrencar, ara, que quedem al mig, encara ens costa més. Les idees de ruta s’escurcen per tots plegats. Ho tenim tot tan pentinat que ningú gosa de prendre la iniciativa per no repetir itineraris. Haurem de tornar a la cantonada que potser ens motiva un xic més i no estarem tant descol·locats.

Tot i que fa fred i ha nevat, nou galifardeus hem aparegut a la plaça ben abrigats per voltar-la per la comarca. El més fredolic però, ha vingut amb calces curtes. Quins collons!
Després de perdre vint minuts per la xerrameca i per decidir cap on anem, ens dirigim cap a Llavaneres per enfilar cap el Montalt. Després de les primeres rampes al mig del bosc on cal posar-hi els cinc sentits més la carcanada, trobem les primeres clapes de neu. El terra, de la glaçada, és ben dur i bo per progressar en forta pendent. Ara, les arrels humides, amb pena nostra, ens fan posar peus en algun sector. Arribem bufant a les planes de can Montalt,  ara ja edificades de luxoses barraques. Com que una d’aquestes noves construccions ens barra el pas, hem de fer la volta pel vessant de llevant per tornar al corriol de baixada. Com és habitual, xalem amb el ràpid descens.
L’alternativa per no creuar i entrar als límits del malcarat propietari és d’allò més sucosa: esvorancs acanalats per on just hi passen els peus, però baixem. Fantàstic!
En arribar a la cruïlla al vessant de mar del Montalt, decidim de continuar pel corriol que flanqueja cap a llevant fins prop del coll del Pollastre i acabem d’enfilar per boniques suredes, que semblen fagedes com diu en Pep, fins el Corral.
Els caçadors estan esmorzant al vell mas i fan una fumarola que emboirina el lloc.
Quan tots hem arribat, anem de pet avall per esmorzar a Lourdes. Anem trobant caçadors a mig camí i molts arbres i branques que ens barren el pas. El temporal de la setmana de reis ha fet molt de mal. Caldrà que portem el xerrac per properes sortides.
El restaurant de Lourdes és tancat i provem sort a can Martori que ens el trobem igual. Anem cap a Arenys i ens entaulem a La Fraternal. El fum però ens ofèn. No és aquell fum de cigarreta, és de caliquenyo que tot ho empastifa i se’t cola fins al cervell. Havent esmorzat me’n vaig avall. El petit de casa m’espera per veure els Tres Tombs d’Argentona. La resta segueixen amunt per acabar de voltar el Montalt. En Pep em digué que trobaren molta neu a les vessants obagues. Bonic.

A reveure,
Joan LLadó.

Els corriolaires: La Pantera Rosa, en Formiga, el Nét de la Trini, l’Home no tant senzill, en Ken, l’Avi, el Senyor, en Xerrameca i en Pistons.

Distància recorreguda: 43 km.
Desnivell + acum.: 700 m.
Les fotos d’en Pistons: clica aquí.

TAGAMANENT: ENTRE CELLA I CELLA. 05.01.2010

Per Joan LLadó

D’ençà que en Martí em va dir que havia pujat al Tagamanent i que acabaven d’asfaltar la pista fins dalt (ca l’Agustí), no me n’he pogut estar. Avui no era el millor dia per acostar-s’hi, però les ganes em podien.
Per mi, ja han passat els reis. Això se’n diu escalar amb bici de carretera. Quin regal!
Aneu-hi aviat, us ho recomano. Ara, agafeu-vos fort.

Bons reis,
Pistons.

Distància recorreguda: 95 km.
Desnivell + acum.: no ho sé.
L’altimetria per gentilesa d’en Raül Massabé: clica aquí.
Les fotos: cliqueu aquí.

NOU CORRIOL: DE LES COSIDORES. DIUMENGE 03.01.2010

Per Joan LLadó

No ha calgut que hi anéssim amb brigada; amb la feina feta dimarts per l’Aleix i jo, el dimecres en Jordi i jo (sense saber l’un de l’altre, tot i que ens vam trobar al final de la jornada) i ahïr, en Jordi sol, n’hi ha hagut prou per  poder encetar avui , i amb l’entrada del nou any, el nou corriol de les “cosidores” -o embut de Cabanyes- que enllaça amb la nevera.
L’hem inaugurat essent una bona colla i amb tallada de cinta inclosa -si mal no recordo-.
Tant de bo ens resti temps per anar obrint vells camins i recuperar el que van ser les vies de comunicació dels nostres avis entre les vinyes.

Bons Reis,
Pistons

Els corriolaires: El Tete, en Ventús, la Flor, el Màster, l’Avi enginyer, el Maestro, la Pantera Rosa, en Formiga, l’Home no tant senzill, el Senyor, l’Apanyó,  l’Aguantandreus i en Pistons.

Distància recorreguda: 25,35, 45 km. (depèn).
Desnivell + acum.: 560, 630, 2450 m. (depèn).
Les fotos: clica aquí.

TAGAMANENT AMB BICI DE CARRETERA. 29.12.2009

Per Martí Montserrat

Sens dubte, una de les pujades més dures.

A última hora no cal que vagi a treballar, a corre-cuita preparo els estris i surto als vols de les 10h i em dirigeixo cap el Montseny… solet,solet. Ja que ha estat tot tant precipitat  que no he pogut enredar ningú per compartir aquesta sortida. Surto de casa sense una idea establerta, Turó de L’Home?…o potser provar si ja han acabat d’asfaltar la pujadeta a Tagamanent i al pla de la calma?

… vaig fent camí per la collada de
Parpers i un cop al Vallès decideixo provar sort. Arribo a Canovelles i
d’aquí per la bonica i tranquil·la carretera de Marata fins a prop  de
la Garriga. Tot va bé vaig a bon ritme a pesar dels milions de mocs que
vaig traient  dels meus malaurats i castigats narius… Serà la “plaga
asfàltica”???? I això que ja estàvem avisats (oi Formiga?) je je je. Un
cop a la Garriga agafo uns 2km per la C17 direcció al Figaró, passo per
dins del poble i així evito 1km de C17 i un cop aquí ja no puc esquivar
més l’Autovia i haig de fer 1km més fins a Tagamanent… Fins aquí tot
ha estat molt fàcil, a partir d’ara ja no me les mamaré tant dolces
doncs m’esperen 7.5km amb 670m de desnivell i amb rampes duríssimes
fins al 22%!!!!  La majoria de rampes dures no són massa continues però
hi ha algun km que arriba a la barbaritat d’un 13.7% de mitjana!!! Pujo
com puc… cargolant-me damunt de la bicicleta i forçant la  màquina de
valent. Després de cada dura rampa em roda el cap ja que encara estic
mig convalescent de la plaga asfàltica i el nas no para… però falta
poc i com puc arribo sota el turó de Tagamanent i la casa del Bellver
amb un asfalt nou de trinca… per un cantó estic trist ja que a partir
d’ara arribarà molta més gent a aquest racó de món ple de pau i
bellesa, amb el risc que es perdi la calma i l’harmonia del lloc i
deixi de ser el Pla de la Calma. Però per la part ciclista, tenim una
molt bona pujada prop de casa per qui vulgui provar rampes i rampotes
variades.
M’afanyo a tornar a casa doncs haig de ser-hi a dinar i després de cinc
hores pedalant ja n’hi ha prou. No em complico la vida… torno pel
mateix camí de pujada però a la collada de Parpers,  no sé per què…
no aguanto el plat gros!!!

Martí Montserrat (mal anomenat Master) 

Les fotos: cliqueu aquí.