BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Joan LLadó

Vist l’escàs èxit que tingué la meva proposta per diumenge, divendres a la nit vaig prendre la decisió de fer l’escapada tot sol el dissabte. A la web d’en Guillem Garcia, àlies Miwi, hi vaig trobar una ruta circular que puja a Sant Joan de Montserrat i que era l’objectiu fixat de principi. M’atreia molt el fet de pujar a Montserrat i després enfilar fins al capdamunt del funicular per les grans rampes que ens suggeria en Miwi.

Així doncs, carrego la bici al cotxe i me’n vaig fins a Matadepera, punt de partida d’aquesta bonica i interessant ruta.

Cap a un quarts de deu arrenco en direcció el Coll d’Estenalles amb unes considerables i fredes ràfegues de vent aponentat que em feien dubtar de l’èxit de la volta. A mesura que m’endinso dins el Parc de Sant LLorenç del Munt i la serra de l’Obac, resto abrigat del vent per les seves alteroses, arrodonides i vermelloses carenes, nues de qualsevol abrigall de verdor. La flassada verda resta inmòvil en la falda sota els penya-segats.

El vent neteja l’aire de boirines i m’ofereix un dia radiant. Arribo al Coll d’Estenalles on hi trobo alguns ciclistes de muntanya i força excursionistes a peu. Quan començo la davallada cap al Bages, la temperatura baixa de cop, el vent bufa de valent i la cortina blanca del Pirineu em dona la benvinguda.

Baixar per la solana s’agraeix i reconforta. A Mura m’aturo per esmorzar. Compro un bon tall de coca de sucre i pinyons que me la crospeixo en una revolada. Deliciosa. Continuo avall en direcció a Rocafort on s’hi arriba després d’una breu però costeruda rampa.

Vaig fent sense presses i en descens fins al Pont de Vilomara on prenc unes fotos del pont gòtic i continuo fins a Sant Vicenç de Castellet on haig de seguir per la general. Trenco per entrar a Castellbell i el Vilar per evitar de passar pel túnel que no sé si serà il·luminat i em trobo que la carretera fins a Monistrol és tallada per culpa d’una esllavissada, la qual cosa em fa fer un tomb extra. Faig un coca-cola a Monistrol abans d’iniciar l’ascens cap el Monestir. Em trobo d’altres ciclistes que també reposen per pujar.

L’escalada a Montserrat és molt assequible. Pendents fins a un màxim del 8% en uns 9 quilòmetres. La vista amb el LLobregat als peus, a primer terme, és dilatadíssima i al monestir em trobo, com és obvi entrada la primavera, gent per tot arreu però sense  arribar a ser aclaparador. A la plaça hi ha una big-band de joves músics estrangers que amenitzen alegrement els visitants. M’hauria agradat d’anar a veure el flamant i acabat d’inaugurar orgue a la basílica, però no hauria estat gaire correcte d’entrar-hi amb la bici, oi?

Quan ja he badat prou, engego per coronar l’objectiu de la jornada. Als peus del mateix funicular de Sant Joan arrenca la pista encimentada que a estones un xic malmesa i sota d’ombrívoles alzines, mena a l’ermita de Sant Miquel. Aquest és el tram més suau d’aquest extra de Montserrat, perquè després de passar l’ermita i la bassa a continuació, el fort pendent ja no perdonarà fins el capdamunt del funicular. Rampes de fins el 26% sense pràcticament cap descans, ni sense prou amplària per poder fer esses si convé, et menen davant per davant de la Prenyada, l’Elefant, agulles prou conegudes pels escaladors del massís. En algun tram he hagut de demanar pas als excursionistes que xinu-xano van pujant i rebufant com jo.

Em faig la foto de testimoni a l’edifici del funicular i veig de reüll les mirades estranyades i curioses del turistes. M’imagino el que deuen pensar…

Faig l’intent d’anar fins l’ermita de Sant Joan pèro ho deixo córrer perquè el terra ja no és emporlanat i si punxo (aleshores me n’adono que no duc la manxa) he begut oli. Faig quatre fotos més i me’n torno avall. A la rampa més dreta mesuro el desnivell: em dona un 30%, un xic més que d’altres mesuracions fetes. I el calibratge el tenia correctament. Bé, és anecdòtic.

La tornada fins el monestir no es pot fer a gaire velocitat perquè el terreny no ho permet. A l’emporlanat hi ha unes regates per evacuar l’aigua de pluja que fan ballar literalment el cervell.

A Montserrat dubto si m’aturo per dinar però ben pensat, tiro avall, estaré més tranquil a Monistrol. Faig un plat combinat lleuger, un cafetó i travesso el LLobregat pel pont del poble.

Torno a ensopegar amb les obres per l’esllavissada de la carretera. Pensava que podria passar a peu, però ni així. Reculo i torno a Monistrol per continuar per la general i l’abandono a Castellbell. És en aquestes marrades on acumulo els quilòmetres de més que no consten en la ruta.

Enfilo fins el Vilar, travesso per damunt de l’autopista i ja en tranquil·la carretera, vaig fent fins a Rellinars. Els rierols baixen clars i conviden a refrescar-hi els peus.

No cal que ningú t’avisi que passes per la capital mundial del trial: grans camions amb els noms de grans campions (Tarrés set vegades del món, Raga dues) et donen la benvinguda, al costat però, d’una de les cases fetes amb el més mal gust que he vist mai. Si alguna vegada hi passeu, de segur que coincidireu amb mi.

La carretera va pujant, no cal córrer massa perquè fins el coll resten uns quants quilòmetres i aquests darrers costen més de passar. Soc en plena serra de l’Obac. La tranquil·litat, absoluta. Són quarts de quatre.

Arribo al coll de l’Obac quan duc exactament 100 quilòmetres. En principi, s’han acabat les pujades. Resta una estona de relaxament fins a Terrassa. Travesso una zona d’obres de la gran urbs i de seguida enfilo el darrer tram fins a Matadepera. Ruta completada amb “pepino” inclòs.

Fins la propera,
Pistons

Distància recorreguda: 113 km.
Desnivell + acum.: 2.125 m.
Les fotos: clica aquí.

Els avis enginyers ja fa uns dies que van començar d’endreçar els camins i corriols que resten obstaculitzats per la gran quantitat d’arbres que la nevada va fer caure. Nosaltres, també amb l’Avi enginyer, ens afegírem diumenge a aquesta tasca tan feixuga i ens carregàrem dels estris necessaris per facilitar aquesta feina. Fins i tot l’amic Formiga aportà una motosserra que fa el treball de trenta xerracs alhora, si no salta la cadena, ésclar.

La feina bàsica d’aquest diumenge, el nostre treball per a la comunitat va ser, principalment, el de netejar el tobogan del Parc Forestal i el Corriol de les Cosidores. Treball que ens prengué el temps de mitja sortida matinal. Quan els tretze que érem en vam tenir prou, vam anar a deixar la motosserra a Argentona i enfilàrem per Can Blanc fins a can Ribot i ens entaulàrem a Sant Carles.
Havent esmorzat només continuàrem cinc i vam anar a voltar des d’el Collet fins a Parpers. No hi ha cap camí que no sigui una cursa d’obstacles. Baixant cap el Fondo de la Gallega la pista està impracticable.

Abans de l’estiu cal fer molta feina als boscos. N’hi ha que es freguen les mans.

A reveure,
Joan LLadó

Els corriolaires: Jordi C., Joan V., Pep F., Valentí T., Carles LL., Enric S., Jordi T., Adrià T., Anscari N., Rafa, Manel T., Àngel V. i Joan LL.

Vegeu les fotos i els vídeos dels volenterosos ciclistes aquí.
Vegeu les fotos fetes pel Magret aquí.

Al tercer intent per part d’uns i l’enèssim per part d’altres, definitivament, el bon temps i la neu en força bones condicions, ens han deixat acomplir la nostra fita: el Tomb dels Tres Colls a la vall de Núria.Les previsions per aquest diumenge éren molt bones, per tant, si també teníem en compte les darreres nevades, se’ns presentava al davant una bona oportunitat per assolir el que una temporada rera l’altra, per culpa sobretot del vent, ens era vetat.

Així és que, diumenge a tres quarts de sis, amb el meu cotxe carregat fins dalt amb dos arenyencs, tres mataronins i un d’adopció a dins, fem camí cap a Queralbs per agafar el primer cremallera que puja al santuari.

El dijous al Casal a més de celebrar els aniversaris dels Leonardis (moltes felicitats a tots dos, per cert) es va parlar de les trencadisses que han fet les nevades al bosc i la gran pèrdua de corriols que això ha comportat. D’aquesta manera i de cara al diumenge es decideix fer el mountain g.; tot i que alguns aniran a fer esquí de muntanya aprofitant la neu que hi ha per les nostres contrades i d’altres, a fer una mica de “família”, que de tant en tant, també va bé i cal.

El diumenge al matí ens trobem com sempre a les 7.30, però com que anem a
seguir línies blanques i trepitjar una cosa que es diu asfalt, el lloc
de trobada és a la plaça Granollers. També, com la majoria de vegades,
primer s’està una estona xerrant barato i decidint la ruta a seguir.
L’Andreu, com a gran gurú i sherpa del grup, ens diu que podríem anar a
fer el Tagamanent. La idea sembla força engrescadora, i encara més
després de llegir les cròniques i veure les corresponents fotos dels
nostres estimats màsters, que amb les seves sortides individuals ja han
assolit tant engrescadora fita. Per tant, ens proposem comprovar que en
grup també es pot fer.

Per a un servidor, la idea no sembla gaire adient ja que sense portar
“compact” i per les característiques de la bici (plat-pinyó: 40/23), pot
ser un desfet de temps o una destrossada de cames. Però bé, al final,
el grup ho té clar, en té ganes i jo no poso impediments -provarem i
arribarem on podrem-.

Després d’algunes modificacions sobre el terreny, la ruta que fem fins
al Tagamanent és de les típiques: Mataró – Dosrius – Cardedeu – Cànoves –
La Garriga – El Figaró, on parem esmorzar per agafar amb energia la
gran pujada fins al Tagamanent. Alguns, com espantats pel desnivell, es
decideixen a menjar bombes calòriques en forma de donut.

Vam assolir l’objectiu, quina pujada més dura, i encara més de
l’habitual perquè al desnivell li hem d’afegir les patinades de la roda
del darrera pel gel. La neu ens va acompanyar als dos costats de la
carretera bona part de la pujada. Al tram final, en menys pendent,
encara hi va haver energia per a fer “maricon l’últim”, i si no
pregunteu-li a n’en Ventús (que encara està petrificat).

De tornada vam fer el recorregut: Tagamanent – El Figaró – La Garriga –
Corró d’Amunt – Marata – Santa Agnés de Malanyanes – Parpers – Argentona
– Mataró.

La baixada va ser força delicada degut a la pendent, el gel, la neu, els
cotxes, les corbes molt tancades… però amb prudència vam arribar
“orgullosos” de la nostra nova proesa a casa.

Només per les vistes que hem gaudit val la pena fer el mountain g. de
tant en tant.

En resum, una altra d’aquelles sortides on realment val la pena
aixecar-se aviat, passar una mica o bastant de fred, suar la cansalada,
patir bastant. El resultat final compensa en escreix tots aquests
esforços.

Com gairebé tots sabeu, estava capficat en fer una altra de les grans pujades del país, la coneguda com a Rat Penat al Garraf, coronant-la sortint amb la bici des de casa. Però per fer-ho d’aquesta manera, calia esbrinar primer com s’havia de fer per arribar a les Botigues de Sitges sense entretenir-se massa. Fins a la Zona Franca o la Plaça d’Espanya, encara és prou clar, però des d’un d’aquests punts fins a Castelldefels, algú em podria dir com s’ho faria?

La qüestió és que mentre m’espero a que algú m’ho aclareixi, dissabte vaig decidir de carregar la bici al cotxe i anar fins a Sitges, avançant-me a la meva senyora que visitava a la modernista vila una fira amb les amigues. M’esperaríen per dinar.
Com que la decisió va ser presa la nit abans, d’informació no en duia: ni ressenyes, ni mapes, res. Tant sols sabia que es podia travessar el Parc del Garraf per carretera i de moment només em podia refiar del google maps del telèfon.

Arranco de Sitges cap a quarts de deu, sense haver col·locat el cotxe a cap pàrquing, que ja és prou difícil en aquest poble i encaro les Costes del Garraf un xic inquiet pel trànsit que hi he vist tot passant-hi. La carretera no té vorals però malgrat tot, els vehicles que m’han passat ho han fet respectant molt bé les distàncies. M’he creuat amb un reguitzell de ciclistes. Potser per això els conductors hi estan avesats i fan bé les maniobres. Sóc optimista de mena.

Fins les Botigues de Sitges, a la rotonda on hi ha l’entrada de la urbanització Rat Penat, hi ha uns 10 quilòmetres. S’hi troba un xic de desnivell però es fa prou de pressa. Les vistes als penya-segats són molt boniques i hi ha llocs estratègics per aturar-se i contemplar el paisatge. Jo, no vaig parar fins a les Botigues.  Un altre dia ja m’hi entretindré. A la rotonda hi he trobat alguns ciclistes reposant però no pujaven. He cercat un punt d’aigua, alguna font, però ningú en sap res. He hagut de començar amb dos dits d’aigua al bidó pensant que en alguna casa tot  pujant en trobaria. Fins que no he arribat a la Pleta, l’oficina del parc, quan ja he passat el tram més dur, no he carregat aigua. Xerrada amb l’empleat-guarda, entre d’altres, indicant-me com travessar el parc i donant-me un plànol per facilitar-me el trajecte. La neu en aquelles alçades encara s’hi ha mantingut força.

Continuo amunt per cloure la temuda escalada del Rat Penat al Turó de l’Alzina Freda, on hi ha el ràdar, a 592 m. d’altura. Tot pujant he vist alguns grups d’espeleòlegs anant als seus caus. Som al país dels margallons i els avencs. En la roca que constitueix aquest massís, la calcària, s’hi ha format un paisatge exòtic i un gran sistema càrstic amb múltiples avencs, dolines i rasclers. L’home hi ha construït barraques i parets de pedra seca al voltant de velles masies, camps de conreu, vinyes i petites poblacions que es dissimulen enmig de la pedra blanca.

Quan he finit la feina més dura, desfaig camí fins la barrera, al Pla de Querol i segueixo la carretera, que ara fa uns llargs i costeruts tobogans per damunt de Vallgrassa, per anar a la Plana Novella on es troba el monestir budista (ommmmmmmmmmmmm) Sakya Tashi Link. M’assec una estona davant el portal i contemplo els turistes que entren i surten. Hi ha força giro de ciclistes de muntanya. Quan n’he tingut prou, me’n vaig a veure els rucs que hi ha en una finca del costat. Em miro el plànol que m’han donat i veig que tinc l’opció de baixar a Sitges per Jafre que és pista i GR alhora. Vaig a mirar-m’ho i durant uns metres constato que el ferm és en perfectes condicions per baixar. Però m’ho penso bé: em sembla que arribaria massa d’hora. Res. Reculo, torno a enfilar la urbanització i segueixo avall en forta pendent fins el torrent i el Corral Nou. Vaig fent tranquil·lament en un paisatge inhòspit fins travessar la riera de Jafre on comença la darrera escalada, que no m’esperava, amb rampes de fins el 18% enclotades i arran del torrent de les Piques fins el Grau.  Bonic i ben situat mas que ara serveix per aixoplugar turistes.

Segueixo fins Olivella i tot baixant m’acompanyen les primeres vinyes de velles i gruixudes rabasses, al costat de les més noves i emparrades. Pujo a visitar el poblet enturonat i avall, amb algun repetjó inclòs, fins a Sant Pere de Ribes i Sitges. Allí m’hi espera, arran de mar, un bon arroç negre.

Haig de dir per acabar, que pujar el Rat Penat, per a qualsevol bicicorriolaire, no presenta cap mena de dificultat, si és que no es vol pujar amb una relació de triatleta o a velocitat de professional. I com que no hi ha diners pel mig, nosaltres en tenim prou en arribar a dalt i poder contemplar el paisatge amb el suficient alè. 

També a posteriori, cercant informació d’aquest “monstre”, he trobat algunes webs interessants i la notícia que en la Vuelta d’enguany, serà final d’etapa. Us n’adjunto els enllaços:

Video d’en Flecha al Rat Penat: clica aquí.
Alguns altres que hi han pujat: clica aquí.
L’experiència d’en Jordi Escrihuela: clica aquí.
El perfil d’en Massabé: clica aquí.

A reveure,
Joan LLadó

Distància recorreguda: 55 km.
Desnivell: 1080 m. +
Les fotos: clica aquí.
El plànol del Parc: clica aquí.
Foto apunt: gentilesa de Pau Catllà.

Per Andreu Calvó

Aprofitant la primera visita de la temporada al Sobrarbe, vaig decidir carregar la reina de l’asfalt a la furgoneta. Tot i que tenia els meus dubtes de com estaria el terreny, la reina venia amb mi. Aprofitant una estona de llum vaig començar a pedalar des de Labuerda, direcció nord, arribats a Escalona, desapareixen els cotxes i la gent, entrem dins els límits de PN d’Ordesa i Monte Perdido. Deixo Puyarruego a l’esquerre i m’endinso, tot seguint el curs del riu Bellos, al Desfiladero de la Cambras, la carretera es va enfilant envoltada de impressionants parets, la meva única preocupació era la solitud i d’amenaçadores estalactites que per centenars hi havia dins als túnels i les baumes per les que serpenteja la carretera.

A partir del desviament de l’ermita de
San Urbez el paisatge s’obre, però continua la  pujada constant.
M’enfilo fins al llogarret de Nerin, a la banda solana de la vall, aquí
trobo els primers éssers humans. M’abrigo, fa un fred que pela, i
desfaig un tram del camí. Decideixo tornar per Buerba i Puyarruego, per
un asfalt mes decent, amb les ultimes llums del dia arribo content a l’Hotel. Sens dubte la Revientachulos s’ha de fer aviat, les tonalitats i
textures de l’entorn bé mereixen una visita més acurada.

Fa fred, són dos quarts de set i a la plaça Fivaller ens trobem sis corriolaires. Avui no hi ha dubte, hem d’anar a tocar neu i es proposa de pujar per la Laru i anar direcció al Parc Forestal, però a la que passem la cadena del final del veïnat ens adonem realment del mal que ha fet la neu, el camí és impracticable des del principi, tot un seguit d’arbres impedeixen el pas, seguim avançant com podem però no ens deixa de sorprendre’ns la desfeta que ha fet, anem més a peu que a sobre la bicicleta.

Baixem a la Font dels Tres Raigs i
rondinem del propietari que sempre posa troncs a dalt del camí per
impedir-nos que hi baixem. En Martí en un moment fa net, baixem, ara  ja
no caldrà que posi més troncs a dalt, perquè la baixada està
impracticable, abaix hi ha tres arbres caiguts barrant el pas.
La tònica de la sortida és més del mateix, tant se val on vam anar,
volíem trepitjar neu i mai millor dit en vam trepitjar, perquè tota
l’estona vam estar baixant de la bici, vam fer un parell de fotos i
videos per inmortal.litzar la nevada més important al Maresme en molt de
temps i vam tornar a casa amb la sensació de que estaríem una temporada
sense fer corriols.

Com que som uns ganes i d’oportunitats d’aquestes en tenim bén poques, les hem d’aprofitar i avui, enlloc d’anar a córrer de nit, esquiarem de nit. La primera idea que tenim és d’anar a cercar algun lloc del Corredor on hi puguem fer alguna baixada aprofitable, però pujant cap a Canyamars, per intentar d’enfilar fins El Corredor, veiem que de neu no n’hi ha pas gaire per no dir gens. Així és que, abans d’arribar al poble, girem cua per canviar de plans i dirigir-nos cap el Montseny. Objectiu: el Turó de l’Home des de Santa Fe. Vinga!

Com ens havia dit l’Anscari, tot passant per can Bordoi, veiem força neu però no ens convenç per poder gaudir d’aquesta. Passem el coll i passem d’el Corredor tot i que haguera estat un fet entranyable poder fer una esquiada per la nostra serra.
A la carretera de Santa Fe, a l’alçada dels mil metres, trobem grans gruixos de neu als vorals i un estret pas obert -creiem- per una excavadora, just per circular-hi.
Voldríem aparcar el cotxe a la Font dels Passavets però no hi trobem cap forat, els gruixos de neu són considerables: fins a un metre. Continuem amunt per cercar en alguna cruïlla de camins, una clariana oberta, però ni així a la pista de Coll de Te, al Pla de l’Espinal. Seguim un xic més amunt i enmig de la carretera la màquina ha obert doble pas on aparquem el cotxe.
Cap a les deu de la nit ens calcem les botes i els esquís i reculem fins la cruïlla de Coll de Te, al Convent, pujant i baixant del voral de neu que ha fet la màquina.
Quan prenem la pista, la neu és fonda i progressar-hi es fa feixuc. Ens anem rellevant. El moment és màgic, la nit molt freda però l’obrir traça ens escalfa. Anem fent giragonses per les diferents pistes que anem trobant i sense perdre les marques del sender i dubtant alguna vegada, arribem a la Font de Briançó (foto de l’apunt).
Continuem amunt fent alguna volta maria en neu molt fonda i després d’algunes ziga-zagues ja fora de la fageda i passant alguna placa de gel sota la neu nova, arribem al Coll Sesbasses on ens descalcem els esquís. El turó és tot pelat per les ventades i l’hem de guanyar a peu. Fem cim passada la mitjanit. El vent tot i que no bufa fort, és molt fred i la temperatura és de -15º. Som a 1706 m. d’alçada. No hi ha lloc on arrecerar-se per fer un moç i després de les fotos decidim d’anar avall i aturar-nos a qualsevol lloc que no bufi.
El primer tram de descens enmig del bosc és prou bo fins que arribem a la pista. Ens aturem a sopar amb Moritz inclosa i bén fresca que ha dut el Mamalló.
La resta de descens no val la pena ni explicar-lo. Pista avall i el que va primer  -el Mamalló- fins i tot remant.
Arribem al cotxe cap a tres quarts de dues contents d’haver fet la nostra primera nocturna amb esquís al Turó de l’Home.

Per molts anys,
Pistons.

Els ganes: el Màster, el Mamalló i en Pistons.
Les fotos i vídeos d’en Pistons: clica aquí.
Les fotos i vídeos d’el Màster: clica aquí.
Les fotos d’el Mamalló: clica aquí.

Nois,
No me n’he pogut estar! Aquest matí he tingut que pujar a trepitjar neu amb la bici sense demanar si algú de vosaltres em volia acompanyar. No volia que passés massa temps i trobar-me els camins del bosc ja trepitjats per la gent o, pitjor, destrossats per  les motos.
A part, em sembla poc probable que poguéssiu deixar la feina així de cop, com -per sort- puc fer  jo. Així que cap les 9 tiro amunt per la pista del Parc, i després dels 20 minuts de baralla amb el fang brutal de la pista, fins a la cruïlla de Can Bruguera, em fico pels camins que corren al costat , per la banda del Vallés.

La neu té un gruix d’ uns 15 centímetres o més i pedalejar es fa força
difícil, pel mig hi ha moltíssimes branques doblegades pel pes de la neu
i també molts arbres caiguts pel fort vent. Basses d’aigua glaçada ho
compliquen encara més, però la sensació és igualment genial.
Amb l’ ajuda d’un petit trípode, vaig col·locant la camera on puc i
disparo amb el timer posant les fotos que podeu veure. Esperem que el sol
d’ aquests dos propers dies no s’emporti tot aquest bé de Deu blanc, i
que per la nocturna del dimecres en quedi prou per a gaudir-ne junts.
Ara, prepareu un bon machete, un litre d’oli per la cadena i la mànega 
de l’ aigua per a dutxar-vos abans d’ entrar a casa. La quantitat de
fang que durem a sobre serà de campionat!

Les fotos que he fet: clica aquí.

Les fotos d’en Cid que també ha sortit pel seu compte: clica aquí.

La foto d’el Magre que ha fet el mateix: clica aquí.

El dijous quedem per fer una volta amb bici de carretera pel Montseny. Així que el diumenge el matí a les 7 ens trobem al lloc de costum (per cert, mal lloc per quedar amb cotxe) i un cop tot carregat i ben cofois, som-hi! que el camí és llarg. Arribem ben aviat a Vilalba Sasserra, muntem les bicis i a ritme suau com ja és habitual (maricón l´últim) ens enfilem cap a Santa Maria i Sant Esteve de Palau Tordera.

Per fer la llarga pujada a Coll Formic
comencem tots en grup i quan estem a prop del poble del Montseny
l´Andreu ens ensenya una drecera que a mida que l´anem fent tenim algun
record no molt agradable per a la seva família.
Un cop passat aquest ensurt tornem a la carretera principal i la cosa es
posa seria, ja no hi valen excuses i cadascú s´ha d´espavilar per el seu
compte.
Quan comencem a pujar, el cel es va tapant i comença a fer fred. Un
cop dalt i una vegada agrupats iniciem el fred descens molt tranquils i sense gens
de pressa. Passem el Brull, Seva i cap a Viladrau i abans d´arribar-hi
ens entaulem
a esmorzar ben calents per el ritme suau que portem i la bona
calefacció del local. Tot molt bé fins que en Martí tot neguitós i amb
por d´arribar tard ens diu que ja n´hi ha prou de conya i de repassar a
tots els absents . Doncs tornem-hi. Creuem Viladrau i fem camí cap a Sant
Marçal tot veient la neu que hi ha als cims, la pujada a Sant Marçal com
sempre suau i mirant el paisatge s´ens fa curta.
Arribem dalt,  foto de rigor i tornem-hi. A Santa Fe ens abriguem i cap avall
que fa baixada buscant millor temperatura. L´Albert i en Martí ens fan
una exhivició de com s´ha de baixar disfrutant del paisatge. Pel darrera un fort
ensurt d´en Carles (punxada de la roda del davant) ens recorda que la
carretera té uns riscos molt més forts que la muntanya i que s´ha
d´estar molt atent i cal corregir algunes actituds quan anem en grup.
Un cop a Sant Celoni  i veient que no arribava la resta del grup m´avanço
fins el cotxe per si fóra necessari anar a recollir algun company. Per
sort no fa falta ningú i ens trobem al pàrking on havíem deixat els cotxes.

En resum, una sortida molt fresca i bonica amb 2078 m. de desnivell i 97
kms. I que hem de repetir amb la pujada al Turó del Home com a nota
final.

Salut

Diumenge havent dinat, vaig agafar la bici de carretera per anar a fer un tomb. Vaig voler tornar a Hortsavinyà però aquesta vegada sense desfer el camí d’anada i un xic paorós per si em trobaria, després de les pluges, la pista molt malmesa. La pujada de Calella per la carretera és molt tranquil·la i quan s’acaba l’asfalt, al Coll de l’Era d’en Mora, el pendent minva un xic. Les meves pors per l’estat de la pista s’esvaneixen, la trobo com sempre, molt llisa fins el Collet de Sant Andreu i el dels Tres Termes i fins i tot fins la Font dels Amics (1h.10′). He estat a punt d’aturar-m’hi però he resistit.

A partir d’aquí s’hi troben un xic més de pedres, però sense que en dificultin l’ascensió tot i ser en fort pendent. Fins la petita urbanització de les Mimoses, abans de baixar al Coll de Can Benet, es fa el tram més dur de pujada. Quan arribo al coll, pateixo pel temps que em resta de llum per la tornada i a més, m’he deixat el llum vermell.

Però el pensament de prendre la pista de Sant Martí i baixar a Sant Celoni per guanyar temps el deixo córrer: no sé com estarà de ciclable. Baixo cap a Hortsavinyà i continuo la ruta que tenia prevista fins a Tordera. Passo per can Pica, i sense arribar a Hortsavinyà, enfilo fins el Coll de Palomeres. Un parell de beteteros que em veuen des de dalt em xiulen i m’engresquen quan faig els darrers metres; se’n fan creus de veure’m pujar amb aquelles rodes:
-D’on véns?
-De Mataró.
-Qui em va parir! Pujar fins aquí amb aquesta bici…
-Home, té el seu al·licient.
-¿?

Mentre baixem plegats per la pista de Sant LLop, els pregunto:
-Com és que baixeu per aquí? Que ho faci jo, encara… Que no teniu un corriolet trialer per baixar fins a Tordera?
-Si, si que n’hi ha però el company no té experiència.
-Ah!

N’havia de tenir molt poca perquè l’havíem d’anar esperant tot baixant per la pista i baixant per aquí, de segur que no en sabrà mai.

Un quilòmetre i mig passat el Mallol, sota la Roca-Rossa, on comença l’asfalt fins a Tordera, els deixo i comença la contra-rellotge, és un quart i mig de sis. Em resta arribar a Tordera i tota la nacional fins a casa sense gaire llum. Passo Calella que són un quart i mig de set. Les vàlvules són a punt de petar. A Arenys comença a caure un gotim: ai, ai, ai. Res, arribo a casa tres hores justes després d’haver sortit, quan falten
vint minuts per les set. Us asseguro que no em tornaré a deixar el llum, quin patiment!

Us recomano aquest tomb i si pot ser, acabeu-lo pel Vallès. És collonut de debò.

Dimecres va fer mal temps i no vam poder sortir amb les frontals. Fa dies que pensem amb el Mamalló que no pot sortir mai de nit i ja fa temps que buscàvem un divendres per ell i pels que no són habituals. Doncs vaaaaa… El secretari, el Nét de la Trini, s’encarregà de reservar taula a Can Víctor de Canyamars.

Doncs divendres a les vuit del vespre ens vam trobar a la Plaça, n’érem
nou: en Valentí, l’Anscari, en Ferran, l’Oriol, en Martí, en Giovanni,
en Carles, l’Albert i jo. No podíem fer massa filigranes perquè cap a
les deu ens esperàven a taula, així és que decidim d’anar per feina i
pujar per can Flaquer, la cabana dels Caçadors, la cornisa fins a can
Bruguera, font de n’Oms, cal Gaig i baixem la Guerra de les Galàxies,
que mai més ben dit, pels arbres que hi ha estesos per terra, sembla que
una gran batalla hi hagi esdevingut. Per fer temps, fem el camí dels
burros i l’enfilada a la bassa de can Gel i alguns, per arrodonir-ho
abans de sopar, el baixador de la línia elèctrica que està més potable
que mai, fins la riera de Canyamars.

Molt bon i copiós sopar amb
l’amenització final d’uns xupitos fresquets per agafar “embranzida”.

Després
de les celebracions, toca agafar la bici. Pugem amb “tranquil·litat”
fins la bassa de can Gel i baixem esperitats la trialera fins la pista
de can Rimbles.

Al fons de la vall hi fa fred i calents com hem
sortit del restaurant, encara ho notem més. Anem tocant la flauta fins a
can LLibre i allí comença l’ascenció. La sang que necessita el nostre
estómac per païr la pastarada la distraiem amb l’esforç de la pujada i
arribem a la cornisa, a la Plana d’en Pere de la Pepa, amb el reactor a
punt d’esclatar. Aigua ben freda per refrigerar-lo! A voltes, el nostre
raciocini es perd pel camí.

Pugem al Coll de Roca Martina pels
Plans de can Xerrac i a tocar de can Bruguera, on en Giovanni se’ns
acomiada i no discutirem pas perquè, comencem el descens que ens preparà en
Jordi pel Torrent del Pixador dels Ases fins a can Marquès. Divertit,
divertit de debò.

Com podeu veure en les dades estadístiques, hem passat de les 60.000 visites a la portada del blog i gairebé arribarem a les 100.000 directament als apunts. Des d’el juliol de 2006, quan vam encetar el blog fins ara, han passat tres anys i mig. De seguida és dit! La foto és força més antiga.

Per ser un blog de colla, crec que hem d’estar molt contents, sobretot perquè no donem peu perquè el visiti més gent, perquè no s´hi aboqui en massa, vull dir que, no donem informació detallada perquè la gent se’n pugui beneficiar amb rutes o tracks gps ni cap facilitat per treure’n la ruta detallada sinó és que tingui voluntat de saber més ajudant-se de mapes i altres llibres. Ja sabeu el que penso i pensem en general al respecte: som en una comarca amb un grau molt alt de pressió al medi agrícola i forestal i  no voldríem pas col·laborar a fer créixer aquesta.

No tenim cap objectiu marcat ni n’hem de treure cap mena de benefici; en
aquest blog, únicament per a gaudi nostre i dels que ho llegeixen,
escrivim la nostra crònica com bonament sabem i podem, en pengem les
fotos i, si algú després en pot treure un profit,  fer-se’n una
ressenya, que per molts anys.

Totes aquestes visites ens encoratgen a
seguir escrivint perquè al voltant de les nostres activitats algú en
treu un plaer, ja sigui per pur xafarderisme: -què caram han fet aquella
colla, on han anat a esmorzar, qui ha caigut?,  per treure’n un xic
d’informació: -a veure quina ruta han triat avui, per on han passat?,
per massoquisme: -bicicorriols? quina por que em fan…, o per  pura
casualitat, -ostres! qui són aquests, jo buscava el Bolasell de Beget,  a
veure què en diuen?

Per una altra banda -això va adreçat a la resta
de la colla- i no és la primera vegada que ho dic: a priori, jo soc
l’únic administrador del blog per mantenir la seva estructura  de forma
homogènia, que no vol dir pas que en sigui el propietari. Els
propietaris en som tots, encara  que no pagueu, i per això us demano que
si mai hi ha algun suggeriment a fer, enllaços a afegir, canvi
d’imatge, etc., m’ho feu arribar.

En fi, que la trempera de la
colla no minvi i que per molts anys puguem donar un valor afegit a les
nostres excursions.

Ha estat un cap de setmana d’aquells estranyots pel que fa a la meteorologia. Dissabte, fins ben passat el migdia, ha anat plovent intermitentment, sense massa abundància. Havent dinat, tot i estar un xic tapat, ja no queia cap gota i ha estat l’excusa per anar a fer un tomb amb la bici de carretera. Era a casa tot neguitós per marxar i encara no sabia si l’endemà aniríem a esquiar o no. Així és que cap a quarts de quatre envio un sms a en Carles, l’Albert i en Martí per saber si hi ha noves per l’endemà i de pas si hi ha algú que s’apunti a fer carretera. Resulta que ja havien quedat a les quatre a la Plaça. Caram, caram!

A la Plaça ens hi trobem una bona colla: en Jordi, en Valentí, l’Adrià, en Martí, en Carles, l’Enric, l’Andreu i servidor vostre i anem fins a Sant Pol per pujar després fins a Sant Iscle i Arenys de Munt, el Pollastre -“pique” inclòs-, Sant Vicenç, escalada al Supermaresme per la Rocaferrera, Llavaneres i casa. Entretinguda i explosiva sortida. Bona.

Diumenge marxem a les sis l’Albert, en Martí i jo per trobar-nos amb en Xarli i en Santi a Ribes de Freser per anar a fer el Pic de Nérassol, a l’Arieja. Esmorzem a Ribes i ho carreguem tot al cotxe de l’Albert per anar plegats. Just passar el coll de Puimorens, els núvols baixos ho tapen tot i a la cruïlla d’Andorra ja hem pres la decisió de tornar enrere. Avui havia de fer bo, encara que ventós, segons les previsions.

Després d’algunes deliberacions sobre la millor opció, decidim d’anar a Masella i pujar a la Tossa d’Alp pel vessant més occidental de l’estació. Deixem el cotxe força abans d’arribar al pàrquing de Coma Oriola i comencem resseguint una de les pistes que passa arran de la carretera i que ens menara també, per entre boscos, fins als peus del remuntador de Coma Oriola. Per començar, la primera neu que hem trepitjat era molt dolenta: glaçada després de la pluja.

Quan enfilem la primera pala havent passat el remuntador, podem copsar la transformació que ha patit la neu des de dimecres. A mitja pala ens hi trobem un pister catador que ens informa de l’estat de la neu i quines són les millors opcions per passar el dia. Nosaltres anem a la nostra i ho fem cap el fantàstic “tubu” que vam baixar dimecres. Aquell dia estava en excel·lents condicions, tot el contrari d’avui que, només entrar-hi, prenem la millor decisió per progressar-hi: calçar ganivetes. Entre la neu dura i els bams, es fa difícil avançar a ritme.

El dia segueix estant tapadot però sense que la boira ens faci la guitza. Seguim per la pista de la Tossa que en el seu tram més enfilat, gairebé a dalt,  ens posa a prova pells i ganivetes. Els uns pugem fent recte i d’altres amb diagonals.  Cadascú com més bé sap, com pot o com pells i ganivetes el deixen. No caiguis pas…

Esmorzem al refugi del Niu de l’Àliga i ens escalfem a l’estufa de llenya mentre la fem petar. Quan ens hem pres els cafès, cafès amb llet i cigalons, paguem i marxem. Amb els descens que ens espera per l’estat de la neu, no hi ha gaire eufòria.
Per cert, al refu hem coincidit amb en Fede, la dona i un amic. En Fede, un gran element i bon company de fatigues a les Voltes a la Cerdanya.

Tret de la part baixa de les pistes, on la neu era primavera, del descens de la part alta, no val la pena de dir-ne res. Quan arribem a l’estació de Masella, ens posem les pells per remuntar el tram que ens resta fins tornar al cotxe.

Tenim la neu que hem de tenir, som a tocar del Mediterrani: mala sort. Gràcies que podem escapar-nos i per molts anys.

Fins aviat,
Joan Lladó

Distància recorreguda: 13 km.
Desnivell + acum.: 1200 m.
Les fotos d’en Joan: clica aquí.
Les fotos d’en Martí: clica aquí.

Fa un any: clica aquí.
Fa dos anys: clica aquí.
Fa tres anys: clica aquí.