BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Joan LLadó

Abans de res, perdoneu pel retard de les darreres cròniques: la feina és la feina i ara per ara, del bloc no en visc, tot i que m’agradaria.
Dit això, intentaré de ser breu i faré un repàs no gaire exhaustiu d’aquesta sortida perquè en quedi constància. Només faltaria, oi nenes?
Bé doncs, som-hi. 

A la Plaça ens trobem vuit corriolaires amb ganes d’anar cap a ponent.
Porto la càmera de video: cal anar adquirint experiència. Ens dirigim a
Cabrera i pugem a les Planes passant per la font de can Modolell.
Grimpem fins la creu de l’Avellà i mig encigalant-nos pel torrent sens
nom, travessem Cabrils. Pugem per can Bergai fins la Roca d’en Toni,
després Can Boquet, Creu de Can Boquet i tot seguit, agafem el trencall
de ponent per dirigir-nos cap a Sant Mateu. Des de la font del sant,
enfilem per l’ombrívol i treballós corriol que ens mena, tot passant
per les velles i temps fa, ermes feixes, a l’ermita. Des de Can Riera
fem el llarg descens fins a Can Gurgui -el podeu veure en el video-. Al
mas hi som servits amb abundància. Maleïm però el baf concentrat de
ciclista i les seves cridòries. No cal dir res de la nostra discreció.
Tot just sortint de la casa, donem una mica de color al paisatge
afegint-hi una pinzellada de groc. Arribem al coll de Can Gurgui i
baixem per un bonic corriol que discorre paral·lel i a llevant del
Torrent de Santa Eulàlia i ens mena fins les primeres cases de Teià.
Voltem pel Molí de Can Sadurní i enfilem pel Sant Crist altre cop a
Sant Mateu. Abans del santuari ens trobem casualment amb companys de
curses. Desfem pràcticament el camí d’anada fins a la Roca d’en Toni i
al Coll de Gironella, baixem direcció a Clarà per enfilar a Matacabres
després. Passem pel Mal Pas, Dalipà, vinya de Can Serra, Cal Coix, Can
Volart, travessem Argentona i cap a casa.

Per Joan LLadó

Sembla ser, per l’augment de la colla del diumenge, que la por de sortir amb els corriolaires ja es va dissipant. Érem tretze, però no hi havia ni la Dona Misteriosa ni en Jo. Hi ha quòrum per anar cap a la zona de Burriac. Anem de pet cap a Argentona i al torrent de Cirers, davant mateix del mas del mateix nom, comencem la grimpada cap a la Barca. Esportiu i ràpid ascens que ens portarà de seguida al bosc del Gitano. Anem flanquejant les faldes del turó dels Oriols fins els boscos d’Agell i allí l’emprenem a fons fins el turó mateix.

Ens aboquem tot seguit a la trialera del coll de Codera i continuem cap al coll de Burriac i els ui-ui-uis. Per la font del Llop, progressem fins la bassa del Senglar. Fem la bonica trialera fins a ponent de les Banyadores i sense enfilar-nos al turó de Cirers, en dirigim al coll de Gironella d’on, sense aturar-nos, anem de pet cap a can Manyana. Descens per gaudir de la velocitat i per mesurar el nostre seny. Fem un troç de pista fins passat can Sagasta i tornem a enfilar, encigalant-nos un xic, en direcció el turó d’en Prat. Enllacem la pista que ens du a can Blanch i pel discret corriol i seguint el torrent de can Blanch, baixem a Òrrius. La colla hi esmorza i jo m’acomiado.
Havent esmorzat, la colla fa el GR per Sant Bartomeu fins Parpers.

Els Corriolaires: La Flor, L’Home Senzill, En Ken, El Maestro, El Mamalló, El Màster, El Nét de la Trini, En Pistons, En Prosciutto, En Sergi, El Tete, L’Adrià i En Quim.
Distància recorreguda: 48 qms.
Desnivell +: 1360 m.
El video: http://picasaweb.google.es/Bicicorriols/Videodiumenge070311

Fins la propera,
En Pistons.

Per Joan LLadó

Quan l’autobús en que anàvem sortí de l’avinguda Puig i Cadafalch, ja en camp obert, sense balconades a banda i banda, davant del Sorrall en direcció a Argentona, i en aixecar la vista vaig veure la gran fumarada que eixia del vessant de ponent del Montcabrer, el cor se’m disparà. No sabia pas què fer, no sabia com posar-m’hi. La primera reacció fou d’enviar un sms als meus companys de bici i de muntanya informant-los del què succeïa. Per uns instants veia perduts tots els nostres boscos. Adéu a les corriolades pels vessants i faldes de Burriac. El foc ja girava per la banda de la cova de les Encantades cap a Cabrera. M’imaginava arribant a Argentona i sense dinar, dirigir-me cap a Cabrils ò Cabrera guarnit d’apaga focs. Els meus pitjors auguris s’alleugeriren en veure que el vent bufava cap a mar i tot just arribar a Argentona, rebo notícies d’alt nivell assabentant-me que el foc era controlat i el perill d’estendre’s ja minvava. Durant el dinar vaig rebre més noves de la situació que definitivament em tranquilitzàren.
Malgrat el mal fet, si no vaig errat han estat quinze hectàrees de bosc cremades, en un dia de fort vent com aquell, podem estar més que contents.

Per Joan LLadó

Aquest diumenge, a la Plaça, han fet acte de presència dos nous convidats, l’Adrià i en Lluís: els donem la benvinguda i els planyem. Després de la xerrameca matinera, s’ha pres la decisió d’anar cap a llevant. Per les Cinc Sènies i després arran de mar, hem anat fins a Caldetes, des d’on hem començat la pujada cap al Remei. A can Vives l’hem emprès de baixada fins a can Jalpí, gaudint de les giragonses del polit senderet. Riera d’Arenys amunt, hem trencat al rial d’en Puig per enfilar per La Teixonera fins el coll del Pollastre.

A mig camí d’aquesta escalada, he trencat la cadena. Un cop adobada, travessant
la urbanització, hem cremat oli fins el Corral. He d’assenyalar que en
el darrer tram del corriol, poc abans del Corral, degut al gran
esvoranc que s’ha anat formant per les motos, ja s’ha obert una nova
drecera per evitar aquest. Malauradament no hauria de ser així, però ho
és i ho hauriem d’evitar. Després de recuperar l’alè, decidim de baixar
fins a Lurdes pels camins i pistes que, per ponent del Turó de n’Amar,
ens avoquen al capdamunt de la riera de Sobirans, bén bé a la
confluència dels torrents dels Llorers i de la Milans. Perdem en Sergi
i l’Adrià però els recuperem tot seguit un pèl més avall. Esmorzem al
restaurant de Sobirans que d’entrada ens tracten de males maneres.
Després de l’àpat, riera avall fins a Arenys i després de fer uns cent
metres de carretera en direcció a Collsacreu, enfilem pel Fondo de can
Rossell. Abans però, s’han acomiadat el Nét de la Trini i
en Lluis. És un bonic sender, malgrat la gran quantitat de femtes de
gossos, runes i deixalles que hi ha a l’inici i en els sectors prop de
la carretera. Trobem també, el darrer troç un pèl dificultós perquè el
camí és ple de branques d’haver desemboscat. Fem un petit respir al Collsacreu i continuem vers la Casa Nova de Pibernat sense passar per la
pista principal. Bonics senders que han estat repassats amb la màquina
i han perdut aquell atractiu per fer amb bici. Passada la Casa Nova,
pugem de dret fins al Pi de Buac i Creu de Rupit. Els cossos i sobretot
les cames, ens avisen del desnivell que duem acumulat. A Rupit decidim
d’enfilar el turó del Mig del Montalt i baixar a la Pedra de la
Ferradura. L’ascens fins al turó del Mig és molt esportiu i amb trams
de força equilibri. L’Adrià ens ho agraeix. A la Ferradura s’acomiada
la Flor que se’n va a Caldetes. Seguim vers ponent, gairebé sempre
carenejant per la Brolleta del Montalt, pel corriol que pel damunt del
Malpas, ens du al camí Ral. Pràcticament a la mateixa cruïlla, intentem
de superar la difícil entrada i el repetjó del corriolet que puja
fins la pista de can Montalt ò de les Roques Boniques, que en diem. Des
d’aquesta, tornem en descens fins al camí que ens durà, també
carenejant, fins el Coll Pallarès (final de Santa Mònica). Continuem
pel Camí Ral fins l’entrada del senderet vers el Pla d’en
Pepons, travessem la pista, i seguim, com és habitual, pel corriol fins
al Pla de can Xerrac. Després, un ràpid i enclotat descens, amb permís dels caminaires, fins a
can Flequer. Travessem la vinya i ens endinsem al Bosc de la Vendrella
on hi fem el cràpula tant com podem. Travessem Mata i pel Turó d’Onofre
Arnau, baixem a les Cinc Sènies.

Bicicorriolaires: La Flor, L’Home Senzill, El Maestro, En Nét de la
Trini, La Pantera Rosa, En Pistons, En Sergi, La Virolla, L’Adrià, En
Jordi i en Lluís.