BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

SANT ESTEVE 2010. CAN BATLLE. 26.12.2010

Per Joan Lladó

La participació a l’esmorzar d’enguany ha estat la més nombrosa de totes les edicions: disset començals. I si tenim en compte la colla de bici que s’hi afegeix més tard, n’hi hauríem de comptar catorze més. Però el tret més important d’aquesta trobada no és pas la quantitat, sinó la qualitat dels vells amics que durant més de vint-i-cinc anys ens retrobem en una data tant assenyalada del calendari.

Costa, però de mica en mica es va perfilant el que d’uns anys ençà
alguns van proposant: l’exposició de fotografies d’aquest històric
esmorzar juntament amb les celebrades caragolades que de tant en tant es
van succeïnt en diferents indrets del país.

Com deia, no és pas fàcil organitzar ni tampoc preparar una mostra
d’aquestes característiques. Primer perquè a ningú li sobra temps i
segon, som comptats els que disposem de material gràfic, sobretot de
les primeres edicions de Sant Esteve. És per això que des d’aquí faig
una crida a tothom que tingui fotos d’aquests esdeveniments, que m’ho
faci saber i en vagi preparant còpies en format digital per poder
preparar les còpies en el format i mesures necessàries en paper.

El Sr. Serra s’ha ofert per fer la primera gestió d’aquesta iniciativa
que serà demanar a l’ajuntament el Saló de Pedra del Capítol per la
propera tardor.

Quan tinguem les dates concretes, ens haurem de posar a treballar i
decidir  entre tot el material que puguem arreplegar, quin hem d’exhibir als argentonins.

Després de l’exposició física, podrem emprar els recursos que ens brinda la tecnologia i fer-ne una altra de virtual a la xarxa d’internet, en un portal de fotografia com el flickr o/i en una altra amb un caire més xafarder com el facebook i arribar així a tot el món mundial.

Anireu tenint notícies.

Que tingueu una bona entrada al 2011.

Per veure les fotos d’enguany, cliqueu aquí.

DIADA DE NADAL 2010: GRAN DESCENS. 25.12.2010

Per Joan LLadó

Els que no vam tenir la sort de poder sortir el dijous, el dia de Nadal vam gaudir del gran descens de la Cabana dels Caçadors. Excel·lent treball de pic i pala pels que els agrada els descensos picats i els salts de vertígen. Tot i que no estem avesats, parlant en general, a les cabrioles, vam poder fruïr a la nostra manera d’aquest magnífic recorregut enmig dels nostres atapeïts boscos.

Per arribar a la cabana, vam iniciar l’ascens a la Cornisa per can Nadal de LLavaneres i férem un tomb per la font dels Avellaners per accedir tot seguit a l’inici del baixadot que és prou amagat, com ha de ser.

En arribar a la Font de la Salamandra, final del descens, tornàrem a enfilar la cornisa per anar a cercar el camí d’en Jordi, baixador del Pixador dels Ases, i finir la matinal nadalenca amb un esmorzar dolç, xocolata amb xurros i porras a ca la Rosita.

A quarts d’onze cap a casa per fer les prèvies de l’entranyable dinar familiar.

Els corriolaires: Manel T., Jordi C., Adrià T., Anscari N., Valentí T., Andreu C. i Joan LL.
Les fotos: cliqueu aquí. Vàreu baixar tant de pressa el tub, que van quedar mogudes.

PRESENTACIÓ DEL VÍDEO D’ANDORRA 2010 23.12.2010

Per Joan LLadó

Dijous passat a la nit, després de fer l’entrepà al Casal, en Giovanni ens presentà al local de la UEC, el muntatge del vídeo del cap de setmana de la fira, de la Pasqua Florida, que enguany transcorregué per les valls d’Andorra. El tant esperat treball va tenir una molt bona acollida i el resultat de tantes hores esmerçades pel nostre estimat sicilià fóu, com no podia ser d’una altra manera, sorprenent, divertit i molt gratificant.

Li agraïm molt sincerament el treball fet i encoratgem a aquest actor/creador que tenim pregonament amagat entre nosaltres, a deleïtar-nos amb més obres com la darrera.

Per molts anys.

Algunes fotos de la vetllada: cliqueu aquí.

VISITA A PONENT. CABRILS, CÉLLECS I PARPERS. 19.12.2010

Per Joan LLadó

M’ha costat molt d’alçar-me i arribo el darrer i tard a la plaça. Ningú m’ho recrimina i pobre de qui s’hi atrevís. Si dissabte marxàvem a les sis cap a esquiar, a la nit em ficava al llit a les dues després d’un copiós i esplèndid sopar. Malgrat mantenir-me -considero- en una edat mental força jove -em vaig aturar als vint-i-set-, l’edat física no perdona i molt menys per traginar el cos en llargues nits de disbauxa. 

Hom decideix d’anar cap a ponent, cap a Cabrils, que l’Andreu hi va ser dissabte a córrer i ens ha d’ensenyar nous corriols.

Fem cap a Argentona i travessem la riera a la casa de la Por, enfilem per sobre Madà i arribem a la Torre Ametller d’Agell. Fem un tram de la cursa de Burriac tot passant per l’aqüeducte, travessant els torrents d’Agell i pel vell camí de Cabrera arribem prop del cementiri, a la falda del Turó d’en Punsola.

Quan ens hem agrupat, discutim per on continuar per arribar a Cabrils. Descartem travessar Cabrera i comencem la dura escalada al turó. Hom arriba al cim amb grans esbufecs com no podria ser d’una altra manera. Continuem fins el coll de Codera per la pista que fins fa pocs mesos havia estat un gran i entranyable corriol. Sempre ens punxarà el cor.

Seguim fins el coll de Burriac on ens creuem una colla de ciclistes de Cabrils que pugen i continuem fins la Creu de l’Avellà. Fem l’intent de baixar a Cabrils per un corriol que s’endinsa al torrent Roig però en desistim per la quantitat de vegetació que ha fet perdre el camí. Reculem i decidim de pujar al Coll de Gironella pel camí més directe de la contrada.

Enlloc d’enfilar a peu pel lloc habitual, en Lluís ens ensenya una alternativa que comença un xic més endavant, on acaba la pista. S’inicia amb un graó on cal una bona dosi d’empenta i sacrifici si no es vol fer a peu i segueix amb unes rampes de considerable pendent i llargària que deixen a tothom amb un bon regust de boca. Són fetes per a nosaltres, ens agraden, del nostre nivell: molt, molt dures.

Al Coll de Gironella podem contemplar el Pirineu tocat pel sol que contrasta amb la resta del país que és tapat per núvols alts. El Montseny és cobert per un capell que no es treurà en tot el matí. Trobem giro de ciclistes com sol ser en aquest veral. Punt de confluència a muntanya dels que pugen de la costa.

A cal Truc fan mitja volta en Martí i l’Anscari, els deures familiars els reclamen. Per cert, l’Anscari ja té doble de segona mà que ha estrenat avui: una Giant que li ha sortit molt bé de preu.

Seguim per la pista en direcció el Coll de Porc però trenquem pel camí que fent ziga-zagues puja fins els topalls de ca l’Arcís. Tornem a la pista per evitar discussions de drets de pas per l’esmentada casa. Passem el dòlmen, ens endinsem als rocs de can Boquet on veiem un parell de caçadors amb cara de gos mal dissimulada, baixem al mas i hi passem a ran tot tombant cap a llevant per resseguir el vell camí del Roc de la Granota. Fem el trialer i exposat descens fins l’encreuament amb la pista i, per sorpresa, joia i alegria de l’Albert i meva, veiem passar pels nostres morros i durant un centenar de metres, un jove, sa i àgil exemplar de cabirol.

És el tercer que veig pel nostre territori en relativament poc temps. El primer va ser el 28 de maig de 2008, molt a prop de can Polseguera al veïnat de Sant Jaume a Argentona, el segon ara farà un any, precisament el dia de Nadal per la zona de can Martí de la Pujada i can Cabanyes. Realment fa molta il·lusió veure fauna d’aquestes dimensions per la nostra tan poblada comarca i senyal que la repoblació està donant els seus fruits. Reculant força anys, vuit o nou, en vam veure un al desguàs de la riera de Fuirosos, al Vallès Oriental.

Baixem delerosos per un viarany cosit d’arrels i soques que, paral·lel a la pista i a ran dels xalets més enfilats, ens endinsa a l’arrecerat poble de Cabrils.  Esmorzem al restaurant de l’emblemàtica societat la Concòrdia, seu d’entitats culturals, artístiques i esportives cabrilenques des d’el 1891. Pels que no ho sabíem, també seu de la Secció Ciclista Cabrils, organitzadors de la “Cabrilenca”. De fet, no vaig veure cap indici de ciclisme. Hom podia observar, de la taula estant, una pantalla de televisió on apareixien esculturals gropes femenines d’on emanaven núvols de papallones.

Com que l’Andreu ha de marxar havent esmorzat, em fa cinc cèntims d’on comença el corriol que pretenia ensenyar-nos i que recorre tot el faldar de muntanya al nord de Cabrils, des de ponent fins al Coll de Gironella a llevant, a la Mútua.

Anem amunt fins on hi ha l’Arborètum i el camp d’esports a cercar aquest esperat camí. Després d’anar amunt i avall pel lloc assenyalat per l’Andreu i d’intentar parlar amb ell per telèfon sense èxit, comencem a enfilar per la pista dels cavalls.

Un xic més amunt prenem un camí que s’endinsa cap a ponent i resta mort al fons del torrent. Reculem i desistim de trobar cap nou corriol i fem tota la pujada fins la Roca d’en Toni. Allí decidim d’anar cap a Sant Bartomeu pel GR i repetir el tram que vam fer el diumenge anterior des d’el coll.

El GR bonic com de costum fins a l’ermita i el camí de descens fins a can Sagal, molt divertit. A diferència de fa vuit dies, anem a cercar el camí de l’Andreu, el que baixa a can Company. Ho fem primer per la pista i després per un corriol que gairebé tots desconeixíem que finalment ens mena, tot passant sota d’una línia elèctrica, al camí de pujada que cercàvem.

Baixem fent equilibris enmig de grans xaragalls fins la carretera de Parpers on, a ran mateix de la cadena que barra el pas al camí, ens trobem un cotxe desmanegat a conseqüencia -suposem- de l’excés en aixecar el colze el seu conductor.

Per can Company de Baix entrem al torrent de can Cigala però el deixem tot just que el camí es comença a enfilar per anar cap al sud i pujar per un atapeït bosc d’alzina on amb prou feines podem intuïr el camí que fa alguns mesos ens ensenyà de baixada l’avi Cid.

Els primers metres que encara resten a la plana de la vall són prou assequibles, però quan comença el faldar i el camí gira per guanyar alçada, el pendent s’incrementa de forma violenta i ensems continuada. Aleshores cal una bona dosi de fons i força física per assolir, esbufegant, el coll de Parpers.

Val a dir que aquesta escalada és molt esportiva i és una gran alternativa al torrent de can Cigala i el pla de ca l’Espinal.

Després d’adobar la punxada de l’Albert,  baixem a tota pastilla per la solana de can Riudemeia fins a can Roviró. Com havia de ser simesnó havent-hi l’Albert i en Pep al davant? Davallem amb el mateix esperit suïcida el tram fins el desguàs del fondo de la Gallega i cap a casa a dinar.

Molt bonic recorregut per una matinal de diumenge. Només hi mancaria el nou corriol de Cabrils.

Fins aviat,
Joan LLadó

Els corriolaires: Albert G., Andreu C., Anscari N., Joan V., Jordi T., Lluís, Martí M., Pep F., Valentí T. i Joan LL.
Distància recorreguda: 45 km.
Desnivell + acum.: 865 m.
Foto: del bloc “Al caliu dels mots”.
 

CONVIDAT DE L’ALT URGELL I REENGANXAT 12.12.2010

Per Joan LLadó

Després d’un estira-i-arronsa per la ruta a fer, emprenguérem la marxa vers Argentona per voltar-la per Burriac. L’opció d’Arenys-Canet no quallà. N’hi havia que havien de tornar d’hora i era preferible no allunyar-nos massa. Així i tot, fent l’aproximació per la riera sortí una nova proposta: d’anar cap a la Roca de les Orenetes. Tenim l’agradable sorpresa de retrobar-nos amb en Lluís, en Ludo, amb qui feia molts mesos que no compartíem corriols. Marxem doncs dotze ganàpies de la plaça.

Comencem fent un petit tomb: pel torrent del Collell i pels horts de can València travessem fins el Pont d’en Bauxes. Ens atansem, arran de carretera, fins a can Carmany per prendre el camí que ens enfilarà fins la pedrera del Groc, la Bandera i la Font d’en Quico.

L’Anscari ha aparegut a la plaça amb una flamant Giant doble per provar-la, gentilesa de Doctore Bike, després de les proves fetes amb altres màquines de les botigues SBR i Monbike.

Continuem amunt fins la font del Castanyer, fem una recolzada per prendre el corriol que pel mig del bosc ens enfilarà fins l’Esquei d’en Ros i tot seguit comencem la davallada trialera cap a la capçalera de la vall de Clarà. Aquí és on realment es mostren les qualitats tècniques de la colla i es valora la tecnologia de les noves màquines en proves, malgrat que alguns no tinguin clar que són les rodes les que han d’estar en contacte amb el terra i no pas el cap. Bé, pel que els serveix, tampoc caldria amoïnar-s’hi.

Al clot de can Patota, com és habitual, hi ha acumulada la fredor matinera i l’herbei del camí és cobert de gebre. Aquí iniciem la ràpida pujada cap a can Manyana seguida de l’esportiva, equilibrista i espremedora escalada fins el Coll de Gironella. Buahhh!!

Finalment en Martí ha pogut parlar amb el convidat d’avui, en Sergi Gomà. Quedem que ens trobem a Òrrius per esmorzar.

Seguim la pista cap a ponent per fer el descens des de cal Truc fins a can Blanc.  Abans però, trobem una curta alternativa a la pista que baixa enmig dels vells bancals del mas, coberts fins fa ben poc de mata i alzinar.

Iniciem la baixada tot cofois però a mig camí ens trobem un grupet de quatre ciclistes que baixen més lents que nosaltres. Sentint la nostra fresa, els falta temps per deixar-nos passar. No fos cas que el fotéssim per terra.

Arribem a can Blanc amb un somriure d’orella a orella. Aquests descensos són la cirereta de les nostres sortides. El premi, el gaudi. Què més podem demanar?

Baixant cap el torrent de can Blanc l’Adrià cau a la trialera i es torça un turmell. Pel que sembla, no és greu ja que pot seguir fins a Òrrius sense plorar. Els frikis, en Marcel i l’Àngel, baixen per les escales fins el pont. La resta ho deixem córrer per un altre dia.

A Òrrius ja ens hi espera en Sergi. Ens entaulem i la fem petar. Ens fa saber que ha de tornar a ser papa i la mama, la Roser, per ara, no ho dur gaire bé. Gens bé. Tanmateix, apareix al restaurant a mig esmorzar. La felicitem i li desitgem que aquest inici d’embaràs faci aviat un tomb.

Havent esmorzat continuem sense en Manel que se’n torna. La Roser fa el mateix però amb quatre rodes, tal com ha vingut.

Enfilem la carretera de La Roca i trenquem a l’entrada de la depuradora. L’Andreu va veure un camí sota la carretera i l’anem a cercar. És un nou camí de desbosc i hem de girar cua. Quan tornem ens trobem que en Rafa té pana. El plat petit no li funciona. Mentre intenta d’adobar-lo, la resta anem fent puja-i-baixa pels encontorns perquè la zona s’ho val. Finalment no hi troba remei i agafa carretera i se’n torna cap a casa.

Seguim carretera amunt fins el darrer gran revolt on prenem un camí que ens menarà a Sant Bartomeu. Travessem el coll i anem a cercar el camí que mesos enrere en Jordi ens havia ensenyat després d’enfilar el corriol de l’Andreu des de can Company de Dalt. Aquí ens deixen en Marcel, l’Àngel i l’Adrià  que no té el peu gaire fi. Molt bonic, distret i ràpid camí, i per l’estat del ferm, sembla que molt transitat que ens portarà fins la pista del Meridià Verd, sempre a la falda del Morro de Gall i a tocar del veïnat de can Sagal.

Entre la Pedra Foradada i el Dolmen de can Planas, prendrem un altre petit viarany que tot voltant els Mallols, ens conduirà a la carretera de Parpers a l’alçada de can Company de Baix. Allí ens acomiadem de l’Andreu i de l’Anscari.

Els sis que quedem enfilem el torrent de Can Cigala a molt bon ritme fins la Plana de l’Espinal, passem arran del mas en runes i fem els tobogans de la linia elèctrica per enllaçar tot seguit amb el camí de la Font del LLorer.

La vegetació que ha anat caient pels temporals i que s’ha acumulat en els camins, fa que ens haguem d’encigalar per sortir al Pont de l’Espinal. El millor remei per altres vegades és passar per sota el pont i seguir el curs del xaragall fins les planes de Can Pins. Si ho anem trepitjant, encara serà una bona opció.

El Roc de les Orenetes s’haurà d’esperar…

Fins ben aviat,
Joan LLadó

Els corriolaires: L’Avi, l’Home no tant senzill, en Rafanculo, en Ludo, el Nét de la Trini, en Ventús, la Flor, el Màster, el Tete, en Mànegues, el Senyor, la Pantera Rosa i en Pistons. Visita: l’Estimball.

Distància recorreguda: 52 km.
Desnivell + acum.: 800 m.
Les fotos d’en Pistons: cliqueu aquí.

 

 

UN PASSEIG PER MONTSERRAT 05.12.2010

Per Andreu Calvó

El dia de l’”Imaculada Concepcion” que pels mes incultes us explicaré que fa referència al miracle que atorga a  la Mare de Déu, a diferència dels altres éssers humans, no va caure en el Pecat Original sinó que des de el primer instant de la seva concepció, va estar lliure de tot pecat.

Vaig proposar una sortida per fer muntanya i ferrades al lloc mes adient, per tant, gratificant dia; Montserrat. Els feligresos assistents varen ser en Martí, L’Albert, en Sebas i un servidor. La proposta, acceptada per unanimitat, va començar a Santa Cecília.

Ens posem les nostres millors gales i enfilem direcció a la ferrada Teresina, abans d’arribar al peu ja comencem a treure roba, mala senyal, deixem enrere la curiosa Font de la Teula i ens plantem al peu de la ferrada, a bon ritme arribem al punxegut cim de la paret de Santa Cecília, desgrimpem el tram del ràpel i tot seguint les feixes anem cap a el segon objectiu del dia; la Miranda de Sant Jeroni (punt culminat de Montserrat).

Durant aquest tram veiem els efectes de la sobreequipació d’alguns trams de la ferrada que faciliten molt la feina a l’hora de pujar. Foto de rigor, baixem un tram d’escales i agafem un corriol que va per sota l’Albarda Castellana i just al passar el Camell de Sant Jeroni (no malpenseu) enllacem amb el PR c-78 que ja no deixarem fins al coll del Miracle.

Una visita “obligada” al cim del Montgròs, amb unes vistes espectaculars, que juntament amb un original pessebre blaugrana, fan d’aquesta mola de roca de mes de 200 metres de llargada i 5 metres d’amplada un cim imponent. Poc abans de la Balma de les Pruneres parem a fer un mos, doncs l’estomac ja demanava caritat. L’Albert fa una ofrena a la muntanya, om segurament ja no hi creixerà mai mes res i continuem fins al coll del Miracle.

Comencem a baixar cap al nord, a pocs metres neix el corriol  que ens dura cap al segon tram de cordes del dia, un corriol que discorre pel bell mig de la cara nord de Montserrat, passem per la font dels Aurons. Anem flanquejant i quan arribem a l’esperó de les Roques del Salt de la Nina ens tornem a equipar, doncs el terreny així ho requereix, una sèrie de trams en flanqueig ens porten al inici de la canal que separa l’agulla Lluís Estesen i l’eco Superior.

Els efectes de les darreres riuades son evidents, i dificulten l’accés al inici de la canal. Però com som uns Jabatos amunt. El tram que ens trobem a continuació es, sens dubte, el mes complicat i exposat de tota la ruta. Un seguit de trams de corda amb nusos i un darrer tram de cadena ens deixen al coll que separa els dos cims. Ara ja nomes resta seguir un corriol que passa entre el Patufet i la Salamandra es deixen un altre vegada al PR del principi reculem un tros i enfilem cap al Portell del Migdia, ara acompanyats de dos personatges que tot i anar amb un magnífic GPS i un track no anaven gaire ben orientats¡¡¡

Des de el Portell del Migdia ara ja sense mes miraments tornem al cotxe. Cerveseta i cap a casa en cotxe oficial.

Horari: 6hores
Quilometres: 11
Desnivell: 1.400+

Les fotos d’en Martí: cliqueu aquí.
Les fotos de l’Andreu: cliqueu aquí.

I ROGAINE EL CORREDOR 28.11.2010

Per Martí Montserrat

Organitzat pel Club Orientació Oros

Primer de tot explicaré com funciona un Rogaine  ja que és una modalitat de cursa d’orientació molt nova i encara força desconeguda.

Els Rogaines són curses d’orientació per equips de 2 a 5 persones i d’una durada de 6h en la qual et lliuren el mapa amb un gran nombre de controls de pas (fites o valises). El valor de la valisa (control de pas) és variable, n’hi ha de 3 de 4 de 5…fins la puntuació màxima de 9 punts i es tracta d’aconseguir el màxim numero de punts sense sobrepassar l’horari previst per l’organització.
 
Per tal de potenciar l’estratègia  i la capacitat de lectura del mapa en un Rogaine, l’equip més ràpid no ha d’aconseguir marcar totes les fites.  Per tant són unes curses de resistència, estratègia i d’orientació en equip.

CRÒNICA DE LA CURSA

Dos equips de la colla participem en aquest divertit Rogaine:
-L’equip Editorial Alpina compost per l’Andreu “Doraemon”, per  en Carles “6minuts” i en Ferran Broceño.
-L’altre equip, el Bicicorriols, compost per en Joan “Pistons” i per en Martí “Raaampes”.

10 minuts abans de la sortida ens entreguen els mapes escala 1:15000 on hi havia marcades 30 fites de diferent puntuació i dificultat  escampades estratègicament per tot el mapa.

Concentració màxima doncs aquests moments són de vital importància, ja que una mala decisió pot condicionar negativament el resultat final.
Després d’analitzar el mapa amb la màxima atenció a pesar del poc temps que disposem, decidim descartar dos valises de la part S/E del mapa. Una amb una puntuació de 7 i una altre amb una puntuació de 3.

Les descartem per varies raons; primer,  perquè estan força separades de la resta. Segon, per evitar desnivell doncs estan a la part més alta del mapa. Tercer, ja que en teoria ningú ha de ser capaç de completar tot el recorregut, doncs nosaltres encara menys. Per tant,  d’aquesta manera farem tota la part central del mapa i acabarem per la part S/W on hi ha varies fites de poca puntuació però pròximes a la meta que ens permetran apurar el temps traient-ne el màxim rendiment… “Coooolloooons”quina teoria, i sobre el paper que fàcil que és tot…
      
Ens criden per la sortida i moments abans comentem estratègies amb els Alpines. Ells comencen igual que nosaltres, però aniran a fer les valises que nosaltres descartem. El seu plantejament és fer una volta circular sense descartar res d’entrada, i cap al final decidir sobre la marxa quines fites poden marcar.
 
Sense temps de contrastar-ho donen la sortida… Un munt de gent corrent en totes direccions… començo a bufar… les cames ja piquen… i nomes queden 6h!!!

Fins la tercera valisa anem coincidint amb els Alpines però a partir d’aquí nosaltres fem un canvi de rumb i reculem sobre els nostres passos per poder anar a fer la combinació pensada a la part central del mapa.

Tot fent moltes retallades bosc a través, anem trobant a molt bon ritme els controls. Estem contents doncs les anem clavant totes, cada cop fem més retallades bosc a través tot fent el senglar i estem anant molt més ràpid del que ens podíem imaginar.

Sense patir massa, arribem a l’extrem N/E del mapa i comencem la tornada tot anant escombrant la zona.
Seguim la tònica de tota la cursa, anem combinant trams per camins i corriols amb  molts trams tirant de brúixola pel mig del bosc… Que ben parit que és quant les vas clavant una rere l’altre i tens una sensació de control total… Sembla que et fiquis dins el mapa… els km passen sense ni adonar-te’n però quant ens acostem a la part N/O del mapa les cames ja no són el que eren! La fatiga comença a fer-se notar, aprofitem per menjar una mica i replantejar la situació… merda, merda, merda l’hem cagat portem unes 3h30min i tenim temps de sobres de fer les fites que ens queden! Ens sobrarà temps! No hauríem d’haver descartat les dues fites! Ens lamentem, ja que per culpa del  plantejament inicial ara no tenim opcions de modificar-ho. Ens desinflem una mica, quina llàstima… Però la cursa no para, hem de seguir corrent i acabar el Rogaine el més ràpid possible, doncs en cas d’empat guanya el que té millor temps.

No sense patir una bona dosi de fatiga i també per que no dir-ho de dolor muscular, arribem molt contents a meta amb una puntuació de 167 punts de 177 possibles i amb un temps de 5h09’29’’.

Ens felicitem doncs hem fet molt bon equip i un molt bon Rogaine. L’únic problema ha estat ser coherents amb els resultats obtinguts en altres Rogaines, en els quals mai havíem marcat 28 fites de 30 possibles!

Un cop dutxats ens trobem amb els Alpines. A ells no els ha anat tant bé, doncs han fet 148 punts amb un temps de 5h36’36’’. Comenten que anaven molt bé però a la part central del mapa han descartat alguna valisa que després se n’han penedit.

No tenim temps de comentar res més doncs estan pelats de fred i marxen cap a casa tot seguit… cap a casa ja?

En Pistons i jo ens quedem a fer ambient a la festa de final de cursa,  i tot dinant pengen les llistes dels resultats finals.          
Per sorpresa nostre, no ho hem fet malament del tot. Estem 3rs a H-veterans !!!
En una altre cursa n’haguéssim estat molt contents amb el resultat, però en aquesta ens deixa una mica amb cara de tontos. Doncs amb els 50min que ens han sobrat seguríssim que haguéssim fet la totalitat de fites amb els seus 177punts…i qui sap si….?

Tornem cap a casa amb un gran somriure a la cara, doncs hem disfrutat de valent. Tot fent el senglar hem descobert racons i corriolets nous per poder-los disfrutar amb els companys de Bicicorriols.  

A reveure,
Martí

Les fotos d’en Joan: cliqueu aquí.