BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Dimecres, 7 del matí, a la plaça ens trobem quatre corriolaires amb la intenció de fer una sortida per carretera i canviar per una jornada els nostres estimats corriols per “pistes” d´asfalt.
D´un bon principi la proposta és clara: pujar El Turó de l´Home per la banda de Santa Fe; així que en Marcel i l´Angel amb les seves BTT´S i en Joan i un servidor amb les bicis de carretera ens posem en marxa.

Creuem Mataró i ens dirigim a Argentona i Dosrius per la carretera
antiga per anar a buscar el primer “port” que ens trobarem durant la
jornada: “Can Bordoi”. No és una pujada difícil i tret potser del tram
final (passat el pont), no hi ha cap rampa dura que t´obligui a
exprimir-te al màxim. Així que, cadascú al seu ritme, anem superant el
pocs kms. que separen Dosrius del punt més alt a on ens reagrupem i
iniciem la curta i ràpida baixada fins a Llinars.
De Llinars fins a Sant Celoni el fet més destacat és el dens tràfic de
cotxes i camions que et fa anar força intranquil sobre la bici. És un
tram sense cap transcendència.
Arribats a Sant Celoni ens aturem un instant a la benzinera a inflar
les rodes de tractor que porta en Marcel, ja que les té molt baixes de
pressió i encara li costaria mes d´arrossegar-les per l´asfalt. Ens
fiquem per dintre el poble i passats quatre carrers ja trobem la
carretera que ens ha de portar fins el Turó de l´Home. La visió del cim
des de la carretera fa respecte però li tenim ganes, i tot i la forta
calor que ja comença a fer, estem segurs  que arribarem fins el final.
Fem una última aturada a la rotonda que dona accés a la carretera de
Mosqueroles i La Costa del Montseny o a la carretera de Santa Fe, i
agafant aquesta segona comencem el llarg ascens. Són uns 15-16 kms.
plens de revolts i amb una pendent constant però no massa exigent,
l´asfalt està en bones condicions i es tracta d’agafar un ritme
constant que et permeti fer tota la pujada sense buidar-te del tot, ja
que els últims kms. fins arribar al cim si que ens demanaran que treiem
tot el que tenim…
Aproximadament una hora després ens trobem els quatre a la cruïlla de
la zona de pic-nic de la Barraca i decidim que abans de fer el tram
final anirem al restaurant a fer unes coca-coles, la calor és molt
forta, ens anirà bé prendre alguna cosa fresqueta i així  comentar com
ens ha anat la pujada. El descans també ens ajudarà a  recuperar
energies i agafar le forces necessàries per afrontar la “pujadeta”
final. Acabem les begudes i els entrepans i ara si que que va de debó,
el tram final no és gaire llarg (6-7 kms) però aquí la pendent si que
és forta de veritat. Retrocedim fins a la zona de pic-nic, omplim els
bidons amb aigua fresca a la Font del Cirerer i enfilem la carretera a
mà dreta. Els primers metres els arbres ens alleujen l´esforç amb la
seva ombra però en arribar a les antenes del repetidor el bosc
desapareix i el sol ens cau amb totes les seves forces. A partir d´aquí
un trocet en baixada i arriba la traca final. Unes dures curves ens fan
guanyar alçada ràpidament, l´asfalt es dolent, rugós, la bici s´enganxa
a terra i sembla que no es vulgui moure, tot sembla estar en contra
nostra, tot i així, el cim es veu cada cop més a prop i tot l´esforç
fet té la seva recompensa un cop arribem a dalt de tot.
Ha valgut la pena pujar, ens reagrupem i ens felicitem per haver-ho
aconseguit, ens fem les quatre fotos de rigor per deixar constància i 
seiem tranquil.lament a “xerrar barato” i admirar el paissatge. Estem
contents.
Per baixar vam canviar una mica el camí que haviem fet, i en lloc de
baixar per Santa Fe ho vam fer per La Costa, Fontmartina, Mosqueroles,
amb una sensació de calor brutal, les begudes dels bidons semblava que
estiguéssin acabades de treure del microones, l´aire ens cremava els
braços i encara que fos baixada i arribéssim quasi als 70 per hora en
cap moment vam tenir sensació de frescor.
Al final van sortir 115 kms. amb més de 2000 mts. de desnivell positiu i molta molta calor. Però ens va agradar.

La Maria volia pujar al Canigó, que se li havia resistit algunes vegades pel temps, i vam decidir fer-lo aprofitant un cap de setmana sense canalla. Com que als dos ens agrada, vam pensar de fer-lo en bici. 
El dissabte 1 d’agost marxàrem  a les 5 del matí i a quarts de 8 ja estàvem a Prada de Conflent.  Abans d’entrar a Prada hi ha una carretera que porta a un petit poble anomenat Villerach, d’on surt una pista molt llarga (uns 25 km) fins dalt el refugi de Cortalets.

Passat  Villerach deixàrem el cotxe (a uns 500 m d’alçada), i després
de menjar una miqueta i preparar tot el material vam començar a pujar
cap a les 8. Com hem dit abans la pista és força llarga i passes un
parell de refugis: el Mas Malet (850 m) i La Molina (1180m). Arribàrem
a dalt el Coll de Prat Cabrera (1789 mts) cap a les 12. Des d’aquí ja
es veu el refugi dels Cortalets (2.150 m), al que arribàrem cap a
quarts de dues. Després de menjar una mica i descansar, la Maria va
tenir clar que deixava la bici lligada al refugi i seguia a peu .
Pujàrem, la Maria a un bon ritme, malgrat el gran esforç que havia fet
de pujada, i jo fent amb la bici tot el que podia. La veritat és que
menys la part final, a la resta es poden fer força coses. Cal tenir
present que hi ha molta pedra i en certs moments s’ha de portar la bici
en braços.
Cap a les 3 férem cim. El temps ens va acompanyar molt, i vam tenir
unes vistes des de dalt impressionants tot i que no vam arribar a veure
el mar. Després de menjar una miqueta, descansar, xerrar barato i mirar
una estona la xemeneia i comentar el que volen fer alguns dels bikers
al setembre, vàrem fer la baixada fins al refugi. La veritat és que fou
molt ràpida i, per la meva part, com no, molt i molt divertida. A les 5
ja estàvem de tornada al refugi dels Cortalets. Després de fer algunes
fotos més i beure un refresc baixàrem la pista fins al cotxe en menys
d’una hora. Aquest cop sí que la Maria va disfrutar a dalt de la bici
ja que, a l’estar força “bé” la pista, vam anar depressa i avançant
cotxes i tot.
Cap a quarts de vuit ja estàvem gaudint d’un merescut bany en una
piscineta al poble de Rià i amb el Canigó de fons. L’endemà, per
descomptat, visita cultural a Sant Miquel de Cuixà i al desconegut però
molt bonic Priorat de Serrabona. Però això ja és una altra història.